Homilia del diumenge 26 de juliol del 2026

                         EL  NOSTRE  TRESOR  I   PERLA  FINA

                                               Amb la tercera tongada dominical de paràboles ens hem plantat al bell mig del què significa l’existència cristiana en el que té d’essencial. El paràgraf que hem citat tantes vegades degut a l’autoria del papa Benet XVI, que cita tan gustosament el papa Francesc, prové de precisament la primera encíclica del papa anterior a Francesc que es titula com es fa sempre amb les dues primeres paraules introductòries en llatí: Deus caritas.  Així comença el seu escrit: “Déu és amor i qui roman en l’amor roman en Déu i Déu en ell. (I Jn 4, 16). Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana i la imatge cristiana de Déu, i, en conseqüència, la imatge pròpia de l’home i del seu camí. Endemés, en aquest mateix verset Joan ens ofereix, per així dir-ho, una fonamentació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut.  Hem cregut en l’amor de Déu i així pot expressar l’opció fonamental de la seva vida. (Aquí insereix la frase cèlebre que nosaltres la citarem ja presa de Francesc que diu així: “No em cansaré de repetir les paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli; “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament  amb un esdeveniment, amb una  Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. Continua Francesc: “gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos”. I ja d’acord amb la motivació fonamental del què pretén Francesc en la seva encíclica primera La joia de l’evangeli segueix i complementa “allí hi ha la deu de l’acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li retorna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-ho als altres? Voldria subratllar la paraula esdeveniment que té una força filosòfica i cultural-social-històrica que la fa única, definitiva. Jo la vincula amb Mounier i el personalisme i més quan en el nostre cas va lligada explícitament amb la noció filosòfica i evangèlica de Persona, la de Déu i del seu amor manifest. No es pot dir amb més alta, altíssima significació. Dos papes que ens porten -per dictat de Joan- a l’amor gratuït de Déu  i que en Ell tot comença a tenir el definitiu sentit del viure i conviure cristians. El trobament inicial i el que trasbalsa el nostre saber, “saber=assaborir” de Déu ens encamina a saber-nos estimats i encaminats, a fer del viure propi una troballa permanent insospitada: el tresor i perla fina del nostre existir joiós en Déu. Ell ens ho és tot i nosaltres participem de totes totes d’aquest tresor únic. Som enriquits, som posseïdors, en definitiva, posseïts per l’amor definitiu de Déu. A Joan li devem  aquest joc definidor de vida, de sentit, de terme, de camí i de veritat i de vida. Ara ja podem descansar de les nostres recerques, precisament quan és Déu mateix en el seu amor qui ens ha encalçat. Tot comença en l’amor de Déu, que el defineix i que ens defineix a nosaltres en conseqüència. Donem per òptimes aquestes paràboles que ens han acompanyat aquests darrers diumenges i ara ja -a camí vençut- promptes per arribar a la cima del Tabor que era la fita del nostre pelegrinatge i a con/gaudir de ser tots transfigurats en Ell, dijous 6 d’agost, en aquesta data litúrgica concreta. Final d’etapa o recomençament de fer de l’evangeli el tresor i perla fina dels que ens parla Jesús. Com a invitació a fer nostre el camí sinodal que ens ha de portar a ser evangelitzats en permanència i a evangelitzar en conseqüència. Un esdeveniment en tota regla. Fet primicial del qual se’n deriven l’última veritat de la nostra existència.

                                                Fem un seguit dels sentits en les pregàries i en les lectures d’aquest diumenge. Comencem per l’oració col·lecta que diu així: Oh Déu, origen de tot  bé, font de santedat, i protector dels qui esperen en Vós; sigueu misericordiós amb nosaltres, guiats i governats per Vós. Salomó, jove rei es guanya la benvolença de Déu perquè sap demanar a l’inici del seu regnat, inusual en les seves edats joves per fer un bon govern: la capacitat de saber escoltar, el discerniment i així poder fer justícia.

                                               Hem anat seguint diumenge rere diumenge tota la seqüència dels versets del capítol 8 de la Carta de Pau als romans, una autèntica peça mestra de la configuració o transfiguració nostra a imatges vives del seu Fill.  “Tots els qui són portats per l’Esperit de Déu són efectivament fills de Déu. Heu rebut un esperit de filiació que ens fa clamar Abbà, Pare. Així mateix l’Esperit ajuda la nostra feblesa; perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit intercedeix amb gemecs inefables... Cridats, destinats fets justos i glorificats”. Tot d’acord amb la frase de Benet, ressonada en Francesc i derivada de la proclamació de Joan de que Déu és amor. Així, rodonament! 

                                               Tres papes: Benet, Francesc i ara hi afegim Lleó en el seguit de portar-nos a una visió sinodal compartida i com passant-se el testimoni entre ells, en l’albirament de qui és Ell i de qui som nosaltres, tots tocats per l’alè de l’Esperit Sant que surt una i altra vegada en la carta als romans. I tot això amb la revelació sobre el Regne, finalitat de totes les paràboles que hem seguit i ens hi hem configurat amb aquella pregària tantes vegades al·ludida aquests dies de juliol: només Déu ha revelat el Regne als senzills de cor, que és tant com pels qui a les benaurances s’assimilen als nets de cor per als quals Déu serà definitivament el seu tresor i perla fina.

                                               Ens com si ens acomiadéssim de Pau que l’hem seguit amb delectança: “Si Déu està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? Perquè estic segur que ni la mort, ni la vida, ni el present ni el futur, ni altitud ni profunditat no podrà separar-nos de l’amor de Déu, revelat  en el Crist Jesús, Senyor nostre”.

                                               Repetim-nos una i altra vegada amb exultança: som cristians “pel trobament amb un esdeveniment, amb l’amor d’una Persona, la de Jesús que dona un nou horitzó a la vida i amb això una orientació definitiva”.

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XVII de durant l’any, 26 de juliol del 2026   Sabadell

Homilia del diumenge 19 de juliol del 2026

                                   ALLIBERA’NS  DEL  MAL

                                               O “deslliura’ns de qualsevol mal”. Així acaba el parenostre. Tenim diverses expressions que fan que el mal el puguem posar en majúscula i, per tant personalitzat, que  ens permet llegir-lo com al “Maligne”, és a dir Satanàs. “No prego”-diu Jesús en l’escena del segon acomiadament, justament en el capítol 17 de l’evangeli de Joan- “no prego que els tragueu del “Món”, sinó que els preserveu del Maligne. No són del món, com Jo no soc del món”. Com  podeu veure en Joan hi ha una mena de contrastació, més i tot, de bel·ligerància i com una lluita de dos “poders”, una versió dramàtica entre Jesús i els seus: expressió viva de la bondat i bé, del “ser de Jesús” i els que segueixen els dictats del mal. Això ens porta a la paràbola del blat i el jull que en les teologies de Joan i de Pau ens emmirallen en l’escatologia, en deixar que el bé i el mal convisquin i es puguin contaminar, irradiar, deixant una visió del drama de la coexistència i de la possible contaminació entre aquesta lluita de prevaldre d’una respecte de l’altra. Ara, en l’ínterim del conviure nostre, cal no precipitar judicis, perquè ambdós estan encara en coexistència i més: en lluita oberta i no conclosa. Deixant la separació pel moment escatològic quan es veurà qui és i qui no és... Ara encara hi ha aquest aiguabarreig. Allò d’una Església santa i pecadora a la vegada.

