dissabte, 27 de juliol del 2019

Homilia del diumenge 28/07/2019


SENYOR,  ENSENYEU-NOS  A  PREGAR

                                               Tota la litúrgia de la Paraula d’avui és una invitació a plantejar-nos un fet cabdal en el nostre viure cristià: o vinculem la pregària a la vida diària o el fet de no pregar com cal ens portarà a un empobriment progressiu del nostre viure. I d’empobriment en empobriment arribarà un dia en què ens trobarem allunyats de la saba evangèlica que dona color i vivor al nostre viure amb sentit. Penso que aquest és el punt neuràlgic que defineix la qualitat del nostre viure, avui més que mai. No és allò de fer, de quan en quan, una pregària “de llibre”. Decididament, tant hi haurà de vida com n’hi hagi de pregària. No hi ha alternativa possible. O forma part del nostre dia –dic dia!- o bé hi haurà depauperació vital. Les motivacions per "entrar-hi” solen ser tan poc auto-convincents que podem passar trams de la nostra vida, sense ni adonar-nos que pregar és com el fet de respirar.  Justament cal adonar-se que hom no respira bé, per fer un pensament...

                                               És talment emotiva i ardida la pregària que fa Abraham que ens meravella per la seva audàcia. Saber “regatejar” amb Déu suposa una familiaritat que enamora. Rebaixar la quota de justos per salvar Sodoma del naufragi és d’una finor espiritual en la què ens mostra tant la misericordiosa benvolença de Déu com la gràcia de saber que Déu es deixa “competir” amb el seus amics.

Resultat d'imatges de pregaria d'abraham                                               La pregària d’Abraham, però, és interessada. Prega en favor dels seus parents, Lot i la seva família, que vivien a Sodoma. La seva pregària insistent, rebaixant, petició a petició, la quantitat de salvats obtindrà el resultat satisfactori de sostreure’els in extremis. Déu sempre està a favor dels pocs per salvar-ne molts. És llei de vida tantes vegades oblidada.

                                               El salm responsorial 137 revalida aquest passatge de la pregària d’Abraham. Suposa una confiança superior, demostrada al llarg de tota la seva vida. Per això a l’epístola als Hebreus es lloa la seva fe il·luminada: “Sempre que us invocava, m’heu escoltat. Que el Senyor continuï a favor nostre. El vostre amor perdura sempre. Acabeu al vostra obra, Senyor”.

                                               Pau als colossencs els certifica que “Déu us donà la vida juntament amb el Crist”. Ha desfet i anul·lat el deute que teníem pendent. La resurrecció de Crist ens a ressuscitat també a nosaltres”.

                                               Lluc narra, com veient com pregava Jesús un deixeble li demana que els donés una pregària com la que Joan el Baptista havia donat als seus deixebles. Tenim a continuació una versió del Parenostre, diferent de la de Mateu, que és la que ha prevalgut i que és la que usem nosaltres avui dia. Essencialment és el mateix, més condensat en Lluc. Cal notar que la pregària que dona Crist és sortida d’un moment de pregària antecedent d’ell. Això ens fa pensar que per a Jesús la pregària que adreçava al seu Pare, no diferiria gaire de la que ens encomanà a nosaltres. Cal advertir que Mateu presenta el Parenostre inserit en l’àmbit del Sermó de la Muntanya, vol dir que li dona plena importància. Aquí, en Lluc, va acompanyat de dues paràboles que subratllen precisament la insistència que mereix aquesta dita: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu serà qui us obrirà”. A més hi afegeix que Déu satisfà el que els fills li demanen al seu Pare. I encara hi ha una satisfacció més sorprenent: “molt més el Pare del cel donarà l’Esperit a qui li ho demanen”. En un altre indret, Jesús ens invita a pregar insistentment. És a Lluc 18, 1ss. Ho exemplifica amb la tossuderia i insistència amb què la viuda demana al jutge que li faci justícia.

