Homilia del diumenge 30/05/2021

                                  EN  EL  NOM  DEL  PARE…

Formem part (de “participació” gratuïta) del Déu que ens és vida. Això ens ho certifica la nostra Fe pasqual. Cal, doncs, que ens avesem a demanar que res ens allunyi d’aquest “àmbit diví” en el qual per gràcia estem immergits. Tota la nostra vida ha de ser un Glòria pervivent a la Sma. Trinitat. Tal i com acostumem a fer, amb major o menor consciència, en iniciar els actes cultuals, així hauríem de fer en iniciar cada dia que Déu ens dona amb un espaiós, lent i ponderós: “En el nom del Pare (que ens és amor fidel) i del Fill (que ens és un devessall de gràcia) i de l’Esperit Sant (que ens és dador de tot do)”. Ho hauríem de fer amb l’intent i bell propòsit  de posar-nos sota la protecció i empara de la Trinitat amorosa. Que en aquest principi i albada del nostre dia hi siguin presents i continguts tots els inicis del que anirem fent per menut i al detall durant tota la jornada. Serà com una mena de somriure connivent de correspondència a tot el que Déu u i Tri ens anirà do-nant de “gràcia sobre gràcia” com ens diu i promet l’evangelista Joan en el proemi de la seva narració.

Després d’haver-nos ungit a gratcient i de ple en els capítols de l’evangeli de Joan del Comiat de Jesús abans del Retorn al Pare (des del 13 fins a tot el 17) ens podrem moure espiritualment amb tota agilitat i anirem gaudint i aprofundint en l’àmbit trinitari. Entrarem meravellats en la relació essencial que hi ha en i entre les Tres persones de la Trinitat.

Un Pare, punt focal de referència contínua per part de Jesús que se sent com a Fill estimat pel Pare. Joan no escatima les relacions entre el Pare i el Fill: En 20 textos es esmentat el Fill respecte de Déu Pare i fins a 106 textos (!) que es refereixen a Déu com a Pare de Jesús (25 d’aquests té la formulació “el meu Pare”). Així tenim d’una forma clara un tema omnipresent que arriba a tots els topants de l’evangeli de Joan”. “Jesús ve de Déu, ho treu i rep tot d’aquell que anomena Pare: (les paraules que ha de dir, les obres que ha de fer, l’ensenyament que ha de transmetre, el manament que ha de deixar com a testament”). Jesús es defineix per una relació ininterrompuda amb aquell a qui anomena Pare: viu d’Ell, s’inspira en Ell, i ho rep tot d’Ell. Tanmateix la unió i identitat van més enllà del que expressa la metàfora de la paternitat. Jesús i el Pare son una mateixa cosa, son u. Jesús està en el Pare i el Pare està en Jesús. La metàfora no por expressar tots els matisos d’una relació que és una unitat. No només és el Fill, Jesús és Deu.

Tota l’Escriptura parla sobre Jesús, perquè Jesús és el projecte que Déu ha tingut no únicament sobre el poble de Déu, sinó sobre la humanitat sencera des de sempre i per sempre.

Deferents fragments del Comiat tenen tots una referència al Paràclit (anomenat “un altre” Paràclit (defensor, monitor, introductor, mestre interior, “alias”), totes lligades  amb la promesa de l’enviament, una vegada Jesús hagi tornat al Pare. I això perquè es quedi amb nosaltres per sempre. Serà l’Esperit de la veritat que vosaltres el coneixereu perquè roman en vosaltres.

La funció del Paràclit és fer present el sentit del que Jesús ha fet i dit. La tasca de l’Esperit és fer present Jesús en un crescendo inèdit. En aquest sentit es pot dir que l’Esperit  és l’autor veritable de l’evangeli de Joan. En efecte, diu Jesús que “quan vingui el Paràclit, l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que Jo us enviaré del Pare Ell donarà testimoni de mi (Jn 15, 26). És a dir l’Esperit ens el revelarà, farà palesa la identitat de Jesús. Així ens diu: “Quan vingui l’Esperit de la Veritat, us conduirà per tots els racons de la veritat. No parlarà pel seu compte... allò que us anunciarà ho ha rebut de mi”. En definitiva, la vinguda de l’Esperit té com a tasca primordial fer-lo present. A l’Esperit Sant devem el nostre acte de Fe més pregon en la divinitat i humanitat inseparables de Jesús.

