Homilia deñ diumenge 22 de març del 2026

                 JO  SOC  LA  RESURRECCIÓ  I  LA  VIDA                             

                                       Fa temps que ens trobem setmanalment a través d’aquest escrit, i que si tinguéssim accés directament dels llibres bíblics i dels complementaris del tipus com “La Missa de cada dia” no caldria esmentar fil per randa el relats i podríeu abeurar-vos-hi directament i ser creadors de i en els mateixos incidents que s’hi poden llegir. Avui particularment us vull fer una proposta de lectura directa i personal que ens possibilitaria obrir-vos a la màgia de les narracions. I fer-vos vosaltres mateixos les reflexions pertinents, en una lectura orant i contemplativa, anant sota la guia mateixa de l’Esperit Sant (que és esmentat per ben sis vegades en la segona lectura d’avui), per tal de que ens condueixi vers la veritat plena de sentits amagats. Prenem les pàgines de l’evangeli de Joan. Els contextos són indispensables per a la percaça del que es narra amb antecedents i conseqüents. Jesús es manifesta una i altra vegada com a Messies i Fill de Déu, davant la insistència pugnaç a deixar-ho clar com li exigeixen, amb tot no el volen entendre i acceptar com a tals. El titllen de blasfem. Anar als llindars de Jerusalem en aquells moments és una temeritat, però s’hi aventura per mor de molt més que satisfer els desigs d’atendre la petició de les germanes d’anar-hi i curar el germà Llàtzer malalt i que està a les últimes. Deixa passar una dies i els diu als seus a les clares: “Llàtzer és mort i m’alegro per vosaltres de no haver estat allà, perquè cregueu. Sempre tota acció de Jesús porta aquesta virtualitat: tot és perquè us obriu a la fe, motivació última de tots els “senyals o miracles obrats en presència dels seus deixebles”. Ho constatarà l’evangelista al final del seu “evangeli”: “Molts d’altres miracles féu encara Jesús davant dels seus deixebles, que no estan escrits en aquest llibre; aquests s’han escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i així, creient, tingueu vida en el seu Nom” 

                                       Una joia vertaderament la que ens ofereix l’evangelista Joan en aquest passatge del seu relat sobre la vida d’un Jesús d’una humanitat excelsa, manifestada en la contorbació pel dol de les germanes i no en darrer terme per l’estima en què té a tots i que va fer de la llar i família dels tres germans de Betània, lloc a tocar de Jerusalem i que solia tenir-lo com a punt i centre de refugi i dels contrastants envits amb la plana major dels qui eren el cimal de la representació de la religió “oficial”. Allí es trobava estimat, en un bescanvi d’amistats cadascuna més preuada que l’altra. Estem en la imminència del que en podem dir la “Passió, segons Joan” que s’obre pas en l’entrada triomfal a Jerusalem a celebrar litúrgicament la setmana vinent, diumenge de Rams, inici de la narració cabdal de tot l’Evangeli, punt neuràlgic i expressió definitiva del sentit total del viure, missió, d’allò que Ell en diria la seva “hora”, d’allò que nosaltres, per la part que ens toca, en diem el moment decisiu de la Història de la nostra Salvació. Em plau prendre aquest esdeveniment a la llar dels amics, com si prefiguréssim el que després serà l’acció definitiva i determinant dels esdeveniments de la nostra Redempció. En el relat del “retorn a la vida” de Llàtzer estem en el capítol 11, amb l’afegitó de la primera part del capítol 12, preanunci de la sepultura de Jesús, amorosa i preuada acció de la germana Maria, aquella que va saber escollí la millor part en l’atenció contemplativa en conversa delitosa amb el Mestre i que Jesús va lloar i va encoratjar... I que besa els peus del Mestre i com digué Ell mateix davant d’una sortida fora de to de Judes, prenent com una dispendiosa malversació d’un preciós perfum de nard, preanunciant profèticament la sepultura de Jesús, ja en el que seria el seu amortallament...

                                       Seria un exercici ennoblidor i gairebé compleció d’una exquisida Quaresma la que ens servís com a preludi d’una Setmana Santa llegint en una “lectio divina” aquest passatge esclaridor de la mort i del retorn a la vida de Llàtzer, tot ell sumit en les reaccions de propis i del “sistema”, portats a anorrear Jesús, que amb el seu fer posava en entredit tot el “sistema” sinagogal. Llegir, contemplar, deixar-se absorbir en tot el fet inusual d’un retorn a la vida, llunyà en sentit amb els fets cabdals, reals i històrics de la Passió, la del mateix Jesús, com un assaig de celebració escènica. Allò succeït a Betània ens pot il·luminar i introduir en el drama determinant de tota la Història humano-divina, el Retorn -ara definitiu- en Jesús, el Fill de Déu. A Betània, en relació amb els tres germans i en les conseqüències i ressons en les instàncies d’una Jerusalem que, de temps, que anava a la recerca de trobar la forma de fer desaparèixer la figura contrastant d’un Jesús, autèntic home lliure, senyor en totes les seves determinacions. Betània seria el cantó bo de la Passió en una “preminiatura”. Una resurrecció en el sentit de només retorn a la vida en la família dels germans de Betània. M’excuso de relatar punt per punt aquest passatge que em té robat el cor, per la pregonesa d’humanitat que s’hi respira, per mor de que ho pugueu fer vosaltres congaudint amb la família tota dels tres germans. S’hi al·ludeixen qüestions del contingut essencial del missatge de Jesús. Quina imatge més pregonament plena d’humanitat la que es visqué i es compartí en aquella família benamada a Betània, ja temporalment a les immediateses de la culminació vital de Jesús en la seva Gran i Pròpia Setmana Santa, per dir-ho litúrgicament. En el seu misteri pasqual que serà viscut una vegada més litúrgicament per tots nosaltres, a distància només d’una setmana, en el precís moment d’una Setmana Santa, la nostra, en la que us voldria invitar a viure-la tot llegint des del capítol 13 i seguint pàgina a pàgina fins a final del capítol 20. És “l’hora” definitiva la de Jesús i ho podria ser per cadascú de nosaltres, una Setmana Santa seguida verset a verset, capítol a capítol. Què més complaent que conviure-la aquesta Setmana Santa, en companyia dels tres germans en aquella casa de Betània, compartint una vegada més la santa hospitalitat i exercitant l’atenció a la persona de l Jesús, amic i amat. En moments de presència íntima amb cadascun dels germans. Amb el tarannà particular  de tots ells. També podríem invitar a sintonitzar amb les “Passio” de Bach segons sant Mateu i la de sant Joan. Com la viurien Marta, Maria i el propi Llàtzer? Feu-m’hi un lloc, perquè jo també em sentiria hoste i amic de la Família. Oh Betània somiada, “Llar i Casa de Recesos” tantes vegades amb Jesús i els seus, ara estan a les expectatives de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, Mestre, Metge, Guia espiritual nostre! Una Setmana Santa com mai, germans estimats!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Quaresma, entrada també a la Setmana Santa. Des del 22 de març fins al dia 5 d’abril del 2026.  Sabadell/Betània, Casa de Recesos.

