dissabte, 18 de maig del 2024

Homilia de la Pentecosta 19/05/2024

                                      VENIU  ESPERIT  CREADOR

En encetar aquest tema, no ho faig sense un sentiment agredolç, agre per la descurança i dolç per la sensació de plenitud que em dóna el fet de parlar i proclamar tant la presència com l’acció -d’intimitat a intimitat- de l’Esperit Sant, Déu que tenim ai! mig oblidat. En efecte, llegint com a preparació per a la Solemnitat de Pentecosta el llibre de Víctor Codina “Creo en el Espíritu Santo” que ens documenta com en l’Església Ortodoxa l’Esperit del Senyor és tingut per protagonista en la seva espiritualitat més qualificada. Nosaltres hem tingut la gràcia de seguir tant en la lectura dels Fets dels Apòstols com sobretot en Joan en el seu evangeli (capítols 14, 15ss, també en 16, 4ss) ens hem amarat de goig en llegir-los en l’última quinzena, compresa entre la setmana antecedent a l’Ascensió fins a l’esclat de la Pentecosta, una veritable quinzena habitada per la presència i l’acció de l’Esperit Sant en els començaments de l’Església naixent i consolidant-se en i per l’alenada puixant de l’Esperit, do de la promesa del Crist, acomiadat i pujat al Pare en retorn, després de l’acompliment de la missió salvadora rebuda i ara encomanada a l’altre Defensor promès. I ara, passada la Festa de la Vinguda per Pentecosta, i ara, què? Seguirem en l’oblit persistent o bé il·lustrats pel Concili Vaticà II que a instàncies de Joan XXIII que, en convocar-lo inesperadament, va voler que fos un nou Pentecostés amb apertura dels finestrals de l’Església per airejar, ungir i perfumar el temple que és l’Església amb la irrupció ;’aires nous, benèfics com d’una nova Vinguda de l’Esperit, tal i com el van viure i gaudir a la primeria de l’Església, que va ser ben persistent com aquell que diu durant el primer mil·lenni amb l’impuls d’una primera evangelització, recolzada per la Patrística. El segon mil·lenni que va propiciar per desgràcia un cert oblit de la pneumologia o tractat sobre l’Esperit Sant. Ara encaminats en el tercer mil·lenni i ja en procés de tornar a posar l’Esperit Sant en el protagonisme eclesial. Recollim en el número 4 del document constitucional de l’Església, que fa així: “I acomplerta l’obra que el Pare h,avia encarregat al Fill de realitzar en la terra (cf. Jo 17, 4), fou tramès l’Esperit Sant el dia de Pentecosta a fi de santificar constantment l’Església i a fi que així els creients tinguessin accés al Pare, per mitjà de Crist en l’únic Esperit. (cf. Ef2, 18) Ell és l’Esperit de vida o la font d’aigua que brolla per a la vida eterna (cf. Jo 4, 14; 7, 38-39), pel qual el Pare vivifica els homes morts pel pecat, fins que ressusciti en Crist llurs cossos mortals (cf. Rm 8, 10-11). L’Esperit habita en l’Església i en els cors dels fidels com en un temple (ICo 3, 16; 6, 19) i en ells prega i dóna testimoniatge de l‘adopció filial (cf. Ga 4, 6; Rm 8, 15-16 i 26) Dota i dirigeix per mitjà de diversos dons jeràrquics i carismes i embelleix amb els seus fruits. (Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Ga 5, 22) L’Església, que introdueix a tota veritat (cf. Jo 16, 13) i unifica en la comunió i en el ministeri. Fa rejovenir l’Església amb la puixança de l’Evangeli, la renova perpètuament i la mena a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine!” (cf. Ap 22, 17). D’aquesta manera tota l’Església es manifesta com a Poble unificat des de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                         En el capítol sobre la Vocació universal a la Santedat en l’Església, n. 39: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat l’únic sant, amb el Pare i l’Esperit ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per ella a fi de santificar-la  (ef. Ef 5, 25-26), se l’ha unida com a Cos seu i l’ha curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església, tothom, tant els qui pertanyen a la Jerarquia, com els qui són pasturats per ella, són cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta, la vostra santificació (I Te 4, 3; Ef 1, 4)  I aquesta santedat de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels; s’expressa de moltes maneres en els individus, que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de  la caritat, edificant els altres. En les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu  i obedients a la veu del Pare i adorant Déu Pare en esperit i en veritat,  segueixen Crist pobre, humil o carregat amb la creu, a fi de merèixer participació en la Seva glòria. I cadascú, segons els seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que desperta l’esperança i actua per la caritat”. Per tant, tots els fidels cristians se santificaran més cada dia en la situació, en les obligacions i en les circumstàncies de llur vida i per mitjà de totes elles, si les reben totes amb fe de la mà del Pare celestial, i col·laboren amb la voluntat divina, manifestant a tothom, àdhuc en el mateix servei temporal, la caritat amb què Déu ha estimat el món (n.41)

                                         No voldria deixar d’esmentar un testimoni vibrant d’un patriarca grec, Ignacio IV d’Antioquia, que comentant el text de Ap 21, 5: “He aquí que tot ho faig nou”, que no és, segons ell, un simple programa d’estudi, sinó tot un Esdeveniment. L’Esdeveniment pasqual que se’ns fa present per l’Esperit: “L’Esperit Sant és personalment la novetat, que actua en el nostre món. És la presència del Deu amb nosaltres unit al nostre esperit (Rm 8, 16), Sense Ell, Déu queda lluny. Crist resta en el passat, l’Evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat, tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d’esclaus. Però en l’Esperit, en una sinèrgia indissociable, el cosmos és alliberat i gemega en l’infantament del Regne, l’home està en lluita contra la “carn”, Crist Ressuscitat és aquí, l’evangeli és una força vivificadora, l’Església significa la Comunió trinitària, l’autoritat és un servei alliberador, la missió un Pentecostés, la litúrgia és memorial i anticipació i l’acció humana és divinitzada. L’Esperit fa arribar la Parusia en una epíclesi (= benedicció sacramental)  i místicament realista, engendra vida, parla pels profetes, situa totes les coses en el Diàleg i en la Comunió, escampant-se Ell mateix, i atraient vers la segona vinguda, és Senyor i dador de vida (del Credo niceno-constantinopolità). Per Ell, l’Església i el món clamen amb tot el seu ésser: Veniu, Senyor Jesús! (Ap 22, 17-20).

                                         Els ortodoxos invitats com a observadors van  aportar aquesta dimensió pneumatologia amb moltes indicacions al llarg de tot el concili. A ells els devem la riquesa trinitària que flueix de totes les determinacions, fent ben vàlid l’ecumenisme, ben notori.

                                         A l’Orient devem la doctrina patrística de les dues missions del Pare: la del Fill (Ga 4, 4) i la de l’Esperit Sant (Lc 2, 49; Jo 20, 26) que Ireneu va formular gràficament parlant de les dues “mans del Pare”. Les dues manifestacions de l’acció bé sia de Jesús i la no menys explícita i eficaç de l’Esperit Sant en el cor de l’Església i també en el món, a través de les “llavors del Regne”, actuant a través dels signes del temps, presents en tota història: “L’Esperit, que sempre és sorprenent, no manipulable, ple de creativitat  i imaginació, que obre horitzons nous, oberts a la utopia, que progressivament es va fent realitat en la història, corregeix, purifica, fermenta i saneja les ferides personals i socials... L’Esperit és Esperit de llibertat (2Co 3, 17), que allibera la persona i la societat i es manifesta en les ànsies de llibertat del nostre temps (Gaudium et Spes 4, 4) i en els anhels d’alliberament dels pobles oprimits. Ha de saber llegir la Paraula i la història, escoltar la Paraula de Déu i la veu del poble, interpretar l’Escriptura  i la Tradició de l’Església i al mateix temps discernir els signes dels temps, llegir la Paraula des de la vida, llegir l’Escriptura i el periòdic (com deia Barth) Tasca difícil, plena de riscs i de obscurs, tasca però inevitable si es vol ser fidel al Senyor i al seu Esperit”.   

P. Josep Mª Balcells.   

Pentecosta, 19/ 5/24   Sabadell

diumenge, 12 de maig del 2024

Homilia de l'ascensió 12/05/2024

                                           EL  RETORN  AL  PARE

                                               Celebrem avui la Solemnitat de l’Ascensió, però cal que posem en relació estreta les tres grans manifestacions finals de la vida terrena de Jesús que només la podrem veure amb ulls de fe, més enllà del gènere literari amb que es podem relatar, salvant la realitat metahistòrica dels tres “esdeveniments”. Són la Resurrecció amb la Coronació o Glorificació que celebrem sota la denominació d’Ascensió i la Pentecosta o la Vinguda de l’Esperit Sant. Totes tres van enllaçades i l’una és complementació de l’anterior. Sobre la Resurrecció ja ens en queden narracions en els evangelis,  tot i ser metahistòrics per referència a nosaltres. Sobre l’Ascensió en són ben parcs els evangelis i vestida sobre el gènere literari de l’enlairament al cel com la del profeta Elies i com a coprotagonista el seu deixeble Eliseu amb la capa del primer en relíquia deixada voleiant cel i núvols avall al deixeble (Això ho podreu trobar al Segon Llibre dels Reis (2, 1-12). L’Ascensió la podrem entendre per mitjà del llibre de l’Apocalipsi, on se’ns narra ja arribat Jesús al cel, s’esdevé la seva Glorificació, quan el Pare se’ns el mostra com l’Anyell al banquet de Noces. “Se sentí la veu d’una gran gentada que deien: “Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’Univers, ha instaurat el seu Regne. Alegreu-nos-en i celebrem-ho, cantem la seva glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa ja està engalanada. Li ha estat concedit de vestir-se de lli blanc i resplendent, que són les bones obres del poble sant. Després vaig veure que el cel s’havia obert i apareixia un cavall blanc. El seu cavaller s’anomena Fidel i Veraç, i judica i combat amb justícia... Al mantell i al costat portava escrit aquest Nom: “Rei de reis i Senyor de senyors”. Després vaig veure un cel nou i una terra nova. Llavors vaig veure baixar del cel , venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu Espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron: “Aquest és el Tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble, i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”.  “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el principi i el fi... Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. “Vine i et mostraré la núvia, l’Esposa de l’Anyell... Tan sols hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l’Anyell”. El qui dóna testimoni de tot això diu: “Sí vinc de seguida. Amén! Vine, Senyor Jesús!” Així rubrica aquesta visió i en testimonia: “Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom! L’Apocalipsi és la coronació de tota la vida i missió redemptora de Jesús. Tot això va inclòs en el terme de l’Ascensió. És el Retorn al Pare!

                                               I completarà la tríade amb la Pentecosta, és a dir la irrupció de l’Esperit Sant de Jesús, promès per ser l’ànima de l’Església i la que l’ha de portar a la Glorificació tant la de Jesús com la nostra pròpia, en el camí sinodal que ja ha sentit que el papa Francesc ja ha anunciat les solemnitats de l’Any Sant del 2025. Aquesta Pasqua preanunciada amb temps l’hem de viure amb la intensitat deguda a “esdeveniments” que marquen època i que són invitació a viure en sostinguda esperança en moments de molta manca de coratge i de desànims a nivell universal, on les crides a la vivència cristiana poden quedar devaluades en un món sense sentit ni valors d’un humanisme personal i comunitari. Ho havia dit a les darreries de romandre entre nosaltres. “Però el Defensor, l’Esperit que el Pare us enviarà en Nom meu us farà recordar tot el que Jo us he dit i us ho farà entendre (Jo 14, 18ss): Els tres misteris sobre els que es fonamenta la nostra fe. Formen la tríade final-principi de l’Església. En ella trobem el motiu generador de la joia pasqual per les certeses que deriven de la nostra inserció en la vida divina, fets filles i fills que comparteixen la vida que dimanada del Pare que viu i traspassa la vida al Fill i és Ell el que ens la fa viure, vida divina, diem sense ser-ne massa conscients que esdevindrà vida per sempre en el misteri de l’estada en el cel, juntament amb Crist. En efecte diem en la Col·lecta del dia: “Déu Tot-bondadós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. Això ho creiem “Per nostre Senyor Jesucrist que viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, i és Déu, per segles i segles. Amén.  En la primera lectura que és del començament del llibre dels Fets dels Apòstols, redacció de l’evangelista Lluc va un “doble” de la mateixa narració ja feta pel mateix Lluc on Jesús en acomiadar-se i prometre la vinguda de l’Esperit que l’ajunta al bateig, us serà una força que us farà testimonis meus, enviats en missió evangelitzadora fins als límits llunyans de la terra”. El salm és dels d’entronització “Que és Rei  de tot el món,/ canteu a Déu un himne./ Déu regna sobre les nacions,/ Déu seu al tron sagrat” Noteu les reminiscències de l’Apocalipsi!

