Homilia del diumenge 15/09/2024

                                        L’ESCOLA  DE  L’ÀNIMA

                                               Apa, apresseu el pas que avui hi ha con-vocatòria general dels que d’alguna manera se senten deixebles de Jesús. Hi ha mobilització àmplia. Penso que ningú no hi hauria de mancar. Mireu, almenys que no sigui dit que no us ho vam advertir.

                                               Marc, l’evangelista del relat d’avui té totes les característiques de ser determinant. Ve a ser com a la meitat de tota la narració, una mica com la inflexió de la vida de Jesús i dels dotze. Tots els altres sinòptics fan el mateix. És l’anomenada: “La pujada vers Jerusalem”. És Jesús, el Mestre qui ens farà unes preguntes esglaonades de menys a més. Començarà per preguntar-nos “Què diu la gent qui és Ell? Seria bo fer un senzill recorregut del que avui es diu de Jesús: des dels que no saben qui és, i no són pocs, l la secularització és tan profunda que hi ha una ignorància palmària entre la canalla i el jovent d’aquests últims anys. Fins i tot trobarem qui nega que hagués existit. Altres saben que fou una mena de predicador d’ara fa molts anys que diuen que àdhuc curava molta gent. Parlava de Déu, aquesta falòrnia dels temps d’ignorància crassa. Hi ha uns llibres que parlen d’ell; i que va promoure uns grups que tossudament han arribat fins als nostres dies. Uns diuen que va ressuscitar, no entenem pas massa què vol dir això, resumim-ho dient que ells, els “seus” creuen que encara viu, d’una manera un xic estranya. El tenen per vivent i hi tenen relació: parlen amb Ell i mantenen viu el que va dir i fer. En definitiva en són “fans”. Hi ha una segona pregunta: Què en diu l’Església, les comunitats que creuen en Ell i que el tenen per Déu i home a la vegada i li reten culte i encomanen el seu missatge i exerceixen una moral de servei i ajuda sobretot amb els pobres En el concili Vaticà II es va definir així: “La llum dels Pobles és Crist; per això el sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació. L’Església és en Crist com un sagrament o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà”. Tercera pregunta: I tu, batejat, tu que et creus que ets dels “seus”, que me’n dius? Aquí voregem la intimitat i ens costa molt parlar-ne obertament: Jo em considero deixeble actiu i procuro que Ell, el missatger i el mateix missatge m’arribin fins la mateixa arrel del meu ésser, del viure i del conviure. Et sents cordialment de la “colla”, dels que estan promptes a unir-se amb els més propers, els dotze i acceptar emprendre el camí a la primera invitació que se’m faci. Ultima pregunta o la resposta la dóna el mateix Jesús abans d’emprendre la “pujada” a Jerusalem: Qui soc Jo i on vaig de pelegrinatge. “El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà”.

                                               Després crida la gent (a nosaltres que prèviament hem estat con-vocats també i és sort de ser-hi!) i  solemnement ens diu: “Si algú vol venir amb Mi que m’acompanyi, que prengui part en la meva creu, fent-la ben seva, que s’oblidi de si mateix i que doni la seva vida per mi i per l’evangeli”. Si vol de veritat venir amb mi, anirem junts i ens acompanyarem mútuament i anirem fins al terme d’un pelegrinatge que bo i anant aparentment sembla d’anada, és però  de retorn: Jo retorno al Pare després d’haver acomplert la missió que em va encomanar (repassa el Càntic de Pau als efesis que ja l’he transcrit  uns quants diumenges ja vaig posar i que si algú el vol tornar a repetir el trobarà a la carta als efesis 1, 3-14 que comença: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist... i acaba: i farà que siguem lloança de la seva glòria”.  Què som-hi?

                                               Permeteu-me que ara justifiqui el títol que us pot haver sorprès. Amb permís tàcit jo us posaré uns petits fragments de l’última obra del Dr, Josep M. Esquirol que ens sorprèn de quan en quan escrivint unes obres d’una densitat admirable. Porta per títol el mateix que jo he posat en aquestes línies meves. Mireu, us vull ser sincer: no són pas fàcils de llegir, però a cada nova relectura que hi fas, hi vas descobrint una riquesa que enamora. Sap trobar sentits desuets a les paraules i que tocades per ell brillen al fons de l’ànima. És una obra que mereix ser rellegida, com les bones, les que opten a esdevenir clàssiques. Us permetrà enriquir-vos i cada vegada la trobareu de més vàlua. Ja va començar per una que va merèixer ser Premi doble; Ciutat de Barcelona i Nacional de ensayo a nivell d’Espanya. Us poso el títol: La resistència íntima. M’ha semblat que la lectura de L’escola de l’ànima anava de bracet amb el Manifest de Jesús invitant-nos a fer camí amb Ell. De totes dues perspectives el que se’ns proposa és fer camí, que ara a les envistes de l’Any Sant, invitats pel papa Francesc el camí se’ns torna autèntic pelegrinatge. I viure és fer camí...

                                               Ja la mateixa dedicatòria ja des-vela propòsits cordials: “A tots els qui es queden a l’Escola de l’Ànima”. Tot va trenat, deliciosament trenat, amb un fil d’or. Aniré posant petits apunts per anar gaudint del què i del com ho diu.

            -. “Vet aquí l’humà: qui ha de fer el seu camí de la vida en el camí del món. Qui ha de formar-se i madurar en la proximitat dels altres i en el veïnatge estret amb les coses del món.

            -. “Sí, el món se’ns manifesta. Però cal atenció. Com més atenció, més  manifestació de les coses del món i més maduració de l’ànima.

            -. “Una escola de debò és un lloc on s’entrena l’atenció a les coses del món i als altres... Atès que el cultiu de l’atenció és sempre oportú i beneficiós, hi podria haver –hi hauria d’haver- escola tota la vida. Sobretot si es té present  que hi ha que es fan esperar, com ara una revelació del món, que acostuma a  arribar al cap d’anys.

            -. “L’acció de prestar atenció i d’estudiar  -que és l’atenció reiterada- tot i que té sentit per si mateixa, suscita creixement, més maduresa i, de mica en mica, l’articulació d’una resposta.

            -. Senzill de dir: educar té a  veure  el fet d’indicar i iniciar el camí que du cap a la maduresa i què és la maduresa? Doncs, també és senzill de dir: donar fruits. Tot ésser viu tendeix a la maduresa. El fruit madur acostuma a ser dolç. Bona pista.