                                               Arribats aquí caldria que ens proposéssim com hem de procedir per tal d’arribar a enfortir decididament el lloc que té la pregària en el nostre viure. Ja no serà la pregària llegida o recitada, sinó la pregària “del cor”.  Prenent peu i a partir d’un gran petit llibre, titulat “Biografia del silenci”, escrit per Pablo D’Ors que ha creat uns grups de pregària anomenats “Els amics del desert” de llarga difusió darrerament, us volem invitar a fer-ne una lectura pausada, seguida de la pràctica immediata suggerida. Aquest llibre és d’alguna manera biogràfic, descriu els passos que ha hagut de fer l’autor per a assolir la meta proposada, és a dir la meditació. Al mateix temps és com un manual d’iniciació a la pregària. En cada pàgina va identificant les dificultats que ell va trobar en iniciar “de valent” un camí d’aprenentatge. Remoure els obstacles i anar-los descrivint ens dona l’ocasió de fer el mateix camí que ell feu. Pàgina a pàgina ens portarà a envigorir l’hàbit, fins i tant que finalment l’assegurem com una pràctica regular quotidiana! Pràctica que s’esvairia de no fer-ho insistentment. El què costa arribar a donar solidesa i estabilitat a una aital pràctica!, i com es pot desfer el camí fet, en deixar de posar temps, lloc, ambient i sobretot constància en fer-ho cada dia. El més costós és enfortir la necessitat, la coratjosa persistència de no  deixar-ho, malgrat les distorsions que se’ns poden posar per davant. L’èxit només ens vindrà d’una determinada determinació que deia santa Teresa. No podem ser ocasionalment “orants”. Així no funciona. L’experiència dels que abans ja han fet el camí ens diu que mai serà prou el fet d’auto-obligar-nos amb convicció, sabent el què es guanya i el què es pot perdre en ser descurosos.

                                               Entrant a internet trobarem tot de complementacions i de xerrades del mateix autor que ens poden ajudar a enfortir el desig d’esdevenir cristians “orants” com si fos una de les autoobligacions de més valor i preu per entrar en una etapa de la nostra fe. viscuda amb més importància de les que poguéssim emprendre.

                                               En un moment determinat ens diu que va fer la descoberta de la gran figura humana excepcional de Simone Weil per a qui l’atenció és la gran configuradora de la persona creadora. No és pas sense motivació que posa un text d’ella com a prefaci de la seva obra. Diu així:
                                               “El desig de llum produeix llum.
                      Hi ha vertader desig quan hi ha esforç d’atenció.
                                         És realment la llum el que es desitja
                                     quan qualsevol altre mòbil està absent.
                                           Per més que els esforços d’atenció
                                                       fossin aparentment estèrils
   un dia una llum exactament proporcional a aquests esforços
                                                                        inundarà l’ànima.
                                    Cada esforç afegeix una mica més d’or
                           a un tresor que res en el món podrà sostreure.

                                               Jo hi podria afegir també d’escrits d’ella:

                      “En el grau més alt, l’atenció és el mateix que l’oració. Pressuposa la fe i l’amor. L’atenció absolutament pura i sense mescla és l’oració. L’atenció extrema és el que constitueix la facultat creadora de l’home, i no existeix atenció més extrema que la religiosa. La magnitud del geni d’una època és rigorosament proporcional a la magnitud d’atenció extrema, és a dir, de religió autèntica, en aquest moment. L’atenció està lligada al desig. No a la voluntat, sinó al desig, o més exactament al consentiment”.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XVII de durant l’any, 28 de juliol.  Sabadell 