Ja a aquestes alçades vull assabentar-vos que he gaudit de les aportacions que el P. Oriol Tuñí en el seu llibre “El do de la veritat” (amb aquest sotstítol: L’evangeli segons Joan com a revelació de Jesús). Estant ben sobrers els inútils esforços per anar endins del misteri de la Sma. Trinitat. N’hi ha ben bé prou amb destriar el contingut del Comiat, on trobem allò de més vital per explicitar la nostra Fe en la Trinitat. Des que em vaig detenir repetint amb el goig de saber que m’afectava de ple: “Us estimo com el Pare m’estima”. (què voldrà dir aquest com?) Reblat en aquest deliciós: “Mantingueu-vos en aquest amor que us tinc (=en present inamovible). Hi  afegirà a la primera carta de Joan: “L’amor l’hem conegut en això: Ell (convé fixar-nos en la plenitud del pronom: Ell i només Ell) ha donat la vida per nosaltres. També nosaltres (incís també en aquest pronom propi!) hem de donar la vida pels germans”. Per tant, és més important ser estimat que estimar. Perquè en qualsevol cas, estimar és fruit de ser estimats. L’amor en definitiva ve de Déu. Seguirà en la seva carta: “Estimats meus, estimeu-vos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu: tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu perquè Déu és AMOR (I Jn 4, 7-8).

Més d’una vegada he recomanat de fer-ne pregària nostra habitual a manera de jaculatòria o mantra aquestes expressions del “Glòria”: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria”.

I sempre em quedaré amb la pregària que fa Jesús al retorn dels deixebles enviats a evangelitzar: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això (en nota a la BIC: el que  es referix al Regne de Déu i als seus designis secrets revelats als deixebles) que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho”. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. (Mt 11, 25-27).

Amarats, rebent rosada d’una presència que dona sentit al nostre viure, jo només com a referendari i testimoni en primera persona poso el desig de compleció del do inclòs en una Benedicció que us agomboli de per vida del nostre Déu que ens és Pare, Fill i Esperit Sant.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge de la Santíssima Trinitat, 30 de maig del 21.  Sabadell

Homilia del diumenge 23/05/2021

                                VENIU, OH  ESPERIT  SANT

 Aquesta vegada –no hi ha més!- he de començar com a l’inici de les Eucaristies amb l’Acte penitencial. “Jo, pecador, confesso a Déu totpoderós i a vosaltres, germans que he pecat, per culpa meva per ignorar la importància de la presència i acció de l’Esperit Sant en la meva espiritualitat i en el fet de ser estimat com a fill de Déu”. Ja començo jo..., i si hi ha algú més que s’hi vulgui afegir, ja sap com ho ha de fer. Després de tota aquesta última setmana transcorreguda, que ve a ser com una Octava de Pentecostès o de Pasqua Granada, “a parte ante”. A mi m’abelleix més dir-ne a la Festivitat d’avui: la Celebració del dia de l’Efusió de l’Esperit Sant promès per Jesús abans del seu retorn gloriós al Pare. No hi ha Pasqua sense Pentecosta! Aquesta és de fet el cimal pasqual! Ai, pels fruits els coneixereu...

Aquest és el pecat del qual he pres ben notòria consciència darrerament: De l’oblit  considerable i fins paradoxal de la Presència activa de l’Esperit Sant que és descrit i definit com a DO per excel·lència pels primers escriptors –en diem els Pares de l’Església que varen comentar i glosar en profunditat l’Església naixent (que hem pogut seguir a través de la lectura del Fets dels Apòstols, que hem anat fent darrerament en les primeres lectures de les Misses últimes).