            -.La quinta essència de la vida humana és la claredat i la calidesa. Parell indissociable que també pot dir-se d’una altra manera: la no indiferència. La no indiferència és el cultiu de l’origen, és el cultiu de la bondat, és el cultiu de l’atenció, és el cultiu de la forma, és el cultiu de la bondat. En resum: la no indiferència és el cultiu de la vida espiritual i comunitària.

            -. Per definició, l’Escola de l’Ànima cuida i cultiva l’ànima. Ha de ser un bon lloc per a l’ànima; allà on l’ànima comenci a fer camí; allà on segueixi fent camí; i allà on, fent camí, arribi fins als penúltims llindars. Una escola sense ànima mai podrà ser escola de l’ànima. Caldria tenir escola tota la vida.

            -. Es tracta d’acompanyar l’alumne cap a les coses i, després, amb el temps, cap a la fondària, du l’alumne cap a la proximitat del visible per, després, dirigir-se una mica cap a l’invisible, que hi ha al darrere.

            -. Qui fa camí és un mateix. I això és reflexivitat. Educar és guiar algú per tal que, per si mateix, recorri un camí que el dugui més enllà, que l’elevi per damunt d’on és i que li doni una força i una maduresa que d’entrada no té. Educar és ajudar que algú no té. Educar és ajudar que algú s’orienti; és cultivar la reflexivitat, el si mateix.

            -. Pensar les coses és desfer definicions per poder així, redefinir, de manera ostensible i en el sòl de l’experiència.

            -. Crec que l’humà és, sobretot, l’ésser traspassat per l’infinit, i que la pregunta no és que el contindrà, sinó què el pot ajudar a respondre.

            -. L’horitzontalitat de la terra està solcada per petites verticals  precàries que en mútua interdependència resulten constitutivament commoguda i traspassada (la terra) per quatre infinituds: la vida mateixa, la mort, el tu i el món.

            -. L’humà viu, fa i crea a partir d’aquesta quàdruple commoció. Respon. Viu poièticament, viu fent viu generant com a resposta a la commoció. Això significa  poder esdevenir manobre del món (capaç de crear més món en el món), manobre de la vida (capaç d’intensificar la vida), manobre de fraternitat (capaç de crear més vincles amb el tu) i manobre del sentit (capaç de trobar sentit, de crear i d’esperar-lo)

            -. Moments especialment reveladors de la resposta humana són la celebració i la pregària. L’humà canta i celebra viure al costat dels qui viuen. I demana pau i bé per a tothom, per als qui viuen i per als que han viscut,

            -. L’escola de l’ànima aplega i cultiva totes les dimensions del respondre – de la poiesis, del fer bé-.

            -. En l’orde filosòfic de l’amor tots som principiants. Només en la cerca apassionada i dramàtica hi ha proximitat del diví. Avui la passió del principiant  ha de fer front  i resistir el diletantisme acadèmic, la cultura nihilista de to baix, la somnolència consumista, el cientificisme esdevingut ideologia i, sobretot –no ens hem de cansar de repetir-ho: totes les modalitats de fonamentalisme i de totalitarisme –que malgrat les possibles aparences, sempre són fredes, molt fredes-.

            -. L’orde filosòfic de l’amor  que es concretarà amb la Manera de viure, en camí (o en versió estesa: en camí, on les estones  i els dies són de contemplació de la fondària, de cura per l’altre , de construcció del món, de repòs del pensament  i de testimoniatge de la vida- les cinc reiteracions espirituals-)

            -. L’amor no té perquès; estimo perquè estimo. “Qui durant mil anys preguntés a la vida ; ¿Per què vius?, si pogués respondre no diria res més que “Visc perquè visc”. Eckart

                                               És hora de posar punt final. No veieu que les dues

Narracions tenen un pregon transfons que ens ha permès que conflueixen i bé podríem dir que la pujada a Jerusalem avui a la vista d’un sínode a concloure pròximament; i un any Sant també a les portes ens permeten dir que tot és camí, tot és drecera si ens dem la mà,

P. Josep Mº Balcells.

Diumenge i setmana XIV de durant l’any. 15/ setembre/ 24  Sabadell

Homilia del diumenge 08/09/2024

                                               SORDESA  I  CEGUESA 

                                               No queda més remei. Hi he de tornar per falta de previsió. Em va fascinar la celebració de la festa de sant Agustí, festa veïna -pell amb pell- per festa amb la seva marassa Senyorassa. Mare, Mònica (28 i 27 d’agost) que segons confessió íntima del seu fill Agustí, com qui diu només ella va viure per veure convertit al cristianisme el seu fill, sense esperar a veure’l més tard a vida acomplerta, gaudint amb goig de mare que es convertís en una llumenera dels savis de l’antigor. En efecte, llegeixo -estremits ell i jo- escrit pel mateix Agustí: “Fill meu, quant a mi, en aquesta vida ja no hi ha res que m’agradi. En ella ja no sé què hi faig ni per què hi estic; totes les esperances del segle se m’han mort. Només hi havia una cosa que em feia desitjar romandre una mica en aquesta vida; era veure’t cristià i catòlic abans de morir. I el meu Déu m’ha concedit abundosíssimament aquesta gràcia, ja veig com menysprees la felicitat terrenal, veig que et lliures al servei de Déu. ¿Què faig, doncs, ja en aquest món?”  Ho va escriure així, com a record del cor efusiu de fill i com a estímul per mares que vindran... Tot això li devem a la mare que el va seguir a Milà on el bo del bisbe Ambròs el va cristianar i com!, no et dic res!                                            

                                               Només que hagués donada una ullada a l’evangeli del diumenge següent –és a dir: el d’avui- de segur que m’hauria guardat la cita que, cofoi, us la vaig donar diumenge passat. I és del Llibre de les Confessions que hauria de ser com a llibre de capçalera, que se’n deia abans, pels fills mimats de les seves mares evangelitzadores sense pretendre-ho, mares en la fe, com Pau que avui a l’Eucaristia matinal es vantava de ser pare dels “corintis” i és gràcia que a tots us desitjo per anar joiosos pel món, malgrats tots els malgrats haguts i per haver... L’hauríem de llegir i gaudir els que tenim tant com herència i tutora i majora la pròpia mare, que Jesús de Natzaret té en glòria per experiència pròpia, no en tinc cap dubte –dubtar seria un pecat d’aquells que estan reservats directament a Jesús, fill entranyable de Maria, que en tota situació emergent només en va suggerir fluixet: “Feu el que Ell us digui”, que amb un somriure maliciós va esperar la primera Bona Nova i les que seguirien... Per tenir només una minsa idea del llibre: cal saber que hi ha una col·lecció anomenada “Clàssics del Cristianisme” que n’ha publicat cent, sí cent (!). Això a la casa comuna nostra és tot un fenomen (!) i més us diré: que Agustí és dels primers de la llista, concretament el número 9. Ganes de tenir-lo a mans, vosaltres mateixos; vosaltres us ho perdeu... Jo ja el tinc extraviat i el cercaré amb deler, no sigui que em digueu “Mestre, cura’t tu mateix”.  Després de tants circumloquis ara va la cita que en principi la volia circumscriure a glosar el títol d’avui; i el que és la vida en les coses del cor que tenen la virtut d’anar arraïmades i el flux és el que mana, riu avall o mar endins i no tinc aquests artefactes que ara solquen el nostre mar “alies” tranquil i ara, estupefactes, veiem que tenen articulacions com de bestia grossa de grans i bells moviments, delícia per a badocs, i que fan el ball que volen sense més. No hi posaré cap més epítet...           