diumenge, 21 de juliol del 2019

Homilia del diumenge 21/07/2019


                                               CASA  NOSTRA,  CASA  VOSTRA

                                               Aquest fou el lema que va congregar una notabilíssima manifestació en un moment àlgid de tota l’odissea que visqué i -que encara viu- el terratrèmol de les migracions. Des d’aleshores, aquest fenomen no ha remès; i aquesta onada de migracions ha, per mala ventura, convertit les aigües del mediterrani en un immens cementiri. Els mitjans, a tongades com sol fer-ho, per mor de subratllar només l’actualitat fugissera, ens han servit escenes d’inhumanitat que ens han embotat la sensibilitat, i ara ja no ens commouen aquestes imatges de desolació on es barregen les pitjors nafres i bestialitats: “acantonaments” que duren anys; màfies que comercien amb humans, pitjor que fossin esclaus; la Unió Europea que posa filats per tot arreu, i que “retorna” persones com si fossin menys que animals, “cosificació”: més avall no es pot arribar! Es multa qui ajuda, de la forma que sigui, aquestes persones, als qui els hi han llevat tota dignitat. Lamentable “espectable” d’uns Estats que tot i necessitar aquestes lleves de migrants per tenir mà d’obra, per fer créixer PIBs i per omplir els dèficits de treballadors, el que fan és exasperar llur població nativa, enverinant-la amb ideologies populistes i fonamentalistes, mirant cap a una altra part en el tema fonamental dels drets humans, “inalienables al paper”: a viure on creguin més oportú, a tenir treball, casa, educació i sanitat. Molts fugint de guerres inacabables, arrasadores. Avui aquesta entrada del meu escrit es fa més punyent per la contraposició amb la primera lectura que és un prototipus d’hospitalitat, que d’altra part ha estat una de les característiques dels pobles d’on provenen aquestes persones... Ironies punyents de la història que és la nostra!

Resultat d'imatges de abraham maria i marta                                               La primera lectura d’avui ens presenta la venerable figura d’Abraham que és admirat i tingut com el pare de totes les esglésies que reuneix el monoteisme: jueus, cristians i musulmans. L’escena té un encant, en la seva sàvia sobrietat, que la fa estimable en tot i per tot. Estem als inicis del poble d’Israel, el poble dels pares, dels patriarques. Déu li anuncia que tindrà un fill, tot i la vellesa d’Abraham i de Sara. ¿No hi veieu una forta retirada en ambdues anunciacions que marcaran un nou començament, fruit ambdós d’una Aliança? Déu promet descendència per sobre de les impossibilitats humanes! Quina diferència entre Maria i Sara. Quina similitud entre Abraham i Maria. Tots dos lloats per la seva fe en els escrits sagrats: “benaurada tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà” digué Elisabet a Maria. “Gràcies a la fe, Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció” (Hebreus 11, 8- 19).

                                               Avui, la litúrgia ens posa condensadament una escena on es palesa com Jesús cultivava uns llaços d’amistat, exemplificat en la casa dels seus amics íntims, els de Betània, lloc visitat moltes més vegades de les que narra l’evangeli d’avui, només comprensible si el sabem llegir amb ulls d’exquisida amistat recíproca: Marta “queferosa” i amoïnada per tal d’obsequiar degudament Jesús, s’atansarà al Mestre reconvenint Maria, perquè no li donés una mà en aquell tragit domèstic. El to és de proximitat i de contenció en el que li diu: “Senyor, no us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir? La resposta és ben bé la d’un amic. Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes i tantes coses! Entenc la teva queixa i t’agraeixo el teu neguit, però Maria ha escollit la millor part! L’atenció a la persona va per sobre de tanta cura en les “coses” per tal d’obsequiar... La seva actitud és la millor i no li ho recriminaré. Quina lliçó ens està donant: les persones sempre estan per sobre de les coses, àdhuc les fetes amb un gran amor! Dirà sant Benet: “Acollir l’hoste com si fos el mateix Crist”. És el mateix de la lloança que se li fa a Abraham: Va rebre la visita de Déu i els donà hospitalitat sense saber que era Déu o bé els àngels mateixos”.

                                               Seria meravellós resseguir la història d’una relació d’amistat, com la que va tenir Jesús amb tota la família dels tres germans: Marta, Maria i Llàtzer. Això ens reafirmaria en allò que digué Jesús als seus deixebles més propers i estimats: “Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre; i tot allò que demanareu al Pare en nom meu, Ell us ho concedirà”. Quina gran descoberta del que significa que Jesús se’ns faci amic: Accés a la intimitat, a saber de Déu en profunditat. Nosaltres som els escollits, per bé que ens pensem que som nosaltres qui escollim. No és amistat guanyada, sinó donada, gratuïta. Tot s’esdevé per la confiança mútua. Participació en la vida-missió de l’Amic. Prenem consciència del què significa en el més amagat i profund l’expressió que està continguda només amb el títol d’aquesta obra d’un místic: “Amic e Amat”. L’Amic és Ell i l’actuació en nosaltres ens fa Amats, i l’estimació –donada i rebuda- és la font i la garantia de que som tinguts per Amics.

                                               Al·ludíem a altres passatges que ens mostren com Jesús era el prototipus d’Amic i de com estimava–amats!, la família de Betània-. Essent el vilatge tan a prop de Jerusalem, moltes vegades s’hi refugiaria i compartiria el goig de’una amistat “a tota prova” que diem. Proves: Llegim atentament i pausadament el capítol 11- i començament del 12 de Joan. Hi veurem els camins de l’amistat per part de Jesús, incomprensibles si no ens hi sentim lligats i concernits, perquè la Paraula de Déu no sols és narració de fets passats, sinó anticipació dels que ens poden succeir, si nosaltres ens posem a to i obrim el cor a allò imprevisible, a no ser si restem oberts a l’imprevisible de Déu! És una de les pàgines més emotives del nou Testament. I demostra fins on arriba “la força d’estimar” i la benaurança que se’n desprèn. Estem a les portes del que sabem que serà la prova última i definitiva del que significarà un amistat que es lliura a la mort en benefici dels estimats. Sortirà l’expressió cabdal: “Havent estimat els seus, els estimà fins a l’extrem: donant la vida pels seus amics”. Què en som de matussers i de desconsiderats! No sabem on, ni quan, ni com omple de vida l’amor, sempre paradoxal: Jesús dóna la Vida, lliurant-la pels amics. L’amistat és el cimal, a que pot arribar una amistat que és humano-divina, com la de Jesús. Només accessible a poques persones, no perquè ho sigui en si, sinó perquè demana unes condicions de possibilitat que no sabem lluitar per tal d’anar aconseguint-les. Pau ens en serà anunciador i model com ho manifesta a l’epístola als seus germans de Filips. Són cartes, aquestes, plenes del desig d’anar pas a pas arribant a la plenitud de la FE, maduresa humano-divina, recorregut que ell mateix anar fent a vista de tothom: “Sigueu imitadors meus i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit”. L‘amor veritable té un preu humà incommensurable! Sort que no el sabem comprendre, perquè sinó ens tiraríem endarrere. És en el seu exercici, pas a pas, que en descobrim el pes, el goig i la benaurança. Què lluny estem d’anar per aquest camí rosts amunt! Cal demanar l’ajut i que l’Esperit ens hi porti amb el seu buf. Quina llàstima que la mediocritat, satisfeta com la nostra, no ens en posi l’èmfasi i l’escalf. És vertaderament un desafiament no entrar per aquestes actituds bàsiques i fonamentals com les que la litúrgia d’avui ens ha volgut que en tinguéssim un tast. Hem tocat l’ós i el nucli del què significa ser i viure com a cristians. Ho hem pregat sense més ni més, quan hem demanat a Déu que ens hi configuri poc a poc, perquè així funciona la vida, a batecs, a alenades; per això és el mateix Esperit Sant  qui està en la “conxorxa” divina d’anar-nos-ho fent conegut, ensems que “viscut”. La nostra vida en essència no és ni més ni menys que un brodar el llibre de la nostra vida “El llibre de l’Amic de l’Amat”, el nostre precisament! Amor rebut i amor donat, nuant llaços de delicada amistat. Avui entenem la importància de saber acollir, donar hospitalitat a qui sigui, perquè sempre en ell acollim  Jesús; sabent descobrir allò essencial que va descobrir i practicar Maria de Betània. Tot, abraçat i abrandat per un acte de FE perseverant que omple de confiança en l’Amic tots els àmbits del nostre ésser. És allò mateix que demanàvem en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, que feu veure als esgarriats la llum de la vostra veritat, perquè puguin trobar el bon camí; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”. Sigueu generós amb nosaltres, Senyor. No deixeu que es perdi una grandesa de la qual no en serem mai suficientment conscients ni agraïts. “Casa nostra, casa teva”, Senyor! I casa també de tots els qui vós teniu com a fills estimats. Dret a tenir casa, intimitat, llar de creixença, lloc de trobada i de bescanvi. Oh, amistat desconeguda i negada, sense haver-la ni besllumada! Ja ho deia, ja, el Petit Príncep!: no la va trobar i això que va anar trucant de casa en casa, d’asteroide en asteroide! Retrat de la nostra societat, tant aqueferada com Marta en tantes coses, que -tot hi ser bones- no han sabut donar en la diana de les “úniques”, essencials, Llàstima, llàstima de veritat! Senyor, Senyor, obriu-nos-hi el cor...!

                                               Com a coronament i ratificació del que suposa com a punt final del seguiment de Crist, de tota menuda hospitalitat oferta, dels acolliments sovintejats, de les fines-fines amistats amb Crist i subrogadament amb tants “amics e amats”, per uns moments traslladem-nos a l’avantsala de la Casa del Pare: Només arribar sentirem amb goig ple les paraules més estimables de totes les que es poden dir i sentir: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè quan tenia fam, em donareu menjar; quan tenia set em donareu beure; quan era foraster em vau acollir... Us asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. Paraula definitiva de Déu!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XV de durant l’any, 21 de juliol del 2019.  Sabadell

dissabte, 13 de juliol del 2019

Homilia del diumenge 14/07/2019


I  PER  A   MI,  ¿QUI  SÓN  EL  MEU  PROÏSME?

                                               Durant tres diumenges seguits la litúrgia ens posa sota una atenta consideració tres fragments de la Carta als colossencs, raó per la qual em prenc la llibertat, millor, el prec i la invitació de proposar-vos de llegir-la tota sencera. Així anirem, a compàs de la litúrgia, enriquint-nos amb la lectura contínua, i més quant que aquesta epístola de Pau és, d’acord amb els entesos, una de les més riques en referència a la dignitat i preeminència de Crist en la constel·lació doctrinal i de vida de la nostra fe.

                                               Endemés, la taula de la Paraula de Déu té aquest diumenge un enfocament més aviat de tipus pràctico-pràctic en centrar-nos en els principis morals reguladors de la vida espiritual, fent-nos veure que més enllà d’una aparent similitud en els preceptes fonamentals de vida i d’accions concretes entre el  Vell i el Nou Testament, hi ha una diferència bàsica entre el Deuteronomi, és a dir, entre la Llei de l’Aliança de Déu amb Moisés i la que s’albira en la Llei de l’Esperit proposada per Crist en el seu evangeli, com ja és de notar a partir de la Col·lecta d’avui: “Oh Déu, que feu veure als esgarriats la llum de la vostra veritat, perquè puguin trobar el bon camí; concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari a aquest nom i de seguir el que li escau”. En consonància, a més a més, amb aquest plantejament podem llegir confirmant-ho en l’Aclamació que precedeix l’evangeli: “Les vostres paraules, Sentor, són esperit i són vida, vós teniu paraules de vida eterna”.

                                               La singularitat la veiem rubricada en l’evangeli de Lluc i encara molt més en la paràbola del bon Samarità, pròpia de Lluc i de les que subratllen l’acció misericordiosa de Déu que l’evangeli la vol encomanar a tots els seguidors fidels de Crist. Noteu que també és pròpia de Lluc l’inestimable paràbola del fill pròdig o, millor dita, de la prodigalitat del Bon Pare. Aquesta característica sobre la misericòrdia és fortament distintiva de Lluc. La fa profundament humana i propera a la vida...