                                               En la segona lectura que és de la Carta als Efesis vull reclamar la vostra atenció perquè la narració que és Ef 1, 17-23 és la continuació de l’Himne que us vam proposar com a teló de fons de tot l’engranatge pasqual i que ens presenta en un ampli resum de la Història i Metahistòria de la salvació presa des dels inicis dels temps quan la Trinitat va designà la humanitat i “Ens escollí en Ell, Jesús, el nou Adam, quan “per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat, En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès, I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. Ara s’insereix el text d’avui. Pau demana al Déu de nostre Senyor Jesucrist que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, li demano també que il·lumini la  mirada interior del vostre cor perquè conegueu “qui sou vosaltres. En la Resurrecció-Glorificació-Pentecosta hem estat pensats, volguts, estimats, destinats a compartir les grandeses de Déu en els nostres cors. Vertaderament només podrem entrar en la mateixa intimitat de Déu amb una il·luminació espiritual que ens ha de donar una impactant consciència de que som nosaltres inauditament participants en Jesucrist de tota una imbricació, una participació pregona, simplicíssima comunió, no tinc paraules per dir allò que llegeixo esbalaït de relació amb Crist. “Tot ho ha posat sota els seus peus, i a Ell l’ha fet Cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu Cos i el seu complement, Ell que té en totes les coses la seva plenitud. Ara és ben bé el moment de dir-nos que el cristià del segle XXI o serà místic o no serà. Després de la seqüència del que ens ha narrat Pau, als efesis i en ells a nosaltres, em quedo no només mut, meravellat de la dignitat de tota persona humana, de tu i de mi, de nosaltres, tots que en el fons no som més que migrants amb l’expectativa d’un cel nou i d’una terra nova. Què és l’home que el crideu a tanta excelsitud. Quina manera tant inaudita de celebració aquesta Pasqua que ens ha pres “com a possessió seva. Quan farà que siguem lloança de la seva glòria”. No sé que em dic, no sé com pensar-me. Com més excels és Déu i més enlairat és Jesucrist més petit em veig i no em puc treure del cap i del cor allò a que em teniu destinat, escollit: són paraules de l’himne, no meves. “la riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres, Ell ens ha concedit la aquesta saviesa i penetració que tenim (la demanada per Pau a l’inici de la segona lectura d’avui) i segueix incontenible: “Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps, ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi havia destinat el designi d’aquell que tot ho duu a terme, d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva Glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. Silenci, agraïment, lloança, benedicció, adoració, glorificació, acció de gràcies, per la vostra immensa glòria. 

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de l’Ascensió,  12 de maig 24 Sabadell

dissabte, 4 de maig del 2024

Homilia del diumenge 05/05/2024

                       MANTENIU-VOS  EN  EL  MEU  AMOR

                                               En el llarg transcurs dels temps pasquals estem arribant, en aquesta setmana, al punt cimal que agermana les dues Pasqües tot fent-ne una, ben consolidada, que ens acompanyarà en una companyia sinodal, en la doble significació d’aquest terme, guanyat ja ara per a l’imaginari: sentit de camí i de viure’l en companyia d’una Església com a comunitat-assemblea, tot i la seva aparent invisibilitat, ben plena i present en la realitat del nostre ser, viure i conviure. Ara, a hores d’ara, ja hauríem de saber que mai no estem ni mai obrem sols, mai estem inactius perquè en nosaltres hi borbolla una Presència Activa com alè, empenta, sol·licitació i unció de l’Esperit Sant promès aquests dies pasquals, oferts com a plenitud de ser fills de Déu, obra, aquesta, la que més, Pasqual. La fe com a verificació de l’acció de l’Esperit pentecostal. Mai, com ara, en re-tenim plena constància amb les lectures joàniques, tant del seu evangeli com de la seva Iª Carta, que ens han anant acompanyant –deixeu-m’ho dir- sinodalment. La Pasqua s’inaugura amb la Resurrecció de Crist i en la d’Ell la nostra pròpia. L’Església és el fruit madur de la conjuminació de Resurrecció i de la Vinguda Inaugural de l’Esperit. Nosaltres respirem ambdues Realitats. Als salms se’ns diu que devem respirar la pau profundament. Què bo i saludable (=de sanitat i de salvació!) seria viure aquesta alegria, la mateixa encomanada de i per Jesús! (Jo 15, 11). Preguem-ho amb la Col·lecta d’avui: “Déu que Tot ho podeu, concediu-nos de celebrar amb fervor aquest temps de joia en honor del Senyor Ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”. Per Jesucrist, Senyor nostre. (No ens oblidem d’aquest final pasqual de totes les nostres oracions públiques eclesials)

                                               L’Església, moguda i promoguda i sostinguda per l’alè de l’Esperit es declara divina i humanament inclusiva. La missió que té  Crist no és de delimitar “cleda”, sinó de pasturar obertament en les prades de tota la humanitat i de tostemps: Concili i Sínodes en són testimonis fefaents: l’Esperit és expansiu: De fet ho hem dit i repetit, la de vegades!: “Crist morí per oferir-nos la salvació nostra i la de tot el món”. No és altra cosa la que cantem en el salm responsorial: “Tothom ha vist d’un cap de l’altre de la terra la salvació del nostre Déu”. Conclusió, doncs: “Aclameu el Senyor arreu de la terra, esclateu en cants i en crits d’alegria”. D’aquest tenor llegirem a l’evangeli: “Us he dit tot això, perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Ja ho havíem subratllat, tot inclòs en la tríada inicial dels fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau”. Fruits enllaçats, formant una trinitat de tres en u a la vegada. No hi ha amor que no es traboqui en goig, ni goig que no ungeixi una pau per respirar a camp obert i en camí sinodal vers pastius deliciosos...

                                               Caldria recuperar tota la riquesa que traspua i destil·la aquesta Carta de Joan que té connotacions de màxima revelació. Diguem-ne algunes: “Deu és Amor; més, Déu és l’amor. “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic” i posa el perquè d’aquest “enviament”: “per què visquem gràcies a Ell”. “La fe és la nostra victòria”. Nosaltres hem cregut en l’Amor”. “Nosaltres no som qui ens hem avançat a estimar Déu, Ell ha estat el primer a estimar-nos, tant...!” Mai podem donar per sabuda una revelació, fins i tant que no l’hàgim assaborida amb tots els “bis”, “ter”, tots els que convinguin...

                                               Que Déu estima tothom, lluny dels particularismes dels jueus, que tot i fer-se cristians, els coercien a ser circumcidats com a pas previ. Pere ens assevera que l’Esperit és sobirà i posa les coses en l’ordre que Jesús va establir: Déu sobretot i sobre tot. Pau i Bernabé reberen el beneplàcit de tots els dotze a Jerusalem. Ecclesia locuta, causa finita!

