Homilia del diumenge 25/02/2024

                                                           ADSUM

                                               Permeteu-me aquesta locució llatina que està plena, curulla de sentits amagats que caldrà posar-los en prosa entenedora, concreta, però que té moltes significacions que ens pertoquen de ple com a cristians en el camí quaresmal-Pasqual que hem emprès, si de fet volem donar sentit -a més, bíblic- al nostre caminar posant la mirada en Jesús que ha de centrar tota la nostra existència a  l’estil Emmaús.

                                               Significacions que tradueixen l’expressió del títol dels meus comentaris: “Aquí em teniu”. “Parleu-me que el vostre servent us escolta”. “Estic prompte, a punt per...” “Atent i content de seguir-vos”. “Digueu, digueu i us seguirem”. Disposat a acompanyar-vos”. També és la resposta a una crida, una invitació: “Si algú vol venir amb Mi, si vol ser el meu deixeble...” També en llatí: fiat, fiat”(=que així sia) Més sintètic: “Sí” afirmatiu. Més a l’estil del mateix Jesús: “Que es faci la teva voluntat i no la meva”. Obedient fins a la mort”. “Fer la voluntat del meu Pare és el meu aliment”.

                                               Aquesta paraula no es pot dir en un to neutre, sinó amb prestesa, amb promptitud, amb comunió de vida i de destí. És la resposta que acabem de llegir en la crida de Jesús a Leví, cobrador d’impostos: “Vine amb Mi”. “Que ho va deixar tot, es dreçà” (és l’actitud de..., posar-nos drets que vol dir; disposats: és un adsum! coratjós. Posar-nos drets en la celebració eucarística i similars tenen -entre d’altres- aquesta significació assertiva) “i se n’anà amb Ell”. I per rematar-ho tot, Leví, fill d’Alfeu que es convertirà en l’evangelista Mateu, segons tradicions fonamentades, fa un convit i hi invita als del seu “gremi” amb una displicència manifesta per part dels de la “colla del sistema”: “Per què mengeu i beveu amb cobradors d’impostos i pecadors”. Jesús se’ns mostra com un “Metge de família”: “El metge no el necessiten els qui estan bons (sàtira inclosa!) sinó els malats. No he vingut a cridar els justos (nova al·lusió suau, però fent diana!), sinó els pecadors”. Un s’hi troba confortat amb aquest Jesús que ens invita a acompanyar-lo, a aprendre amb Ell, a esdevenir juntament en Ell  “lloança de la seva Glòria”, com ho llegim en l’himne que hem proposat com a propi d’aquests dies: és de la Carta als efesis, que us deia diumenge passat. Ser cristià suposa aquesta proclamació vibrant de la nostra comunió amb Jesús: “Per Ell, amb Ell i en Ell, Vós Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota Glòria pels segles i segles. La resposta la tenim en una paraula que significa com les altres ja al·ludides, aquesta hebrea, Amén (=ho rubrico!) que és com ho palesem al moment final de la segona part de la pregària eucarística, just abans de pregar el Parenostre.

                                               Aquest recolzament en Ell, primer dels qui retornen a la vida nova -difícil d’especificar- amb la resurrecció i de la qual participem i congaudim (“la riquesa de la Gràcia de Déu que s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit aquesta saviesa i penetració que tenim. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit promès, penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva Glòria”).