                                               Situem-nos en el context de l’evangeli d’avui i veurem que es situa amb una prova d’un mestre de la Llei que s’explicita amb les dues preguntes que li fa al Mestre. De mestre a Mestre: “Què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”, dit després que Jesús en la narració que hi fan  Mateu i Marc sobre la certesa de la resurrecció contra els saduceus. Per això no li pregunten sobre quin és el primer manament, sinó com tenir accés a la resurrecció. Per tant, és una pregunta més de tipus moral: com poder accedir a la vida eterna? Des d’aquesta perspectiva s’entén millor l’encadenament de la conversa i la resposta de Jesús de tipus moral: “Has respòs bé: fes-ho així i viuràs”. Altra pregunta “amb ganes de justificar-se: I per a mi, qui són aquests altres?”, això dóna peu a plantejar-li una paràbola com a resposta a la seva pregunta, que serà per a ell una qüestió inesquivable de sentir-se concernit, amb una fina ironia en què queden en mala consciència els qui eludeixen el malferit; i per a nosaltres s’hi descobreix el mateix rostre misericordiós de Déu. Jesús el força a dir: “quin et sembla que va veure l’altre que hem d’estimar en l’home que havia caigut en mans dels lladres?”. Pres per la contundència de la narració, ha de respondre a Jesús: El qui es va compadir d’ell. Lacònicament acaba la narració amb aquest “Doncs tu fes igual”. Tenim aquí una paràbola extraordinària per a entrar en el nucli de l’evangeli, viscut “a peu d’obra” i en la concreció de la més cridanera quotidianitat. No podem fer a menys d’entrar en la pràctica de l’evangeli de la misericòrdia, sabent que és aquí on descobrim com Déu actua i s’hi defineix, com queda palès també en el salm responsorial 68, on llegim: “Escolteu-me, Déu meu, vós que estimeu tant, vós que sou fidel a salvar els amics. El vostre amor, Senyor vessa bondat; mireu-me, responeu, vós que estimeu tant”... El Senyor escolta sempre els desvalguts, no té abandonats els seus captius”. Aquesta paràbola ens posa al centre de l’acció benefactora i guaridora de Jesús i conseqüentment dels seus deixebles a qui consona l’apel·latiu benaurat de misericordiosos.

Resultat d'imatges de misericordia catolica català                                               Ha estat el papa Francesc qui no fa pas massa que va convocar un Any Sant en commemoració del cinquantè aniversari de la conclusió del concili Vaticà II, amb el qual “havia arribat el temps d’anunciar l’Evangeli d’una manera nova. Una nova etapa en l’evangelització de sempre. Un nou compromís per a tots els cristians de testimoniar amb major entusiasme i convicció la pròpia fe. L’Església sentia la responsabilitat de ser en el món signe viu de l’amor del Pare. Adduint paraules de Pau VI, deia: “L’antiga història del samarità ha estat la pauta de l’espiritualitat del Concili... un corrent d’afecte i admiració s’ha desbordat del Concili sobre el món humà modern”. “Com desitjo que els anys venidors estiguin  impregnats  de misericòrdia  per a poder anar a l’encontre de cada persona, portant la bondat i la tendresa de Déu! Que a tots, creients i allunyats, pugui arribar el bàlsam de la misericòrdia, com a signe del Regne que és ja present enmig de nosaltres”. Va publicar un document titulat “Misericordia Vultus” que comença així: “Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare. El misteri de la fe cristiana sembla trobar la seva síntesi en aquesta paraula: misericòrdia. Ella s’ha tornat viva, visible i ha assolit el seu cimal en Jesús de Natzaret... Jesús, amb la seva paraula, amb els seus gestos i amb las seva persona, revela la misericòrdia de Déu”. “Sempre tenim necessitat de contemplar el misteri de la misericòrdia. És la font d’alegria, de serenitat i de pau. És condició per a la nostra salvació. Misericòrdia: és la paraula que revela el misteri  de la Santíssima Trinitat. Misericòrdia: és l’acte  últim i suprem  amb el qual Déu ve al nostre encontre. Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona, quan mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida. Misericòrdia: és la via que uneix Déu i l’home, perquè obre el cor a l’esperança de ser estimats, malgrat el límit del nostre pecat”. “La misericòrdia de Déu no és una idea abstracta, sinó una realitat concreta amb la qual Ell revela el seu amor, que és com el d’un pare o una mare que es commouen en el més profund de les seves entranyes pel propi fill. Val a dir que es tracta realment d’un amor “visceral”. Prové d’allò més íntim com un sentiment profund, natural, fet de tendresa i compassió, d’indulgència i de perdó·. Jesús ha assenyalat la misericòrdia com a ideal de vida i com a criteri de credibilitat de la nostra fe. “Feliços els compassius: Déu se’n compadirà!, és la benaurança en la qual hem d’inspirar-nos durant aquest Any Sant (sempre). “La misericòrdia en la Sagrada Escriptura és la paraula clau per a indicar l’acció de Déu envers nosaltres. Ell no es limita a afirmar el seu amor, sinó que el fa visible i tangible. L’amor, després de tot, mai no podrà ser  una paraula abstracta. Per la seva mateixa naturalesa és vida concreta: intencions, actituds, comportaments que es verifiquen en el viure quotidià. La misericòrdia de Déu és la seva responsabilitat per nosaltres. Ell se sent responsable, és a dir, desitja el nostre bé i vol veure’ns feliços, plens d’alegria i serens. És sobre aquesta mateixa amplitud d’ona que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristians. Tal com estima el Pare, així estimen els fills. Tal com Ell és misericordiós, així som cridats nosaltres a ser misericordiosos els uns amb els altres. La misericòrdia és la biga mestra que sosté la vida de l’Església. Tot en la seva acció pastoral hauria d’estar revestit  per la tendresa  amb què s’adreça als creients; res  en el seu anunci i en el seu testimoni envers el món no pot estar mancat de misericòrdia. La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu. L’Església “viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia. Tal vegada massa temps ens hem oblidat d’orientar i de caminar per la via de la misericòrdia”. És el temps de retornar a l’essencial per a fer-nos càrrec de les febleses i dificultats dels nostres germans”.