                                               Pau i Joan han elaborat una teologia de la història de la salvació en el món. Pel “pecat” el món actual és “dolent”, perquè ha caigut en poder del déu d’aquest “segle”, el maligne, el “príncep d’aquest món”. El món, realitat ambigua, segueix donant testimoni del seu Creador, però s’oposa a Déu pel seu esperit, la seva saviesa, la seva pau: que no coneix ni a Déu, ni a Jesús, car els odia. Però Jesús, enviat per Déu, que estima el món ha salvat el món vencent-lo, ha tret el pecat del món, donant la seva “carn per a que tinguin vida”. El món estructurat pel pecat ha de desaparèixer; no es convertirà en un “cosmos nou”, sinó que serà jutjat i assumit en el Regne de Déu. El creient, tanmateix, ha triomfat del món per la seva fe; sens dubte, roman encara en aquest món, però com Jesús, no és d’aquest món i ha de guardar-se del maligne. Aleshores, com un focus de llum, aprèn a usar adequadament d’aquest món i coopera a la seva transformació”. Tot aquest relat l’autor l’enriqueix amb cites bíbliques abundants i precises.

                                               Tornem a les dues últimes proposicions-súplica del parenostre i seguint els comentaris del Catecisme de l’Església Catòlica entrarem en l’entrellat del que significa la paràbola del gra de blat i del jull, en com l’amo del camp no permet que s’arrenquin dels brots de jull, perquè, en apuntar només, resulta difícil, si no impossible de distingir el jull del blat, i hi ha com una oportunitat de traspàs d’un a l’altre i es com Déu dona la possibilitat de fer un tomb (metanoia) per veure qui pot més... La sega queda com a final escatològic i es quan es veurà definitivament qui és blat i qui és jull.

                                               Ja proclamem que el nostre perdó per la part de Déu queda condicionat a la nostra capacitat de saber perdonar. A això ens comprometem, a guisa de ser honestos. La nostra petició va precedida d’un compromís “d’així com”. “No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació”. Som nosaltres mateixos qui ens podem temptar, i tant! La vida és una lluita, moltes vegades contra nosaltres mateixos. Portem l’arrel del pecat amb les debilitats i en el nostre esllanguit esperit de lluita. Pau ens invitava a fer una bona cursa, sense defallences. Cal saber dubtar de la nostra resiliència en el bé. Déu és fidel i no ens deixarà abatuts i desmenjats i no deixarà que siguem temptats més enllà de les nostres forces. Es venç per gràcia: estiguem-ne certs i esperançats. Jesús demana al Pare que ens guardi en el seu nom (Jn 17, 11) i l’Esperit Sant intenta despertar-nos a una vigilància que és “guàrdia del cor”. Quan preguem ho fem en comunió amb l’Església, de tal forma que no solament preguem per a nosaltres, sinó que ho fem per a tots els batejats ja que amb ells som “comunió-participació-missió, i que d’alguna manera som corredemptors i ens ajudem a no caure en temptació. Un dia jo per a tu i un altre tu per a  mi. El diable és mentider per manera de ser i és un ínclit fautor de fake-news. Sap engalipar-nos, Sap més per vell que per diable. “Si Déu és amb nosaltres, qui ens estarà en contra? (Rom 8, 31) Recordeu que aquests diumenges seguits estem sota tutela d’aquest capítol 8 on campeja l’Esperit Sant, que és el gran vetllador de les nostres santificacions. “Ell intercedeix “amb gemecs que no es poden expressar”. Déu Pare sap el deler de l’Esperit. El seu deler sap de les intimitats divines. Nosaltres sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, dels qui Ell “ha destinat a ser imatges vives del seu Fill”. Així ho rubrica: “Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica”. Així el CEC complementa amb aquesta súplica que ens és ben sabuda i estimada de tantes eucaristies com hem compartit: “Allibereu-nos; Senyor, de tots els mals, feu que hi hagi pau als nostres dies; i per la vostra misericòrdia, guardeu-nos del pecat i de qualsevol pertorbació, mentre esperem l’acompliment de la nostra esperança, la manifestació de Jesucrist el nostre Salvador”.

                                               Per una coincidència atzarosa aquest dies estic llegint amb ganes aquests llibres: Un de Fromm titulat “La revolució de l’esperança” amb l’intent de promoure ja en els anys 68 un renaixement de l’humanisme i l’esperança en una societat altament mecanitzada, posant la tècnica al servei del benestar de l’home. Què diria avui amb tot el guirigall de la IA!   Semblantment, Torralba deixa clar que el que ens cal és tota una revolució (no res menys!) en bases ètiques i ho signa el 2014. Té molt present la política i els polítics d’aquelles contrades que han de gastar  ètiques en el bon govern... Caldria afegir-hi el discurs que el papa Lleó va dirigir als nostres representants. Un món el nostre sempre en lliça: la paràbola del jull i el gra de blat, en suma.  Aprofito per deixar-vos aquest decàleg d’un món nou en vistes de tot el que ens diu la quarta Constitució de Vaticà II: L’Església en el món contemporani”: 

            -. Els fins nobles no justifiquen els mitjans mesquins.

            -. Quan el múscul utòpic es destensa, s’estén el desert de banalitat i de desconcert.

            -. El que ens uneix és més profund que el que ens separa.

            -. Prendre consciència és el primer pas per transformar-nos.

            -. La revolució del cor és la més profunda de totes.

            -. Solament és possible canviar el sistema des del compromís personal.

            -. No hi ha èpoques decadents. Senzillament hi ha persones que es limiten a fer d’espectadors.

            -. El futur no està descrit, depèn de cadascun dels nostres actes.

            -. La sobrietat és el camí de l’alliberament.

            -. Ser indiferents al sofriment del món és ser-ne còmplices.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XVI de durant l’any, 19 de juliol del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 5 de juliol del 2026

                     LA  FASCINACIÓ  D’UNA  PRESÈNCIA

                                               És un complet gust poder acompanyar, millor dit, deixar-nos acompanyar per la presència exultant de l’Esperit Sant. Aquest, incomprensiblement ignorat, desconegut, tot i ser el gran do de Jesús promès abans del seu retorn al Pare. Llegiu les densitats divines en l’evangeli de Joan (14, 15ss). Tot un goig fer-nos presents en aquests moments darrers de la presència de Jesús entre nosaltres. És com el banquet de l’amistat fet promesa, fet perceptible, allò del “gust i música d’evangeli”.

