Homilia del diumenge 1 de febrer del 2026

                                 LA  MUNTANYA  MÀGICA

                                                           Cal pujar (la costeruda pujada de gener. Apa que ja estem acabant o acabats, potser!); i ara “encetem el febrer” i ¿on som del nostre anar pujant, petit a petit? No som ni el volem ser uns Kilian Jornet. Deixeu-lo fent pics. Nosaltres anirem pujant i pujant paret amunt, donant les voltes que faci el camí, fent pauses per comentar la jugada amb el desig de pujar com fèiem aquells enyorats estius a les Colònies familiars de Pineta, en cerca de l’anomenat Balcó de Pineta/Bielsa o bé al Mar/boré i allí asseguts davant de la carcanada del Mont Perdut, asseguts en la discreta herba que hi havia, ens posem a escoltar l’evangeli del l’anomenat Sermó de la Muntanya (Mateu que és nostre Torsimany durant tot l’any litúrgic (capítols de 5 fins al 7 però en disposició de respirar la pau sense contaminacions de la Plana, que és aquest món “esverat”, on ens resulta tan difícil de concentrar-nos i escoltar el “gust i la música d’Evangeli”, a què ens invitava el nostre germà Francesc, que encara segueix parlant-nos a cau de cor. I com en un amfiteatre, res de la “trona” d’abans, temps eren temps. Ara, només els menuts s’asseuen a taula amb la seva “trona” i si escoltéssim com ells fan, la cosa funcionaria d’allò “més-bé”. Aquest protocol és per fer atenció a l’Evangeli de Mateu, tot just començar el capítol 5è, versets de l’1-12. Com que a mi m’heu sentit massa i “troppo”, deixaré que ens ho digui un gran comentarista de l’evangeli de Mateu (ho copio del número 6 d’una conferència que els va fer als dels Grups, (jo ja en diria Comunitats Sinodals) de Vida Creixent) pel pare Francesc Riera i Figueras, jesuïta, a qui cedeixo la paraula i em poso a escolta

Sermó de la Muntanya. Una “Constitució” per al Regne . La utopia de Jesús:

                                               “L’experiència mística que Jesús porta del baptisme del Jordà, on ha estat amb el Baptista,  juntament amb la bona experiència de la “trobada” amb tanta gent dels pobles de Galilea, ara esclata en aquesta colossal “simfonia”. El Sermó de la Muntanya és la perla fina de l’evangeli de Mateu i una pàgina antològica de la humanitat. Però sovint quan la llegim, en comptes de provocar-nos una joia desbordant, acabem amb complex de culpabilitat. N’estem ben lluny. És una ètica tan pura i elevada, però tan impossible! Sembla que Jesús ens imposi una llei encara més exigent que la dels fariseus o doctors. Si fos així, convertiríem Jesús en un fariseu, encara més refinat. El Sermó de la Muntanya no seria “Bona Nova”, Jesús ens hauria fet un tort en proposar-lo. Malament, rai, si el llegim com un nou codi de moral. No es tracta justament d’un seguit de lleis: “has de fer això...” i això altre!”, un imperatiu. Més aviat hauria de ser un verb indicatiu: “contempla com n’és d’encisadora la Comunitat alternativa del Regne, somia-hi!; gaudeix de la Utopia cristiana. I a més, “alegra’t perquè al teu entorn hi trobes persones que han “encaixat” l’estil que visqué Jesús i funcionen prou d’aquesta manera. I sorprèn-te, perquè tu mateix sovint et descobreixes així, i per tant ets del Regne (encara barrejat amb feblesa)

                                               El Sermó de la Muntanya explica com és el Regne que  Jesús ve a portar. El Sermó és, doncs:

-.La descripció del Regne, com si diguéssim, la seva “Constitució!

-.La millor descripció de la Persona de Jesús, la seva fotografia.

-.Caldria llegir-lo, agraïdament, també la fotografia del deixeble, al qual se li han anat “encomanant” trets de l’estil de Jesús, després que, entusiasmat, ha deixat les “xarxes” i s’ha sentit visceralment acollit, estimat a fons perdut per l’únic Gran. Tot plegat li ha donat absoluta llibertat per a estimar i acollir “a fons perdut”.

            Aquest tarannà de viure és la sal i la llum per al món que té ànsies d’esdevenir Regne.

            Afegiré la part de la seva conferència copiada, perquè la meva malaptesa no em permet fer altre cosa:

            L’escenari (5, 1.2)       

                                               Mateu proposa que imaginem un escenari complet i bellíssim, que ens recorda els dies fundacionals del poble quan Moisès proclama la Llei (Ex 19, 2-4)En aquest moment inicial és indispensable “mirar” el rostre i el cor de Jesús, deixar-se amarar de la seva llum, per tal que el Sermó no sigui una filosofia, un humanisme... sinó una Persona, Jesús, per la qual el deixeble ha quedat fascinat, ha deixat les  xarxes i l’ha seguit feliç

            1.-Benaurances: l’obertura musical que insinua ja els temes de tot el Sermó

            Són com una mena de “simfonia”, perquè anem afinant l’oïda. Un cant d’alegria exultant, la gran Bona Notícia, tot un altre estil, ben alternatiu a la cultura dominant dels dies de Jesús  dels nostres dies. Un estil alliberador que crea el Regne de Déu.

                            Benaurats els pobres en l’esperit:  Com si digués, “quina sort” els qui han fet l’experiència que la salvació només ve de Déu, i ja no pidolen desesperadament a “les coses”. Per això, d’ells surt repartir-ho tot, són “igualadors” de les diferències. La seva dèria no és acumular béns materials, culturals... ni espirituals Són radicalment deseixits, capaços d’anar pel món fent una mica “el préssec” Són benaurats perquè la seva riquesa és que el Pare els és Incondicional. Quina sort!, aquests ja viuen en el Regne, posseeixen el Regne.

                            Benaurats els qui ploren. Tots els qui presenten el seu crit silenciós i les seves llàgrimes davant Déu. Plor per la injustícia del món on el Regne és absent, plor per les pròpies misèries, plor per l’opacitat del món buit de valors. Obren la seva ànima apesarada a Déu, i Déu els consolarà!

                            Benaurats els humils: Els que se situen lúcidament en l’humus de les seves autèntiques dimensions, els qui no se situen pel damunt, que no coneixen la violència de l’explotació i del domini sobre els altres. Justament aquesta afabilitat els farà posseir la Terra!

                            Fam de justícia: Enmig d’un món tan trencat. La “justícia” en les relacions amb els humans i amb Déu, que tot seguit descriurà el Sermó. La fam del cor inquiet fins que reposi en Déu, la fam de “fondària” i de sortir del cercle esquifit del quotidià on sovint ens hem encerclat. Déu els saciarà!

                            Compassius: misericordiosos: els que “com-par-teixen”, saben anar pel món ajudant, portant en el cor les misèries dels altres, perdonant. Atents a les necessitats dels més petits, dels darrers, dels qui ningú no té en compte. Col·loquen la compassió per damunt dels drets. Feliços ells, Déu mateix carregarà amb llurs misèries!

                            De cor net, transparents (senzills com coloms, per bé que astuts com serpents!, 10, 16). El seu cor és radical i pur: van amb l’honestedat i la veritat per davant, posen el do de si per damunt dels propis interessos. Com que tenen un cor semblant al de Déu, el veuran cara a cara!

                            Pacificadors: Els qui treballen per la pau (tan interna, com externa), els qui saben posar reconciliació. La pau i la reconciliació de l’era messiànica, la qual no es fa amb falsos irenismes sinó amb la lluita dels intrèpids, que ben sovint porta persecucions. Déu els dirà fills!

                            Els perseguits: Com el Baptista, com Jesús, com els apòstols... com tants homes i dones que han jugat a fons aquest estil. Els mil maldecaps diaris de la lluita pel Regne i la seva j justícia. I les persecucions maldestres que a cops caldrà encaixar. D’ells s’afirma, retornant a la primera benaurança (3), que el Regne és seu!

                            I trencant l’estil de les vuit primeres, ara una 9a. Benaurança, que reafirma la vuitena, i que adreça en segona persona del plural dels lectors: cal comptar amb les contrarietats, persecucions, calúmnies, insults... en el camí d’anar amb Jesús pel món fent Regne. Jesús no dona cap consol barat. Quan us toquin...alegreu-vos-en, esteu en la línia dels profetes i de Jesús!

                                               En llavis de Jesús els anys 30

                            És ben probable que la primera, la segona i la quarta fossin pronunciades pel Jesús històric, i no en tercera persona, com ara fa Mateu,  sinó en segona persona. I  adreçades clarament als pobres reals (tal com ho recull Lluc) i no només pobres d’esperit, com adapta Mateu a la seva comunitat.

                            Per Jesús representa el capgirament que el Regne comporta, la inversió dels valors que comença a viure la comunitat, quan funciona amb una filosofia on els darrers són primers.

                            Jesús proclamava “benaurats” els pobres “reals” perquè –els deuria dir- “el Regne és per a vosaltres!”, és a vosaltres a qui correspon. Per això la comunitat, quan és cristiana, situa els pobres en el primer lloc: l’opció preferencial pels pobres que ha acompanyat els seguidors fidels de Jesús al llarg de la història.

                            La revolució cristiana comença el dia que hom ha sentit, molt a dintre del cor, que no és el ric el benaurat. El dia que l’Esperit Sant ens ha fet entendre el capgirament de l’Evangeli. Moltes comunitats, de tots els temps, sembla que ho han començat a entendre i que fan una valoració diferent de les coses.

                            Però Mateu, atenent a les necessitats de la seva gent, les espiritualitza (diu pobres en l’esperit). El que ara els convé és animar-los a tenir un cor pobre, alliberat dels egoismes... això, tanmateix, els obrirà als pobres reals i als darrers de la societat, tal com anirà repetint el seu ev

                Conferència del P. Francesc Riera  Als Grups de Vida Creixent de Catalunya

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de durant l’any 1 de febrer de l’any 2026     Sabadell

Homilia del diumenge 25 de gener del 2026

                                      PARAULA I (en la) VIDA

                                               El Concili Vaticà II va tractar de Constitució (sí, Cons-ti-tu-ció!) les determinacions sobre la Litúrgia, que fou precisament la primera -de les quatre- aprovada (any 63).  Pau VI de seguida va promoure de posar-la en els carrils de la Reforma que ella promovia. Ens van invitar al plus de fer de forma contínua, les  lectures bíbliques que anirem descabdellant en les assemblees dominicals, sobretot. Això vol dir que les lectures, forçosament fragmentàries que llegim en particular els diumenges i que tenen continuïtat en diumenges següents -com ara les d’aquest diumenge, que són: la de l’evangeli de Mateu (que ens acompanyarà durant tot l’any 26) i la I Corintis de Pau, (que la seguirem en diumenges successius)- ens haurien de portar a llegir-les enterament abans de tot, per poder contextualitzar les perícopes que aniran afegint-se, diumenge a diumenge. Jo aconsello agafar el NT i llegir les introduccions tant la de Mateu com la dels Corintis; i, a continuació, llegir-les enterament i pausada totes dues, per veure’n l’estructura i les invitacions que aniran afluint i així passar de la Paraula continuada a la lliçó particular en els textos de cada missa. Així podrem passar de la paraula a la Paraula i de la vida a la Vida, ambdues se’ns faran Majúscules! Només d’aquesta manera en una inicial “lectiu divina” donarem la resposta a la intenció conciliar, d’un major aprofitament, major interiorització i major impacte de la Paraula convertida en la Vida. 

                                               Tenim l’ocasió de fer aquestes experiències recomanades, perquè justament les estem començant tant en la segona lectura com en l’evangeli d’aquest diumenge, que allò que en diuen de “diumenges de durant l’any” que =vol dir, que no celebrem manifestacions singulars, sinó el curs troncal de la litúrgia que suposa una reiterada immersió en el misteri de l’Encarnació i la Redempció, efectuades per Crist en la seva vida normal i històrica i que en l’acte propi de cada eucaristia actualitzem també la nostra incorporació en el misteri de Mort i Resurrecció de Crist en el més íntim del “nosaltres, dels batejats”, com se’ns anomena en definitiva als cristians que som i devem sentir-nos-en... Hem llegit aquest dimecres un fragment del capítol 17 de Joan (pura delícia, endinsada experiència de la vinculació entre (en) Jesús i cada un de nosaltres (“Els he confiat les vostres (del Pare) Paraules, a fi que els qui Vós me’ls heu donat, Jo mateix els he guardat-vetllat i demano que “consagreu-los en la veritat, que és la vostra Paraula i Jo ells he enviat al món, tal com Vós m’hi heu enviat a mi”. Déu és “operatiu/creatiu” en cadascú de nosaltres. En tenir-ne consciència creixent, hi trobareu el goig del mateix Jesús “perquè tinguin el goig que jo tinc en dir-los-hi aquestes paraules que conciten a la unitat “tal com hi ha unitat entre el Pare i Jesucrist”. (Precisament estem celebrant la setmana de la Unitat intraeclesial (de la qual n’ha parlat fa poc el papa Lleó) i entre les confessions en qui ens és comú el mateix baptisme, copartícips tots del misteri de l’Encarnació en Crist i en la Redempció comuna amb tots els batejats, que en són conscients i ho tenen com el regal mes preuat que la pròpia vida com llegim al salm de les Laudes d’avui: “L’amor que em teniu val més que la vida; per això els meus llavis us lloaran... La meva ànima s’ha enamorat de Vós”.

                                               Insisteixo en allò que us deia diumenge passat de que hauríem de passar, des del llibret prou interessant de Paraula i Vida, a La Missa de cada dia, que és el nou “eucologi” o missalet d’abans, que veies als iniciats anar a la celebració eucarística amb aquest missalet i amb el què seguien espiritualment, pas per pas, el desenvolupament de tota la Missa... Tenir-lo a mans, el nou de la Claret, doncs, ens pot servir per preparar-nos, interioritzant les lectures que s’entreveren unes amb les altres, formant menges espirituals que ens permeten gaudir i assaborir aliments consistents. Hem de “rescatar les nostres Eucaristies” amb una plural participació que faci impacte espiritual i puguem preparar-assistir-vivificar-portar a la vida quotidiana les Eucaristies sobretot les dominicals. Seria ser deliciosament obseqüents amb la singularitat de cada Eucaristia, que no es repeteixen mai, si les sabéssim brodar amb una doble participació en el misteri de Crist en cadascú de nosaltres i coparticipat amb tots els fidels presents i... encara més: amb i en tot el teixit del Cos Místic pels quals Crist es dona amorosament al Pare en bé de tots, essent-ne o no conscients. Oh, meravella! Rescatem. Dignifiquem les nostres Eucaristies dominicals. Preparem-les abans de celebrar-les en assemblea. No perdem (o adquirim, si és el cas) la preuada dimensió comunitària i eclesial de cada eucaristia! No és tan sols una participació personal, sinó e-cle-sial! Hi participo en nom de tots els creients, no és una acció desvinculada, perquè és el mateix Jesús qui ens dona inclusió: allò que en Guardini en diu inexistència!

                                               Així comença la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia: “Aquest sacrosant Concili es proposa acréixer de dia en dia entre els fidels la vida cristiana, adaptar millor a les necessitats del nostre temps les institucions que estan subjectes a canvi, promoure tot que pugui contribuir a la unió de tots els qui creuen en Crist i enfortir allò que serveix per invitar tots els homes a participar del què és i podria ser l’Església per a ells. Per això creu que li correspon d’una faisó particular proveir a la reforma i al foment de la litúrgia.

                                               “En efecte, la litúrgia, per mitjà d’ella s’exerceix l’obra de la nostra Redempció, sobretot en el diví sacrifici de l’Eucaristia, contribueix en grau superlatiu a que tots els fidels expressin en la seva vida i manifestin a tothom el misteri de Crist i la naturalesa autèntica de la veritable Església. És característic de l’Església ser a la vegada, humana i divina, visible i dotada d’elements visibles, lliure a l’acció i donada a la contemplació, present en el món i, tanmateix, pelegrina; i tot això de forma que en ella l’humà estigui ordenat i subordinat a allò diví, tant en allò visible com en l’invisible, tant l’acció com la contemplació, i el present com a la “ciutat futura” que busquem com a Poble de Déu”.

                                               “Déu que vol que tots els homes se salvin i que arribin al coneixement de la veritat, arribats a la plenitud dels temps Déu envià el seu Fill, el Verb fet carn, ungit per l’Esperit per a evangelitzar els pobres i curar els de cor contrit, com a metge corporal i espiritual, Mitjancer entre Déu i els homes. En efecte, la seva humanitat, unida al Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en Crist es realitzà plenament la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví”. “Pel baptisme els homes estan empeltats, inserits en el misteri pasqual de mort i resurrecció de Crist, moren amb Ell, són sepultats  amb Ell i ressusciten amb Ell, reben l’adopció de fills, “per raó de la qual proclamem: Abbà! Pare! i es converteixen així en els veritables adoradors que cerca el Pare”. Igualment, totes les vegades que mengen en el sopar del Senyor proclamem la seva mort fins que torni”. Des del dia de Pentecosta en què l’Església es va manifestar al món, els que van rebre la Paraula i es batejaren, juntament amb els apòstols es reunien en la fracció del pa i en l’oració lloaven Déu, gaudint de l’estima del poble. Des de llavors, l’Església mai ha deixat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual: llegint tot allò que es refereix a Ell, celebrant l’Eucaristia, en la qual es fan presents novament la victòria i el triomf de la seva mort i donant gràcies ensems a Déu pel do inefable en Crist Jesús, a lloança de la seva glòria per la força de l’Esperit Sant. Per tal de realitzar una obra tan gran, Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en l’acció litúrgica. Està present amb la seva virtut en els sagraments, de forma que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, car, quan es llegeixen en l’Església la Sagrada Escriptura, és Ell qui parla. Està present, finalment quan l’Església canta salms és Ell mateix que va prometre: “On estan dos o tres congregats en el meu nom, allí estic Jo enmig d’ells”. Realment, en aquesta obra tan gran, per la qual Déu és perfectament glorificat i els homes santificats, Crist associa sempre amb i en Ell la seva Esposa, l’Església, que així invoca el seu Senyor i per Ell tributa culte al Pare Etern”. “Amb raó, doncs, es considera la litúrgia com l’exercici del sacerdoci del Crist. En ella els signes sensibles signifiquen i, cadascun d’ells a la seva manera, realitzen la santificació de l’home, i així el Cos Místic de Jesucrist, això és el Cap i els seus membres, exerceixen el culte públic tot sencer. En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist Sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és l’acció sagrada per excel·lència, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no l’iguala cap altra acció de l’Església”. “La litúrgia no esgota tota l’activitat de l’Església, amb tot, la litúrgia és el cimal,  al qual tendeix tota l’activitat de l’Església i al mateix temps és la font d’on dimana tota la seva força. De fet, tots els treballs apostòlics s’ordenen a que, una volta fets fills de Déu per la Fe i pel baptisme, tots es reuneixin, lloïn Déu enmig de l’Església, participin i prenguin part en la cena del Senyor”. Per la seva part, la litúrgia mateixa impulsa els fidels a que, saciats amb els sagraments pasquals, siguin concordes en la pietat, preguin Déu perquè “conservin allò que varen rebre en la Fe i la renovació de l’Aliança del Senyor amb els homes en l’Eucaristia”, encengui i arrossegui els fidels a la apressant caritat del Crist. En conseqüència, de la litúrgia, sobretot de l’Eucaristia, brolla envers nosaltres la gràcia com de la seva font i s’obté amb la màxima eficàcia aquella santificació dels homes en Crist i ensems aquella glorificació de Déu, a la qual totes les obres de l’Església tendeixen com al seu fi i destí”. “La santa mare Església desitja ardentment que es porti a tots els seus fidels a aquella participació plena, conscient i activa en les celebracions litúrgiques que exigeix la pròpia naturalesa de la litúrgia mateixa i a la qual tenen dret i obligació, en virtut del baptisme, el poble cristià com a llinatge escollit que és, sacerdoci real, nació santa, poble adquirit”. 

                                               Fins aquí he escollit els paràgrafs que m’han semblant més adients per tenir una visió global i globalitzadora del que és sobretot l’Eucaristia que hem de preparar anticipadament a la mateixa celebració i de la qual n’han de pervenir tot un doll de gràcia per donar solidesa a la vida cristiana: en el viure i conviure quotidià. Fem-nos la pregunta de què significa per a mi la participació segons el trinomi sinodal: comunió, participació i missió.  

P. Josep Mª Balcells

 Diumenge III  de durant l’any, 25 de gener del 2026   Sabadell

Homilia del diumenge 18 de gener del 2026

                       AL  PRINCIPI  DE  TOTS  ELS  PRINCIPIS

                                               Tornem a agafar la marxa litúrgica després de les festes nadalenques, gener amunt, que vol dir que en el dia a dia hi trobem l’estímul de refer camí i de refer-nos i fent bona l’expressió de l’enyorat Francesc quan ens digué com a primícia seva: “La Joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix la joia. En aquesta exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia, i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Això ens ho deia el 24 de novembre de l’any 2013, ahir -com aquell qui diu- en iniciar ell i -nosaltres amb ell- el seu pontificat. La gràcia de tot començament: rau en la novetat, en l’audàcia de les propostes. Encara ens ressona molt endins... Amb el fet de poder-nos acompanyar en obrir nous horitzons i en poder ara reprendre la veu estimada amb allò de que en rellegir hi trobem la millor manera d’anar més a fons que en la lectura inicial, per imbuir-nos del què ens diu, ara amb l’afegit de ser-ne llegat pòstum. Els documents en l’Església ni que siguin renovelladors els hi manca de bon principi la “recepció”, l’assumpció que sabem que és lenta i que cal retornar-hi per fer-ne motiu de portar-la a la pràctica de la quotidianitat. Som lents, anem amb retards. Qui ha entrat en les línies mestres del Vaticà II, tot i haver passat només uns seixanta anys? Qui, tu, jo, tants? Ara estem als inicis del pontificat del papa Lleó i haurem de ponderar i fer nostres les primícies del seu pontificat. N’esperem tant per la consonància manifesta amb el nostre estimat Francesc! Tornem al principi de l’exhortació inicial de Francesc. A només poques línies d’haver encetat la Joia de l’Evangeli pren unes paraules de Benet XVI fent-ne inclusió temàtica: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans”. “No hem cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un Esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”.

                                               Ara que ja estem centrats, doncs, podem anar a les lectures de la litúrgia d’avui en allò que inclou de més “fonamentador”. Ho presentarà Isaïes en quatre capítols sobre el Servent de Déu, enviat per restablir les tribus de Jacob i per ser la llum de la salvació, que abasti d’un cap a l’altre de la terra”. Això serà glosat en el salm responsorial amb aquest “Aquí em teniu, Déu meu: vull fer la vostra voluntat. Anuncio amb goig la salvació davant del poble en dia de gran festa”. Quina consonància amb el quart evangeli, on Joan Baptista presenta Jesús com l’Anyell de Déu que salva el seu poble, ara ja en l’Israel coetani de Jesús. Ho tenim precisament en el proemi-himne sobre Jesús, en l’evangeli de Joan, el començament del qual el Verb pren principi justament abans de la Creació. Una altra al·lusió a la manifestació del Déu Trinitari en el baptisme de Jesús que vàrem celebrar diumenge passat. En l’aclamació tenim un altre al·legat al començament de tots els començaments, és a dir al misteri de l’Encarnació en les expressions justament de l’inici de l’evangeli de Joan: “El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. A tots el qui l’han rebut, els concedeix poder ser fills de Déu”. També llegim en la segona lectura el començament de la I Carta de Pau als cristians de la Comunitat de Corint on Pau es presenta com essent apòstol de Jesucrist i parla dels creients com a santificats i consagrats, per als quals desitja gràcia i pau de Déu, el nostre Pare i de Jesucrist, el Senyor”. Com podem veure en la litúrgia d’avui es posen de manifest tot un seguit de començaments com una invitació reiterada a posar-nos altra volta “en Església en sortida”, com era el desig de Francesc, a qui no podem oblidar perquè marca un renovat rellançament eclesial que al final -fins avui mateix- ens va revestir d’una Església en sinodalitat, en la qual estem posats volenterosament i ardida, on ens crida a re/encetar la vivència d’una Església missionera, derivada de la nostra condició de batejats en el baptisme de Jesús.

                                               Com cada inici d’any fem la promoció del llibret de Paraula i Vida que ens guia a la lectura dels evangelis de cada dia, amb el seu comentari adjunt, promoció -tot i que ben poca cosa- com per induir-nos a una iniciació a la lectio divina, que no és ni més ni menys que habituar-nos a la freqüentació a la Paraula de Déu, ja que ens resulta difícil en el tram tram de la nostra atrafegada vida de poder participar de l’eucaristia diàriament. Després d’anys de fer aquesta promoció em sembla arribat el moment de donar un pas més en l’escalada vers una espiritualitat més cultivada, en poder accedir al llibret de la Missa de cada dia on podem amarar-nos de tots els textos de la Missa quotidiana. On hi podem trobar els textos complets que tenim per cada dia. Això ens permet tenir més base respecte de les oracions de la Missa hodierna, facilitant-nos de donar un pas més en l’enriquiment escripturístic i litúrgic per simular(!) la participació en el desenvolupament –i celebració/assemblea- de la Missa en totes les seves parts, unint-nos a les invitacions a fer l’oferiment, participant en les actituds, preguntes i invitacions a fer un seguiment més per menut dels moments successius, evidentment sense consagració, fent allò, però,ens  que sempre se n’ha dit d’una comunió espiritual. Seria portar d’alguna manera el sacrifici de lloança, d’unió amb el Crist, pa de vida i beguda espiritual. Tot el que sigui poder destinar uns moments personals de pregària i de comunió amb Jesús en el lliurament al Pare per a salvació de tota la humanitat. Seria un nou pas de cara a la dignificació del nostre temps, deixant-nos omplir d’una familiaritat amb la Paraula i la Vida de Jesús, aliment espiritual. Dèiem d’encetar noves maneres de qualificar la nostra  relació amb Jesús, Fill del Pare i sostingut per l’acció renovadora de l’Esperit Sant en nosaltres. Entre el 18 i el 25 de gener s’escau la Missa per a la unitat dels cristians, dimensió ecumènica sempre present en l’Església d’avui. Això queda reflectit ja en un dels primers números del Document final del Sínode: “La crida a la joia i a la renovació de l’Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la missió en la recerca de les maneres de ser-hi fidels es fonamenta en la identitat baptismal comuna, s’arrela en la diversitat de contextos en què l’Església és present i troba la seva unitat en l’únic Pare, en l’únic Senyor i en l’únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepcions: “Tot el poble de Déu és el subjecte de l’anunci de l’Evangeli. Aquest -tot batejat- és convocat per ser protagonista de la missió ja que tots som deixebles missioners. El camí sinodal ens orienta, així, cap a una unitat dels cristians plena i visible, com han testimoniat amb la seva presència els delegats de les altres tradicions cristianes. La unitat fermenta silenciosament dins de la santa Església de Déu: és profecia d’unitat per a tot el món”. També hi juga un paper joiós en l’expressió feliç sobre l’harmonia que es concita arreu on Déu ens és Pare comú!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 18 de gener del 2026.  Sabadell         

Homilia del diumenge 11 de gener del 2026

                         LES  MANIFESTACIONS  DE  JESÚS

                                               Epifania vol dir manifestació, donar a conèixer, mostrar. En la celebració del 6 de gener en la què celebrem la manifestació de Jesús als mags, hi podem llegir en la Litúrgia de les Hores aquestes dues antífones, la de Laudes i en la de les Vespres aquests pensaments: “Avui l’Església s’ha unit al seu Espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi, al·leluia”. (Laudes) “Celebrem un dia santificat en tres miracles: avui, l’estel guià els mags al pessebre; avui, a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui Crist per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà”.(Vespres). Ens trobem amb una notorietat i és que traspassant els llindars propis de l’anomenat Evangeli de la infància, veiem que es fa menció del tema del Baptisme de Jesús perquè aquest fet té la connotació de ser litúrgicament i en el començament de la seva vida pública, la primera manifestació de la glòria de Jesús, que posa en acció significativa tota la Trinitat. Serà com la presentació en exordi de la vinculació del Pare que revela Jesús com a Fill seu, l’estimat i  en qui posa totes les seves complaences, al temps que l’Esperit Sant, que jugarà un paper definitiu en la seva vida i missió, es manifesta també en la forma de colom. D’aleshores ençà la Trinitat es farà ostensible al llarg de vida i missió de Jesús. Més i tot, en aquesta celebració també es fa la menció del miracle primicial de Jesús a Canà en presència dels primers deixebles, essent la manifestació de la seva glòria que els portarà a la fe inicial, corroborada una vegada i altra, que llegim en el seu evangeli (Jn 2, 33): “Així començà Jesús els miracles, i manifestà la seva glòria, i els deixebles van creure en Ell”. És escaient de notar que Joan al llarg del seu relat evangèlic seleccionarà tot un conjunt limitat de miracles amb la finalitat explícita de que els seus deixebles, presenciant-los, confirmessin la fe. Així ho escriu a la darreria del seu evangeli: “Molts altres miracles feu encara Jesús davant dels seus deixebles, que no han estat escrits en aquest llibre; aquests s’han escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i així, creient, tingueu vida en el seu Nom”. (Jn 20, 30-31).

                                               Avui festivitat del Baptisme de Jesús posem punt i final al temps litúrgic de Nadal. Això ens porta a fer una lectura de les conclusions finals del Sínode... (de moment!), perquè el nou papa Lleó ha assumit tot el llarg periple de l’Església sinodal i en una reunió -darrerament convocada per als cardenals- per prendre el pols a tot el procés, ja amb llarg recorregut, i mirar de portar el Sínode a l’avui eclesial. N’estem ben enorgullits i n’estem a l’expectativa... Una de les notorietats sinodals és com parla dels cristians sota l’empara d’aquesta denominació de batejats. Així llegim amb satisfacció en el número 15 de les disposicions lliurades i validades pel papa Francesc a 26 d’octubre  de 2024: “La identitat del poble de Déu brolla del baptisme en el nom del Pare i cel Fill i de l’Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat i enviament a la missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (cf. Mt 28, 18-19). És, doncs, del baptisme, en què Crist ens revesteix d’Ell mateix (cf. Ga 3, 27) i ens fa renéixer  per l’Esperit (cf. Jn 3, 5-6) com a fills de Déu, d’on neix l’Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font i el seu horitzó en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la fe, de l’esperança i de la caritat”. En el número següent llegeixo: “Déu ha volgut santificar i salvar els homes no individualment, sense cap connexió els uns amb als altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegués de veritat  i el servís santament” (LG 9) “El procés sinodal ens ha fet experimentar el gust espiritual (EG 268) de ser poble de Déu, reunit de tota tribu, llengua, poble i nació, que viu en contextos i cultures diferents. Aquest poble mai no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja en comunió amb l’Església del cel”.

                                               En el número 21 llegeixo: “El camí sinodal de l’Església ens ha portat a redescobrir que la varietat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris té una arrel; “tots hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos” (ICo 12, 13). El baptisme és el fonament de la vida cristiana, perquè introdueix tothom en el do més gran: ser fills de Déu, és a dir, partícips de la relació de Jesús amb el Pare en l’Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat, donada per igual a cada persona, que ens fa revestir de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de  cristià que tenim l’honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa caminar junts com a germans i germanes”. Segueixo en el 22: “En virtut del baptisme “el poble sant de Déu participa també en la funció profètica de Crist, quan difon un viu testimoniatge, sobretot per mitjà d’una vida de Fe  i de Caritat” (LG 12). Gràcies a la unció de l’Esperit Sant rebuda en el baptisme (cf IJn 2, 20-27) tots els creients posseeixen un instint per a la veritat de l’evangeli, anomenat sensus fidae. Aquest consisteix en una certa connaturalitat amb les realitats divines, fonamentada en el fet que en l’Esperit Sant els batejats “participen de la naturalesa divina”. I reblem tot el que hem dit, determinant, dels batejats amb les consideracions que ens marquen en el punt 24: “No és possible comprendre plenament el baptisme sinó dins de la iniciació cristiana, és a dir, de l’itinerari a través del qual el Senyor, mitjançant el ministeri de l’Església i el do de l’Esperit, ens introdueix en la Fe pasqual i ens insereix en la comunió trinitària eclesial. Aquest itinerari té una variant significativa de formes segons l’edat en què es realitza, dels diferents accents propis de les tradicions orientals i de l’occidental, i de  les especificitats de cada Església local. La iniciació posa en contacte amb una gran varietat de vocacions i de ministeris eclesials. En ells s’expressa el rostre misericordiós d’una Església que ensenya els seus fills a caminar tot caminant amb ells. Els escolta i, mentre respon als seus dubtes i les seves preguntes, s’enriqueix amb la novetat que cada persona porta amb ella, amb la seva història i la seva cultura. En la pràctica d’aquesta acció pastoral, la comunitat cristiana experimenta,  sovint sense tenir-ne plena consciència, la primera forma de sinodalitat”.

                                               Hem dit compendiosament tot el més significativament concernent a la condició primordial de ser batejats, fortament subratllada de forma que ens marca tota una espiritualitat a partir de la qual se’ns invita a viure el seu misteri en la concreció de la pròpia història de salvació en Crist. No hi afegiré res més perquè seria sobrer i seria bo de resseguir-ne cada afirmació sobre el baptisme per viure el nostre dia d’avui a plena consciència. No hi estàvem massa acostumats, gaudim de les perspectives que el Sínode ens ha obert per “el gust i música d’Evangeli”. Quedem emplaçats i visquem les excel·lències derivades del misteri baptismal que ens agermana amb el Crist pasqual que se’ns ha manifestat a glòria de Déu i ens fa una cosa amb Ell, configurats i empeltats joiosament en Ell.

P. Josep Mª Balcells.

 Celebració del Baptisme de Jesús i en el d’Ell del nostre propi. 11 de gener del 2026. Sabadell 

Homilia del diumenge 4 de gener del 2026

                                 MANTENIU-VOS  EN  EL  FILL

                                               Aquests dies de Nadal en el transcurs de la litúrgia ens hem trobat molt repetidament la paraula “avui” (=hodie, d’on ve hodiern), no és únicament un senyal de ser ara, en tal data precisa. En ella s’hi amaga un “esdeveniment”, no és una data concreta qualsevol. Hi ha més “misteri” i convé desentranyar-lo, perquè ens afecta a tots ben de ple. A voltes va acompanyada aquesta paraula de l’escaiença de l’expressió de la “plenitud dels temps”. Vol dir que aquest “avui” és nou i “ple”. Perquè és així? Tot ve de l’aparició humana i històrica (després veurem que metahistòrica també!) de Jesús el Messies, el desitjat de les nacions que el va esperar tot un poble i que va ultrapassar la significació de la seva espera! Es presentà com a Fill de Déu. Esperaven un home-rei a l’estil de les reialeses humanes i heus ací que se’ns anuncià que serà un home com nosaltres, fill de mare, però tan diferent com ho és que en Ell hi ha la presència del Déu mateix. D’això els cristians en diem el “misteri de l’Encarnació”. És a dir “fet, pastat”, tot del mateix “fang” d’on provenim tots plegats. Humà però diví a la vegada. Aquesta és la singularitat, única. Comprenc que accedir a aquest “misteri” és cosa de FE, que és do i gràcia de Déu que ens fa Déu de poder conjugar en una mateixa persona un home al mode de qualsevol de nosaltres, però essent Déu a la vegada. Inaudit, a raó només: impossible. A la FE: misteri!

                                               Tornem al principi: Aquest “avui” va ple d’implicacions. Actualitza allò que fou una vegada, de forma que a les celebracions litúrgiques tenim el goig de viure l’esdevingut en data i  lloc, cultura, poble determinats un dia; ara però, avui, ho podem viure actualitzat ara, també nosaltres, el que fa que la celebració d’un fet en data històrica allà segles enrere, ens ateny ara mateix, ens sorprèn en la mateixa concreció del nostre viure en sorprenent actualitat. Això ens fa veure que el naixement de Jesús ha trastocat les coordenades de tot l’humà: temps i lloc.  Podem dir i experimentar el mateix que ho varen experimentar la seva mare i el seu pare, allà de segles passats. Tots els que ens acostem a Betlem o a Natzaret tenim el goig de viure-ho tots nosaltres... La celebració ens porta a l’actualització i vivència personals. Sorprenent, Meravellós, únic!

                                               Això ha trastocat el sentit de l’ara i aquí. Ens embolcalla, ens remou, ens trasbalsa. Ho sentim en les entranyes, en persona i ànima. Déu és aquí! Des d’ara ja el propi viure-conviure està immers en l’avui nou que traspassa temps i lloc i el podem reviure com a actual, nou de trinca. Estem immersos en el misteri de Nadal. És una oportunitat única la de viure´l com a presència i acció. És Jesús que viu i actua en cadascú i en tot moment: és el Nadal permanent. Aquest “avui” ple de presència i d’actuació de Jesús en persona és el que l’evangelista Joan, el nostre mentor i guia nadalenc ens deia i segueix dient en la seva primera carta que en la insistència en que ressaltava en el “reteniu”, “continueu”, en aquest meravellós “manteniu la unció de l’Esperit que vau rebre, per tant “manteniu-vos en el Fill”. Indicació precisa a viure un Nadal permanentment. Joan ho reblarà en el capítol 15 del seu evangeli quan posa la comparació de la unió, més, comunió que hi ha entre el cep i les sarments. Dit en exclusiva: “Sense Mi no podeu res”. I dit en  positiu: “Amb Mi ho podeu tot”.

                                               Aquesta visió del que significa el temps, l’”ara i l’aquí” ens demana una mística del viure en el present, en la consciència del valor que comporta un ús en plenitud, si possible, del saber veure i viure el secret i misteri que hi ha en cada moment del viure-conviure personals. Ens hi juguem la presència i l’acció dels “signes del temps”. És allò que Jesús li digué  la samaritana: “Si sabessis el do de Déu que hi ha en el nostre “encontre”. En tot això em sembla que hi glateix allò que el papa Francesc ens va recomanar, tret del que sant Francesc d’Assis demanava als seus germans de viure permanentment el “gust i la música d’Evangeli” en el viure de cada dia conscient i meravellat... 

                                               Actuals, atenció sostinguda, el present ple de Déu, allò de l’atenció buscada i mantinguda com a manera usual de viure. Uns ulls de nitidesa per veure palpitar la “realitat” que viscuda rutinàriament se’ns torna plana, sense relleu, sense ànima. És a base d’un aprenentatge perllongat que podem aspirar a viure “l’aviu de Déu”. El Vaticà II ens va dir que “en realitat, el misteri de l’home solament s’esclareix en el misteri del Verb encarnat. Jesús és l’Home perfecte, el nou Adam, que en la mateixa revelació del misteri  del Pare i del seu amor, manifesta plenament el que és l’home al mateix home, indicant-li la seva vocació divina, única, que està infusa en tota persona humana.

                                               Ens dèiem que el temps és or, i Jesús ens diu que és gràcia, que és Ell mateix que es manifesta, es revela en l’ara i aquí. Més densitat més plenitud no ens serà donada, si no és amb la vivència de Jesús “mantingut en mi”.

                                               Quins secrets s’amaguen en el temps. Ja ho varen intuir els clàssics en els seus Carpe diem, Aude (atreveix-te). Fugit (se’ns escapa).  Faig una llista relacionada amb el temps que ens poden motivar, que ens poden obrir dimensions insospitades a viure-les en la quotidianitat.

           -. Presència, ser-hi del tot

            -. Instant, cop de veure-hi més i millor

            -. No tinc temps, dispersió mental, dues o tres coses alhora

            -. Atenció, escolta, fixar-s’hi

            -. Buit o ple?

            -. Em ve carregat dels ahirs

            -. Badar (en tants sentits)

            .- Guanyar o perdre’l

            -. Anatomia d’un instant

            -. Acollir, veure amorosament, veure amb els ulls del cor

            .- Tenir consciència, adonar-se

            -. Aprofitar-lo o desaprofitar-lo

            .- Despert o adormit

            -. Estar o no estar-hi, ser en l’estar

            -. Oportunitat, perdre-la

            .- Sintonia, simpatia, empatia

            -. Transcendent, intranscendent

            -. Percepció, sinestèsia

            -. Descoberta, sorpresa

            -. De rellotge (cronos), paidos (de gràcia)

            -. Pren-te temps, para, pensa, discerneix

            -. Momentum (important, esdeveniment)

            -. Un moment, un moment...

            -. Rutinari, eureka! (únic, ple)

            -. Plenitud, cimal, definitiu

P. Josep Mª Balcells

Diumenge segon després de Nadal, 4 de gener del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 28/12/2025

                            MIRA,  SOC A  LA  PORTA  I  TRUCO

                                               En llegir aquest dimarts últim on en la litúrgia es viu en l’estremiment dels darrers delits de “fer el ple” de l’Advent, que ja amb les successives onades besen amorosament les platges nadalenques, m’he trobat amb aquest cant de comunió ben i ben suggestiu: “Mira, soc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi”. Preciosa escena d’intimitat amb qui truca, que ara només pot ser Jesús, segur també amb la seva mare, Maria i amb Josep, el seu pare. Abans que es descabdellin tot d’una un brollador d’emocions que  s’envolin en el cor, i abans que senti trucar suaument a la meva porta del cor per a l’acolliment de la mateixa sagrada Família, em miro, com ho faig sempre a l’angle dret per damunt de l’escrit i veig que em fa l’ullet la referència bíblica, perquè vagi a l’Apocalipsi, en el tercer capítol, verset 20. Agafo la Bíblia i vaig al seu darrer escrit, i em situo, segons la cita. Pertany a la Carta que l’àngel del Senyor va enviar a l’església de Laodicea. Una de les set esglésies d’Àsia Menor, avui a Turquia, entre les quals hi puc llegir la carta corresponent: “Conec les teves obres, i sé que  no ets ni fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent, però ja que ets tebi, estic a punt de provocar-me... Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo. Sigues zelós i converteix-te. Mira, soc a la porta i truco. Si algú  escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi”. Una bona oportunitat la tenim a mà. Jesús demana acolliment, avui podem fer que la nostra casa pugui ser -i honradament- la seva. Desfem la pèssima sensació que ens feu, quan Maria a punt de deslliurar el seu nadó no va trobar casa on poder atendre degudament la seva naixença i les elementals atencions d’acollida. Tenim una venturosa oportunitat de fer de casa nostra aquest somiat Pessebre vivent... L’eucaristia de Nadal ens ha permès de tenir el goig i l’honor d’hostatjar el Déu Infant, i a més, tota la sagrada Família amb Maria, la seva Mare i Josep el seu pare.

                                               Avui, ja entrats en l’octava de Nadal, se’ns invita a fer unes consideracions respecte de la sagrada Família, ja a Natzaret, on faran vida per molts anys, fent-se companyia i amb l’exquisidesa dels tractes casolans. Hi ha una mística íntima sobre la convivència dels tres a casa en família! Poc sabem de les seves relacions i lligams que s’hi congriaven,  però la segona lectura d’avui és prou explícita respecte de les vivències i convivències que de segur foren el pa de cada dia en aquella casona admirable, feta més pels afectes bescanviats que no pas per massa pertinences ni conforts... Està més que clar que la bona casa és aquella en què les relacions són sempre efectives i rodonament afectives. L’amor és el millor entramat per conviure. Amb tot, podem destacar del que Pau ens diu: “Tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats” (i quins millor escollits, sants i escollits de Déu, no et dic res, sobre tota ponderació!) Encara hi afegirem les concrecions de Pau: “Sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència... I com a coronament de tot això estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Que la pau de Crist, (Maria i Josep) coroni en els vostres cors els combats que manteniu”, (que no deixaren de sostenir també la nostra estimada sagrada Família, sens dubte, com un família senzilla de les de pobles petits com era Nazaret, guanyant-se el pa compartit de cada jornada...). “Recordeu que en aquesta pau heu estat cridats a formar un sol cos”. Allí s’inicià el que després, ampli i generós, aspirant a una plena universalitat, serà el Cos Místic, ara en excelsa miniatura i fent com una figura de les inclusives realitats eclesials a venir. Em plau -no us ho sabria ponderar millor i més adequadament i joiosa!- subscriure com acaba la lectura segona d’avui: “Tot el que feu, sigui de paraula, sigui d’obra, feu-ho en nom de Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies”. Mai les recomanacions de Pau no podien ser més apropiades i encertades. Totes les qualitats que no sabem de tants anys de vida casolana, domèstica a Natzaret, poden quedar més apropiades, més centrades, més ennoblides, més efectives i aplicables a tota casa de família arreu.  Natzaret hem de pensar que és un fogar on es pot emmirallar tota vivència familiar. Em plau portar la referència sinodal explícita de l’Església com a “casa i casa comuna”. En el número 115 hi llegeixo: “La relació entre lloc i espai suggereix també una reflexió sobre l’Església com a “casa”. Quan no s’entén com a espai tancat, inaccessible, a defensar-la costi en que costi, la imatge de la casa evoca la possibilitat d’acollida, d’hospitalitat i d’inclusió. La creació mateixa és “casa comuna”, on els membres de l’única família humana viuen amb totes les altres criatures. El nostre compromís, sostingut per l’Esperit, és fer que l’Església sigui percebuda com a casa acollidora, sagrament d’encontre i de salvació; escola de comunió per a tots els fills i filles de Déu. L’Església és també poble de Déu en camí amb Crist, en la qual cada un està cridat a ser pelegrí d’esperança. La pràctica tradicional dels pelegrinatges n’és un signe. La pietat popular és un dels llocs d’una Església sinodal missionera”. Prenc l’ocasió per dir-vos que estem a les “acaballes, les acaballes precises” de l’any sant en el què Francesc ens va acompanyar, invitant-nos a una vivència profunda de “l’esperança que no defrauda”, (convocatòria del Jubileu 2025).

                                               Em prem la il·lusió de promoure les millors referències a la família que podem llegir a les Conclusions finals dels Sínode: comunió-partcipació-missió” com a expressió de les més que maternals i paternals invitacions del papa Francesc, que ens ha empès a renovar a fons la manera de viure el cristianisme, de cara a les pròximes anyades del segle XXI. Juntament amb les cites hi vull posar l’explícita rememoració i estima profunda pel seu pontificat que perdurarà en les nostres ganes de percebre’n “el gust i la música d’evangeli”, ara fetes nostres i estimades. En el número 64 hi llegeixo: “Entre les vocacions amb que l’Església s’enriqueix, destaca la dels cònjuges. El concili Vaticà II ha ensenyat  que “tenen en el seu rang i estat de vida la pròpia gràcia enmig del poble de Déu (LG 11) el sagrament del matrimoni assigna una missió particular  que es refereix al mateix temps a la vida de la família, l’edificació de l’Església i el compromís en la societat. En particular, en els darrers anys ha anat creixent la consciència que les famílies són subjectes i no només destinatàries de la pastoral familiar. Per això necessiten trobar-se i fer xarxa, també gràcies a l’ajuda de les institucions eclesials, dedicades a l’educació dels infants i dels joves. Novament, l’assemblea manifesta proximitat i suport a aquells que viuen una condició de solitud com a opció de fidelitat a la tradició i al magisteri de l’Església en matèria matrimonial i d’ètica sexual en què reconeixen una font de vida”.

                                               Cal afegir-hi aquest número dedicat als infants: “Dins de la comunitat cristiana, cal estar més atents especialment amb els infants, no només necessiten ser acompanyats en l’aventura del creixement, sinó que tenen molt a donar a la comunitat dels creients. Quan els apòstols discuteixen entre ells qui és el més gran, Jesús els posa al centre un infant, presentant-lo com a criteri per entrar en el Regne  (Mc 9, 33-37). L’Església no pot ser sinodal sense la contribució dels infants, portadors d’un potencial missioner que cal valorar. La seva veu és necessària en la comunitat: hem d’escoltar-la i comprometre’ns perquè tothom a la societat l’escolti, sobretot els que tenen responsabilitats polítiques i educatives. Una societat que no sap acollir i cuidar els infants és una societat malalta: el sofriment que pateixen molts d’ells per la guerra, la pobresa i l’abandonament, l’abús i tràfic de persones és un escàndol que requereix el coratge de la denúncia i el compromís de la solidaritat”.

                                               Un capítol sobre els joves avui és més imprescindible que mai. Només enceto el número 62 i us remeto al document, imprescindible si tenim un fort sentit eclesial!: “També els joves tenen una contribució a donar a la renovació sinodal de l’Església. Ells són sensibles als valors de la fraternitat i del compartir, al mateix temps que rebutgen actituds paternalistes o autoritàries. A vegades la seva actitud envers l’Església es presenta com una crítica, però sovint pren la forma positiva d’un compromís personal per una comunitat acollidora i compromesa en la lluita contra la injustícia social i per la casa comuna”.

                                               Mantinguem-nos amb un esperit fortament i joiosament nadalenc. Cada dia és Nadal com ho és també Pasqua. Sigueu novament felicitats i mantingueu-vos oberts a tota benaurança, de les de Jesús   (Mt 5, 1-11)

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep. 28 de desembre 2025. Sabadell           

Homilia del diumenge 21 de desembre del 2025

                             MARE  DE  DÉU  I  MARE  NOSTRA

                                               Estem ben bé a les rodalies de la Solemnitat del Nadal del Senyor vingut a casa “nostra”, en el sentit més autèntic de l’expressió, ara que aquesta Festa ha anat desdibuixant-se en pro de mil i una enteses noves, lluny de la Nova Bona. Però a nosaltres ningú no ens la podran arrabassar, perquè la portem en les entranyes del nostre sentit del viure i conviure. La tenim tan feta una mateixa cosa en el record, en les successives celebracions, porten l’aura de la nostra infantesa i no la podem destriar de les escenes casolanes més preuades. Estem fent mans i mànigues perquè la podem reviure plena, magnífica, somiadora ja a nivell festiu i juganer de temps ancorats ànima endins i, a més en una –espero- que acrescuda manera de veure-la per la FE, oh, goig!

                                               És de tots coneguda la lisa entre els pares conciliars del Vaticà II, en què estaven enfrontats dos parers que, deixant incòlume l’amor a la Mare de Déu de tots ells, uns volien que es plasmés el seu desig, fent un text conciliar propi per parlar d’Ella; altres, no veien que fos la manera més adequada de fer-li honor. Tots volien el millor per a Ella. Al final van “guanyar” (la cosa no era de competitivitat i es posaren d’acord en el parer més primmirat i va ser introduir el tractament sobre Maria dintre de l’àmbit de la Constitució sobre l’Església com un capítol més de les seves consideracions eclesials, essent el vuitè que té aquest títol: “La Santíssima Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església”. Quedava justificada aquesta opció per posar en un primer terme a Jesucrist com  a únic Mitjancer i modelador de l’Església com al seu fundador en el si de la qual els fidels, units a Crist Cap i en comunió amb tots els seus sants, han de venerar també la memòria, “en primer lloc de la gloriosa sempre Verge Maria, Mare de nostre Déu i Senyor Jesucrist”.  “Unida amb un vincle estret i indissoluble a Crist, està enriquida amb la summa prerrogativa i dignitat de ser la Mare de Déu Fill, i, per això mateix, filla predilecta del Pare i sagrari de l’Esperit Sant, amb el do d’una gràcia tan extraordinària que avantatja per damunt de tot a totes les altres criatures celestials i terrenes. Però ensems està unida a l’estirp d’Adam amb tots els homes que necessiten la salvació; i no solament això, “sinó que és veritablement mare de tots els membres de Crist, ... per haver cooperat amb el seu amor a que naixessin en l’Església els fidels, que són membres d’aquell Cap. Per aquest motiu es proclamada com a membre excel·lentíssim i singular de l’Església i com a tipus i exemplar acabadíssim d’ella mateixa en la Fe i en la Caritat, i a qui l’Església catòlica, instruïda per l’Esperit Sant, venera com a mare amantíssima, amb afecte de pietat filial. Per això,  el sagrat Concili en exposar la doctrina sobre l’Església, en la que el diví Redemptor obra la salvació, es proposa explicat curosament tant la funció de la Santíssima Verge en el misteri del Verb encarnat i del Cos Místic en quan als deures dels homes redimits en relació amb la Mare de Déu i Mare dels homes, especialment els fidels. Així vol que venerem aquella que, després de Crist, ocupa en la sant Església el lloc més preclar i al mateix temps el més proper a nosaltres”. Concloent, un de sol és el nostre Mitjancer, emperò la missió maternal de Maria envers els homes no obscuria ni disminueix de cap manera aquesta mediació única de Crist, ans al contrari serveix per demostrar el seu poder excels. Ja que tot l’influx salvífic de la santíssima Verge sobre els homes no dimana d’una necessitat ineludible, sinó del diví beneplàcit i de la superabundància dels mèrits de Crist, es recolza en la mediació d’Ell, depèn totalment d’ella i d’ella mateixa en treu tot el seu poder. I, lluny d’impedir la unió immediata dels creients amb Crist, la fomenta. Unida i patint amb el seu Fill morint a la creu, va cooperar de forma singular i incomparable a l’obra del Salvador amb l’obediència, la fe, l’esperança o l’ardorosa caritat, en el fi de restaurar la vida sobrenatural de les animes. Per això és la nostra Mare en ordre de la gràcia. L’Església no dubta en confessar aquesta funció subordinada de Maria, l’experimenta contínuament i la recomana a la pietat dels fidels, per a que, recolzats en aquesta protecció maternal, s’uneixin amb major intimitat al Mitjancer i Salvador. El sant Concili ensenya de propòsit el dogma de la única i excelsa Mediació de Crist i al mateix temps fomenta a tots els fills de l’Església que promoguin generosament el culte de veneració a la santíssima Verge i Mare de Déu, particularment en la litúrgia i estima en molt les pràctiques i exercicis de pietat envers Ella, recomanats pel Magisteri en el curs dels segles.  En l’entretant, la Mare de Jesús, de la mateixa manera que, glorificada ja als cels en cos i ànima, és imatge i principi de l’Església que haurà de tenir el seu acompliment en la vida futura, així a la terra precedeix amb la seva llum al Poble de Déu pelegrinant com a signe d’esperança certa i de consol fins que arribi el dia del Senyor”.

                                               Més o menys destrament he volgut resumir el pensament del Concili, bo i adherint-me a l’opció d’integrar Maria dins de la Constitució sobre l’Església on la trobem deixebla com nosaltres, però ella en grau i bellesa imponderables i Mare nostra estimadíssima, jugant un paper de veritable mare “a la generació i educació coopera amb amor matern, únic”.

                                               Maria omple de vida l’Advent, Ella treballa en la intimitat el misteri més excels: dona vida al que és la Vida. Celebrem, doncs, totes les gestacions al par de la de Jesús, la teva i la meva, les ignorades de tots els temps... L’advent ja és Nadal íntim, en l’espera ja se’m fa present, oh goig! El desig, l’anhel ja són presència, oculta, però real, Viure l’Advent farà que el Nadal em sigui més Nadal. En l’experiència ja som anticipadament inserits en el misteri que ens pren, ai, pregonament! En la vivència del que el profeta en va dir l’Emmanuel: “Déu que és amb nosaltres”.

                                               Quan recito l’oració en els meus reiterats “àngelus”, m’adono que no faig més que resar la Col·lecta de la Missa d’avui i us la vull posar per -anava a dir- consanguineitat: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts, per la seva passió i la seva creu, a la glòria de la resurrecció”. Jo em dic a mi mateix: no, no és veritat que coneguem el misteri del Déu fet home, fet humà, fet senyal i distintiu de tota la humanitat en extensió i en qualificació, Ui, què lluny estic de anar desclouen tota la mina inesgotable del que significa ser Ell, l’Home nou amb la destinació de ser re-creador de tot el cosmos i de la història entera de la humanitat perllongada sense aturador. És encarnació, és a dir, ha pres carn, és format de fang com nosaltres, som tots d’una certa i inconcebible manera encarnats en la carn mateixa de Crist: misteri, misteri que ens és i fa a cadascú de nosaltres misteris també, oh goig! Voldria que el meu Advent abastés, què dic, ignar i atrevit de mi, només accedir de puntetes i amb un respecte fora mida en la informació volandera, inconsubstancial, res de coneixement, només tustar a la porta del misteri... i deixar-me mirar de lluny allò que és el Crist, home. Aquí capitulo  i prenc la vida com un Advent-Nadal-Pasqua de Resurrecció, segona vinguda i definitiva, oh goig!

                                               Aquest diumenge marià per excel·lència asseïem-nos a la vora, voreta de la Mare-Mareta i amb ella adorem al Déu que se’ns a fet petit, accessible, amable; donem voltes com feia Maria en el seu llarg advent de la seva gestació inefable, nou mesos de relació vital, biològica, oh meravella!. Que Ella en ensenyi a viure el misteri d’una gestació que florirà en un Nadal on el Fill prendrà el lloc central i se’ns donarà un fill, com ho anirà repetint a gratcient vegades i vegades la litúrgia amorosida d’aquests dies ndalencs. Déu és aquí! i sobretot dins nostre!, al Pessebre Vivent, que us deia l’altre dia que som nosaltres, commogut i fora de mi... Som actors, no merament espectadors etimològicament =que expecten-miren acuradament-trasbalsadament, que no seria pas poc. Donem ales a la tendresa, altrament no entendríem res de res. Bon Nadal que Déu ens doni de viure’l en fe que apropa acaronadament, en un bes sostingut, contingut que ens fa sentir-nos uns amb el Nadó. Aquest és el Nadal que us auguro per l’amistat que ens uneix des de temps...

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV d’Advent, 21 de desembre del 2025.  Sabadell