Homilia del diumenge 23/05/2021

                                VENIU, OH  ESPERIT  SANT

 Aquesta vegada –no hi ha més!- he de començar com a l’inici de les Eucaristies amb l’Acte penitencial. “Jo, pecador, confesso a Déu totpoderós i a vosaltres, germans que he pecat, per culpa meva per ignorar la importància de la presència i acció de l’Esperit Sant en la meva espiritualitat i en el fet de ser estimat com a fill de Déu”. Ja començo jo..., i si hi ha algú més que s’hi vulgui afegir, ja sap com ho ha de fer. Després de tota aquesta última setmana transcorreguda, que ve a ser com una Octava de Pentecostès o de Pasqua Granada, “a parte ante”. A mi m’abelleix més dir-ne a la Festivitat d’avui: la Celebració del dia de l’Efusió de l’Esperit Sant promès per Jesús abans del seu retorn gloriós al Pare. No hi ha Pasqua sense Pentecosta! Aquesta és de fet el cimal pasqual! Ai, pels fruits els coneixereu...

Aquest és el pecat del qual he pres ben notòria consciència darrerament: De l’oblit  considerable i fins paradoxal de la Presència activa de l’Esperit Sant que és descrit i definit com a DO per excel·lència pels primers escriptors –en diem els Pares de l’Església que varen comentar i glosar en profunditat l’Església naixent (que hem pogut seguir a través de la lectura del Fets dels Apòstols, que hem anat fent darrerament en les primeres lectures de les Misses últimes).

A què és deguda aquesta desmemòria, aquest greuge de l’oblit del que Jesús va definir com a la Memòria viva que l’Esperit Sant activaria per subratllar la Centralitat de Jesús en la comprensió i vivència de la Nova (notícia!) Bona (eu- en grec: més que bona, plena, actuada fins a les mateixes interioritats de la vida divina). De fet l’Esperit Sant és anomenat el Mestre Interior. No hi ha espiritualitat evangèlica sense el mestratge discret però profund de “l’Esperit de la Veritat”, pervingut i destinat a una llarga estada en cadascun dels batejats –ungits en l’Esperit- i dels qui creuen i també dels que aniran creient, eixamplant i aprofundint el que és el Regne de Déu, u i tri.

M’ho he proposat cada dia preparant els textos darrers de la Missa sempre de Joan i prenent peu al continu esment de la Persona de l’Esperit Sant. Com és que en el nostre àmbit de l’Esperit Sant només apareix en expressions trinitàries generals, o gairebé només en pregàries, cultuals, en alguns cants?  Jo me’n dolc, i com més hi penso la compunció se’m fa més sentida i agredolça. Dic agredolça, perquè la “recuperació” sobre l’Esperit Sant pot començar ja des del moment en què t’adones que quelcom de greu ha succeït en l’àmbit eclesial nostre, d’ara i aquí o bé particularitzadament en mi mateix.

Ja va subratllar el concili  Vaticà II que ensems al misteri cristològic de tot punt evident al centre eclesial, també havíem de restituir a igual dignitat el que anomenen misteri pneumatològic en referència al culte a l’Esperit Sant, agent i promotor singularment de l’Església i de la santedat dels batejats. Fou el propi Pau VI qui va afirmar que “a la cristologia del concili hauria de succeir un estudi nou i  un culte nou de l’Esperit Sant, justament com a complement  de la doctrina conciliar”.

Hi vaig pensant, pesarós... És que no tenim com en el cas del Pare i del Fill Jesús una imatge més corpòria, més visual, més sensorial. De ser així, això m’indica una vegada més la poca capacitat de “percepció” d’allò que “és de dalt”. Sempre me he insistit en allò del Credo (llarg): “Déu Creador de totes les coses visibles i invisibles”. És convicció meva allò de que tant en el cel com a la terra “el més invisible” és allò de més consistent i valuós de la nostra Fe. Deixeu-me al·ludir a tot l’àmbit del misteri, que ens deixa sempre amb el desig de més i millor. No creuria en res, ni de dalt ni de baix, que no estigui velat i amagat pel misteri. La realitat en el fons és misteri.

Depenem excessivament de tot el que és sensorial. “A Deu ningú no l’ha vist mai. Àdhuc la mateixa persona de Jesús quan no va albirada amb una mirada plena de fe ens queda desvirtuada, com disminuïda. També la mirada sobre Jesús quan no va més enllà del que anota la primera epístola de Joan. Comença emfatitzant: “Us anunciem allò que existeix des del principi (aquí rau la grandesa de Jesús com a Paraula de Déu!), allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tingut a les pròpies mans. Us parlo del qui és la Paraula de vida, perquè la vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava en el Pare i se’ns ha manifestat”. Ben cert que afegiria Joan que qui nega que Jesús sigui el Messies i tothom qui nega el Fill no té tampoc el Pare”. A Jesús se l’ha de confessar també Home, però no ens podem quedar en això només. I com a premissa de tot plegat, afegiria: “Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit que heu rebut  del qui és sant i tots teniu el coneixement, perquè Ell ens portarà cap a la veritat plena”. Jesús i l’Esperit són inseparables. L’Esperit és qui alenava el Crist en tot moment. Coneix l’interior de la intimitat de Déu-

Hem de fer una recuparació gairebé essencial a fi de que la nostra espiritualitat es “rejoveneixi” i vagi adquirint cota sobre cota. I així anar retrobant el vertader “goig pasqual que prové, promou i tant de bo commogui l’Esperit que romandrà, segons Crist digué al seu darrer moment, que és també el primer nou moment en rebre el gran DO de la Vida Eterna de l’Esperit Sant i santificador.

Faríem bé d’introduir per un temps que asseguri un hàbit ben establert una pregària quotidiana sobre l’Esperit Sant. En espera de poder-ne trobar una de millor, convertiria aquelles expressions d’un bisbe ortodox que posà de relleu quí, què, com actua l’Esperit Sant en l’Església i en l’espiritualitat. Ens servirà de record i avivarà la nostra Fe en l’Esperit del Senyor. L’Esperit Sant és personalment la novetat, que actua en el nostre món. És la presència del Déu-amb-nosaltres unit al nostre esperit (Rom 8, 16): sense Ell, Déu queda lluny, Crist resta en el passat, l’evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat pura tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d’esclaus. Però en Ell, en una sinèrgia indissociable el món és alliberat i gemega en l’infantament del Regne, l’home està en lluita contra la carn, Crist ressuscitat és aquí, l’evangeli és potència de vida, l’Església significa comunió trinitària, l’autoritat és servei alliberador, la missió és pentecosta, la litúrgia és memorial i anticipació, l’acció humana és divinitzada. Com n’estan els ortodoxos de centrats en la Persona de l’Esperit Sant! És prou sucosa i suggerent aquesta cita  i ens dibuixa la identitat de l’Esperit i de l’obra seva en cadascun de nosaltres i en l’Església. Repetim-la a diari!

Joan Pau II va donar-nos una encíclica sobre l’Esperit Sant, titulada Dominum et vivificantem que recull l’expressió del Credo (llarg): (Crec en l’Esperit Sant), que és Senyor i infon la vida. ( firmada el dia de Pentecosta de 1086).

Què bé que algú es deixés atreure per fer-ne estudi, contemplació. Seria un salt d’àngel!

Ja sabeu que la menció que fa Pau als gàlates (Ga 5, 22) dels fruits de l’Esperit Sant em té robat el cor: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Bé demanaríem un aprofundit comentari que algun dia algú ens l’haurà de fer.

Que l’Esperit irrompi amb una bona sacsejada espiritual aquest diumenge de Pentecosta, talment que ens deixi renovada constància de la seva acció divina en les nostres senzilles espiritualitats. “Veniu, oh Esperit, aura divina!

P. Josep Mª Balcel

Festivitat de Pentecosta, 23 de maig del 2021.  Sabadell

És prou sucosa i suggerent del que és i obra en nosaltres i en l’Església l’Esperit Sant, perfumada unció evangèlica que obra senderes d’espiritualitat.

També faríem bé d’introduir la contemplació  dels Dons de l’Esperit Sant