                                               Durant tot un seguit de diumenges des d’ara fins  el dia 2 d’agost anirem desgranant, diumenge a diumenge, com a segona lectura el capítol vuitè de la Carta de Pau als romans. Prenguem-nos-els com un pelegrinatge per finalitzar-lo precisament en el Tabor. Ara, viscuda la Transfiguració amb més plena consciència de la significació d’aquesta epifania que sintetitza tota la història divina d’un Poble que Déu estima i que es posa en camí amb tots els caminants, bo i compartint la “glorificació” de Jesús, englobant passió, mort , resurrecció, glorificació. Ens arriba a nosaltres com un núvol o una torbonada que ens serà present i actuant com només ho pot fer el Déu, u i tri. Deixem-nos omplir d’una presència conductora, esclaridora, d’aquest Altre Consolador, Advocat, Mestre de tota veritat, quan la Veritat és la definició mateixa de Déu. Aquest mateix Esperit que va planar sempre en l’Esperit del nostre Mestre Jesús. Ja el trobem operatiu per dir-ho amb senzillesa en el mateix moment de la concepció virginal en Maria: “L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el nadó serà Sant, serà anomenat Fill de l’Altíssim”. També en el Baptisme, mentre pregava, s’obrí el cel i davallà sobre Ell l’Esperit Sant en figura corporal, com una coloma, i una veu vingué del cel: “Tu ets el meu Fill, l’Estimat, en tu tinc posada la meva complaença”.

                                               Anem a  la Constitució sobre l’Església i ja, de bon principi en el primer capítol sobre el misteri de l’Església, hi llegim: “Terminada l’obra que el Pare havia encarregat al Fill de fer en la terra (Jo. 17, 4), el dia de Pentecosta fou enviat l’Esperit Sant a santificar abundosament l’Església, i així, el creients entrarien al Pare per la porta de Crist en l’únic Esperit (Ef. 2, 18): Esperit de la vida, fontana d’aigua que borbolla d’eternitat vivent, per mitjà del qual el Pare vivifica els qui el pecat ha mort, fins a ressuscitar en Crist llurs cossos moridors (Rom 8, 10-11). L’Esperit s’està a l’Església i als cossos dels fidels com en un temple (I Co, 3, 16; 6, 19), prega dintre d’ells i testimonia que són fills adoptius (Ga 4, 6; Rom 8, 15-16 i 26). Encarrila l’Església a la plenitud de la veritat (cf. Jo, 16, 13), la unifica en la Comunió i l’apostolat, la forneix de diversos dons jeràrquics i carismàtics, la dirigeix, l’embelleix amb els seus fruits (cf. Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Gal 5, 22), la rejoveneix amb la saba de l’Evangeli, la renova sense parar i la mena a la unió perfecta amb el seu Espòs. Que l’Esperit i l’Esposa diuen: Vine, a Jesús, el Senyor (Ap 22, 17). Així l’Església es presenta tota congregada com un poble, per la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit”.  Abassegadora manifestació en la qual nosaltres som coprotagonistes d’una unió substancial, a partir dels Baptisme, Confirmació i l’Eucaristia, que son els sagraments de la iniciació cristiana. Per si fossin poques aquestes presències i accions en nosaltres Leon-Dufour rebla l’elenc d’implicacions de forma que sense l’Esperit no s’entén ni Crist, ni l’evangeli: l’Esperit era profetitzat ja en l’Antic Testament que reposaria de faisó permanent en el Messies i que seria bolcat sobre tots els cors, talment com una creatura nova. L’Esperit baixa i es posa sobre Jesús, manifestant que és Sant des de la concepció; Ell té l’Esperit per damunt de tota mesura i que fa que Ell el doni com a propi. El baptisme en l’Esperit fa participar en aquest do permanent. L’Esperit comble d’amor en els nostres cors i és penyora de la nostra esperança. Així podem dir que “el règim de la Llei ha cedit el lloc al règim de l’Esperit”, com ho seguim en l’epístola als Romans, capítol vuitè; consagra els creients com a temples en creixença, amb els seus ensenyaments recorda les paraules mateixes de Jesús i assisteix els deixebles en el seu testimoniatge! És per gràcia que nosaltres podem viure i conviure com a ferms creients i esforçats en l’esperança i vibrants en l’amor i en la comunió. Sense Esperit no existeix, no, ni l’evangeli, ni el mateix Crist. A través de l’Esperit se’ns insinua en la nostra intimitat dins de les intimitats de Déu. Mestre de la contemplació, Torsimany de les nostres ascensions vers Déu. Som conduïts amb mà certa vers la Veritat i la Veritat ens obre l’Esperit a la llibertat. L’Esperit és el Tot o Res. La senzillesa és la porta per a fer experiències folgades de revelacions, entrats en el misteri de Déu.

                                               Des d’un punt de vista litúrgic els entesos ens certifiquen que hi ha una diferència notable entre la visió d’Occident de la que respira l’Orient: la primera posa l’accent més en la presència i l’acció de Crist en l’actualització del misteri pasqual; l’Orient sense deixar-ho de dir, igualment se centra també en el misteri pasqual però posa l’accent més en la Pentecosta perenne de l’Església i el do de l’Esperit Sant en els sagraments i en la santificació derivada de l’experiència espiritual. En la litúrgia l’Esperit Sant és el pedagog de la Fe del  Poble de Déu, artífex de les obres mestres de Déu, que són els sagraments de la Nova Aliança. El desig i l’obra de l’Esperit és que en el cor de l’Església visquem de la vida de Jesús Ressuscitat. Tal és l’acció de l’Esperit: una cooperació, sinèrgia amb l’Església. La litúrgia esdevé el factor d’espiritualitat de forma que podem afirmar: la litúrgia o serà mística (experiència espiritual) o no serà. Això ens atansa vers la vivència espiritual de la litúrgia com a moment de la realització d’una obra de santificació, entrant en el misteri de la intimitat amb Déu a partir dels sagraments, particularment de l’Eucaristia: Crist està present en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de la Missa pel ministeri sacerdotal de manera que quan se celebra el sant misteri eucarístic, és el mateix Crist que s’ofereix al Pare. Està present en la seva paraula, car és Ell el qui parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures. Per fi, quan l’Església prega i canta els salms hi ha present Aquell que prometé: “On n’hi ha dos o  tres reunits en nom meu, Jo hi soc enmig d’ells”. D’on, tota celebració litúrgica com a obra de Crist sacerdot i del seu Cos que és l’Església, resulta ser l’acció sagrada per excel·lència, i cap altra acció de l’Església no la iguala en paritat de títol, ni de grau, en eficàcia”. Constitució sobre la litúrgia: (número 7). “En la litúrgia terrena participem com del tast d’aquella litúrgia celestial que se celebra en la santa ciutat de Jerusalem, vers on ens dirigim com a pelegrins i on Crist s’asseu a la dreta de Déu com a ministre del veritable tabernacle, cantem al Senyor amb tot l’exèrcit celestial l’himne de la seva glòria; tot venerant la memòria dels sants, esperem compartir llur companyia; estem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins a tant que es manifesti Ell, vida nostra, i nosaltres ens manifestem gloriosos amb Ell (núm 9). Amb tot, la litúrgia és el cim vers el qual tendeix l’acció de l’Església, i, a la vegada, la font d’on prové tota la seva força, car els treballs apostòlics s’ordenen a aconseguir que, fets fills de Déu pel Baptisme i la Fe, tots s’uneixin en una sola cosa, lloïn Déu en l’Església, participin del sacrifici i mengin el Sopar del Senyor. “Per tant, és de la litúrgia, i sobretot de l’Eucaristia, d’on com d’una font, ens ve la gràcia i d’on obtenim amb la màxima eficàcia la santificació dels homes en Crist, i la glorificació de Déu que busquen, com a llur finalitat, totes les altres obres de l’Església” (Núm 10). Fins aquí rau la fascinació de la Presència i de l’Acció de l’Esperit Sant. Configurem-nos-hi.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV, 5/7/26 Sabadell