                                               Hem posat la fidelitat (=ve de Fe) de Jesús a la missió, que la va brodar com ningú ho ha fet mai, vencent les angunies i estretors a morir d’aquella forma, assimilable a un malfactor. (“Pare, perdona’ls perquè no sabem el què i a qui ho fan!) Assimilant-la, contrastant-la per donar entrada a la primera lectura sobre el sacrifici d’Isaac que posa de relleu la fe incommensurable també del pare Abraham. El text d’entrada ens posa que fou per posar-lo a prova. Ja sentim el seu adsum,  “Aquí em teniu”. S’estableix com un paral·lel entre l’Adsum de Jesús (noteu la pregària que fa Jesús a l’hort de Getsemaní: “Pare, si és possible, que passi de llarg aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. “Suava sang”, ens diu el relator de la Passió. Abraham el tenen com el pare en la fe tant els cristians com els musulmans.  A l’evangeli de Joan (8, 31-39)  Jesús té una controvèrsia amb els jueus (denominació de Joan per tot el “sistema religiós imperant”) que  li fan avinent a Jesús que ells són fills d’Abraham.  “Que potser ets tu més que Abraham el  nostre Pare?  Ell va morir i també van morir els profetes. Per qui et tens?  “Vosaltres no el coneixeu, però jo sí que el conec i guardo la seva paraula, Abraham el vostre pare, s’entusiasmà esperant de veure el meu dia, el veié i se’n va alegrar”. Llavors els jueus li digueren: “Encara no tens cinquanta anys i has vist Abraham? Jesús els respongué: Us ben asseguro: des d’abans que Abraham visqués, Jo Soc”. Ells van agafar pedres per tirar-les-hi, però Jesús s’amagà...” Més encarull dir respecte d’Abraham que a l’epístola als Hebreus posa Abraham en un primeríssim lloc constatant que : “Gracies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n’anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava. Gràcies a la fe, va residir com a estranger a la terra promesa, vivint en tendes amb Isaac i Jacob, hereus com ell de la mateixa promès. És que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor. “Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac, i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses, i li havia estat dit: “La descendència que portarà el teu nom serà la d’Isaac”. Per això, Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així recobrar el seu fill, prefigurant la resurrecció”. Pau, fa referència a Abraham i a Isaac, posant de relleu la seva fe, “pare del nostre llinatge: “Abraham va creure en Déu i Déu li ho comptà com a justícia”. I fa una comparança amb la fe de Jesucrist en i amb el seu Pare. (Rom 4, 1ss) Ara, amb aquestes consideracions concernents a la gran figura d’Abraham, podem llegir amb una admiració semblant -encara que ben lluny- de la Fe i promptitud  a la de Jesús envers el seu Pare. Admirables tots dos. Abraham respon el seu adsum encomiable. Com Jesús, fill d’home i primogènit de tots els ressuscitats, “tu, jo, nosaltres”. Aquestes són les nostres preuades fe i esperança cristianes!

                                               Ara, entenem per què llegim el passatge de la transfiguració que tot i que fessin silenci a tot el que havien vist i experimentat, imposat per Jesús, en evitació de que fos llegit com un miracle portentós, quan només fou una anticipació de la Resurrecció. “Ells retingueren aquestes paraules de prudència, tot i que discutien entre ells què volia dir això de ressuscitar d’entre els morts”.

                                               Camí quaresmal en la mirada posada en la Pasqua de Jesús i nostra, segons Pau i Joan. La Col·lecta ens diu: “Oh, Déu, Vós ens maneu  d’escoltar el vostre Fill Estimat, i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula; feu que, purificada la nostra visió espiritual, fruïm de la contemplació de la vostra Glòria. Ara potser podrem trobar les significacions que tenim formulades en l’himne Càntic de lloança a Déu. Avui la celebració eucarística és un crida a arroentar la nostra Fe, empesos per la fe d’Abraham i l’excelsa de Jesucrist adreçada al Pare seu i nostre!

                                               Faríem bé de recalar en l’epístola de Pau als Romans en aquest capítol 8é, ple “saviesa i penetració que tenim”. És de una pregonesa i d’una joia continguda que no ens la podem perdre de cap de les maneres. Parla de la Vida en l’Esperit, salvats en esperança i de l’amor de Déu, que engloba la segona lectura. Quin devessall de constatacions en “favor nostre”. Senyor, ajudeu-me a mantenir viu. joiós i operant el meu ADSUM. Abraham valeu-me també a tenir una fe gran, gran, creixent. Amén i Amén. Un per Jesús i un altre pel nostre pare Abraham!

            Diumenge i setmana Segona de Quaresma. Queden: de 34 a 27 dies per a la Pasqua. No oblideu que ara és l’hora de Jesús i també n’és de la salvació!         

P. Josep Mª Balcells.

25 de febrer- 3 de març del 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 18/02/2024