A què és deguda aquesta desmemòria, aquest greuge de l’oblit del que Jesús va definir com a la Memòria viva que l’Esperit Sant activaria per subratllar la Centralitat de Jesús en la comprensió i vivència de la Nova (notícia!) Bona (eu- en grec: més que bona, plena, actuada fins a les mateixes interioritats de la vida divina). De fet l’Esperit Sant és anomenat el Mestre Interior. No hi ha espiritualitat evangèlica sense el mestratge discret però profund de “l’Esperit de la Veritat”, pervingut i destinat a una llarga estada en cadascun dels batejats –ungits en l’Esperit- i dels qui creuen i també dels que aniran creient, eixamplant i aprofundint el que és el Regne de Déu, u i tri.

M’ho he proposat cada dia preparant els textos darrers de la Missa sempre de Joan i prenent peu al continu esment de la Persona de l’Esperit Sant. Com és que en el nostre àmbit de l’Esperit Sant només apareix en expressions trinitàries generals, o gairebé només en pregàries, cultuals, en alguns cants?  Jo me’n dolc, i com més hi penso la compunció se’m fa més sentida i agredolça. Dic agredolça, perquè la “recuperació” sobre l’Esperit Sant pot començar ja des del moment en què t’adones que quelcom de greu ha succeït en l’àmbit eclesial nostre, d’ara i aquí o bé particularitzadament en mi mateix.

Ja va subratllar el concili  Vaticà II que ensems al misteri cristològic de tot punt evident al centre eclesial, també havíem de restituir a igual dignitat el que anomenen misteri pneumatològic en referència al culte a l’Esperit Sant, agent i promotor singularment de l’Església i de la santedat dels batejats. Fou el propi Pau VI qui va afirmar que “a la cristologia del concili hauria de succeir un estudi nou i  un culte nou de l’Esperit Sant, justament com a complement  de la doctrina conciliar”.

Hi vaig pensant, pesarós... És que no tenim com en el cas del Pare i del Fill Jesús una imatge més corpòria, més visual, més sensorial. De ser així, això m’indica una vegada més la poca capacitat de “percepció” d’allò que “és de dalt”. Sempre me he insistit en allò del Credo (llarg): “Déu Creador de totes les coses visibles i invisibles”. És convicció meva allò de que tant en el cel com a la terra “el més invisible” és allò de més consistent i valuós de la nostra Fe. Deixeu-me al·ludir a tot l’àmbit del misteri, que ens deixa sempre amb el desig de més i millor. No creuria en res, ni de dalt ni de baix, que no estigui velat i amagat pel misteri. La realitat en el fons és misteri.

Depenem excessivament de tot el que és sensorial. “A Deu ningú no l’ha vist mai. Àdhuc la mateixa persona de Jesús quan no va albirada amb una mirada plena de fe ens queda desvirtuada, com disminuïda. També la mirada sobre Jesús quan no va més enllà del que anota la primera epístola de Joan. Comença emfatitzant: “Us anunciem allò que existeix des del principi (aquí rau la grandesa de Jesús com a Paraula de Déu!), allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tingut a les pròpies mans. Us parlo del qui és la Paraula de vida, perquè la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava en el Pare i se’ns ha manifestat”. Ben cert que afegiria Joan que qui nega que Jesús sigui el Messies i tothom qui nega el Fill no té tampoc el Pare”. A Jesús se l’ha de confessar també Home, però no ens podem quedar en això només. I com a premissa de tot plegat, afegiria: “Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit que heu rebut  del qui és sant i tots teniu el coneixement, perquè Ell ens portarà cap a la veritat plena”. Jesús i l’Esperit són inseparables. L’Esperit és qui alenava el Crist en tot moment. Coneix l’interior de la intimitat de Déu-

Hem de fer una recuparació gairebé essencial a fi de que la nostra espiritualitat es “rejoveneixi” i vagi adquirint cota sobre cota. I així anar retrobant el vertader “goig pasqual que prové, promou i tant de bo commogui l’Esperit que romandrà, segons Crist digué al seu darrer moment, que és també el primer nou moment en rebre el gran DO de la Vida Eterna de l’Esperit Sant i santificador.

