Homilia del diumenge 26/11/2023

                    JESUCRIST,  CENTRE  DE  TOT  EL  CREAT

                                                           Avui, Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. És la celebració del domini de Jesús sobre totes les coses i persones, natura  inclosa, macrocosmos i microcosmos. Aviat es diu, sense abastar gairebé res del que cau sota el nostre esguard sensorial, mental i l’univers ignot. Sota aquesta grandiosa apel·lació englobem cel i terra. Tot comença més enllà del més enllà, quan Déu decideix prendre natura humana per portar a terme la renovació de la nissaga humana, modelant-la a imatge del seu Fill, nat de Maria i predicant el nou Regne de Déu i oferint a tota criatura la capacitat d’assolir una participació en la vida de Déu. És el misteri de l’Encarnació en Jesús, fet imatge visible de Déu i fets nosaltres a imatge i semblança de Jesús. Digne colofó de tota la celebració in extenso de totes les vicissituds de la vida i missió tant històrica com metahistòrica de la segona Persona de la Trinitat Santíssima, o comprehendrem els misteris de la Infància i la Passió i Resurrecció, més l’enviament de l’Esperit Sant. És en aquest sentit la Festa Major que junyeix cel i terra en “lloances,  benediccions, adoracions, glorificacions i en accions de gràcies per la immensa Glòria de Déu U i Tri. Festa que s’afegí al calendari litúrgic amb el millor encert de fer de Clausura de tot l’any Litúrgic. Els nostres raonaments ens queden mínims i inadequats per raó de la complexitat del que volem celebrar. Sort tenim de la fe que -tot i la obscuritat- ens apunta en la revelació de la qual en traiem el “fet” i només les beceroles de la seva immensa vastitud de l’entrellat de les innúmeres significacions. Pau el gran des-velador dels misteris de Jesús en unes poques però significatives puntades ens atansa als misteris de Déu. Així hi llegim en la carta dirigida als colossencs: “Ell ens traspassà al Regne del seu Fill estimat, en qui tenim la Redempció i el perdó dels pecats. Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la Creació, ja que Déu ha creat per Ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles... Tot ha estat creat per Ell i destinar a Ell. Ell existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a Ell... Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud. Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist. Davant de les excelsituds del que afirma Pau només podem restar en silenci i -si en som capaços- en adoració prosternada.

                                                           La Col·lecta fa de calcat ressò de les paraules de Pau. Diu: “Déu bondadós i entranyable, Vós heu volgut reunir totes les coses en el vostre Fill estimat, Rei de l’univers. Feu que tota la Creació alliberada de l’esclavatge, us serveixi fidelment i us glorifiqui per sempre”. L’expressió glorifiqui la solem usar per adreçar-nos a Déu. Aquest GLÒRIA a Déu Pare, Fill i Esperit Sant... que usem tan a la lleugera potser, és com portar la solemnitat de Crist Rei a la pregària més usual.

                                                           La figura del Bon Pastor és omnipresent en totes les lectures. En la primera lectura presa del profeta Ezequiel, dels que més es van atansar a Déu entre els profetes de l’Antic Testament, comença amb aquest re-rubricat “Jo mateix i desgrana les diverses accions d’un pastor digne de tal nom: “buscaré les meves ovelles, faré el recompte, les comptaré, les pasturaré, les duré a reposar, cercaré la perduda, les faré retornar. Les pasturaré totes amb justícia”. I acaba dient: Judicaré entre l’un i l’altre, moltons i cabrits” Com sempre el salm 22 canta les excel·lències del Bon Pastor, salm que l’hem assaborit tantes vegades: celebrem que en Ell “no em manca res”.

                                                           El final de la lectura d’Ezequiel  em porta com de la mà a l’evangeli d’avui que és, com hem dit manta vegada, com la sublimació de tots els administradors que han fet fruitar els “possibles” del Rei o de l’Amo; també és el digne acabament del seny previsor de les noies del seguici o acompanyament del nuvi a la celebració de les noces celestials. L’evangeli d’avui es presenta com un final de festa amb tota la catifa roja que vulgueu. L’escena és de final, però que l’hem d’entendre més com una paràbola per la riquesa i pregonesa de l’ensenyament que sorpresivament uns i altres veuran el secret de la saviesa del Regne. Acostem-nos-hi amb una atenció suprema per captar l’arcà amagat a bons i no bons. Dirà Jesús als de la dreta,  havent separat prèviament les ovelles a la dreta i les cabres a l’esquerra; “Veniu, beneïts del meu Pare” i desgranarà uns quants quan jo tenia fam, em donàreu menjar... Sorpresa que anirà en augment després de la desfilada de les benaurances. Ells es volen excusar fent uns admiratius quan us? L’estupor i l’esbalaïment seran majúsculs quan Jesús acabarà dient el perquè, a més amb la frase que expressa tota la convicció: “us ho dic amb tota veritat; “tot allò que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a MI”. No cal que posem la sorpresa dels que no feren les obres de misericòrdia referides a Ell. Ja sabem la resposta que és la gran lliçó d’aquesta solemnitat. Déu és servit en les minúcies fetes als petits amb els que ens relacionem cada dia. Això ens porta a donar significació evangèlica, interposant la persona de Crist en tota petita acció en favor dels petits del Regne. La magnificència del començament a les enlairades, àdhuc incomprensibles, grandeses de Jesús Rei, les recollim com a perles en la més entranyable fraternitat: Jesús per un miracle inabastable el servim i trobem, com si ens fes l’ullet en els companys de camí domèstic, quotidià. La grandesa s’amaga en la petitesa. Em fa pensar en aquell llibre de Nuccio Ordine: “La utilitat de l’inútil”. L a gran lliçó de tot l’evangeli, que ens sembla tan llunyà com impossible a primer esguard, resulta que Jesús ens ho fa proper, accessible, “tirat” (ep, atenció que no es tan fàcil entreveure el Rei de tota la Creació en el quotidià!) “Si no us feu com uns infants no entrareu en el Regne dels cels”. Justament a l’aclamació abans d’entrar de puntetes a l’evangeli, cantem: “Beneït el qui ve en nom del Senyor”, tant a Ell, com ho cantem al Sanctus, com a aquest reguitzell d’infants que Jesús privilegiava i que els beneïa amb l’afecte primorós –diguem-ho- del millor i més Bon Pastor mai vist per aquests verals!  Acabem amb la conclusió de l’aclamació: “Beneït el Regne del nostre Pare David, que està a punt d’arribar”. Vestim-nos de Festa Major i celebrem la Grandesa de Jesús en la petitesa dels menuts, espills de la bondat de Déu. Acabem amb aquest “Així Déu serà tot en tots”, de Pau a la segona lectura.  “Regne universal i etern: Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau”. Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món. “Crist ahir i avui, Principi i Fi, Alfa i Omega, D’Ell són els temps i els segles. A Ell la glòria i el poder. Per tot l’eternitat. Amén.   