Homilia del diumenge 15 de març del 2026

                                LA  FE,  PRÈVIA  AL  BAPTISME

                                              Seguim intensificant el caire baptismal en el camí quaresmal. Ens en dona un incentiu la lectura de les invitacions que podem atènyer en l’entramat dels imputs dels textos de l’Eucaristia d’aquest diumenge, on el relat de la curació del cec de naixement ens presenta tants simbolismes referents a l’aigua purificadora de la piscina de Siloè, a l’apertura de la vista d’un cec que dibuixa una progressiva identificació de Jesús com a Messies, que promou un contrastant posicionament del “sistema religiós” entre el cec mendicant, la multitud també dividida, els fariseus, àdhuc els mateixos pares del cec, que finalitza amb la joiosa identificació del “miraculat” que adora Jesús, havent-se identificat prèviament com a Messies. L’evangeli de Joan té una pregona visió tot ell del que en termes teològics en diríem d’una cristologia epifànica com cap altre dels evangelistes. Tot un encert llegint-lo com incentiu quaresmal.            

                                               És una llàstima que hàgim de recloure tota la intensitat del relat amb “talls elusius” per tal de no allargar-lo en la proclamació de l’evangeli en l’Eucaristia,  amb el risc de perdre’ns l’entrellat i les significacions que hi campegen sobretot les de profund calat teològic. Comencem per dir que Jesús tot i la insistència dels “seus” de que pugés a Jerusalem per la festa dels Tabernacles, ho feu finalment d’amagat, perquè sabia que els “jueus” (aquesta és l’expressió que usa Joan per incloure sacerdots, sobretot fariseus, les elits religioses) el volien prendre públicament i portar-lo a judici i matar-lo, com consta arreu, en un contrapunt sostingut, en el transcurs de la seva vida i predicació del Regne. Jesús el darrer dia de la Festa es posà dret en el Temple i en veu alta exclamà: “Si algú té set, que vingui a Mi, i que begui. Com diu l’Escriptura brollaran rius d’aigua viva de l’interior dels qui creuen en Mi”, fent-se ressò del profeta Ezequiel 47, 1-11, lectura que Ell personalitza. Noteu el passatge de la samaritana del que en fèiem ressaltar la connotació baptismal, talment com aquí. En nota explicativa a la proclamació afegeix Joan: “Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en Ell. Llavors encara no havien rebut l’Esperit, perquè Jesús encara no havia estat glorificat”. Qui no hi veu una explicitació de caire baptismal? En les converses tibants amb els fariseus Jesús va dir-los amb identificació total: “Jo soc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”. Tot això entra en el context de la curació del cec. La menció de la piscina i el fet de treure’s el fang que li va posar als ulls ens porta a la dimensió purificadora del baptisme. En el vaivé de les inquisicions que li fan al cec i que no sabent qui era qui l’havia curat de la ceguesa, finalment hi ha l’encontre i primer reconeixement com a qui l’ha curat i que esdevindrà definitori: -“Creues en el Fill de l’home? I ell respongué: -¿qui és, Senyor, perquè hi pugui creure? Jesús li diu: -“Ja  l’has vist: és el mateix que parla amb tu”. Li diu ell: “Hi crec, Senyor”. I l’adorà.