P. Josep Mª Balcells 
Diumenge XV de durant l’any, 14 de juliol del 2019   Sabadell

diumenge, 7 de juliol del 2019

Homilia del diumenge 07/07/2019


LA  LLIBERTAT  DELS  FILLS  DE  DÉU

Imatge relacionada                                               Sant Pau en l’epístola als gàlates –n’estem llegint dos fragments en la litúrgia, darrerament- els reconvé que hagin preterit l’adhesió a l’evangeli que els va predicar i que varen acceptar; i que ara hagin tornat al compliment de la Llei, acceptant de ser circumcidats. Aquest perill va ser constant en certs prohoms com Jaume i amb titubeigs per part també de Pere. La idea de fons era que abans d’esdevenir cristians havien de rebre la fe jueva. Pau en tot moment es va manifestar intransigent en aquest aspecte. Fins al punt que reunits els caps de l’Església naixent van concordar, en el primer Concili de Jerusalem, després de debatre la qüestió, que afectava directament als conversos del paganisme, als gentils que en deien. Va fer prevaler Pau el que ell anomenava el “seu evangeli”, evangeli que l’havia rebut directament de Jesús. Fer-ho al revés era sotmetre’s a una Llei ja superada per la nova i eterna Aliança. Érem salvats per la passió, mort i resurrecció de Jesús, participada a través del baptisme que era com una creació o regeneració nova, vinculada a l’efusió de l’Esperit: de la llibertat impossible dimanada de la Llei antiga, renascuts a la Llibertat dels Fills de Déu. La Llei antiga portava a l’esclavatge del pecat, d’on un no se’n podia evadir; mentre que la Fe en Crist Salvador i Redemptor ens oferia el perdó dels pecats i ens feia fruir -per do de la gràcia- d’una presència i acció sanejadores i enaltidores de l’Esperit de Jesús.

                                               Farem un seguit d’afirmacions que condensen la carta de Pau als gàlates per entendre l’evangeli de Pau que és el mateix del de Crist.

                                               “Jesucrist el Senyor per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats, i així ens alliberà del poder del maligne d’aquest món. Em sorprèn que us aparteu tan aviat de Déu, que ens va cridar per la gràcia de Crist, i us passeu a un “altre evangeli”. Germans, vull que ho sapigueu: l’evangeli que us vaig anunciar no ve dels homes; jo no el vaig rebre ni aprendre de cap home, sinó per una revelació de Jesucrist”. “Sabem que ningú no és just davant Déu en virtut de les obres que mana la Llei, sinó que ho és per la fe en Jesucrist. Per això, nosaltres hem cregut en Jesucrist i som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist, ja que ningú no pot ser just en virtut de les obres que mana la Llei. Jo en virtut de la Llei, vaig morir a la Llei, a fi de viure per a Déu. Estic crucificat  amb Crist. Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar Ell mateix per mi. No vull fer inútil la gràcia de Déu, ja que, si algú pogués ser just per obra de la Llei, Crist hauria mort per no res. Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist : tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist”.