                                    EL  DÍPTIC: QUARESMA-PASQUA

                                               La metàfora del viatge és clàssica: des de l’Odissea amb un Ulisses viatger –que no turista-. Tots els millors viatges són de retorn. El mestre Llach va musicar un poema de Kavafis. El mateix Poble de Déu a les primeries, narrades en l’Èxode i celebrades a perpetuïtat pels descendents dels que vagaren pel desert durant quaranta anys per haver oblidat el “fet fonamentador”: els salms en diuen Gesta, el Pas del mar Roig  (Pasqua ve de Pas) i l’alliberament de l’esclavatge quan els “faraons” varen sotmetre a esclavatge els fills de Jacob. Aquesta gesta conduïda per Moisés la celebren, àdhuc avui, en la Pasqua jueva. Un resum el teniu en el Llibre de l`Èxode 12, 1-8, 12-14 El llegim el dia de Dijous Sant com a primera lectura, per contraposar-la amb la Pasqua que va introduir i estatuir Jesús, recordada per Pau en la institució de la pasqua cristiana. Jesús ressuscitat és la nostra Pasqua. Reactualitzem el “viatge” de Jesús des del Pare, per acomplir la missió de fer-nos ressuscitar a partir de la FE i del Baptisme i el retorn a la Casa del Pare, on Déu Pare glorifica el seu Fill i en Ell també ho som nosaltres És la síntesi que en fa Joan evangelista, compartint passió-morts al pecat i ressuscitats a la gràcia -que és de l’excels de Déu- en aquells que, creient, participen (així de clar!) de la vida de Déu. En el capítol 3 de l’evangeli de Joan tenim la visita silent i encoberta de Nicodem, a qui Jesús invita a nàixer de nou de dalt. Ningú no neix de dalt, per pròpia iniciativa  De l’Esperit en neix l’Esperit. “El vent bufa allà on vol: en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb l’Esperit. Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat. El Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè, tots els qui creuen, tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món  que ha enviat el seu Fill únic, per tal que no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”.

                                               La Quaresma no la podem separar de la Pasqua de cap de les maneres, com no vàrem separar l’Advent del Nadal. Són un seguit de dies en què hem de fer una recuperació iniciàtica. Ens queden curts tots els rituals si no els sabem llegir des de la visió renovada a partir del Vaticà II, que ens ha volgut donar una “rebatejada” vivència, superant les coordenades pròpies del temps de la cristiandat. No ens valen les invitacions a fer una vida més morigerada, a fer almoina, pregària i dejuni “a la antiga”. No que no sigui interessant donar-los-hi una repintada, adaptades als temps d’avui. Compromís amb els pobres, intentant de ser més pobres en l’esperit, per no dir-ho com ho fa i ho diu el papa Francesc: viure pobrament i estar prop o a la disposició dels nous pobres d’avui, que són tants! Farem bé de repensar què podem fer en un món, el nostre, subjugat pels consumismes.(ho poso en plural, les raons les deixo pels qui raonen!) Una mica més estoics, que ja ho vivia Pau, que sabia viure el que “tocava” a cada moment i circumstància. No es tracta de fer alguna pregària complementària o substitutiva. El cristià del XXI (ep, que som nosaltres!) o serà místic o no serà (no li fem fàstics a la parauleta, que la ignorància és molt rastrera i de poca substància: Prega tancat a pany i clau i entra sense por i cerca de Veritat. Que Déu et doni “Gaes” per a saber-lo oir bé i, allò més difícil, entendre’l. Fes el buit i Déu t’omplirà d’Ell mateix. Llegeix Teresa d’Àvila o de Calcuta i sentiràs remors del vent de l’Esperit, com Nicodem. Això ho hem de sobrepassar, però encara així estarem a les portes, a les llindes mateixes, però sense entrar per por. La pitjor por l’hem de tenir de Déu (el temor de Déu és saviesa!) Obrim-nos a l’embadalida mirada de Maria de Betània als peus de Jesús... Dèiem que hem de maldar per viure la quaresma-Resurrecció de Jesús i -en la d’Ell la nostra pròpia-. No ho dic jo, sinó Pau als de Corint d’una manera solemne. “Aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres (l’eucaristia!) “el dia que havia de ser entregat, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial. Ho repeteix dues vegades, enyorat de la companyia dels que el seguiren... Aquesta és la nova Aliança. segellada amb la meva sang. Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa  i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni”, (ICo 11, 23-26). A la Constitució sobre la sagrada Litúrgia llegeixo: “La piadosa Mare Església considera que li pertoca de celebrar amb un record sagrat l’obra salvadora del seu Espòs diví en dies determinats dins del curs de l’any. Cada setmana, el dia que ella ha anomenat Diumenge, fa memòria de la Resurrecció del Senyor. Que, una vegada l’any celebra, amb la seva benaurada Passió, en la màxima solemnitat de Pasqua. Però tot el misteri de Crist és desplegat en el cercle de l’any, des de l’Encarnació i el Naixement fins a l’Ascensió, al dia de Pentecosta (segona Pasqua!) i a l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del Senyor. Recordant així els misteris de la Redempció, obre als fidels, -perquè hi tinguin accés i s’omplin de la gràcia salvadora- les riqueses de les virtuts i dels mèrits del seu Senyor, de manera que tostemps siguin d’alguna manera presents”. Ja més en concret sobre la Quaresma ens diu: “tant en la litúrgia com en la catequesi litúrgica ha de resultar clara la doble característica del temps quaresmal que, sobretot pel record o la preparació del Baptisme i per la Penitència, prepara els fidels a la celebració del misteri pasqual pel fet d’escoltar la Paraula de Déu i de dedicar-se a l’oració amb més intensitat”. ”I quant a la catequesi, s’inculcarà en l’ànima dels fidels, amb les conseqüències socials del pecat, la natura pròpia de la penitència, que detesta el pecat, en tant que és ofensa  a Déu, no s’oblidarà la significació de l’Església en l’acció penitencial, i s’insistirà en l’oració pels pecadors”. La penitència del temps quaresmal no ha de ser solament interna i individual, ans també externa i social”.