 

Homilia del diumenge 21 de juny del 2026

                                    TIREU  LA  XARXA

                                               Jesús els digué: “Nois, no teniu res per a menjar?” Li van contestar: No”. Llavors els va dir: “Tireu la xarxa a la dreta de la barca i pescareu”. Ho van fer així i ja no la podien treure de tant peix que hi havia” (Jn 21, 5-6).

.                                              “Pregar el Pare amb les  mateixes paraules del Crist. Els preceptes de l’Evangeli no són altra cosa que els ensenyaments de Déu, fonaments on s’edifica l’esperança, bases fermes de la fe, aliment que envigoreix el cor, guies que indiquen el camí, remeis que ens obtenen la salvació. Els preceptes evangèlics instrueixen l’esperit dòcil dels creients per conduir-los al Regne dels cels”. 

                                               “Són nombroses les paraules que Déu ens ha dit per mitjà dels profetes, però no n’hi ha de tan profundes com les pronunciades pel mateix Fill. Ell és la Paraula de Déu que parlava en els profetes, però que ara dóna testimoniatge de sí mateixa amb la seva pròpia veu. No ens demana ja de preparar el camí a aquell qui ve, sinó que Ell mateix ve a mostrar-nos i obrir-nos la ruta; perquè  els qui en altre temps érem cecs que vagàvem errants per les ombres de la mort i ara hem estat il·luminats per la llum de la gràcia, puguem caminar pel camí de la vida sota el guiatge i la direcció del Senyor”.

                                               “Entre altres consells saludables i preceptes divins destinats a la salvació del seu Poble, ens va donar la forma de la pregària i ens capacità també de fer-ho, tal com Ell mateix ho practicava. Aquell qui donà la pròpia vida per nosaltres ens ensenyà també a pregar, amb el mateix amor que l’havia mogut també a donar-nos tots els altres béns”.

                                               “D’aquesta manera, quan ens dirigim al Pare fent servir la pregària que el seu Fill ens ha ensenyat, som escoltats més fàcilment. Jesús havia anunciat que arribava l’hora que els veritables adoradors adorarien el Pare en esperit i en veritat. Ara veiem que ha complert el que havia promès, ja que després de santificar-nos amb el do de l’Esperit i amb la seva Veritat, hem esdevingut capaços d’adorar en esperit i en veritat, gràcies a aquest do de l’esperit i amb veritat gràcies a aquest do preciós del seu ensenyament. ¿Pot haver-hi, en efecte, una pregària més espiritual que la que ens dóna el Crist, que és el qui ens envia també el seu Esperit? ¿Hi ha una manera més veritable de pregar el Pare que la que ha sortit de la boca del Fill que és la Veritat? Pregar altrament dels que ens va ensenyar no és només ignorància sinó també culpa, perquè va dir; Vosaltres transgrediu el manament de Déu per causa de la vostra tradició”.

                                               “Preguem, doncs, germans estimats, tal com Déu, el nostre Mestre ens ha ensenyat. És realment amorosa i familiar la pregària en la qual implorem Déu amb les paraules de Déu i atenyem les seves oïdes per la pregària del Fill. Quan preguem, doncs, que el Pare reconegui les paraules del seu Fill, i que el Crist que habita en els nostres cors estigui també en els nostres llavis. I ja que el mateix Fill intercedeix pels nostres pecats davant del Pare, fem ressonar les paraules del nostre intercessor quan, afeixugats pel pes del pecat, implorem perdó per les nostres faltes. I si Ell ens ha promès que tot el que demanarem al Pare en el seu Nom ens ho concedirà, com més ferma no serà aquesta nostra certesa, si quan preguem en Nom del Crist ho fem amb la seva mateixa pregària”.

                                               “El Mestre de la pau i de la unitat no ha volgut que la pregària fos un acte solitari i particular. Així, quan algú prega no ho ha de fer-ho per a ell tot sol. No digueu pas: “Pare meu que esteu en el cel, ni doneu-me el meu pa de cada dia”. Ningú no demana per a ell que Déu li perdoni les culpes, que no el deixi caure en la temptació i que el deslliuri dels mals. Per a nosaltres, la pregària és pública i comunitària; i quan preguem, no preguem per un de sol, sinó per a tot el poble, ja que som u amb tot el Poble. El Déu de la pau i el Mestre de la concòrdia ens ha ensenyat la unitat: ha volgut que cadascun pregui per tots, de la manera que tots hem esdevingut en Ell una sola cosa”.

                                               “Que vingui el vostre Regne! Demanem en la pregària que se’ns faci present el Regne de Déu, de la mateixa manera que demanem que el seu Nom sigui santificat en nosaltres. Perquè Déu, ¿quan és que no regna? ¿O quan comença en Ell allò que fou sempre  i no pot deixar d’existir? Demanem que vingui el nostre regne que ens ha estat promès per Déu, a fi que els qui abans hem estat esclaus del món, un dia sota el guiatge del Crist, regnem”.