Faríem bé d’introduir per un temps que asseguri un hàbit ben establert una pregària quotidiana sobre l’Esperit Sant. En espera de poder-ne trobar una de millor, convertiria aquelles expressions d’un bisbe ortodox que posà de relleu quí, què, com actua l’Esperit Sant en l’Església i en l’espiritualitat. Ens servirà de record i avivarà la nostra Fe en l’Esperit del Senyor. L’Esperit Sant és personalment la novetat, que actua en el nostre món. És la presència del Déu-amb-nosaltres unit al nostre esperit (Rom 8, 16): sense Ell, Déu queda lluny, Crist resta en el passat, l’evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat pura tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d’esclaus. Però en Ell, en una sinèrgia indissociable el món és alliberat i gemega en l’infantament del Regne, l’home està en lluita contra la carn, Crist ressuscitat és aquí, l’evangeli és potència de vida, l’Església significa comunió trinitària, l’autoritat és servei alliberador, la missió és pentecosta, la litúrgia és memorial i anticipació, l’acció humana és divinitzada. Com n’estan els ortodoxos de centrats en la Persona de l’Esperit Sant! És prou sucosa i suggerent aquesta cita  i ens dibuixa la identitat de l’Esperit i de l’obra seva en cadascun de nosaltres i en l’Església. Repetim-la a diari!

Joan Pau II va donar-nos una encíclica sobre l’Esperit Sant, titulada Dominum et vivificantem que recull l’expressió del Credo (llarg): (Crec en l’Esperit Sant), que és Senyor i infon la vida. ( firmada el dia de Pentecosta de 1086).

Què bé que algú es deixés atreure per fer-ne estudi, contemplació. Seria un salt d’àngel!

Ja sabeu que la menció que fa Pau als gàlates (Ga 5, 22) dels fruits de l’Esperit Sant em té robat el cor: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Bé demanaríem un aprofundit comentari que algun dia algú ens l’haurà de fer.

Que l’Esperit irrompi amb una bona sacsejada espiritual aquest diumenge de Pentecosta, talment que ens deixi renovada constància de la seva acció divina en les nostres senzilles espiritualitats. “Veniu, oh Esperit, aura divina!

P. Josep Mª Balcel

Festivitat de Pentecosta, 23 de maig del 2021.  Sabadell

És prou sucosa i suggerent del que és i obra en nosaltres i en l’Església l’Esperit Sant, perfumada unció evangèlica que obra senderes d’espiritualitat.

També faríem bé d’introduir la contemplació  dels Dons de l’Esperit Sant

Homilia del diumenge de l'Ascensió 16/05/2021

                             LLIURAMENT  DEL  “TESTIMON 

He pres aquesta imatge, pròpia de les curses atlètiques de relleus, perquè s’adiu al fons del que la celebració de la festivitat de l’Ascensió promou com una mena de final-reinici de la vida i missió de Jesús. Ressuscitat, Crist porta una difusiva alenada de vida nova –recobrada en dirà l’apòstol Joan-. Tots nosaltres som cridats a fer el “relleu” en la cursa evangèlica que ens toca per definició del que som com a testimonis vivents d’una Església que postula nous treballadors a conrear la vinya del Senyor. Ara, en diem una Església “en marxa” o “en cursa” que vol involu

Cadascun dels quatre evangelistes descriu l’escena de l’Ascensió a la seva manera, amb divergències que -pel que fa a l’essencial- no resten solemnitat al fet en allò que té de més nuclear. Jesús, ja s’ha acomiadat llargament dels seus deixebles. Bona nota en tenim –i ben deliciosa per cert- en els capítols senyers de l’evangeli de Joan. Els hem llegit, ens hi hem delectat aquestes darreres setmanes del cicle pasqual. L’aiguabarreig entre la tristesa pel comiat de Jesús retornat al Pare i l’alegria connotada perquè tots els evangelistes hi subratllen que tant com un canvi hi ha en realitat una feliç continuïtat. Tots anoten la continuïtat de la missió que va posar en marxa Jesús i que ara seran els apòstols i tots els creients que se succeiran els qui seran enviats a escampar la Bona Nova de l’Evangeli. Hauran de prendre la corresponsabilitat in  solidum d’aquest “aneu”, “prediqueu”, “bategeu”!  És una esplèndida “subrogació” (=assumpció d’una comesa traspassada). D’aquí que el testimoni que haurem (!) de transmetre té una explícita semblança a la cursa al·ludida inicialment. Tots -formant una unitat pregona, més que un equip  de relleus- com ho deixa entès Pau en la segona lectura d’avui: “Esforçar-nos a estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau. Un sol Cos i un sol Esperit, com també és una sola l’esperança que neix de la vocació rebuda. Un sol Senyor, una sola Fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot”.