                                               Tornant al plantejament renovat de la quaresma-PASQUA la litúrgia del Vaticà II ens suggereix com un viatge “Estel·lar” en què tot batejat conscient del què significa la nostra vinculació amb el misteri de Jesús que ens permet de saber-nos i sobretot sentir-nos com fills en el FILL, aquesta és la nostra condició i dignitat de testimoniar l’amor que Déu ens ha tingut, ens té i ens tindrà; perquè Ell s’anomena sovint en els salms, l’Amor Fidel. Som tots de Déu, i és la millor, òptima condició: naturalesa i dignitat de tota persona per poder fer sinodalmemt aquest itinerari pasqual, tot aquest llarg viatge que farem conjuntament amb el Crist. En les successives aclamacions d’aquests darrers dies eucarístics les hem “dites” de gran densitat!: “acolliu serenament la Paraula plantada en vosaltres”: “aquesta Paraula té el poder de salvar-vos”;  o bé “La vostra Paraula és veritat, Senyor: consagreu-nos en la veritat”; o bé “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè escoltem atentament les Paraules del vostre Fill”; o bé: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble”. O bé: “Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida –diu el Senyor-; ningú no ve  al Pare sinó per Mi”. O bé: “Qui  m’estima farà cas de les meves Paraules; el meu Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell”. O bé: “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu”. La quaresma totalment nova ve fonamentada i profundament expressada en el text hímnic del començament de la Carta de Pau als efesis. Us la poso a la vostra consideració: subratlleu cada expressió, totes aquestes paraules tenen una perspectiva esbalaïdora, jo me l’he fet la meva pregària-contemplació de tots aquests 45 dies quaresmals, jo me’ls tinc ben comptats i cada dia en descomptaré un, amb el desig d’obrir-me a la Paraula de Déu que és -com dita segons el salm- xiuxiuejada a cau d’orella”, (què preciós!) Aniré descobrint qui és Déu per a mi i qui soc jo a la mirada somrient de Déu per a mi. Senyor, feu que caiguin les barres que barren el meu cor, prepareu-lo perquè Jesús, Déu i Home vertader, l’Home Nou, al qual jo mateix hi doni espai veritable i que Ells
(la Trinitat nogensmenys!) hi faci amorosament estada, ai, per sempre! Ens situem (i quina paraula més bonica: situar-se!), ens emplacem a començament del primer capítol de la Carta de Pau als efesis amb una salutació (Ef, 1-3) que ens farà les nostres delícies si la considerem personalitzada per cadascun de nosaltres!’he quedat estarrufat només de pensar que és la gran veritat  de cadascú de nosaltres, davant el mirar creador de Déu que va pensar-nos, voler-nos, estimar-nos des d’abans-i-tot de la creació. Abans de l’inici del Llibre del Gènesi. T’ho creus de veritat? Vols dir que Déu té la immillorable visió de tu, de mi? Som singulars per a Ell?. Tots amb nom propi, concret i mirant-nos amorosament, empàticament? Només Déu pot estimar un per un, a tots ens coneix: som el seu brodat entranyable. No hi  ha paraules per pensar-ho, per sentir-ho, oh meravella...

            14 de febrer dia dels enamorats de Déu... “i a la terra pau als homes/dones que estima el Senyor, i nosaltres “aprenentets” d’estimar Déu. Setmana primera, cada dia val per tot el que vulgueu. 45: dimecres de cendra, 44: dijous, 41: diumenge... fins al punt zero, diguem-ne Alfa i Omega: La millor Pasqua que hem celebrat mai!  

P. Josep Mª Balcells. Sabadell.

Segueix el text de Pau a continuació. Podria ser la pregària de cada dia, més quaresmal, més PASQUAL no pot ser. Bon viatge a tots...                       

