QUÈ ÉS SER CRISTIÀ EN
CREIXENÇA?
Resseguim
els textos de la litúrgia d’avui i tindrem com a resultat una bona síntesi de
què pensa Crist de nosaltres, si és que ens deixem “seduir” i si ens hem deixat
apoderar per Ell (Jeremies).
Una
cosa és el què pensa Crist de cadascú de nosaltres, i tota una altra el què som
de veritat. Jo trobo que hi ha un fort paral·lelisme entre la nostra resposta
sincera, viscuda, a la pregunta que ens va fer Jesús l’altre diumenge: ¿Qui
dius que sóc Jo? i el què diem-obrem en relació a Jesús i el què som ben de
veritat. Hem de posar tonalitats menors en el dir i l’obrar. ¿Sota mínims?
En
les oracions col·lectes d’aquests diumenges hem fet declaració explícita
almenys en desig de que “tot el que és bo en nosaltres ve de Déu” També ens ho
deia sant Pau d’una forma ben explícita: “Tot ve de Déu, tot passa per Déu i
tot s’encamina cap a Déu. Déu s’hauria d’haver “empoderat” de nosaltres “amb
tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb tota la força”. Segueix
la col·lecta d’avui carregada del millor desig de respondre a les expectatives
de Déu envers cadascú de nosaltres: “Sembreu (imatge que fa pensar en la
paràbola homònima), sembreu en els nostres cors l’amor al vostre nom” (¿què
diem, demanem, ens comprometem en el parenostre: “Que sigui santificat el
vostre Nom”), corroborat per contraposició flagrant al que Jesús li diu a Pere:
“No penses com Déu, sinó com els homes”. És un despullament de Pere i, en ell,
de tots nosaltres, fins al punt d’esventar-li en una de les expressions més dures
de l’evangeli: ¡Fuig d’aquí, Satanàs!
Ens
afanyem a dir-nos “practicans”. ¿Què vol dir aquesta expressió tan ambigua?
¿Anar a Missa regularment? ¿Només això? Això es pot llegir amb un angle de 180
graus. Des d’”anar” sense adverbi o sense qualificatiu fins a compartir
l’ofrena de Jesús al Pare, com diem en el cànon: “Que Ell faci de nosaltres una
ofrena eterna a fi que obtinguem l’herència amb els vostres escollits...Acolliu
les súpliques d’aquesta família que heu admès a la vostra presència...” Pau en fa a la segona lectura una traducció
més compromesa: “Per l’amor entranyable que Déu ens té, us demano que oferiu
tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable. Així ha de ser el
vostre culte veritable”. I explica la forma de culte que ens escau: “No us
emmotlleu al món present (ressò del que diu Jesús a Pere: (admonició, repulsa,
invitació ferma a fer-se conscient de que: “No penses com Déu, sinó com els
homes”). Segueix Pau: “Transformeu-vos, renovellant la vostra manera de veure
les coses (de viure-les), perquè puguem reconèixer quina és la voluntat de Déu
(altra vegada el parenostre: ¡“faci’s la vostra voluntat”!): “reconèixer allò
que és bo, agradable a Déu i perfecte”.
Per tal que així es vagi endavant en el nostre viure de cada dia caldrà
“que el Pare del nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor,
perquè coneguem (estimant-la) a quina esperança ens ha cridat”.
No
hi ha vida sense mort d’alguna manera. Deien els antics: “Cada dia moro” una mica,
vivint-la tal com me la demana programàticament Jesús: “Si algú vol venir a mi
–que es negui ell mateix,
-que prengui la seva creu,
-i que m’acompanyi.
Aquesta
és l’urgència essencial per anar endavant com a deixebles del Mestre: -que es negui ell mateix; que posi Jesucrist
com a referent principal, si no l’únic, del propi projecte de vida, ric com és
Jesucrist en persona, missatge, vivència, intimitat. “Tot recapitulat en
Crist”, com ens diu Pau. Només Ell compte. “Solo Dios basta”. Per sumar cal
primer restar i fort, segons la visió que ens doni l’esperit a cada moment. La
nostra autonomia es realitza paradoxalment en una heteronomia: centrats només
en Crist. Fer espai, eliminar tota
impedimenta, pes sobrer.
-que prengui la “seva creu. Així
entrarem en l’àmbit de la paradoxa tan pròpia de l’evangeli: “Qui vulgui salvar
la seva vida, la perdrà (s’entén la qualitat evangèlica de la seva vida).
-i m’acompanyi. Qui la perdi “per mi” la
recobrarà en escreix. Això és “rescatar” la seva vida. Sempre en passiva: no
nosaltres, no, com a fautors de la pròpia vida, sinó la “donada”, “rescatada”
per Déu. Déu sempre porta la iniciativa.
En
definitiva, avui som alliçonats per saber respondre als requeriments de Jesús.
Fer-se deixebles d’Ell és en realitat un buidar-se dels nostres egos i admetre
que viure de veritat suposa un “quantum” de creu, d’inconvenients i
defallences, àdhuc d’infidelitats momentànies i saber-se alçar (“que l’ofrena
que us presentem ens obtingui la vostra benedicció, perquè aquests sagraments
(l’Eucaristia) realitzin en nosaltres allò que signifiquen (oració sobre les
ofrenes), que no és ni més ni menys que “confortats amb el pa de la taula
celestial –us preguem, Senyor- que aquest aliment de la caritat reforci els nostres cors i els mogui a servir-vos en
els germans”. (oració postcomunió).
Acabem
com sempre fent del salm responsorial una pregària pausada, sentida, gustosa,
el salm és la pregària que fem portats per l’Esperit Sant:
“Vós,
Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco.
Tot jo tinc set de Vós.
Per Vós es desviu el meu cor...
L’amor que em teniu val més que la vida.
Perquè Vós m’heu ajudat,
I sóc feliç sota les vostres ales.
La meva ànima s’ha enamorat de Vós,
Em sosté la vostra mà.
Tot
el que és bo ve del Pare, del Crist i de l’Esperit.
“Sembreu
en els nostres cors l’amor del vostre Nom; aviveu-lo amb el vostre esperit de
pietat (=sentir la filiació divina, segons sant Tomàs) i guardeu-lo
sol·lícitament” (de la col·lecta)
Quina
riquesa de litúrgia! Que no passi debades, que ens renovi i ens converteixi en
crit de joia aquest “¡Tot jo tinc set de vós. Jo us cerco! Vertaderament:l’amor que em teniu val més que la vida”.
Diumenge
XXII de durant l’any, 31 d’agost de 2014.
Sabadell