 Aquesta és la responsabilitat que ara després dels imputs rebuts de tots els darrers papes que han hagut de promoure les determinacions del concili Vaticà II que han ben comprès que l’evangelització” és “el motor de l’Església”.

 La comesa és exigent, però tots els evangelis concorden en que no hem quedat orfes i en que una “presència actuant” se’ns ofereix de totes totes. Així Mateu després de fer present aquest “aneu i convertiu els pobles, ho arrodoneix amb aquesta gràcia, aquest do: “Jo seré amb vosaltres, cada dia, fins a la fi del món”. Així amb aquesta certesa validada per Jesús conclou tot el seu evangeli. O bé amb la garantia amb que clou Marc el seu evangeli, que és precisament el que llegim avui: “I el Senyor hi cooperava confirmant la Predicació de la Paraula”. És ell mateix que comença el seu evangeli amb l’afirmació sintètica sobre Jesús i la seva missió: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. Aquí s’utilitza per primera vegada l’expressió evangeli amb la doble designació: de missió, de la bona nova que Jesús portà en el seu magisteri i també del relat de vida, mort i  resurrecció: síntesi de les seves vivències. També Lluc introduirà el relat de l’Ascensió, així: “Son molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. El seu evangeli forma com un tot amb el que després s’ha disgregat com el llibre del Fets dels Apòstols (=els inicis de l’Esglèsia en marxa). Raó de més per pensar que la idea de l’evangelització és substantiva.

Tots els evangelistes, a més, completaran llurs narracions finals amb la “vinguda de l’Esperit Sant promès per Jesús abans del seu retorn al Pare, precisament perquè essent l’Esperit Sant  el veritable motor, promotor i alè de l’Església re-naixent, ara que s’inaugura una nova fase de l’Església no hi pot mancar de cap de les maneres la presència actuant de l’Esperit Sant.  Ja en parlarem diumenge vinent en celebrar la Gaudiosa Festa de Pentecostès, reportant la figura i les comeses de l’Esperit Sant en aquest nou reinici-continuació eclesial.

Com bé es pot deduir de tot l’expressat fins ara, celebrem conjuntament aquests dies Resurrecció, Ascensió i Pentecosta formant una unitat. Àdhuc alguns evangelistes barregen aquests tres misteris no distingint-los uns dels altres, en el sentit que formen una unitat i això facilita les narracions entrecreuades. 

Com dèiem al principi, en reiniciar la predicació del Regne de Déu, ara encomanat al “lliurament del “testimoni” de tot cristià, voldria aprofitar l’ocasió per presentar una apunts introductoris que ens podrien estimular a viure actualment les urgències de l’evangelització tal i com les presenta l’Església avui dia. Començaré per la Constitució sobre l’Església en el món d’avui, que ens dona una imatge ben profundament arrelada en les nostres aspiracions i compromisos socials: “Totes les joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els qui sofreixen, com també les joies i les esperances i les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.  La seva comunitat, en efecte, està formada d’homes agermanats en el Crist, conduïts per l’Esperit Sant en el seu caminar vers el Reialme del Pare, i que han rebut el missatge de salvació oferta a tothom. És per això que l’Església se sent amb tota veritat íntimament solidària del gènere humà i de la seva història”. En proclamar la grandesa de la vocació humana i en afirmar que en l’home hi ha un germen diví, el sant Concili ofereix a la humanitat la col·laboració sincera de l’Església en mires a promoure aquella fraternitat universal dels homes que respongui a la seva vocació”: (“Fratelli tutti”).  “L’Església... sols desitja una cosa: continuar, sota el guiatge de l’Esperit, l’obra mateixa del Crist, que va venir en aquest món per retre culte a la veritat, per salvar i no pas per condemnar, per servir i no pas per ser servit”.