                                               Estem albirant les perspectives del capítol 15è de Joan. Ja l’havíem començat diumenge passat amb l’al·legoria del cep i dels sarments, i avui el completem amb l’evangeli que proclamem. Estem, al meu entendre en el cimal de tot l’evangeli. No els podem separar, perquè estan interrelacionats: al·legoria com a imatge més que gràfica, -vaig dir: biològica- i realitat íntima estan en una consonància que és ben bé tota una simfonia; més, la simfonia evangèlica que ho canta tot i entranyablement, a tall biològic, repetiria. Tal i tan gran, incommensurable, és la relació-vinculació-entranyament que hi ha en aquest repetit manteniu-vos per fixar-lo en el més endins nostre: Manteniu-vos en l’amor que us tinc,  com Jo també em mantinc en l’amor que el Pare em té. Si us manteniu en mi i les meves paraules es mantenen, les mateixes que jo us he fet saber: les que he sentit i obeït del meu Pare: senyal de que  us tinc com a amics: a vosaltres us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare”. Manteniu-vos, estiguem-hi junyits, compartint saba. No es pot dir res més enaltidor, de més  plenitud, la mateixa que té Crist, U amb el Pare i amb l’Esperit: és la Trinitat evangèlica, L’amor que lliga les Persones de la Trinitat és assimilable, és com participatiu, és totalització, més que comunió, veritable unitat, mantenint la trinitat de persones. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com Jo que, a tall de plena amistat, jo us he donat la vida: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”. Llegeixo en un autor, Forte, que m’obre camins, que enllaça l’evangeli sobretot el de Joan, que veu la fraternitat cristiana com a fruit directe de la comunió amb la vida divina, realitzada per mitjà de la trobada amb Jesús en el seu Esperit: “La formula més corrent per la qual Joan expressa la realitat escatològica de l’Església és la simple conjunció com- (equivalent a en). No solament estableix un lligam de semblança entre Crist i els seus deixebles , sinó que indica també que allò que és en Déu, també ha de ser en aquells que li pertanyen. La comunió d’amor que lliga el Fill amb el Pare i als homes, és al mateix temps  el model i la font de la comunió fraterna que haurà de lligar els deixebles entre ells. Els textos en com- (=en) que afirmen una correspondència fontal (de l’ésser) entre les persones divines i la comunitat cristiana, desemboquen precisament en un manament: “Estimeu-vos els uns als altres, tal com Jo us he estimat” (Jo 15, 12; cf 13, 13) o bé: “Que siguin u com nosaltres som u” (Jo 17,  21-22) Aquí també apareix l’acció de l’Esperit Sant: la comunió, fruit de la gràcia del Fill i de l’amor del Pare i feta visible en l’amor recíproc, és la “Comunió de l’Esperit Sant (2Co 3,13). Gràcies a l’Esperit els deixebles donaran testimoni del Mestre: “Quan vingui el Defensor, l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que Jo us enviaré des del Pare, Ell donarà testimoni de Mi” i “vosaltres també em sereu testimonis” (Jo, 15-26s) I el testimoniatge de Jesús és la comunió fraterna: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus, per l’amor que us tindreu entre vosaltres”. (Jo 13, 35) L’Església de l’amor, icona de la Trinitat, és, per tant, l’Església de l’Esperit, que genera la comunió dels deixebles entre ells i amb Déu, comunicant-se a ells a través de la paraula de la Vida, dels sagraments de la fe i del ministeri dels pastors que guarden fidelment la Paraula de l’anunci i celebren el Memorial del Senyor”.

                                               Ja veieu que ens perdem en la immensitat de l’amor que compartim d’una forma indescriptible amb les Persones de la Sma. Trinitat i que hem de maldar per viure’l amb la major intensitat entre els germans, preferentment amb els més necessitats i els més pobres, no perdent de vista que tot és com a testimoni d’un amor que l’assaborim en el dia a dia: compartint camí sinodal, veritat en l’Esperit i en la Vida plena, que de font primacial la rebem de la nostra inserció “biològica”, gracia participativa de Jesucrist, en qui “hem cregut i hem estat marcats amb el segell de l’Esperit promès. En Ell farà que siguem lloança de la seva Glòria”. Com hem  anat dient i proclamant enllaçant la Resurrecció i la Pentecosta!  A tots vosaltres us desitjo una Pasqua joiosament diària!  

P. Josep Mª Balcells

Diumenge  i setmana VI de Pasqua 5/maig/24   Sabadell

dissabte, 27 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 28/04/2024

       De les flors pasquals als fruits granats  de Pentecosta (II)

 I quina profusió primaveral i tardoral que primegen, deixeu-m’ho dir, una mica fora de llindars!. I com s’esbatan:en jardí-, hort i sobretot vinya. L’ascendència pagesa m’ha revingut de cop i volta. Coses de la imaginació: flors i fruits tot com un brindis a la naturalesa; no n’hi ha per menys! Centrem-nos en aquest evangeli d’avui del gran i estimat evangeli de Joan. Mai s’havia escrit  unes paraules tan íntimes, tan identificades amb Jesús que obre el seu cor i ens transmet la relació més pregona de qualsevol dels deixebles amb Ell, en intimitat. El lligam amb Ell no es pot expressar amb més contundència i propietat: El Pare és el vinyater que conrea la seva vinya preferida. Ja en l’AT Isaïes ens parla, no sé com dir-ho: a meravella!. Aquí reprèn Jesús la imatge i ens porta fins a les dileccions més paternes i  sintòniques amb el Pare. Ell s’identifica amb el cep i a nosaltres ens veu com a les sarments. Vegem com ha anat més enllà de la identificació com a Bon Pastor que ponderàvem diumenge passat. D’aquesta imbricació biològica, diria, se’n derivarà justament aquest contundent “Sense Mi no podríeu fer res”, tan absolut i tan complaent, tan total. Som sarment i en conseqüència som cep també, per a meravella entusiasta. D’aquí que es descabdellin fins a sis vegades la unió sobrenatural d’aquests sublims “en Ell”. M’agrada dir-m’ho una i altra vegada: “Estigueu en Mi i Jo en vosaltres; qui està en Mi dona molt de fruit”. Més, encara, “Si us quedeu en Mi, i el que Jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu i ho tindreu”; i ho arrodoneix vinculant-hi el seu Pare: “la glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit, i sigueu deixebles meus” Senyor, n’hi ha per estar ben trastornats, esbalaïts, captivats! Aquest evangeli tindrà continuació el diumenge vinent seguint el tema de la vinya: “Jo us  estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc”. Tot comença en el Pare, segueix en el Fill i encara hi hem d’incloure el mateix Esperit Sant, el mateix que alenava en el Fill i que el conduïa a reblar la missió encarregada: Llegiu aquest final de la primera lectura on es palesen dues coses: la presència carismàtica de l’Esperit en els començaments. Notem embadalits: “L’Església vivia en pau per tota Judea, Galilea i Samaria. Així anava creixent, s’anava edificant  i vivia constantment a la presència del Senyor, confortada per l’Esperit Sant. La segona és que d’ara en endavant Saule, “convers al mode diví” ens acompanyarà fins a la Pentecosta. Ell es desviurà per la predicació, trobant expressions que només les podia atènyer portat per l’Esperit. Serà el gran Referent de l’Evangeli, fundant comunitats arreu, sobretot en àmbits pagans. Dirà sense més que “el seu viure és només el Crist”.  Joan també ens badarà el cor de deixeble preferit en la Primera Carta seva que faríem santament de llegir i meditar-la acuradament. Primer estimar a totalitat Déu Pare, estendre el seu Regne i recalcar que “el seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres, tal com ens ho té manat”, sabedors de que “si complim els seus manaments, Ell està en nosaltres i nosaltres en Ell”. per l’Esperit que ens ha donat, coneixem que Ell està en nosaltres”. I quin cabal de gràcies no atresorarem amb una Trinitat bolcada en cada u de nosaltres. No vull seguir: la Paraula ens és vida, Jesús ha establert en nosaltres la Nova i Eterna Aliança. Només m’abelleix de fer un silenci ple de Déu i restà mut i joiós... En tot cas ancorar-me en el que preguem en la Col·lecta d’avui: “Oh Déu proper i incommensurable, revifeu sempre en nosaltres el sagrament pasqual, per tal que sota la vostra protecció donin molt de fruit els qui heu volgut renovar pel sagrat Baptisme i concediu-los d’arribar als goigs de la vida eterna”. Per Crist Senyor nostre. Amén, amén, al·leluia, al·leluia.               