                                               “Quan va arribar la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivien sota la llei i rebéssim la condició de fills. La prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare!” Per tant, ja no sou esclaus, sinó fills, i si fills també sou hereus per obra de Déu”. “Fills meus, sento dolors de part com si us tornés a infantar, i no els acabaré fins que Crist no quedi formar en vosaltres”.

                                               Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Així, doncs, manteniu-vos ferms i no us deixeu sotmetre altra vegada al jou de l’esclavatge!  Declaro a tots els qui es fan circumcidar que s’obliguen a complir tota la Llei. Per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no ser-ho: només compta la fe que actua per l’amor. Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que  aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. Més aviat, per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix. Si us deixeu guiar per l’Esperit no esteu sota la llei. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. El qui es instruït en la paraula de Déu ha de compartir el que té amb aquell qui l’instrueix. No ens cansem de fer el bé; perquè, si no defallim, quan arribi el temps, recollirem. Així doncs, ara que hi som a temps, fem el bé amb tothom, però sobretot als qui formem la família dels creients. Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és en la creu de nostre Senyor Jesucrist: en la creu, el món està crucificat per a mi, i jo per al món. Només compta que som una creació nova”. D’ara endavant, que ningú no m’amoïni, que jo porto en el meu cos les marques dels sofriments de Jesús”.

                                               El desig de la llibertat omnímode  és avui el desideràtum de la major part de la gent, sobretot del jovent. Però el camí i la pedagogia de la llibertat és un exercici ple de miratges, que caldrà anar obviant pas a pas. Si la llibertat la posem en funció de la felicitat, es tornarà capriciosa i ens farà esclaus. Haurem d’aprendre que no tot el que és possible ha de ser forçosament factible. Haurem de fer la descoberta vivencial dels nostres propis límits i limitacions; això ens anirà fent assenyats, moderats. Haurem de descobrir que la vida es regeix per la consciència. Ser lliures -en realitat esdevenir-ne- és fer la descoberta d’uns valors que faran de nosaltres persones “valuoses”. I el lloc de confrontació moral no serà en el món de les idees, sinó en el de les experiències i concrecions. No es comença essent lliures, sinó amb el seu exercici constant anar descobrint de mica en mica que no és una plasenteria, sinó una conquesta moltes vegades contra les nostres fugides, pors i contra pactes amb la mediocritat.  És fruit d’una maduresa que només el dóna l’experiència de la vida. És un somni de la desmesura moltes vegades. I tot té un preu i desgraciadament un pot quedar “socarrimat” abans de fer les paus amb el principi de la realitat moral, vital. Només un accedeix a la vertadera llibertat posant la vida al servei de nobles ideals costeruts que demanen lucidesa en el pensar i fermesa en el camí concret de cada dia. Un arriba a ser gran quan descobreix que és en el quotidià on ens juguem la grandesa de la nostra personalitat. Dues obres de Fromm ens poden esperonar per tal de fer valuosa la nostra vida. I són: L’art d’estimar i La por a la llibertat. No lliures de, amb, sinó per a què.

                                               És curiós que no posem tot l’àmbit de la llibertat en ares del fet de ser fills de Déu, sinó com a obres de les nostres mans! Hem estat “alliberats”, bàsicament dels esclavatges a que fàcilment sotmet la vida d’un “estat de benestar i de consum”. No tenim la consciència d’estar en camí d’alliberament personal, social, cultural, espiritual com a mòbil, nord del viure. Hem de recobrar el sentit evangèlic de la llibertat. Recordar que el servei, l’estimació, el bé i la justícia són els grans valors de la llibertat. Per què no parlem més de la gràcia que Déu ens dóna que no pas del pecat? Diu Pau que “on abundà el pecat allà sobreabundà la gràcia”. Som, perquè Déu obra en nosaltres. Per posar, cal treure. Per treure, cal posar. Hi ha tot un dinamisme de la GRÀCIA. Deixem-nos portar per l’Esperit. Ell és qui obra en nosaltres la vertadera llibertat dels fills de Déu. Cal ser humils i agraïts, això és el tot de tot.

P. Josep Mª Balcells
Diumenge XIV de durant l’any, 7 de juliol del 2019.  Sabadell