                                               Són tantes les coincidències entre els dos passatges: entre el d’avui amb el de la samaritana que el Kerigma és a dir l’adoració que l’encontre amb Jesús ens porta a fer-nos ressaltar que el trobament inicial amb la Persona de Jesús és, com pel cec de naixement que fou, i ara ha trobat “el cor de l’Evangeli”. “En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. Aquesta centralitat ens fa pensar que es distorsiona quan, “es parla més de la llei que de la gràcia, més de l’Església que de Jesucrist, més del papa que de la Paraula de Déu”, com afirma el Sínode (n. 38) Igual podríem dir de la presència-acció de l’Esperit Sant que se’ns dona ja en la fe i sagramentalment en el Baptisme-Confirmació. Del qual n’hauríem de fer motiu prevalent per entendre com es fa present contínuament en la persona i en la predicació del Regne i en la vida i procés que ens anirà fent descobrir la pròpia adhesió al seguiment i tracte cada vegada més amical de i en Jesús. (“No us dic servents, sinó amics perquè us he fet saber les coses del meu Pare”) i el mateix Esperit Sant us portarà a la veritat cada dia més plena, per successives experiències que aniran il·luminant la pertinença i con/formació íntima amb Jesús. La vida personal, àdhuc la de tota la Creació es lliura en una separació progressiva de la foscor per la vivesa de la il·luminació que anirà descobrint tot el món com a totalitat. Serà en aquesta aurora primacial de la llum que ens permetrà veure els signes dels temps i de la vida en les situacions plurals de tot el creat. Els set dies de la Creació estan obrint-se en aquesta il·luminació progressiva que la fe ens permet d’anar prenent-ne consciència i que serà una contemplació d’aire, formes, vida, esperit, cos, i que ens portarà a viure-ho com a un Tot en Déu. La Creació, tota ella, resta oberta i actuant: allò d’un cel nou i una terra nova que es desclou ara i permanentment a glòria i lloança del Déu Creador; i nosaltres en som ensems vivents/veients/protagonistes. El misteri del tot en cada una de les parts... Cal posar l’accent en la despossessió pròpia que s’emplenarà en la possessió que Jesús creador per gràcia actuarà curullant les nostres vacuïtats emplenant-nos d’Ell. Això és la filiació que a través del Fill, Jesús, som portats vers el Pare. mitjançant l’Esperit Sant, fautor de tota il·luminació. Potser és ara el moment de pregar amb el dictat de l’Esperit les oracions pròpies d’aquesta domínica laetare que marca un segon nivell de preparació més intensiva per allò de Pau als cristians d’Efes: “Ara sou llum. Viviu com els qui són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat”.  Per això diuen: “Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà”. I començo per la col·lecta: “Oh, Déu, per mitjà del vostre Verb, reconcilieu meravellosament amb Vós el llinatge humà; feu que el Poble cristià s’afanyi amb deler i amb una fe ben animosa a celebrar les Festes Pasquals que s’acosten”. També l’oració sobre les ofrenes hi vol dir la seva: “Senyor, amb joia us presentem aquests dons de vida eterna, ajudeu-nos a venerar-los amb fe i a oferir-los adequadament per la salvació del món”. I l’oració conclusiva de la postcomunió ens porta aquest missatge: “Oh Déu, llum de tothom qui ve en aquest món, il·lumineu els nostres cors amb la resplendor de la vostra gràcia, perquè els nostres pensaments siguin dignes de Vós i us puguem estimar sincerament”.

                                               Apreuant la nostra fe amb la il·luminació de les nostres cegueses de naixement ens prepararem amb més “gust i música d’evangeli” i arribats a les fonts baptismals el dia de la Vetlla Pasqual podrem immergir-nos en les aigües lustrals en un renovat compromís de ser il·luminats per la Persona de Crist, prenent-ne forma i esperit com a “deixebles missioners de la misericòrdia”, i ser com ens demana Jesús allò que Ell és per a cadascú dels batejats: “Diu el Senyor, Jo soc la llum del món el qui em segueix tindrà la llum de la vida”. M’encaterina aquesta expressió tan vitalista: Jesús, llum de la vida! De les entranyes brollarà la llum nascuda del bes del “Déu que m’és vida” i enrojolarà ulls i rostre. Gràcies en siguin donades al Déu que manté viva i actuant tota la Creació. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Quaresma, 15 de”març del 2026   Sabadell

Homilia del diumenge 8 de març del 2026

             LA  TROBADA  EXPERIENCIAL  DE  I  EN  JESÚS

                                               Estem en una escena primordial a nivell de continguts experiencials en l’evangeli de Joan en la què Jesús propicia un encontre de màxima transcendència pastoral i evangelitzadora en la què partint d’un diàleg d’aparença casual amb, ja d’entrada no dic una samaritana sinó la samaritana, que anirà descobrint la profunditat a què la conversa-diàleg a tocar del pou de Jacob la portarà a esdevenir a més d’evangelitzada la gran evangelitzadora dels seus conveïns de Sicar. Poso de relleu que l’incís: “calia travessar Samaria”, segons els entesos és d’una segona redacció que així queda carregada l’expressió d’un sentit, de primeres “amagat”, i que es farà explícit progressivament en tot el llarg del relat que és de totes, totes kerigmàtic i amb un intent de gust “catecumenal”. Deixeu-me dir que és tot un encert inserir-lo en el camí quaresmal, tot ell pasqual, enfocat al baptisme que celebrarem a les fonts primicials dels neòfits i de les confirmacions o “promeses” dels  llunyans i repristinats baptismes nostres... (Per als “iniciats” voldria  que anéssiu als núm. 34-39: Des del cor de l’Evangeli, de les Conclusions del Sínode on s’explicita el que vol dir i promoure “la primera evangelització i d’iniciació” de i en la formació cristiana) La “trobada” que es va intensificant al llarg de la conversa de Jesús amb la samaritana m’ha portat de seguida a la frase que emet Francesc, citant a Benet, als inicis del Document “La Joia de l’Evangeli”, que de grat copio: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una PERSONA, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva”. Afegeixo el número següent que ja fa referència a nosaltres també i així anirem personalitzant el relat de la samaritana, veient-nos-hi d’una manera plena inserits i implicats (us recordo també l’estil catecumenal que té el temps de Quaresma): “Només gràcies a aquest trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable. Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-lo als altres?” (Aquí hi ha un ampli implícit que afecta tant a la samaritana com a tots nosaltres, invitats a rellegir en les conclusions del Sínode aquests núm. del 6 fins al 18 on es parla de la finalitat de La Joia de l’Evangeli. Però hem de tornar el relat que ens invita a seguir punt per punt el capítol 4rt de Joan. Tot comença amb la petició de Jesús de que ella li donés aigua de la pouada que pretenia fer la samaritana. Després de fer un atansament per vèncer la dificultat derivada de ser Jesús jueu i de ser sol sense l’acompanyament dels deixebles que havien anat a comprar, això fa més intensa la conversa entre tots dos, només. Jesús li diu misteriosament: “si sabessis el do de Déu” i qui és que et diu de li donis l’aigua, series tu a demanar-li que et donés aigua viva. -D’on la trauràs? És que ets més que el nostre pare Jacob, que ens donà aquest pou per a nosaltres? -La meva aigua farà que no tinguis mai més set. Li canvia el pla de la conversa i ja li fa avinent que l’aigua que li donarà esdevindrà en ella una font d’aigua que brollarà fins a la vida eterna. No l’entén, però li desperta el desig d’haver-la, l’aigua, entenent que no haurà de tornar mai més a pouar-la. Aleshores li demana pel marit que vingui i ella li fa la confessió de la situació de plena fallença, amb la corroboració anticipada per Jesús. Això li desperta la sospita de que és un profeta. Ella li surt en on hem d’adorar Déu: o a la nostra pròpia muntanya de Garizín o a Jerusalem, la competència jueva. Jesús li gira la conversa, dient-li que des d’ara no serà ni una ni l’altra, perquè el Pare cerca adoradors en esperit i en veritat, no lligats a llocs concrets. La dona li diu: -“sé que ha de venir el Messies que ho renovarà tot. Jesús li fa: -“Soc Jo el qui et parlo”. En aquestes, arriben els deixebles i li ofereixen menjar... La dona s’escapoleix deixant la gerra que portava, (noteu el fet precís que amaga sentits a descobrir!)  Jesús els diu: el meu aliment és portar a terme la comesa del qui m’ha enviat. Fa un incís al·ludint a les meses que ja rossegen... Fa referència a que no són els mateixos els qui sembren i els qui seguen i els fa avinent que ells seran enviats a segar el que no hagin sembrat, al·ludint a que Ell ha sembrat en la samaritana, que “esvalota” els seus veïns dient-los la conversa haguda i promovent que l’invitin a estar uns dies amb ells per entrar més a fons en les dites de la samaritana i concloent que ells l’han comprés per experiència directa amb la Persona de Jesús. En el transcurs de la conversa es posa de manifest les novetats que li ha transmès que som nosaltres els qui les podem ponderar millor en propi ja, per les coneixences que hem compartit en la nostra formació “querigmàtica” i ulteriors que ens han descobert qui és la Persona de Jesús i com ha trasbalsat el nostre viure. Ara és el moment just per tornar a llegir aquesta frase de Benet, que ha emmarcat Francesc per tal d’introduir-nos de ple en la seva vivència de batejats i de deixebles d’un catecumenat reprès que seria una bona manera de preparar-nos per viure amb més plenitud la primigènia identitat de batejats que és la denominació que ens dona la sinodalitat en la trilogia que la podem rastrejar llegint i compartint les Conclusions del Sínode: Comunió-Participació-Missió. La gaudirem a partir d’aquest “retrobament” amb la Persona de Jesús, reactualitzant aquesta experiència nodal i definitiva. Faxit Deus!, que Déu ens hi porti. Joan l’hem de llegir amb fe personalitzadora. Tot ell té finalitats catequètiques de primera! És sempre un atansament al misteri joiós. És revelació directa i viva.   

