Homilia del diumenge 20/10/2024

                                          STOP:  CANVI  DE  SENTIT

                                               Ep, Jaume i Joan, pareu el carro. No havíeu entès gaire cosa del Mestre... A la cua! Qui és l’últim? Ara ens entendrem: “Sisplau, perdó i gràcies”. Aquesta trilogia evangèlica, casolana, ens la fa palesa el papa Francesc. Ho ha dit vegades i vegades, àdhuc ho ha escrit en el Document Fratelli tutti, del qual en parlarem a pleret, perquè va com anell al dit a allò que només llegint l’evangeli d’avui em fa repensar-hi a manta: M’hi veig pintat  M’explico. Comencem pel context que hi va de perles, és del diumenge passat i segueix amb la mateixa nota greu de fons. “Dèiem ahir” que el tenir ho envaeix gairebé tot, a no ser que fem una mica de pensaments crítics i que ens mirem al propi mirall però amb altres, ben altres, ulls... Recordeu que privilegiàvem el ser, encara que ens costi de veure’ns “diferents”, a la lupa del personalisme, és a dir, entenent-nos com a persona, amb una dignitat que ens ve de  marca. Avui mirem el tenir com a expressió de poder, de tenir i re-tenir un lloc en el viure i el conviure: que ens tinguin com a allò d’estar per damunt dels altres. El tenir o va de “coses” o va d’expectatives, d’il·lusions amb plural que es llegeix ben diferent quan ho posem en plurals. A les antípodes del tenir hi trobem el ser. Qui val, val amb tota la senzillesa de veure’ns “diferents”, no  ni millor ni pitjor. Triomfar en la vida no ve del reconeixement sinó del ser senzillament, fruit d’un creixement, d’un desenvolupar energies íntimes, que dimanen de dins estant amb flux natural, que no vol dir espontàniament, sinó esforçadament, ajudant l’alè, el propòsit, el què un pot i se sent cridar a ser, quelcom d’incomparable, perquè és únic, personalíssim. Ja  només posar el títol hi ha una crida a parar màquines llegir atentament i procedir en conseqüència. Tornar en sentit invers a com anàvem. Perquè és llaminer seguir endavant sense més ni més. Ens hi porta la consuetud, el que veiem que fan els altres. Si no fem un capgirell,  com va fer Pau camí de Damasc, com jo mateix –és un dir- desfent camins fresats, no hi haurà evangeli que hi valgui. Hem posat STOP que vol dir parada i mirar a banda i banda i entrar, a la inversa de com anàvem fins ara. Sí, sí, per més que al principi ens hi trobem estranys. Aquest és el camí que marca l’indicador evangèlic. Per aquí hem d’anar una mica a desgrat i desacostumant-nos del camí fet fins al moment. Una veu ens certificarà que les coses van per bon camí: “No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze...” Ep, no us precipiteu: Acabo la proposta: Podeu beure el calze que jo he de beure i ser batejats amb el baptisme amb que jo he de ser batejat? Hi anirem tots tres. De la qüestió de primejar ja no és cosa meva. Deixem-ho córrer, que no aniríem junts ni a beure el calze ni a ser batejats i la cosa canviaria de mig a mig. No sentiu com s’esveren els companys, que potser estant en les mateixes condicions i ambicions que les vostres!                                     

                                               Sempre m’ha fet goig llegir aquell passatge que és una esplèndida pregària que fa Jesús en el tornar de les primeres experiències missioneres dels setanta dos. Fa així: “Jesús digué: Us enalteixo. Pare, Senyor del cel i de la terra perquè heu revelat als senzills el Regne de Déu, tot això que heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a Vós. Mireu hi ha una concordança entre la revelació i la senzillesa. Hi ha coses de les que no se’ns obren els sentits amagats, si no som senzills, si no som “nets de cor”, si no entenem que en ordre al SER, tot va  per via exclusiva de l’humanisme i de la gràcia que ennobleix el que podem pensar, desitjar, viure i conviure. Tot és gràcia que impulsa, que encoratja, que dóna a mans plenes per sintonies fondals, que crida a reposar pels cansaments de proposar-nos avançar pas a pas... Anem al document citat a inici; Fratelli tutti:                                             

                                               “Invito a l’esperança, que “ens parla d’una realitat que està arrelada al dedins de l’ésser humà independentment de les circumstàncies  concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor.|...| L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna”. Caminem en esperança.                                              

                                               La proposta és la de fer-se presents davant el qui necessita ajuda, sense importar si és part del propi cercle de pertinença. En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer pròxim del jueu ferit. Per tal de tornar-se proper i present va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una demanda: “ves i tu fes igual”. És a dir: ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, fer-nos propers a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc “pròxims” a qui haig d’ajudar, sinó que em sento cridat a fer-me jo un pròxim dels altres”.                                            

                                               L’altura espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre la valoració positiva o negativa d’una vida humana”. Tanmateix, hi ha creients que pensen que la seva grandesa està en la imposició de les seves ideologies a la resta, o en la defensa violenta de la seva veritat, o en grans demostracions de fortalesa. Tots els creients necessitem reconèixer això: la primera cosa és l’amor,  el més gran perill és no estimar. L’amor implica alguna cosa més que una sèrie d’accions  benèfiques. Les accions brollen d’una unió que inclina més i més cap a l’altre, considerant-lo valuós, digne, grat i bell, més enllà de les aparences físiques o morals. L’amor a l’altre per ser qui és, ens mou a buscar el millor per a la seva vida. Només en el conreu d’aquesta manera de relacionar-nos farem possibles l’amistat social que no exclou ningú i la fraternitat oberta a tothom. L’amor ens posa finalment en tensió vers la comunió universal. Ningú no madura ni assoleix la seva plenitud, aïllant-se. Per la seva dinàmica, l’amor reclama una creixent obertura, major capacitat d’acollir els altres, en una aventura mai acabada que integri totes les perifèries cap a un ple sentit de pertinença mútua. Jesús ens deia: “Tots vosaltres sou germans”. La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment  oberta als vincles. En la seva pròpia arrel hi resideix la crida a transcendir-se a si mateixa en el trobament amb els altres. Per això “és necessari prestar atenció per a no caure en alguns errors que puguin néixer d’una mala comprensió dels drets humans i d’un paradoxal mal ús d’aquests. Existeix avui, en efecte, la tendència cap a una reivindicació cada vegada més àmplia dels drets individuals,-estic temptat de dir: individualistes, que amaga una concepció de persona humana, deslligada de tot context social i antropològic, quasi com una “mònada”, cada vegada més insensible. Si el dret de cadascú no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre’s sense limitacions i, per conseqüent, es transforma en font de conflictes i violències.  Quan hom acull de cor la persona diferent, li permet continuar essent ella mateixa, alhora que li dona la possibilitat d’un nou desenvolupament. Les cultures diverses que han gestat la seva riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per a no  empobrir aquest món. Això sense deixar d’estimular-les perquè pugui brotar quelcom nou de si mateixes en el trobament amb altres realitats. “Tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir riqueses de cadascú, de valorar el que ens uneix i veure les diferències com a oportunitats de creixement en el respecte de tots. És necessari un diàleg pacient i confiat, perquè les persones i les comunitats puguin transmetre els valors i acollir el que hi ha de bo en l’experiència dels altres. La vida és l’art del trobament encara que hi hagi tants desencontres per la vida. Reiterades vegades he invitat a desenvolupar una cultura del trobament que vagi més enllà de les dialèctiques que s’enfronten. És un estil de vida tendent a conformar aquest políedre que té moltes facetes, moltíssims costats, però tots formant una unitat carregada de matisos, ja que “el tot és superior a la part” El políedre representa una societat,en què les diferències conviuen complementant-se, enriquint-se i il·luminant-se recíprocament encara que això impliqui discussions i prevencions. Perquè de tothom podem aprendre alguna cosa, ningú no és inservible, ningú no és prescindible. Això implica incloure les “perifèries”. El qui hi està té un altre punt de vista, veu aspectes de la realitat que no es reconeixen des dels centres de poder on es prenen les decisions més definitòries. I tanquem plaça amb les últimes paraules del Document firmat pel papa Francesc i el Gran imant Ahmad Al-Tayyeb: “En el Nom de Déu... assumim la cultura del diàleg com a camí; la col·laboració com a conducta; el coneixement recíproc com a mètode i criteri”.  