P. Josep Mª Balcells.

26 de novembre 2023   Sabadell

Homilia del diumenge 19 /11/2023

                                      ADMINISTRADOR  BO  I  FIDEL

Situem-nos en el context propi d’aquests últims diumenges d`aquest mes i  també de finals de l’Any Litúrgic. No podem obviar el fet de que se’ns sol·licita com una mena de balanç per ambdós motius. Voldríem afirmar d’entrada que no es tracta de viure’ls com si fossin un examen i que no entréssim en la conscienciació de que haguéssim de fer com un acte de donar comptes. Només ens plantejarà la necessitat d’organitzar-nos per ordenar el nostre viure i conviure d’una forma més planificada de com solem fer-ho habitualment. La vivència de la vida cristiana ha d’aprendre molt de com podem ser eficaços en l’obra del nostre creixement espiritual. De la dimensió del que solem dir postrimeries o ultimitats, és a dir, de veure com apuntem a donar raó de nosaltres mateixos, sabent que en el nostre viure hem de tenir visió, propòsit, estratègies d’anar endavant, sabent mitjans i projectes, per tal d’atènyer uns objectius proposats, cercats i veient-nos caminant amb monjoies que plantem i anem superant. Si la vida cristiana no té especificades metes a aconseguir, acabarem per no moure’ns realment i no anar a la bona de Déu (?) o pitjor, a la deriva(!). Tot depèn, està clar, de com pretenguem el viure la nostra condició de persones (cridades i vocacionades), amatents a créixer i a descobrir vessants nous, inexplorats, que donin fil de continuïtat, de creixement, d’albirar  àmbits nous que propiciïn el goig de viure amb sentit i amb eficàcia. Créixer: això és el tot!

                                               De la Missa d’avui, en primer lloc, en destacaria la primera lectura que és de la 1a.Carta de Pau als tessalonicencs. L’hem anat llegint al llarg de cinc diumenges seguits. En ella Pau fa precisions sobre la mort i la vinguda de Jesús, l’esperada (!) És el primer document del Nou Testament. Pau va tenir una visió en la què se li va aparèixer un home que li va dir que anés a Macedònia. La comunitat de Tessalònica fou la primera que s’estableix a terres del que serà Europa. Escrita a començaments de l’any 51 dC., a només a espai d’una generació des de la mort i resurrecció de Jesús! Seria fer-nos un honor a nosaltres llegir-la tota sencera, perquè d’alguna manera s’inicia l’evangelització amb ells el que serà temps a venir la urgència nostra d’ara mateix, perquè no és altra cosa la petició del papa Francesc en la seva exhortació primera del seu papat, és a dir: “La Joia de l’Evangeli”. Ens podríem sentir copartícips de les primeres experiències apostòliques de Pau, seguides ara a gairebé dos mils anys després, per les del benamat Francesc que són també les nostres pròpies. “Vetllar i viure sòbriament”: seria saber-nos deixebles de Pau com els de Tessalònica.   No hi afegiré res més, perquè m’estira més el tema de la paràbola dels Talents, centre de les altres lectures dominicals d’avui. En efecte, Jesús ens situa en el moment important en què un gran senyor, havent-se d’absentar, confia les seves quantioses possessions a tres experts administradors, assignant-los-hi segons les seves capacitats, a un cinc milions, a un altre dos i a un tercer un milió. Passat un temps que se suposa llarg de forma que els tres haguessin tingut temps per a administrar-los, són cridats a rendir comptes... Només ens entretindrem amb els dos primers que han fet produir els havers del seu amo, tant com n’havien rebut. L’amo lloa la seva gestió i a més de felicitar-los amplament els dobla la quantitat a administrar. Deixem de banda el tercer que s’excusa en el rigor del seu amo i en lliura-li la quantitat que li fou assignada sense ni tan sols haver-ne tret els mínims interessos, el fustiga tot dient-li que li seran preses les quantitats que havia d’administrar i l’acomiada no pas de bones maneres... El que ens interessa és centrar-nos en nosaltres mateixos, en realitat essent administradors de bens no nostres. Cal insistir en què en tots nosaltres hi ha, només pel fet de venir a la vida, en la simple consideració de ser humans, no tenim en propi ni la vida, que ens és donada ni les diverses capacitats i capacitacions humanes en tots els aspectes globals de la vida. De tot això, només en som administradors. Cal fer projectes per portar endavant feines, desigs, col·laboracions, etc. Aquest és el cabal que hem de posar en el millor rendiment. D’això en tenim certament fondes responsabilitats. A més dotació, més dedicació i més eficàcia. L’home val per allò que ha sabut desenvolupar. No són tant els resultats, sinó la posada en joc per allò que podem ser i fer... A això encara hi ha un vessant més, sobreactuant com a fills de Déu, batejats i amarats de gràcia, que ens dota i esperona a donar fruits de tota mena. Hem de donar raó de nosaltres, tant d’un punt de vista personal com social. No podem tancar els ulls a la capacitat de visió per ampliar àmbits de gestió personal, social, espiritual i evangèlica. A la paràbola es posa de manifest la confiança de l’amo respecte a tots els cridats a administrar. Hem de ser decididament actius, previsors, planificadors als tres terminis que s’estilen en tota governança: a curt, a mitjà i a llarg terme. Hem de saber què puc fer, què no puc fer, què podria fer, si... Tot això i més s’hauria de prospectar posats a la feina. La nostra felicitat deriva d’una impostació personal que pretén “el més i millor possibles”. Això de cara al mirar-nos en el mirall de la nostra consciència, a la nostra resposta social i també i no menys en tots els aspectes de la nostra condició de cristians i de –diguem-ho admirativament- fills de Déu!, amb una crida, vocació, projecte, estratègies, que no se’ns pugui dir que potser vegetem, sense els al·licients de responsabilitat i d’efectivitat. Entre els “possibles” tenim l’acció permanent de la gràcia que “ens antecedeix i que ens acompanya”. Ai, què estimulant la col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us servim sempre amb el goig al cor, perquè la felicitat només és plena i perdurable , quan us servim a Vós, autor de tots els béns”. La paraula sagrada de servir hi primeja. Servir és més un dret que un deure!

                                               Una commemoració a la segona lectura on es fa l’elogi de la mestressa de casa, de la qual tenim entranyats uns records perdurables , motivadors, enaltidors, “lloca” que fa família, “pal de paller” que és l’alma mater de totes les famílies que es van creant al seu entorn. Això ho revalido en moments en què llegeixo coses que hem fan mal al cor. Singles i similars... Ai, famílies que no són “castells per enfilar-s’hi successivament enxanetes i enxanetes, pel goig de tots els que hi fan pinya i folre. Llegiu, llegiu aquest salm  responsorial! Què bé que hi lliga amb la primera lectura que ens posa la mare que hem tingut i que seguim tenint, Paraula de Déu! Les nostres referents, sí, re-fe-rents, Salve!! Encara hi afegeixo l’oració sobre les ofrenes: “Senyor, feu que aquests dons que us hem ofert ens ajudin a donar-nos millor a Vós i ens obtinguin la felicitat que mai no s’acaba”. I com a tornada evangèlica: “Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor. Qui està en Mi dóna molt de fruit”. Administradors, ve de ministre, servidor, a molta honra seva, de Déu i nostra!  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXIII de durant l’any, 19, novembre 2023. Sabadell

Homilia del diumenge 12/11/2023

                                       ASSENYADES  I  PREVISORES

                                                           Durant aquests tres últims diumenges de novembre que es corresponen amb els tres diumenges que ens resten per cloure l’any litúrgic, any que l’hem dedicat a la lectura de l’evangelista Mateu, farem la lectura sencera del capítol 25, dividit en tres perícopes (o trossos). Cal precisar que el següent, el 26, ja s’endinsa en tot el tragí - pitjor-millor(!?)- o en la tragèdia de la Passió. Tot el 25 ens parla de dues paràboles (la d’avui que és de les deu verges i la propera, la dels talents i acabarà amb l’escenificació del Judici Final, que és com si fos una paràbola més). El context és de la relació de l’Església d’aquí, que som tots nosaltres, pelegrina, i de les postrimeries que en deien, on va a desembocar tot el nostre viure humà i les relacions amb el cel-pàtria de tots els fills de Déu. Tenim el mal costum, derivat de les nostres catequesis d’antany de centrar-nos religiosament, majorment, sobre el pecat, millor dit els pecats (en plural que és la forma de fer-los objectius, separats, concrets, com si la quantitat -possiblement real- se’ns mengés allò que dona el to envers la qualitat de l’actitud pecadora d’arrel, que explica el perquè de l’orientació, de la inclinació de fons al mal. Als pecats hi hem d’afegir l’infern (pecat i infern) que van castrar la nostra religiositat, entenebrida, que ens va apartar més de la fe per la por, que no pas la positivitat en la nostra relació amb Déu.  Aquesta pedagogia maldestra, més pròpia de l’Antic Testament que no del missatge redemptor i enaltidor de Jesús en els evangelis, ens ha marcat enutjosament més que l’estímul encoratjador del cel i la gràcia que ens hi porta. Hem exagerat les tintes de negativitat en relació amb l’actitud primordial de Jesús que segons Pau: “On hi ha hagut pecat, més hi ha sobreabundat la gràcia”. La por és molt mala consellera, la de que al final “que ens agafi confessats”, la de “tenir els papers en regla”, la “d’evitar el pecat per no caure (sic!) en l’infern”. Tot això ja pertany a un passat no certament gloriós d’entendre mínimament el què significa la redempció i la salvació, els grans dons permanents de Jesús envers nosaltres. Ens han de tractar com a persones “grans” que val tant com que no ens minoritzin, adults que ja han entès el que significa tot l’entramat de l’Encarnació, que ens fa mirar més cap-al-cel que no pas cap a totes les nostres limitacions i jocs d’autoenganyar-nos i de anar amb Déu amb criteris del “do ut des”, de regatejar una redempció per aconseguir meritòriament(!) un final feliç. Estem ja en “altres temps” en què se’ns fan més raonables totes les nostres desraons no possibles sinó ben reals. La pedagogia evangèlica ha de comptar amb la desitjada estima de les nostres persones, la nostra autoestima, perquè si només podem esperar de nosaltres més que dèficits, que entrebancades, que torçades inclinacions al mal, sabent que això no és vida i que hem de ser nosaltres mateixos a ser ponderats, justos, a no cedir a la visió jansenista i “empecatada” sense remei ni sortida. Així no sortirà cap sant, ¡què sant, desequilibris mentals! Som pecat però salvats! Val més un cel petit que defugir d’un infern tenebrós. Que hem estat redimits, senyors meus! I no precisament perquè hem sigut bones persones; ha estat l’afer propi de Jesús el determinant de tota la salvació que ens ha estat oferta primàriament. Déu és AMOR, ho tenim clar? Cal descobrir el goig del perdó i retornar a la visió positiva, enaltidora, joiosa d’esdevenir pecadors redimits,  Cal obrir el cor i l’ànima a un saber-nos estimats, empesos a fer el bé i l’amor misericordiós, ajudats per la gràcia que ens serà preventiva i acompanyadora. El camí del cel és el cel mateix, és allò que intuïa Antonio Machado quan deia que “el camino se hace al andar” davant de les derives mentals del “no hay camino” previ. Es fa el cel pregustant-lo i rastrejant el bon gust de les nostres sovintejades aproximacions!  Hem de creure en Déu i també en nosaltres mateixos o, si no, la cosa no funciona, com ho tenim experimentat de pedagogies de la por, de les temences, del que “no podrem...”, malversant l’empenta que ens dona el saber-nos estimats per Déu, malgrat tots els nostres “malgrats”. Sí, creiem en Déu i també en nosaltres, ajudats per la gràcia prevenient i previsora i que ens acompanya sempre, tot i no veure-ho, cegats de nosaltres! David ens és un exemple. Ja sabem com les va “gastar” (adulteri, assassinat i acceptant la dona d’Uries, després de la seva mort, provocada per instigacions del mateix David), Perdonat David, exclama al salm 50: “Torneu-me el goig de la vostra salvació... Ensenyaré els vostres camins als pecadors, i tornaran a Vós els qui us han abandonat. La víctima que us ofereixo és un cor penedit: un esperit que es penedeix, Vós, Déu meu no el menyspreeu”. A la capçalera del salm 50, per indicar la manera adequada de resar-lo, hi llegim: Dels Ef. 4, 24-25: “Que es renovi el vostre esperit. Revestiu-vos de la nova naturalesa”.

                                               Tot això per... donant un cop d’ull i de ment als tres evangelis vinents com aquell qui llegeix els textos truncats, només en la part estimulant, declaradament positiva, veient el cel com a terme de les paràboles de Jesús i deixant en via morta l’infern, a què s’ha al·ludeix en les segones parts. De les deu noies que surten a rebre l’espòs, tot per fer-li de seguici o d’acompanyament, agafem-ne només les cinc assenyades i previsores, que faran de corona i embelliran l’entrada a la sala nupcial de l’espòs, boda que preludia la festa celestial, bell epinici cantat: “Glòria a Déu a dalt del cel”. Com si Jesús només hagués dit mitja paràbola, la part positiva només. Suggereixo de fer el mateix amb la paràbola del talents i amb aquest meravellós final i judici, fent veure que Jesús es fa present en totes les obres de misericòrdia davant la meravella de tots els que les practiquen, ignars de que és el mateix Jesús a qui donen acolliment!

                                               Les paràboles les hem d’actualitzar i personalitzar. Identificats amb les bondats que es fan presents en les paràboles, llegides en la positivitat, encara que hi hagi una negativitat que amb l’ajuda de Déu la podem pedagògicament silenciar, de moment. En l’evangeli d’avui plantegem-nos ser uns més amb les noies prudents, assenyades i previsores. És la forma d’entrar en el banquet nupcial, on l’Església és cridada a ser, estar i gaudir. La nostra vida és una espera i un retrobament amb Jesús ressuscitat, l’espòs que ens introduirà en la seva intimitat, bodes que són el deler més gran del nostre viure i que per tant estarem a l’aguait per secundar el crit de “L’Espòs és aquí, sortiu a rebre’l”. Això es produeix de continu en la vida espiritual de cada dia, en espera de l’última invitació al final terrenal. En sabem el preu i senyal: ser assenyats i previsors. Estar preparats per -en qualsevol moment- rebre’l per  gràcia  amb el cel com a crida, motiu, invitació, terme feliç, moment de plenitud. Deo gràtias! 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXII durant l’any, 12 de novembre del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 05/11/2023

                                        DIUEN,  DIUEN...  I  NO FAN

                                               Atenció a posar-nos els audífons evangèlics que avui va de reconvencions! Com a introit (diguem-ne cant d’entrada o confiteor: agafem el salm 50, sobretot els capellans i similars: ·No m’abandoneu, Senyor, Déu Meu, no us allunyeu. Cuiteu a defensar-me, Senyor, salvador Meu. No costa res dir tot el que vulgueu, a fe que en tenim els dits pelats: llengua, llavis i paladar i tot! Aquesta pedagogia no va enlloc. Predicar amb l’exemple, que ens hauria de sortir, sense voler donar lliçons. Ens perdem per “alliçonar”, cantant la Cartilla. Amics, els temps han canviat, ho sabeu prou bé. Encara volem educar amb els criteris d’abans: Diumenge passat: “No toquis, no diguis, no facis. Us sona això? Això és Antic Testament pur; i pel que sembla va arribar fins ahir mateix..! El  tema és les companyies que freqüentem: la normalitat avui és campi qui pugui i vulgui. Serem arrossegats. El Cristià -Evangèlic de veritat- és el que sap que avui anem contracorrent amb esforç i sobretot amb moltes ganes i... tot amarat del context de la Col·lecta que ja exposarem de seguida, però us vull advertir perquè em passa a mi... Que si deixo de remar sense destorbs, me’n vaig irremissiblement cap avall, i si bado molt, acabaré en l’oceà de la immensitat de misèria i del no res...

                                               La Col·lecta és l’oració màgica, ho diu tot d’amagatotis i sorprèn als des-pistats (foraviats!): Parem atenció, amics i amigues: “Déu misericordiós (no podia començar millor i més evangèlic), que feu als vostres fidels (ens hauríem de sentir com amadores fidels: l’expressió és reina en els salms!) la GRÀCIA (ep, que tot és gràcia i la nostra Mare n’estava plena (no perquè s’ho havia guanyat, per molt bona noia que era, sinó per l’estimació que Déu Pare li tenia ab origine). La gràcia... (havíem parat massa de pressa) de SERVIR-VOS d’una manera digna (què és la dignitat? D’on ens ve? TOT és gràcia) i meritòria (no m’agrada aquesta paraula que és del més ranci, antic,“menystenible” concepte (no ens guanyem res; tot és estimable coresponsabilitat; no m’han de donar res per ser bona persona, per ser digne, honest, no dic complidor perquè ho esgarriaríem tot plegat: ¿o som amics, o som fills, o som germans? No entendríem res: no fem pel “càstig” temut, comminat? Ara estem al Nou, Novíssim (es veu que encara l’hem d’estrenar?) o No n’hi ha, ni convé de cap manera a l’Antic Testament, que és el tema a considerar aquest diumenge ¡atents a la jugada! (la primera lectura: que sintonitza com sempre amb rodonesa amb l’Evangeli del Gran Mateu) que hauríem de llegir-lo fins al final que cou! I de valent! Acabo la Col·lecta: els acabaments són la gràcia de les col·lectes, perquè és la nou, el rovell de l’ou de la pregària. Recordeu que la comencem dient: PREGUEM: i jo en nom vostre la proclamaré: concediu-nos de córrer sense destorbs cap als béns que prometeu. Demanem, ben demanat; (si no, seria un entreteniment, que ¡ens hi juguem el que som i el que voldríem ser! ajudats per la gràcia, s’entén, o no?) De córrer (sí, córrer; estem sempre en cursa amb nosaltres mateixos, competint per veure si superem les nostres migrades “marques”, sense destorbs (d’on poden provenir aquests engavanyaments, sinó de nosaltres mateixos que ens podem prendre a la “lleugera entrebancadora”, cap (no gens menys!) als Béns que ens PROMETEU (allò promès és deute -que dèiem d’infants-. Ara llegim-la d’una tirada i la que s’armarà, ¡si llegim amb tota l’atenció!

                                               Ara, va ja contra qui us escriu: aquest Malaquies no ens deu estimar a capellans i similars. Jo obro camí... “I ara, sacerdots, us adverteixo que si no feu cas de Mi, si no esteu atents a honorar el meu Nom us trauré el poder de beneir (ep, que sou vosaltres a perdre-hi allò més preuat que tenim els capellans i similars: poder alçar les mans i implorar totes les benediccions per a tothom qui ens les demana i que jo d’ofici les he d’implorar de Dalt (Quina paraula tan rònega la d’ofici, si la diem d’un servei degut, sí: degut a tots vosaltres!)  Sabeu que nosaltres “hem” de pregar l’Ofici del Breviari o la Pregària de les Hores, cada dia en nom vostre i de l’Església Catòlica, ep em deixava Santa i és per definició que és santa (Tots Sants està aquí a la cantonada: no sé què us van dir el dia 1 de novembre?)  Segueix: “Vosaltres heu abandonat el camí dret (us hem perdut de vista: on sou, on som? I ara ve la grossa: “I en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat... Ai, les esglésies cada vegada més esclarissades, ¿perquè no venen? Han vist que no us donàvem EVANGELI del bo, nutritiu. S’han desnodrit, cercaven allò d’Isaïes: menja autèntica, ecològico-evangèlica, vins dels que entusiasmen i enalteixen... I, encara més, continua per a espavilar la nostra droperia, la nostra impreparació, convertint la nostra “missió” en una ”professió” de funcionari de finestreta esperant que vinguin, i no sortint!, com ens demana el nostre benamat papa Francesc... “Heu violat l’aliança que jo havia fet a Leví: viure només de la bona voluntat dels feligresos. Leví no va entrar en la distribució de terres, perquè ells havien de servir en el Temple (aquest s’havia convertit en una finestreta, d’aquelles de ·Vuelva usted mañana). Per això faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres heu fet AMB MI, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat (no donant menjar nutritiu evangèlic, rebaixant les fites, se’ns ha aigualit l’invent!) Quan les Escriptures comencen per un interrogant: agafeu-vos que venen corbes!: ¿No tenim tots un mateix Pare? ¿No ens ha creat el mateix Déu?

                                               “De Pare, només en tenim un, que és el del cel; de Guia només en tenim un, que és el Crist”. Tenim un diumenge del Bon Pastor, ara ens formula el d’un Pastor deficient, suspens! L’Aclamació dóna el to de l’evangeli. Renoi com pica, va en directa! Jesús deia els apòstrofs amb misericòrdia, sí, però posant el dit en la llaga. Mateu enceta aquest capítol ben bé dels últims, el 23, que d’alguna manera fèiea un balanç de com estaven les coses al seu temps!  Que no repetíssim la situació que va descriure Jesús: els levites passen de llarg davant del pobre viatger malmenat i deixat de banda que va remoure les entranyes i les butxaques que no tenia (és broma) Si us atreviu llegiu tot el capítol sencer el 23 amb uns set Ai, de vosaltres! Dedicats ara als levites del Nou testament. Jo en sóc un i cerco de veure’m més o menys retratat en les andanades que em couen al cor (ja us ho explicaré algun dia). No vull dir res de cap sacerdot conegut o inconegut. Jo em sento al·ludit i concernit en tantes paraules de Jesús per a despertar els del indicat de clergues i similars. Jo m`ho prenc amb una reflexió que m’arribi. “Us he volgut aplegar com una lloca els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXXI de durant l’any, 5 novembre 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 29/10/2023

                     CREC  EN  L’AMOR  REBUT  I  DONAT

                                               Fem una radiografia de la perícopa de l’evangeli d’avui, abastant antecedents i mirant de lligar caps. El relat té un substrat que fila endins.

                                               Estem en el capítol 22 de Mateu, per tant molt, avançats en la vida missionera de Jesús. Estem a Jerusalem i les confrontacions van en augment. Successivament hem llegit la paràbola de les noces del fill del Rei que posen en relleu la incomprensible renúncia a participar-hi els qui presumiblement són l’esplet dels Amics del Nuvi. (Recordeu com el nostre mestre Ramon Llull parla dels Amics de l’Amat: això posa de manifest la rellevància de la invitació). Desatenció; més, afront més ben dit, inconcebible. És molt important notar a qui va dirigida la paràbola: als grans sacerdots i als notables del poble. Això fa més denigrant la recusació immotivada; vaja un escarni! Notem també els finals de les paràboles on s’expliciten les conseqüències de la situació narrada. ”Molts són  els cridats, pocs els escollits”. Queden ben galdosos els notables! Quedem, si m’ho permeteu?

                                               Nou atac aquesta vegada de caire polític (corresponent al diumenge passat). Els qui interpel·len Jesús són els fariseus i els herodians que s`havien compromès a matar-lo, ja de bon principi quan recorria els verals de Galilea. Era un arriscat compromís el repte donar resposta per les previsibles conseqüències polítiques... Jesús se’ls “toreja”. I arribem a l’evangeli d’avui: Hi ha una al·lusió a un encontre amb els saduceus que no creien en la resurrecció. Davant la boutade-proposta, Jesús els diu que les Escriptures en van plenes i ja els havia dit que no venia a anular la Llei i els Profetes, sinó a portar-los a un ple compliment (Mt 5, 17). Ara i adés arriba el torn dels fariseus i mestres de la Llei, un d’ells per provar-lo li fa la gran pregunta: Quin és el manament més gran de la Llei? A Jesús li sembla estrany que li faci aquesta pregunta, perquè és el contingut de l’oració matinera de tot israelita: “Shemà Israel”: i a continuació es reciten les paraules del Deuteronomi (6,5) “Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’anima, amb tot el pensament” i hi afegeix el segon que és del Levític (19, 18): “Estima el altres com a tu mateix”. Molt semblant al primer. Hi afegeix que tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen, deriven d’aquests dos. El primer, afegirà al fet de ser el més gran. Tota l’arquitectura de la moral jueva no podia tenir més bon principi i derivacions. Visió totalitzant: engloba Déu i el proïsme. Visió, endemés,  d’una radicalitat absoluta, significada en els “tot”.                                            Jesús posa com a vèrtex de la nova moral l’amor: primer vertical: descendent-ascendent i després horitzontal. Fent una lectura transversal veurem com l’amor és fa omnipresent d’una manera insistent. Cal però, tenir en compte que l’amor ve de Déu i els amors són conseqüència i derivació de l’amor del Pare, que definint-se com AMOR primer, constituent, que funda la Nova i Eterna Aliança i que prendrà formes i maneres múltiples, totes elles derivades de l’Amor entranyable que Déu ens té. D’ell en pouarem totes les afeccions amoroses que posarem en les persones i el creat.

 

                                               Tot pren principi de l’Amor que Déu Pare Creador ens té i s’ens manifesta. El seu Amor és definitori i constituent. Som engendrats en el si de Déu Creador i el seu amor entranyable és el que ens dotarà d’una capacitat divina per abraçar tota la humanitat sencera i la naturalesa. És el Gènesi el que dominarà tota expressió de relació envers Déu i envers el proïsme i la  mateixa natura entra en les coordenades d’un Amor que es manifestarà en plenitud en la persona de Jesús, narrada per l’evangelista Joan que ens invitarà a experimentar aquest amor diví que dona sentit, propòsit i terme a la nostra vida, vista i viscuda des de Déu. Els darrers papes ens han estimulat a crear una civilització de l’amor. En la seva primera Carta, Joan ens obre un panorama signat per l’amor que estem rebent de Déu i que ens porta a viure’l en tot i per tot. Només cal llegir del capítol 2, 3, 11; 15-17. Del 3, 11-24. Del 4, 7-21. Del 5, 1-5. Tot la Carta primera de Joan és el gran himne de l’amor rebut i donat. Rebut de Déu i donat al proïsme. No crec que res s’assembli en profunditat i pragmatisme respecte de l’Amor.

                                               L’amor em fa un gran respecte. No m’arrisco a pensar que estimo de veritat. Després del nom de Déu no hi ha concepte més instrumentalitzat, més frivolitzat que el concepte amor. Comencem per deixar-nos, sentir-nos estimats per Déu i hi descobrirem com els “tots” a que s’al·ludeix ja en les bases de la moral-espiritualitat-mística experimental en el Deuteronomi ens fan ser humils a tot ser-ho i encara no diluïm el respecte i la vergonya de pensar que sabem estimar, que l’amor és una actitud primordial en les nostres relacions amb Déu i amb els germans. Això ja m’ho va dir i ben redir en Fromm en el seu llibret sobre l’Art d’estimar que em va alertar que no tot és moneda de curs legal. Ja en el deixar-nos estimar per Déu hi veiem les esquerdes, la superficialitat, la inconsistència, més avui que un pansexualisme rampant ho emmetzina tot i ho fa lliscar per un narcisisme i una ceguera que no ens permet de sostenir un amor que es defineixi com a donació en gran mesura i en petites  mostres de delicadeses i d’exquisiteses. El papa Benet XVI ja ens va parlar del termes que en grec cobreixen l’amplitud del que s’entén per amor: eros, philia i agapè. Tornem a Fromm que només en el pròleg ja ens les engalta, dient: “La lectura d’aquest llibre defraudarà aquells qui esperen una instrucció fàcil en l’art d’estimar. Aquest llibre pretén, al contrari,  mostrar que l’amor no és un sentiment que pugui ser posseït fàcilment per ningú, qualsevol que sigui el nivell de maduresa . Pretén convèncer el lector que tots els seus intents d’estimar estan abocats al fracàs si no procura desenvolupar més activament la seva personalitat total, per aconseguir una  orientació productiva; que la satisfacció en l’amor individual no pot ser assolida sense la capacitat d’estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, fe i disciplina. En una cultura en què aquestes qualitats són rares, també ha de ser rara la capacitat d’estimar. Altrament, pregunteu-vos quantes persones heu conegut veritablement capaces d’estimar”: Amb aquesta entrada jo em descalço i em considero “aprenentet” només...No cal que hi afegeixi res al què és l’amor ja en termes cristians! Amb quedo anhelant, desitjant, esperant... Diu Joan: “Nosaltres hem cregut en l’amor”. Acte de fe total.                

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, 29 d’octubre del 2023   Sabadell

Homilia del diumenge 22/10/2023

            EVANGELITZADORS  EN  TANT  QUE  EVANGELITZATS

                                               “Veniu i aneu” és el binomi que utilitza Jesús quan crida a donar una mà per allò de que les messes són moltes i pocs els segadors. Aquest hauria de ser el sant i senya de tots els que hem estat evangelitzats per altres (pares, referents, ambient religiós) i que vàrem saber respondre, per gràcia, a aquesta invitació i que ara amb els temps que corren la invitació s’ha convertit en una qüestió d’urgència. Som baules només d’una cadena de Fe en Jesucrist: encomanats i encomanadors!  Avui dia del Domund, que no vol dir Dia Mundial de les Missions a l’estil de fa dècades (!), sinó dia en què ens hem de plantejar com n’és de difícil la transmissió de la Fe. Les missions les tenim avui a casa. Ja es va plantejar això ara fa una colla d’anys amb aquest cridaner “França, país de missions”, que ens va alertar del que, passats pocs anys després, ho hauríem de dir amb més cridanera veritat: “Catalunya, país de missions”. No és un sentiment de derrota, sinó la constatació d’una veritat que podem comprovar dia rere dia. Problema a què hi hauríem de posar màxima atenció, si és que la Fe ens és un determinant del nostre viure. Som evangelitzadors per la necessitat de fe que tenim.

                                               El nostre benamat papa Francesc, només estrenar el seu servei a l’Església, ens ha plantejat obertament -però a nivell de tota l’Església- invitant-nos, demanant-nos que ens prenguem seriosament l’evangelització com a tasca primera en els nostres dies, davant la creixent urgència de predicar l’evangeli de Jesús, en un galopant indiferentisme ambiental que el tenim dins mateix de casa. La primera exhortació seva es titula “La Joia de l’Evangeli” que va dirigida també als fidels laics –és a dir a tothom!- “sobre l’anunci de l’Evangeli en el món actual”. Així comença a escriure’ns a tots, dient que vol que siguin tingudes les seves orientacions com a programa englobador del seu servei a l’Església: Diu amb una tensió pastoral que no podem obviar!: “La Joia de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aillament. Amb Jesús sempre neix i reneix la joia. En aquest Exhortació vull adreçar-me als fidels cristians per invitar-los a una etapa evangelitzadora marcada per aquesta joia i indicar camins per a la marxa de l’Església en els pròxims anys”. Segueix: “Invito cada cristià, en qualsevol lloc i situació en què es trobi, a renovar ara mateix el seu trobament personal amb Jesucrist o, almenys, a prendre la decisió de deixar-se trobar per Ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó perquè algú pensi que aquesta invitació no és per a ell, perquè “ningú no queda exclòs de la joia reportada pel Senyor”. “A qui s’arrisca, el Senyor no el defrauda, i quan algú fa un petit pas cap a Jesús, descobreix que Ell ja esperava la seva arribada amb els braços oberts. Ell ens permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia. No fugim de la Resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva Vida que ens fa anar endavant”. Tenim missió, sabem a què ens criden des de l’Evangeli.

                                                     Recordem que Jesús quan cridava a compartir la missió que tenia del Pare d’invitar a entrar en la dinàmica del Regne, el primer que feia era ajuntar-lo al grup de deixebles que compartien vida i tracte, intimitat. Així entraven en una relació personal que Joan la descriu així en la seva primera Carta: “Us anunciem allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la Vida, ja que la Vida s’ha manifestat: nosaltres l’hem vist i en donem testimoni”. “A vosaltres no us dic servent sinó amics”. La figura emblemàtica és Maria de Betània a peus del Mestre, escoltant-lo i embadalida, havent escollit allò únic necessari, fent-la deixeble i enamorada... Tot comença pel tracte íntim amb Jesús, secundat, induït per l’Esperi

                                                    D’aquest tremp espiritual ens demana que siguem nosaltres el papa Francesc al final del seu document quan ens denomina “Evangelitzadors amb Esperit, evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant que infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent           . Aquesta és la Bona Notícia de que ens han donat una nova vida, una nova manera de veure-ho tot.

                                                    Llegint transversalment vaig anotant aspectes evangèlics:

       - Déu que és Pare és tot Altre, és Creador. Jo soc el que soc i dono vida.

-       Jesús viu i és el referent bàsic de la nostra fe, esperança i estimació.

-       En Jesús hi ha una complexitat en el misteri; entrar en els sentiments d’Ell.

-       Tota persona humana té d’origen una dignitat inalienable. Respecte i estima.

-       Hem d’estimar la vida com el primer do diví.

-       Hem renascut pel baptisme i tenim una participació en la mateixa Vida Divina.

-       Som interdependents. Ens devem els uns als altres.

-       La dimensió social ens és constitutiva com a humans i com fills de Déu.

-       Els pobres són el patrimoni constitucional de tot l’evangeli.

-       La violència, tota, és manifestació del misteri del mal.

-       Sense comunitat no som res. Jesús ens ha constituït com Poble de Déu.

-       Som responsables, més: corresponsables: són valors ètics evangèlics.

-       Saber viure es convalida amb el saber conviure.

-       La bondat i l’amor, la compassió i la misericòrdia: evangeli pur!.

-       Acollidors perquè hem estat acollits primer.

-       Ser humans a tot ser-ho. Humanitzar per poder sobrehumanitzar, per gràcia.

-       Acompanyants per correspondre a ser acompanyats.

-       L’Esglèsia creix per atracció, no per proselitisme.

-       Tot el que no creix, decreix. Hi ha vides pansides, passades.

-       La Paraula de Déu és el Gran Llibre de la vida en Déu.

-       L’humor és el distintiu dels creadors.

-       La persona humana és polièdrica. No jutjar només per la cara que veiem.

-       Tota desigualtat és fruit en origen d’una expropiació.

-       No hi ha text sense contextos.

-       Saber perdonar és arribar al fons d’un mateix i de l’altre.

-       Pregar és un dret més que un deure.

-       La tendresa és la força del dèbil.

-       “Estima i fes el que vulguis”. Creure és l’avantsala de l’estimar.

-       Procés i progrés en tot, també “de grans” hi ha dimensions noves, insospitades

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIX de durant l’any, 22 d’octubre del 2023  Sabadell 

Homilia del diumenge 15/10/2023

                                              INVITATS  A  BODES

                                               I van quatre de seguides. Són les paràboles del Regne. El fet d’anar seguides en la litúrgia de la Paraula els darrers diumenges ens són un bon reclam que remet en primeres instàncies al Vaticà II quan parla de donar continuïtat a les lectures que fem a les litúrgies dominicals. Aquesta vegada acabem de veure que la vinya a conrear se’ns converteix en una invitació a puntar-nos a les celebracions de les noces del fill del Rei. Aquesta invitació és una deferència amical que té el més alt valor! El Rei ens vol asseguts a la taula nupcial del seu fill. Això comporta ser considerats amics de preferència del nuvi. D’entrada, la mateixa ponderació que entranya el fet mateix de la invitació comportarà el desmesurat refús a la invitació i agafarà colors de menyspreu insòlit. D’acord a la literalitat del redactat dels fets, els cridats al banquet ja havien estat cridats, i, ara ja a les envistes del “tot està preparat”, viuen la immediatesa de correspondre ja al festí que està per començar. La resposta als emissaris del Rei és en el precís moment d’iniciar els fastos. A la insistència del Rei ells apunten excuses que no tenen el nivell de ser tingudes com a verídiques... Cadascú tira pel seu cantó i això posa i encén la indignació a nivell d’ignició, cosa que porta al Rei a castigar-los més per l’ofensa que pel refús. El càstig és exemplar i són anorreats. El Rei -vol tant sí com no- que el casament no s’ajorni i insta: “Aneu, aneu i  convideu” a tothom que trobeu a entrar a la sala del convit. Tot plegat acaba la paràbola amb una sentència que ens endinsa en la seva significació plural : “Els cridats són molts i pocs els elegits”. Això ens porta a l’inici de la lectura abans de començar-la. Va dirigida similarment a les altres tres restants: un punyent avís a “grans sacerdots i notables del Poble”. Actualitzant-la la personalitzarem en tots nosaltres els cristians en general i particularment a nosaltres que tenim tot un món de referències que ens la fan sentir molt apropats al Fill del Rei, com a amics, deixebles, companys i més i tot...

                                               La nostra relació amb el Fill i en el Pare no és d’assalariats que anem a treballar en la vinya del Senyor. Més ben dit, és això i molt més... Hem estat invitats pel nostre baptisme a una relació impensable, som fills amb i en el Fill. Ell ens ha admès com a companys de ruta, de propòsit i de destí. Tota la relació amb el Pare es personalitza, pregant-lo com a Pare nostre, hem estat admesos fins als límits de saber-nos de la seva mateixa “família”.  Per l’Encarnació hem estat incorporats d’alguna manera en la mateixa encarnació, tal com ho pregona el Vaticà II. Vull posar la cita per la pregonesa de la seva significació: “El misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb encarnat. En Crist manifesta plenament l’home al mateix home i li fa conèixer la seva altíssima vocació.  Car Ell, Fill de Déu, “per la seva encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home”. “Nascut de Maria Verge, és feu de debò un dels nostres, semblant en tot a nosaltres, tret del pecat”. “Tal és i tan gran el misteri de l’home, que la Revelació cristiana aclareix als fidels. Per Crist i en Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità, destruint la mort  amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà, Par

                                                      La lectura més plena (sensus plenior) d’aquesta simbologia de les Noces de Crist ens podria portar delicadament a veure’ns àdhuc com la mateixa núvia!, fent un atansament al Càntic dels Càntics. Aquí ens hauríem de descalçar-nos i fer el viatge envers allò de major intimitat que ens pot oferir la nostra condició de fills estimats en relació amb vivències nupcials amb el mateix Jesús que ens ha admès a formar una comunió indestriable amb Ell mateix en la realitat més bella que es dona amb el misteri de l’Església, Cos místic de Crist en nosaltres, en una vivència d’amor indicible. Llàstima que aquestes experiències ens estiguin velades per no haver valorat el que significa l’experiència de la nostra crida a viure la intimitat amb Jesús, Avui, festa de Santa Teresa ens podria fer de counseling i les seves obres podrien obrir els horitzons de la vida mística, vida aquesta que no és exclusiva d’alguns elegits. Tots cridats, ¿per què no elegits a viure una relació amorosa, íntima, inefable amb Ell?

                                               Ajudem-nos de les afirmacions de la Litúrgia de la Paraula, Pau ens introduirà en el misteri: “El meu Déu satisfarà les nostres necessitats (de tot tipus: materials, emotives, d’espiritualitat, místiques àdhuc!) amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist, que llegim a la darrera afirmació en la epístola als filipencs. I més, que llegim i cantem a l’aclamació abans per  a donar perspectives a la lectura de la paràbola del banquet nupcial del Fill, germà nostre: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor perquè coneguem (experimentem) a quina esperança ens ha cridat! Rubricat per la lectura del cant de comunió: “Quan Crist es manifestarà, serem semblant a Ell, perquè el veurem tal com és”.

                                               Anem a l’inici de la litúrgia de la Paraula: En Isaïes la vinya s’ha trasmudat en convit de noces i com hi allarga la mà en connotar-nos l’esplendidesa del menú de noces!. També fou Jesús que ens parlà del convit celestial. Tota relació plena amb Déu és com un banquet on les menges ofertes tindran sabor de cel i de Déu. El vestit de bodes es la santedat a la qual al·ludeix quan cita com a títol d’un recent document de Francesc, invitant-nos a la santedat que és més un dret que no pas un deure!: “Alegrem-nos i celebrem-ho”. Us invito a llegir-lo que és tant com la més fraterna invitació a les bodes de Jesús amb cadascú de nosaltres. Faxit Deus! Ja us en dono un tast: són un comentari a les benaurances! La Col·lecta d’avui no fa més que enllaminir-nos en el bé de Déu: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del be!”. Noteu que fa corona a la Lectura d’Isaïes el salm 22 que parla de com la vida cristiana esdevé una sol·licitud del Bon Pastor que ens tracta amb abundor de menges i de descans en prades ufanoses. En la segona lectura acabarem la carta de Pau als filipencs, ens ha acompanyat també durant quatre diumenges. Quin goig si la rellegíssim tota sencera. Un altre exemple de lectura contínua. Decidim-nos que serà pel major bé vostre. Paraula d’home

                                               I, si m’ho permeteu, us diria que a la taula de la Paraula, com a Canà hi trobaríeu Maria de Mestre-sala, que ens encaminaria vers el miracle només dient: “Feu el que Ell us digui”. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII, 15, octubre 2023  Sabadell