                                               (...)”La Paraula del Senyor sempre guanya el Senyor, per bé que sigui simple, pacífica i espiritual. Trobem que els apòstols amb els deixebles pregaven després de l’Ascensió del Senyor.  Tots, diu, s’aplicaven unànimes a l’oració amb les dones i Maria, la mare de Jesús. S’aplicaven unànimes a l’oració, manifestant la concòrdia, i també simultàniament el fervor de la seva oració, perquè el Déu que ens fa viure unànimes en una sola casa no admet a la casa eterna i divina, sinó aquells que fan una oració unànime. Germans estimats: que en són de profunds, de nombrosos, de grans, els misteris de l’oració del Senyor, aplegats en una pregària breument, però abundants i poderosos espiritualment. No ens pot passar  per alt que cadascuna de les nostres pregàries i oracions es troba en aquest compendi de doctrina celestial. Ens ha dit: Pregueu d’aquesta manera: Pare nostre que esteu en el cel. L’home nou renascut i tornat a Déu per la seva gràcia, diu primerament “Pare” perquè comença a esdevenir fill seu. L’evangeli diu: Ha vingut als seus i els seus no l’han rebut, però a tots els qui l’han rebut els ha donat poder d’esdevenir fills de Déu, als qui creuen en el seu Nom. Qui ha cregut en el seu Nom i ha esdevingut fill de Déu, ha de començar per donar gràcies, tot proclamant-lo Fill de Déu i anomenant-lo Pare el Déu que està en el Cel”.

                                               Hem de pescar on i com es pugui, sempre, però, en el Nom del Senyor. Avui a Matines hi he trobat una excel·lent pesca insospitada. Us en faig la gràcia:  “I la voluntat de Déu és allò que el Crist ha fet i ha ensenyat: la humilitat en la conducta, la fermesa en la fe, la mesura en el parlar, la justícia en els fets, l’amor en l’obrar, la rectitud en els costums; no ser capaç de fer injustícia i en canvi tolerar les que ens han fet; estar en pau amb els germans; estimar el Senyor amb tot el cor, estimar en Ell el fet que sigui Pare, témer el fet que sigui Déu. No anteposar res al Crist, perquè Ell no ens ha anteposat cap cosa. Adherir-nos inseparablement al seu amor, aferrar-nos a la creu amb fortalesa i fidelitat. Quan hi ha persecució pel seu Nom i pel seu honor, manifestar en l’interrogatori la fermesa que ens fa confessors; en la tortura, la fe per la qual lluitem; en la mort , el coratge del Crist, això és fer els preceptes de Déu, això és complir  la voluntat del Pare”. ( Tot l’escrit d’avui és de sant Cebrià, del 238).

            Ja de bon matí, abans de les set i amb un cel ja en plena albada, oberta la finestra i a l’oreig matinal llegia-pregava les Matines . Què n’és d’agradós i plaent obrir jornada amb la bondat i dolcesa de saludar Déu PARE.  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XII,  21/6/26 Sabadell

Homilia del diumenge 24 de maig del 2026

                    VENIU,  VENIU,  ESPERIT  SANT

                                               Aquest títol prové d’aquesta cançó que hem cantat avui dimarts en aquesta setmana antecedent a la Solemnitat de la Pentecosta que l’he batejada amb la denominació de pre-octava de Pentecostès amb el desig i propòsit de ja viure anticipadament la nostra gran festa que tanca el cicle pasqual, i com que aquest diumenge litúrgicament no té la “sospirada octava” com acostumen a tenir i és  ben bé una llàstima que no tingui, ens l’hem tret del cor mateix... Tot això perquè hi ha un dèficit en la nostra formació, com una “assignatura pendent” sobre la presència i acció de l’Esperit Sant en persona. Títol que volia posar a aquest escrit i que joiosament me l’ha fet canviar aquesta cançó, veritable pregària, perquè es faci present aquesta segona persona de la Santíssima Trinitat i que així esdevé una invitació a anar descobrint aquesta presència invisible, a no ser que la veiem en  el colom present en les pàgines del diluvi i l’arca de Noé o millor en el baptisme de Jesús. Té moltes altres figuracions i símbols que ens endinsen en la comprensió més entranyada de la Fe en Ell: l’aigua del baptisme, la unció que ens penetra com oli perfumat en el sagrament de la Confirmació; el foc que s’evidencia en l’enardiment que suposa el baptisme i que es manifestà precisament el dia de la Vinguda de l’Esperit, enviat per la promesa del Fill abans de l’Ascensió; el núvol i la llum que es manifesta al Tabor; el segell o marca indeleble que ens “tatua” l’ànima junt amb la unció. D’això en tenim constància  en la Carta als efesis (1,13.14): “Heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. L’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà  que siguem lloança de la seva glòria”; la mà que Crist imposava beneint tothom amb l’acció de l’Esperit Sant que guià durant tota la vida i missió de Jesús. Tot això evidència que l’Església no seria el que és sense la presència i l’acció de l’Esperit Sant. En l’estructura del Credo d’una forma trinitària confessem cada persona i a l’últim terç confessem tot l’àmbit de l’Esperit Sant, quan després de la nostra professió nua en l’Esperit, hi ajuntem tot el seu àmbit: és a dir (Crec se sobreentén iterat cada vegada: en la Santa Església catòlica; en la remissió dels pecats; en la Resurrecció de la carn (=la humanitat sencera), en la vida perdurable (=en la visió cara a cara en el cel).

                                               Per a una síntesi del què és l’Esperit Sant  en el misteri  de l’Església no crec que hi hagi millor riquesa de contingut i de vivència del què significa l’Esperit Sant en la implicació determinant en la presència i acció eclesials i, essent-ne justament l’ànima, transcriure-us l’àmbit de l’Esperit que és una delícia i “gust i música d’Evangeli” en el primer capítol de la Constitució sobre l’Església del Vaticà II, on podem assaborir frase per frase el que ens diu sobre l’Esperit Sant: “Acomplerta l’obra que el Pare havia encarregat al Fill de fer en la terra... (poso la referència de Joan 17, 4 al temps que us invito a híper/llegir (informar-explicitar-entendre) tot aquest capítol 17 de Joan del que se’n diu la pregària sacerdotal de Jesús, on campeja allò que llegim avui mateix –dimarts de la pre-octava!- “Concediu-nos Senyor que vingui l’Esperit Sant, habiti en nosaltres i ens faci temples de la seva glòria”.  Excuseu aquesta digressió però perdonable per la vivència a què ens porta la pregària litúrgica... Re/emprenc: “...el dia de Pentecosta fou enviat l’Esperit Sant a santificar indefinidament l’Església i així mateix els creients, per tal que tinguin accés al Pare per mitjà del Crist en un mateix Esperit (cf. Ef 2, 18) Ell és l’Esperit de la vida o la font de l’aigua que salta en borbolls fins a la vida eterna (cf. 4, 14; 7, 38-39) per mitjà del qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins i tant que vivifiqui els cossos mortals en Crist (Rm 8, 10-11).  L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple (cf. I Co 3, 16; 6, 19) i en ells prega i dona testimoni de la seva adopció com a fills (cf. Gal 4,6; Ro  8, 15-16. 26). Guia l’Església vers la plenitud de la veritat (cf. 16, 13), la unifica en la comunió i en el ministeri i la forneix de diversos dons jeràrquics i carismàtics, la dirigeix i l’embelleix amb els seus fruits (cf. Ef  4, 11-23; i Co 12, 4); Ga 5, 22: amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, temprança: (sabeu prou que els cito sempre que puc!); amb la força de l’Evangeli la rejoveneix incessantment i l’acondueix a la unió consumada amb el seu Espòs. En efecte, l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: Vine! (CF. Apoc 22. 17).

                                               De la profusió de cites sobre l’Esperit Sant n’espigolaré les que més ens diguin per a la nostra professió teologal, és a dir per a l’experiència de la vida de fe, l’esperança i la caritat, obrades per les dues mans del Pare, segons els pares de l’Església, és a saber: la mà de Jesús que ens ha obert dimensions de vida plena i la mà de l’Esperit Sant que ungeix les nostres ànimes. N’escolliré les més adients a l’espiritualitat evangèlica. Em facilita la comesa un llibre gruixut que s’anomena Les Concordàncies del Nou Testament  contè totes les cites de les paraules significatives.

            -. El Pare us donarà un altre Consolador, l’Esperit de la veritat, ell us donarà testimoni de mi.

            -. Sereu batejats en l’Esperit Sant i en el foc, rebreu la força de l’Esperit.

            -. Maria concebé per obra de l’Esperit Sant.

           -. Quedaren plens de l’Esperit Sant el dia de Pentecosta i  es posaren a parlar en altres llengües tal i com l’Esperit els concedia d’expressar-se.

            -. Esteve ple de l’Esperit Sant veié el cel obert i a Jesús a la dreta del Pare.

            -. Déu a Jesús l’ungí amb l’Esperit Sant i el portà al desert i l’envià a missionar.

            -. Si vivim per l’Esperit, comportem-nos també segons l’Esperit.

            -. L’espiritualitat ve de la vida pregona en l’Esperit.

            -. Nosaltres no hem rebut l’esperit del món, sinó el de Jesús que és el mateix Esperit que ens guia i ens portarà al coneixement veritable de Déu.

            -. L’Esperit prega en nosaltres i ens n’ensenya de pregar.

            -. Les coses de Déu ningú no les coneix, sinó l’Esperit de Déu.

            -. La saviesa Déu ens l’ha revelada per mitjà de l’Esperit, ja que l’Esperit ho escruta tot fins a les profunditats de Déu.

            -. L’home natural no admet les coses de l’Esperit de Déu, l’espiritual en canvi jutja de tot. Nosaltres sí que posseïm el pensament de Crist.

            -. No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. El temple de Déu és sant i aquest sou vosaltres.

            -. Ningú no pot dir Jesús és Senyor, si no és sota l’acció de l’Esperit Sant

            -. A cadascú se li dona la manifestació de l’Esperit en bé de tots.

            -. L’Esperit distribueix a cadascú, un per un, el seu carisma. Cadascú té el seu.

            -. Vosaltres sou el cos de Crist i part dels seus membres.

            -. Cerqueu la caritat, però aspireu als dons espirituals.

            -. El Senyor és l’Esperit on hi ha l’alliberament. Contemplem com en un mirall la glòria del Senyor i ens anem transformant en aquesta mateixa imatge, passant d’una glòria a una nova glòria, com per l’acció del Senyor, que és l’Esperit.

            -. Qui ha fet néixer el desig de la transformació per anar a viure amb Crist és Déu, que ens ha donat les arres de l’Esperit.

            -. Jesús es posà dret i cridà: Si algú té set que vingui a mi i begui. naixeran rius d’aigua viva de l’interior dels qui creuen mi. Això ho deia referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en Ell.    

P. Josep Mª Balcells

Pentecosta, 24 de maig del 2026  Sabadell

             

Homilia del diumenge 3 de maig del 2026

                    JO  SOC EL  CAMÍ, LA VERITAT  I  LA  VIDA

 

                                               Segur que m’heu sentit dir la mar de vegades que la lectura dels capítols des del 13 fins al 17 inclusiu de l’evangeli de Joan, que en aquests dies pasquals la litúrgia eucarística de cada dia ens els permet de seguir puntualment, és un vertader regal de Déu que mai seria prou de poder-los gaudir i fer-los vida pròpia. De fet, tots ells estan emmarcats en el context de les revelacions que Jesús fa als seus preuats deixebles simulant un llarg, fruitós “comiat” abans de cobrir l’últim tram de la seva vida mortal, i on es va manifestant divinament humà, i va descabdellant les intimitats que custodien el seu cor i la permanent unció de l’Esperit Sant que guiava la seva Persona, i que en aquells moments darrers i finals de la seva existència ens meravellen en les invitacions que ens fa de compartir la seva vida divina, continguda habitualment, i ara desclosa, per a mestratge i compartició íntima. No és poden seguir sense un explícit esperit pasqual nostre que el papa Francesc ens va invitar a viure’ls amb “el gust i la música d’Evangeli”. Aquesta reflorida i entranyable “connaturalitat” que ens obre a una sintonia especial, nova, inèdita, que ens enfondeix i ens marca d’una faisó que no sé pas com adjectivar-la; diria això sí, filial i fraternal, íntima, meravellada. Això ens ho pot facilitar en primera instància la lectura (lectio divina) de l’evangeli i amb el petit comentari que podem llegir en el llibret “Paraula i Vida”, o encara millor en “La Missa de cada dia” amb tots els texts litúrgics...  Hem tingut i contemplat ja un bon tret de fragments, o perícopes que se’n diu, ja des del començament mateix del cicle pasqual i els seguirem tenint gairebé cada dia fins a la Pentecosta. “Alegreu-vos-en i proclameu-ho” . Ja heu descobert que en aquesta aclamació hi ha el títol del document de Francesc on ens invita a subsumir-nos en l’accés a la santedat senzilla del “cada dia”, on se’ns explica com ser sants en versió autèntica i assumible, com se’ns ha presentat en el capítol cinquè de la Constitució sobre l’Església del Vaticà II, que hauria de ser el canemàs sobre el que podem seguir els camins de la santedat domèstica, la que dibuixa l’amor petit i constant de la filiació i de la fraternitat del dia a dia. 

                                               Tornem endarrere i entrem en l’entramat de la expressió que Jesús diu de si mateix, davant del no saber ni entendre de Tomàs i Felip: “Jo soc el camí , la veritat i la vida”. Tot adreçat al Pare a qui Jesús ens vol portar, dient davant del no saber ni entendre, quan ens diu endemés que se’n va on prepararà la nostra “estada” junt amb Ell, avançant-nos que “també vosaltres visqueu on Jo vaig”. Ells ignoren el camí que hi mena.  Li ho diuen ignorants com si estesin a un nivell del no-saber de forma que no l’entenguessin, com si els parlés en un llenguatge incomprensible. El camí que hi porta els diu de forma condensada: “Jo soc el camí, la veritat i la vida”. No puc deixar de forçar-me a  posar els tres substantius en majúscules. Atenent que fan referència explícita a Ell mateix en immediatesa. I completa la frase amb un misteri nou per a Ells: “Ningú no va al Pare, si no hi va per mi”. Tota vida és un “retorn”, tant per a Jesús que així ho explicita, com per a cadascú de nosaltres. M’adono que en el petit engranatge d’aquesta perícopa no sé quantes vegades surt el pronom Jo. Serà a Felip que li haurà de dir, dolgut?: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres ¿i encara no em coneixes?  I en Felip jo m’hi sento al·ludit i reconvingut. Com ens costa de saber! Perquè no és un saber coneixement; és una meravellosa experiència. Recordeu allò de si som espirituals? Allí ja hi podíem entendre que no és qüestió nostra d’ignorància, no; és allò que ens digué Pau: espiritual ve de l’Esperit Sant que Ell hauria de perfumar i ungir el nostre esperit. És per sintonia i simfonia amb l’Esperit que esdevindrem -per do i gràcia- vertaders espirituals. I ens diu: “Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. La meravella, i més dient-ho de Jesús, allò que hem dit tantíssimes vegades: la preposició en, que en referència a Crist pren una densitat “immensa” en  sentit etimològic, =que no és “mensurable” (=medible), que escapa a tota ponderació... Els que mesuren les vegades que surt la preposició en, bé sigui en Jesús com en nosaltres, en compten 40 en l’evangeli i 27 en les seves cartes! Després de les consideracions del diumenge passat sobre el Bon Pastor el camí és on ens porta i comparteix el nostre guia i acompanyant. Només sentint que anem junts, ja només amb això ja ens porta a una satisfacció que ens és aliment saludable, pel fet només d’anar junts i ser-ne ramat! Ja sabem que quan Jesús feia la primera crida volia dir fer-nos esdevenir itinerants com i amb Ell, poder estar-conviure, aquesta és l’expressió més justa; o si no, pregunteu-li-ho a Joan un dels dotze que comença així experiencialment la seva primera carta: “Allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, allò que les nostres mans han tocat referent al Verb de la vida... allò que hem vist i sentit, us ho anunciem també a vosaltres”. Ja està tot dit. Fent cordada, sin-odalitat! 

                                               Cal que ens detinguem una mica sobre la seva afirmació de que Ell és la Veritat (ara ja res m’impedeix de posar-la en majúscula). Perquè fa referència no a un missatge, a unes veritats, sinó a la intimitat de la seva persona! I en sentit global. No una veritat sinó tot Ell. No és un coneixement per dibuixar-ne els trets significatius, identitaris. És la veritat. Essent Déu, ja d’entrada no podem atènyer res de la seva pregonesa; sense capacitat de definir, de rastrejar, quedem gloriosament segurs, amb tot, però, a les fosques. Només aproximacions i totes que van més enllà de la nostra intel·ligència i comprensió. Cadascú s’hi pot atansar a través de la pròpia experiència tot i saber que és una de entre tantes, i totes que es queden al llindar mateix del misteri. Hi juga definitivament un saber emocional, millor, existencial, un saber sense saber més que flaixos, més que tasts, aquí hi lliga de ple en la seva poquedat, però experiència allò del “el gust i la música d’evangeli” que dèiem en encetar aquestes reflexions. Jesús no va contestar pas a la demanda de Pilat: I què és la veritat?  González Faus hi esmerça llargues consideracions distingint entre la veritat en termes grecs i en el sentit semita. Avança l’expressió: paladar cristià, o en referència a sant Joan de la Creu “sabor cristià” o bé millor: “sabor d’amor”. Aquí s’entén com un experimentar: en definitiva allò existencial de Joan en la seva carta esmentada. Tots els sentits, i més, en joc i amb el sentir més profund...

                                               Cal també fer un esment sobre què pot (!) dir que Jesús és la Vida. Deixem volar la nostra fantasia i creativament que ens pinti a pinzellades de tots els colors i matisos com podem albirar què és la vida, tota vida, “la primavera musicada de Vivaldi” i aquestes vivències primaverals en què un es queda suspès, meravellat en els captards quan l’aire pren consistència i una dolçor ens envaeix i ens quedem esbalaïts, corpresos, Sí, si ja això ja és una connotació de bellesa en la vida del creat, què serà quan Jesús es manifesta com la Vida en Persona? I que serà la vida de la gràcia en nosaltres, allò que els evangelistes en diuen a seguiment del què ens diu a cau d’orella: vosaltres teniu “vida eterna”. Allò que diu Jesús de que el Pare que viu, dona la vida al Fill i aquest ens l’ofereix en el misteri de la nostra Fe. Com ho proclamem a la litúrgia de l’eucaristia, una vegada som invitats a proclamar el misteri de la fe!: “Anunciem, confessem, esperem”

                                               Senyor Jesús, deixeu-nos emmirallar en l’evangeli d’aquest diumenge i en els propers que ens endinsaran en tots aquests capítols de l’evangeli de Joan que només els podem brodar amb allò que he repetit moltes vegades en aquestes reflexions pasquals i si m’ho permeteu de dir-ho: pregonament pentecostals, on l’Esperit hi jugui els jocs i filigranes del seu perfum i unció.

                                               Ens esperen altres passatges de l’evangeli de Joan que ens introduiran en dies feiners i diumenges successius en aquestes vivències que va experimentar Joan i que després ens les ha narrades com un endinsar-nos en la revelació de qui és Jesús i què suposa compartir-ho amb nosaltres. Permeteu-me de donar-li-n les gràcies per i a nom de tots els que el podreu seguir en la intimitat de la nostra condició per gràcia de fills en el Fill i de germans en el nostre Germà. I deixeu-m´hi ajuntar a plena consciència pasqual i també pentecostal uns al·leluies ben sentits i expressius.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Pasqua i setmanes fins el dia de Pentecostés, 3 de maig del 2026.  Sabadell                                                                                                                                                                                                                                          

Homilia del diumenge 26 d'abril del 2026

                                SOM  POBLE  DE  DÉU

                                               Avui, tradicional diumenge del Bon Pastor m’abelleix més parlar del Bon Ramat, perquè parlant d’ell ja queda inclosa la menció del qui em “mena al repòs vora l’aigua i allí em retorna...” i tota la seqüència de l’òptim pasturatge que ve descrit en el salm 22 que caldria assaborir-lo més dolçament, perquè també és Paraula de Déu, i, a voltes, amb un pic de poesia que ens envolta entranyablement, subratllant allò menut, senzillament consuetudinari, que amaga el valor garantit de tota cosa per menuda que sigui... Deixeu-me dir que guanyem “altesa i pregonesa” a través de la quotidianitat casolana, grandesa d’allò del fer i sentir el “fer ben fetes” les coses del “cada dia”. Ens hi poden acostar, de ben segur, (mireu per on us surto!) les incidències successives del viatger estel·lar del Petit Princep. Quina saviesa, quin seny més humà que gasta aquest “primer astronauta” que sense tecnologia de la més avançada, sap transcórrer mons de tota mena, fent-hi remarques d’un valor humà que ensenya i deixa apunts de saviesa lúdica i tot, si li fem i li donem audiència... Bona excusa per fer-li una nova visita, no us sembla? A més ho escric precisament el dia venturós del i dels llibres! Es tracta de rellegir-lo amb l’escaient, “gust i música d’Evangeli”. Sabeu que Jesús tenia un gust preferent per als petits, d’ells és el Regne. Ja ens ho va dir: “senzills i astuts”. Amén

                                               Faig un retorn als inicis del meu escrit. Us manifestava la meva preferència a parlar-vos de nosaltres com a “Poble de Déu, expressió que consta en la Constitució sobre l’Església, una de les quatre fonamentals del Concili Vaticà II. No podem obviar les controvèrsies i pugnes per fonamentar l’Església sobre la Jerarquia, com pretenien els del “sistema clos i conservador” de puntar per posar dalt de la piràmide l’”excelsa”, una vegada més, Jerarquia; i els que resultaren vencedors afortunadament: de posar la base eclesial, indispensable com a Poble de Déu, que ateny a tots, inclosos els Jerarques que es definiran més pels servei que pel poder... Ja deia Agustí jo soc igual que vosaltres un fidel de Jesucrist; i soc bisbe pel servei que us faig. La fe i el baptisme són el que ens agermana i ens dota dels valors comuns i del mateix destí. Anem a la Constitució sobre l’Església i endinsem-nos-hi pel goig de saber que es parla més preferentment del misteri de l’Església que no pas, sense negar-ho però, de la institució. Hi llegim: “L’Església és en Crist un diguem-ne sagrament o un senyal i instrument de l’íntima unió amb Déu i de tot el gènere humà”. Remarca l’acció del Pare: “fou establerta als darrers temps i revelada per venir-hi a plenitud l’Esperit Sant. Arribarà a la perfecció gloriosa a la fi del món. Llavors tots els homes des d’Adam s’estaran amb el Pare: Església universal. Unió a la qual són cridats tots els homes; una unió amb Crist, que pel món n’és llum. D’Ell venim, per Ell vivim, vers Ell marxem. L’Esperit s’està a l’Església i als cossos dels fidels com en un temple, prega dintre d’ells i testimonia que són fills adoptius. Encarrila l’Església a la plenitud de la veritat, la unifica en la comunió i l’apostolat, la dirigeix i embelleix amb els seus fruits, la rejoveneix amb saba d’Evangeli, la renova sense parar i la mena a la unió perfecta amb el seu Espòs. Així l’Església es presenta tota congregada, com un poble, per la unitat del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               Dèiem que la figura de l’Església queda configurada com a cleda on es reuneix i es custodia tot el ramat i presenta la figura de Jesús, Bon  Pastor com a Porta del clos i pleta, d’on Ell dóna franquícia per entrar i sortir i ens crida un per un per nom i coneixença i ens té un tracte personal per anar, nosaltres, adquirint vigor, salut i benestar i així anant descobrint el sentit més íntim de la vida i de la convivència. Ho llegim a plena satisfacció a l’evangeli d’avui: “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir”. Ja havíem llegit uns dies abans d’entre setmana: “Manteniu-vos en l’amor que us tinc; qui està en mi i Jo en ell dona molt de fruit, ja que la comparança en la unió entre el cep i les sarments ens fa albirar la major comunió i plenitud. Fem-nos dignes com ovelles mansuetes i amoroses del Bon..., més que bondadós, Pastor de les nostres ànimes. “La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus” (Jo 15ss).

                                               Ser poble ens dona rellevança, però al mateix temps ens activa una responsabilitat recuperada i ens porta a una reflexió, una vegada més del document del papa Francesc que en La Joia de l’Evangeli ens concita a fer ben nostra la crida i a posar-nos a les avantguardes de l’Església i a ser-ne testimonis. Així ho palesa: “L’evangelització obeeix el mandat missioner de Jesús: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los  en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat”. (Mt 28, 19.20). En aquests versets es  presenta el moment en què el Ressuscitat envia els seus a predicar l’Evangeli en tot temps i a tot arreu, de manera que la Fe es difongui en cada racó de la terra”. “En la paraula de Déu apareix permanentment aquest dinamisme de sortida que Déu vol provocar en tots els creients. Avui, en aquest “aneu” de Jesús hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som cridats a aquesta “nova” sortida missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli”.  “L’Església  en sortida és la comunitat de deixebles que primegen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen...”  “Espero que totes les comunitats procurin posar  els mitjans necessaris per a avançar en el camí de la conversió pastoral  i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una simple “administració”. Constituïm-nos en totes les regions de la terra en un estat permanent de missió. “La parròquia no és una estructura caduca... La parròquia és presència eclesial en el territori, àmbit de l’escola de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci, de la caritat generosa, de l’adoració i la celebració.  És la comunitat de comunitats, centre de constant enviament missioner”. L’Església “en sortida” és una Església amb les portes obertes. Sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes. Moltes vegades és més aviat aturar el pas, deixar de banda l’ansietat per mirar als ulls i escoltar, o renunciar  a les urgències per acompanyar el qui s’ha quedat a la vora del camí.... “Sortim, sortim a oferir a tothom la vida de Jesucrist, Repeteixo aquí per a tota l’Església el que moltes vegades he dit als sacerdots i laics de Buenos Aires: m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de  l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de Fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida.  Més que a la por d’equivocar-nos, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

                                               Només afegir-vos que el papa Lleó va dir de bon principi que prenia com a guia i objectiu el mateix que el papa Francesc en la Joia de l’Evangeli en un gran sentit de continuïtat amb la crida a ser deixebles missioners de l’evangelització. Quin ressò més esperat i agraït poder viure la sinodalitat volguda i promoguda per ambdós papes. Felicitem-nos-en i gosem cantar una vegada més fent-lo propi aquest cant dels de sempre ple de visió i entusiasme: “Poble de Déu, Poble en marxa, junts fem camí. Poble de Déu Església que avança el Regne ja és aquí.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de Pasqua, 26 d’abril de 2026   Sabadell