P. Josep Mª Balcells.

 Diumenge i setmana XXIX 20/10/24  Sabadell

Homilia del diumenge 13/10/2024

                                    LA  BOSSA  O  LA  VIDA

                                               No, no és broma. Doneu una ullada als textos de la Missa i veureu com hi campeja tot un seguit de consideracions sobre el diner i com n’és de llefiscós i sabem també que pren el nom sagrat (?) d’idolatria. Per altra part, llegim aquesta Aclamació que es possessiona al revers del brillar fatu de les riqueses, posant en relleu la primera i essencial de les Benaurances: “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells”.  El papa Francesc ho ha sintetitzat en allò de “ser pobres i viure amb els pobres”. Torno a l’ocurrència del títol... No és tal: encara estic cansat de subratllar el llibre de Fromm: “Tenir o ser”. Hem de fer un proficu discerniment sobre la nostra confrontació entre el tenir i el ser en el mercat central dels “valors essencials”. No, no és fàcil de situar-s’hi, de prendre possessió en aquests dos termes existencials que es contraposen determinadament, de forma que com més “tens”, menys ets. Com més aspires a tenir, el tenir estimula l’anar sempre a més. La cobdícia -ens diu l’autor- és el desencadenant de l’ofegament de la persona. El tenir “cosifica” tot el que toca. Vivim en un món que es deleix per l’adquisició del guany, del profit, del pujar, del ser tingut; això fa que “ens escau ben rarament de trobar al món que ens envolta manifestacions de la modalitat de l’ésser; i la major part de nosaltres –parla Fromm- considerem  la modalitat del tenir com la més natural, talment l’únic estil de vida acceptable”. No en som conscients i menys de la contraposició, anava a dir, de ser qüestió de vida o mort. El ser és la fluència de la vida, de la creació, de la personalització. Em balla pel cap allò de Shakespeare del “ser o no ser”. La cobdícia ofega; la vida s’expansiona, crea vida.

                                               La finalitat d’aquest llibre de Fromm és explícitament el d’un aprofundit humanista que ens ha il·lustrat a bastament. En tots els seus llibres té aquest marxant: l’Art d’estimar, La por a la llibertat, La revolució de l’esperança, Per una societat sana”. Encara es llegeixen amb gust i profit... Ja tenen gust de clàssic.

                                               Jo acostumo a valorar aquelles petites frases que solen  encapçalar els llibres com a guisa de pròlegs i d’epílegs condensats. Són com la síntesi del que diran a continuació. Veu-t-,els ací: “La via del fer és l’ésser” (Lao-Tse) “Seria adient que la gent considerés, no tant el que han de fer, sinó el que són” (Mestre Eckhart) “Menys un és, i més hom té i més alienada és la pròpia vida” (el primer Karl Marx) Farà unes bones i exquisides reflexions tant del místic de l’Edat mitjana com del Marx, mal entès i pitjor aplicat per Rússia. Una cosa és saber d’oïdes i una altra conèixer a fons i documentadament.

                                               No em puc entretenir en parlar llargament de l’actitud o modalitat o caràcter del tenir perquè això no em donaria espai per concentrar-me en la “Benaurança” del “ser i estar” que sempre van junts. Aniré assaborint punt per punt en les entrades que posa Fromm en el capítol sobre “Les condicions de la transformació i les característiques de l’home nou. Comença així: “La funció de la societat nova és d’encoratjar l’emergència d’un home nou, l’estructura del caràcter del qual tingui les qualitats següents:

            -. Disponibilitat a renunciar a totes les formes de tenir, per tal d’ésser plenament.

            -. Seguretat, sentiment d’identitat i confiança basada en la fe  en el que un és, en la pròpia necessitat de relacions, interessos, amor, solidaritat amb el món circumdant, en comptes de en el propi desig de tenir, de posseir, de controlar el món, tot esdevenint així esclau de les pròpies possessions,

            -. Acceptació del fet que ningú i res al defora de nosaltres pot donar significat a la nostra vida, però que aquesta independència i despreniment radical de les coses poden esdevenir la condició de la plena activitat consagrada a la copartició i a l’interès per als altres.

            -. Ésser realment present en el lloc en què ens trobem.

            -. La joia que prové de donar i compartir, no pas d’acumular i explotar.

            -. Amor i respecte per la vida en totes les seves manifestacions,  amb el coneixement que no les coses, el poder i tot el que és mort, sinó la vida i tot allò que pertany al seu creixement tenen un caràcter sagrat.

            -. Tractar de reduir, dins els límits que siguin possibles, cobdícia, odi i il·lusions.

            -. Viure sense adorar ídols i sense il·lusions, perquè hom ha assolit una condició que no requereix il·lusions.

            -. Desenvolupar la pròpia capacitat d’estimar, ultra           que de la pròpia capacitat de pensar de manera crítica, sense abandonar-se a sentimentalismes.

            .- Capacitat de renunciar al propi narcisisme i d’acceptar les tràgiques limitacions implícites en l’existència humana.

            -. Fer del ple creixement de si mateix i dels propis semblants l’objecte suprem de l’existència.

            -. Adonar-se que, per tal d’assolir la meta esmentada, són indispensables la disciplina i el reconeixement de les realitats de fet.

            -. Ésser conscient, a més, que un creixement no és sa si no esdevé en l’àmbit d’una determinada estructura, però ensems reconèixer les diferències entre estructura entesa com un atribut de la vida, i l’ “ordre” entès com un atribut de la no vida, de tot el que és mort.

            -. Desenvolupar la pròpia imaginació, no com una fuga de circumstàncies intolerables, sinó com una anticipació de possibilitats concretes, com un mitjà per a superar circumstàncies intolerables.

            -. No enganyar els altres, però tampoc deixar-se enganyar pels altres; hom pot acceptar d’ésser definit innocent, no ingenu.

            -. Conèixer-se un mateix, i no només el si del qual es té noció, sinó també el si que s’ignora, encara que hom tingui una vaga intuïció d’allò que no es coneix.

            -. Tenir esment de la pròpia unicitat amb tota forma de vida, i, per això, renunciar al propòsit de conquerir la natura, de sotmetre-la, explotar-la, violentar-la, destruir-la, bo i tractant, al contrari, de capir-la i de col·laborar-hi.

            -. Fer pròpia una llibertat que no sigui arbitrarietat, sinó que equivalgui a la possibilitat d’ésser un mateix, tot entenent amb això no pas una munió de desigs i d’avideses de possessió, sinó una estructura d’equilibri delicat que a cada instant es troba enfront de l’alternativa entre creixement o decadència, vida o mort.

            -. Conèixer que el mal i la destructivitat són conseqüències necessàries del falliment del propòsit de créixer.

            -. Adonar-se que només pocs individus han assolit la perfecció pel que fa a totes aquestes qualitats, renunciant, d’altra banda, a l’ambició de reeixir a “assolir l’objectiu”, amb el coneixement que una ambició d’aquesta mena no és més que una altra forma d’avidesa, una altra versió del tenir.

            -. Trobar la felicitat en el procés d’un creixement continu, vivent, sigui quin sigui el punt màxim que el destí permeti a cadascú d’atènyer, puix que viure de la manera més plena que sigui possible, és font d’una tal satisfacció, que la preocupació per tot el que hom podria, o no, assolir té escasses possibilitats de desenvolupar-se.

                                               He posat tots els punts que ofereix Fromm en aquest llibre perquè tenint-los a mà els puguem llegir i rellegir amb calma i no tots seguits, sinó pausadament, a fi d’entrar en aquesta filosofia que justificava el que us havia dit sorneguerament: La bossa o la vida!       

P. Josep Mª Balcells.

Setmana XXVIII 13/ 10/ 24  Sabadell

Homilia del diumenge 06/10/2024

                                 LA  PIRÀMIDE  INVERTIDA

                                               Començaré la casa per la teulada és a dir cobertura d’aigües, això de moment... Avui en la litúrgia se’ns sol·licita parlar de la família, no tant, de la parella com es podria deduir de la lectura del Gènesi que parla de la creació d’home i dona i de les motivacions que es donen en la creació d’ambdós: que s’ajudin i s’acompanyin i que es tinguin per iguals i es complementin. Deixem-ho així de moment. Havia dit que començaria per la teulada. Aquesta expressió tòpica no té cap sentit arquitectònicament. Això ho veiem passant pels carrers tantes vegades “en obres”. Sense aquelles columnes de ciment armat que pugen pis per pis l’estructura de la casa no tindria sentit ni fermesa. Recordeu aquelles paraules de Jesús: “Una casa sense fonaments està cridada a l’esfondrament i a la ruïna”.                                              

                                               Les columnes del nostre edifici educatiu són els pares, educadors se suposa dels seus fills. L’esquema que havíem seguit en les nostres entranyables Escoles de Pares, de l’antigor, ai, em permeto dir. Avui tan difícils de proposar-les, donades les circumstàncies canviades de la societat d’avui. Suposava que cada pare (i havien de participar tots dos sempre!) eren subjecte-objecte de formació personal d’adults, això com a premissa per necessitat estructural: No es pot ser educador dels fills sense fer un “reset” de tipus educatiu de cada un dels dos pretesos educadors. Cada columna haurà de sostenir un pes que no ho podria fer, si no hagués donat garanties de consistència i de maduresa pròpia. Els arquitectes pensen l’edifici com a totalitat. Se suposa una harmonia de pesos i de congruència i de complementacions. Els pares-columnes són persones adultes, se’ls suposa per edat maduresa i haver fer un camí de formació congruent a l’edat. En puritat són educats: han transcorregut infància, adolescència, joventut i porten l’empremta de la pròpia educació rebuda o cercada. Caldrà revisar-la punt per punt i pensar-la oberta i en maduració. L’educació pròpia es reflectirà en els fills, per bé o no tant. Primer pas de l’Escola de Pares: l’educació dels educadors. 

                                               Després obríem una segona etapa que se centrava específicament en l’educació de la parella per al desenvolupament d’ells dos com partners. L’educació específica de la parella és un punt neuràlgic; més avui que en temps passats, perquè hi havia unes preparacions pre-matrimonials, en el millor dels casos...  Serà un condicionant de primer ordre: la relació mútua, l’emotivitat -avui considerada fonamental- l’entesa, el diàleg, l’amor dels esposos recau a plom en la relació educativa amb els fills. Cal notar també la relació entre les dues famílies. Perquè donaran espais a la relació amb els avis i els cosins, també avui factor de primer ordre.

                                               El tercer pis de la piràmide és la plataforma definitiva de l’Escola de Pares. Caldrà fer una immersió ben ampla perquè els fills també són fills del món que els tocarà viure. Les aproximacions dins del redós familiar tindrà ressonàncies de tot tipus social. Les famílies avui són determinadament obertes a tots els ambients i no es podran aïllar; ben al revés, caldrà que s’impliquin en àmbits com l’escola, els mitjans, el lleure, els amics i les vinculacions a grups que escamotegen intervencions dels pares. Caldrà donar una consistència en valors, en actituds i en enrolaments diversos. Aquesta és la culminació del treball educatiu que es pot esperar d’uns pares que viuen i actuen en el món social i en diversos ambients. Aquest és el terrat ample i obert a tot vent: la dimensió social. Els fills són per al món i han d’estar ben assabentats del pa que s’hi dona, tothora en múltiples ocasions. 

                                               Hi ha un últim complement experimentat de l’educació que ens les van fornir les Convivències familiars. Iniciades fa més de cinquanta anys que varen propiciar un ambient de profunditat educativa i d’interseccions entre els diversos components de les famílies: des d’avis, pares amb la possibilitat de reunions i d’amistats que anaren aprofundint-se i que vertaderament arribaren a donar Sentit de Família de Famílies. En la casa de Colònies p. Jordi Turull a la vall de Pineta que fou la        “descoberta del segles” (perdoneu l’exageració personal, perquè m’ha -ens ha- deixat un record memorable). Pineta no era un lloc, fou un esperit, fou una utopia realitzada com poques vegades a la vida les pots tenir i constatar. Ens diem Pinetells i l’empremta no hi ha ningú que ens la llevi. És marca cisellada en el fons del cor, dit a l’antiga; i dins les circumval·lacions neuronals dels nostres cervells, nosaltres en diem esperit i àdhuc Esperit en majúscules.

                                               Som Església, en tenim consciència. No puc acabar aquest passeig per la pròpia experiència educativa i pastoral al llarg de més de seixanta-cinc anys com a escolapi i ara obriré un espai propi que no podem ni devem oblidar perquè el Concili Vaticà II té un document que ens mostraria els eixos formatius d’una educació cristiana, evangèlica. Se’n diu Constitució Pastoral sobre l’Església en el món d’avui que comença així: “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels homes del nostre temps, sobretot els pobres i tots els que sofreixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels deixebles de Crist. No hi ha res de vertaderament humà que no trobi ressò en llurs cors... L’Església se sent realment i íntimament solidària del gènere humà i de la seva història. Després d’un estudi les esperances i temors avui; els canvis pregons: en l’ordre social, psicològics, morals i religiosos. Les aspiracions més universals, els interrogants més profunds dels homes. El Concili ens presenta la convicció sobre la vocació de l’home: la dignitat de la persona humana: l’home imatge de Déu. En un número, el 22, que s’hauria d’escriure amb subratllats continus, ens presenta Crist, l’Home Nou: comença així: “El misteri de l’home, en realitat, només es pot esclarir en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu Amor manifesta plenament l’home al mateix home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació. En Crist hi ha incloses la font i la corona de tota la humanitat. El que és la imatge del Déu invisible, és també l’home perfecte, que ha retornat als homes la semblança divina. En Ell, la naturalesa assumida, no absorbida, ha estat elevada també en nosaltres a una dignitat sense igual. El Fill de Déu amb la seva Encarnació s’ha unit en certa manera amb tot home”. Farà  incursions en la cultura, la vida social i econòmica, en la pau, en l’àmbit internacional.

                                               Les implicacions a nivell formatiu donen una volada als valors i la pedagogia, continguts en la Declaració sobre l’educació de la joventut, un altre document del concili Vaticà II. Avui ens trobem amb moltes dificultats donat l’ambient excessivament secularitzat, i plural de la societat. Això ha de propiciar un replantejament profund: possibilitats i dificultats. Ens hem de concitar pares, escoles, parròquies i grups diversos per obrir camí d’educació profundament humana i evangèlica, presentant testimonis vàlids i fiables on es puguin emmirallar les generacions futures, recolzats en persones que saben que mai serà ni completa ni definitiva una educació que voldríem que tingués Crist com a Referent en la seva Persona i Missatge. O ens hi posem colze a colze o bé deixarem els nostres successors a la intempèrie i desvalguts. Ens hi va un futur eclesial àton i mig perdut o redimit.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XXVII de durant l’any, 6 d’octubre del 2024   Sabadell

Homilia del diumenge 29/09/2024

                     LES  “JOIES” DE  LA CORONA  EVANGÈLICA

                                               El context global de la litúrgia d’avui posa en relació íntima els tres diumenges consecutius, el d’avui i el dels dos anteriors. En ells es patentitza la nostra condició de caminants, avui en dic de sinodalitat, abocats a viure les incidències d’aquesta reunió que portarà a terme com un “bateig en l’Esperit” en què hem estat immergits en dos anys, plens. Sia benvinguda la segona celebració sinodal, parlant de si mateixa com a peculiaritat de tot camí eclesial! Rememorem amb insistència que som al seguici de Jesús en la categorial Pujada a la Jerusalem (celestial!)

                                               Som estimats, som cridats, som de l’Esperit que ens reenvia -ja ho feu Jesús- i ara és Ell per qui som enviats. Això consta en el document programàtic intitulat: “La Joia de l’Evangeli”, preciós “present-regal” del Papa Francesc, que va tenint al llarg del seu papat “sorpreses de l’Esperit” que anem entomant dia rere dia. Enviats: ho explicita Francesc en els primers números de la seva crida-enviament: ns: 20, 22, 23 i 24. (ja hi tornarem més endavant). Això té una consonància sintònica amb la consideració de que tots els batejats tenim una prerrogativa baptismal que ens dota i atorga constituentment aquestes pregoneses: “Participació dels laics en el sacerdoci comú i universal, i a més, la participació en el ministeri profètic i en el testimoniatge i en el servei reial de i en l’Església. Són els números 34, 35 i 36 de la Constitució sobre l’Església. (També hi penso tornar).

                                               A la primera lectura de la Missa d’avui tenim l’antecedent del tema del profetisme quan Moisès demana a Yahvé que li permeti que setanta cinc homes de probitat i reputats  puguin participar del seu esperit per ajudar-lo a governar el Poble en el desert. Es curiosa la incidència amb Josuè que voldria que Moisès els tragués l’esperit que -en absència del grup- dos d’ells també havien rebut el mateix esperit que els restants. Interessant  comentari profètic (?): “Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit”. Semblantment, llegim a l’evangeli d’avui que Joan volia excloure de la facultat de treure dimonis a un “intrús”. Jesús li respongué: “Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles, no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”. El gran precepte de la “inclusivitat”, vertadera joia de l’actitud evangèlica!

                                               En relació amb l’actitud que vàrem llegir diumenge passat respecte de la preferència evangèlica dels nens avui queda consolidada -a parte contra-,en relació amb l’allunyament de Déu dels infants, que és veritablement una blasfèmia i digne d’un rebuig total. Bona nota n’hem de prendre tots en la pederàstia i en no educar humanament i religiosament avui la nostra infantesa. El nen és una joia preciosa per a tothom. En la lectura de Jaume ens trobem amb una riquisitòria contra els rics, dels quals arriba a dir que “us heu engreixat com el bestiar, ara que és el dia de la matança”. Passem per alt el to estrident i llegim-lo en sentit oposat, posant el pobre entre els preferits del Senyor...

                                               Ja tenim encastades les joies de la corona evangèlica: sinodalidad, profetisme, evangelització, pobres i nens, servir, acollir, inclusivitat.

                                               Ara, amb el vostre permís, acotaré les notes dels documents per tal de prendre consciència de la nostra ajornada fe i dels valors a reconsiderar (!). Començo pel ministeri profètic (=servir i acollir): “Crist, el gran Profeta, que proclamà el Regne del Pare, tant amb el testimoniatge de la vida com amb la força de la Paraula, realitza el seu ministeri profètic fins que arribi la plena manifestació de la glòria, no sols per mitjà de la jerarquia, la qual ensenya en nom i per poder d’Ell, sinó també per mitjà dels laics, els quals d’una banda ha establert com a testimonis i de l’altra ha enriquit amb el sentit de la fe i amb la gràcia de la paraula a fi que la puixança de l’Evangeli resulti esclatant en la vida diària, familiar i social. Així com els sagraments de la Nova Llei, dels quals s’alimenta la vida i l’apostolat dels fidels, prefiguren el cel nou i la nova terra, també els laics es converteixen en valents proclamadors de la fe en les realitats esperades, si uneixen la professió decidida de la fe a la vida, Aquest acte d’evangelització, que és anunci de Crist, proclamat tant amb el testimoniatge de la vida com amb la paraula, adquireix una nota específica i una eficàcia peculiar pel fet de realitzar-se en les circumstàncies normals del món. Els laics, per tant, fins i tot en ocupar-se de les atencions temporals, poden i han de realitzar una activitat preciosa per a l’evangelització del món.”                                    

                                               “En la Paraula de Déu apareix permanentment el dinamisme de “sortida” que Déu vol provocar en els creients Avui en aquest “aneu” de Jesús, hi ha presents els escenaris i el desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l’Església, i tots som cridats a aquests nova “sortida” missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquesta crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli. La Paraula té en si mateixa una potencialitat  que no podem predir. L’evangeli parla d’una llavor que un cop sembrada, creix per ella mateixa, també quan el pagès dorm. L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inaferrable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diferents, que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes. La intimitat de l’Església amb Jesús és una intimitat itinerant, i la comunió “essencialment és configura com a comunió missionera”. Fidel al model del Mestre, és vital que avui l’Església surti a anunciar l’Evangeli a tothom, en tots els llocs, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. “La Joia de l’Evangeli” és per a tot el poble, no pot excloure a ningú. L’Església en sortida és la comunitat de deixebles missioners que primegen, que s’involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen. La comunitat evangelitzadora experimenta que el Senyor va prendre la iniciativa, l’ha primerejada en l’amor, per això, ella sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar als allunyats i arribar a les cruïlles dels camins per invitar els exclosos. Viu en un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d’haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. L’Església sap involucrar-se. La comunitat evangelitzadora es fa amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació, si cal, i assumeix la vida humana, tocant la cara sofrent de Crist en el poble. Els evangelitzadors tenen així “olor d’ovella”. Acompanya la humanitat en tots els seus processos, per més durs  i prolongats que siguin. Coneix esperes llargues i aguant apostòlic. L’evangelització té molt de paciència, i evita maltractar límits. Fidel al do del Senyor, també sap “fructificar”, troba  la manera que la Paraula s’encarni en una situació concreta i doni fruits de vida nova, encara que aparentment siguin imperfectes o inacabats. Per últim, la comunitat evangelitzadora joiosa sap “festejar”. L’Església evangelitza i s’evangelitza a si mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és celebració de l’activitat evangelitzadora, font d’un renovat impuls donador”.

                                               Estem aterrant després d’un viatge com els que sol fer el nostre benamat papa Francesc. Amb ell anirem foguejant el nostre esperit de testimoniatge de la nostra fe. La fe no és per custodiar-la de les ventoleres d’un món que per principis, no sé quins, tothom la grapeja, però ignorada pel qui l’ha evacuat del seu programari... Potser els que ens pensem que som ja cristians, no vells, potser envellits i hauríem de ser els primers en “primerejar” la nostra pròpia evangelització. Crec que per dignitat hauríem de llegir el seu document, com escrit i enviat personalment a nosaltres.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XXVI de durant l’any, 29 de setembre del 2024  Sabadell

Homilia del diumenge 22/09/2024

                                                    SERVIR  I  ACOLLIR

                                               No oblidem que des del diumenge passat estem en camí vers Jerusalem, acompanyats i acompanyant en la veritable Escola de l’Anima amb Jesús com a Mestre que hi exercirà amb la seva Persona (gestos, actituds, manera de ser i d’estar) i com a Missatger sembrant la Bona Nova del Regne de Déu, el seu Pare... Recordeu també del diumenge passat la sèrie de preguntes sobre la identitat del mateix Jesús i, conseqüentment la nostra pròpia, que vam compartir, és a dir: la fita i fi de la seva vida-missió-lliurament a mort “a mans dels notables, grans sacerdots, mestres de la Llei (no hi faltava ningú del “Sistema”), sempre ho acabava amb la precisió de que ressuscitaria. A la primera manifestació, la del diumenge passat, Marc deia com subratllant-ho: “i els ho deia amb tota claredat”.  Avui a l’escena de l’evangeli després de la Manifestació-Anunci per segona vegada, Marc  desprès de afegir que ressuscitaria al cap de tres dies, torna Marc a fer aquesta remarca, ara més enutjosa: “Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes”. Hem de fer notar que al diumenge passat hi ha aquell incís que no el vàrem comentar quan Pere posant-se a contradir-lo, Jesús li esventà un “fuig d’aquí, Satanàs, (nom del Temptador!) No penses com Déu, sinó com els homes” com volent significar que està ben i ben lluny d’entendre’l. ¿Que per què recullo aquest passatge vergonyant de Pere? Perquè a l’evangeli d’avui posarem al descobert les “discussions”  que portaven pel camí tot i l’afirmació rotunda de la seva Manifestació-Anunci del que succeiria a redós de la Pujada a Jerusalem: ara no Pere, sinó tots els apòstols són els “encausats” en aquesta contradicció entre allò que anuncia com a final de vida-i-missió i com ells es barallen i contenen per veure qui primejarà en el suposat(?) Regne messiànic(!). Jesús els deixa fer, dolgut, trist per la incapacitat d’entendre’l els seus més “propers...”. Arribats a casa, Jesús els interpel·la: i doncs, ¿quina “tramoia” us portaveu pel camí?  Jesús –nota Marc- “s’assegué” que és com dir:  com feien els mestres a les sessions de la sinagoga els dissabtes, ara asseguts en senyal de que l’alliçonament serà capital, cridà els dotze, com per posar-los al prosceni indicant que ells havien de ser els més implicats en primera persona, en el qué els diria. I comença amb aquest “Si... (No mana, demana, cadascú dirà per si mateix, opció personal...) algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Ha dit la paraula de les més genuïnes de tot l’evangeli. Ser servidor, és posar-se a la cua, fer com Ell mateix fa i farà d’una faisó preeminent el dia de l’últim Sopar on els posà com a exemple Ell mateix, en un moment solemne d’una doble manifestació: com a Eucaristia i ensems com a Mestre que pren la figura d’esclau i servidor, rentant-los els peus, feina d’esclaus. Què bé que anéssiu al capítol 13 on es concentra una visió de Jesús inèdita, recusada inicialment per Pere, que sempre surt fora d’osques... capitulant davant d’aquell “si no et rento , no tindràs part amb mi!”  Invita Jesús a fer com Ell acaba de fer: “Us he donat exemple, perquè tal com jo us he fet , ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro; el criat no és més important que el seu amo, ni l’enviat més important que el qui l’envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica”. I tornant a l’episodi d’avui, segueix: Posa un noiet al mig, el pren en braços i els diu: “qui acull un d’aquests nois perquè porta el <meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no és a Mi que m’acull, sinó el qui m’envia”. Ja tenim l’altra expressió de les més genuïnes: Servir i acollir. Bona part de l’evangeli està concentrat en aquests dues actituds, fortament evangèliques. “Sereu feliços si ho poseu en pràctica”.

                                               Ara caldria retornar a la invitació que Jesús ens feia diumenge passat quan ens feia aquesta crida sempre amb el “si...” per davant. Ho recordeu? “Si algú... vol venir amb mi... Recordeu que ho vaig posar amb un altre redactat, amb la presumible permís (!) del mateix Mestre: Si algú vol venir amb mi que m’acompanyi, que comparteixi amb mi la meva creu i vagi assimilant que haurà de prendre la pròpia creu i en anar endavant amb la meva companyia arribarà a negar-se si mateix, (que llegint l’”Experiencia cristiana de Dios” de Juan Martin Velasco he començat a entendre que l’oblit d’un mateix és condició indispensable per a afirmar la Presencia de Déu en mi com a experiència cristiana de Déu. El mateix raonament trobo en el llibre de Fromm quan posa diametralment oposats els conceptes viscuts, experimentats entre Ser i Tenir.

                                               Reprenent aquesta constatació de que sereu feliços (=benaurats!) si podeu en pràctica l’acolliment, així en general, de forma que pugui afectar a tothom. Això em porta al capítol 25, l’últim de Mateu, la festa del qual se celebra, avui dissabte 21 de setembre, l’aportació del qual vull que sigui com un homenatge per haver-nos escrit el seu evangeli que és el més usat en la litúrgia. És el relat del Judici final quan Jesús farà el destriament de les ovelles. Els dirà als de la dreta: “Veniu beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne... Abreujo: “Perquè quan tenia fam em donàreu menjar i així de les restants obres de misericòrdia... Senyor, ¿quan us donarem menjar?  Us asseguro que tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits a mi m’ho fèieu. I als de l’esquerra el mateix però que no fèieu. Atònits uns i altres! Veieu la sintonia amb el que diu avui Jesús, Mestre en el nostre evangeli i el secret i la descoberta d’última hora, en termes de judici i quan feia una parada per reprendre el  camí de Pujada a Jerusalem.

                                               Ens hem de malfiar de que sabem estimar. És ben bé cosa de pocs. Així ho asseveren moltes persones que han fet freqüentment discerniments sobre quines són les tendències usuals en nosaltres mateixos sempre en relació amb els altres que és quan més clarament ens adonem de que ens mirem més a nosaltres que no als altres. Jaume de qui llegim la seva carta on ens parla de dues savieses, la del desig que és la que Fromm en dirà de la “saviesa” del desig, del tenir, del consumisme, del plaer i del poder. Jaume, mireu quina caracterització ens posa avui!: primer l’anomena de “dalt” en oposició a la de baix. I com la descriu!: saviesa pura, pacífica, amable, dòcil, plena de misericòrdia i de bons fruits sense parcialitats ni hipocresia. A mi hem tenen fascinat els fruits de l’Esperit Sant que guarda amb delicadesa Pau a l’altra Carta, la dels gàlates (Ga 5, 22), “amor, goig, pau, paciència, benevolència, bondat, fidelitat, dolcesa, domini d’un mateix. Els qui són de Jesucrist han clavat a la Creu  totes les passions i tots els desigs terrenals. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord  amb Esperit”.     M’abelleix posar la pregària pel Sínode, ja que a l’octubre començarem “en línia” la segona reunió mensual, en la qual tots hi tenim posada una discreta il·lusió:

            “Som davant vostre, Esperit Sant, reunits en el vostre nom. Vós que sou el nostre vertader Conseller: veniu a nosaltres, doneu-nos suport, entreu en els nostres cors. Ensenyeu-nos el Camí, mostreu-nos com arribar a la meta. Impediu que perdem el rumb com a persones febles i pecadores.  No permeteu que la ignorància ens porti per falsos camins.  Concediu-nos el do del discerniment, perquè no deixem que les nostres accions es guiïn per prejudicis i falses consideracions.  Conduïu-nos a la unitat en vós, perquè no ens desviem del camí de la veritat i la justícia, sinó que en el nostre Pelegrinatge terrenal ens esforcem per aconseguir la vida eterna.  Us ho demanem a Vós, que obreu en tot temps i lloc, en comunió amb el Pare i el Fill pels segles dels segles. Amén”.

                                               Recordo que vàrem quedar que estàvem en Camí de pujada a Jerusalem i que tant el sínode –fen honor a la seva arrel grega- i el començament de l’Any Sant del 25 a encetar el dia 29 de desembre del 2024 ens inviten a caminar amb Jesús i fer un pelegrinatge a llocs establers. Sempre endavant i enlaire!    

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XXV de durant l’any. 22 de setembre del 2024   Sabadell

Homilia del diumenge 15/09/2024

                                        L’ESCOLA  DE  L’ÀNIMA

                                               Apa, apresseu el pas que avui hi ha con-vocatòria general dels que d’alguna manera se senten deixebles de Jesús. Hi ha mobilització àmplia. Penso que ningú no hi hauria de mancar. Mireu, almenys que no sigui dit que no us ho vam advertir.

                                               Marc, l’evangelista del relat d’avui té totes les característiques de ser determinant. Ve a ser com a la meitat de tota la narració, una mica com la inflexió de la vida de Jesús i dels dotze. Tots els altres sinòptics fan el mateix. És l’anomenada: “La pujada vers Jerusalem”. És Jesús, el Mestre qui ens farà unes preguntes esglaonades de menys a més. Començarà per preguntar-nos “Què diu la gent qui és Ell? Seria bo fer un senzill recorregut del que avui es diu de Jesús: des dels que no saben qui és, i no són pocs, l la secularització és tan profunda que hi ha una ignorància palmària entre la canalla i el jovent d’aquests últims anys. Fins i tot trobarem qui nega que hagués existit. Altres saben que fou una mena de predicador d’ara fa molts anys que diuen que àdhuc curava molta gent. Parlava de Déu, aquesta falòrnia dels temps d’ignorància crassa. Hi ha uns llibres que parlen d’ell; i que va promoure uns grups que tossudament han arribat fins als nostres dies. Uns diuen que va ressuscitar, no entenem pas massa què vol dir això, resumim-ho dient que ells, els “seus” creuen que encara viu, d’una manera un xic estranya. El tenen per vivent i hi tenen relació: parlen amb Ell i mantenen viu el que va dir i fer. En definitiva en són “fans”. Hi ha una segona pregunta: Què en diu l’Església, les comunitats que creuen en Ell i que el tenen per Déu i home a la vegada i li reten culte i encomanen el seu missatge i exerceixen una moral de servei i ajuda sobretot amb els pobres En el concili Vaticà II es va definir així: “La llum dels Pobles és Crist; per això el sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació. L’Església és en Crist com un sagrament o senyal i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el llinatge humà”. Tercera pregunta: I tu, batejat, tu que et creus que ets dels “seus”, que me’n dius? Aquí voregem la intimitat i ens costa molt parlar-ne obertament: Jo em considero deixeble actiu i procuro que Ell, el missatger i el mateix missatge m’arribin fins la mateixa arrel del meu ésser, del viure i del conviure. Et sents cordialment de la “colla”, dels que estan promptes a unir-se amb els més propers, els dotze i acceptar emprendre el camí a la primera invitació que se’m faci. Ultima pregunta o la resposta la dóna el mateix Jesús abans d’emprendre la “pujada” a Jerusalem: Qui soc Jo i on vaig de pelegrinatge. “El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la llei l’han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà”.

                                               Després crida la gent (a nosaltres que prèviament hem estat con-vocats també i és sort de ser-hi!) i  solemnement ens diu: “Si algú vol venir amb Mi que m’acompanyi, que prengui part en la meva creu, fent-la ben seva, que s’oblidi de si mateix i que doni la seva vida per mi i per l’evangeli”. Si vol de veritat venir amb mi, anirem junts i ens acompanyarem mútuament i anirem fins al terme d’un pelegrinatge que bo i anant aparentment sembla d’anada, és però  de retorn: Jo retorno al Pare després d’haver acomplert la missió que em va encomanar (repassa el Càntic de Pau als efesis que ja l’he transcrit  uns quants diumenges ja vaig posar i que si algú el vol tornar a repetir el trobarà a la carta als efesis 1, 3-14 que comença: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist... i acaba: i farà que siguem lloança de la seva glòria”.  Què som-hi?

                                               Permeteu-me que ara justifiqui el títol que us pot haver sorprès. Amb permís tàcit jo us posaré uns petits fragments de l’última obra del Dr, Josep M. Esquirol que ens sorprèn de quan en quan escrivint unes obres d’una densitat admirable. Porta per títol el mateix que jo he posat en aquestes línies meves. Mireu, us vull ser sincer: no són pas fàcils de llegir, però a cada nova relectura que hi fas, hi vas descobrint una riquesa que enamora. Sap trobar sentits desuets a les paraules i que tocades per ell brillen al fons de l’ànima. És una obra que mereix ser rellegida, com les bones, les que opten a esdevenir clàssiques. Us permetrà enriquir-vos i cada vegada la trobareu de més vàlua. Ja va començar per una que va merèixer ser Premi doble; Ciutat de Barcelona i Nacional de ensayo a nivell d’Espanya. Us poso el títol: La resistència íntima. M’ha semblat que la lectura de L’escola de l’ànima anava de bracet amb el Manifest de Jesús invitant-nos a fer camí amb Ell. De totes dues perspectives el que se’ns proposa és fer camí, que ara a les envistes de l’Any Sant, invitats pel papa Francesc el camí se’ns torna autèntic pelegrinatge. I viure és fer camí...

                                               Ja la mateixa dedicatòria ja des-vela propòsits cordials: “A tots els qui es queden a l’Escola de l’Ànima”. Tot va trenat, deliciosament trenat, amb un fil d’or. Aniré posant petits apunts per anar gaudint del què i del com ho diu.

            -. “Vet aquí l’humà: qui ha de fer el seu camí de la vida en el camí del món. Qui ha de formar-se i madurar en la proximitat dels altres i en el veïnatge estret amb les coses del món.

            -. “Sí, el món se’ns manifesta. Però cal atenció. Com més atenció, més  manifestació de les coses del món i més maduració de l’ànima.

            -. “Una escola de debò és un lloc on s’entrena l’atenció a les coses del món i als altres... Atès que el cultiu de l’atenció és sempre oportú i beneficiós, hi podria haver –hi hauria d’haver- escola tota la vida. Sobretot si es té present  que hi ha que es fan esperar, com ara una revelació del món, que acostuma a  arribar al cap d’anys.

            -. “L’acció de prestar atenció i d’estudiar  -que és l’atenció reiterada- tot i que té sentit per si mateixa, suscita creixement, més maduresa i, de mica en mica, l’articulació d’una resposta.

            -. Senzill de dir: educar té a  veure  el fet d’indicar i iniciar el camí que du cap a la maduresa i què és la maduresa? Doncs, també és senzill de dir: donar fruits. Tot ésser viu tendeix a la maduresa. El fruit madur acostuma a ser dolç. Bona pista.

            -.La quinta essència de la vida humana és la claredat i la calidesa. Parell indissociable que també pot dir-se d’una altra manera: la no indiferència. La no indiferència és el cultiu de l’origen, és el cultiu de la bondat, és el cultiu de l’atenció, és el cultiu de la forma, és el cultiu de la bondat. En resum: la no indiferència és el cultiu de la vida espiritual i comunitària.

            -. Per definició, l’Escola de l’Ànima cuida i cultiva l’ànima. Ha de ser un bon lloc per a l’ànima; allà on l’ànima comenci a fer camí; allà on segueixi fent camí; i allà on, fent camí, arribi fins als penúltims llindars. Una escola sense ànima mai podrà ser escola de l’ànima. Caldria tenir escola tota la vida.

            -. Es tracta d’acompanyar l’alumne cap a les coses i, després, amb el temps, cap a la fondària, du l’alumne cap a la proximitat del visible per, després, dirigir-se una mica cap a l’invisible, que hi ha al darrere.

            -. Qui fa camí és un mateix. I això és reflexivitat. Educar és guiar algú per tal que, per si mateix, recorri un camí que el dugui més enllà, que l’elevi per damunt d’on és i que li doni una força i una maduresa que d’entrada no té. Educar és ajudar que algú no té. Educar és ajudar que algú s’orienti; és cultivar la reflexivitat, el si mateix.

            -. Pensar les coses és desfer definicions per poder així, redefinir, de manera ostensible i en el sòl de l’experiència.

            -. Crec que l’humà és, sobretot, l’ésser traspassat per l’infinit, i que la pregunta no és que el contindrà, sinó què el pot ajudar a respondre.

            -. L’horitzontalitat de la terra està solcada per petites verticals  precàries que en mútua interdependència resulten constitutivament commoguda i traspassada (la terra) per quatre infinituds: la vida mateixa, la mort, el tu i el món.

            -. L’humà viu, fa i crea a partir d’aquesta quàdruple commoció. Respon. Viu poièticament, viu fent viu generant com a resposta a la commoció. Això significa  poder esdevenir manobre del món (capaç de crear més món en el món), manobre de la vida (capaç d’intensificar la vida), manobre de fraternitat (capaç de crear més vincles amb el tu) i manobre del sentit (capaç de trobar sentit, de crear i d’esperar-lo)

            -. Moments especialment reveladors de la resposta humana són la celebració i la pregària. L’humà canta i celebra viure al costat dels qui viuen. I demana pau i bé per a tothom, per als qui viuen i per als que han viscut,

            -. L’escola de l’ànima aplega i cultiva totes les dimensions del respondre – de la poiesis, del fer bé-.

            -. En l’orde filosòfic de l’amor tots som principiants. Només en la cerca apassionada i dramàtica hi ha proximitat del diví. Avui la passió del principiant  ha de fer front  i resistir el diletantisme acadèmic, la cultura nihilista de to baix, la somnolència consumista, el cientificisme esdevingut ideologia i, sobretot –no ens hem de cansar de repetir-ho: totes les modalitats de fonamentalisme i de totalitarisme –que malgrat les possibles aparences, sempre són fredes, molt fredes-.

            -. L’orde filosòfic de l’amor  que es concretarà amb la Manera de viure, en camí (o en versió estesa: en camí, on les estones  i els dies són de contemplació de la fondària, de cura per l’altre , de construcció del món, de repòs del pensament  i de testimoniatge de la vida- les cinc reiteracions espirituals-)

            -. L’amor no té perquès; estimo perquè estimo. “Qui durant mil anys preguntés a la vida ; ¿Per què vius?, si pogués respondre no diria res més que “Visc perquè visc”. Eckart

                                               És hora de posar punt final. No veieu que les dues

Narracions tenen un pregon transfons que ens ha permès que conflueixen i bé podríem dir que la pujada a Jerusalem avui a la vista d’un sínode a concloure pròximament; i un any Sant també a les portes ens permeten dir que tot és camí, tot és drecera si ens dem la mà,

P. Josep Mº Balcells.

Diumenge i setmana XIV de durant l’any. 15/ setembre/ 24  Sabadell

Homilia del diumenge 08/09/2024

                                               SORDESA  I  CEGUESA 

                                               No queda més remei. Hi he de tornar per falta de previsió. Em va fascinar la celebració de la festa de sant Agustí, festa veïna -pell amb pell- per festa amb la seva marassa Senyorassa. Mare, Mònica (28 i 27 d’agost) que segons confessió íntima del seu fill Agustí, com qui diu només ella va viure per veure convertit al cristianisme el seu fill, sense esperar a veure’l més tard a vida acomplerta, gaudint amb goig de mare que es convertís en una llumenera dels savis de l’antigor. En efecte, llegeixo -estremits ell i jo- escrit pel mateix Agustí: “Fill meu, quant a mi, en aquesta vida ja no hi ha res que m’agradi. En ella ja no sé què hi faig ni per què hi estic; totes les esperances del segle se m’han mort. Només hi havia una cosa que em feia desitjar romandre una mica en aquesta vida; era veure’t cristià i catòlic abans de morir. I el meu Déu m’ha concedit abundosíssimament aquesta gràcia, ja veig com menysprees la felicitat terrenal, veig que et lliures al servei de Déu. ¿Què faig, doncs, ja en aquest món?”  Ho va escriure així, com a record del cor efusiu de fill i com a estímul per mares que vindran... Tot això li devem a la mare que el va seguir a Milà on el bo del bisbe Ambròs el va cristianar i com!, no et dic res!                                            

                                               Només que hagués donada una ullada a l’evangeli del diumenge següent –és a dir: el d’avui- de segur que m’hauria guardat la cita que, cofoi, us la vaig donar diumenge passat. I és del Llibre de les Confessions que hauria de ser com a llibre de capçalera, que se’n deia abans, pels fills mimats de les seves mares evangelitzadores sense pretendre-ho, mares en la fe, com Pau que avui a l’Eucaristia matinal es vantava de ser pare dels “corintis” i és gràcia que a tots us desitjo per anar joiosos pel món, malgrats tots els malgrats haguts i per haver... L’hauríem de llegir i gaudir els que tenim tant com herència i tutora i majora la pròpia mare, que Jesús de Natzaret té en glòria per experiència pròpia, no en tinc cap dubte –dubtar seria un pecat d’aquells que estan reservats directament a Jesús, fill entranyable de Maria, que en tota situació emergent només en va suggerir fluixet: “Feu el que Ell us digui”, que amb un somriure maliciós va esperar la primera Bona Nova i les que seguirien... Per tenir només una minsa idea del llibre: cal saber que hi ha una col·lecció anomenada “Clàssics del Cristianisme” que n’ha publicat cent, sí cent (!). Això a la casa comuna nostra és tot un fenomen (!) i més us diré: que Agustí és dels primers de la llista, concretament el número 9. Ganes de tenir-lo a mans, vosaltres mateixos; vosaltres us ho perdeu... Jo ja el tinc extraviat i el cercaré amb deler, no sigui que em digueu “Mestre, cura’t tu mateix”.  Després de tants circumloquis ara va la cita que en principi la volia circumscriure a glosar el títol d’avui; i el que és la vida en les coses del cor que tenen la virtut d’anar arraïmades i el flux és el que mana, riu avall o mar endins i no tinc aquests artefactes que ara solquen el nostre mar “alies” tranquil i ara, estupefactes, veiem que tenen articulacions com de bestia grossa de grans i bells moviments, delícia per a badocs, i que fan el ball que volen sense més. No hi posaré cap més epítet...           

                                               Ja ha costat d’arribar-hi. La cita serà llarga, exhaustiva. Aquí hi va tot el miracle del Canà de Sant Agustí propiciat per la seva mare, Mònica. Els comentaris us els feu vosaltres mateixos.

                                               “Amonestat que retornés a mi mateix, vaig entrar en el meu interior, guiat per Vós, i ho vaig poder fer perquè Vós fóreu la meva ajuda. Vaig entrar i vaig veure amb la mirada interior, fos com fos, sobre el mateix ull de la meva ànima, sobre la meva ment una llum incommutable, no la vulgar i visible a tota carn, ni tampoc cap altra de semblat, encara que fos més viva, que brillés més i més clarament i ho omplís tot amb la seva grandesa. No era això aquella llum, sinó una cosa distinta, molt distinta de totes aquestes. No estava sobre la meva ment com oli  sobre l’aigua o com el cel sobre la terra, sinó que estava sobre mi perquè m’havia creat; jo era a sota perquè havia estat creat per ella. Qui coneix la veritat coneix aquesta llum...                                                                                   

                                               Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat tan estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i que encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: “Sóc menjar d’adults; creix i em menjaràs”. I no em transformaràs en tu, com fas amb el menjar de la teva carn, sinó que tu et transformaràs en Mi”.

                                               I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el mitjancer entre Déu i  els homes, l’Home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el qui clama i diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara  no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet per a la debilitat de la nostra naturalesa.

                                               Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora, i jo, deforme, m’abraonava  sobre aquestes coses boniques  que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de vós aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vàreu foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m’heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”.

                                               L’evangeli d’avui és un miracle que només veié aquell sord-mut i deixant de banda el tocar-li les orelles i amb un dit puntat només de la seva saliva, i aixecant els ulls al cel, (és la dels seus molt sabuda, la pregària -al Pare ho sabem ara-) sospirà i li digué orant “Effatà” en arameu, que vol dir: “0bre’t”. A l’instant se li obrirem les oïdes i se li destravà la llengua i parlava perfectament. Un dia ben a propòsit per parlà de l’epidèmia d’avui: audiovisuals, els temps perduts en les pantalles petites o enormes, que avui ens dis-treuen, ens di-verteixen, ens engoleixen en els dicibelis sens mesura que ens fan perdre temps i ens fan inter-dependents. Quina fal·lera, avui el selfy o com se digui ens torna “tontaines”, ens fa viure en el virtual- no en les presencialitats que ens fan tocar de peus a terra i viure les fondàries de la realitat, assabentats com estem de que l’experiència de Déu, la nostra, la dels nostres, la dels vivents es dóna en el cada dia i en tenir una oïda fina per saber escoltar el “vent de Déu”, que era la primera versió abans de les proliferacions de sorolls, de paraules que el vent les fa grinyolar. Com voleu entendre el món de la realitat amb tots els seus estrats de fondàries, a primera ventolera emportades ruqueria enllà?. Unamuno (què mal que l’hem tractat!) deia al seu Diario intimo: “El hombre es la conciencia de la naturaleza, y en su aspiración a la gracia consiste su verdadera libertad. Libre es quien puede recibir la divina gracia y por ella salvarse”. Un llibre: “Si vols fer experiència de Déu obre els teus sentits Anselm Grün” N’hi ha un niu!    

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXIII. 8 / 9 / 24    Sabadell