Homilia del diumenge 11/02/2024

                SI  VOLEU,  EM   PODEU  PURIFICAR... SÍ,  HO VULL

                                             Prenent peu de la celebració de la Jornada Mundial del Malalt (i si no ho sabíem, ja en van trenta-dues!) tan adient a les lectures d’avui, centrades en el flagell de la lepra i ben present en aquells pobles, on la higiene i una medicina encara per desenvolupar, en els qui la patien suposava una expulsió social, ja morts en vida. Empestats i en conseqüència “empestadors” que havien d’alertar amb aquesta expressió degradant i cridanera: Impur, impur!

                                             Donem una ullada al Levític on a bastament es parla de les malalties habituals en aquells temps remots i on estava indicat com s’havien de comportar, si els semblava que s’havien curat; no clar, quan era lepra evidenciada, incurable de totes totes... En tot cas havien de seguir un “protocol” en casos menors, com ho llegirem en el cas del leprós de l’evangeli, alertat per Jesús, tot i que en feu cas omís per l’alegria immensa que li va suposar la flagrant curació, portat per una inusual fe en Jesús. Omet el silenci que li imposa el Mestre i es posa a proclamar-ho “pertot arreu”. Fins al punt de ser-li impossible a Jesús d’entrar manifestament, quedant-se fora, evitant tants... Inútil! “La gent el venia a trobar de tot arreu...”

                                             Marc conclou sovint que l’anomenada era tan fulgurant que se li feia gairebé impossible proclamar el Regne de Déu. Tothom venia amb les seves malalties i Ell els atenia, portat per la sensibilitat compassiva que s’ho menjava tot. Marc insisteix sovint en el que s’ha denominat el secret que els imposava als curats, per no inferir possibles Messianismes de tipus social, i més: polítics. Això ho sotjaven de lluny i de prop els fariseus i mestres de la llei a la vista de les autoritats romanes i també cal dir-ho dels sacerdots tement represàlies dels Herodians i del Poder Romà i les seves milícies promptes a intervencions, entrevistes no més...

                                             Tot just sortits de la pandèmia de la Covid19, que ja ens veiem abocats a les influences, grips, constipats, repunts de la Covid. Tenim una mica la sensació que estem en uns temps trasbalsats i una mica sembla que no ens hem refet de situacions víriques i també psicològiques. Estem en una convicció de que estem una mica malalts, tots. Llegim els diaris i de pertot apareixen indicis de que no hem fet net i que hi ha un desequilibri, sobretot psíquic i ho constatem, diaris en mà: baixes laborals incrementades fora mida, un jovent que no veu massa el seu futur, pisos impossibles de comprar/llogar, una tendència a pujada de preus del cistell de la compra, augments de suïcidis, que es volen amagar per no portar inquietuds socials, “específics” que es prenen indiscriminadament. La dificultat de demores en l’atenció primària. La inflació desmesurada de clics als mòbils. Manca serenitat, sobren agressivitats verbals, política enverinada... Perquè no fem un reset -que en diuen avui- i ens situem conscientment en una escalada de malestar, de voler sortir acríticament d’un ambient malaltís. Cal prendre’n consciència i apagar focs que els incentivem sense saber-ne el com i el per què.

                                             No soc procliu a visions negatives, el meu estar normal és de serenitat, però això no impedeix que una lectura dels signes dels temps et portin a fer una visió de les mancances a molts nivells, que enforteixen les crides de l’extrema dreta a donar veus només als desoris socials, a les solucions gens ponderades i a alçar el to de veu i dir incongruències i dir-les agressivament. Parem la clepsidra i fem una parada. Escoltem l’OMS i la seva definició de salut, que la fa, no a partir del no-tenir-malaltia, sinó identificant-la com un valor essencial per poder viure i conviure amb un cert benestar físic i psíquic (i social)

