dissabte, 13 de juliol del 2024

Homilia del diumenge 14/07/2024

                                     ENS  HA  BENEÏT  EN CRIST

                                               Anem avui de benediccions, i és goig i gràcia. I no qualsevols sinó de les més completes i entranyables. És en Crist on trobem les més agraïdes benediccions. Derivades no res menys que del Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. Ens traslladem a penes començar l’himne des dels albors d’abans de la creació  fins al final de l’evangeli de Mateu. Allí sentirem adreçat als autèntics deixebles de Jesús en la paradoxa de saber-se beneïts, més que dit, proclamat pel mateix Jesús en instàncies de Jutge al final dels temps: -“Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món”. Oh, definitiva sorpresa!, aquesta no ens l’esperàvem!: “Perquè tenia fam, i em donàreu menjar, i així de totes les “benaurances”... “Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us donàrem menjar? “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mt.25, 34s) Els extrems es toquen.  Ara anem als pre-començaments de tot. I allí aconduïts pel gran apòstol Pau -tot i haver arribat-cridat a ultimes instàncies- i sentirem expressions similars: Posem ben subratllat el començament d’aquest himne que ens planteja el Pla de la Nova Creació i de la regeneració de tothom en Crist: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist...” I posem l’accent en la primera expressió en Crist de les deu que aniran seguint i que donaran una profunditat que ens afecta d’allò més íntimament. No es pot dir millor que amb aquest repetit, dolç i embriagador en Ell “que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel”. I arrodoneix la frase donant rellevància i constitucionalitat al que som i des de sempre!: “Ens elegí en Ell abans de crear el món”. És allò que ho hem comentat moltes vegades: Nosaltres hem estat ben-pensats, ben-estimats, ben-escollits, ben-destinats des abans de tota la creació! No som invitats de segona taula, se’ns tenen ben presents des de bon principi. Respirem a fondo i anem a demanar quina significació campeja per tot el relat bíblic sobre el primer auguri, benvolença pensada en relació amb cadascú de nosaltres, tots!, eh! Beneïts vol dir ben-tinguts, mirats amb benevolència, amb el segell de la casa i de la família.  Per això, abans els pares beneïen els fills en iniciar un camí important per tota la casa-família, no sols pel que iniciava una empresa. Era el desig-pregària de que anessin de la millor manera les coses que s’iniciaven. Portaven el beneplàcit del que representava la família. Els Patriarques passaven als fills la benedicció que era... la que començava des de Déu: era compartir l’Aliança. Preciós, en Pau, que ens notifiqui que tot comença en el nom de Déu. El Senyal de la creu l’hauríem de redimensionar en el sentit de que és Déu qui ens envia, ens fa representants d’un pla: en el nostre cas de renovar la creació en Jesucrist. Diem, comencem amb l’actitud estimada, per volguda i rebuda del Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

                                               Voldria afegir que beneit val tant com benaurat. En som des de bon començament, de benaurats, àdhuc ja des del pensar primicial de Déu, en el pensar-nos, voler-nos, augurant-nos un feliç desenvolupament de tota la nostra vida i existència. Ens elegí, val per cadascú dels pensats. “No sou vosaltres qui m’heu escollit, soc Jo”, i des del principi de tot. Predestinats, en dèiem abans: Llegim als efesis: “Ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat”. Dirà més endavant: “Ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme,  d’acord amb la decisió de la seva voluntat”. Destaquem les dues afirmacions: Designi i decisió. Voler-destí i acompliment d’aquest. Tornem endarrere i llegim: “Ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió”. Estem deliciosament “copats”, amarats per la benvolença del  Pare en el Fill.

                                                 “La grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat”. I a continuació llegim el com i el per què: “En Ell, per la seva sang hem obtingut la Redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres”. Heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la  penyora de l’heretat que Déu ens té reservada. (Ja sortia en Mateu en el judici final sobre la pràctica insospitada de les benaurances: “Rebeu en herència el Regne, que Ell us tenia preparat des de la creació del món”) Diu Pau: “En Crist hem rebut la nostra part en l’herència que ens hi havia destinat el designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat”.

                                               Cal ressaltar que tot el Pla de re-creació i de Regeneració està pensat en “l’Estimat”: “Ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Ell vosaltres vau escoltar la Paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim ens ha fet conèixer el seu designi secret: la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps”. Nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En Ell heu cregut i esteu marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. 

                                               Recordeu que us vaig proposar aquest himne com a denominador comú de les últimes homilies. Jo fa anys que el tinc com a mentor de la meva relació fonamental amb Jesucrist. En Crist em sento com formant una unitat que va més enllà del sentiment, hi ha un arrelament com de raïm a sarment i com de sarment a cep. Com-formatejats. Co-munió, possessió seva, no sé com dir-ho. Les paraules no arriben a poder significar allò que es fa palès en el capítol 17 de Joan on sovintegen les expressions “en Mi tot és teu: i és meu tot allò que és en el Pare. Com a síntesi del que fou Jesús en relació amb el Pare i -de conseqüència- en cadascú de nosaltres. “tot allò que és meu és teu. I allò que teu és meu”. I acabarà amb un altre himne i és de la unitat desitjada, a estímul i semblança de la que hi ha entre Jesús i el Pare: “ Que tots  siguin u, com tu , Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui  que tu m’has enviat”... No vull seguir per mirar d’invitar-vos a llegir tot el capítol 17 de Joan, emparentant-lo amb el capítol primer dels efesis, tots sencers, que inclou el fragment de l’himne de Pau als efesis. Que és d’una riquesa embriagadora quan el sabem llegir identificant-nos en el destinatari de tota la relació inimaginable entre Jesús i cadascú de nosaltres. Som fills de Déu en Crist, elegits, escollits, destinats, perdonats, regraciats, enriquits, desbordats, marcats, en una paraula: Beneïts, benaurats. 

L’evangeli d’avui no podia ser més sintònic, simfònic amb la lectura de la crida i missió dels dotze, per fer-los evangelitzadors, amb una lleugeresa d’equipatge que no té preu, però sí, tot el valor que vulgueu. Portem no pas altra cosa, sinó l’edificació espiritual de tots els “nostres”  . I el papa Francesc ens subratllarà crida i missió en sinodalitat i en La Joia de l’Evangeli ens dirà: “Quan la predicació és fidel a l’Evangeli, es manifesta  amb claredat la centralitat d’algunes veritats i queda clar que la predicació moral cristiana no és una ètica estoica, és més que una ascesi, no és una mera filosofia pràctica ni un catàleg de pecats i errors. L’Evangeli convida primer de tot a respondre al Déu amant que ens salva, reconeixent-lo en els altres i sortint de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquesta invitació en cap circumstància no ha de quedar a l’ombra! Totes les virtuts estan al servei d’aquesta resposta d’amor.                                                                                            

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XXV 14 de juliol del 2024   Sabadell

diumenge, 7 de juliol del 2024

Homilia del 07/07/2024

                                           ES  VA  FER  NO-RES 

                                               Aquest himne sobre les actituds més apregonades de Jesús que Pau inclou en l’epístola als filipencs (Fil 2, 6-11) i que us aconsellem de llegir-lo sencer amb simplicitat de cor, perquè hi hem de fer consideracions concernents a l’evangeli d’avui que marca un abans i un després en  relació amb Jesús, ja Mestre reconegut i tan preat en totes les poblacions de la Galilea nativa en relació amb Nazaret lloc de criança i de la maduresa com a treballador. És imprescindible que ens situem en les perspectives de més volada, “úniques” del que ens parla l’himne. Les expressions preses en la seva més trasbalsadora literalitat ens retornaran a una visió nova, única de qui era Jesús en tota l’amplitud de les seves comeses divines dins d’una lectura no usual, insòlita.  Àdhuc -i que Pau em perdoni si li faig algun retret en posar la sublimitat de l’himne en funció d’unes perspectives de moral de relacions, massa poc (!), tenint en compte la pregonesa del que és Jesús cristològic, antropològic i des d’una espiritualitat marcadament seva i que té extensions en la mística de tot temps, tal com sona(!). Llegeixo en Marc uns paràgrafs anteriors i que enllacen amb l’himne: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist”. Aquests sentiments, en Jesús, són més que sentiments, són actituds vitals, és manera de ser i d’estar, és allò que no abastarem mai per mai, oh pecadors, ignorantets de nosaltres! Sigueu vosaltres mateixos els cridats a fer l’amagada lectura del que es diu, que en realitat no es pot ni dir, ni pensar: “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la seva condició d’esclau i es feu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Cal, abans de tot, veure que l’anorreament, aquest buidar-se d’ell mateix; ho hem de vincular directament amb l’obediència al Pare, portada fins a l’extrem, que és la que fa de Jesús el referent de tota relació de l’home amb Déu i de Déu amb l’home. Jesús ens ensenyà a pregar i cita l’abandonament de la  pròpia voluntat en conformar-la amb la voluntat de Déu, no res menys! Getsemaní ens permet d’atansar-nos respectuosament a Jesús estant vivint Ell a les envistes de l’acompliment de la seva missió: “ Pare meu, si és possible que aquesta copa s’allunyi de mi, Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols”.  En aquesta actitud total els tractadistes sobre la espiritualitat ens fan avinent que conformar la pròpia voluntat i, el que és el mateix, anar aconseguint el descentrament del jo i donar ales al posar Déu i els altres en el centre de la nostra moral, destacant l’amor a Déu i als germans com el manament primer i definitiu per anar trobant el vertader centre nostre i del mateix evangeli. Precisament us parlava diumenge passat del llibre Les claus del silenci i ja ens trobem com a un dels primers capítols titulat “El silenci i la gestió del jo”; i en ell l’autora explicarà que “el problema no és l’ego, aquesta funció bàsica per a la vida humana, sinó confondre la realitat que construeix i projecta amb la realitat; i identificar l’existència, el meu existir, amb el personatge que dona forma al meu ego. El tema és aquest: hem après un guió i hem assumit un paper en el complex desplegament que ens permet sobreviure-, però la realitat, la vida, desborda qualsevol guió, qualsevol de les nostres simplificacions i interpretacions. “No resulta fàcil desfer l’encanteri quan hi ha un poderós automatisme sempre treballant per mantenir aquesta identificació”. “El silenci del jo ens acosta a la realitat, ens permet sentir-la, notar la presència, la vida de l’altre i de tot el que ens envolta. No és caprici, és necessitat; és on radica la font de l’amor, la font d’un sentit que va més enllà de l’interès mediatitzat pel profit propi. L’arrel del profund respecte, de l’admiració, de la meravella”. (Una anècdota: en el noviciat, allà pels vols del 1952 el nostre mestre ja ens parlava així: “de matar el jo”. La de barrila que hi fèiem “neòfits” de tot, que érem! Han hagut de passar anys i panys per arribar a entendre què vol i què volia dir l’estripat jo, que havíem de segar! Una cosa és l’egocentrisme, el narcisisme, una altra l’altruisme i encara la descoberta del jo millor que ens fa valorar la veritat més entranyada de la realitat, la segona vera realitat! Aquella en la que el llibre esmentat ens voldria portar i radicar!                         

                                               Deixo la segona part de l’himne que és la de la glorificació de Jesús, feta per Déu Pare, perquè en tinc prou amb la part ressenyada perquè és aquest Jesús, buidat de si mateix i fet un home qualsevol, el que es presentarà als seus convilatans, estranyats, ignars, no l’entendran perquè fan una lectura interessada, com si fossin mereixedors d’un tracte dispendiós en fets extraordinaris, com si hi fossin dignes pel fet de ser-ne “coneguts, saludats, amics” de tota la vida! Natzaret era un misèrrim poblet, un llogarret sense cap importància, que de tan petit era ignorat en les llistes que en ressenyaven la demografia de Galilea (Flavio Josefo que en fa el maping del temps de Jesús i no menciona Natzaret!). Jesús ja d’una trentena d’anys abandona casa, familiars i  els vilatans i ja missionant viles i llogarrets de Galilea i amb una reputació de Mestre, de Taumaturg, de benefactor de tants que acudien a Ell i que els restituïa sans i estalvis en els cossos i els esperits. Ja havia posat Jesús antecedentment a Cafarnaum com el centre de les seves actuacions  amb la Paraula i amb les Obres divines... Ja l’havien anat a trobar uns quants  familiars perquè el tenien per fora de seny amb l’intent de recloure’l a casa, al poble. Pel que jo sospito no havia tornat més a Nazaret després que inicià la missió de proclamar que era l’hora de Déu i que Ell portaria la Bona Nova de l’evangeli, invitant a conversió...

                                                Un dia amb els seus deixebles heus ací que va al seu poble i la gent  el reconeix pel fill del fuster-“manetes”, fuster també Ell mateix. Amb fama de restaurador de tota mena de malalties, esperen amb expectació que es mostrarà magnificent i resulta que no aconsegueix actuar com a guaridor. Interpel·lat per què no actua amb la magnificència, com ho ha fet en d’altres llocs, que  els convilatans ho saben per ser notòriament conegut i difós per totes les contrades de Galilea. Es meravellen de la seva saviesa, però no entenen, perquè no hi fa miracles portentosos. Jesús els diu amb pena: “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble”. Nomes podrà fer unes escorrialles de curacions, gens espectaculars. Aquí, l’evangelista Marc, no posa com acaba aquesta visita frustrada; són els altres evangelistes que mostren l’avalot que es desferma i l’intent frustrat d’estimbar-lo, tal com sona! Se’ls escapoleix i desapareix, possiblement per sempre més, amb desplaença pel tancament absurd de la seva gent! Poble xic com era, ja sabem com les han i què passa i com s’estila en altres poblets de misèria cultural, espiritual i de fam... Estrepitós fracàs, no de Jesús sinó dels seus. “Qui tingui oïdes que escolti”. No saben que Jesús és la persona més senzilla i  més profundament humana des de la seva arrel i obliden que no han de pretendre que ells que són un llogarret de no res, no han de pugnar perquè Jesús actuï portentosament. Jesús no acostumava a fer miracles de nota sinó mitjançant una fe pariona a la gràcia que els donaria com a reconeixement de la seva fe i confiança                                             

                                               Deixem els convilatans en la seva decepció i aprestem-nos a fer consideracions pregones sobre la lectura de l’himne. És a través de la consideració de l’abaixament de la persona de Jesús que nosaltres tindrem un accés al misteri de Jesús. Sabent-lo Déu, no podem entendre com Jesús s’encarna, es fa com un de més dels homes, però no podem  deixar de considerar que és al mateix temps Déu tan vertader com home vertader. Jesús es revestí d’una condició extrema, per què ho va fer així? És el misteri de prendre condició humana i entre els humans, els més senzills. Aquesta expressió de fer-se no-res, ”kenosi” Buidar-se com si s’arribés a la gairebé anul·lació de tota qualitat, de ser i de fer. De Jesús mai n’arribarem a conèixer i menys entendre qui era i qui es va fer, i com es va donar a conèixer. La magnificiència és en Ell interior, i hi ha com una conjunció entre grandesa oculta i abaixament ostensible que ens és gairebé impossible de concebre. Avui la veiem reflectida en el cas de Pau en qui contrasta les extraordinàries revelacions amb l’espina clavada en la carn. A semblança de Jesús en el seu Getsemaní, Pau “ha demanat per tres vegades al Senyor que l’en deslliurés”. La resposta: “En tens prou amb la meva gràcia. El meu poder ressalta més com més febles són les teves forces”. A l’igual de Jesús decidit després de pregar afronta la passió, Pau arriba a dir: “M’agrada ser feble i veure’m ultratjat, pobre, perseguit i acorralat per causa de Crist. Quan soc feble, és quan soc realment fort. La kenosi, sia de Crist o de Pau o de qualsevol que vulgui ser deixeble comú d’un i de l’altre és signe de predestinació. Acabem amb la col’lecta d’avui: “Oh Déu, per l’abaixament del vostre Fill heu aixecat el món, caigut en el mal. Concediu als vostres fidels l’alegria santa i, ja que ens heu alliberat de l’esclavatge del pecat, doneu-nos la felicitat que mai no s’acaba”. O bé a l’oració de les ofrenes: “Senyor, per l’ofrena que us dediquem, purifiqueu-nos i conduïu-nos a una vida cada dia més cristiana.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XIV de durant l’any. 7 de juliol de 2024  Sabadell                                         

diumenge, 30 de juny del 2024

Homilia del diumenge 30/06/2024

                                              EL  GOIG  DE  VIURE

                                               Déu surt en el llibre de la Saviesa que encapçala les lectures d’avui i surt a defensar la vida. Com no podia de ser d’altra manera! N’és l’autor. I és com el mateix traspàs de la seva vida divina feta per participació en allò de més fonamental; el seu existir. Déu de vius, es declara a Moisès i de reparador de tota vida. ¿Com és que veiem que la mort assetja de bon principi tot vivent? Fem una mirada a la Creació narrada al Gènesi que és del tot un himne exultant a la vida. En efecte, la “tornada” festiva de cada imput de la Creació és: “I veié que tot era bo” i joiosament vivent. Tot ho ha creat perquè existís, expressió amorosa de la bondat divina –cal dir-ho, mai tan i tan apropiadament!- l’home es posat en el “cosmos”, perquè vivint i sobretot tenint-ne saborosa consciència en fos la veritable imatge de Déu vivent i com a expressió de la bondat i la justícia que són immortals com el seu creador. El súmmum de l’existència humana Déu l’ha posat en la llibertat de l’home, cant a la grandesa de Déu en la grandesa humana!  Però... donant-li la llibertat, Déu mateix hi és posat en risc i a prova, perquè aquesta grandesa que és la llibertat posa tensió al “cosmos”, introduint-hi “el verí de mort” És el diable qui per enveja de tanta grandesa ha temptat l’home i amb el “pecat”, vertadera “disharmonia” del cosmos ha subintroduït pecat i mort d’una tongada!

                                               Tot amb tot, la grandesa de la Creació subvertida i malmesa portarà a la major excelsitud, si cap, a tot el pla de la regeneració o “re-Creació” que en Jesús, Fill de Déu ho retorna tot a “l’esplendor de la veritat” i de la llum de la vida, fent-nos partícips de la seva pròpia vida divina, tot i que la mort com a conseqüència del pecat es quedarà com dissonància al Cosmos i com a presència enutjosa i serà finalment vençuda en la mort compartida amb Jesús. Con-sors: morir per i en Crist: la nostra ventura! No serem pas més que Jesús en qui mort regenera tota vida Això fa que el mateix salm responsorial –com ens hi té acostumats-, glosarà la victòria en una natura (la nostra pròpia, per exemple) que és temptada de mort i podem cantar a la fi que “heu mudat en joia les meves penes i quan ja m’hi enfonsava m’heu tornat a la vida, Senyor Déu meu, us en lloaré per sempre”. Recordeu el cant de la Carta als Efesis que ens ha acompanyat tantes jornades dominicals!: “Ens escollí en Ell abans de crear el món... per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist... En Ell, per la seva sang, hem obtingut la redempció, el perdó dels nostres pecats. La riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: ha volgut unir en el Crist totes les coses,  tant les del cel com les de la terra”.  Ja tenim refeta i sobreactuada la primera Creació i hi hem estat restaurats, “quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”.(Ef, 1. 3ss)

                                               Serem portats a través de l’evangeli d’avui a dues mostres de vivificació i de retorn a la vida malmenada per una malaltia persistent de la dona que tenia pèrdues de sang des de feia la immensitat de dotze anys! i narrat mig introduït en dues parts per la reviviscència de la filla de Jaire, “un dels caps de sinagoga”. Justament podrem exclamar en l’aclamació: “Jesucrist, el nostre Salvador, ha des-posseït (=m’heu arrencat de la terra dels morts” (salm 29) desposseït la mort del poder que tenia, i amb la Bona Nova de l’evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida”.

                                               El misteri més gran que tenim a les mans és el do de la vida. Això ens hauria de portar a sentir vibrant el goig de viure i conseqüentment al viure amb goig. Jo m’imagino tant a l’hemorroïssa i a la família de Jaire transportats del goig de donar gràcies per les intervencions delicades de Jesús que fa miracles però posant-hi sempre un toc de gràcia infinita i de delicadeses a la fe delicada de la dona malalta, doblement, ja  que era considerada impura per la pèrdua de sang: d’aquí que s’atrevís a fer el deliciós “furt” de les seves dues curacions, només amb un toc de gràcia suau a la borla del mantell del Mestre i Metge. ¿Qui m’ha tocat tan suaument, tan fiduciosament que ha pogut quedar anònim? Jesús no la descobreix, delicat com era Ell, sinó que externalitza el fet, perquè sigui conegut i connotat: Filla, li diu (quina finesa la de Jesús!) Vine, mostra’t,  perquè soc Jo qui vull manifestar la teva fe tan femenina, tan delicada. La que podia haver quedat com a escena segona, decidit com estava el Mestre anant a obsequiar la fe de Jaire, ha passat a primer pla de proclamació a ulls vista i amb mirada complaguda, tant de la dona com de la de Jesús. L’escena de la casa del cap de sinagoga és digna d’una narració plena d’humanitat, àdhuc amb el somriure despectiu de les ploraneres davant de la sortida airosa de Jesús: la nena està dormida!: -com hi ha món!- com s’atreveix el Mestre reconegut però al mateix temps fortament desconegut-. I mireu quina invitació que fa a la filla: “Noia, aixecat”. Quina grandesa en la més admirable senzillesa! I amb to casolà: “doneu-li menjar”. (Recordo un fet similar amb la sogra de Pere: aixeca’t que menjarem junts, avui) Jesús sempre desconcerta: A ells, els pocs presents en la seva intimitat, la família estricta i els tres deixebles a tall de testimonis                                 

                                               En arribar a aquestes alçades no puc deixar de fer-vos participants d’un fet que no té més transcendència -podeu dir-me- perquè fa referència expressa a un fet meu particular que trobo que s’adiu d’allò més als fets que commemorem, subratllant el do de la vida com a màxima expressió d’un Déu que es mostra sempre Creador i Dador de vida. Precisament ara mateix, escrivint-vos, celebrem la festa litúrgica de sant Ireneu de qui destaquem aquesta frase que ha fet història: “L’home que viu és la glòria de Déu, la vida de l’home és la visió de Déu”.

                                               M’explico: m’ha pervingut graciosament un llibre de Teresa Guardans, titulat Les claus del silenci que té per subtítol l’art de viure. Fa temps que li faig amb delit relectures i àdhuc terceres repassades...

                                               És un vertader escriny de vivències i de destil·lació de dades de tota procedència que posen en relleu la necessitat de descobrir allò que ella en diu la doble “mirada”, precisament la que ens porta al subsòl de la realitat, perquè és il·limitada la pregonesa del veure i del viure. El silenciar el jo que acostuma a ser un obstacle per veure la realitat pregona, “el silenci del jo”, ens acosta a la realitat densa, ponderosa, “ens permet sentir la realitat, notar la presència pròpia, la vida de l’altre i de tot el que ens envolta. No és caprici, és necessitat; és on radica la font de l’amor, la font d’un sentit que va més enllà de l’interès mediatitzat del profit propi. L’arrel del profund respecte, de l’admiració, de la meravella...” Si s’aprèn a callar és per poder estar totalment “alertes”, sentint i vibrant, testimoniant allò que hi ha... Si callem és per tocar, veure, sentir i comprendre en concret i directament sense els filtres de la necessitat”. (Marià Corbí) I si ho fem així, la realitat creix, res ni ningú resulta indiferent o trivial, deia Tagore- Quan el jo deixa d’imposar els seus criteris selectius de valoració, tot pot mostrar el seu profund valor. Una vivència que va acompanyada d’un immens respecte, de pau, de joia. La persona que és capaç de sorprendre’s cada dia  és que està veient, o mirant, amb tot l’ésser; viu des de la profunda arrel de la qualitat humana. Sigui quina sigui la situació, per difícil que es presenti, tenim a les mans la possibilitat de sentir l’infinit valor de cada moment, de cada forma d’existència. I fins que el meu cor, el meu cos sencer, no ho sàpiga, faré el possible per tal que totes aquestes paraules m’acompanyin, m’alimentin, i pugui així anar creixent l’anhel de viure des del fons, des de totes les capacitats. Perquè sé que val la pena, perquè sé que la vida s’ho mereix... La comunió amb la realitat, s’estableix, precisament, en el seu silenci i des d’ell; l’admiració, la meravella, el profund respecte, tot aquest àmbit del sentir tan peculiar i tan propi de la vida humana, que és font de gratuïtat, de compromís, indagació, serenitat, pau, goig, amor il·limitat... es genera quan podem fer ús de les capacitats en una actitud silenciosa, receptiva i atenta, D’aquí ve la importància de trobar les maneres de despertar aquesta possibilitat de tenir-ne notícia, de reconèixer-la, d’aprendre-la a activar i a exercitar-la”. Ho deixo aquí a punta de caramel! Per aquesta sendera va el goig de viure i l’art del viure dens, qualificat.  Per saber-ne més, acudiu al llibre que em fa gràcia i honor de recomanar. I em dol de no poder-ne dir més i molt més ben dit. Jo entretant aniré capbussant-me en la delícia d’aquest llibre-mina d’or!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIV durant l’any, 30 de juny 2024, Sabadell

diumenge, 23 de juny del 2024

Homilia del diumenge 23/06/2024

                                        LA  CALMA  RETROBADA

                                               Sí, una calma retrobada en una mar embravida. Després d’una tongada de paràboles, s’obre pas en el relat de Marc una altra sèrie, ara, de miracles, el primer dels quals és el de la litúrgia d’avui que és més que un miracle, recolzats en la mentalitat  i cultura jueves. Ja ho podem intuir amb la primera lectura i el corresponent salm responsorial. Entrem-hi: el mar i tot el que s’hi assimila, el llac de Tiberíades que ho és per a tota aquella gent, té una significació de ser domini del diable que se’n diu precisament Bestia del Mar (Ap 13, 1) No solament per les tempestes, sinó també pels seus animals i monstres marins descomunals (Leviatan, Rahab).   Ja des del mateix Gènesi ens apareix aquesta visió malèfica centrada en el mar, personalitzada després amb el poder del Mal: “Al principi Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit planava sobre les aigües”. Es presenten les aigües com el caos, del qual Déu en destriarà per contraposició el cosmos: Déu digué: “que hi hagi un firmament enmig de les aigües per a separar-les. Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües el nom de mar”. Que Déu és Senyor del mar: ho experimenten Moisés i Josué en el mar Roig i en el Jordà, separant les aigües per poder passar-los a peu eixut. Jesús és presentat pels Mestres de la Llei, ja als inicis de Marc, com si tingués poders diabòlics procedents de Beelzebul, identificat amb Satanàs.(2, 18-22). Sintonia plena amb el text de la primera lectura sobre Job on Déu senyoreja sobre les aigües i la tempesta. (Llàstima que parlem aquí només d’esquitllentes sobre Job, una figura caudal de l’A.T. que és de les que se n’ha escrit extraordinaris comentaris i que com a mínim us aconsello que llegiu tota aquesta història sapiencial (Job 1, 1ss), perquè ens dóna una visió profunda de la relació d’un malalt que es considera innocent davant Déu , convertit en categoria, com fa un debat enfrontat amb amics que el volen convèncer de que no és innocent, puig que està malalt. És el mateix Déu, qui fent-li les preguntes que ell no s’ha fet mai, comença a entendre que la malaltia no va lligada als pecats, creença arrelada a Israel. (“¿Qui ha pecat, ell o els seus pares? Els deixebles ho pregunten  sobre el cec de naixement...) Tornem al text de Job; aquí, només per indicar que Déu és amo i Senyor de les tempestes.  I en el salm responsorial també se’n deriva que malgrat les tempestes el Senyor, amo i Senyor de cel i terra pot portar a port segur després de cridar en súplica de salvació. Acaba així el salm:  “Que reconeguin els favors del Senyor. els prodigis que ha fet en bé dels homes”.

                                               Entrem en la tempesta de l’evangeli d’avui que ens presenta Jesús, dormint a proa, aliè a la turbulència de les aigües i també en els ànims contorbats dels deixebles que, a risc de morir engolits pel temporal, criden exasperats: “Mestre, ¿No veieu que ens enfonsem?” Jesús es desperta i veient la situació extrema que viuen tots plegats renya vent i aigua: Calla! Veieu quina personalització que en fa, com si fossin les fúries de l’Avern i promou a l’instant una “gran bonança”. Aleshores dirigint-se als seus deixebles els reconvé: ¿A què bé aquesta  por? És aparentment curiós que parli de por, donades les circumstàncies... Però la por és tema predominant de tot l’Antic Testament: no és estrany, doncs, que Jesús en faci aquesta lectura, argüint-los-hi. La segona interpel·lació ja és més evangèlica: ¿encara... cal allargassar aquest encara, tractant-se de la Fe, reconvenció ara evangèlica, de totes totes. La resposta consignada en Marc és tota una puntualització de que estaven ancorats encara en situacions personals de no haver entrat encara (ho repeteixo!) en els àmbits de la fe. Ells reaccionen atàvicament com persones encara no desbastades pel contacte amb el Mestre, Jesús!: Ells, plens d’un gran respecte es van dient entre ells: “¿Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?”. Actitud, comentaris, més propis de gent ancorada en les mentalitats pròpies de l’Antic Testament. Molt respecte i poca fe. La mentalitat que es desprèn d’aquest passatge és més de religiositat que no pas de Fe i confiança. Mireu quin poc amor, i quanta distància entre ells i la persona de  Jesús! Què podem dir respecte d’aquest “Aquest” dirigit al seu Mestre? Una cosa similar podrem dir del passatge de més endavant sobre l’aparició caminant sobre les aigües del mateix llac (Mc 6, 45- 52): “Quan ells el veieren caminant sobre l’aigua es van pensar que era un fantasma i es posaren a cridar;  l’havien vist i estaven esglaiats. Però Jesús els parlà de seguida i els digué: Coratge! Soc Jo (el Nom que Déu donà a Moisès abans de la gesta de la Fugida d’Egipte). No tingueu por! Mireu com continua Marc: “Llavors pujà a la barca amb ells, i el vent va parar. Ells quedaren completament desconcertats. És que no havien entès allò dels pans (multiplicats), tenien l’enteniment ofuscat”. Serà a partir de l’aclamació que ens obrirà a una interpretació més d’evangeli, viscut i constatat: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta, Déu ha visitat el seu poble”.  Això ens remet a la segona lectura  que és continuació de la que iniciàrem diumenge passat. Aquí sí que campeja ja un evangeli assumit en la persona de Pau , que ens connecta amb el Jesús Ressuscitat, no el Jesús company de peripècies  en la seva condició mortal. Ara nosaltres ja som “commorts” i conressuscitats amb Ell, _Ara ja som una creatura nova, aquells qui viuen en Crist. Amb raó Pau ens diu i ens hi implica: “tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou”.  I comença amb aquesta aclamació: “Germans, l’amor que el Crist ens té ens “obliga”, (=ens urgeix, ens compromet). Som nous en la novetat del Crist. Sigueu reconeixents, siguem conscients, siguem agraïts, visquem en novetat. L’ambient que es respira en la Col·lecta ens hi atansarà i ens hi amararà, de ben segur: “Senyor feu que reverenciem i estimem sempre el vostre sant Nom, ja que no deixeu mai de la mà aquells en qui ha arrelat sòlidament el vostre amor”. 

            -. Encara hem de fer el pas de l’Antic al Nou Testament: de la por a l’amor.

             -. Hem de fer el pas de la religiositat (por, respecte) a la “Fe en l’amor” (Joan).

            -. Hem de fer el pas de “l’obligació” moral a sentir l’obligació de “l’amor que  Crist ens té”

            -. Hem de pensar que el món nou a penes ha començat en nosaltres: coratge! Ho  veiem palesament en la història del mestratge de Jesús, com costa assimilar-lo!

            -. Els canvis no es produeixen superficialment, sinó vivencialment. Con-ver-sió!

            -.Que aquest sacrifici de reconciliació i de lloança ens porti a estimar-vos com  Vós ens estimeu”. (oració sobre les ofrenes)  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIII 23/6/24  Sabadell

diumenge, 16 de juny del 2024

Homilia del diumenge 16/06/2024

                 VINGUI A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE

                                            Deia la setmana passada que Marc ens acompanyarà durant molts diumenges en la nostra “sortida del Pare” i a través de l’empoderament del Regne de Déu, abocats en plenitud creixent en les mans i en el cor de Déu,, on ens anirà afaiçonant a imatge i semblança de Jesús, el Messies i Fill de Déu, fins a abismar-nos seient en el convit del seu Fill, on celebrarem les noces eternes del Fill amb la seva núvia, l’Església, que som cadascun dels benaurats, que som nosaltres, escollits des d’abans de la creació en Jesucrist.

                                    Si fem en Marc un seguiment del fil d’or evangèlic, ja de bon principi ens apareixerà el Regne i anirem descabdellant les significacions i equivalències: Bona, Joiosa Nova, Notícia. Proclamació, Anunci, Kerigma (=la proclamació inicial dels enviats a predicar el misteri), la fe en l’arrel, el mateix Jesús, objecte i, ensems subjecte de l’anunci. Ja trobem el terme Regne en Mc 1, 14 : “Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: “S’ha complert el temps...” (=la seva hora, a què al·ludia sovint Jesús (= “quan va arribar la plenitud del temps” (Ga 4, 4); i també a Canà: “Dona, encara no ha arribat la meva hora”) i afegia: ...“i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Francesc en la “Joia de l’Evangeli” parla del “primer anunci o kerigma”: “=Jesús t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te i per alliberar-te”. És el primer (anunci) en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest que sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres”. També, per contraposició de la missió de Jesús,  ja quedarà palesat en les paraules del Maligne (Mc 1, 24): “Perquè et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos?”. Aquesta serà una nota definitòria del Regne de Jesús: lluitador contra el maligne i contra la maldat. També l’admiració que suscitava la predicació de Jesús: (Mc 1, 22-27). També trobem la Paraula personificada (“el qui és la Paraula s’ha fet home” (jn 1, 14)com a significació de la predicació de Jesús com a subjecte i objecte de la predicació o anunci del Regne que ho veiem en la ponderació dels primers oients: -Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!”. Ja  tenim el Regne en la primera paràbola, la del sembrador, on s’identifica Jesús mateix tant com a sembrador com a llavor-paraula del Regne.

                                               Jesús utilitzarà el mode de predicació tan característic seu en forma de paràboles: narracions a voltes profuses, altres simplificades en breus assimilacions, semblances, a manera de... Se’n comptabilitzen unes 120. M’ha temptat Pagola en el seu llibre “Jesús Aproximació històrica”, on hi dedica un bolc-apartat que  titula “Profeta del Regne”. Només posant les subentrades que descriuen en l’extensió dels  diferents aspectes lligats a la descripció del Regne. Les enumero només: -Jesús profeta itinerant. -La passió pel Regne de Déu. –Un anhel que venia de lluny. –Enmig d’un poble que espera ardent. –Déu ja és aquí. -La millor notícia. –Déu, el qui estima la vida. –Els pobres són afortunats. –Les coses han de canviar. –El millor encara està per venir.

                                               No puc estar-me de citar unes línies de l’apartat: Un profeta pel Regne de Déu: “Sense por d’equivocar-nos, podem dir que la causa a la qual Jesús dedica el seu temps, les seves forces i tota la seva vida és el que Ell anomena el Regne de Déu”. És, sens dubte, el nucli central de la seva predicació, la seva convicció més profunda, la passió que anima tota la seva activitat. Tot el que diu està al servei del Regne de Déu. Tot adquireix la unitat, el veritable significat i la força apassionant des d’aquesta realitat. El Regne de Déu és la clau per a captar el sentit que Jesús  dóna a la seva vida i per entendre el projecte que vol veure realitzat a Galilea, en el poble d’Israel i, en definitiva, en tots els pobles” Jesús anuncia un esdeveniment. El seu objectiu no es perfeccionar la religió jueva, sinó contribuir perquè s’implanti com més aviat millor el tan enyorat Regne de Déu, i amb ell, la vida, la justícia i la pau

                                               Avui ens trobem amb dues petites paràboles que tenen per a mi una significació particular, la primera és la de la llavor que creix tota sola. Una vegada sembrada el bon pagès se n’oblida: “la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com, la terra tota sola, dóna fruit i explica sintèticament tot el procés del seu creixement i se’n desentén esperant que espigui i grani i aleshores ell està prompte per a la sega. En poques paraules rodejades d’un mínim de misteri aquí ve insinuat el procés de desenvolupament de tota vida, ignars com estem del prodigi del misteri de tota vida, des de la més petita i oblidada o menystinguda i la poca consciència que tenim de la nostra pròpia vida: de la salut, de la vida de la gràcia, del fer-se i desfer-se en el miracle de la vida, àdhuc de la mateixa història pròpia o aliena. Totes metàfores del fer-se amb causes i efectes, amb riscos i aventures/desventures. En una paraula: tota vida és una paràbola-metàfora d’allò que creix i es cridat a ser totes les potencialitats del viure i del créixer. Si fóssim més conscients de tot el creat-vida-compleció i de les frustracions, sequeres, ambients a temps/destemps. Déu és creador en tots els aspectes de la vida, la de l’esperit-Esperit, la de la gràcia/gratuïtat. No hi puc fer més. Aquesta paràbola em té entusiasmat cor i sentits. Ai, si fóssim conscients –aquesta és la paraula- Si sabéssim mirar la naturalesa en tots els secrets que amaga el miracle de tota vida. Ai, si fóssim atents al glatir minúscul d’una flor boscana, ai si ens poguéssim emmirallar-nos en la florida d’un fruiter. Ai, si auscultéssim el nostre respirar, si sabéssim veure/admirar els “signes del temps”. Ai, si estiguéssim atents a tot viure, començant per tot allò proper, pel misteri-miracle de la nostra pròpia vida interior. Tota la creació és una explosió de germinacions, moltes vegades callades, preterides per manca de sentit d’observació i de saber veure en el revers de tota cosa. Som superficials. Adonar-se, observar, estar atents és el secret de vida més plena i en creixença, àdhuc de la mateixa saviesa.

                                               Li preguntaren a Jesús per què els parles amb paràboles i acostumava a posar aquest final a paràboles o prediccions: “Qui tingui orelles, que escolti”. Avui després de les dues paràboles, dóna resposta al fet de parlar-los amb paràboles: perquè la gent les entengués segons les seves disposicions. Més entenedor que la referència a Isaïes (6, 9-10): “S’ha fet insensible/ el cor d’aquest poble!/ s’han tapat les orelles, / han tancat els seus ulls,/ no fos cas que els seus ulls hi veiessin/ les seves orelles hi sentissin/ el seu cor comprengués,/ i es convertissin./ I jo els guariria”. I afegia: “A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però a ells, no. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té li prendran fins allò que li queda”.

                                               Donem pas a la segona paràbola d’avui: És la del gra o sement de la mostassa on es juga amb la desproporció entre la nimietat de la llavor i l’excelsitud del desenvolupament d’aquesta hortalissa, la més ufanosa i alterosa en la planta que en sortirà. A fi de posar una ponderació tan fora mida i afegirà que als seus brancatges hi niaran els ocells. La comprensió del valor contrastant entre llavor i planta feta i dreta ens portarà a ponderar com el Regne es sobredimensiona. No hi ha res d’insignificant, tot és un miracle de contrast.  Aplicat al Regne en dimensions personals arribem a copsar que tota cosa petita, àdhuc mínima té una incoercible vocació de creixement que sobrepassa allò que podríem esperar, sospitar, presumir. Altra vegada hem de concloure que no tenim ben preses les mides del que suposa l’àmbit de la gràcia. Déu desborda tot esquema: sense deixar de ser coses, moments, esdeveniments a judicar. Déu és admirable per definició. Déu no es deixa vèncer en generositat. En Ell el petit és bell. Allò aparentment inútil es manifesta de màxima utilitat. –Les mesures de Déu van per la via de l’escreix, allò de la mesura desbordant. No hi ha com ser màxim en les petiteses del cada dia. Amb convicció diguem; “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Aquesta és la pregària fonamental i fonamentadora. Ara l’hauríem de veure i de pregar amb tota la intensitat que té al llarg i ample dels evangelis.     Nosaltres mateixos estem implicats en el Regne que ja és aquí i també dins nostre. “Qui tingui oïdes que escolti”       

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XI de durant l’any, 16/ juny/ 24  Sabadell    

diumenge, 9 de juny del 2024

Homilia del diumenge 09/06/2024

                           EL  REI  DE  LA  CREACIÓ  VA  NU

                                               Reprenem el curs (la cursa litúrgica, millor!) acompanyats per l’evangelista Marc, que comença així el seus relats de la vida de Jesús, que l’anomena com “l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu” i ja en el capítol 1er, 14-15 se’ns diu: “Després que Joan (el Baptista) fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”: és a dir, en realitat, tot l’ensenyament de Jesús, i encara més, els fets de la seva vida, mort i resurrecció, eren l’evangeli, la Bona Nova (= anunci joiós) que calia anunciar a tothom: Pau ho sintetitza així a la primera carta als germans de Corint (15, 1ss): “Us recordo, germans, l’evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, i per Ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com el vaig anunciar; altrament, us hauríeu convertit inútilment a la fe. Primer de tot, us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien les Escriptures: (Isaïes 53, 5-12); i fou sepultat; al tercer dia ressuscità, com deien les Escriptures (Osees 6,2), i s’aparegué a Cefes i després als Dotze... i també s’aparegué a mi. Així, doncs, tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut: Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra Fe... Però, de fet, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort... El darrer enemic destituït serà la mort... Així Déu en Jesucrist serà tot en tots”.

                                               Fins ben bé ahir encara, es proclamaven els últims trets de notorietat del que significa ser cristià en pasqua permanent i celebràvem L’Esperit Sant, la Sma. Trinitat, l’Eucaristia, el Sacerdoci únic de Jesús (els d’ara són subrogats) El Sagrat Cor de Jesús del qual en el relat de la llançada -diu Joan- que n’eixí aigua i sang és a dir el misteri de l’Església de la qual tots en formem part pel baptisme i per la Fe en expectativa de que hi entrin tota la creació i tota la humanitat. En la Constitució sobre l’Església hi llegim: “La llum dels pobles és Crist; per això, aquest sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació, com figura en Marc 16, 15. L’Etern Pare, per decisió totalment lliure i misteriosa de la seva saviesa i bondat, va crear l’univers, decidí d’elevar els homes a la participació  de la vida divina, i no els abandonà caiguts en Adam, proporcionant-los sempre ajuts per a la salvació, per mirament a Crist Redemptor, “que és imatge de Déu invisible, hereu de tota la creació... Tots els homes són cridats a aquesta unió amb Crist, el qual és la llum del món, aquell  del qual procedim, per qui vivim i a qui ens encaminem”.

                                               Encaminats sí, però ja de bon principi el curs de la vida no són flors i violes. Avui l’home es pensa que domina tot el món i tota cosa, però ja se’ns adverteix de que no som déus, sinó creats; i el desig de dominació en realitat ens fa caure en la temptació de provar del fruit de l’arbre prohibit. Tot seran excuses perquè la temptació és la constant en el que creiem paradís i no veiem que com Adam anem nus, per el desfici de ser més i més i més. Quan pretenem ser el que no som i ens empoderem de tota vestimenta i pretenem re-presentar allò que no som, advertim que el Rei va Nu i s’amaga i té por i és el nen innocent el que assenyala la nuesa humana. És Déu del qui tenim por i del qual ens volem amagar el qui ens fa veure allò que som de nosaltres sols: nuesa, res, postissos, Sant Agustí que ens diu que hem estat creats per amor i per compartir vida divina, -no res menys!- no ens salvarà, però, sense nosaltres! Voleu dir que no és aquesta la situació de la humanitat que vivim ara com la descrita en el Gran Teatro del Mundo o com el conte d’Andersen. La vida és lluita i és un exercici de fe i de confiança com se’ns diu en la segona lectura d’avui que la seguirem llegint durant cinc diumenges seguits. Convençuts i convincents!  Tot s’estintola sobre la Fe, que vol dir: confiança per damunt de tot: Mireu com comença la segona lectura d’avui: Germans, l’Escriptura diu: “Em sento ple de fe, i per això he parlat“, evidentment és Pau i són els que com ell ens ancorem fermament en la Fe: la Fe ens la confereix Déu per parlar i evangelitzar. Jesús a l’evangeli se’ns mostra com un debel·lador contra el mal i les fastuoses quimeres i falòrnies, on no podem oblidar que som pols, per bé que els senzills  per boca d’ells ens donen la perfecta mesura del què “revelen” a nosaltres mateixos -nos senyalant-nos amb el dit i ens fan entrar en la veritat del que som o no som. No ens ho hem de fer sols, de cert que tals pretensions acabaríem en desfeta. Nus, l’home sense atributs. Cal, amb tot, no desanimar-nos: és veritat que la vida de l’home que vivim per fora es va  consumint, però la que vivim per dins nostre es va renovellant cada dia, perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant  un pes incomparable de glòria que durarà sempre. I nosaltres no puntem a això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre”.

Tots els textos de la Missa són una invitació a la confiança. Joan diu que nosaltres som perquè hem cregut en l’amor. Tota la nostra vida cristiana se sosté en la certesa de que si crec he  de parlar, evangelitzar, deixar-se prendre per Jesús, no anar de fake news, ni d’exterioritats,  tantes com n’hi ha avui per tot arreu... Només la veritat nostra ens farà lliures. Aquesta la conreem amb una disponibilitat per que Crist ens enforteixi internament. Cant d’entrada: “El Senyor m’il·lumina i en salva, qui em pot fer por. El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿qui em pot fer esfereir? I com sempre la col·lecta que engloba tota l’eucaristia: “Oh Déu, origen de tot bé, escolteu el que us supliquen: inspireu-nos (donem valor a cada expressió: l’Esperit Sant inspira i expira seny, saviesa, fermesa!) de pensar allò que és bo i moveu-nos per portar-ho a terme” (introdueixo aquí l’aclamació que sintetitza com sempre l’evangeli d’avui, que és tot un tomb en l’enfocament del nostre viure i conviure: “Ara, el sobirà d’aquest món serà expulsat, diu el Senyor; i Jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a Mi”.  Jesús davant de l’auditori que el segueix pronuncia una veritat, de les més veritables: “Qui són la meva mare i els meus parents?”.  Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: “Aquests són la meva mare i els meus familiars: Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Tota la normalitat queda paradoxalment capgirada. Jesús obre taula, converteix en festa el formar part d’una nova família, que no desdiu de la pròpia, però n’eixampla la cabuda, Església de portes obertes ens diu insistentment el papa Francesc. Digué Pau VI allà per els encontorns de acabat de proclamar el Vaticà II. En l’Exhortació Evagelii nuntiandi: el 1975 fa gairebé 50 anys!: “Del Crist evangelitzador a l’Església evangelitzadora; “Durant el Sínode, els Bisbes han recordat amb freqüència aquesta veritat: el mateix Jesús -l’evangeli de  Déu (Marc 1, 1)- ha estat el primer i el més gran evangelitzador. Ho fou fins al final, fins a la perfecció, fins al sacrifici de la seva exigència terrena. Crist com a evangelitzador, anuncia abans de tot un Regne, el Regne de Déu, tan important que, en relació a ell, tot és converteix en “allò altre”, que és donat de més a més, d’escreix. Solament el Regne és, doncs, absolut i la resta és relatiu. El Senyor es complagué en descriure de tantes maneres el goig de pertànyer a aquest Regne, un goig paradoxal  fetde coses que el món rebutja; les exigències del Regne i la seva Carta magna (Mt 5-7) els heralds (Mt 10),  els seus misteris (Mt 13), els seus fills (Mt 13), la vigilància i fidelitat requerides a qui espera la seva vinguda (Mt 24-25) Pau avui ens ha dit que ell és herald, mestre i guia de tota l’ecumene, de tota la humanitat. Tot xifrat en “Em sento ple de Fe, i per això jo he parlat” i tu què esperes?                                          

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana X de durant l’any, 9 de juny del 2024  Sabadell

ne i veuràs                                                                            

dissabte, 1 de juny del 2024

Homilia del diumenge 02/06/2024

                                              MISTERI  ADMIRABLE

                                               Admirable misteri, venerem-lo, prostrats. Aquí no hi té res a veure la raó, per això diem després de cada consagració: “Proclamem el misteri de la Fe”. Fem acopi de les expressions que ens dóna el Concili Vaticà II: Ja  comença amb aquestes singularíssimes maneres de dir, gens habituals: El “sacrosant” Misteri de l’Eucaristia: “En l’últim Sopar, la vesprada en què fou traït el nostre Salvador establí el Sacrifici Eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual perpetuarà en el curs dels segles el Sacrifici de la Creu, fins al seu Retorn, i així encomanarà a l’Església, Esposa estimada, el Memorial de la seva Mort i Resurrecció: Sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, “en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la Glòria futura”. “L’Església, doncs, encamina la seva sol·licita preocupació a evitar que els fidels cristians assisteixin a aquest Misteri de la Fe, a tall d’espectadors estranys o muts, ans vol que, entenent-lo bé, mitjançant els ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada conscientment, piadosa i activa, que s’instrueixin amb la Paraula de Déu, que s’alimentin de la Taula del Cos del Senyor, que donin gràcies a Déu, que en oferir la Víctima Immaculada aprenguin a oferir-se no sols per les mans del sacerdot, ans també juntament amb ell, i per Crist, Mitjancer, cada dia es perfeccionin, en la unió amb Déu i entre ells mateixos, perquè finalment Déu sigui tot en tots”. “Déu que vol que tots  els homes se salvin  i arribin a reconèixer la veritat, havent parlat en altre temps als patriarques moltes vegades, per parts i de moltes maneres, en arribar la plenitud dels temps envià el seu Fill, el Verb fet carn, ungit amb l’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a guarir els de cor esmicolat, “com a metge corporal i espiritual”, Mitjancer de Déu i dels homes, car la seva humanitat, en la unitat de la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en Crist “es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i ens ha estat donada la plenitud del culte diví”... “A fi de completar l’obra missionera de Crist, Ell mateix  és present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el Sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “car ara ofereix per ministeri dels sacerdots Aquell mateix que aleshores s’oferí en la creu”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present en els sagraments amb la seva puixança, de manera que quan algú bateja, el mateix Crist bateja. És present en la seva Paraula, ja que Ell mateix parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures. En fi, és present, quan l’Església suplica i salmeja, Ell que prometé: “On dos o tres són reunits en nom meu,   allí soc Jo mateix enmig d’ells”. I en realitat, en una obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes santificats, Crist s’associa sempre l’Església, Esposa seva estimadíssima, que invoca el seu Senyor i per Ell dóna culte al Pare etern. Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del ministeri sacerdotal de Jesucrist, en el qual, per mitjà de senyals sensibles és significada i, de manera pròpia en cada un, és causada la santificació de l’home, i el Cos místic de Jesucrist, és a dir, el Cap i els seus membres, realitza tot el culte públic. Per això, cada celebració litúrgica, com a obra de Crist Sacerdot i del seu Cos místic, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i grau idèntic, cap altra acció de l’Església no iguala”. “En la Litúrgia terrenal participem, pregustant-la, de la del cel, que és celebrada en la Ciutat Santa de Jerusalem, a la qual ens encaminem, pelegrins, on hi ha Crist entronitzat a la dreta de Déu, ministre del Santuari i de l’autèntic Tabernacle; cantem un himne de Glòria al Senyor amb tots els estols celestials; venerant  la memòria dels Sants, esperem alguna participació i companyonia amb ells; i restem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins que Ell es manifesti com a vida nostra i nosaltres ens manifestem gloriosos en Ell”.  La litúrgia és el cim al qual tendeix l’actuació de l’Església i alhora la Font d’on brolla tota la seva força. Els treballs apostòlics, en efecte, s’encaminen a obtenir que tots els qui per la Fe i el Baptisme han esdevinguts fills de Déu, es reuneixin, lloïn Déu en mig de l’Església, participin en el Sacrifici i mengin del Sopar del Senyor”.

                                               “Per la seva banda, la mateixa Litúrgia empeny els fidels, saciats amb els sagraments pasquals, a esdevenir un sol cor per la pietat; prega perquè “mantinguin amb la vida allò que han percebut per la Fe”, i la renovació de l’Aliança del Senyor amb els homes en l’Eucaristia, atrau i encén els fidels a la caritat de Crist que els esperona. Per tant, de la Litúrgia i sobretot de l’Eucaristia, com de Font, ens arriba la gràcia i s’obté amb el màxim d’eficàcia aquella santificació dels homes en Crist i glorificació de Déu, a la qual, com a fi, s’encaminen totes les altres obres de l’Església”.

                                               He intentat resumir allò de més important respecte de la Litúrgia que ens ha brindat literalment el Vaticà II. Aquí teniu complexivament  tot el pensament del Vaticà II sobre la preeminència de la Litúrgia de l’Eucaristia, la qual ens invita a submergir-nos, entenent cada expressió, cada significació ja que ens la presenta com la perla fina de tot l’evangeli: entès, viscut, participat, involucrat. Com m’agradaria fer una conversa dialogal per entrar en el misteri de cada paraula i de cada acció? Destaco alguns punts:

            -. Déu no ens salva d’un en un. Ens ha fet poble. Així ens veu amb personalitat ben pròpia, però com a Cos de Crist: interdependents, intercomplementari, sistèmics.

            -. Som recipendiaris del Nou Testament-Aliança, clos en la Creu-Resurrecció

            -. És un pacte. Nosaltres en som part i ens hem compromès a viure com a fills

            -. Som invitats a ser memòria viva del “FET” transcendent del lliurament de Jesús per a salvació de tota la humanitat. Doblement compromesos també per als altres.

            -. La Comunió no és allò més determinant, és la participació en el Fet de la mort i Resurrecció de Jesucrist: n’és la conseqüència. No és un regal, és un compromís.

            -. No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics. Aquí veiem que som els amics de l’amor de Jesús.

            -. La Missa és l’acte més gran de lloança, d’adoració i d’acció de gràcies. Donem veu i actitud de fons en la lloança, adoració, acció de gràcies de Jesús fet home.

            .-  Nosaltres esdevenim “divinitzats” per l’efecte de la litúrgia oferta principalment per Jesús amb qui nosaltres ens associem, compartim, ens lliurem.

            -. La Missa està plena de les actituds més essencials de la nostra relació amb Déu Pare: ”Us lloem, us beneïm, us adorem... per la vostra immensa glòria”.

            -. Combregar és més “ser combregats” per Jesús que no el contrari. És una penyora  que Déu ens fa. Allò de Pau: “Jesús és el meu viure”. Segellats per l’Esperit.

            .- Amb el pa eucarístic som “panificats”; Jesús és el nostre referent, la nostra vida, el qui ens salva canviant el nostre cor amb el seu Cor en nosaltres. Crist viu en el nostre viure i conviure.

            -. El misteri de Jesús dóna sentit al nostre propi misteri. Som de Déu en Crist.

            -. Pregustació, digna de l’assaciament definitiu en Déu: Déu és el nostre cel.

            -. Atenem en cada moment de l’eucaristia els efectes propis: Paraula que ens alliçona, Oferiment que fem conjuntament amb el sacerdot i tota l’Església, viure d’Ell.

            .- No és un acte privat, sinó sempre públic. Representem sempre els germans

            .- La pregària, sobretot el parenostre, ens invita a pregar en nom de Crist

            .- La pregària és sempre en nom del Cos Místic, ajuntats al Cap-Crist.

            .- La Missa no és una obligació, sinó un dret constitucional com a cristians.

            .- Tot conflueix i tot deriva del Sacrifici de Jesús.

            -. Fem memòria de tota la Bona nova. Tenim presents els sentiments envers el Pare, en unió de l’Esperit Sant.         

P. Josep Mª Balcells

Santíssim Cos i Sang de Crist  2/ 6/ 24  Sabadell