   (Tenia escrita una primera part que per imperícia meva se m’ha fos, amb el perill de que no la pugui rescatar. Perdoneu aquest meu inveterat no-saber...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana V de Pasqua. 28 d’abril del 2024   Sabadell

diumenge, 21 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 21/04/2024

                    REALMENT  EL  SENYOR  HA  RESSUSCITAT

                                               Al·leluia. Ho hem dit, més, proclamat durant aquests tres diumenges, a partir del dia gloriós de Pasqua de Resurrecció. Aquest “realment” el repetim perquè  el “fet” insòlit, primordial ens el rediem un i altra vegada perquè il·lumini la nostra fe i ens permeti de pensar i sentir que és determinant per veure-ho tot amb una visió englobant, perquè en la seva resurrecció, alliçonats per Pau, ens hi va també misteriosament la nostra pròpia resurrecció, oh misteri de nova vida! Justament ens és com un nou naixement. Jesús ressuscitant obre una nova època en la història i propicia una nova espiritualitat, ens dóna una missió i propòsit i sentit dens en el nostre viure i conviure. Hi ha un lligam inextricable entre Ell i cadascú de nosaltres. Som ressuscitats!, tot i que les aparences no ratifiquin aquest fet transcendental en la nostra persona i en la nostra situació en el món del dia a dia! Aquests dos “fets” enllaçats han estat motiu de certificació primer en els apòstols i primers creients amb les narracions de les aparicions-epifanies que feu Jesús per convèncer-los de que qui se’ls “apareixia” era el mateix Jesús amb qui havien conviscut, del qual se sentien com a deixebles, el mateix però diferent, divinament diferent, revolucionament transcendit, com a iniciador d’un Regne de Déu on l’amor en els seus destriables aspectes obriria pas a una vida renovada, que destacaria per la dimensió comunitària, per junts lloar Déu, iniciar una civilització de fraternitat, de justícia, de pau i d’un goig inestroncable que portaria benestar, benaurança, pics de felicitat compartida, combregada de tan fonda... També ens hi han acompanyat les diferents manifestacions-proclamacions de Pere, ben canviat, audaç podria dir. Recordeu les proclames davant del sanedrí, dels grans del poble, també davant d’auditoris amplis que portarien a la fe a tantes persones. Entre tant,la Paraula es difonia, personalitzada i en llavis de Pere, Pau, Joan, Esteve, Felip i altres...

                                               Tot això es feia present en petites comunitats on la fe en la resurrecció era el fet determinant i era el goig de plantejar-se un viure renovat, pristí, nou, tots eren “aprenents i testimonis de resurrecció!” L’Esperit Sant de Déu obrava meravelles i monitoritzava l’esperit dels creients i els portava a intuïcions noves, denses, meravelloses. Sabem que no podem idealitzar aquests primers nuclis de l’Església naixent, però tampoc no els hi podem treure l’aura de novetat i de fermesa de fe, esperança i un amor a l’estil de la cascada d’epítets que ens canta Pau en dir-nos que “el qui estima és pacient, és bondadós; el que estima  no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja, no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta!”

                                               M’agrada posar coronació del viure ressuscitat amb l’aclamació que solem expressar després de la consagració de les nostres eucaristies amb to emfàtic: “Proclameu el misteri de la FE// Anunciem la vostra mort/ Confessem la vostra resurrecció/ Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. O bé: “Heus aquí el sagrament de la nostra Fe // “Cada vegada que mengem aquest Pa i bevem aquest calze/ Anunciem la vostra mort, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. O encara: “Aclameu  el misteri de la Redempció.// Salvador del món, salveu-nos,/ Vós que ens heu  alliberat/ Per la vostra creu i la vostra Resurrecció”. Pasqua resta permanentment oberta per gaudir-la, per encomanar-la amb un “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor, us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa gràcia... (fins: ...Perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’esperit Sant, en la Glòria de Déu Pare. Amén”. I m’ho repetiré la de vegades en els meus precs personals. No vull perdre la sentor primaveral pròpia d’una espiritualitat profundament evangèlica, perquè cada dia i cada moment els veig i vull viure’ls en sintonia pasqual i, per tant de resurreccions menudes però persistents: que em siguin una major naixença. Al·leluia Perdura eternament el vostre amor”

                                               D’ençà del diumenge d’avui, IV de Pasqua, encetarem uns diumenges il·luminats per unes grans al·legories, narracions simbòliques, unes com paràboles en les que mirarem de sentir-nos adherits. lligats, abduïts per significacions que arrelen profundament i ens fan viure un estret vincle, lligam, amb el símbol, concretament avui amb Jesucrist en la figura, imatge, significacions del Bon Pastor que ens faran viure relacions íntimes amb Jesús Ressuscitat com a Pastor, con a guardià, com a mentor, com a “curador” de les nostres vides, persones, deixebles, seguidors, amants de l’Amat, aquell que està radicat profundament en l’existència, propòsit, missió, vocació, camí, veritat i vida de la nostra vida. Ell és (hauria de ser, desitjo que sigui!) el meu Mestre, confident, amic i amat, el tot u del meu viure: Oh, si ho anés essent mica a mica, fent descobertes cada vegada més il·lusionants; oh, i quins transfons més trasbalsadors, més inèdits, impensables! El text de l’evangeli d’avui tot i dir tant!, sempre és queda curt: “El bon Pastor dóna la vida per les seves  ovelles”. “Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec (el terme és hebreu i diu l’indicible: conèixer es estimar en puresa, densitat, abast, endinsament...) les meves ovelles. I elles em reconeixen a Mi, i dono la vida per elles: aquesta és la missió que he rebut del Pare”. No puc deixar de recordar el pla salvífic contingut en l’himne que ens ha guiat des de fa dies, tots, els pasquals: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna Glòria i Lloança a la Gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat...”  No segueixo perquè de gust arribaria fins al final (podeu fer-ho vosaltres, si us és plaent. Ef. 1, 3-14) A tot això que és tan magnificent podem atansar-nos amb delicadesa i respecte perquè són paraules que les hauríem de llegir amb ànima i esperit prosternats i escoltar trastornats, embadalits –no n’hi ha per menys! Llegim sense paladejar paraula per paraula: amb Déu Pare, amb Crist, amb l’Esperit. No anem amb presses; assaborim, gustem paraula rere paraula-: “Mireu quina proba d’amor  ens ha donat el Pare. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som... Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat  com serem;  sabem que quan es manifestarà, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és”. Silenci i contemplació. Això, la paràbola, l’al·legoria de Jesús ressuscitat com al definitivament millor, exquisit, estimat Pastor de les nostres vides”.

                                               No me’n ser estar de donar-vos el gust de tastar aquesta pregària sobre les ofrenes que haurem fet de les nostres vides, junt amb l’ofrena mateixa del Bon Pastor: “Senyor, concediu-nos l’alegria inestroncable, que prové dels misteris pasquals: que l’actualització contínua de la nostra Redempció, esdevingui per a nosaltres causa del goig etern”.

                                               Només per a pregustació, un tast només: pel diumenge proper ens espera una altra sublim al·legoria: “El cep i les sarments”. El cep és Jesús i nosaltres les sarments. “Qui està en Mi i Jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense Mi no podríeu fer res”. Diumenge següent i hi escoltarem un altre dels pilars pasquals: “L’amor és això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ha estat el primer d’estimar-nos, tant!, que ha enviat el seu Fill com a víctima propiciatòria pels nostres pecats”. “Així nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té, i hi hem cregut. Déu és AMOR; el qui viu en l’amor està en Déu i Déu està en ell”.

                                               Hem de convenir que el temps pasqual és d’una riquesa que hauria de suscitar en nosaltres un estat d’ànima i d’esperit trastocats i plens de la millor adhesió a Crist Ressuscitat! 

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge IV de Pasqua, 21 abril 2024  Sabadell

diumenge, 14 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 14/04/2024

                    COM  DESITJAVA  MENJAR  AMB  VOSALTRES

                                               Avui, cedeixo la paraula a dos papes que un se’ls estima com a imatges veres de Jesucrist Ressuscitat, que ens convoquen al Misteri de l’Eucaristia que és el do pasqual més preuat. Són uns números del Document de Francesc Desiderio desideravi (“Com desitjava menjar amb vosaltres aquest Sopar Pasqual abans de la meva Passió”) adreçat a nosaltres, destinataris indomiciliats(!).

                                               “Si manqués l’admiració pel misteri pasqual que es fa present en la concreció dels signes sagramentals, podríem córrer el risc de ser realment impermeables a l’oceà de gràcia que inunda cada celebració. Ni n’hi ha prou amb els esforços, encara que lloables, per a una millor qualitat de la celebració, ni una crida a la interioritat: fins i tot, aquesta corre el risc de quedar reduïda a una subjectivitat buida, si no acull la revelació del misteri cristià. La trobada amb Déu no és fruit d’una individual recerca interior, sinó que és un esdeveniment regalat: podem trobar Déu pel fet de l’Encarnació que, a l’últim Sopar, arriba a l’extrem de voler ser menjat per nosaltres. Com se’ns pot escapar lamentablement la fascinació per la bellesa d’aquest do?”(n. 24)

                                               “Quan dic admiració davant del misteri pasqual no em refereixo en absolut al que, em sembla, es vol expressar amb la vaga expressió “sentit del misteri”: a vegades, entre les suposades acusacions contra la reforma litúrgica hi ha la d’haver-lo –es diu- eliminat  de la celebració. L’admiració de la que parlo no és una espècie de desorientació davant d’una realitat fosca o un ritu enigmàtic, sinó que és, al contrari, l’admiració davant del fet que el pla salvífic de Déu ens hagi estat revelat en la Pasqua (cf. Ef 1, 3-14) l’eficàcia  del qual continua arribant-nos en la celebració dels misteris, és a dir, dels sagraments. Tot i això, continua sent cert que la plenitud de la revelació té, en comparació amb la nostra finitud humana, un excés que ens transcendeixi que tindrà el seu compliment al final dels temps, quan torni el Senyor. Si l’admiració és veritable no hi ha cap risc que no es percebi l’alteritat de la presència de Déu, fins i tot a la proximitat que l’Encarnació ha volgut. Si La reforma hagués eliminat aquest “sentit del misteri”, més que una acusació seria un mèrit. La bellesa, com la veritat, sempre genera admiració i quan es refereix al misteri de Déu, condueix a l’adoració (n. 25)

                                               L’admiració és part essencial de l’acció litúrgica perquè és l’actitud de qui sap que està davant  la peculiaritat  dels gestos simbòlics; és la meravella de qui experimenta la força del símbol, que no consisteix en referir-se a un concepte abstracte, sinó a contenir en la seva concreció, el que significa. (n 26)

                        LA NECESSITAT D’UNA FORMACIÓ SERIOSA I VITAL

                                               Aquesta és, doncs, la qüestió fonamental: ¿com es pot recuperar la capacitat de viure plenament l’acció litúrgica?  La reforma del Concili té aquest objectiu, El repte és molt exigent, perquè l’home modern –no a totes les cultures de la mateixa manera- ha perdut la capacitat de confrontar-se amb l’acció simbòlica, que és una característica essencial de l’acte litúrgic. (n. 27)

                                               “La postmodernitat  -en la que l’home se sent encara més perdut, sense referències de cap tipus, desproveït de valors, perquè s’han tornat  indiferents,  orfe de tot, en una fragmentació en la que sembla impossible un horitzó de sentit- continua carregant amb l’herència pesada que ens va deixar l’època anterior, feta d’individualisme i subjectivisme , així com per un espiritualisme abstracte que contradiu la naturalesa mateixa de l’home, esperit encarnat i, per tant, en si mateix capaç d’acció i comprensió simbòlica (. 28)

                                               L’Església reunida en el Concili ha volgut confrontar-se amb la realitat de la modernitat, reafirmant la seva consciència de ser sagrament de Crist (Lumen Gentium), posant-se a l’escolta atenta de la Paraula de Déu (Dei Verbum) i reconeixent com a pròpies (les joies i les esperances (Gaudium et Spes) dels homes d’avui. Les grans Constitucions conciliars són inseparables, i no és casualitat que aquesta única gran reflexió del concili Ecumènic –la més alta expressió de la sinodalitat de l’Església, de la riquesa de la qual estic cridat a ser, amb tots vosaltres custodi -hagi començat amb la reflexió sobre la Litúrgia (sacrosanctum Concilium) .(n. 29)

                                               “Concloent la segona sessió del Concili (4 de desembre de 1963 sant Pau VI s’expressava així:: “Amb tot, la discussió laboriosa i complicada no ha estat pas sense fruits, ja que un dels temes, el primer que fou examinat, i en cert sentit, el més eminent de tots, pel seu valor intrínsec i per la seva importància  per a la vida de l’Església -volem dir la Sagrada Litúrgia- ha assolit el seu feliç acabament i avui per nosaltres ha estat promulgat solemnement. Ple de goig per aquest resultat el nostre esperit exulta. A més, descobrim en aquest punt l’ordre en l’escala de valors i els deures ha estat observat: *que a Déu se li ha de reservar el primer lloc; *que la Litúrgia és la font primera d’aquest intercanvi diví pel qual se’ns comunica la vida divina, *l’escola primera de la nostra vida espiritual, *el do primer que podem fer al poble cristià, que está unit a nosaltres per la fe i la pregària. *La litúrgia, finalment, és la invitació primera feta a tots els homes perquè facin saltar la seva llengua muda en pregària santa i venerable perquè sentin la força immensa, inefable, regeneradora continguda en el fet de cantar les lloances de Déu i les esperances dels homes, per Jesucrist i en l’Esperit Sant (n. 30)  Si la litúrgia és “el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força” comprenem bé el que està en joc en la qüestió litúrgica”.(n. 31)

                                               “Tornem de nou al Cenacle de Jerusalem: al matí de Pentecosta va néixer l’Església, cèl·lula inicial de la nova humanitat. Només la comunitat d’homes i dones reconciliats, perquè han estat perdonats; vius perquè Ell és viu; veritables, perquè estan habitats per l’Esperit de la Veritat pot obrir l’angost espai de l’individualisme espiritual” (n.32)

                                               “Es la comunitat de Pentecosta la que pot partir el PA de la certesa que el Senyor és viu, ressuscitat d’entre els morts, present amb la seva paraula, els seus gestos, amb l’ofrena del seu Cos  i de la seva Sang. Des d’aquell moment, la celebració es converteix en el lloc privilegiat, no l’únic, de la trobada amb Ell. Sabem que, només gràcies a aquesta trobada, l’home arriba a ser plenament home. Només l’Església de Pentecosta pot concebre  l’home com a persona, obert a una relació plena amb Déu amb la creació i amb els germans. (n. 33)

                                               “Sense formació litúrgica, “les reformes en el ritu i en el text no serviran de gaire”. Formació per a la litúrgia i formació des de la litúrgia. El primer està en funció del segon, que és essencial. (n. 34)

            -. Cada dia és pasqua per als creients en Jesucrist.

            -. Res ni millor que viure l’esperit pasqual, que és viure l’Esperit Sant en cadascú. Conscients, contemplatius, “actius per, amb i en Ell”.

            -. En l’Eucaristia sempre tot es fa en plural (sacerdots i fidels, àdhuc els de tota la rodonesa ecumènica de l’Església) que per Jesucrist ens dirigim al Pare i Creador de tot. Tot en tot i en tots.

            -. Qui oficia sempre és Crist; (nosaltres sacerdot i poble sant ho fem en representació. Aquí hi està la meravella de l’Eucaristia.

            -. Son atrets a l’Eucaristia; més que un manament és una invitació personal, hi som cridats i amorosament empesos. És un banquet, que preludia el banquet del cel

            -. És el major acte d’Acció de Gràcies per tots els dons rebuts. “Sigueu agraïts”.

            -. La Missa és el catalitzador de tota la vida de l’Església. Tot hi porta com a finalitat i tot hi en flueix com a do i regal: tot gratuït.

            -. La Missa és l’avantsala de la glòria i hi percebem una consonància estreta, amorosa amb els “nostres” que són pregats i són ensems intercessors. Glòria a Déu al cel i pau a la terra a tots els que Déu estima. No vol que de deixebles no se’n perdi cap: preguem-ho i agraïm-ho!

            -. Som ciutadans del cel: allí hi serem benvinguts i ben acollits! La casa comuna del Pare de tots els fills estimats.

            -.Portem la presència de Déu, que habita en els nostres cors a tota cosa per petita que pugui semblar: per a Déu no ho és mai: tot té pes i densitat per a Déu.

-. Missa no preparada, mimada, és malaguanyada. És com una “ofensa” a Déu (!) que ens hi invita. S’ha de tenir decòrum, elegància, distinció: som davant Déu, no res menyns!. Santa Teresa en parla de Majestat, sempre serà Pare i Mare a la vegada. Respecte, consideració afectuosa, sense por, però sempre delicats, amorosos.) És Trobada, Esdeveniment, és memorial, és Relació d’Amic a Amat.

            -.l’eucaristia ha d’il·luminar el nostre viure i conviure. “Au, pren l’Alè (=l’Esperit Sant, que ens fa renéixer a cada moment que ens som conscients.)/ Canta la Vida (nova)/ canta la teva FE (benaurats els qui creuran sense haver vist. Al·leluia!/ canta de cor (i coralment)/ llança la crida (evangelització, el Regne de Déu, l’amor fratern)/ canta la bona sort (l’haver cregut, la fe do de Déu i col·laboració nostra)/ ves pel camí del Sol, el Sol del benedictus: “Perquè ens estima, ens visitarà un Sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a les fosques, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”,/ en l’enyorança guarda esperança (estem salvats en esperança; esperança en la gràcia de Jesucrist que ens dóna fortalesa i coratge)./ tot serà nou si vols (Déu ho renova tot, en ell fiem el nostre viure rejovenit, renovat).

            -.No combreguem, en realitat som “combregats” per Crist. Una comunió inversemblant, però substancial. Som con-formats a imatge i semblança seva. Oh misteri!

            -. El viure cristià és primer primaveral -pasqua florida (amb les flors que esdevindran els fruits de l’Esperit Sant: amor. goig, pau,..., després tardoral, pasqua granada: Amor, més amor, tot amor i en l’amor tot i totes les coses!

            -. Germanes i germans, aneu-vos-en en pau, Al·leluia, Al·leluia

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Pasqua, junt a la setmana, del 14 al 20 d’abril del 2024  Sabadell                                  

diumenge, 7 d’abril del 2024

Homilia del diumenge 07/04/2024

                          PROCLAMEM  EL  MISTERI  DE  LA  FE

                                               Arrodonit ja el cicle pasqual en la gran festa de la Pentecosta, vertaderament Pasqua Granada pels seus fruits de santedat (Ga 5,22-23), amb la irrupció de l’Esperit Sant, l’altre Defensor que conjuntament amb la presència i acció del mateix Jesucrist maldaran per portar a terme la missió encomanada pel Pare de donar a conèixer el Regne de Déu i la salvació oferta per a la humanitat sencera, configurada per l’Església, Cos Místic de Crist. En ella la humanitat és redimida i oberta a la vivència de ser fills de Déu, fills en el Fill i, en conseqüència, cridats a viure una fraternitat o amistat social com ens la presenta el papa Francesc en el document Fratelli tutti. A la Pentecosta segueixen dues celebracions que resumeixen els punts nodals de l’Església en dues celebracions successives: la Festa de la Santíssima Trinitat, centrant tota la nostra atenció en el misteri de Déu, en allò que té de singular el cristianisme; el Déu u i tri, segons podem llegir en les pàgines del Nou Testament. Festa, aquesta, celebrada el diumenge passat, a la que hi sumarem un altre misteri propi del cristianisme és a dir, la celebració específica del sagrament de l’Eucaristia, misteri que ens acompanyarà en el dia a dia o setmana a setmana i que tindrà en la litúrgia la seva expressió més singular. Aquests dos misteris  fonamenten la riquesa de la nostra vida de cristians.

                                               El concili Vaticà II va creure que la remodelació de la litúrgia hauria de ser com un dels millors incentius de la reforma de l’Església i de fet la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia va ser el primer document que es va aprovar “amb el màxim d’unanimitat” i es publicà el 4 de desembre del 1963. Llegim en el seu número 10, on s’afirma; “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església, i a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs  apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin , alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin el sopar del Senyor... La gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu, on s’encaminen, com a fi, totes les obres de l’Església”, Crist en la humanitat en la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví. “Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, com sobretot sota les espècies eucarístiques. Amb la litúrgia Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu  i per ella dona culte al Pare Etern. Amb raó la litúrgia  és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se significa i és causa de la santificació de l’home, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament”.

                                               En el capítol II que porta per títol: El sacrosant  misteri de l’Eucaristia ens diu: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona la penyora de la glòria futura”.

                                               Tenim ja delineat tot el que significa l’Eucaristia, i més, avui que celebrem la Solemnitat del Corpus, que ja celebrem cada diumenge, però amb més relleu en aquesta Festa del Cos i la Sang de Crist. “El diumenge és la festa primordial que ha de ser presentada a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria i de descans, ja que és el cor i el fonament de tot l’any litúrgic”.

                                               Una vegada subratllades les línies-força de l’Eucaristia, ara m’ha vingut a la ment de marcar, de resultes de la pràctica a vegades poc profitosa, algunes indicacions per al millor ús de les nostres celebracions:

            .- Posar-se a la presència de Déu és determinant: Se’ns hi invita en començar la Missa. Tota la Missa és desenvolupa en un ambient de pregària.

            .- És sempre un acte comunitari. Les pregàries sempre estan en plural.

            .- El sacerdot oficia en nom de Crist que n’és el celebrant principal.       

            .- Hem d’aconseguir que les paraules  que es diuen o diem que tinguin el seu sentit propi. Pensar-les en dir-les

            .- És un exercici d’atenció sostinguda. No és gens fàcil

            .- És un exercici de pregària mental, seguint el sacerdot o bé en les respostes nostres.

            .- Cal donar valor preferencial a les lectures, tingudes com a Paraula de Déu.

            .- El silenci no ha de ser únicament exterior, sinó sobretot de ressò interior.

            .- Hem de sintonitzar amb les nostres emocions amb el to del que se’ns diu.

            .- La meva participació és important; la meva la poso jo o hi serà mancant.

            .- Hem de cantar la lletra, no només deixant-nos portar per la tonada,

            .- Hem d’omplir els moments aparentment morts: l’ofertori també és nostre.

            .- El cant és molt determinant. És pregària. Qui canta, prega dues vegades.

            .- No precipitar les respostes. Pensant-les les direm més lentament. Són pregària,

            .- La tornada en el salm ha de ser resposta al salm sintonitzat, seguit amb pausa.

            .- Els gestos han de ser vius; han de  ser pregària: doxologies, senyar-se.

            .- Els moments principals: consagració, elevació menor, parenostre, comunió.

            .- Els moments de silencis són per intensificar la pregària.

            .- La Missa ha de ser uns moments de tensió espiritual. Ens hi hem de “cansar” per l’esforç de sintonia.

            .- Va dirigida al Pare com ho feia Jesús quan pregava.

            .- És acció de gràcies per la creació, per la redempció i per la santificació.

            .- Participació activa, sintonitzant amb el dir i el fer del sacerdot. La Missa serà reeixida en funció de tots; és assemblea, és comunitat, és comunió.

            .- No espectadors, entrats en “l’acció” que es desenvolupa per part del sacerdot.

            .- Ha de promoure la comunió amb el Pare, amb Jesús i amb els germans.

            .- La Missa hauria de ser el punt de confluència de tot el nostre viure i ser-ne el reflux: el retorn a la vida. La Missa no acaba amb ella mateixa. O dignifica la vida o no té el valor que l’Església li dona en els seus documents.

            .- Tot és Pasqua: el goig pasqual hauria de ser la vivència predominant. Goig compartit i que duri, i que es noti...

            .- Hauríem de participar, en la mesura del possible en el res de Laudes i Vespres.

            .- Jesús digué que cercava adoradors en esperit i en veritat. És en la litúrgia on els hi haurem de trobar.

            .- La necessitat de preparar les lectures: Paraula i Vida o bé La Missa de cada dia. No n’hi ha prou en proclamar-la, s’ha de llegir i reflexionar anticipadament.

            .- S’ha d’entrar en el sentit dels salms. Sol ser la resposta a la lectura anterior.

            .- La nostra Eucaristia és un retorn “dens” a la vida normal. Santificació de la vida. És la nostra postcomunió   

            .- En sortir cal fer relació, conversa, desig de bé per als coincidents a la Missa.

            .- Convindria sortir-ne amb una petita frase sintetitzadora,  per anar-la evocant sovint, com una jaculatòria o un “mantra”.

            .- Relació amb la particular memòria pels i dels nostres preuats difunts.

            .- Comunió amb Déu, amb Jesús i amb els germans. Formem la gran Comunió.

               Proclamem el misteri de la fe:   Anunciem la vostra Mort.

                                                                     Confessem la vostra Resurrecció.

                                                                     Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 19 de juny del 2022  Sabadell