                                               Ja ha costat d’arribar-hi. La cita serà llarga, exhaustiva. Aquí hi va tot el miracle del Canà de Sant Agustí propiciat per la seva mare, Mònica. Els comentaris us els feu vosaltres mateixos.

                                               “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior, guiat per Vós, i ho vaig poder fer perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblat, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes. No estava sobre la meva ment com oli  sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum...                                                                                   

                                               Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat tan estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: “Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs”. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi”.

                                               I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el mitjancer entre Déu i  els homes, l’Home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara  no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat de la nostra naturalesa.

                                               Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora, i jo, deforme, m’abraonava  sobre aquestes coses boniques  que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vàreu foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”.

                                               L’evangeli d’avui és un miracle que només veié aquell sord-mut i deixant de banda el tocar-li les orelles i amb un dit puntat només de la seva saliva, i aixecant els ulls al cel, (és la dels seus molt sabuda, la pregària -al Pare ho sabem ara-) sospirà i li digué orant “Effatà” en arameu, que vol dir: “0bre’t”. A l’instant se li obrirem les oïdes i se li destravà la llengua i parlava perfectament. Un dia ben a propòsit per parlà de l’epidèmia d’avui: audiovisuals, els temps perduts en les pantalles petites o enormes, que avui ens dis-treuen, ens di-verteixen, ens engoleixen en els dicibelis sens mesura que ens fan perdre temps i ens fan inter-dependents. Quina fal·lera, avui el selfy o com se digui ens torna “tontaines”, ens fa viure en el virtual- no en les presencialitats que ens fan tocar de peus a terra i viure les fondàries de la realitat, assabentats com estem de que l’experiència de Déu, la nostra, la dels nostres, la dels vivents es dóna en el cada dia i en tenir una oïda fina per saber escoltar el “vent de Déu”, que era la primera versió abans de les proliferacions de sorolls, de paraules que el vent les fa grinyolar. Com voleu entendre el món de la realitat amb tots els seus estrats de fondàries, a primera ventolera emportades ruqueria enllà?. Unamuno (què mal que l’hem tractat!) deia al seu Diario intimo: “El hombre es la conciencia de la naturaleza, y en su aspiración a la gracia consiste su verdadera libertad. Libre es quien puede recibir la divina gracia y por ella salvarse”. Un llibre: “Si vols fer experiència de Déu obre els teus sentits Anselm Grün” N’hi ha un niu!    

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIII. 8 / 9 / 24    Sabadell

Homilia del diumenge 01/09/2024

                                    BENAURATS  ELS  NETS  DE  COR

                                               Hem passat avui, altra vegada a la proclamació-estudi de l’evangeli de Marc que és el que “toca” aquest any litúrgic. Cal saber que els “sinòptics” fan rotació anualment seguint aquest ordre: Any A: Mateu; any B: Marc; any C: Lluc. Marc ens acompanyarà fins a finals de novembre, que amb l’Advent donarà pas al de Lluc. Tenint davant la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) que és la Bíblia més usada, concordada amb les Esglésies de la Reforma (Societats bíbliques unides), hem de saber que ha estat traduïda al català, treballant-hi exegetes i lingüistes de nota. Editada el 1993 per promoure la seva lectura a persones de nivell mitjà de casa nostra, Per indicació i impuls del Vaticà II hauríem de portar a cobrir un dèficit que dura segles de manca d’una introducció de la nostra gent culturalment dotats, però encara renuents a fer lectura comprensiva del text en directe: Paraula de Déu adreçada a persones de fe, amb inquietuds espirituals en tants aspectes, però encara deficitaris, amb evangelitzacions de segona mà, inadequades per al nivell mitjà de cultura en general!

                                               Estem avui, doncs, tornant a Marc, que fou el primer a escriure de tots els autors, els quatre admesos per a tothom. Fou escrit en ambients no directament jueu, vers els anys fatídics de la Destrucció del Temple, Any 70. Després vindran Mateu i Lluc i finalment Joan que ratlla cap els finals-principis del segle segon. Abans de Marc, les primeres comunitats se servien d’oralitat i d’alguns reculls de frases sobretot. Em permeto dir que la persona que va coordinar i promoure la posada en marxa d’aquest projecte valuós. És diu Armand Puig i Tàrrech del qual, acabo de llegir aprofitant les vacances Jesús. Un perfil biogràfic. Obra exhaustiva, del qual penso posar-vos un pas de l’Epíleg. Parla molt sovint de la puresa ritual, que és el tema de la nostra perícopa de l’evangeli d’avui, de Marc. Només deixar dit que el seu relat comença amb aquesta entrada: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”. L’expressió evangeli (=bona nova), donarà peu per anomenar-los tots quatre amb aquesta denominació, de la qual avui en fem un ús ja canonitzat. El papa Francesc ens ha invitat a portar al cor i a la vida “La Joia de l’Evangeli”. De la qual, sense anar més lluny tenim La segona lectura de l’apòstol Jaume on se’ns diu solemnement: “Germans meus estimats: Tot el que rebem de bo, tot do perfecte, prové de dalt, baixa del Pare dels estels. Ell ha decidit lliurement que la proclamació de la Veritat ens fes néixer a la Vida. Acolliu amb docilitat la Paraula plantada en vosaltres. Té poder de salvar-nos, Però no us limiteu a escoltar-la: heu de posar-la en pràctica. La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu els necessitats i us guardeu nets de la malícia del món. Bona, boníssima introducció al gran tema de la puresa ritual, per rebatre’l, no introduint-lo en la determinació dels termes de la religió incontaminada.