                                             He llegit -voldria dir que acuradament- l’Exhortació Apostòlica Laudate Deum del 4 d’octubre de l’any que acabem de traspassar; uns mesos només que és com si diguéssim: ahir posada en circulació. Us invito a llegir-la i comentar-la. Només una trentena de pàgines (!) i convindrem a corroborar el pensament del papa Francesc de que el món està ben malalt i que estem en situació d’urgència a nivell de grans problemes mundials sobre la Crisi Climàtica que ho enverina tot a nivell de la natura que se’ns revolta, i de que si no posem mà segura al timó del Titànic Mundial podem perdre rumb, sense escapatòria pels passatgers i per la tripulació. Anem, si no ens recomponem, a naufragi segur i a més en un: o tots o ningú. Després dels averanys a que anem de segur i que el papa modula i subratlla, seguint ja el tema del “Laudato síi” (24 maig del 2015) sobre el tema de la Crisi Climàtica. En pla suau, aleshores: “La cura de la Casa de tots”,  ara ja alçant la veu per fer senyals d’urgència, a stops saltats a la lleugera, sense aturadors, pensant que nosaltres no hi tenim res a dir i a fer! No podem acceptar que la cosa no vagi per a nosaltres! Recollim símptomes, esbrinem perquè i com? Comencem per coses mínimes que podem fer o deixar de fer. Llums, aigua, deixalles, perdre menjar, reordenem, evitem consumismes, aprofitem l’ús de les coses, fem una vida senzilla, no demanem el què no toca, estalviem, sapiguem tenir el millor i més senzill lleure, sense luxes, no ens deixem portar per desigs que no toquen. Estimem el viure modest i serè. Viure al dia, al present, donem espai a la lectura, rellegim els encerts antecedents, usem la biblioteca, seleccionem assabentant-nos del que és bo i pensem més sovint fent lectura sapiencial del nostre viure habitual, passegem, practiquem el bon humor, siguem empàtics i siguem positius de fàcil acontentar, sintonitzem en les idees de més amplitud d’horitzó, Cerquem el sentit i el grat del què fem, oberts als altres en petits detalls, no els desvalorem, ans al contrari avalorem el que fem i siguem agraïts als petits detalls que percebem, res és petit, tot té consistència en sí mateix. Això és una petita, òptima col·laboració a que el món giri millor...

                                             Estic llegint Rob Riemen de qui havia ja llegit La Universitat de la Vida, ara li ha tocat “Per combatre aquesta època”. Trobes un humanista de gran categoria que pensa i fa pensar. Com a subtítol: “Dues consideracions sobre el feixisme”. El títol ja porta el segell d’una declaració adversativa contra tantes disfuncions personals, socials, espirituals. A continuació ja m’espera el seu Nobleza de espíritu (Arcàdia 2009). Estem a les portes de la quaresma i l’hem de macerar des del primer dia. Una Quaresma plena d’humanitat, d’aquella humanitat que trobem a faltar tan sovint. Una manera pròpia dels temps que passen i no es queden. No hi ha àmbit de la Gràcia sense que recolzi sobre una base sòlida d’humanitat. Els dies d’avui ho detecten autors de “solera” es van quedant buits de reflexió, de visió ampla, de la més preuada interioritat. Qui ens pot parlar amb incidència en el ser i el voler? Mireu, jo us suggeriria la cosa més senzilla però més eficaç per portar la veu de Jesús en l’evangeli que proclamem cada dia a l’Eucaristia. Hi ha un llibret ben editat per la Claret , que té per títol: PARAULA I VIDA. Hi podreu trobar en el breu espai d’una plana l’Evangeli de cada dia i un comentari breu que de seguir-lo diàriament ens pot nodrir de la Paraula de l’Evangeli. No debades Pau diu que la Paraula és el mateix Jesús que ens la diu personalment i que si aconseguíssim fer-ne hàbit quaresmal ens portaria a repensar dolçament la trama del nostre viure i a accedir a la modesta, però satisfactòria felicitat serena i abastable. Paraula d’experiència. Recomanació per gaudida. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI, 11 de febrer 2024 Sabadell   

Homilia del diumenge 04/02/2024

      LI  POSARÀS  EL NOM  DE  JESÚS,  PERQUÈ  ELL  SALVARÀ

                                               El nom de Jesús significa “El Senyor salva”, nom que tal i tant l’àngel digué a Maria en l’anunciació, com al mateix Josep en somnis, per tal d’aclarir la tan singular situació compromesa del misteri de l’Encarnació! A ell li digué més explícitament: “Tindrà un fill (Maria), i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble”. Jesús pren l’apel·latiu de Salvador i a més de Redemptor i això porta a una visió excessivament centrada en els pecats que Ell esborra, cancel·la, redimeix, allibera la persona  del pecador. Aquesta visió és –tot i ser vertadera- massa restrictiva, massa circumscrita als pecats (com si fossin cosificats, esborrables!). En les visions més àmplies del què significa tota la salvació, veiem que hi ha per damunt de tot, en la salvació una operació vivencial de percebre l’àmbit de la gràcia, que de fet ens porta a la participació en la vida divina, que ens introdueix en la vida de Jesús com a fills en el Fill, com oberts a la més enlairada transcendència. La gràcia venç el pecat i ens constitueix com una segona naturalesa en l’home pecador.

                                               Salvador, Déu vos salve, Maria, salutació, salut, salvats: totes aquestes denominacions provenen d’una mateixa arrel. Jesús va actuar en la seva missió de predicar en la que denominava la seva hora, el moment propici de fer present i actuant el Regne de Déu, entenent per tal la configuració amb Ell mateix. Hi ha la pregonesa del que Pau anomenarà “el Cos Místic”, el misteri de l’Església, que formarà un tot amb Jesús, glorificat com a Cap i juntament amb l’Esperit Sant en una constel·lació de membres-estels a l’entorn de la Presència activa de Déu-Sol, en Jesús ressuscitat i glorificat, que promou una relació personal i interpersonal, universal. A tots arriba la sanació, la guarició, la gràcia que ens perdona i al mateix temps ens fa fruir d’una vida arrelada en Jesús i per Jesús amb tota la Trinitat. El canvi de l’home vell pel Nou, derivat per la gràcia del baptisme, en una més que purificació dels mancaments, en un canvi espiritual que ens fa amics de Déu i que ens fa assumir una nova manera de ser i de viure i conviure: tot conjuntat en una mena de Cos, de xarxa, de sistema que ens fa alhora membres de Crist i entre nosaltres. Ens dona la salut-perdó en aquest teixit de relacions amb Déu. Jesús bé podria prendre el nom de Metge, perquè en perdonar-nos sanejava les interrelacions en el Cos Místic. Jesús va fer al·lusió a que anava a curar els malalts i no als “bons”. En efecte, Jesús promovia la fe i amb ella guaria moltes malalties i retornava la salut. Era Salvador perdonant i retornant la salut. No li donem el nom de METGE, per evitar que se’l tingués com un “curandero o un guaridor”. Ara bé, la missió de predicar el Regne suposava la curació de moltes malalties. D’alguna manera el pecat no deixa de ser com una malaltia que afecta tota la persona. És un desajustament, una manca del bon ordre i sintonia vital, trencant l’harmonia de tot el cos. No tenim malalties, en realitat estem malalts, és tota la persona en la seva totalitat la que en resulta afectada.

                                               M’agradaria que seguíssiu els meus raonaments. La OMS defineix la salut no en funció de la no-malaltia, sinó dient que “la salut és un cert benestar físic, psíquic. Jo hi afegiria: també social, espiritual. Això, en una concepció “personalista” sigui de la persona singular i també comunitària. Sabem que la concepció que els jueus tenien de les malalties que les lligaven a pecats o bé personals del malat o bé del seu pares. Jesús esbandeix aquesta visió. Llegiu el passatge del cec de naixement i veureu com desfà aquesta creença a paraules dels seus deixebles que li ho manifestaven obertament. Tot amb tot, no hi deixa d’haver una certa comparativa de la malaltia en relació amb tot el cos, amb la persona directament afectada i la situació de disharmonia, de grinyolament, comparables amb el trencament de l’harmonia psco-física, del cos en relació a la malaltia i el pecat en relació amb el Cos místic. Són tots i cadascun dels seus membres a formar el Cos místic. Tots els pecats -bo i essent personals- tenen transcendència, afecten en tot el Cos Místic. Tot desajustament: sigui malaltia, sigui pecat afecta al cos o al Cos Místic. És bo que recuperem aquesta visió comunitària o de complex psico-somàtic. L’OMS va més enllà quan apunta a un “benestar” de tipus físic i psíquic. Afecta a tota la persona. Això és fàcil d’entendre perquè és tota la persona la que està malalta. D’igual manera el pecat afecta a tot el Cos místic i n´és un desajustament i provoca un mal-estar en el Cos Místic ja que amb Jesús formem una unitat de vida i de gràcia o dels seus contraris. Si visquéssim aquesta nostra vinculació al Cos Místic ens doldrien doblement els nostres pecats, perquè entendríem que són lesius a tot l’entramat espiritual. Quan Jesús ens cura dels nostres pecats, quan ens guareix del nostres mancaments, saneja al mateix temps rot el conjunt de relacions “ad intra”. Tenir aquesta consciència de Cos místic, de Jesús com a Cap de l’Església, ens donaria una visió més participativa en tot el que fem i “desfem” com a membres del Cos Místic. Malaltia, Pecat, Desharmonia del Cos/ del Cos Místic o Església.

                                               Així hauríem de llegir allò que ressaltàvem en els darrers diumenges, on Pau deia que no ens havíem de neguitejat vivint els dies-kairós que són els nostres i que els hem de viure com a dies “escatològics”, finals, que s’emmarquen  en la pau, la serenor, en el “benestar”, quan Mateu formant part del Sermó de la Muntanya en què allò essencial i característic de la predicació de l’Evangeli que és Bona (saludable, feliç benestar); Nova( notícia actual, actualitat, present) viscuda sense neguit, “no us preocupeu” per les necessitats peremptòries, domèstiques. Tingueu salut mental, fixeu-vos en la natura, en la flora i fauna: la flor matinera de l’ametller, l’esbojarrada caligrafia celestial dels vols dels estornells; Déu els mima i embelleix... Vosaltres busqueu primer el Regne de Déu i de fer el que Ell vol i tot l’altre Déu us ho donarà amb escreix. “No us preocupeu pel demà que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els maldecaps”.

                                               Jo veig una correlació amb la definició de l’OMS que enllaça amb tot el que de “malestar” en la lectura dels “signes dels temps” que enllaça la persona humana en allò que té de l’arrel de desordre tan psíquic com ambiental, social, àdhuc sistèmic. Tot pecat té una dimensió de connaturalitat que afecta el teixit de les relacions. Tot pecat és una fractura de l’harmonia de la naturalesa i, vistes les coses en una òptica evangèlica, també el pecat és com una “malaltia” social,  com una contaminació ambiental. Ens afecta a tots i n’hem de saber viure la coresponsabilitat per tal de netejar, de purificar l’aire que respirem tots. El pecat és una ona expansiva que maleja tot al voltant de la persona i el conjunt també d’alguna manera... La malaltia-pecat emmalalteix la persona tota i abasta el conjunt...

                                               Tenim el cas del pledejant Job que no entén la situació de la seva malaltia, fins al punt que voldria no haver nascut i que els seus amics li volen fer veure que és pels seus pecats que es troba en aquesta situació que no entén, perquè creu i assevera que no té pecats que justifiquin aquella dissort seva. Al final, serà Déu mateix qui el reconvé per la seva ignorància i li diu: “Vols litigar encara, censor del totpoderós? Què respons, crític de Déu?”  Déu li farà veure que el sofriment és més una prova que no una vindicació pel seus pecats. Acaba Job dient que “Jo només us coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls. Per això, ara en retracto, penedit sobre la pols i la cendra”. El salm responsorial  abunda en com “Déu conforta els cors desfets i embena les ferides. El Senyor sosté els desvalguts”. Hi ha raons que Job no podia acabar d’entendre. Déu és sobirà i ajuda el pobre sofrent i el fa coparticipant de la seva saviesa i o transcendència en gestionar tot l’encaix del món natural i més en profunditat el món social, espiritual. Entenem així la col·lecta  que fa així: “Senyor vetlleu sempre bondadosament per la vostra família; protegiu-la i defenseu-la sempre, ja que només espera en la vostra gràcia celestial”. Pau ens invita a compartir els dolors de la passió de Jesús. I és ben bé una prova d’amistat, poder-ho fer!  Pau se’ns presentarà en la segona lectura com una crida indefugible a l’evangelització com una obligació, més, molt més, com un favor ensems que una dignació que el fa apòstol, com els altres i molt més. Conclou: “Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer tot el que calgui per poder-hi tenir part”. Significativa l’aclamació: “Ell portava les nostres malalties i s’havia carregat els nostres dolors”.

                                               Marc en els exordis de la predicació de Jesús ens mostra  la seva activitat com en un dia sencer: Pel matí predicació i curació del posseït, a la sinagoga .Es retira a dinar a casa de la sogra de Pere i la cura només donant-li la mà. Al tombant de la tarda, la ciutat en ple s’aplega davant la porta i ha de curar multitud de persones que ‘s’estintolen cercant curacions a desdir. Ja guardada la tranquil·litat a hores de nit entrada,  Jesús es lleva de bon matí i es retira a pregar, ell tot sol. El cerquen els deixebles per instar-lo a que atengui altres malalts més, insaciables... Ell, els diu que han d’anar a altres pobles a predicar, ja que aquesta és la seva missió. Mireu com la promoció de la fe va junta amb la curació. És el que dèiem de que hi ha un paral·lelisme entre el perdó dels pecats és a dir la conversió i la curació dels malalts. Entrem de ple en la definició de la salut en els termes com ho fa l’OMS i el que en podem dir de la salvació,  salut en termes d’evangeli. Així podríem dir que la salut, la salvació consisteix en un benestar que va més enllà del cos i el psicològic i s’endinsa en la gràcia que, bo i perdonant el pecat, promou un benestar, fruit de l’Esperit Sant; és a dir: “Amor, Goig, Pau, Paciència, Benvolença, Bondat, Fidelitat, Dolcesa, Domini d’un mateix”. Mireu com brilla el Cos de Crist i la fulgència és ben teva, meva, de tots nosaltres. Amén.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana V de durant l’any, 4 de febrer del 2024   Sabadell