P. Josep Mª Balcells.

8/3/26 Sabadell

Homilia del diumenge 1 de març del 2026

                            HISTÒRIA  DE  LA  SALVACIÓ

                                               El camí quaresmal ens porta al Tabor com a prefiguració del fi i terme del nostre esforçat caminar fins a les atalaies del Misteri Pasqual que celebrarem cada dia en què l’Assemblea de pocs o molts més, és a dir en l’Eucaristia per allò de que cada dia és Pasqua; i ho farem solemnement els dies de Setmana Santa. Tot això descriu al viu el misteri de Déu que parla i parlant salva amorosament. Tots nosaltres estem divinament implicats en aquesta acció de ser salvats per la Paraula. La segona Persona de la Sma. Trinitat des d’abans de la mateixa creació ja se’ns presenta amb el nom de Paraula-Logos i que temps a venir encarnant-se prendrà nom de Jesús que vol dir que Déu salva.

                                               Coincidint amb la celebració d’aquest diumenge de Quaresma, tot ell centrat en la Paraula, com es manifesta epifànicament en la segona declaració pública del Pare que reafirma les paraules de presentació ja abans manifestada en el Baptisme: “Aquest és el meu fill, el més estimat”. I ara hi afegirà aquest: escolteu-lo. Que va dirigit principalment als tres testimonis que són els espectadors del compromís de salvació: Pere, Jaume i Joan, que superada la prohibició de no dir res del què han presenciat, palesaran la identificació de Jesús com a mestre i metge i salvador. Però tirem endarrere, perquè juntament amb Jesús apareixen nimbats del mateix núvol –símbol de la presència de Déu- dues figures cabdals d’aquesta Història de la Salvació. Són complexivament Moisès i Elies, la Llei i els Profetes, tots significats exponents de la Paraula salvífica del Déu del i per al Poble  de Déu.

                                               Anem al llibre del Nou Testament que es titula Epístola als Hebreus que s’inicia precisament així: “Després que en altre temps Déu havia parlat als pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, en aquests darrers dies definitius ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, a qui ha constituït hereu de totes les coses, pel qual va fer també el món. Ell que és el resplendor de la seva glòria i l’empremta de la seva substància, que sustenta totes les coses amb la seva Paraula poderosa, després d’haver acomplert l’expiació dels pecats, s’assegué a la dreta de la Majestat, a les altures, tant més superior als àngels, com més diferent del d’ells és el Nom que ha heretat” (He. 1ss).

                                               Més solemnement i més coincident no es pot trobar el relat “metahistòric” de la Paraula que ha signat la salvació des d’abans i tot de la mateixa creació. Tot això pren principi ja des del mateix Abraham com podem llegir a la primera lectura d’avui. “Faré gran el teu nom, que servirà per a beneir”. Moisés i Elies conversaven amb Jesús sobre la predicció que Jesús havia fet camí del Tabor. Al capítol anterior al del Tabor passen coses per ser ben subratllades... Després de la confessió de Pere sobre la messianitat de Jesús i havent subratllat que pujaven a Jerusalem on Jesús seria lliurat a mort pels ancians, pels sacerdots, i que després ressuscitaria, la veu discordant de Pere es posà a reprendre`l, fet inaudit que provocà de part de Jesús la repulsa més forta que podem llegir: “ves-te’n del meu davant, Satanàs! M’ets motiu d’escàndol”. A continuació Jesús adreçant-se als seus deixebles recalca de nou “Si algú vol venir amb mi que es negui a si mateix, que prengui la seva creu, i que em segueixi, perquè aquell que vulgui salvar la seva vida, la perdrà, en canvi el qui perdi la seva via, per causa meva, la trobarà”. A rengló seguit, Mateu en encetar nou capítol ens dona  el relat de la Transfiguració on Pere fa “el gran paper (!)” de no estar a l’altura dels esdeveniments... Això hem porta –discretament- a posar l’accent en la col·lecta del dia, passant lleument per sobre de l’actuació de Pere: “Oh Déu, Vós que ens maneu  d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu interiorment amb la vostra Paraula; feu que, purificada la nostra visió espiritual, fruïm de la contemplació de la vostra Glòria”.

                                               Precisament avui hem ciclostilat el començament del Document Dei Verbum del Concili Vaticà II que successivament anirem posant a la consideració (deixeu-me’n dir quaresmal), tota ella centrada a obrir-nos a la riquesa de la Paraula de Déu que ens portarà a experimentar directament la salvació que va molt més enllà del perdó dels nostres pecats, que ens salva de la mort i ens ofereix una plètora de gràcia i de gràcies que suposen obrir-nos a la participació de i en la vida eterna. Justament a l’Oració sobre les Ofrenes farem aquesta oblació: “”Senyor, que aquestes ofrenes esborrin els nostres pecats i santifiquin el cos i  l’esperit dels vostres fidels, perquè puguin celebrar les festes de Pasqua”. I en l’oració de la postcomunió direm, tot pregant: “Hem rebut, Senyor, aquests gloriosos misteris i us en donem gràcies, perquè, vivint encara a la terra, ja ens feu participar dels béns celestials”.

                                               El concepte de pecat queda transfigurat per la immensa glòria de què participem en “la riquesa de la Gràcia de Déu que “s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps; ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef. 1, 3-14). En efecte, en el número 4 de la constitució Dei Verbum hi llegim: “Crist duu a terme la revelació i en ella se’ns mostra com a Salvador, enviant-nos finalment l’Esperit Sant, Esperit de la veritat que completa la revelació. L’economia cristiana, en tant que pacte nou i definitiu, mai no s’estroncarà i ja no hem d’esperar cap més revelació pública, abans de la manifestació gloriosa de nostre Senyor Jesucrist”.

                                               Recordeu que durant aquesta Quaresma tenim algunes fites a acomplir (permeteu-me un bis no sol·licitat!): Estudiar l’evangeli de Mateu, a partir del llibre de Francesc Riera que convindria tenir-lo com a instrument de reflexió amb la determinació de subratllar-lo, fer-nos-hi preguntes i poder-ho explicitar en l’àmbit de l’homilia en la missa de les 12 de la Puríssima, a Sabadell. També estudiarem els capítols de la constitució Dei Verbum per endinsant-nos en les instancies de la Lectio divina, bo i tenint com a base tot l’entramat litúrgic de La Missa de cada dia, a partir de la qual cada dia llegirem i ponderarem tot l’articulat dels textos de la missa no tan sols les lectures de l’Escriptura sinó també de les oracions i versets que ens introdueixen en l’espiritualitat litúrgica, sempre tan rica i suggestiva. Sota la proposta del Vaticà II que en “exposar la doctrina genuïna sobre la revelació de Déu i la seva transmissió, per tal que tot el món, en sentir-lo, cregui el missatge de salvació; en creure’l, esperi i esperant-lo. Estimi” (segons la dita de S, Agustí).

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge segon de Quaresma, 1 de març del 2026.  Sabadell

Homilia del diumenge 22 de febrer del 2026

                                   LA  MUNTANYA  MÀGICA

                                                           Cal pujar (la costeruda pujada de gener. Apa que ja estem acabant o acabats, potser!); i ara “encetem el febrer” i ¿on som del nostre anar pujant, petit a petit? No som ni el volem ser uns Kilian Jornet. Deixeu-lo fent pics. Nosaltres anirem pujant i pujant paret amunt, donant les voltes que faci el camí, fent pauses per comentar la jugada amb el desig de pujar com fèiem aquells enyorats estius a les Colònies familiars de Pineta, en cerca de l’anomenat Balcó de Pineta/Bielsa o bé al Mar/boré i allí asseguts davant de la carcanada del Mont Perdut, asseguts en la discreta herba que hi havia, ens posem a escoltar l’evangeli del l’anomenat Sermó de la Muntanya (Mateu que és nostre Torsimany durant tot l’any litúrgic (capítols de 5 fins al 7 però en disposició de respirar la pau sense contaminacions de la Plana, que és aquest món “esverat”, on ens resulta tan difícil de concentrar-nos i escoltar el “gust i la música d’Evangeli”, a què ens invitava el nostre germà Francesc, que encara segueix parlant-nos a cau de cor. I com en un amfiteatre, res de la “trona” d’abans, temps eren temps. Ara, només els menuts s’asseuen a taula amb la seva “trona” i si escoltéssim com ells fan, la cosa funcionaria d’allò “més-bé”. Aquest protocol és per fer atenció a l’Evangeli de Mateu, tot just començar el capítol 5è, versets de l’1-12. Com que a mi m’heu sentit massa i “troppo”, deixaré que ens ho digui un gran comentarista de l’evangeli de Mateu (ho copio del número 6 d’una conferència que els va fer als dels Grups, (jo ja en diria Comunitats Sinodals) de Vida Creixent) pel pare Francesc Riera i Figueras, jesuïta, a qui cedeixo la paraula i em poso a escolta

Sermó de la Muntanya. Una “Constitució” per al Regne . La utopia de Jesús:

                                               “L’experiència mística que Jesús porta del baptisme del Jordà, on ha estat amb el Baptista,  juntament amb la bona experiència de la “trobada” amb tanta gent dels pobles de Galilea, ara esclata en aquesta colossal “simfonia”. El Sermó de la Muntanya és la perla fina de l’evangeli de Mateu i una pàgina antològica de la humanitat. Però sovint quan la llegim, en comptes de provocar-nos una joia desbordant, acabem amb complex de culpabilitat. N’estem ben lluny. És una ètica tan pura i elevada, però tan impossible! Sembla que Jesús ens imposi una llei encara més exigent que la dels fariseus o doctors. Si fos així, convertiríem Jesús en un fariseu, encara més refinat. El Sermó de la Muntanya no seria “Bona Nova”, Jesús ens hauria fet un tort en proposar-lo. Malament, rai, si el llegim com un nou codi de moral. No es tracta justament d’un seguit de lleis: “has de fer això...” i això altre!”, un imperatiu. Més aviat hauria de ser un verb indicatiu: “contempla com n’és d’encisadora la Comunitat alternativa del Regne, somia-hi!; gaudeix de la Utopia cristiana. I a més, “alegra’t perquè al teu entorn hi trobes persones que han “encaixat” l’estil que visqué Jesús i funcionen prou d’aquesta manera. I sorprèn-te, perquè tu mateix sovint et descobreixes així, i per tant ets del Regne (encara barrejat amb feblesa)

                                               El Sermó de la Muntanya explica com és el Regne que  Jesús ve a portar. El Sermó és, doncs:

-.La descripció del Regne, com si diguéssim, la seva “Constitució!

-.La millor descripció de la Persona de Jesús, la seva fotografia.

-.Caldria llegir-lo, agraïdament, també la fotografia del deixeble, al qual se li han anat “encomanant” trets de l’estil de Jesús, després que, entusiasmat, ha deixat les “xarxes” i s’ha sentit visceralment acollit, estimat a fons perdut per l’únic Gran. Tot plegat li ha donat absoluta llibertat per a estimar i acollir “a fons perdut”.

            Aquest tarannà de viure és la sal i la llum per al món que té ànsies d’esdevenir Regne.

            Afegiré la part de la seva conferència copiada, perquè la meva malaptesa no em permet fer altre cosa:

            L’escenari (5, 1.2)          

                                               Mateu proposa que imaginem un escenari complet i bellíssim, que ens recorda els dies fundacionals del poble quan Moisès proclama la Llei (Ex 19, 2-4)En aquest moment inicial és indispensable “mirar” el rostre i el cor de Jesús, deixar-se amarar de la seva llum, per tal que el Sermó no sigui una filosofia, un humanisme... sinó una Persona, Jesús, per la qual el deixeble ha quedat fascinat, ha deixat les  xarxes i l’ha seguit feliç

            1.-Benaurances: l’obertura musical que insinua ja els temes de tot el Sermó

            Són com una mena de “simfonia”, perquè anem afinant l’oïda. Un cant d’alegria exultant, la gran Bona Notícia, tot un altre estil, ben alternatiu a la cultura dominant dels dies de Jesús  dels nostres dies. Un estil alliberador que crea el Regne de Déu.

                            Benaurats els pobres en l’esperit:  Com si digués, “quina sort” els qui han fet l’experiència que la salvació només ve de Déu, i ja no pidolen desesperadament a “les coses”. Per això, d’ells surt repartir-ho tot, són “igualadors” de les diferències. La seva dèria no és acumular béns materials, culturals... ni espirituals Són radicalment deseixits, capaços d’anar pel món fent una mica “el préssec” Són benaurats perquè la seva riquesa és que el Pare els és Incondicional. Quina sort!, aquests ja viuen en el Regne, posseeixen el Regne.

                            Benaurats els qui ploren. Tots els qui presenten el seu crit silenciós i les seves llàgrimes davant Déu. Plor per la injustícia del món on el Regne és absent, plor per les pròpies misèries, plor per l’opacitat del món buit de valors. Obren la seva ànima apesarada a Déu, i Déu els consolarà!

                            Benaurats els humils: Els que se situen lúcidament en l’humus de les seves autèntiques dimensions, els qui no se situen pel damunt, que no coneixen la violència de l’explotació i del domini sobre els altres. Justament aquesta afabilitat els farà posseir la Terra!

                            Fam de justícia: Enmig d’un món tan trencat. La “justícia” en les relacions amb els humans i amb Déu, que tot seguit descriurà el Sermó. La fam del cor inquiet fins que reposi en Déu, la fam de “fondària” i de sortir del cercle esquifit del quotidià on sovint ens hem encerclat. Déu els saciarà!

                            Compassius: misericordiosos: els que “com-par-teixen”, saben anar pel món ajudant, portant en el cor les misèries dels altres, perdonant. Atents a les necessitats dels més petits, dels darrers, dels qui ningú no té en compte. Col·loquen la compassió per damunt dels drets. Feliços ells, Déu mateix carregarà amb llurs misèries!

                            De cor net, transparents (senzills com coloms, per bé que astuts com serpents!, 10, 16). El seu cor és radical i pur: van amb l’honestedat i la veritat per davant, posen el do de si per damunt dels propis interessos. Com que tenen un cor semblant al de Déu, el veuran cara a cara!

                            Pacificadors: Els qui treballen per la pau (tan interna, com externa), els qui saben posar reconciliació. La pau i la reconciliació de l’era messiànica, la qual no es fa amb falsos irenismes sinó amb la lluita dels intrèpids, que ben sovint porta persecucions. Déu els dirà fills!

                            Els perseguits: Com el Baptista, com Jesús, com els apòstols... com tants homes i dones que han jugat a fons aquest estil. Els mil maldecaps diaris de la lluita pel Regne i la seva j justícia. I les persecucions maldestres que a cops caldrà encaixar. D’ells s’afirma, retornant a la primera benaurança (3), que el Regne és seu!

                            I trencant l’estil de les vuit primeres, ara una 9a. Benaurança, que reafirma la vuitena, i que adreça en segona persona del plural dels lectors: cal comptar amb les contrarietats, persecucions, calúmnies, insults... en el camí d’anar amb Jesús pel món fent Regne. Jesús no dona cap consol barat. Quan us toquin...alegreu-vos-en, esteu en la línia dels profetes i de Jesús!

                                               En llavis de Jesús els anys 30

                            És ben probable que la primera, la segona i la quarta fossin pronunciades pel Jesús històric, i no en tercera persona, com ara fa Mateu,  sinó en segona persona. I  adreçades clarament als pobres reals (tal com ho recull Lluc) i no només pobres d’esperit, com adapta Mateu a la seva comunitat.

                            Per Jesús representa el capgirament que el Regne comporta, la inversió dels valors que comença a viure la comunitat, quan funciona amb una filosofia on els darrers són primers.

                            Jesús proclamava “benaurats” els pobres “reals” perquè –els deuria dir- “el Regne és per a vosaltres!”, és a vosaltres a qui correspon. Per això la comunitat, quan és cristiana, situa els pobres en el primer lloc: l’opció preferencial pels pobres que ha acompanyat els seguidors fidels de Jesús al llarg de la història.

                            La revolució cristiana comença el dia que hom ha sentit, molt a dintre del cor, que no és el ric el benaurat. El dia que l’Esperit Sant ens ha fet entendre el capgirament de l’Evangeli. Moltes comunitats, de tots els temps, sembla que ho han començat a entendre i que fan una valoració diferent de les coses.

                            Però Mateu, atenent a les necessitats de la seva gent, les espiritualitza (diu pobres en l’esperit). El que ara els convé és animar-los a tenir un cor pobre, alliberat dels egoismes... això, tanmateix, els obrirà als pobres reals i als darrers de la societat, tal com anirà repetint el seu evangeli.

                            Conferència del P. Francesc Riera  Als Grups de Vida Creixent de Catalunya

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de durant l’any 22 de febrer de l’any 2026        Sabadell

Homilia del diumenge 15 de febrer del 2026

                           EL  CAMÍ  DE  SANT  JAUME

                                               Mireu que en els primers diumenges després de les Festes (Nadal, Epifania, Baptisme de Jesús) hem començat a fer “el camí” seguint –com si diguéssim- a trams (com si féssim el Camí de Sant Jaume, prenent per guia l’evangelista Mateu que, tot d’una, ens ha anat introduint en el Sermó de la Muntanya (capítols del 5 al 7 ambdós inclosos) amb les Benaurances com a pòrtic i –si voleu trams enllà com si fos un GPS- ens portarà a la “saviesa” de l’evangeli que Pau ja pre-monitoritza i que és una saviesa de persones conscients de tot el viatge “sinodal” (=camí fet conjuntament). Avui se’ns introdueix en el “secret” de tot el viatge. Per arribar a la nostra Compostela ens hem de ser “revestits de Crist”, que és igual i s’adiu a la saviesa d’una “fe madura” que amb la guia de sant Pau en la segona lectura d’avui se’ns desclou el pla que Déu “s’ha proposat, endinsant-nos-hi en la saviesa, amagada fins ara, però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida, perquè sigui la nostra glòria”. Als que sou de fe ben madura us recomano que llegiu al primer capítol de la Carta de Pau als efesis i us meravellareu de saber el què redescobrireu, llegint-lo poc a poc, amarant-vos-en. “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home “somniava” això que Déu té preparat per als qui l’estimen”. Estem al llindar de la casa on viu la saviesa, accedim a la porta i truquem (“a Maria Puríssima”) i t’obren de bat a bat als membres de família reconeguts i estimats... “Però a nosaltres Déu ens ho va revelant per obra de l’Esperit Sant, ja que l’Esperit (endins, endins) que tot ho penetra fins al més profund de Déu”. Restem pouant en el cor sapiencial, allò de més íntim que al Petit Príncep li diu el secret de la Guineu, amical, domèsticament: “només podem veure des de dins del cor la veritat de la veritat”. Recordeu allò de l’aclamació abans de l’evangeli que hem dit avui dia de la Mare de Lourdes: “La vostra Paraula és veritat, Senyor; consagreu-nos en la veritat”.

                                                Obrim tercera “escomesa” avui del Sermó de la Muntanya després de les Benaurances i d’identificar-nos per Jesús: “Sou Sal i sou Llum”. Ara toca les contrastacions: “se us ha dit..., Jo us dic”. Jesús no anul·la la Llei, sinó que la porta a un nivell de pregonesa que la sublima i la magnifica qualitativament, no com els antics que quantificaven: tantes coses, tantes vegades. Ha començat un nou ordre: la gràcia assumeix l’ètica i la configura amb la Gràcia que ens és donada i és saviesa de i en l’Esperit Sant que se’ns va introduint, experiència a experiència. Sapiència que ve del verb llatí sapere, que etimològicament vol dir assaborir, gustar, degustar, abans que d’un “saber” que ha perdut l’arrel saborosa, la que els contemplatius coneixen bé per la presència “somiada”, feta experiència. D’això van totes les lectures de la litúrgia d’avui. A tall de botó de mostra tenim la col·lecta: “Oh Déu, Vós prometeud’habitar en els nets i humils de cor; feu que per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.

                                               Comencem el tram més muntanyós del Camí de Sant Jaume i ens veurem a reposar el Primer Diumenge de Quaresma. Deixem-nos guiar pel doble GPS de Mateu i de la Guia mateixa de l’Esperit Sant. Pau en tenia superior experiència i és un òptim deixeble, a més d’un savi dels de l’evangeli. Re/emprenem la ruta compostelana. Ens trobarem el primer diumenge de Quaresma. Bon viatge sinodalment.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 15 de febrer del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 8 de febrer del 2026

                                                 AIRES  NOUS

Sí, sí, aires nous, la novetat comença a apuntar en el què podríem dir-ne noves expectatives amb la direcció, gerència (abans en dèiem el servei eclesial) del nou papa. Us he de dir que potser no enyorarem tant el record de Francesc, perquè el nou papa em sembla que ha assumit de ple el missatge i la determinació del qui ens va acompanyar i el vàrem acompanyar –també!- en la segona dècada del nostre segle fins l’any 2025. Jo ja he notat una sintonia de base en els primers signes del nou pontificat. L’estimarem, perquè es farà estimar com el seu antecessor! Vull posar de relleu el fet –novetat!- que s’ha esdevingut aquest gener mateix! Tinc a les mans i estic llegint amb complaença la revista VN (Vida Nueva), revista que fa molts, moltíssims anys que ens acompanya, reportant l’actualitat de la vida de l’Església, tan invisibilitzada avui per tants mèdia, que no solament ens ignoren sinó que àdhuc ens blasmen i tot... És el número 3.442. És setmanal i el número que tinc a les mans correspon a la setmana del 17 -23 de gener d’enguany. Fa goig tenir-la davant dels ulls i del cor. M’explico: Es relata -amb tota una selecta reunió de fotografies a color- un aplec (“consistori”=reunió de treball) a Roma del papa Lleó XIV amb 170 dels 245 cardenals. Tots hi foren invitats, però l’edat provecta va eximir l’anada de tots... La reunió va tenir lloc al Vaticà els dies 7-8 del proppassat gener (pura actualitat!). Recullo algunes frases, títols destacats a peu de fotografies, de cardenals asseguts en taules rodones de sis-vuit persones que podien parlar obertament. Copio algunes de les frases ben destacades: León XIV activa el Sínodo (=caminar junts) púrpura (bona troballa aquest adjectiu!). León XIV contagia la SINODALIDAD a los cardenales. Una reunión para revitalitzar el Sínodo.

                                               I ja entrant en el contingut d’aquesta simptomàtica reunió: “En el primer consistorio extraordinario de León XIV ha imperado un clima fraterno. Una “conversación” en la que, entre todos, con espíritu de unidad (que no uniformidad), los cardenales han reflexionado sobre el hoy y el mañana de la Iglesia. Así, Prevost ha decidido que en junio volverán a reunirse. Y ya lo harán una vez cada año. La sinodalidad aterriza.

                                               El papa formuló una pregunta; “De frente al camino de los próximos uno o dos años, ¿qué aspectos y prioridades podrían orientar la acción del Santo Padre y de la Curia?” León XIV lanzó otro interrogante: “¿Hay vida en nuestra Iglesia?” El cardenal Timothy Radecliffe dijo en su meditación inicial: “El Señor nos llama a navegar en las tormentas y a afrontarlas con verdad y valentia”. ¿Qué tormentas urge afrontar?

                                               Després, a continuació al llarg d’unes pàgines, 10 cardenals comparteixen amb VN la seva visió del primer consistori. Us posaré només els títols del què van explicitar aquests cardenals (vuit dels quals són llatinoamericans, un d’ells el bisbe de Madrid i un altre de Còrcega)

            -. Una Iglesia sin dimensión profética se queda coja.

            ., Las propuestas nostálgicas no ayudan.

            -. Se ven aires más eclesiales y menos eclesiásticos.

            -. La tormenta es la irrelevancia del evangelio en la vida cotidiana.

            -. Hemos afianzado el camino para ser una Iglesia abierta.

            -. La clave del pontificado es la implementación del Vaticano II.

            -. Los márgenes nos llaman a “salir” y servir.

            -. Nuestra misón no es buscar tácticas, políticas o estrategias.

            -. La reforma litúrgica del Vaticano II ha quedado paralítica y anémica.

            -. Los abusos, la crisis vocacional y la secularización son nuestras tormentas.

                                               Essent l’evangeli de Mateu l’evangeli que en la litúrgia sobretot dominical al llarg de tot l’any litúrgic 2026 se’ns proposa: mirarem d’exposar-lo a les nostres homilies, no allargar-nos més del que ens és habitual, prèvia lectura acurada del text que us el fornirem, que és el que va escriure en Francesc Riera i Figueras SJ, titulat Evangeli de Mateu (Una mirada a Jesús crea el difícil consens en una església plural) publicat  per l’Editorial Claret, donant sentit paraula per paraula i formulant-vos preguntes que les farem arribar a unes persones de la parròquia, preparades en els estudis bíblics: o per escrit a la a l’inici de la Missa de 12 a la parròquia de la Puríssima de Sabadell o bé a través d’internet a la seva web: secretaria@purissimasabadell.org. Anirem desglossant el llibre, frase per frase, il·lustrant el text amb el context, a fi d’anar-nos afermant en una fe ben informada, raonada i feta pregària.

                                               La pretesa és anar convertint aquesta Assemblea Litúrgica amb traces i estil ja assajat en altres experiències de sinodalitat. Caldrà tenir coneixença de les conclusions derivades de les reunions múltiples al llarg de més de quatre anys, els últims de l’enyorat papa Francesc que les va aprovar i segellar després de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes del 26 d’octubre del 2024. Document final: Per una Església sinodal: Comunió, Participació, Missió que farem a mans dels qui encara no el tenen.

                                               Precisament en el document hi trobem aquestes invitacions

i consideracions: “La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o  petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió de l’Església: pares i familiars, padrins i padrines, catequistes i educadors, animadors de la litúrgia i treballadors en l’àmbit de la caritat, diaques, preveres i el mateix bisbe. A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no és però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist” (Ef 4, 13) i obertura als dons de l’Esperit per a un testimoni viu i joiós de la Fe. Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l’Eucaristia forma els cristians: “La plenitud de la nostra formació és la conformació a Crist |...|: no és tracta d’un procés mental, abstracte, sinó d’esdevenir Ell. Per a molts fidels, l’Eucaristia dominical és l’únic contacte amb l’Església: tenir cura de la celebració de la millor manera, amb especial atenció a l’homilia i a la participació activa de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d’un i gràcies al ministeri d’alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació –les tres pedres angulars de la sinodalitat- es realitza i es renova en cada Eucaristia (número 142)

Ens trobem en l’Eucaristia que d’ara en endavant en direm merídies dominical de la Puríssima. Per això d’anar entrant en el domini digital...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge 5 de durant l’any, 8 de febrer del 2026  Sabadell