                                               Moisès alliçona el seu poble abans d’entrar a la Terra Promesa: “No afegiu res als manaments que jo us dono, no en tragueu res. Compliu els manaments del Senyor, el vostre Déu, que us dono avui. Guardeu-los i poseu-los en pràctica. Al principi estaven amatents sobretot a no caure en idolatries que vigien en els pobles amb els quals haurien de conviure. A l’evangeli trobem la paraula tradició, diverses vegades que van anar introduint pràctiques rebudes dels ancians. Jesús és interpel·lat per fariseus i alguns mestres de la Llei, ho fan per via indirecta en relació a alguns dels seus deixebles que no observaven la cerimònia de rentar-se les mans impures -ho recalquen- abans de prendre els aliments. De primer, Jesús els dóna resposta a ells que li venen a objectar. Els repta recolzat en Isaïes: “Aquest poble n’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans”. Vosaltres abandoneu els manaments de Déu, per mantenir les tradicions dels homes”. En efecte, la moralitat dels jueus s’anava inflant d’incomptables  prescripcions fins al límit de considerar-ne vigents 613. Això feia del tot impossible de mantenir-los en peu. Moltes d’elles eren de  puresa ritual. Vaig llegir que un moment definitiu del progrés de la humanitat fou la introducció de la higiene en general en els costums. A la pura higiene moltes de les prescripcions no anaven més enllà, exacerbades per la mera ignorància sobre la transmissió de les malalties infeccioses. Jesús era persona molt lliure i no observava moltes d’aquestes prescripcions. Després es dirigí a la gent amb aquestes expressions que utilitzava quan el que deia ho considerava de gran importància; és a saber: “Escolteu-me tots i enteneu això que us dic: “Res del que entra dintre de l’home des de fora no el pot contaminar, només allò que surt de l’home el pot contaminar, perquè de dins de l’home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre... Tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l’home”.

                                               De la higiene corporal avui hem de passar a la higiene en els més variats aspectes: Sabem com a cosa de màxima actualitat la higiene mental, hem perdut consistència psicològica, cada dia més febles. Ens hem tornat superficials, hem deixat afeblir la interioritat que és on es gesta la grandesa o la inanitat, siguem sincers! Caldria parlar d’higiene cultural, digital, i se n’albira una de ben nova: la de la IA. Avui, quan escric és la festa de sant Agustí i això em permet llegir una pàgina memorable de les Confessions: “Déu li diu: “Soc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la carn, sinó que tu et  transformaràs en Mi: Santa paraula! Acaba amb aquesta coneguda sublimació: “Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre e mi i jo fora; i jo us buscava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però  jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que, si no fossin en vós, no serien. Vós cridàreu i clamareu i van rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vau foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”.

                                               “El cristianisme no es basa en evidències incontestables -que, en darrer terme, poden ser negades o mistificades- sinó en testimonis fidedignes i fidels. El missatge del Regne que Jesús predica cerca d’apropar a Déu el cor de les persones. La pregària confiada –de la qual és model Jesús mateix-, l’orientació de la vida -fonamentada en la conversió de cor-, el gest generós envers l’altre -a l’estil del bon samarità- són expressions del camí nou que Ell ha obert . Igualment, amb relació als altres, el servei humil i que no defalleix, les relacions interpersonals mantingudes malgrat el mal esperit de discòrdia i la divisió, l’escalf d’un acolliment sincer assenyalen una nova manera de veure i viure les coses. El pas de Jesús per la història humana representa un capgirament, una autèntica revolució de certeses i actituds interiors. Tot comença, però, amb una mirada diversa sobre la realitat, que surt del cor i que es capaç d’extreure dolcesa de la duresa, bondat de la maldat, amor de l’odi. La civilització de l’amor creix amb la cultura del perdó. El perdó és una pedra de fonament del cristianisme”. (De l’Epíleg de Jesús. Un perfil biogràfic)

                                               Hem començat per la benaurança que permet  veure, viure i conviure amb Déu visible entremig de tota cosa i de cada persona. Nets amb la salvació actuant, fent presència portada a la fondària de l’ésser on “tot és gràcia” i on podem conèixer l’essència de la realitat com l’altre per encaminar-nos a aquests dobles misteris. Per tenir-hi accés “cal escoltar calladament el que ensenya allò real que parla i es revela a qui ho escolta”.      

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge XXII de durant l’any 1-9-24  Tàrrega                                                                 

Homilia del diumenge 25/08/2024

          ESCLATA  LA  CRISI  DE  FE   ENTRE  ELS  DEIXEBLES

                                               A mesura que Crist va connotant la seva identitat fins al punt de poder dir que si no el “mengem” en l’Eucaristia i en l’àmbit de la gràcia que és la vida eterna: menjar-lo i sobretot ser menjats per Ell, no haurem entès res de la seva persona, missió i actuació.

                                               Tot comença per un fet prodigiós, del qual n’hem de percebre la seva més entranyada significació, que ens porta a avançar a petites entregues, sintètiques i progressivament més aprofundides, i que en realitat són com avançaments del que seran capítols sencers, més endavant com les explanacions que Jesús anirà fent de cara als Dotze en els capítols 15 -17 del mateix evangelista Joan.

                                               Ja havíem dit que la “multiplicació del pans” era com una autèntica “paràbola”, no dita sinó viscuda, del que serà la “vida sagramental” en els àmbits de la vida eclesial: baptisme, confirmació, eucaristia i altres incursions de la gràcia de Déu, il·luminant serveis, ministeris, estats de vida...

                                               De no tenir la multiplicació dels pans aquesta insondable riquesa, semblaria que aquest fet portentós seria allò que no era de cap manera la forma d’obrar normal de Jesús. Res de cara a suscitar reaccions humanes tantes vegades incontrolables, no l’entusiasme massa carregat d’exaltacions desviades (per exemple: la pretensió d’aclamar-lo rei). Jesús obrava senyals en relació sempre a suscitar la Fe. Aquesta era l’única finalitat de tota l’acció evangelitzadora, benefactora de Jesús. Així ho podem col·legir del final de l’evangeli de Joan, escrit tot ell, perquè “cregueu” que Jesús és el Messies,  el Fill de Déu i, creient, tingueu vida en el seu nom (Jo 20, 24).

                                               Per tant, hem de besllumar unes implicacions de “salvació” en el passatge de la multiplicació  dels pans.  És ben sospitós que Joan ens digués que eren uns 500 els qui compartiren aquest senyal. Quant més que sempre hi afegeixen: sense comptar dones i fills, que de segur que també hi eren. Ben veritat que per a l’evangelista posar aquesta constatació numèrica és senyal d’algun “per què”. Aventuro a dir que allí hi eren una bona quantitat dels deixebles del tot Galilea, lloc de la primera missió de Jesús, alguns també del seu poble, usant expressions que ja varen aparèixer en ocasió de fins a les últimes  de la seva missió a Natzaret. Això posa indicis ja coneguts de la no creença dels seus convilatans. Evidenciant mala propensió a creure.

