EL DÍPTIC: QUARESMA-PASQUA
La
metàfora del viatge és clàssica: des de l’Odissea amb un Ulisses viatger –que
no turista-. Tots els millors viatges són de retorn. El mestre Llach va musicar
un poema de Kavafis. El mateix Poble de Déu a les primeries, narrades en
l’Èxode i celebrades a perpetuïtat pels descendents dels que vagaren pel desert
durant quaranta anys per haver oblidat el “fet fonamentador”: els salms en
diuen Gesta, el Pas del mar Roig
(Pasqua ve de Pas) i l’alliberament de l’esclavatge quan els “faraons”
varen sotmetre a esclavatge els fills de Jacob. Aquesta gesta conduïda per
Moisés la celebren, àdhuc avui, en la Pasqua jueva. Un resum el teniu en
el Llibre de l`Èxode 12, 1-8, 12-14 El llegim el dia de Dijous Sant com a
primera lectura, per contraposar-la amb la Pasqua
que va introduir i estatuir Jesús, recordada per Pau en la institució de la
pasqua cristiana. Jesús ressuscitat és la nostra Pasqua. Reactualitzem el
“viatge” de Jesús des del Pare, per acomplir la missió de fer-nos ressuscitar a
partir de la FE i del Baptisme i el retorn a la Casa del Pare, on Déu
Pare glorifica el seu Fill i en Ell també ho som nosaltres És la síntesi que en
fa Joan evangelista, compartint passió-morts al pecat i ressuscitats
a la gràcia -que és de l’excels de Déu- en aquells que, creient, participen (així de clar!) de la vida de Déu. En el capítol 3 de l’evangeli de Joan tenim la visita
silent i encoberta de Nicodem, a qui Jesús invita a nàixer de nou de dalt.
Ningú no neix de dalt, per pròpia iniciativa De l’Esperit en neix l’Esperit. “El vent bufa
allà on vol: en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa
amb l’Esperit. Ningú no ha pujat mai al cel, fora d’aquell que n’ha baixat. El
Fill de l’home ha de ser enlairat, perquè, tots els qui creuen, tinguin en Ell vida eterna. Déu ha estimat tant el món
que ha enviat el seu Fill únic, per tal
que no es perdi cap dels qui creuen en Ell, sinó que tinguin vida eterna”.
La
Quaresma no la podem separar de la Pasqua de cap de les maneres, com no vàrem
separar l’Advent del Nadal. Són un seguit de dies en què hem de fer una recuperació iniciàtica. Ens queden
curts tots els rituals si no els sabem llegir des de la visió renovada a partir
del Vaticà II, que ens ha volgut donar una “rebatejada” vivència,
superant les coordenades pròpies del temps de la cristiandat. No ens
valen les invitacions a fer una vida més morigerada, a fer almoina, pregària i
dejuni “a la antiga”. No que no sigui interessant donar-los-hi una repintada,
adaptades als temps d’avui. Compromís amb els pobres, intentant de ser més
pobres en l’esperit, per no dir-ho com ho fa i ho diu el papa Francesc:
viure pobrament i estar prop o a la disposició dels nous pobres d’avui, que són
tants! Farem bé de repensar què podem fer en un món, el nostre, subjugat pels
consumismes.(ho poso en plural, les raons les deixo pels qui raonen!) Una mica
més estoics, que ja ho vivia Pau, que sabia viure el que “tocava” a cada moment
i circumstància. No es tracta de fer alguna pregària complementària o
substitutiva. El cristià del XXI (ep, que som nosaltres!) o serà místic o no serà (no li fem fàstics a la parauleta,
que la ignorància és molt rastrera i de poca substància: Prega tancat a pany i
clau i entra sense por i cerca de Veritat. Que Déu et doni “Gaes” per a
saber-lo oir bé i, allò més difícil, entendre’l. Fes el buit i Déu t’omplirà
d’Ell mateix. Llegeix Teresa d’Àvila o de Calcuta i sentiràs remors del vent de
l’Esperit, com Nicodem. Això ho hem de sobrepassar, però encara així estarem a
les portes, a les llindes mateixes, però sense entrar per por. La pitjor por
l’hem de tenir de Déu (el temor de Déu és saviesa!) Obrim-nos a l’embadalida
mirada de Maria de Betània als peus de Jesús... Dèiem que hem de maldar per
viure la quaresma-Resurrecció de Jesús
i -en la d’Ell la nostra pròpia-. No ho dic jo, sinó Pau als de Corint d’una
manera solemne. “Aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a
vosaltres (l’eucaristia!) “el dia que havia de ser entregat, ofert per
vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial. Ho repeteix dues vegades,
enyorat de la companyia dels que el seguiren... Aquesta és la nova Aliança. segellada amb la meva sang.
Així, doncs, cada vegada que mengeu aquest pa
i beveu aquest calze anuncieu la
mort del Senyor fins que torni”, (ICo 11, 23-26). A la Constitució sobre
la sagrada Litúrgia llegeixo: “La piadosa Mare Església considera que li
pertoca de celebrar amb un record sagrat l’obra salvadora del seu Espòs diví
en dies determinats dins del curs de l’any. Cada setmana, el dia que ella ha
anomenat Diumenge, fa memòria de la
Resurrecció del Senyor. Que, una vegada l’any celebra, amb la seva benaurada
Passió, en la màxima solemnitat de Pasqua. Però tot el misteri de Crist és
desplegat en el cercle de l’any, des de l’Encarnació i el Naixement fins a l’Ascensió,
al dia de Pentecosta (segona
Pasqua!) i a l’espera de la benaurada esperança i de la vinguda del
Senyor. Recordant així els misteris de la Redempció, obre als fidels, -perquè
hi tinguin accés i s’omplin de la gràcia salvadora- les riqueses de les virtuts
i dels mèrits del seu Senyor, de manera que tostemps siguin d’alguna manera
presents”. Ja més en concret sobre la Quaresma ens diu: “tant en la litúrgia
com en la catequesi litúrgica ha de resultar clara la doble característica del
temps quaresmal que, sobretot pel record o la preparació del Baptisme i per la
Penitència, prepara els fidels a la celebració del misteri pasqual pel fet d’escoltar la Paraula de Déu i de
dedicar-se a l’oració amb més intensitat”. ”I quant a la catequesi, s’inculcarà
en l’ànima dels fidels, amb les conseqüències socials del pecat, la natura
pròpia de la penitència, que detesta el pecat, en tant que és ofensa a Déu, no s’oblidarà la significació de
l’Església en l’acció penitencial, i s’insistirà en l’oració pels pecadors”. La
penitència del temps quaresmal no ha de ser solament interna i individual, ans
també externa i social”.
Tornant
al plantejament renovat de la quaresma-PASQUA la litúrgia del Vaticà II ens
suggereix com un viatge “Estel·lar” en què tot batejat conscient del què
significa la nostra vinculació amb el misteri de Jesús que ens permet de saber-nos
i sobretot sentir-nos com fills en
el FILL, aquesta és la nostra condició i dignitat de testimoniar l’amor que Déu
ens ha tingut, ens té i ens tindrà; perquè Ell s’anomena sovint en els salms, l’Amor Fidel. Som tots de Déu, i és la
millor, òptima condició: naturalesa i dignitat de tota persona per poder
fer sinodalmemt aquest itinerari pasqual, tot aquest llarg viatge
que farem conjuntament amb el Crist. En les successives aclamacions d’aquests
darrers dies eucarístics les hem “dites” de gran densitat!: “acolliu serenament
la Paraula plantada en vosaltres”: “aquesta Paraula té el poder de salvar-vos”;
o bé “La vostra Paraula és veritat,
Senyor: consagreu-nos en la veritat”; o bé “Obriu, Senyor, el nostre cor perquè
escoltem atentament les Paraules del vostre Fill”; o bé: “Ha aparegut entre
nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble”. O bé: “Jo sóc el Camí,
la Veritat i la Vida –diu el Senyor-; ningú no ve al Pare sinó per Mi”. O bé: “Qui m’estima farà cas de les meves Paraules; el
meu Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell”. O bé: “No enduriu, avui,
els vostres cors; escolteu la veu de Déu”. La quaresma totalment nova ve
fonamentada i profundament expressada en el text hímnic del començament de la Carta de Pau als efesis. Us la poso a
la vostra consideració: subratlleu cada expressió, totes aquestes paraules
tenen una perspectiva esbalaïdora, jo me l’he fet la meva pregària-contemplació
de tots aquests 45 dies quaresmals, jo me’ls tinc ben comptats i cada dia en
descomptaré un, amb el desig d’obrir-me a la Paraula de Déu que és -com dita
segons el salm- xiuxiuejada a cau d’orella”, (què preciós!) Aniré
descobrint qui és Déu per a mi i qui soc jo a la mirada somrient de Déu per a
mi. Senyor, feu que caiguin les barres que barren el meu cor, prepareu-lo
perquè Jesús, Déu i Home vertader, l’Home Nou, al qual jo mateix hi doni espai
veritable i que Ells
(la Trinitat nogensmenys!) hi faci amorosament estada, ai, per sempre!
Ens situem (i quina paraula més
bonica: situar-se!), ens emplacem a començament del primer capítol de la Carta
de Pau als efesis amb una salutació (Ef, 1-3) que ens farà les nostres delícies
si la considerem personalitzada per cadascun de nosaltres!’he quedat estarrufat
només de pensar que és la gran veritat
de cadascú de nosaltres, davant el mirar creador de Déu que va pensar-nos,
voler-nos, estimar-nos des d’abans-i-tot de la creació. Abans de l’inici
del Llibre del Gènesi. T’ho creus de veritat? Vols dir que Déu té la
immillorable visió de tu, de mi? Som singulars per a Ell?. Tots amb nom propi,
concret i mirant-nos amorosament, empàticament? Només Déu pot estimar un per
un, a tots ens coneix: som el seu brodat entranyable. No hi ha paraules per pensar-ho, per sentir-ho, oh
meravella...
14 de febrer dia dels enamorats de Déu... “i a la terra pau als homes/dones que estima el Senyor, i nosaltres “aprenentets” d’estimar Déu. Setmana primera, cada dia val per tot el que vulgueu. 45: dimecres de cendra, 44: dijous, 41: diumenge... fins al punt zero, diguem-ne Alfa i Omega: La millor Pasqua que hem celebrat mai!
P. Josep Mª Balcells. Sabadell.
Segueix el text de Pau a continuació. Podria ser la pregària de cada dia, més quaresmal, més PASQUAL no pot ser. Bon viatge a tots...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada