Homilia del diumenge 1 de març del 2026

                            HISTÒRIA  DE  LA  SALVACIÓ

                                               El camí quaresmal ens porta al Tabor com a prefiguració del fi i terme del nostre esforçat caminar fins a les atalaies del Misteri Pasqual que celebrarem cada dia en què l’Assemblea de pocs o molts més, és a dir en l’Eucaristia per allò de que cada dia és Pasqua; i ho farem solemnement els dies de Setmana Santa. Tot això descriu al viu el misteri de Déu que parla i parlant salva amorosament. Tots nosaltres estem divinament implicats en aquesta acció de ser salvats per la Paraula. La segona Persona de la Sma. Trinitat des d’abans de la mateixa creació ja se’ns presenta amb el nom de Paraula-Logos i que temps a venir encarnant-se prendrà nom de Jesús que vol dir que Déu salva.

                                               Coincidint amb la celebració d’aquest diumenge de Quaresma, tot ell centrat en la Paraula, com es manifesta epifànicament en la segona declaració pública del Pare que reafirma les paraules de presentació ja abans manifestada en el Baptisme: “Aquest és el meu fill, el més estimat”. I ara hi afegirà aquest: escolteu-lo. Que va dirigit principalment als tres testimonis que són els espectadors del compromís de salvació: Pere, Jaume i Joan, que superada la prohibició de no dir res del què han presenciat, palesaran la identificació de Jesús com a mestre i metge i salvador. Però tirem endarrere, perquè juntament amb Jesús apareixen nimbats del mateix núvol –símbol de la presència de Déu- dues figures cabdals d’aquesta Història de la Salvació. Són complexivament Moisès i Elies, la Llei i els Profetes, tots significats exponents de la Paraula salvífica del Déu del i per al Poble  de Déu.

                                               Anem al llibre del Nou Testament que es titula Epístola als Hebreus que s’inicia precisament així: “Després que en altre temps Déu havia parlat als pares molt sovint i de moltes maneres per mitjà dels profetes, en aquests darrers dies definitius ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, a qui ha constituït hereu de totes les coses, pel qual va fer també el món. Ell que és el resplendor de la seva glòria i l’empremta de la seva substància, que sustenta totes les coses amb la seva Paraula poderosa, després d’haver acomplert l’expiació dels pecats, s’assegué a la dreta de la Majestat, a les altures, tant més superior als àngels, com més diferent del d’ells és el Nom que ha heretat” (He. 1ss).

                                               Més solemnement i més coincident no es pot trobar el relat “metahistòric” de la Paraula que ha signat la salvació des d’abans i tot de la mateixa creació. Tot això pren principi ja des del mateix Abraham com podem llegir a la primera lectura d’avui. “Faré gran el teu nom, que servirà per a beneir”. Moisés i Elies conversaven amb Jesús sobre la predicció que Jesús havia fet camí del Tabor. Al capítol anterior al del Tabor passen coses per ser ben subratllades... Després de la confessió de Pere sobre la messianitat de Jesús i havent subratllat que pujaven a Jerusalem on Jesús seria lliurat a mort pels ancians, pels sacerdots, i que després ressuscitaria, la veu discordant de Pere es posà a reprendre`l, fet inaudit que provocà de part de Jesús la repulsa més forta que podem llegir: “ves-te’n del meu davant, Satanàs! M’ets motiu d’escàndol”. A continuació Jesús adreçant-se als seus deixebles recalca de nou “Si algú vol venir amb mi que es negui a si mateix, que prengui la seva creu, i que em segueixi, perquè aquell que vulgui salvar la seva vida, la perdrà, en canvi el qui perdi la seva via, per causa meva, la trobarà”. A rengló seguit, Mateu en encetar nou capítol ens dona  el relat de la Transfiguració on Pere fa “el gran paper (!)” de no estar a l’altura dels esdeveniments... Això hem porta –discretament- a posar l’accent en la col·lecta del dia, passant lleument per sobre de l’actuació de Pere: “Oh Déu, Vós que ens maneu  d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu interiorment amb la vostra Paraula; feu que, purificada la nostra visió espiritual, fruïm de la contemplació de la vostra Glòria”.

                                               Precisament avui hem ciclostilat el començament del Document Dei Verbum del Concili Vaticà II que successivament anirem posant a la consideració (deixeu-me’n dir quaresmal), tota ella centrada a obrir-nos a la riquesa de la Paraula de Déu que ens portarà a experimentar directament la salvació que va molt més enllà del perdó dels nostres pecats, que ens salva de la mort i ens ofereix una plètora de gràcia i de gràcies que suposen obrir-nos a la participació de i en la vida eterna. Justament a l’Oració sobre les Ofrenes farem aquesta oblació: “”Senyor, que aquestes ofrenes esborrin els nostres pecats i santifiquin el cos i  l’esperit dels vostres fidels, perquè puguin celebrar les festes de Pasqua”. I en l’oració de la postcomunió direm, tot pregant: “Hem rebut, Senyor, aquests gloriosos misteris i us en donem gràcies, perquè, vivint encara a la terra, ja ens feu participar dels béns celestials”.

                                               El concepte de pecat queda transfigurat per la immensa glòria de què participem en “la riquesa de la Gràcia de Déu que “s’ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim; ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps; ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Ef. 1, 3-14). En efecte, en el número 4 de la constitució Dei Verbum hi llegim: “Crist duu a terme la revelació i en ella se’ns mostra com a Salvador, enviant-nos finalment l’Esperit Sant, Esperit de la veritat que completa la revelació. L’economia cristiana, en tant que pacte nou i definitiu, mai no s’estroncarà i ja no hem d’esperar cap més revelació pública, abans de la manifestació gloriosa de nostre Senyor Jesucrist”.

                                               Recordeu que durant aquesta Quaresma tenim algunes fites a acomplir (permeteu-me un bis no sol·licitat!): Estudiar l’evangeli de Mateu, a partir del llibre de Francesc Riera que convindria tenir-lo com a instrument de reflexió amb la determinació de subratllar-lo, fer-nos-hi preguntes i poder-ho explicitar en l’àmbit de l’homilia en la missa de les 12 de la Puríssima, a Sabadell. També estudiarem els capítols de la constitució Dei Verbum per endinsant-nos en les instancies de la Lectio divina, bo i tenint com a base tot l’entramat litúrgic de La Missa de cada dia, a partir de la qual cada dia llegirem i ponderarem tot l’articulat dels textos de la missa no tan sols les lectures de l’Escriptura sinó també de les oracions i versets que ens introdueixen en l’espiritualitat litúrgica, sempre tan rica i suggestiva. Sota la proposta del Vaticà II que en “exposar la doctrina genuïna sobre la revelació de Déu i la seva transmissió, per tal que tot el món, en sentir-lo, cregui el missatge de salvació; en creure’l, esperi i esperant-lo. Estimi” (segons la dita de S, Agustí).

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge segon de Quaresma, 1 de març del 2026.  Sabadell

Homilia del diumenge 22 de febrer del 2026

                                   LA  MUNTANYA  MÀGICA

                                                           Cal pujar (la costeruda pujada de gener. Apa que ja estem acabant o acabats, potser!); i ara “encetem el febrer” i ¿on som del nostre anar pujant, petit a petit? No som ni el volem ser uns Kilian Jornet. Deixeu-lo fent pics. Nosaltres anirem pujant i pujant paret amunt, donant les voltes que faci el camí, fent pauses per comentar la jugada amb el desig de pujar com fèiem aquells enyorats estius a les Colònies familiars de Pineta, en cerca de l’anomenat Balcó de Pineta/Bielsa o bé al Mar/boré i allí asseguts davant de la carcanada del Mont Perdut, asseguts en la discreta herba que hi havia, ens posem a escoltar l’evangeli del l’anomenat Sermó de la Muntanya (Mateu que és nostre Torsimany durant tot l’any litúrgic (capítols de 5 fins al 7 però en disposició de respirar la pau sense contaminacions de la Plana, que és aquest món “esverat”, on ens resulta tan difícil de concentrar-nos i escoltar el “gust i la música d’Evangeli”, a què ens invitava el nostre germà Francesc, que encara segueix parlant-nos a cau de cor. I com en un amfiteatre, res de la “trona” d’abans, temps eren temps. Ara, només els menuts s’asseuen a taula amb la seva “trona” i si escoltéssim com ells fan, la cosa funcionaria d’allò “més-bé”. Aquest protocol és per fer atenció a l’Evangeli de Mateu, tot just començar el capítol 5è, versets de l’1-12. Com que a mi m’heu sentit massa i “troppo”, deixaré que ens ho digui un gran comentarista de l’evangeli de Mateu (ho copio del número 6 d’una conferència que els va fer als dels Grups, (jo ja en diria Comunitats Sinodals) de Vida Creixent) pel pare Francesc Riera i Figueras, jesuïta, a qui cedeixo la paraula i em poso a escolta

Sermó de la Muntanya. Una “Constitució” per al Regne . La utopia de Jesús:

                                               “L’experiència mística que Jesús porta del baptisme del Jordà, on ha estat amb el Baptista,  juntament amb la bona experiència de la “trobada” amb tanta gent dels pobles de Galilea, ara esclata en aquesta colossal “simfonia”. El Sermó de la Muntanya és la perla fina de l’evangeli de Mateu i una pàgina antològica de la humanitat. Però sovint quan la llegim, en comptes de provocar-nos una joia desbordant, acabem amb complex de culpabilitat. N’estem ben lluny. És una ètica tan pura i elevada, però tan impossible! Sembla que Jesús ens imposi una llei encara més exigent que la dels fariseus o doctors. Si fos així, convertiríem Jesús en un fariseu, encara més refinat. El Sermó de la Muntanya no seria “Bona Nova”, Jesús ens hauria fet un tort en proposar-lo. Malament, rai, si el llegim com un nou codi de moral. No es tracta justament d’un seguit de lleis: “has de fer això...” i això altre!”, un imperatiu. Més aviat hauria de ser un verb indicatiu: “contempla com n’és d’encisadora la Comunitat alternativa del Regne, somia-hi!; gaudeix de la Utopia cristiana. I a més, “alegra’t perquè al teu entorn hi trobes persones que han “encaixat” l’estil que visqué Jesús i funcionen prou d’aquesta manera. I sorprèn-te, perquè tu mateix sovint et descobreixes així, i per tant ets del Regne (encara barrejat amb feblesa)

                                               El Sermó de la Muntanya explica com és el Regne que  Jesús ve a portar. El Sermó és, doncs:

-.La descripció del Regne, com si diguéssim, la seva “Constitució!

-.La millor descripció de la Persona de Jesús, la seva fotografia.

-.Caldria llegir-lo, agraïdament, també la fotografia del deixeble, al qual se li han anat “encomanant” trets de l’estil de Jesús, després que, entusiasmat, ha deixat les “xarxes” i s’ha sentit visceralment acollit, estimat a fons perdut per l’únic Gran. Tot plegat li ha donat absoluta llibertat per a estimar i acollir “a fons perdut”.

            Aquest tarannà de viure és la sal i la llum per al món que té ànsies d’esdevenir Regne.

            Afegiré la part de la seva conferència copiada, perquè la meva malaptesa no em permet fer altre cosa:

            L’escenari (5, 1.2)          

                                               Mateu proposa que imaginem un escenari complet i bellíssim, que ens recorda els dies fundacionals del poble quan Moisès proclama la Llei (Ex 19, 2-4)En aquest moment inicial és indispensable “mirar” el rostre i el cor de Jesús, deixar-se amarar de la seva llum, per tal que el Sermó no sigui una filosofia, un humanisme... sinó una Persona, Jesús, per la qual el deixeble ha quedat fascinat, ha deixat les  xarxes i l’ha seguit feliç

            1.-Benaurances: l’obertura musical que insinua ja els temes de tot el Sermó

            Són com una mena de “simfonia”, perquè anem afinant l’oïda. Un cant d’alegria exultant, la gran Bona Notícia, tot un altre estil, ben alternatiu a la cultura dominant dels dies de Jesús  dels nostres dies. Un estil alliberador que crea el Regne de Déu.

                            Benaurats els pobres en l’esperit:  Com si digués, “quina sort” els qui han fet l’experiència que la salvació només ve de Déu, i ja no pidolen desesperadament a “les coses”. Per això, d’ells surt repartir-ho tot, són “igualadors” de les diferències. La seva dèria no és acumular béns materials, culturals... ni espirituals Són radicalment deseixits, capaços d’anar pel món fent una mica “el préssec” Són benaurats perquè la seva riquesa és que el Pare els és Incondicional. Quina sort!, aquests ja viuen en el Regne, posseeixen el Regne.

                            Benaurats els qui ploren. Tots els qui presenten el seu crit silenciós i les seves llàgrimes davant Déu. Plor per la injustícia del món on el Regne és absent, plor per les pròpies misèries, plor per l’opacitat del món buit de valors. Obren la seva ànima apesarada a Déu, i Déu els consolarà!

                            Benaurats els humils: Els que se situen lúcidament en l’humus de les seves autèntiques dimensions, els qui no se situen pel damunt, que no coneixen la violència de l’explotació i del domini sobre els altres. Justament aquesta afabilitat els farà posseir la Terra!

                            Fam de justícia: Enmig d’un món tan trencat. La “justícia” en les relacions amb els humans i amb Déu, que tot seguit descriurà el Sermó. La fam del cor inquiet fins que reposi en Déu, la fam de “fondària” i de sortir del cercle esquifit del quotidià on sovint ens hem encerclat. Déu els saciarà!

                            Compassius: misericordiosos: els que “com-par-teixen”, saben anar pel món ajudant, portant en el cor les misèries dels altres, perdonant. Atents a les necessitats dels més petits, dels darrers, dels qui ningú no té en compte. Col·loquen la compassió per damunt dels drets. Feliços ells, Déu mateix carregarà amb llurs misèries!

                            De cor net, transparents (senzills com coloms, per bé que astuts com serpents!, 10, 16). El seu cor és radical i pur: van amb l’honestedat i la veritat per davant, posen el do de si per damunt dels propis interessos. Com que tenen un cor semblant al de Déu, el veuran cara a cara!

                            Pacificadors: Els qui treballen per la pau (tan interna, com externa), els qui saben posar reconciliació. La pau i la reconciliació de l’era messiànica, la qual no es fa amb falsos irenismes sinó amb la lluita dels intrèpids, que ben sovint porta persecucions. Déu els dirà fills!

                            Els perseguits: Com el Baptista, com Jesús, com els apòstols... com tants homes i dones que han jugat a fons aquest estil. Els mil maldecaps diaris de la lluita pel Regne i la seva j justícia. I les persecucions maldestres que a cops caldrà encaixar. D’ells s’afirma, retornant a la primera benaurança (3), que el Regne és seu!

                            I trencant l’estil de les vuit primeres, ara una 9a. Benaurança, que reafirma la vuitena, i que adreça en segona persona del plural dels lectors: cal comptar amb les contrarietats, persecucions, calúmnies, insults... en el camí d’anar amb Jesús pel món fent Regne. Jesús no dona cap consol barat. Quan us toquin...alegreu-vos-en, esteu en la línia dels profetes i de Jesús!

                                               En llavis de Jesús els anys 30

                            És ben probable que la primera, la segona i la quarta fossin pronunciades pel Jesús històric, i no en tercera persona, com ara fa Mateu,  sinó en segona persona. I  adreçades clarament als pobres reals (tal com ho recull Lluc) i no només pobres d’esperit, com adapta Mateu a la seva comunitat.

                            Per Jesús representa el capgirament que el Regne comporta, la inversió dels valors que comença a viure la comunitat, quan funciona amb una filosofia on els darrers són primers.

                            Jesús proclamava “benaurats” els pobres “reals” perquè –els deuria dir- “el Regne és per a vosaltres!”, és a vosaltres a qui correspon. Per això la comunitat, quan és cristiana, situa els pobres en el primer lloc: l’opció preferencial pels pobres que ha acompanyat els seguidors fidels de Jesús al llarg de la història.

                            La revolució cristiana comença el dia que hom ha sentit, molt a dintre del cor, que no és el ric el benaurat. El dia que l’Esperit Sant ens ha fet entendre el capgirament de l’Evangeli. Moltes comunitats, de tots els temps, sembla que ho han començat a entendre i que fan una valoració diferent de les coses.

                            Però Mateu, atenent a les necessitats de la seva gent, les espiritualitza (diu pobres en l’esperit). El que ara els convé és animar-los a tenir un cor pobre, alliberat dels egoismes... això, tanmateix, els obrirà als pobres reals i als darrers de la societat, tal com anirà repetint el seu evangeli.

                            Conferència del P. Francesc Riera  Als Grups de Vida Creixent de Catalunya

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de durant l’any 22 de febrer de l’any 2026        Sabadell

Homilia del diumenge 15 de febrer del 2026

                           EL  CAMÍ  DE  SANT  JAUME

                                               Mireu que en els primers diumenges després de les Festes (Nadal, Epifania, Baptisme de Jesús) hem començat a fer “el camí” seguint –com si diguéssim- a trams (com si féssim el Camí de Sant Jaume, prenent per guia l’evangelista Mateu que, tot d’una, ens ha anat introduint en el Sermó de la Muntanya (capítols del 5 al 7 ambdós inclosos) amb les Benaurances com a pòrtic i –si voleu trams enllà com si fos un GPS- ens portarà a la “saviesa” de l’evangeli que Pau ja pre-monitoritza i que és una saviesa de persones conscients de tot el viatge “sinodal” (=camí fet conjuntament). Avui se’ns introdueix en el “secret” de tot el viatge. Per arribar a la nostra Compostela ens hem de ser “revestits de Crist”, que és igual i s’adiu a la saviesa d’una “fe madura” que amb la guia de sant Pau en la segona lectura d’avui se’ns desclou el pla que Déu “s’ha proposat, endinsant-nos-hi en la saviesa, amagada fins ara, però que abans de tots els temps Déu ja tenia decidida, perquè sigui la nostra glòria”. Als que sou de fe ben madura us recomano que llegiu al primer capítol de la Carta de Pau als efesis i us meravellareu de saber el què redescobrireu, llegint-lo poc a poc, amarant-vos-en. “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home “somniava” això que Déu té preparat per als qui l’estimen”. Estem al llindar de la casa on viu la saviesa, accedim a la porta i truquem (“a Maria Puríssima”) i t’obren de bat a bat als membres de família reconeguts i estimats... “Però a nosaltres Déu ens ho va revelant per obra de l’Esperit Sant, ja que l’Esperit (endins, endins) que tot ho penetra fins al més profund de Déu”. Restem pouant en el cor sapiencial, allò de més íntim que al Petit Príncep li diu el secret de la Guineu, amical, domèsticament: “només podem veure des de dins del cor la veritat de la veritat”. Recordeu allò de l’aclamació abans de l’evangeli que hem dit avui dia de la Mare de Lourdes: “La vostra Paraula és veritat, Senyor; consagreu-nos en la veritat”.

                                                Obrim tercera “escomesa” avui del Sermó de la Muntanya després de les Benaurances i d’identificar-nos per Jesús: “Sou Sal i sou Llum”. Ara toca les contrastacions: “se us ha dit..., Jo us dic”. Jesús no anul·la la Llei, sinó que la porta a un nivell de pregonesa que la sublima i la magnifica qualitativament, no com els antics que quantificaven: tantes coses, tantes vegades. Ha començat un nou ordre: la gràcia assumeix l’ètica i la configura amb la Gràcia que ens és donada i és saviesa de i en l’Esperit Sant que se’ns va introduint, experiència a experiència. Sapiència que ve del verb llatí sapere, que etimològicament vol dir assaborir, gustar, degustar, abans que d’un “saber” que ha perdut l’arrel saborosa, la que els contemplatius coneixen bé per la presència “somiada”, feta experiència. D’això van totes les lectures de la litúrgia d’avui. A tall de botó de mostra tenim la col·lecta: “Oh Déu, Vós prometeud’habitar en els nets i humils de cor; feu que per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.

                                               Comencem el tram més muntanyós del Camí de Sant Jaume i ens veurem a reposar el Primer Diumenge de Quaresma. Deixem-nos guiar pel doble GPS de Mateu i de la Guia mateixa de l’Esperit Sant. Pau en tenia superior experiència i és un òptim deixeble, a més d’un savi dels de l’evangeli. Re/emprenem la ruta compostelana. Ens trobarem el primer diumenge de Quaresma. Bon viatge sinodalment.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 15 de febrer del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 8 de febrer del 2026

                                                 AIRES  NOUS

Sí, sí, aires nous, la novetat comença a apuntar en el què podríem dir-ne noves expectatives amb la direcció, gerència (abans en dèiem el servei eclesial) del nou papa. Us he de dir que potser no enyorarem tant el record de Francesc, perquè el nou papa em sembla que ha assumit de ple el missatge i la determinació del qui ens va acompanyar i el vàrem acompanyar –també!- en la segona dècada del nostre segle fins l’any 2025. Jo ja he notat una sintonia de base en els primers signes del nou pontificat. L’estimarem, perquè es farà estimar com el seu antecessor! Vull posar de relleu el fet –novetat!- que s’ha esdevingut aquest gener mateix! Tinc a les mans i estic llegint amb complaença la revista VN (Vida Nueva), revista que fa molts, moltíssims anys que ens acompanya, reportant l’actualitat de la vida de l’Església, tan invisibilitzada avui per tants mèdia, que no solament ens ignoren sinó que àdhuc ens blasmen i tot... És el número 3.442. És setmanal i el número que tinc a les mans correspon a la setmana del 17 -23 de gener d’enguany. Fa goig tenir-la davant dels ulls i del cor. M’explico: Es relata -amb tota una selecta reunió de fotografies a color- un aplec (“consistori”=reunió de treball) a Roma del papa Lleó XIV amb 170 dels 245 cardenals. Tots hi foren invitats, però l’edat provecta va eximir l’anada de tots... La reunió va tenir lloc al Vaticà els dies 7-8 del proppassat gener (pura actualitat!). Recullo algunes frases, títols destacats a peu de fotografies, de cardenals asseguts en taules rodones de sis-vuit persones que podien parlar obertament. Copio algunes de les frases ben destacades: León XIV activa el Sínodo (=caminar junts) púrpura (bona troballa aquest adjectiu!). León XIV contagia la SINODALIDAD a los cardenales. Una reunión para revitalitzar el Sínodo.

                                               I ja entrant en el contingut d’aquesta simptomàtica reunió: “En el primer consistorio extraordinario de León XIV ha imperado un clima fraterno. Una “conversación” en la que, entre todos, con espíritu de unidad (que no uniformidad), los cardenales han reflexionado sobre el hoy y el mañana de la Iglesia. Así, Prevost ha decidido que en junio volverán a reunirse. Y ya lo harán una vez cada año. La sinodalidad aterriza.

                                               El papa formuló una pregunta; “De frente al camino de los próximos uno o dos años, ¿qué aspectos y prioridades podrían orientar la acción del Santo Padre y de la Curia?” León XIV lanzó otro interrogante: “¿Hay vida en nuestra Iglesia?” El cardenal Timothy Radecliffe dijo en su meditación inicial: “El Señor nos llama a navegar en las tormentas y a afrontarlas con verdad y valentia”. ¿Qué tormentas urge afrontar?

                                               Després, a continuació al llarg d’unes pàgines, 10 cardenals comparteixen amb VN la seva visió del primer consistori. Us posaré només els títols del què van explicitar aquests cardenals (vuit dels quals són llatinoamericans, un d’ells el bisbe de Madrid i un altre de Còrcega)

            -. Una Iglesia sin dimensión profética se queda coja.

            ., Las propuestas nostálgicas no ayudan.

            -. Se ven aires más eclesiales y menos eclesiásticos.

            -. La tormenta es la irrelevancia del evangelio en la vida cotidiana.

            -. Hemos afianzado el camino para ser una Iglesia abierta.

            -. La clave del pontificado es la implementación del Vaticano II.

            -. Los márgenes nos llaman a “salir” y servir.

            -. Nuestra misón no es buscar tácticas, políticas o estrategias.

            -. La reforma litúrgica del Vaticano II ha quedado paralítica y anémica.

            -. Los abusos, la crisis vocacional y la secularización son nuestras tormentas.

                                               Essent l’evangeli de Mateu l’evangeli que en la litúrgia sobretot dominical al llarg de tot l’any litúrgic 2026 se’ns proposa: mirarem d’exposar-lo a les nostres homilies, no allargar-nos més del que ens és habitual, prèvia lectura acurada del text que us el fornirem, que és el que va escriure en Francesc Riera i Figueras SJ, titulat Evangeli de Mateu (Una mirada a Jesús crea el difícil consens en una església plural) publicat  per l’Editorial Claret, donant sentit paraula per paraula i formulant-vos preguntes que les farem arribar a unes persones de la parròquia, preparades en els estudis bíblics: o per escrit a la a l’inici de la Missa de 12 a la parròquia de la Puríssima de Sabadell o bé a través d’internet a la seva web: secretaria@purissimasabadell.org. Anirem desglossant el llibre, frase per frase, il·lustrant el text amb el context, a fi d’anar-nos afermant en una fe ben informada, raonada i feta pregària.

                                               La pretesa és anar convertint aquesta Assemblea Litúrgica amb traces i estil ja assajat en altres experiències de sinodalitat. Caldrà tenir coneixença de les conclusions derivades de les reunions múltiples al llarg de més de quatre anys, els últims de l’enyorat papa Francesc que les va aprovar i segellar després de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes del 26 d’octubre del 2024. Document final: Per una Església sinodal: Comunió, Participació, Missió que farem a mans dels qui encara no el tenen.

                                               Precisament en el document hi trobem aquestes invitacions

i consideracions: “La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o  petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió de l’Església: pares i familiars, padrins i padrines, catequistes i educadors, animadors de la litúrgia i treballadors en l’àmbit de la caritat, diaques, preveres i el mateix bisbe. A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no és però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist” (Ef 4, 13) i obertura als dons de l’Esperit per a un testimoni viu i joiós de la Fe. Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l’Eucaristia forma els cristians: “La plenitud de la nostra formació és la conformació a Crist |...|: no és tracta d’un procés mental, abstracte, sinó d’esdevenir Ell. Per a molts fidels, l’Eucaristia dominical és l’únic contacte amb l’Església: tenir cura de la celebració de la millor manera, amb especial atenció a l’homilia i a la participació activa de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d’un i gràcies al ministeri d’alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació –les tres pedres angulars de la sinodalitat- es realitza i es renova en cada Eucaristia (número 142)

Ens trobem en l’Eucaristia que d’ara en endavant en direm merídies dominical de la Puríssima. Per això d’anar entrant en el domini digital...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge 5 de durant l’any, 8 de febrer del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 1 de febrer del 2026

                                 LA  MUNTANYA  MÀGICA

                                                           Cal pujar (la costeruda pujada de gener. Apa que ja estem acabant o acabats, potser!); i ara “encetem el febrer” i ¿on som del nostre anar pujant, petit a petit? No som ni el volem ser uns Kilian Jornet. Deixeu-lo fent pics. Nosaltres anirem pujant i pujant paret amunt, donant les voltes que faci el camí, fent pauses per comentar la jugada amb el desig de pujar com fèiem aquells enyorats estius a les Colònies familiars de Pineta, en cerca de l’anomenat Balcó de Pineta/Bielsa o bé al Mar/boré i allí asseguts davant de la carcanada del Mont Perdut, asseguts en la discreta herba que hi havia, ens posem a escoltar l’evangeli del l’anomenat Sermó de la Muntanya (Mateu que és nostre Torsimany durant tot l’any litúrgic (capítols de 5 fins al 7 però en disposició de respirar la pau sense contaminacions de la Plana, que és aquest món “esverat”, on ens resulta tan difícil de concentrar-nos i escoltar el “gust i la música d’Evangeli”, a què ens invitava el nostre germà Francesc, que encara segueix parlant-nos a cau de cor. I com en un amfiteatre, res de la “trona” d’abans, temps eren temps. Ara, només els menuts s’asseuen a taula amb la seva “trona” i si escoltéssim com ells fan, la cosa funcionaria d’allò “més-bé”. Aquest protocol és per fer atenció a l’Evangeli de Mateu, tot just començar el capítol 5è, versets de l’1-12. Com que a mi m’heu sentit massa i “troppo”, deixaré que ens ho digui un gran comentarista de l’evangeli de Mateu (ho copio del número 6 d’una conferència que els va fer als dels Grups, (jo ja en diria Comunitats Sinodals) de Vida Creixent) pel pare Francesc Riera i Figueras, jesuïta, a qui cedeixo la paraula i em poso a escolta

Sermó de la Muntanya. Una “Constitució” per al Regne . La utopia de Jesús:

                                               “L’experiència mística que Jesús porta del baptisme del Jordà, on ha estat amb el Baptista,  juntament amb la bona experiència de la “trobada” amb tanta gent dels pobles de Galilea, ara esclata en aquesta colossal “simfonia”. El Sermó de la Muntanya és la perla fina de l’evangeli de Mateu i una pàgina antològica de la humanitat. Però sovint quan la llegim, en comptes de provocar-nos una joia desbordant, acabem amb complex de culpabilitat. N’estem ben lluny. És una ètica tan pura i elevada, però tan impossible! Sembla que Jesús ens imposi una llei encara més exigent que la dels fariseus o doctors. Si fos així, convertiríem Jesús en un fariseu, encara més refinat. El Sermó de la Muntanya no seria “Bona Nova”, Jesús ens hauria fet un tort en proposar-lo. Malament, rai, si el llegim com un nou codi de moral. No es tracta justament d’un seguit de lleis: “has de fer això...” i això altre!”, un imperatiu. Més aviat hauria de ser un verb indicatiu: “contempla com n’és d’encisadora la Comunitat alternativa del Regne, somia-hi!; gaudeix de la Utopia cristiana. I a més, “alegra’t perquè al teu entorn hi trobes persones que han “encaixat” l’estil que visqué Jesús i funcionen prou d’aquesta manera. I sorprèn-te, perquè tu mateix sovint et descobreixes així, i per tant ets del Regne (encara barrejat amb feblesa)

                                               El Sermó de la Muntanya explica com és el Regne que  Jesús ve a portar. El Sermó és, doncs:

-.La descripció del Regne, com si diguéssim, la seva “Constitució!

-.La millor descripció de la Persona de Jesús, la seva fotografia.

-.Caldria llegir-lo, agraïdament, també la fotografia del deixeble, al qual se li han anat “encomanant” trets de l’estil de Jesús, després que, entusiasmat, ha deixat les “xarxes” i s’ha sentit visceralment acollit, estimat a fons perdut per l’únic Gran. Tot plegat li ha donat absoluta llibertat per a estimar i acollir “a fons perdut”.

            Aquest tarannà de viure és la sal i la llum per al món que té ànsies d’esdevenir Regne.

            Afegiré la part de la seva conferència copiada, perquè la meva malaptesa no em permet fer altre cosa:

            L’escenari (5, 1.2)       

                                               Mateu proposa que imaginem un escenari complet i bellíssim, que ens recorda els dies fundacionals del poble quan Moisès proclama la Llei (Ex 19, 2-4)En aquest moment inicial és indispensable “mirar” el rostre i el cor de Jesús, deixar-se amarar de la seva llum, per tal que el Sermó no sigui una filosofia, un humanisme... sinó una Persona, Jesús, per la qual el deixeble ha quedat fascinat, ha deixat les  xarxes i l’ha seguit feliç

            1.-Benaurances: l’obertura musical que insinua ja els temes de tot el Sermó

            Són com una mena de “simfonia”, perquè anem afinant l’oïda. Un cant d’alegria exultant, la gran Bona Notícia, tot un altre estil, ben alternatiu a la cultura dominant dels dies de Jesús  dels nostres dies. Un estil alliberador que crea el Regne de Déu.

                            Benaurats els pobres en l’esperit:  Com si digués, “quina sort” els qui han fet l’experiència que la salvació només ve de Déu, i ja no pidolen desesperadament a “les coses”. Per això, d’ells surt repartir-ho tot, són “igualadors” de les diferències. La seva dèria no és acumular béns materials, culturals... ni espirituals Són radicalment deseixits, capaços d’anar pel món fent una mica “el préssec” Són benaurats perquè la seva riquesa és que el Pare els és Incondicional. Quina sort!, aquests ja viuen en el Regne, posseeixen el Regne.

                            Benaurats els qui ploren. Tots els qui presenten el seu crit silenciós i les seves llàgrimes davant Déu. Plor per la injustícia del món on el Regne és absent, plor per les pròpies misèries, plor per l’opacitat del món buit de valors. Obren la seva ànima apesarada a Déu, i Déu els consolarà!

                            Benaurats els humils: Els que se situen lúcidament en l’humus de les seves autèntiques dimensions, els qui no se situen pel damunt, que no coneixen la violència de l’explotació i del domini sobre els altres. Justament aquesta afabilitat els farà posseir la Terra!

                            Fam de justícia: Enmig d’un món tan trencat. La “justícia” en les relacions amb els humans i amb Déu, que tot seguit descriurà el Sermó. La fam del cor inquiet fins que reposi en Déu, la fam de “fondària” i de sortir del cercle esquifit del quotidià on sovint ens hem encerclat. Déu els saciarà!

                            Compassius: misericordiosos: els que “com-par-teixen”, saben anar pel món ajudant, portant en el cor les misèries dels altres, perdonant. Atents a les necessitats dels més petits, dels darrers, dels qui ningú no té en compte. Col·loquen la compassió per damunt dels drets. Feliços ells, Déu mateix carregarà amb llurs misèries!

                            De cor net, transparents (senzills com coloms, per bé que astuts com serpents!, 10, 16). El seu cor és radical i pur: van amb l’honestedat i la veritat per davant, posen el do de si per damunt dels propis interessos. Com que tenen un cor semblant al de Déu, el veuran cara a cara!

                            Pacificadors: Els qui treballen per la pau (tan interna, com externa), els qui saben posar reconciliació. La pau i la reconciliació de l’era messiànica, la qual no es fa amb falsos irenismes sinó amb la lluita dels intrèpids, que ben sovint porta persecucions. Déu els dirà fills!

                            Els perseguits: Com el Baptista, com Jesús, com els apòstols... com tants homes i dones que han jugat a fons aquest estil. Els mil maldecaps diaris de la lluita pel Regne i la seva j justícia. I les persecucions maldestres que a cops caldrà encaixar. D’ells s’afirma, retornant a la primera benaurança (3), que el Regne és seu!

                            I trencant l’estil de les vuit primeres, ara una 9a. Benaurança, que reafirma la vuitena, i que adreça en segona persona del plural dels lectors: cal comptar amb les contrarietats, persecucions, calúmnies, insults... en el camí d’anar amb Jesús pel món fent Regne. Jesús no dona cap consol barat. Quan us toquin...alegreu-vos-en, esteu en la línia dels profetes i de Jesús!

                                               En llavis de Jesús els anys 30

                            És ben probable que la primera, la segona i la quarta fossin pronunciades pel Jesús històric, i no en tercera persona, com ara fa Mateu,  sinó en segona persona. I  adreçades clarament als pobres reals (tal com ho recull Lluc) i no només pobres d’esperit, com adapta Mateu a la seva comunitat.

                            Per Jesús representa el capgirament que el Regne comporta, la inversió dels valors que comença a viure la comunitat, quan funciona amb una filosofia on els darrers són primers.

                            Jesús proclamava “benaurats” els pobres “reals” perquè –els deuria dir- “el Regne és per a vosaltres!”, és a vosaltres a qui correspon. Per això la comunitat, quan és cristiana, situa els pobres en el primer lloc: l’opció preferencial pels pobres que ha acompanyat els seguidors fidels de Jesús al llarg de la història.

                            La revolució cristiana comença el dia que hom ha sentit, molt a dintre del cor, que no és el ric el benaurat. El dia que l’Esperit Sant ens ha fet entendre el capgirament de l’Evangeli. Moltes comunitats, de tots els temps, sembla que ho han començat a entendre i que fan una valoració diferent de les coses.

                            Però Mateu, atenent a les necessitats de la seva gent, les espiritualitza (diu pobres en l’esperit). El que ara els convé és animar-los a tenir un cor pobre, alliberat dels egoismes... això, tanmateix, els obrirà als pobres reals i als darrers de la societat, tal com anirà repetint el seu ev

                Conferència del P. Francesc Riera  Als Grups de Vida Creixent de Catalunya

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de durant l’any 1 de febrer de l’any 2026     Sabadell

Homilia del diumenge 25 de gener del 2026

                                      PARAULA I (en la) VIDA

                                               El Concili Vaticà II va tractar de Constitució (sí, Cons-ti-tu-ció!) les determinacions sobre la Litúrgia, que fou precisament la primera -de les quatre- aprovada (any 63).  Pau VI de seguida va promoure de posar-la en els carrils de la Reforma que ella promovia. Ens van invitar al plus de fer de forma contínua, les  lectures bíbliques que anirem descabdellant en les assemblees dominicals, sobretot. Això vol dir que les lectures, forçosament fragmentàries que llegim en particular els diumenges i que tenen continuïtat en diumenges següents -com ara les d’aquest diumenge, que són: la de l’evangeli de Mateu (que ens acompanyarà durant tot l’any 26) i la I Corintis de Pau, (que la seguirem en diumenges successius)- ens haurien de portar a llegir-les enterament abans de tot, per poder contextualitzar les perícopes que aniran afegint-se, diumenge a diumenge. Jo aconsello agafar el NT i llegir les introduccions tant la de Mateu com la dels Corintis; i, a continuació, llegir-les enterament i pausada totes dues, per veure’n l’estructura i les invitacions que aniran afluint i així passar de la Paraula continuada a la lliçó particular en els textos de cada missa. Així podrem passar de la paraula a la Paraula i de la vida a la Vida, ambdues se’ns faran Majúscules! Només d’aquesta manera en una inicial “lectiu divina” donarem la resposta a la intenció conciliar, d’un major aprofitament, major interiorització i major impacte de la Paraula convertida en la Vida. 

                                               Tenim l’ocasió de fer aquestes experiències recomanades, perquè justament les estem començant tant en la segona lectura com en l’evangeli d’aquest diumenge, que allò que en diuen de “diumenges de durant l’any” que =vol dir, que no celebrem manifestacions singulars, sinó el curs troncal de la litúrgia que suposa una reiterada immersió en el misteri de l’Encarnació i la Redempció, efectuades per Crist en la seva vida normal i històrica i que en l’acte propi de cada eucaristia actualitzem també la nostra incorporació en el misteri de Mort i Resurrecció de Crist en el més íntim del “nosaltres, dels batejats”, com se’ns anomena en definitiva als cristians que som i devem sentir-nos-en... Hem llegit aquest dimecres un fragment del capítol 17 de Joan (pura delícia, endinsada experiència de la vinculació entre (en) Jesús i cada un de nosaltres (“Els he confiat les vostres (del Pare) Paraules, a fi que els qui Vós me’ls heu donat, Jo mateix els he guardat-vetllat i demano que “consagreu-los en la veritat, que és la vostra Paraula i Jo ells he enviat al món, tal com Vós m’hi heu enviat a mi”. Déu és “operatiu/creatiu” en cadascú de nosaltres. En tenir-ne consciència creixent, hi trobareu el goig del mateix Jesús “perquè tinguin el goig que jo tinc en dir-los-hi aquestes paraules que conciten a la unitat “tal com hi ha unitat entre el Pare i Jesucrist”. (Precisament estem celebrant la setmana de la Unitat intraeclesial (de la qual n’ha parlat fa poc el papa Lleó) i entre les confessions en qui ens és comú el mateix baptisme, copartícips tots del misteri de l’Encarnació en Crist i en la Redempció comuna amb tots els batejats, que en són conscients i ho tenen com el regal mes preuat que la pròpia vida com llegim al salm de les Laudes d’avui: “L’amor que em teniu val més que la vida; per això els meus llavis us lloaran... La meva ànima s’ha enamorat de Vós”.

                                               Insisteixo en allò que us deia diumenge passat de que hauríem de passar, des del llibret prou interessant de Paraula i Vida, a La Missa de cada dia, que és el nou “eucologi” o missalet d’abans, que veies als iniciats anar a la celebració eucarística amb aquest missalet i amb el què seguien espiritualment, pas per pas, el desenvolupament de tota la Missa... Tenir-lo a mans, el nou de la Claret, doncs, ens pot servir per preparar-nos, interioritzant les lectures que s’entreveren unes amb les altres, formant menges espirituals que ens permeten gaudir i assaborir aliments consistents. Hem de “rescatar les nostres Eucaristies” amb una plural participació que faci impacte espiritual i puguem preparar-assistir-vivificar-portar a la vida quotidiana les Eucaristies sobretot les dominicals. Seria ser deliciosament obseqüents amb la singularitat de cada Eucaristia, que no es repeteixen mai, si les sabéssim brodar amb una doble participació en el misteri de Crist en cadascú de nosaltres i coparticipat amb tots els fidels presents i... encara més: amb i en tot el teixit del Cos Místic pels quals Crist es dona amorosament al Pare en bé de tots, essent-ne o no conscients. Oh, meravella! Rescatem. Dignifiquem les nostres Eucaristies dominicals. Preparem-les abans de celebrar-les en assemblea. No perdem (o adquirim, si és el cas) la preuada dimensió comunitària i eclesial de cada eucaristia! No és tan sols una participació personal, sinó e-cle-sial! Hi participo en nom de tots els creients, no és una acció desvinculada, perquè és el mateix Jesús qui ens dona inclusió: allò que en Guardini en diu inexistència!

                                               Així comença la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “Aquest sacrosant Concili es proposa acréixer de dia en dia entre els fidels la vida cristiana, adaptar millor a les necessitats del nostre temps les institucions que estan subjectes a canvi, promoure tot que pugui contribuir a la unió de tots els qui creuen en Crist i enfortir allò que serveix per invitar tots els homes a participar del què és i podria ser l’Església per a ells. Per això creu que li correspon d’una faisó particular proveir a la reforma i al foment de la litúrgia.

                                               “En efecte, la litúrgia, per mitjà d’ella s’exerceix l’obra de la nostra Redempció, sobretot en el diví sacrifici de l’Eucaristia, contribueix en grau superlatiu a que tots els fidels expressin en la seva vida i manifestin a tothom el misteri de Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església. És característic de l’Església ser a la vegada, humana i divina, visible i dotada d’elements visibles, lliure a l’acció i donada a la contemplació, present en el món i, tanmateix, pelegrina; i tot això de forma que en ella l’humà estigui ordenat i subordinat a allò diví, tant en allò visible com en l’invisible, tant l’acció com la contemplació, i el present com a la “ciutat futura” que busquem com a Poble de Déu”.

                                               “Déu que vol que tots els homes se salvin i que arribin al coneixement de la veritat, arribats a la plenitud dels temps Déu envià el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per l’Esperit per a evangelitzar els pobres i curar els de cor contrit, com a metge corporal i espiritual, Mitjancer entre Déu i els homes. En efecte, la seva humanitat, unida al Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en Crist es realitzà plenament la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”. “Pel baptisme els homes estan empeltats, inserits en el misteri pasqual de mort i resurrecció de Crist, moren amb Ell, són sepultats  amb Ell i ressusciten amb Ell, reben l’adopció de fills, “per raó de la qual proclamem: Abbà! Pare! i es converteixen així en els veritables adoradors que cerca el Pare”. Igualment, totes les vegades que mengen en el sopar del Senyor proclamem la seva mort fins que torni”. Des del dia de Pentecosta en què l’Església es va manifestar al món, els que van rebre la Paraula i es batejaren, juntament amb els apòstols es reunien en la fracció del pa i en l’oració lloaven Déu, gaudint de l’estima del poble. Des de llavors, l’Església mai ha deixat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual: llegint tot allò que es refereix a Ell, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fan presents novament la victòria i el triomf de la seva mort i donant gràcies ensems a Déu pel do inefable en Crist Jesús, a lloança de la seva glòria per la força de l’Esperit Sant. Per tal de realitzar una obra tan gran, Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en l’acció litúrgica. Està present amb la seva virtut en els sagraments, de forma que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, car, quan es llegeixen en l’Església la Sagrada Escriptura, és Ell qui parla. Està present, finalment quan l’Església canta salms és Ell mateix que va prometre: “On estan dos o tres congregats en el meu nom, allí estic Jo enmig d’ells”. Realment, en aquesta obra tan gran, per la qual Déu és perfectament glorificat i els homes santificats, Crist associa sempre amb i en Ell la seva Esposa, l’Església, que així invoca el seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern”. “Amb raó, doncs, es considera la litúrgia com l’exercici del sacerdoci del Crist. En ella els signes sensibles signifiquen i, cadascun d’ells a la seva manera, realitzen la santificació de l’home, i així el Cos Místic de Jesucrist, això és el Cap i els seus membres, exerceixen el culte públic tot sencer. En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist Sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és l’acció sagrada per excel·lència, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no l’iguala cap altra acció de l’Església”. “La litúrgia no esgota tota l’activitat de l’Església, amb tot, la litúrgia és el cimal,  al qual tendeix tota l’activitat de l’Església i al mateix temps és la font d’on dimana tota la seva força. De fet, tots els treballs apostòlics s’ordenen a que, una volta fets fills de Déu per la Fe i pel baptisme, tots es reuneixin, lloïn Déu enmig de l’Església, participin i prenguin part en la cena del Senyor”. Per la seva part, la litúrgia mateixa impulsa els fidels a que, saciats amb els sagraments pasquals, siguin concordes en la pietat, preguin Déu perquè “conservin allò que varen rebre en la Fe i la renovació de l’Aliança del Senyor amb els homes en l’Eucaristia”, encengui i arrossegui els fidels a la apressant caritat del Crist. En conseqüència, de la litúrgia, sobretot de l’Eucaristia, brolla envers nosaltres la gràcia com de la seva font i s’obté amb la màxima eficàcia aquella santificació dels homes en Crist i ensems aquella glorificació de Déu, a la qual totes les obres de l’Església tendeixen com al seu fi i destí”. “La santa mare Església desitja ardentment que es porti a tots els seus fidels a aquella participació plena, conscient i activa en les celebracions litúrgiques que exigeix la pròpia naturalesa de la litúrgia mateixa i a la qual tenen dret i obligació, en virtut del baptisme, el poble cristià com a llinatge escollit que és, sacerdoci real, nació santa, poble adquirit”. 

                                               Fins aquí he escollit els paràgrafs que m’han semblant més adients per tenir una visió global i globalitzadora del que és sobretot l’Eucaristia que hem de preparar anticipadament a la mateixa celebració i de la qual n’han de pervenir tot un doll de gràcia per donar solidesa a la vida cristiana: en el viure i conviure quotidià. Fem-nos la pregunta de què significa per a mi la participació segons el trinomi sinodal: comunió, participació i missió.  

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge III  de durant l’any, 25 de gener del 2026   Sabadell

Homilia del diumenge 18 de gener del 2026

                       AL  PRINCIPI  DE  TOTS  ELS  PRINCIPIS

                                               Tornem a agafar la marxa litúrgica després de les festes nadalenques, gener amunt, que vol dir que en el dia a dia hi trobem l’estímul de refer camí i de refer-nos i fent bona l’expressió de l’enyorat Francesc quan ens digué com a primícia seva: “La Joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Això ens ho deia el 24 de novembre de l’any 2013, ahir -com aquell qui diu- en iniciar ell i -nosaltres amb ell- el seu pontificat. La gràcia de tot començament: rau en la novetat, en l’audàcia de les propostes. Encara ens ressona molt endins... Amb el fet de poder-nos acompanyar en obrir nous horitzons i en poder ara reprendre la veu estimada amb allò de que en rellegir hi trobem la millor manera d’anar més a fons que en la lectura inicial, per imbuir-nos del què ens diu, ara amb l’afegit de ser-ne llegat pòstum. Els documents en l’Església ni que siguin renovelladors els hi manca de bon principi la “recepció”, l’assumpció que sabem que és lenta i que cal retornar-hi per fer-ne motiu de portar-la a la pràctica de la quotidianitat. Som lents, anem amb retards. Qui ha entrat en les línies mestres del Vaticà II, tot i haver passat només uns seixanta anys? Qui, tu, jo, tants? Ara estem als inicis del pontificat del papa Lleó i haurem de ponderar i fer nostres les primícies del seu pontificat. N’esperem tant per la consonància manifesta amb el nostre estimat Francesc! Tornem al principi de l’exhortació inicial de Francesc. A només poques línies d’haver encetat la Joia de l’Evangeli pren unes paraules de Benet XVI fent-ne inclusió temàtica: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. “No hem cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”.

                                               Ara que ja estem centrats, doncs, podem anar a les lectures de la litúrgia d’avui en allò que inclou de més “fonamentador”. Ho presentarà Isaïes en quatre capítols sobre el Servent de Déu, enviat per restablir les tribus de Jacob i per ser la llum de la salvació, que abasti d’un cap a l’altre de la terra”. Això serà glosat en el salm responsorial amb aquest “Aquí em teniu, Déu meu: vull fer la vostra voluntat. Anuncio amb goig la salvació davant del poble en dia de gran festa”. Quina consonància amb el quart evangeli, on Joan Baptista presenta Jesús com l’Anyell de Déu que salva el seu poble, ara ja en l’Israel coetani de Jesús. Ho tenim precisament en el proemi-himne sobre Jesús, en l’evangeli de Joan, el començament del qual el Verb pren principi justament abans de la Creació. Una altra al·lusió a la manifestació del Déu Trinitari en el baptisme de Jesús que vàrem celebrar diumenge passat. En l’aclamació tenim un altre al·legat al començament de tots els començaments, és a dir al misteri de l’Encarnació en les expressions justament de l’inici de l’evangeli de Joan: “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. A tots el qui l’han rebut, els concedeix poder ser fills de Déu”. També llegim en la segona lectura el començament de la I Carta de Pau als cristians de la Comunitat de Corint on Pau es presenta com essent apòstol de Jesucrist i parla dels creients com a santificats i consagrats, per als quals desitja gràcia i pau de Déu, el nostre Pare i de Jesucrist, el Senyor”. Com podem veure en la litúrgia d’avui es posen de manifest tot un seguit de començaments com una invitació reiterada a posar-nos altra volta “en Església en sortida”, com era el desig de Francesc, a qui no podem oblidar perquè marca un renovat rellançament eclesial que al final -fins avui mateix- ens va revestir d’una Església en sinodalitat, en la qual estem posats volenterosament i ardida, on ens crida a re/encetar la vivència d’una Església missionera, derivada de la nostra condició de batejats en el baptisme de Jesús.

                                               Com cada inici d’any fem la promoció del llibret de Paraula i Vida que ens guia a la lectura dels evangelis de cada dia, amb el seu comentari adjunt, promoció -tot i que ben poca cosa- com per induir-nos a una iniciació a la lectio divina, que no és ni més ni menys que habituar-nos a la freqüentació a la Paraula de Déu, ja que ens resulta difícil en el tram tram de la nostra atrafegada vida de poder participar de l’eucaristia diàriament. Després d’anys de fer aquesta promoció em sembla arribat el moment de donar un pas més en l’escalada vers una espiritualitat més cultivada, en poder accedir al llibret de la Missa de cada dia on podem amarar-nos de tots els textos de la Missa quotidiana. On hi podem trobar els textos complets que tenim per cada dia. Això ens permet tenir més base respecte de les oracions de la Missa hodierna, facilitant-nos de donar un pas més en l’enriquiment escripturístic i litúrgic per simular(!) la participació en el desenvolupament –i celebració/assemblea- de la Missa en totes les seves parts, unint-nos a les invitacions a fer l’oferiment, participant en les actituds, preguntes i invitacions a fer un seguiment més per menut dels moments successius, evidentment sense consagració, fent allò, però,ens  que sempre se n’ha dit d’una comunió espiritual. Seria portar d’alguna manera el sacrifici de lloança, d’unió amb el Crist, pa de vida i beguda espiritual. Tot el que sigui poder destinar uns moments personals de pregària i de comunió amb Jesús en el lliurament al Pare per a salvació de tota la humanitat. Seria un nou pas de cara a la dignificació del nostre temps, deixant-nos omplir d’una familiaritat amb la Paraula i la Vida de Jesús, aliment espiritual. Dèiem d’encetar noves maneres de qualificar la nostra  relació amb Jesús, Fill del Pare i sostingut per l’acció renovadora de l’Esperit Sant en nosaltres. Entre el 18 i el 25 de gener s’escau la Missa per a la unitat dels cristians, dimensió ecumènica sempre present en l’Església d’avui. Això queda reflectit ja en un dels primers números del Document final del Sínode: “La crida a la joia i a la renovació de l’Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la missió en la recerca de les maneres de ser-hi fidels es fonamenta en la identitat baptismal comuna, s’arrela en la diversitat de contextos en què l’Església és present i troba la seva unitat en l’únic Pare, en l’únic Senyor i en l’únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepcions: “Tot el poble de Déu és el subjecte de l’anunci de l’Evangeli. Aquest -tot batejat- és convocat per ser protagonista de la missió ja que tots som deixebles missioners. El camí sinodal ens orienta, així, cap a una unitat dels cristians plena i visible, com han testimoniat amb la seva presència els delegats de les altres tradicions cristianes. La unitat fermenta silenciosament dins de la santa Església de Déu: és profecia d’unitat per a tot el món”. També hi juga un paper joiós en l’expressió feliç sobre l’harmonia que es concita arreu on Déu ens és Pare comú!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 18 de gener del 2026.  Sabadell