No és pas ara el moment per fer una calidíssima al·lusió als ”treballs i els dies” del nostre papa Francesc que s’ha posat al cap de fila de tots els atletes de l’evangeli per anar traspassant uns als altres en la curs de relleus el “testimoni”, i més, el testimoniatge de que tots estem cridats a fer obra d’evangeli en el lloc i situació on es trobi cadascú. Hi ha feina –i és la més preuada- per a tothom. Només cal obrir les pàgines de “La Joia de l’Evangeli” per sintonitzar en les urgències actuals –sobredimensionades en el món nostre secularitzat i indiferent- per sentir-nos cridats personalment a fer de la nostra vida un evangeli a mida humana, discreta i senzilla, tenint present allò que ens deia l’enyorat bisbe Casaldàliga: “Els creients avui dia hem de fer creïble allò que diem que professem”. Heu vist com en uns quants anys hem passat del “dia de les missions” al dia de “la missió”. A tots se us espera. Vens?

Acabo citant a Francesc, com un homenatge per la insistència en fer-nos evangelitzadors: “En tots els batejats, des del primer fins al darrer, hi actua una força santificadora de l’Esperit que impulsa a evangelitzar . El Poble de Déu és sant per aquesta unció que el fa infal·lible “in credendo”. Això significa que quan creu no s’equivoca, encara que no trobi paraules per explicar la seva fe. L’Esperit el guia en la veritat i el condueix a la salvació... La presència de l’Esperit atorga als cristians una certa connaturalitat amb les realitats divines i una saviesa que els permet de copsar-les intuïtivament, encara que no tinguin l’instrumental adequat per a expressar-les amb precisió”. Evangelitzar suposa primàriament anar essent evangelitzats nosaltres mateixos. No oblidem que “portem i hem de lliurar el “testimoni” en cursa.

P. Josep Mª Balcells

L’Ascensió del Senyor, diumenge 16 de maig del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 09/05/2021

                                 EL  GOIG  PASQUAL

Aquests dies de forçada reclusió de quarantena pandèmica he trobat en els evangelis de Joan, concretament des del capítol 14 i el 15 que s’anaven desgranant a les litúrgies de cada dia feiner, tot un gran tresor de comunió i de sentir-me interpel·lat amorosament i ho dic amb humilitat senzilla, sense vergonya ni res de pujar el to de la vivència. Jesús ressuscitat i en expectativa de retornar al Pare em parlava al cor i em descol·locava deliciosament. Era un goig llegir i rellegir, subratllar i contemplar les paraules seves sortides del cor humà i  amb “vida recobrada”. Mai m’havia sentit tan proper i suaument concernit. Començaré pel text d’aquest diumenge: “Jo us estimo”, amb l’afegitó substancial de ponderar que és un amor que reflecteix l’amor amb què Jesús se sent estimat pel Pare. Aquest “tal com” que revela o amaga la manera com és estimat pel Pare. I joiosament aplicarà aquest tenor d’estimació per a cadascú de nosaltres: per a tu i per a mi. A continuació com a conseqüència ens diu: “Manteniu-vos en l’amor “que us tinc”. La primacia de l’amor diví es congria en el si de la relació de Jesús amb el Pare. Sorpresa, estupefacció: Jesús posa l’amor en un “mantinc” en l’amor que em té el Pare, perquè hi ha una adequació perfecta en fer seva la voluntat del Pare. Permeteu-me encara una vegada més agrair un amor que s’endinsa en la comunió filial de Jesús amb i en el Pare. Tota aquesta preciosa revelació que jo la retinc com a personal, amb admiració i suprem agraïment. I ara intercala un sorprenent: “tot això us ho he dit perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria en plenitud”. Jesús havent acomplert la Resurrecció es manifesta particularment joiós, com de missió ja esdevinguda. Oh, Déu, ara faig una descoberta de delicadesa! Jesús enalteix el goig personal per la seva Resurrecció acomplerta i, en segon terme,  ens el transfereix compartint-lo.  I ens invita a pensar la Resurrecció en termes de glorificació acomplerta en Ell. És aquest el goig que hem de compartir. Massa habituats estem a enfilar al·leluies perquè la Pasqua ens afecta a nosaltres com una conseqüència desitjada. Pau ressalta l’afectació directa: “Pel baptisme heu estat sepultats amb Crist, i amb Ell també vau ressuscitar, perquè heu cregut en el poder de Déu que el va ressuscitar d’entre els morts” (Col 2, 12). “Ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerquem allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu” (Col 3, 1) Siguem oberts amb sensibilitat “altruista” i ajuntem-nos al goig que experimenta Jesús després de tot el tràngol de la seva passió, mort i resurrecció. L’evangelista Joan parla de la seva exaltació i glorificació que el Pare ha obrat en la seva vida post mortem. Quina autenticitat d’al·leluies les que canta el cor de Jesús, agraint el favor de la Resurrecció que Jesús adreça al Pare, per la Resurrecció acomplerta, gloriosament constatada com a do pervingut per la força i poder del Pare estimat.

Si hi ha una característica envolvent  de la celebració pasqual l’hauríem de centrar en el goig que primàriament és el de Jesús, el que Ell sent i que farem bé de compartir-lo amb Jesús Ressuscitat, acabada l’obra de la redempció i que Pau ens convidarà a fer-lo també goig nostre, perquè secundàriament ens afecta: Som ressuscitats en Crist i la redempció experimentada portarà a les expressions inicials de l’evangeli d’avui, condensat en aquest meravellós “Jo us estimo al mode en què Jesús és estimat pel Pare. Manteniu-vos en l’amor “que us tinc”.  Amor que es manté ferm i incomprensible, sostingut,  personalitzat.

Tota la litúrgia pasqual esdevé un esclat de joia, en cada al·leluia s’hi primfila un niu d’alegries, de goig, de gaubances i de gaudis cordials. En rastrejo uns quants. Començo per l’evangeli del dimarts passat: “Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Me’n vaig, però tornaré”. A l’oració sobre les ofrenes del dilluns resem:”Rebeu, Senyor, els presents de la vostra Església exultant, i ja que, en la Resurrecció del vostre Fill, li heu donat un motiu tan gran de joia, concediu-li també el do d’una alegria que no s’acaba”. En el cant d’entrada del dimecres prenem expressions del salm 70: “La meva boca no es cansa de lloar-vos, us glorifica tot el dia; plens de goig, els meus llavis i la vida recobrada us aclamaran enmig dels cants. Al·leluia. Ens deixem portar pel salm responsorial 121 “Anem amb alegria a la casa del Senyor. Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor”. Ja en la col·lecta del dijous preguem així: “Déu i Senyor nostre, vós per la vostra gràcia ens feu passar de la mort a la vida i de la tristesa a l’alegria; continueu obrant en nosaltres i enriquint-nos amb els vostres dons, perquè als qui han estat justificats per la fe no els falti la força de perseverar-hi”. Tot plegat quedarà arrodonit en l’oració de les ofrenes: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable, que prové dels misteris pasquals; que l’actualització contínua de la nostra redempció esdevingui per a nosaltres causa de goig etern”. Ja en el salm responsorial s’hi fa el contrapunt: “Conteu a tots els pobles els prodigis del Senyor. Canteu al Senyor un càntic nou. Anuncieu de dia en dia que ens ha salvat”. En la col·lecta del divendres resem així: “Doneu-nos, Senyor, la gràcia de viure plenament el misteri pasqual; i que el mateix misteri que celebrem amb tanta alegria ens protegeixi i ens salvi amb la seva força indeficient”. En el salm responsorial 99, exclamem: “Aclameu  el Senyor arreu de la terra, doneu culte al Senyor amb cants de festa, entreu davant d’Ell amb crits d’alegria! I entrats al llindar de la celebració del diumenge VI de Pasqua ja iniciem l’Eucaristia amb aquest cant d’entrada: “Anuncieu  aquesta nova amb crits d’alegria.  feu que tothom la senti d’un cap a l’altra de la terra: El Senyor ha salvat el seu poble. Al·leluia! I hi farem ressonància en la col·lecta: “Déu totpoderós, feu que sense minvar en el fervor celebrem aquest temps de joia en honor del Senyor Ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”. Podríem posar punt i final amb l’aclamació: “No us deixaré orfes, diu el Senyor; me’n vaig, però tornaré, i el vostre cor s’alegrarà” (Jn 14, 18).

En resum: No hi ha cap altre temps litúrgic tan amarat de l’alegria, del goig, del cant exultant com el temps incoatiu de Pasqua. Una alegria que va creixent fins que oreja de perfum tot el nostre ser i el nostre fer. I tot, tot plegat per una immensa gràcia que farem bé de cantar amb exultació des del remoreig d’una pasqua florida i granada per sempre. Al·leluja.

Ara se succeiran les festes que clouen el temps pasqual. Primer, l’Ascensió que no és més que l’escenificació del final: “Tot ve de Déu, passa per Jesús i retorna cap a Déu”. Goig de comiat i ensems d’enviament: “Soc jo qui us he escollit, no pas sou vosaltres a fer-ho... Us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit que durarà per sempre”. Només m’hi manca la festa efusiva de Pentecostès i serà l’Esperit Promès qui posarà en marxa una Església tremolosa i ardida al mateix temps, per tal d’encertar els primers passos eclesials, fent acopi de la “Joia de l’evangeli”. Una església “en marxa” segons les invitacions del papa Francesc.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de Pasqua, 9 de maig del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 02/05/2021

                                  SENSE  MI  NO PODEU  RES

Estem arribant al punt més íntim de la celebració de la Pasqua. Han estat unes setmanes per poder copsar la profunditat de la transformació que la Pasqua promou en la nostra vida de ressuscitats per participació. La Resurrecció de Jesús ho omple de sentit i és com una immersió en un líquid que va prenent-nos  por a por i que ens donarà textura, àdhuc caràcter de ser posseïts com aquell prendre sabor, gust i perfum. L’al·legoria vistent del cel i les sarments ens introdueix en una vinculació de vida. Madurats com un raïm afaiçonats per la saba mare, a sol i serena ens deixarem desposseir d’un cantó i al mateix temps, prendrem la textura interna de la mare naturalesa. Oh transformació sostinguda per la permanència en Ell. Mai cobrava  sentit més veritable allò de fondre’s un per esdevenir raïm, bell a la vista, gustós al paladar, esclatant de vi nou...

Estem ja en els capítols centrals de l’evangeli de santJoan. Avui encetem el capítol 15. Tractem de llegir-lo en veu alta i pensant només en el doble protagonisme: l’essencial el de Jesús i el nostre per participació. El nexe integral el dona la preposició en que parla de compenetració. Quantes vegades surt l’expressió: “Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres”. “Així com les sarments, si no estan en el cep, no podeu donar fruit , tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres els sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mí, es llençat fora i s’asseca  com les sarments. Les sarments , un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el què voldreu, i ho tindreu. La Glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu Amor. Us faig un petició i és ancoreu-vos en el text. No en sortim, si no ens en fan fora. Seguríssim que no se succeirà, aniria contra el sentit del que demana, desitja, el mateix Crist. Aquest és el desig del Pare. Que res ni ningú ens separin del Crist que ens estima i que vol portar la unitat i comunió a la veritat essencial entre Jesús, el Cep; i nosaltres, el sarment, vincle d’unió vital. No es pot simbolitzar millor que amb la significació nutrícia entre el cep i les sarments. Ja ho havia avansat a Joan 6, 56-7: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”. Digué Jesús: Jo sóc la Resurrecció i la Vida: qui creu en mi tindrà Vida Eterna”.

Aquí rau el goig pasqual: Som vivents. En Crist Senyor nostre.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge Vè de Pasqua, 2 de maig del 2021.   Sabadell