L’ACCÈS A JESÚS
¿Qui és Jesús per a mi? És bo de
quan en quan tornar i retornar a aquesta pregunta essencial. No la podem respondre d’una vegada per sempre. Així
podem passar d’una visió treta de la lectura –o pitjor més aviat oïda- literal
i a més fragmentada, feta a propòsit de la lectura –¡no sempre entesa com a
proclamació!- de la litúrgia de la Paraula en l’Eucaristia. Certament ara ja
més entenedora linealment perquè feta en llengua vernacle, però no sempre fruit
d’un aprofundiment, gairebé impossible si abans no l’hem llegida i rellegida en
si i dins del seu propi context. Oir no és estudiar, ni amorosir sota l’acció
de l’Esperit de la veritat oculta... Manca lectio divina,oi?
Una
cosa és saber, àdhuc de memòria, narracions aïllades i complementàries d’altres,
per suma, diríem que gairebé inconnexa: ara un miracle, ara una paràbola, ara
unes consideracions fetes per Jesús, un puzzle sempre inacabat, que ens roba la
unitat i no ens permet arribar a fer-ne i veure’n l’essencial, a donar-nos una
idea i el goig del conjunt en cada
episodi. Un Jesús molt humà, sí, però no una persona total i entera en cada
una de les situacions viscudes. Històries sense “intrahistòria”.
Sant
Pau no el veié en la seva vida històrica i el seu coneixement és per revelació,
com diu ell, i per identificació de persona, missatge, sentit i propòsit de la seva vida. Àdhuc es
va atrevir a dir que no era directament la predicació del Jesús que visqué en
un lloc i temps determinats, sinó que predicava el Jesús exaltat per la
resurrecció com a Fill de Déu. No que no ho fou abans, però ara era per
revelació la glòria del Pare. Llegint els quatre evangelis tenim la temptació
de veure’l humà sobretot, humà, si voleu en grau superlatiu, amb una visió esvaïda
un tant obnubilada de la seva divinitat. És lògic i natural perquè fou home
vertader, però per Pau el predomini de la coneixença de Jesús és derivat directament
de la seva divinitat. Una i altra no s’exclouen. D’Ell diem: Déu i home
vertaders. La predicació de Pau posa en primer terme la Resurrecció de Jesús i
aquesta és la base de la nostra fe. Ell és la frontissa de la porta que obre i
connecta cel i terra, el diví i l’humà.
Com
s’entén, doncs, que al final de l’evangeli d’avui, després de lloar Pere per la
seva afirmació-confessió de que Ell era el Messies i el Fill de Déu, afegint-hi
que era, la seva resposta, fruit de la revelació del meu Pare del cel, acaba
l’episodi amb la contundència de prohibir-los-hi severament als deixebles de
dir que Ell era el Messies. Perquè una cosa és “dir” i tot una altra
“comprendre” la seva messianitat i encara molt més la seva divinitat. De fet
només el varen comprendre ells , després de ressuscitat. I a fortes ventades de
la fe viscuda, propiciades per l’Esperit...
¿Què
ens passa a nosaltres? ¿Voleu dir que entenem encara que sigui des de
l’obscuritat de la fe i vivim allò que es digui de Déu mateix, que es digui de
Jesús, de qui podem dir com Pau fa al final de la segona lectura d’avui: “Que
tot ve de Déu, tot passa per Ell i que tot s’encamina cap a Ell”?
La
“ciència” que és saviesa respecte a la persona de Jesús, només pot ser fruit
d’una immersió en la seva divinitat i humanitat a la vegada, que és el misteri de l’Encarnació, que, a meu
parer, és el misteri més gran i permanent per a la minsa comprensió que podem
tenir de la seva persona. M’hi perdo joiosament i aquí pren empenta la
sublimitat de la meva fe, do i goig de la fe que m’ha estat donada.
Crist
és aquell que recapitula totes les coses: cosmos, humanitat, història, temps i
lloc, perquè tot ve de Déu, passa i s’encamina cap a Déu: i aquest Déu és el
Pare, mitjançant el Fill de Déu i de l’Home, a través de l’aura de l’Esperit
Sant. Tot en Déu, tot en Jesucrist Ressuscitat i assegut a la dreta del Pare,
glorificat com a Déu i Home a la vegada. Llaç de l’aparent contradicció! Tot
s’origina en Jesucrist; tot passa “per i amb i en” Jesucrist i tot s’encamina
cap a Jesucrist. Déu es fa creatura en Jesucrist, i en l’home Jesús esdevé Déu
i creatura a la
vegada. Exaltat i anorreat a l’ensems. Silenci! Misteri! En
Jesucrist hi ha una nova revelació gloriosa de Déu i de la grandesa de l’home
en Déu. D’aquí ve l’acabament de Pau, avui: “¡Quina profunditat i riquesa en la
saviesa i en el coneixement de Déu! ¿Què en són d’incomprensibles els seus
judicis i d’impenetrables els seus camins? ¿Qui pot conèixer el pensament del
Senyor?”. Només per la fe sentim, experimentem que Déu és tot Altre, per damunt
de tots els “altres” que som tu i jo i tots.
Impossible
entendre Jesús si no és per fe i no una fe qualsevol. Jesús és el centre,
aquest “clau fixat en un indret segur”. Serà el permanent i més ferm punt de
referència de tot i de tots. Ell és la clau de volta del món i dels humans junt
amb la seva història. Tan a prop i sempre tan lluny, tan a l’abast i també tan
misteri, que defuig qualsevol interpretació i també tota possible
tergiversació. Jesús no es “toca”, només es viu. Els místics i els
contemplatius hi tenen el cor posat. Déu que assedegaven i que sempre roman deu
que raja inestroncable... És per això que Pau acaba en pura exaltació: “¡Glòria
a Ell per sempre! Amén”.
Demanem
a la col·lecta que en comunió els uns amb els altres compartim el mateix anhel:
que estimem allò que maneu i desitgem allò que prometeu de tal manera que ens
mantinguem ferms on es troba l’alegria veritable”. En paraules del papa
Francesc que sentim la joia plena de l’evangeli –l’evangeli és Jesús- i que el
visquem amb dedicació plena: a viure’n i a donar-ne’n a viure. Evangelitzar-nos
constantment. Ens recordarà el papa Francesc: “Crist és l’Evangeli etern... la
seva riquesa i la seva bellesa són inesgotables. Ell és sempre jove i font
constant de novetat. L’Església no deixa d’admirar-se per “la profunditat de la
riquesa i del coneixement de Déu”. Deia sant Joan de la Creu: “Aquest gruix de
saviesa i de ciència de Déu és tan profund i immens, que, encara que l’ànima en
sàpiga més, sempre pot entrar-hi més endins...” “Cada vegada que intentem
tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous
camins, mètodes creatius, altres formes d’expressió, signes més eloqüents,
paraules carregades de renovat significat per al món actual. En realitat, tota
autèntica acció evangelitzadora és sempre “nova”. La veritable novetat és la que Déu mateix
misteriosament vol produir, la
que Ell inspira, la que Ell provoca, la que Ell orienta i
acompanya de mil maneres. En tota la vida de l’Església ha de manifestar-se
sempre que la iniciativa és de Déu, el qual ens estima primer i que és Déu qui la
fa créixer. Aquesta convicció ens permet de conservar la joia enmig d’una tasca
tan exigent i desafiadora que pren la nostra vida sencera. Ens ho demana tot,
però al mateix temps ens ho ofereix tot”. (“La joia de l’Evangeli”).
Diumenge
XXI de durant l’any, 24 d’agost de 2014.
Sabadell
PS: Per pura
coincidència, una volta reflexionant sobre l’accés a Jesús he llegit un llibre
que m’havien ponderat. Es titula La Cabaña de W. Paul Young, editorial Espasa.
Deixeu-me’l recomanar perquè té una esplèndida coincidència amb el tema d’avui.
Què diu el llibre sobre Jesús i més. ¡Quina presentació més profunda i més
original sobre Déu i sobre Jesús! Val la pena llegir-lo. Ja m’ho comentareu. No
serà debades. Paraula. Com s’entrellacen la ficció amb la realitat més fonda,
gairebé inaccessible... Us passo el torn...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada