Homilia del diumenge 6 de setembre del 2026

                        LA  TRILOGIA  DEL  PAPA  FRANCESC                                   

                                                                       “Passi, passi, vostè primer. /Demanar perdó no “set vegades set”: amb dues -o tres, millor, ja n’hi ha ben bé prou, per començar. /Donar gràcies, això sovintejadament. Al del costat, que potser no hi has caigut encara que hi és, i és als primers de tots als que has de fer planar la trilogia, entesos?: fills, pare, mare, espòs o esposa (això últim us ho dic, aquesta vegada sí: setanta vegades set! o jugant amb el set i mig. (us entenc, és costós conviure, però en el viure i conviure està el bingo de tot. Del viure es passa al conviure i del conviure es passa al viure. Quina filosofia que s’amaga en aquest tríptic: Josep Pla el nostre homenot que no s’ho va poder anomenar ell mateix i descriure’ns com un dels grans homenots de la “casa comuna” que va dir en Francesc: ho va dir a la seva no exempta de “magnífica humanitas”: Saludats, Coneguts, Amics.” Saviesa popular  que ha anat rodant per aquests mons de Déu i nosaltres, ben tofolets!, en sabem ben poca cosa... Les savieses populars tenen incommensurables contemporaneïtat, mal que ens -no dic: pesa- que no ens pesa gota. Atenció, respecte per a tothom: blancs, negres, liles, els de tutti colori. Que hem de mirar, admirar amb el cor, ho he après dels salms: Déu ens saluda de mil maneres pels qui no baden. Entesa a nivell de relacions publiques, a nivell d’una certa amorositat bàsica, gradual, perquè... en tot hi ha escales! I no diguem a nivells de fe (com una casa ni que sigui petiteta, que l’habitatge és –ho tenim oblidat- dret: ep, no sols personal, sinó civil, qué caram! Que feu l’àngel aquell de l’Anunciació?: “Déu vos salve, Maria. Oh, bellesa de les pintures del Seràfic pintor... També: la Marieta de l’ull viu: tothom , tothom! Hem reprendre allò que era habitual al meu poble. Una salutació si volem fer un món millor, comença amb una salutació, no sols amb comunicació verbal, sinó gestual d’una certa gràcia en el somriure i amb el braç movent-lo com atansant-nos, reconeixent una certa proximitat paisana.  Segon pas; Coneguts, que vol dir re-coneguts. Que no caigui el dia sense haver-nos perdonat trifulgues, envegetes, murmuracionetes, doni’m la mà, que la mà és dels instruments més autèntics, quan hi ha un cert grau d’humanitat de la d’abans, que ara no s’estila ni es gasta massa... Bé, no siguem pessimistes, que aquests són els que Miquel Àngel va posar en la Capella Sixtina de la banda dels que fan pudor de sofre. Sortim ràpidament que no ens socarrimem... Ho llegeixo també als salms. Si no hi ha re-coneixement, no hi escalada de segon grau: Entesos?. Anem a la plaça major, “al Pati”, que és/era al centre del meu poble, d’abans. Ara, en prou feines m’hi acabo de trobar, com ha canviat!: atenció! ho dic: per bé i millor del poble”, per dir-ho a les clarícies dels assabentats ja de l’amor es paga ja només en l’Ús!!! que com diu el “senyor” Bernat de Claravall, ja us ho vaig dir el diumenge passat o l’altre... Anem al tercer pis,  tercera planta, que té un bon replà... Ja ens surt el bon Pla altra vegada: bon senyal! Ara va, d’Amics, que n’hi ha i poden estar amagats... Que la família i l’amistat vol guardar la intimitat. Quan ho escric, ho sento (santa paraula!): em fa pessigolles... Quan trobes l’amic, segur que et farà entrar a ca seva, que vol dir s’hi entretindrà joiosament. Tot està ple de simbolismes, benaurada terra de tots i de ningú. Mireu amunt i/o avall i sempre el retaule de tres peces van; i es troben als retaules “a missa”, a l’església del meu poble que està ara tota il·luminada. Què fa un goig, com l’amor que busquem i que no sabem quins camins hi porten, a fe de Déu!  Sóc més trinitari que mai. Quan ens vegem en podem parlar... És el “Glória a Déu... o el Crec en un Déu Pare pel Fill i en l’Esperit Sant. (la cabra tira al monte... No hi puc fer res)

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIII, 6 de setembre del 2026, Sabadell, de vell nou                                            

Homilia del diumenge 23 d'agost del 2026

                     I  VOSALTRES,  ¿QUI  DIEU  QUI  SOC?

                                               Una vegada més la col·lecta d’aquest diumenge ens pot obrir les portes a unes consideracions d’alt abast en la consideració del què significa l’espiritualitat litúrgica. Diu així: “Oh Déu, que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel, concediu al vostre Poble que estimi allò que maneu i desitgi allò que prometeu, perquè, enmig de les coses inestables d’aquest món, posem el cor allí on es troba l’alegria veritable”. Posa en valor i en relleu que els que anem a la celebració de l’eucaristia dominical ens hem de sentir formant comunitat. Precisament, en el llibre “Litúrgia i espiritualitat” de dom Gabriel M. Brasó, monjo de Montserrat, una troballa de veritat, que he encalçat en aquesta biblioteca “obsoleta”, on hi ha llibres “supervivents” de tres centúries, deixant de banda les passades guerres que en feren presa i extorsió.  He tingut una gran alegria perquè aquest llibre datat el 1956, és tot un clàssic, escrit sota la fèrula i després de la publicació de l’encíclica Mediator Dei del papa Pius XII que va promoure un canvi en la manera d’entendre i de viure la litúrgia eucarística (“anar a Missa” en dèiem) tal com s’estilava en aquells temps que jo l’havia viscut i entès, ¿com tots? d’una manera pietosa, privada de  sentit evangèlic profund i ribetejada de termes i valors de pregonesa minsa i de finalitats poc adherents a la visió de Jesús, segons les panoràmiques paulines i de Joan. Res, pobresa gran, suplerta amb sentimentalismes i adherents de les deixes de tota una llarga història que era “museu” a conservar i que no tenia consistència ni bíblica ni teològica. Ens havíem perdut en el que Brasó, ja des del pròleg, en diu dèficits per individualisme i seguit d’una superficialitat com a conseqüència. La gent pietosa feia les seves pregàries mentre el sacerdot d’esquena i en llatí anava pel seu compte... Tot enfocat a les “comunions” que eren el punt focal i sense cap ressò d’autèntica comunió eclesial, de comparticipació de i en l’actualització del sacrifici de Crist, únic sacerdot, sense major idea del que anomenem el Cos místic, en el qual hi estem existencialment implicats. Privat del valor cabdal de glorificació del Pare, a través de la Mediació del Fill. Crist es feia present en el misteri de la Consagració, viscut com a presència més que com actualització de la Redempció actuada i compartida. La nostra condició de membres de Crist pel baptisme, sense base doctrinal, mig reduït a un ritus sense més iniciació... Aïllats, sense sentir-nos “oficiants junt amb el Crist”. Cadascú a la seva, en un individualisme sense lligams ni referències que no fossin les poques i minses que, aquells “verals” podien donar-nos de si. Sense cel ni sense acompanyament de cap altre... Cadascú entenent-se directament amb el Jesús “combregat”, motiu de pregàries de “petició” normalment personals, que no anaven més enllà d’esperar resposta a les peticions circumscrites al peticionari o bé a la família, viva o difunta. Quina pobresa,  quina precarietat, quin món tan petit.

                                               Assistir sense consciència de formar una comunitat, una unió (no sols de suma d’un més a cada un altre!) Sense sentir-se implicats. En una “manifestació” –poso per cas- hi ha un suposat vincle que els uneix... En l’eucaristia, ¿què ens uneix, què ens agermana, què ens fa solidaris? Què dono? ¿què rebo? El sagrament, per què l’eucaristia és un sagrament, d’on brolla la gràcia, el perdó i la capacitat de saber-nos coprotagonistes! Ell, Jesús, sense nosaltres quina divina pobresa aparent... Ell comptava en les arrels, en les finalitats, en els sentits que ens vinculen en el misteri de Déu, dador de vida, la mateixa vida de la que gaudim sense referència a la font i el fonament. El Crist donant-se per la seva Església, Cap i cor del Cos Místic que som tots els batejats, actius i activats, dadors i receptors. Som Església en acció. Ell, Mitjancer, Mediator Dei. Nosaltres configurats amb Ell, amb un Esperit Sant que ens santifica i ens fa dotats de carismes i de gràcies. Nosaltres som Església tota ella, la “militant” (què n’és de rica aquesta expressió que ja utilitzava Pau, àdhuc posant-se com a exemple i estimulador). La “escatològica” o ja la divinitzada a plenitud, Formant una “Esposa” per a Jesús el nostre Senyor i Espòs. Tot això o ho percebíem com a idealització o bé reconeixíem que ho hauríem de viure en el dia a dia. Perquè no som Església en la celebració eucarística sinó en i per al viure i conviure de cada dia!

                                               Ens hauríem de “re-batejar”, és un dir, perquè el baptisme només es pot rebre una vegada. Re-batejar vol dir prendre consciència i activar-la en el quotidià. Mirar de fer una preparació ja adults per recuperar l’estil de vida corresponent a cristians adults. Per passar de l’individualisme al sentit i vivència comunitària, de la superficialitat d’una catequesi estroncada a nivells escassos i puerils de “primera comunió” i sense preparació baptismal. Hem de descobrir en una creixent consciència a saber-nos cristians renovellats, a una altura pariona com a mínim a la cultura que tinguem a nivell personal i professional. També la fe desenvolupada és una “professió”, tenint les referències normals a persona estudiada, madura i compromesa. És tot un món a descobrir.  Siguem-ne sabedors, comencem per la convicció de la superficialitat de les nostres vivències de fe. Els més ardits es deien Gent o cristià de “comunió diària!”

                                                Què bé que consonen aquestes expressions de la Carta als romans que ens ha anat acompanyant durant aquests dies de, per a mi, de descans i que ve a ser com un fermall d’or de tants quirats: “Tot ve d’Ell, passa per Ell i s’encamina cap a Ell. Glòria a Ell per sempre, amén”. 

                                               Voldria fer esment de la Festa de l’Arbre que des de fa tants i tants anys es té a la vila de Moià i que se celebra durant la Festa Major en aquests dies de l’Assumpta, i que per a mi és un homenatge a l’encíclica Laudato si’, “Lloat sigueu” del nostre entranyat papa Francesc, precisament fent una crida a prendre consciència de la urgència de la crisi climàtica, això entre calorades que no tenen fi... Com hi ha món!

Voldria acabar aportant un paràgraf de l’obra d’en Pagola -que m’ha ben plagut- per veure allò que la Constitució sobre la litúrgia del Vaticà II que diu amb una repicada contundència que l’Eucaristia és en la seva litúrgia el punt cimal de l’obra de Jesús, on conflueixen i d’on deriven les accions pastorals que fan tota la història en el fet quotidià: “El fet central de la vida de Jesús no és Déu simplement, sinó Déu amb el seu projecte sobre la història humana. No parla de Déu i prou, sinó de Déu i el seu Regne de pau, compassió i justícia. No crida la gent a fer penitència davant Déu, sinó a “entrar” al seu Regne. No convida sense més, a cercar Déu i el seu “Regne de Déu i la seva justícia”. Quan posa en marxa un moviment de seguidors que perllonguin la seva missió, no els envia a organitzar una nova religió, sinó a promoure el Regne de Déu. ¿Com seria la vida si tots ens assembléssim una mica més a Déu? aquest és el gran anhel de Jesús: construir la vida tal com la vol Déu. Convindria fer moltes coses, però hi ha tasques que Jesús subratlla de manera preferent: introduir al món la compassió de Déu: posar la humanitat mirant cap als darrers; construir un món més just, començant pels més oblidats; sembrar gestos de bondat per alleujar el sofriment; ensenyar a viure confiant en Déu Pare, que vol una vida feliç per als seus fills i filles”.  Tot, però comença i s’enardeix en la renovada configuració amb Jesús eucaristia rere eucaristia.                                 

Diumenge XXI de durant l’any, 23 d’agost del 2026.  Moià

P- Josep Mª Balcells

Homilia del diumenge 16 d'agost del 2026

                     LA  LITÚRGIA  ÉS  PARAULA  DE   DÉU

                                               De fa temps que les oracions pròpies de la litúrgia dels diumenges (Col·lecta, sobre les ofrenes i la postcomunió) normalment em plauen perquè la concisió de totes elles no deixen de tenir una densitat que invitem a pregar, cadascuna responent al lloc i sentit propi que ocupen en el mapa del desenvolupament de l’acció litúrgica. La importància de la Col·lecta ens obre -lloc i intencionalitat- a una convicció que ha d’il·luminar tota la riquesa a gaudir-contemplar la crida des de l’entrada mateixa de l’Assemblea abans i tot de la taula de la paraula amb les dues lectures i el salm d’entremig i l’aclamació que sintonitza amb l’evangeli. Avui, la Col·lecta és d’una riquesa que l’he trobat sintònica amb la Pregària que cada dematí/vespre deia Jesús, titulada així: “Shemà Israel. Escolta, Israel: el Senyor és únic Déu. Estima el Senyor el teu Déu, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb tota la força. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquest”. La nostra Col·lecta, expressió etimològica de concentrar/recollir totes les pregàries pròpies de cadascú a l’inici de l’Eucaristia i que venen a confluir en la pregària de tots a l’uníson. El sacerdot la diu en nom de tots els fidels: “Oh Déu, Vós heu preparat béns invisibles per als qui us estimen; infoneu el vostre amor en els nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que Vós ens prometeu, que és més que tot el que podem desitjar”. No és podia expressar millor la sintonia amb la pregària de Jesús també amb la de Maria i Josep al poblet de Natzaret...

                                               Acabo de llegir el volumàs de José Antonio Pagola: JESÚS. Aproximació històrica. On diu que consta que ja la dèien els jueus abans del fatídic 70, en què fou destruït el Temple de Jerusalem. Moment en què es van començar a escriure els Evangelis. Aquesta plegaria ja acompanyava la religiositat jueva. És una manifestació declarativa procedent del Deuteronomi. La podríem intercanviar per la nostra Col·lecta que ens acompanyarà dilluns i dimarts també.

                                               A l’Epíleg Pagola diu: “Transcorreguts vint segles qualsevol persona que s’apropi amb interès i honestedat a la figura de Jesús es veu enfrontat a la pregunta que ja la va formular el mateix Jesús als seus deixebles: I, vosaltres, qui dieu que soc Jo? Qui és Jesús? Comparteix l’autor la pregunta amb els lectors, els qui us sentiu cristians, amb els qui estimeu Jesús, creieu  en el seu projecte del Regne de Déu i porteu molt endins del cor la preocupació pel destí de la humanitat. En Jesucrist coincideixen el meu respecte per l’aproximada història i la meva fe que comparteixo amb tots vosaltres els “creients per fe, do donat per Ell mateix en un, diguem-ne, enamorament mutu! Tornar a Jesús: Això és el primer i més decisiu:  posar Jesús al centre del cristianisme. Tot la resta ve després. Què hi pot haver de més urgent i necessari per als cristians que despertar entre nosaltres la passió per la fidelitat a Jesús. Ell és el millor que tenim a l’Església. El millor que podem oferir i comunicar al món d’avui. És essencial per als cristians confessar Jesucrist com a “Fill de Déu”, “Salvador del món” o “Redemptor de la humanitat”, però sense reduir la seva persona a “una sublim abstracció” No vull creure en un Crist sense carn. Se’m fa difícil nodrir la meva fe només de doctrina. No crec que els cristians puguem viure avui només per un conjunt de veritats arran de Crist. Ens cal el contacte viu amb la seva persona: conèixer millor Jesús i sintonitzar vitalment amb Ell. No trobo una manera més eficaç d’aprofundir i enriquir la meva fe en Jesucrist, Fill de Déu, fet humà per a la nostra salvació.

Tots correm un cert risc de convertir Crist en “objecte de culte” exclusivament: un mena d’icona venerable, amb rostre sens dubte atractiu i majestuós, però del qual han quedat esborrats, en un grau o altre, els trets d’aquell Profeta de foc que va recórrer Galilea cap als anys trenta. ¿Què no ens fa falta  als cristians d’avui conèixer-lo de manera més viva i concreta, comprendre’n millor el projecte, captar-ne bé la intuïció de fons i encomanar-nos de la seva passió per Déu i per l’ésser humà?

Els cristians tenim imatges ben diferents de Jesús. No totes coincideixen amb la que tenien de llur Mestre estimat els primers homes i les primeres dones que el van conèixer de prop i el van seguir. Cadascú ens hem fet una idea de Jesús; tenim  la nostra pròpia imatge d’Ell.  Aquesta imatge, interioritzada al llarg dels anys, actua com a “mediació” de la presència de Crist a la nostra vida. Des d’aquesta imatge llegim i escoltem el que ens en prediquen; des d’aquesta imatge nodrim la nostra fe, celebrem els sagraments i configurem la nostra vida cristiana. Si la nostra imatge de Jesús és pobra i parcial, la nostra fe serà pobra i parcial; si és distorsionada, viurem l’experiència cristiana distorsionada, Entre nosaltres hi ha cristians bons, que creuen en Jesús i l’estimen sincerament: oi que molts  d’ells necessiten “canviar” i purificar la imatge que tenen de Jesús, per descobrir amb goig la grandesa d’aquesta fe que duen al cor?

Creure en el Déu de la vida. En aquests temps de profunda crisi religiosa no n’hi ha prou de creure en qualsevol Déu, ens cal discernir quin és el veritable. No n’hi ha prou d’afirmar que Jesús és Déu; és decisiu saber que Déu s’encarna i es revela  en Jesús. Em sembla molt important reivindicar avui dins de l’Església i en la societat contemporània, l’autèntic Déu de Jesús, sense confondre’l amb qualsevol “déu” elaborat per nosaltres des de pors, ambicions i fantasmes que tenen poc a veure amb l’experiència de Déu que va viure i comunicar Jesús. ¿No ha arribat potser l’hora de promoure aquesta tasca apassionant d’”aprendre”, a partir de Jesús qui és Déu, com és, com ens sent, com ens cerca, què vol per als humans?  Quina joia no es despertaria en molts, si poguéssim intuir en Jesús els trets del veritable Déu! Com s’encendria llur fe si captessin amb ulls nous el rostre de Déu encarnat en Jesús. Si Déu existeix, s’assembla a Jesús. La seva manera de ser, les seves paraules, els seus gestos i reaccions són detalls de la revelació de Déu. Em resulta difícil imaginar un altre camí més segur per apropar-nos a aquest misteri que anomenem Déu. M’ha quedat gravat molt endins com el viu Jesús. Es veu de seguida que, per a Ell, Déu no és un concepte, sinó una presència  amistosa  i propera que fa viure i estimar la vida de manera diferent. Jesús el viu com el millor amic de l’ésser humà: l’”Amic de la vida”. No és algú estrany que, de lluny estant controla el món i pressiona les nostres pobres vides; és l’Amic que, des de dins, comparteix la nostra existència i es converteix en la llum més clara i la força més segura enfront per enfrontar-nos a la duresa de la vida i al misteri de la mort. El que més interessa a Déu no és pas la religió, sinó un món més humà i més amable, començant pels darrers. Ho va dir Jesús de moltes maneres: una religió que va contra la vida, o és falsa, o ha estat entesa d’una manera errònia. El que fa feliç a Déu és veure’ns feliços, des d’ara i per sempre. Aquest és la Bona Nova que se’ns revela  en Jesucrist: Déu se’ns dona Ell mateix com el que és: Amor.

Viure per al Regne de Déu. Una pregunta  sorgeix en qui pretén sintonitzar  amb Jesús: què és per a Ell el més important, el centre de  la seva vida, la causa  a la qual es va dedicar completament, la seva preferència absoluta? La resposta no presenta cap mena de dubte: Jesús viu per al Regne de Déu. és la seva veritable passió. Per a Jesús, “només el Regne de Déu és absolut; tota la resta és relatiu” (Pau VI: E. N. 8)

Queda la pregària sobre les ofrenes i la postcomunió. A vosaltres en deixo l’entrellat...

 P. Josep Mª Balcells 

Diumenge XX de durant l’any. 16 d’agost del 2026.   Moià

Homilia del diumenge 26 de juliol del 2026

                         EL  NOSTRE  TRESOR  I   PERLA  FINA

                                               Amb la tercera tongada dominical de paràboles ens hem plantat al bell mig del què significa l’existència cristiana en el que té d’essencial. El paràgraf que hem citat tantes vegades degut a l’autoria del papa Benet XVI, que cita tan gustosament el papa Francesc, prové de precisament la primera encíclica del papa anterior a Francesc que es titula com es fa sempre amb les dues primeres paraules introductòries en llatí: Deus caritas.  Així comença el seu escrit: “Déu és amor i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell. (I Jn 4, 16). Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana i la imatge cristiana de Déu, i, en conseqüència, la imatge pròpia de l’home i del seu camí. Endemés, en aquest mateix verset Joan ens ofereix, per així dir-ho, una fonamentació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut.  Hem cregut en l’amor de Déu i així pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. (Aquí insereix la frase cèlebre que nosaltres la citarem ja presa de Francesc que diu així: “No em cansaré de repetir les paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli; “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament  amb un esdeveniment, amb una  Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Continua Francesc: “gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos”. I ja d’acord amb la motivació fonamental del què pretén Francesc en la seva encíclica primera La joia de l’evangeli segueix i complementa “allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres? Voldria subratllar la paraula esdeveniment que té una força filosòfica i cultural-social-històrica que la fa única, definitiva. Jo la vincula amb Mounier i el personalisme i més quan en el nostre cas va lligada explícitament amb la noció filosòfica i evangèlica de Persona, la de Déu i del seu amor manifest. No es pot dir amb més alta, altíssima significació. Dos papes que ens porten -per dictat de Joan- a l’amor gratuït de Déu  i que en Ell tot comença a tenir el definitiu sentit del viure i conviure cristians. El trobament inicial i el que trasbalsa el nostre saber, “saber=assaborir” de Déu ens encamina a saber-nos estimats i encaminats, a fer del viure propi una troballa permanent insospitada: el tresor i perla fina del nostre existir joiós en Déu. Ell ens ho és tot i nosaltres participem de totes totes d’aquest tresor únic. Som enriquits, som posseïdors, en definitiva, posseïts per l’amor definitiu de Déu. A Joan li devem  aquest joc definidor de vida, de sentit, de terme, de camí i de veritat i de vida. Ara ja podem descansar de les nostres recerques, precisament quan és Déu mateix en el seu amor qui ens ha encalçat. Tot comença en l’amor de Déu, que el defineix i que ens defineix a nosaltres en conseqüència. Donem per òptimes aquestes paràboles que ens han acompanyat aquests darrers diumenges i ara ja -a camí vençut- promptes per arribar a la cima del Tabor que era la fita del nostre pelegrinatge i a con/gaudir de ser tots transfigurats en Ell, dijous 6 d’agost, en aquesta data litúrgica concreta. Final d’etapa o recomençament de fer de l’evangeli el tresor i perla fina dels que ens parla Jesús. Com a invitació a fer nostre el camí sinodal que ens ha de portar a ser evangelitzats en permanència i a evangelitzar en conseqüència. Un esdeveniment en tota regla. Fet primicial del qual se’n deriven l’última veritat de la nostra existència.

                                                Fem un seguit dels sentits en les pregàries i en les lectures d’aquest diumenge. Comencem per l’oració col·lecta que diu així: Oh Déu, origen de tot  bé, font de santedat, i protector dels qui esperen en Vós; sigueu misericordiós amb nosaltres, guiats i governats per Vós. Salomó, jove rei es guanya la benvolença de Déu perquè sap demanar a l’inici del seu regnat, inusual en les seves edats joves per fer un bon govern: la capacitat de saber escoltar, el discerniment i així poder fer justícia.

                                               Hem anat seguint diumenge rere diumenge tota la seqüència dels versets del capítol 8 de la Carta de Pau als romans, una autèntica peça mestra de la configuració o transfiguració nostra a imatges vives del seu Fill.  “Tots els qui són portats per l’Esperit de Déu són efectivament fills de Déu. Heu rebut un esperit de filiació que ens fa clamar Abbà, Pare. Així mateix l’Esperit ajuda la nostra feblesa; perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit intercedeix amb gemecs inefables... Cridats, destinats fets justos i glorificats”. Tot d’acord amb la frase de Benet, ressonada en Francesc i derivada de la proclamació de Joan de que Déu és amor. Així, rodonament! 

                                               Tres papes: Benet, Francesc i ara hi afegim Lleó en el seguit de portar-nos a una visió sinodal compartida i com passant-se el testimoni entre ells, en l’albirament de qui és Ell i de qui som nosaltres, tots tocats per l’alè de l’Esperit Sant que surt una i altra vegada en la carta als romans. I tot això amb la revelació sobre el Regne, finalitat de totes les paràboles que hem seguit i ens hi hem configurat amb aquella pregària tantes vegades al·ludida aquests dies de juliol: només Déu ha revelat el Regne als senzills de cor, que és tant com pels qui a les benaurances s’assimilen als nets de cor per als quals Déu serà definitivament el seu tresor i perla fina.

                                               Ens com si ens acomiadéssim de Pau que l’hem seguit amb delectança: “Si Déu està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? Perquè estic segur que ni la mort, ni la vida, ni el present ni el futur, ni altitud ni profunditat no podrà separar-nos de l’amor de Déu, revelat  en el Crist Jesús, Senyor nostre”.

                                               Repetim-nos una i altra vegada amb exultança: som cristians “pel trobament amb un esdeveniment, amb l’amor d’una Persona, la de Jesús que dona un nou horitzó a la vida i amb això una orientació definitiva”.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII de durant l’any, 26 de juliol del 2026   Sabadell

Homilia del diumenge 19 de juliol del 2026

                                   ALLIBERA’NS  DEL  MAL

                                               O “deslliura’ns de qualsevol mal”. Així acaba el parenostre. Tenim diverses expressions que fan que el mal el puguem posar en majúscula i, per tant personalitzat, que  ens permet llegir-lo com al “Maligne”, és a dir Satanàs. “No prego”-diu Jesús en l’escena del segon acomiadament, justament en el capítol 17 de l’evangeli de Joan- “no prego que els tragueu del “Món”, sinó que els preserveu del Maligne. No són del món, com Jo no soc del món”. Com  podeu veure en Joan hi ha una mena de contrastació, més i tot, de bel·ligerància i com una lluita de dos “poders”, una versió dramàtica entre Jesús i els seus: expressió viva de la bondat i bé, del “ser de Jesús” i els que segueixen els dictats del mal. Això ens porta a la paràbola del blat i el jull que en les teologies de Joan i de Pau ens emmirallen en l’escatologia, en deixar que el bé i el mal convisquin i es puguin contaminar, irradiar, deixant una visió del drama de la coexistència i de la possible contaminació entre aquesta lluita de prevaldre d’una respecte de l’altra. Ara, en l’ínterim del conviure nostre, cal no precipitar judicis, perquè ambdós estan encara en coexistència i més: en lluita oberta i no conclosa. Deixant la separació pel moment escatològic quan es veurà qui és i qui no és... Ara encara hi ha aquest aiguabarreig. Allò d’una Església santa i pecadora a la vegada.

                                               Pau i Joan han elaborat una teologia de la història de la salvació en el món. Pel “pecat” el món actual és “dolent”, perquè ha caigut en poder del déu d’aquest “segle”, el maligne, el “príncep d’aquest món”. El món, realitat ambigua, segueix donant testimoni del seu Creador, però s’oposa a Déu pel seu esperit, la seva saviesa, la seva pau: que no coneix ni a Déu, ni a Jesús, car els odia. Però Jesús, enviat per Déu, que estima el món ha salvat el món vencent-lo, ha tret el pecat del món, donant la seva “carn per a que tinguin vida”. El món estructurat pel pecat ha de desaparèixer; no es convertirà en un “cosmos nou”, sinó que serà jutjat i assumit en el Regne de Déu. El creient, tanmateix, ha triomfat del món per la seva fe; sens dubte, roman encara en aquest món, però com Jesús, no és d’aquest món i ha de guardar-se del maligne. Aleshores, com un focus de llum, aprèn a usar adequadament d’aquest món i coopera a la seva transformació”. Tot aquest relat l’autor l’enriqueix amb cites bíbliques abundants i precises.

                                               Tornem a les dues últimes proposicions-súplica del parenostre i seguint els comentaris del Catecisme de l’Església Catòlica entrarem en l’entrellat del que significa la paràbola del gra de blat i del jull, en com l’amo del camp no permet que s’arrenquin dels brots de jull, perquè, en apuntar només, resulta difícil, si no impossible de distingir el jull del blat, i hi ha com una oportunitat de traspàs d’un a l’altre i es com Déu dona la possibilitat de fer un tomb (metanoia) per veure qui pot més... La sega queda com a final escatològic i es quan es veurà definitivament qui és blat i qui és jull.

                                               Ja proclamem que el nostre perdó per la part de Déu queda condicionat a la nostra capacitat de saber perdonar. A això ens comprometem, a guisa de ser honestos. La nostra petició va precedida d’un compromís “d’així com”. “No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació”. Som nosaltres mateixos qui ens podem temptar, i tant! La vida és una lluita, moltes vegades contra nosaltres mateixos. Portem l’arrel del pecat amb les debilitats i en el nostre esllanguit esperit de lluita. Pau ens invitava a fer una bona cursa, sense defallences. Cal saber dubtar de la nostra resiliència en el bé. Déu és fidel i no ens deixarà abatuts i desmenjats i no deixarà que siguem temptats més enllà de les nostres forces. Es venç per gràcia: estiguem-ne certs i esperançats. Jesús demana al Pare que ens guardi en el seu nom (Jn 17, 11) i l’Esperit Sant intenta despertar-nos a una vigilància que és “guàrdia del cor”. Quan preguem ho fem en comunió amb l’Església, de tal forma que no solament preguem per a nosaltres, sinó que ho fem per a tots els batejats ja que amb ells som “comunió-participació-missió, i que d’alguna manera som corredemptors i ens ajudem a no caure en temptació. Un dia jo per a tu i un altre tu per a  mi. El diable és mentider per manera de ser i és un ínclit fautor de fake-news. Sap engalipar-nos, Sap més per vell que per diable. “Si Déu és amb nosaltres, qui ens estarà en contra? (Rom 8, 31) Recordeu que aquests diumenges seguits estem sota tutela d’aquest capítol 8 on campeja l’Esperit Sant, que és el gran vetllador de les nostres santificacions. “Ell intercedeix “amb gemecs que no es poden expressar”. Déu Pare sap el deler de l’Esperit. El seu deler sap de les intimitats divines. Nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui Ell “ha destinat a ser imatges vives del seu Fill”. Així ho rubrica: “Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica”. Així el CEC complementa amb aquesta súplica que ens és ben sabuda i estimada de tantes eucaristies com hem compartit: “Allibereu-nos; Senyor, de tots els mals, feu que hi hagi pau als nostres dies; i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos del pecat i de qualsevol pertorbació, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist el nostre Salvador”.

                                               Per una coincidència atzarosa aquest dies estic llegint amb ganes aquests llibres: Un de Fromm titulat “La revolució de l’esperança” amb l’intent de promoure ja en els anys 68 un renaixement de l’humanisme i l’esperança en una societat altament mecanitzada, posant la tècnica al servei del benestar de l’home. Què diria avui amb tot el guirigall de la IA!   Semblantment, Torralba deixa clar que el que ens cal és tota una revolució (no res menys!) en bases ètiques i ho signa el 2014. Té molt present la política i els polítics d’aquelles contrades que han de gastar  ètiques en el bon govern... Caldria afegir-hi el discurs que el papa Lleó va dirigir als nostres representants. Un món el nostre sempre en lliça: la paràbola del jull i el gra de blat, en suma.  Aprofito per deixar-vos aquest decàleg d’un món nou en vistes de tot el que ens diu la quarta Constitució de Vaticà II: L’Església en el món contemporani”: 

            -. Els fins nobles no justifiquen els mitjans mesquins.

            -. Quan el múscul utòpic es destensa, s’estén el desert de banalitat i de desconcert.

            -. El que ens uneix és més profund que el que ens separa.

            -. Prendre consciència és el primer pas per transformar-nos.

            -. La revolució del cor és la més profunda de totes.

            -. Solament és possible canviar el sistema des del compromís personal.

            -. No hi ha èpoques decadents. Senzillament hi ha persones que es limiten a fer d’espectadors.

            -. El futur no està descrit, depèn de cadascun dels nostres actes.

            -. La sobrietat és el camí de l’alliberament.

            -. Ser indiferents al sofriment del món és ser-ne còmplices.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI de durant l’any, 19 de juliol del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 5 de juliol del 2026

                     LA  FASCINACIÓ  D’UNA  PRESÈNCIA

                                               És un complet gust poder acompanyar, millor dit, deixar-nos acompanyar per la presència exultant de l’Esperit Sant. Aquest, incomprensiblement ignorat, desconegut, tot i ser el gran do de Jesús promès abans del seu retorn al Pare. Llegiu les densitats divines en l’evangeli de Joan (14, 15ss). Tot un goig fer-nos presents en aquests moments darrers de la presència de Jesús entre nosaltres. És com el banquet de l’amistat fet promesa, fet perceptible, allò del “gust i música d’evangeli”.

                                               Durant tot un seguit de diumenges des d’ara fins  el dia 2 d’agost anirem desgranant, diumenge a diumenge, com a segona lectura el capítol vuitè de la Carta de Pau als romans. Prenguem-nos-els com un pelegrinatge per finalitzar-lo precisament en el Tabor. Ara, viscuda la Transfiguració amb més plena consciència de la significació d’aquesta epifania que sintetitza tota la història divina d’un Poble que Déu estima i que es posa en camí amb tots els caminants, bo i compartint la “glorificació” de Jesús, englobant passió, mort , resurrecció, glorificació. Ens arriba a nosaltres com un núvol o una torbonada que ens serà present i actuant com només ho pot fer el Déu, u i tri. Deixem-nos omplir d’una presència conductora, esclaridora, d’aquest Altre Consolador, Advocat, Mestre de tota veritat, quan la Veritat és la definició mateixa de Déu. Aquest mateix Esperit que va planar sempre en l’Esperit del nostre Mestre Jesús. Ja el trobem operatiu per dir-ho amb senzillesa en el mateix moment de la concepció virginal en Maria: “L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el nadó serà Sant, serà anomenat Fill de l’Altíssim”. També en el Baptisme, mentre pregava, s’obrí el cel i davallà sobre Ell l’Esperit Sant en figura corporal, com una coloma, i una veu vingué del cel: “Tu ets el meu Fill, l’Estimat, en tu tinc posada la meva complaença”.

                                               Anem a  la Constitució sobre l’Església i ja, de bon principi en el primer capítol sobre el misteri de l’Església, hi llegim: “Terminada l’obra que el Pare havia encarregat al Fill de fer en la terra (Jo. 17, 4), el dia de Pentecosta fou enviat l’Esperit Sant a santificar abundosament l’Església, i així, el creients entrarien al Pare per la porta de Crist en l’únic Esperit (Ef. 2, 18): Esperit de la vida, fontana d’aigua que borbolla d’eternitat vivent, per mitjà del qual el Pare vivifica els qui el pecat ha mort, fins a ressuscitar en Crist llurs cossos moridors (Rom 8, 10-11). L’Esperit s’està a l’Església i als cossos dels fidels com en un temple (I Co, 3, 16; 6, 19), prega dintre d’ells i testimonia que són fills adoptius (Ga 4, 6; Rom 8, 15-16 i 26). Encarrila l’Església a la plenitud de la veritat (cf. Jo, 16, 13), la unifica en la Comunió i l’apostolat, la forneix de diversos dons jeràrquics i carismàtics, la dirigeix, l’embelleix amb els seus fruits (cf. Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Gal 5, 22), la rejoveneix amb la saba de l’Evangeli, la renova sense parar i la mena a la unió perfecta amb el seu Espòs. Que l’Esperit i l’Esposa diuen: Vine, a Jesús, el Senyor (Ap 22, 17). Així l’Església es presenta tota congregada com un poble, per la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit”.  Abassegadora manifestació en la qual nosaltres som coprotagonistes d’una unió substancial, a partir dels Baptisme, Confirmació i l’Eucaristia, que son els sagraments de la iniciació cristiana. Per si fossin poques aquestes presències i accions en nosaltres Leon-Dufour rebla l’elenc d’implicacions de forma que sense l’Esperit no s’entén ni Crist, ni l’evangeli: l’Esperit era profetitzat ja en l’Antic Testament que reposaria de faisó permanent en el Messies i que seria bolcat sobre tots els cors, talment com una creatura nova. L’Esperit baixa i es posa sobre Jesús, manifestant que és Sant des de la concepció; Ell té l’Esperit per damunt de tota mesura i que fa que Ell el doni com a propi. El baptisme en l’Esperit fa participar en aquest do permanent. L’Esperit comble d’amor en els nostres cors i és penyora de la nostra esperança. Així podem dir que “el règim de la Llei ha cedit el lloc al règim de l’Esperit”, com ho seguim en l’epístola als Romans, capítol vuitè; consagra els creients com a temples en creixença, amb els seus ensenyaments recorda les paraules mateixes de Jesús i assisteix els deixebles en el seu testimoniatge! És per gràcia que nosaltres podem viure i conviure com a ferms creients i esforçats en l’esperança i vibrants en l’amor i en la comunió. Sense Esperit no existeix, no, ni l’evangeli, ni el mateix Crist. A través de l’Esperit se’ns insinua en la nostra intimitat dins de les intimitats de Déu. Mestre de la contemplació, Torsimany de les nostres ascensions vers Déu. Som conduïts amb mà certa vers la Veritat i la Veritat ens obre l’Esperit a la llibertat. L’Esperit és el Tot o Res. La senzillesa és la porta per a fer experiències folgades de revelacions, entrats en el misteri de Déu.

                                               Des d’un punt de vista litúrgic els entesos ens certifiquen que hi ha una diferència notable entre la visió d’Occident de la que respira l’Orient: la primera posa l’accent més en la presència i l’acció de Crist en l’actualització del misteri pasqual; l’Orient sense deixar-ho de dir, igualment se centra també en el misteri pasqual però posa l’accent més en la Pentecosta perenne de l’Església i el do de l’Esperit Sant en els sagraments i en la santificació derivada de l’experiència espiritual. En la litúrgia l’Esperit Sant és el pedagog de la Fe del  Poble de Déu, artífex de les obres mestres de Déu, que són els sagraments de la Nova Aliança. El desig i l’obra de l’Esperit és que en el cor de l’Església visquem de la vida de Jesús Ressuscitat. Tal és l’acció de l’Esperit: una cooperació, sinèrgia amb l’Església. La litúrgia esdevé el factor d’espiritualitat de forma que podem afirmar: la litúrgia o serà mística (experiència espiritual) o no serà. Això ens atansa vers la vivència espiritual de la litúrgia com a moment de la realització d’una obra de santificació, entrant en el misteri de la intimitat amb Déu a partir dels sagraments, particularment de l’Eucaristia: Crist està present en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de la Missa pel ministeri sacerdotal de manera que quan se celebra el sant misteri eucarístic, és el mateix Crist que s’ofereix al Pare. Està present en la seva paraula, car és Ell el qui parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures. Per fi, quan l’Església prega i canta els salms hi ha present Aquell que prometé: “On n’hi ha dos o  tres reunits en nom meu, Jo hi soc enmig d’ells”. D’on, tota celebració litúrgica com a obra de Crist sacerdot i del seu Cos que és l’Església, resulta ser l’acció sagrada per excel·lència, i cap altra acció de l’Església no la iguala en paritat de títol, ni de grau, en eficàcia”. Constitució sobre la litúrgia: (número 7). “En la litúrgia terrena participem com del tast d’aquella litúrgia celestial que se celebra en la santa ciutat de Jerusalem, vers on ens dirigim com a pelegrins i on Crist s’asseu a la dreta de Déu com a ministre del veritable tabernacle, cantem al Senyor amb tot l’exèrcit celestial l’himne de la seva glòria; tot venerant la memòria dels sants, esperem compartir llur companyia; estem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins a tant que es manifesti Ell, vida nostra, i nosaltres ens manifestem gloriosos amb Ell (núm 9). Amb tot, la litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església, i, a la vegada, la font d’on prové tota la seva força, car els treballs apostòlics s’ordenen a aconseguir que, fets fills de Déu pel Baptisme i la Fe, tots s’uneixin en una sola cosa, lloïn Déu en l’Església, participin del sacrifici i mengin el Sopar del Senyor. “Per tant, és de la litúrgia, i sobretot de l’Eucaristia, d’on com d’una font, ens ve la gràcia i d’on obtenim amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist, i la glorificació de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església” (Núm 10). Fins aquí rau la fascinació de la Presència i de l’Acció de l’Esperit Sant. Configurem-nos-hi.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV, 5/7/26 Sabadell

 

Homilia del diumenge 21 de juny del 2026

                                    TIREU  LA  XARXA

                                               Jesús els digué: “Nois, no teniu res per a menjar?” Li van contestar: No”. Llavors els va dir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu”. Ho van fer així i ja no la podien treure de tant peix que hi havia” (Jn 21, 5-6).

.                                              “Pregar el Pare amb les  mateixes paraules del Crist. Els preceptes de l’Evangeli no són altra cosa que els ensenyaments de Déu, fonaments on s’edifica l’esperança, bases fermes de la fe, aliment que envigoreix el cor, guies que indiquen el camí, remeis que ens obtenen la salvació. Els preceptes evangèlics instrueixen l’esperit dòcil dels creients per conduir-los al Regne dels cels”. 

                                               “Són nombroses les paraules que Déu ens ha dit per mitjà dels profetes, però no n’hi ha de tan profundes com les pronunciades pel mateix Fill. Ell és la Paraula de Déu que parlava en els profetes, però que ara dóna testimoniatge de sí mateixa amb la seva pròpia veu. No ens demana ja de preparar el camí a aquell qui ve, sinó que Ell mateix ve a mostrar-nos i obrir-nos la ruta; perquè  els qui en altre temps érem cecs que vagàvem errants per les ombres de la mort i ara hem estat il·luminats per la llum de la gràcia, puguem caminar pel camí de la vida sota el guiatge i la direcció del Senyor”.

                                               “Entre altres consells saludables i preceptes divins destinats a la salvació del seu Poble, ens va donar la forma de la pregària i ens capacità també de fer-ho, tal com Ell mateix ho practicava. Aquell qui donà la pròpia vida per nosaltres ens ensenyà també a pregar, amb el mateix amor que l’havia mogut també a donar-nos tots els altres béns”.

                                               “D’aquesta manera, quan ens dirigim al Pare fent servir la pregària que el seu Fill ens ha ensenyat, som escoltats més fàcilment. Jesús havia anunciat que arribava l’hora que els veritables adoradors adorarien el Pare en esperit i en veritat. Ara veiem que ha complert el que havia promès, ja que després de santificar-nos amb el do de l’Esperit i amb la seva Veritat, hem esdevingut capaços d’adorar en esperit i en veritat, gràcies a aquest do de l’esperit i amb veritat gràcies a aquest do preciós del seu ensenyament. ¿Pot haver-hi, en efecte, una pregària més espiritual que la que ens dóna el Crist, que és el qui ens envia també el seu Esperit? ¿Hi ha una manera més veritable de pregar el Pare que la que ha sortit de la boca del Fill que és la Veritat? Pregar altrament dels que ens va ensenyar no és només ignorància sinó també culpa, perquè va dir; Vosaltres transgrediu el manament de Déu per causa de la vostra tradició”.

                                               “Preguem, doncs, germans estimats, tal com Déu, el nostre Mestre ens ha ensenyat. És realment amorosa i familiar la pregària en la qual implorem Déu amb les paraules de Déu i atenyem les seves oïdes per la pregària del Fill. Quan preguem, doncs, que el Pare reconegui les paraules del seu Fill, i que el Crist que habita en els nostres cors estigui també en els nostres llavis. I ja que el mateix Fill intercedeix pels nostres pecats davant del Pare, fem ressonar les paraules del nostre intercessor quan, afeixugats pel pes del pecat, implorem perdó per les nostres faltes. I si Ell ens ha promès que tot el que demanarem al Pare en el seu Nom ens ho concedirà, com més ferma no serà aquesta nostra certesa, si quan preguem en Nom del Crist ho fem amb la seva mateixa pregària”.

                                               “El Mestre de la pau i de la unitat no ha volgut que la pregària fos un acte solitari i particular. Així, quan algú prega no ho ha de fer-ho per a ell tot sol. No digueu pas: “Pare meu que esteu en el cel, ni doneu-me el meu pa de cada dia”. Ningú no demana per a ell que Déu li perdoni les culpes, que no el deixi caure en la temptació i que el deslliuri dels mals. Per a nosaltres, la pregària és pública i comunitària; i quan preguem, no preguem per un de sol, sinó per a tot el poble, ja que som u amb tot el Poble. El Déu de la pau i el Mestre de la concòrdia ens ha ensenyat la unitat: ha volgut que cadascun pregui per tots, de la manera que tots hem esdevingut en Ell una sola cosa”.

                                               “Que vingui el vostre Regne! Demanem en la pregària que se’ns faci present el Regne de Déu, de la mateixa manera que demanem que el seu Nom sigui santificat en nosaltres. Perquè Déu, ¿quan és que no regna? ¿O quan comença en Ell allò que fou sempre  i no pot deixar d’existir? Demanem que vingui el nostre regne que ens ha estat promès per Déu, a fi que els qui abans hem estat esclaus del món, un dia sota el guiatge del Crist, regnem”.

                                               (...)”La Paraula del Senyor sempre guanya el Senyor, per bé que sigui simple, pacífica i espiritual. Trobem que els apòstols amb els deixebles pregaven després de l’Ascensió del Senyor.  Tots, diu, s’aplicaven unànimes a l’oració amb les dones i Maria, la mare de Jesús. S’aplicaven unànimes a l’oració, manifestant la concòrdia, i també simultàniament el fervor de la seva oració, perquè el Déu que ens fa viure unànimes en una sola casa no admet a la casa eterna i divina, sinó aquells que fan una oració unànime. Germans estimats: que en són de profunds, de nombrosos, de grans, els misteris de l’oració del Senyor, aplegats en una pregària breument, però abundants i poderosos espiritualment. No ens pot passar  per alt que cadascuna de les nostres pregàries i oracions es troba en aquest compendi de doctrina celestial. Ens ha dit: Pregueu d’aquesta manera: Pare nostre que esteu en el cel. L’home nou renascut i tornat a Déu per la seva gràcia, diu primerament “Pare” perquè comença a esdevenir fill seu. L’evangeli diu: Ha vingut als seus i els seus no l’han rebut, però a tots els qui l’han rebut els ha donat poder d’esdevenir fills de Déu, als qui creuen en el seu Nom. Qui ha cregut en el seu Nom i ha esdevingut fill de Déu, ha de començar per donar gràcies, tot proclamant-lo Fill de Déu i anomenant-lo Pare el Déu que està en el Cel”.

                                               Hem de pescar on i com es pugui, sempre, però, en el Nom del Senyor. Avui a Matines hi he trobat una excel·lent pesca insospitada. Us en faig la gràcia:  “I la voluntat de Déu és allò que el Crist ha fet i ha ensenyat: la humilitat en la conducta, la fermesa en la fe, la mesura en el parlar, la justícia en els fets, l’amor en l’obrar, la rectitud en els costums; no ser capaç de fer injustícia i en canvi tolerar les que ens han fet; estar en pau amb els germans; estimar el Senyor amb tot el cor, estimar en Ell el fet que sigui Pare, témer el fet que sigui Déu. No anteposar res al Crist, perquè Ell no ens ha anteposat cap cosa. Adherir-nos inseparablement al seu amor, aferrar-nos a la creu amb fortalesa i fidelitat. Quan hi ha persecució pel seu Nom i pel seu honor, manifestar en l’interrogatori la fermesa que ens fa confessors; en la tortura, la fe per la qual lluitem; en la mort , el coratge del Crist, això és fer els preceptes de Déu, això és complir  la voluntat del Pare”. ( Tot l’escrit d’avui és de sant Cebrià, del 238).

            Ja de bon matí, abans de les set i amb un cel ja en plena albada, oberta la finestra i a l’oreig matinal llegia-pregava les Matines . Què n’és d’agradós i plaent obrir jornada amb la bondat i dolcesa de saludar Déu PARE.  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XII,  21/6/26 Sabadell