                                               Deixaré de banda de l’entramat de la conversa amb Jesús les intervencions dels deixebles presents en la multiplicació i solament aniré puntuant les afirmacions que va fent Jesús i que formen un encadenat que va portant fins a les últimes conseqüències l’aprofundiment de la seva identitat, cada vegada més dilatades en significació i d’immersions en el misteri del fill de Déu...

            -.”Afanyeu-vos per l’aliment que dura i dóna la vida eterna. El Fill de l’home us el donarà, perquè Déu el Pare l’ha acreditat amb el seu segell”.

            -. “L’obra de Déu que vol que  feu és aquesta: que cregueu en aquell que Ell ha enviat”.

            -. “No fou Moisès que us ha donat el mannà, sinó el meu Pare que us dóna el pa, l’autèntic pa del cel que dóna la vida al món”.

            -. “Jo soc el Pa de Vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en Mi no tindrà mai set”.

            -. “M’heu vist i encara no creieu”.

            -. “Tots els qui el Pare em dóna vindran a Mi i Jo no el trauré pas fora ningú que vingui a Mi”.

            -. La voluntat del Pare és que no es perdi res dels qui m’ha donat, sinó que el ressusciti”.

            -. “La voluntat del meu Pare és que tots els qui venen  a Mi i creuen en Ell tinguin vida ressuscitada”.

            -. “Ningú no pot venir a Mi, si el Pare que m’ha enviat no l’atrau, i Jo  els donaré vida eterna, ressuscitada”.

            -. “Només ha vist el Pare, només el qui ve de Déu; aquest sí que l’ha vist”.

            -. . “Jo soc el Pa viu baixat del cel”.

            -. “El Pa que Jo els donaré és la meva Carn per la vida del món”.

            -. “Qui menja la meva Carn i beu la meva Sang té vida eterna i després vida ressuscitada”.

            -. “A Mi m’ha enviat el Pare que Viu i Jo visc gràcies al  Pare igualment els qui em mengen a Mi viuran, els qui mengen aquest pa viuran per sempre”.

                                               Resposta dels deixebles que compartiren la Multiplicació: “Aquest llenguatge és molt dur! Qui és capaç d’acceptar-lo?

            .- “Això us escandalitza, ¿Què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? És l’Esperit qui dóna la Vida. Les paraules que Jo us he dit són Esperit i són Vida”. Però entre vosaltres hi ha alguns que no creuen. Des d’aquell moment molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb Ell. Crisi profunda que va fer canviar els plans d’evangelització. Radicats fins aleshores amb seu estable en Cafarnaum, comença a una itinerància pels poblets de Galilea...

                                               Llavors digué als Dotze: ¿També vosaltres em voleu deixar? Simó Pere li respongué: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens Paraules de Vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que ets el Sant de Déu”.                                             

                                               Nosaltres ara deixem el nostre paper d’espectadors, si és que encara no ens  hem sentit involucrats en aquest diàleg sobre la Fe. Jesús ens interpel·la directament. Fem reviure totes les aproximacions que Jesús ens ha adreçat i fem el nostre particular Acte de FE. Estem imbricats en aquest capítol sisè i en la resposta, si possible, que ens surti del més íntim del cor. “Jo crec en Vós, Senyor, jo crec en Vós”. Augmenteu-me-la: Jo espero en Vós, Bon Déu. Jo us estimo. Us menjo, Senyor en les meves eucaristies, “mengeu-me Vós”: això és Vida Eterna, per sempre més.

                                               M’havia compromès a dir una paraula per poder entrar amb respecte i amb dreta convicció sobre les Noves Relacions Personals. És bo començar, perquè guiï les relacions que es deriven de l’ètica evangèlica, amb aquesta entrada: “Sotmeteu-vos els uns als altres per reverència  a Crist”. En relació al matrimoni dirà Pau: aquest misteri és gran: jo entenc que es refereix a Crist i l’Església, i que també val per a vosaltres. Que cadascú estimi la seva muller com a si mateix i que la muller sigui respectuosa amb el marit. “Però ara que esteu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Sigueu imitadors de Déu, com a fills seus estimats; viviu estimant tal com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres, oferint-se com a víctima d’olor agradable. Deixeu-vos enrobustir pel Senyor i per la seva força poderosa. Desitgem als germans pau, amor i fe de part de Déu el Pare i de Jesucrist, el Senyor. Que la gràcia sigui amb tots els qui estimen Jesucrist, el nostre Senyor immortal”. Amén

P,. Josep Mª Balclells.

Diumenge XXI de durant l’any. 25 d’agost del 2024  Moià

Homilia del diumenge 18/08/2024

                   PAU  AL  POBLE  SANT  QUE  VIU  A  EFES

                                               Perdoneu, m’ha agafat un rampell. Com que al llarg de tota una mesada i més hem anat puntejant cada diumenge uns paràgrafs de la carta als efesis que volien acompanyar les corresponents etapes amb el desenvolupament d’aquest interessant capítol intermedial (meitat per meitat de la part central) de l’evangeli de Joan que pretén la presentació en fondària de qui és Crist, que pas a pas el Mestre els va il·lustrant la seva més íntima identitat, tot contraposant-lo amb la reiterada negació d’obrir-se a la fe d’aquella gernació, tot i que havia participat del fet extraordinari de la multiplicació dels pans, anava tancant-se als besllums que el Mestre els anava oferint cada vegada més novedosos (potser també per a nosaltres, oidà !); i més absurdament negada fins als extrems de deixar de seguir-lo i provocant un daltabaix en termes de la missió evangelitzadora de  Jesús, com ho veurem d’aquí dos diumenges; però no avancem esdeveniments... Tot plegat ens servirà per fer una lectura personalitzada, que ens hi afecti de ple. Han estat en paral·lel dos ensenyaments que ens toquen el voraviu d’allò que som i, millor, del que voldríem ser, fer, sentir. De moment, torno a la Carta als cristians que en els efesis ens hi reflectim nosaltres, tanmateix. 

                                               M’he permès de fer una selecció de les constatacions que a mi em diuen tant com per subratllant-les, esperant que a vosaltres us poguessin ajudar a sintonitzar amb el pensament de Pau, essent com és dels escrits més densos que ens poden ajudar a saber-nos i sentir-nos més cristians, i que ens poden fer entrar en la intimitat de Jesús en la doble relació: amb Déu Pare i amb nosaltres per participació. Per a qui el pugui guiar a fer una lectura directa en la Bíblia de i en la carta, posaré la indicació numèrica dels versets transcrits:

            -. (Déu)“ha volgut unir en el Crist tant les coses de cel com les de la terra. (1,10b)

            -. “En Crist hem rebut la nostra part en l’herència”. (1, 11).

            -. “Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. (1,12)

            -. “M’han parlat de la vostra fe en Jesús, el Senyor i del vostre amor a tots els del poble sant”. (1,15)

            -. “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació perquè conegueu de veritat qui és Ell”. (1,17)

            -.”Déu a Ell, cap de tot, l’ha fet cap de l’Església, que és el seu Cos, la plenitud d’aquell qui omple totes les coses”. (1,23)

            -. “Déu que és tan misericordiós, ens ha estimat  amb un amor tan gran, que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que  érem morts pels nostres pecats: és per gràcia que hem estat salvats”. (2, 4-5)

            -. “És per gràcia que hem estat salvats per mitjà de la Fe. Som obra seva. Déu ens ha creat en Jesucrist.(2, 10)

            -. “De dos pobles (jueus i pagans) n’ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i fent una nova humanitat (2, 14-15)

            -. “Per Ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare”. (2. 18)

            -. “El designi de Déu és aquest: En Jesucrist, per l’evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un sol Cos, comparteixen la mateixa promesa (3, 6)

            -. “Gràcies a Ell tenim plena llibertat d’acostar-nos a Déu. amb la confiança que ens dóna la nostra FE”. (3, 12)

            -. “Que per la fe, faci habitar el Crist en els nostres cors, i així arrelats i fonamentats en l’amor, siguem, capaços de comprendre, amb el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist que sobrepassa tot coneixement i, així entrem del tot a la plenitud de Déu”. (3, 17-19)

            -. “Procurant de conservar la  unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau. Un sol Senyor, un sola Fe, un sol baptisme, un sol Déu i  Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots”. (4, 3b-6)

            -. “Cadascú ha rebut la gràcia segons la mesura del do de Crist”. (4, 7)

            -. “Així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el Cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la Fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte, a la talla pròpia de la plenitud del Crist”. (4, 12-13)

            -. “Per Crist tot el Cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d’acord amb l’energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el Cos va creixent i edificant-se en l’amor”. (4, 16)

            -. “Renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat”. (4, 23-24)

            -. “I no entristiu l’Esperit Sant de Déu, que us ha marcat amb el seu segell          per al dia que sereu Redimits”. ( 4, 30)

            -. “Sigueu bondadosos i afectuosos els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist”. (4, 32)

            -. “Sigueu imitadors de Déu, com a fills seus estimats; viviu estimant, com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres oferint-se a Déu com a víctima d’olor agradable”. ( 5, 1-2)

            -. “Viviu com a fills de la llum. Perquè els fruits de la  llum són bondat, justícia i veritat”. (5, 8b-9)

            -. “Procureu prendre partit pel moment present. No sigueu irreflexius: mireu d’entendre què vol el Senyor de vosaltres”. (5, 16- 17)

            -. “Doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist. Sotmeteu-vos els  uns als altres (5. 20-21)

            -. “El primer manament que va acompanyat d’una promès és aquest: “Honra el pare i la mare; així seràs feliç i tindràs llarga vida”. (6, 2)

            -. “Dediqueu-vos a intercedir amb constància a favor de tot el poble i a favor meu, perquè Déu em posi als llavis paraules valentes per a fer conèixer el misteri de l’evangeli”. (6, 18b-19)

            -. “Desitgem als germans pau, amor i Fe de part de Déu, el Pare, i de Jesucrist, el Senyor”. ( 6, 23)

                                                Arribats fins aquí, deixem per a la propera homilia deixatar el tema de les noves relacions en la família, sobretot entre marit i muller per les implicacions derivades d’una cultura patriarcal, avui tan contrastada i amb raó.

                                               Cloguem amb la Col·lecta que sempre acostuma a brodar continguts adients al tema general que en el nostre cas ens el forneix tota aquest lletania de veritats contingudes en la Carta als efesis que us l’hem subratllada segons el meu criteri. Segur que d’haver-ho fet algú de vosaltres hauria seleccionat altres expressions: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen, infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos en tot per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és més que tot el que puguem desitjar”. I ja que llegim el capítol sisè de l’evangeli de Joan, cantem la tornada del salm responsorial, tan i tan adient al tema eucarístic que hi ha de fons en aquest text de Joan: “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.            

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XX de durant l’any. 18 d’agost del 2024   Moià 

Homilia del diumenge 11/08/2024

                                     EL  COS  I  LA  SANG  DE JESÚS

                                               Llegim en l’últim verset de l’evangeli de Joan (Jo 20, 51) la que és la finalitat primordial que buscava Joan per la qual ell va escriure el seu relat: “Els (escrits) que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies i el Fill de Déu, i creient tingueu vida eterna”. És com si hagués posat rúbrica i testimoniés de la veracitat del seu testimoni. Tot l’evangeli està centrat en la fe explícita, la fe en la persona de Jesús. Cal notar que aquesta concentració en la fe amorosa, en la fe fidel d’Ell envers nosaltres i, en conseqüència, de cadascú de nosaltres, envers Ell (Ho dèiem des del primer dia que encetàvem  la lectura de Pau als Efesis: “Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots”). Volem ressaltar que en tot el seu evangeli primeja la Fe, no sols en el conjunt com ho hem constatat suara en la conclusió del seu evangeli, i en explicitar la seva finalitat i propòsit, sinó com ho repeteix al final de gairebé tots els diferents capítols ho torna a connotar. Poso un exemple: al final del capítol segon després de narrar les bodes de Canà escriu: “Així va començar els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell”. 

                                               Convé donar una lleugera idea, clara però, de la composició i estructura de tot l’evangeli de Joan per poder-nos centrar després en el capítol sisè que és el que les litúrgies d’aquest més ens el posa a perícopes, diumenge a diumenge. Comença l’evangeli de Joan amb una mena de pròleg o de proemi on presenta la Paraula, segona persona de la Sma. Trinitat “com a preexistent i en el misteri de l’Encarnació, fent-se Home i amb la missió de glorificar Déu Pare i de portar a terme la redempció: “A tots el que l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els  ha concedit de ser fills de Déu”. Després, com a part central, hi trobem 12 capítols. Sortiran les escenes de Nicodem, la Samaritana, el Cec de Naixement, l’adúltera. Al bell mig d’aquest bloc hi trobem la multiplicació dels pans que obre camí amb la llarga confrontació amb molts dels qui assistiren al senyal prodigiós de com va donar aliment fins a saciar a un multitud impressionant, fet que els esperonà a voler-lo proclamar Rei, davant d’un escapolir-se Jesús en el dins de la boscúria, muntanya amunt. Ja hi tornarem de seguida... Venen, seguint l’entramat de l’evangeli,  els quatre capítols de l’amistat i de les converses íntimes amb només els “seus”, converses de la més alta incidència en veure com Jesús està en una relació fora de ponderació amb el Pare i amb l’Esperit Sant (13- 17 recomanables més que tot!) Segueixen els tres capítols sobre la Passió i Mort i Resurrecció (una passió, la més diversa de tots els sinòptics: és Jesús Rei que acaba la missió salvadora (18-20). S’hi va afegir un darrer capítol amb una aparició i un relat sobre Pere.

                                               En la perícopa corresponent a l’evangeli d’avui veiem com els oponents, alguns dels quals a judicar per les expessions utilitzades, similars a les que li retreien els seus mateixos convilatans, això em fa pensar que entre aquella gernació que va participar en la multiplicació també hi devien ser els de Natzaret: “Com pot dir-nos que ha baixat del cel”, si nosaltres coneixem bé la seva parentela i a Ell mateix per veïnatge... Jesús  els replica: “Ningú no pot venir a mi, si el Pare que m’ha enviat no l’atreu. El Pare els instruirà, segons l’Escriptura. Tots els que han après l’ensenyament del Pare venen a mi. Els qui creuen tenen vida eterna. Acaba aquesta segona embranzida de revelació: Afegeix a les proclamacions anteriors que es xifraven en: “Jo soc el pa de vida, afegida  en la declaració més imperativa: “El pa que jo els donaré és la meva carn i la beguda és la meva sang”. Desconcertant, inimaginable. La contrastació esdevé per moments més atrevida, increïble (=no creïble!). La conversa es torna tràgica. Esperem el desenllaç en les dues escenes que manquen en el capítol sisè. Atents que ens hi sentirem finalment implicats, compromesos! Per moltes raons hem dit que el capítol sisè és determinant en el relat de Joan i en la mateixa vida de Jesús, en la multitud que el seguien, en els “seus” i també en nosaltres. Cal seguir els desenllaços, ho poso en plural. També tu i jo hi tenim un paper clar, nítid a jugar. Perdó: no ens fem escàpols al moment decisiu. Ens hi veiem en pocs dies!

                                               Simultàniament, en questes diumenges d’agost anem contemplant la carta als efesis. Avui donem un pas més en el reconeixement que fem de Jesús. A fi de que no perdem ni una sola paraula de les que Pau ens remet, reconeixem que estem marcats per l’Esperit Sant el mateix que guiava Jesús en les seves paraules i obres. Com i de quina manera ens arriba al cor allò de Pau!:  “no entristiu l’Esperit Sant”. Les relacions amb Ell han de ser de transida amistat i fluida relació. Sant Pau en aquesta carta utilitza unes expressions que llaguen el cor: “Sou fills estimats de Déu. Imiteu el vostre Pare, Viviu estimat com el Crist ens estima; Ell s’entregá per nosaltres, oferint-se a Déu com a víctima d’olor agradable”.

                                               Tota la litúrgia d’avui és una invitació a restar en comunió amb Jesús en l’Eucaristia, fent nostres les escenes del profeta Elies, alimentat per un àngel i per dues vegades seguides, per accentuar el fatigós pelegrinatge fins a l’Horeb on serà agraciat amb la visió directa de Déu en l’oratge suavíssim. Déu omple el cor dels que van en cerca del Déu que ens és vida. Elies i Moisès es van “transfigurar” juntament amb el Senyor en el mont Tabor. Tota la fe s’expressa amb unes ascensions a les muntanyes com símbol de la grandesa gloriosa de Déu i de l’esforçat seguiment del Mestre. Aquests salms que sintonitzen tant al viu amb les ascensions que suposa l’actitud d’alçar vers Ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits. Acampa l’àngel del Senyor entorn dels seus fidels, per protegir-los. Tasteu i veureu què n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia.

                                               M’encanten les col.lectes, ho sabeu prou: “Déu totpoderós i etern, que gosem invocar amb el nom de Pare, feu que creixi sempre en els nostres cors l’esperit de fills que heu volgut donar-nos, a fi que un dia meresquem d’entrar en l’heretatge promès”. També acostuma a rubricar el contingut de l’evangeli en les aclamacions: “Jo soc el pa viu baixat del cel, diu el Senyor; qui menja aquest pa, viurà  per sempre”. Pa viu: serà motiu de seguir l’evangeli de Joan en les dues trameses finals del capítol sisè. Fa de bon esperar, suspens també aquí en la litúrgia. Ja ho seguirem  de prop.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIX de durant l’any, 11 d’agost de 2024 Moià

Homilia del diumenge 04/08/2024

                        PROCLAMACIÓ: JESÚS,  PA  DE  VIDA

                                               No perdem de vista que seguim amb la lectura de la Carta als efesis, d’una banda; i per l’altra, del mateix capítol 6è de l’evangeli de Joan que es va iniciar amb la multiplicació dels pans. Recordeu que vàrem  acabar amb l’intent frustrat de part de la multitud que en viure aquest esdeveniment, (aquest senyal segons la terminologia de Joan), pretenien proclamar Jesús Rei, segons les expectatives messiàniques que vivia, aleshores vives, el poble d’Israel... En aquella situació confusa, arravatada(!) no s’adonen que tant Jesús que s’ha fet escàpol, internant-se bosc endins, com havent vist també que el cercle reduït dels deixebles propers al Mestre s’havien fet a mar, incomprensiblement sense que el Mestre hi anés amb ells, desorientats, retornen amb ses barques al lloc d’origen o de provinença de bona majoria d’ells, és a dir a Cafar-Naüm. Anaven a cercar Jesús, d’aquí la pregunta encuriosida, estranyada en trobar-lo: “Rabí, quan has arribat?”.  Jesús contesta a un nivell divers a la pregunta (ho anirà fent en tota la conversa que seguirem amb tant o més interès que els qui havien viscut la multiplicació dels pans): “Us ben asseguro: vosaltres em busqueu perquè heu menjat tant de pa com heu volgut, cerqueu un altre pa, no del que és perible, com ho vàreu experimentar ahir vespre. Cerqueu el pa diferent: el que dóna la vida eterna. No heu de treballar per un pa que es fa malbé, sinó per el que sempre es conserva i dóna vida eterna. Aquest us el donarà el Fill de l’Home, Ell és el qui Déu Pare ha acreditat amb el seu segell. Prescindeixen del que Jesús els diu i fan la pregunta egoista a nivell de ponderar què i com correspondran; amb les obres de Déu. És una resposta pròpia d’una mentalitat del “do ut des”, de mercadeig moralista!: ¿Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu? Jesús els desconcerta i diu: L’obra que Déu vol és que cregueu en aquell que Déu ha enviat”. Canvi de rasant!: Li demanen -estan baratant-: ¿quin senyal visible ens podeu donar que ens convenci?, ¿Quines obres feu? S’han oblidat ja, menystenint-lo del que havien viscut, astorats, el dia precedent! No té cap lògica, encara furguen més: “Els nostres pares van  menjar mannà per mediació de Moisès. Jesús els puntualitza: no fou Moisès, sinó el meu Pare, Ell sí que us en va donar, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món. S’han perdut en  disquisicions; no és estrany a judicar per la sortida que li fan: “Senyor, doneu-nos sempre aquest pa”. Es repeteix, deixeu-m’ho dir: la conclusió pragmàtica com la de la samaritana: “Senyor, dóna’m  aigua d’aquesta! Així no tindré  més set ni hauré de venir aquí a pouar!” També podríem al·legar la ignorància de Nicodem aportada per  l’evangeli de Joan, perplex davant la necessitat de tornar a néixer... Jesús finalment, en la perícopa evangèlica d’avui, fa la gran afirmació i proclamació:  “Jo soc el pa que dóna la vida”: els qui venen a Mi no passaran fam, els qui creuen en Mi no tindran mai més set”. És freqüent en Jesús, sobretot en Joan, expressions que comencen per aquest “Jo soc”, la manera que Déu usà amb Moisès quan l’envia al faraó. És determinant dir que Déu és el que és, l’únic que és. A tenir-ho ben present en ocasions similars, totes elles que avancen una manera pròpia de dir-se Déu de si mateix.

                                               Aquí i així acaba l’evangeli avui, rotund, explícit, determinant que ara passarem a completar fent una lectura congruent i també determinant de la perícopa de la carta als efesis que és també d’una densitat semblant a l’evangeli que hem anat puntuant. A part, hem de dir que l’evangeli de Joan té uns seqüències que les deixem pels diumenges propers i seràn com unes escenes del més alt voltatge de tot l’evangeli... Posarà un ambient de tragèdia com d’un abans i d’un després, d’entre les viscudes per Jesús. Ja en parlarem, no avancem situacions definitives. Ja us vàrem dir que tindrem capítol 6é fins al final de més.

                                               Ara entrem de ple en la segona lectura que és de la carta als efesis: Jo, de vosaltres la llegiria diverses vegades abans de seguir endavant, i si sou dels que ja llegiu les propostes de lectura a partir  de la Bíblia, us aconsellaria que no la delimitéssiu als termes prefixats a la pròpia d’avui (4, 17, 20-24) Jo empalmaria la lectura des del principi del capítol 4 i així uniríeu la lectura proposa avui amb l’antecedent, la del diumenge passat i arrodonint-ho amb la que es llegirà pròximament. Ens insinua que tinguem en compte el que se’ns ha dit que és Crist centre referencial de tota la carta. Només si sabem i experimentem qui és Crist per a nosaltres, podrem entendre que se’ns demana quelcom de definitiu(!): Hem de canviar de manera de ser, hem de ser homes/dones nous, tenint en compte que fins ara vivíem com a pagans (=ells, conversos) i el nostre (seu i també nostre, ep!) canvi de manera de viure. És una revolució vital que no serà factible si no precedeix un acte de fe totalitzant, basat en el seguiment de Jesús, que  és més que entrar-hi en contacte, no de llegir i saber evangelis; és  definitivament personal. Serà en un frec a frec amb Jesús que anirem poc a poc fent el trànsit d’una natura de pecat a una natura calcada amb el que veiem com viu i conviu Jesús. Tot això em porta com de la mà a una expressió que el papa Francesc manlleva de Benet XVI i que insereix en el document programàtic del seu pontificat: La Joia de l’Evangeli, pensament  que jo dic i redic, la de vegades, perquè em sento empès a intentar de viure-ho com Francesc ens ho repeteix sempre que pot fer-ho i  ho troba escaient. Aquí us poso la cita, que no és la primera vegada que ho faig. Noteu amb quin deler escriu el papa Francesc; “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I segueix per mor d’explicitar la proposta que inclou aquesta preciosa afirmació: “Només gràcies a aquest trobament -o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu, que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per assolir el nostre ésser més veritable”. “Allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna  el sentit  de la vida, ¿com pot  contenir el desig de comunicar-lo als altres?”. Aquest últim paràgraf fa derivar el coneixement experiencial de Jesús amb el propòsit de Francesc -tot ell- en el seu document que vol que  prenguem consciència de que som escollits-cridats-vocacionats-enviats-missioners de l’Evangelització que pren principi i determinació de posar el Crist al centre de la nostra vida, essent Ell mateix qui coronarà tot un procés de “cristificació”, remodelació a fons, Jesús en dirà un nou naixement al capítol 3er. Ho proposa a un destarotat Nicodem que no entén la invitació apressant que li fa Jesús. “T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt!”.

                                               De sobres sabeu que no faig derivar habitualment les meves homilies en plantejaments morals, de poca entitat, consuets, allò que en diria “ser bones persones”. Ser cristià és com ho demana la segona lectura d’avui. Parla d’un canvi de naturalesa; només resulta inicialment factible si primer ancorem fermament en el nostre cor un amor preferencial “amb i pel i en” Crist. Als efesis parla amb unes persones converses del paganisme i per tant afectes a una visió del món centrada en ells mateixos i redundantment  amb sintonia amb el medi pagà –en aquest cas- on un viu. Viure com a cristià és un compromís de per vida i en les concrecions del cada dia, intentant una sintonia de pensament, empatia, sintonia de criteris, específics de la manera de ser, derivada de  com vivia Jesucrist. Això demana entrar a l’escola de Jesús i deixar-se canviar de manera de ser i de fer. Us servirà la lectura “divina”:(vol dir treballada com si miréssim què ens diu cada paraula fins que en brolli un -deixeu-m’ho di-r: un en-amora-ment per la figura entranyada de Jesús, Mestre, Pastor, Guia, Espòs,...

                                                Del fet de poder “saber” temàticament “Què és ser cristià” se n’han escrit moltes obres i jo em permeto suggerir-vos de llegir “Què es ser cristià” llibre de Gaspar Mora, de la Col·lecció d’Emaús, número 50. Assequible tot i ser  profund i d’un professor de teologia molt preuat. Després en podríem suggerir altres de més volada...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVIII de durant l’any, 4 d’agost 2024  Sabadell