Homilia del diumenge 14/05/2023

                                           NO  US  DEIXARÉ  ORFES

                                               “Jo pregaré el Pare que us donarà un altre Defensor, l’Esperit de la Veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Noteu que l’Esperit  és anomenat un altre Defensor, al·ludint clarament al que és anomenat en els Fets dels Apòstols com l’Esperit de Jesús. L’Esperit que guiava el Mestre en les seves missions evangelitzadores, com ho recalquen els sinòptics, però encara més intensivament en l’evangeli de Joan, on pren una destacada connotació de tal forma que Jesús era inhabitat profundament per l’Esperit Sant. Ja en la predicació en la sinagoga de Natzaret, havent llegit aquest passatge d’Isaïes: “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu perquè Ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la Bona Nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn a la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor”(Is 61, 1-2), els digué palesament: “Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”. Ja a les darreries de la seva vida i missió, en l’acomiadament en prometre’ls que els enviaria l’Esperit, sempre l’anomena en connexió amb la seva mateixa predicació:  Així en: Jo 16, 12-14: “Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega pesada. Quan vingui l’Esperit de la Veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi”.

                                               Les primeres comunitats apostòliques que visqueren en esplet l’efusió de la Pentecosta vivien enardides per la presència i acció pròpies de l’Esperit Sant. Seria molt adequat, com a preparació de la Festa de la Pentecosta, que meditéssim d’entre els capítols del 13 fins al 17 (inclòs), les últimes indicacions del seu magisteri, ara amicals i íntims, on en un context vivíssim de comiat, els anunciaria no solament la vinguda de l’Esperit Sant, sinó que Aquest referendaria els ensenyaments seus i els portaria a més pregonesa d’enteniment i comprensió i els faria vibrar amb una acció evangelitzadora cada vegada més íntima; i  els donaria les coordenades d’una espiritualitat profundament evangèlica com es pot veure en els relats de com vivien les primeres comunitats apostòliques, que per les mocions pròpies de l’Esperit esdevindrien paradigmes de les nostres, ai, tant de bo! Una vegada més us invito a rellegir-les i sentir l’efluvi de l’Esperit com a motor del vostre viure com a deixebles i creients en l’Esperit de Jesús. Complementaria la lectura de Joan, la dels Fets dels Apòstols, subratllant, d’ací d’allà, les característiques d’aquelles comunitats augurals de l’Església “en marxa”, com ens ho demana avui el papa Francesc. Pau que sentia vivament la predicació de Jesús ens deixava constància de com havia aprofundit en el misteri de Jesús, del què arribava a dir que Jesús era el tot de la seva vida, i que en comparació amb la vivència de Jesús ressuscitat tot ho reputava com a escombraries. Ell estava pres per l’amor de Jesús i en va fer de la seva vida una dedicació més que preferent, única. Fou l’Esperit Sant el seu gran introductor en la saviesa del misteri del Crist. Punt omega 

                                               En el Catecisme de l’Església Catòlica en l’apartat en què   discorre punt per punt pel Credo, en l’article “Crec en l’Esperit Sant” comença així: “Les coses de Déu ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu (I Cor 2, 11) El seu Esperit el revela i ens fa conèixer el Crist, el seu Verb, la seva Paraula viva. Aquell qui “ha parlat per boca dels profetes” ens fa sentir la Paraula del Pare. Però a Ell  no el sentim. Només el coneixem dintre el moviment on ens revela el Verb i en disposa a acollir-lo en la FE. L’Esperit de la Veritat que ens “descobreix” el Crist “no parla de per si mateix” (Jo 16, 13). Una ocultació així, pròpiament divina, explica  per què “el món no el pot rebre, perquè no el veu ni el coneix, mentre que els qui creuen en el Crist el coneixen, ja que habita en ells” (Jo 14, 17). Ja havia parlat de l’Esperit a Nicodem quan davant la  seva estupefacció en dir-li que s’havia de néixer de bell nou, li deia: “T’ho ben asseguro ningú no pot entrar en el Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De l’Esperit neix l’Esperit. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve i on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit”.

                                                La missió conjunta del Fill i de l’Esperit: Aquell que el Pare ha enviat als nostres cors, l’Esperit del seu Fill, és realment Déu. Consubstancial al Pare i al Fill, els és inseparable, tant en la vida íntima de la Trinitat com en el seu do d’amor pel món.  Quan el Pare envia el seu Verb, envia també el seu Alè; missió conjunta en què el Fill i l’Esperit Sant són distints i inseparables. Sí, és el Crist el qui apareix, Ell que és imatge visible del Déu invisible, però és l’Esperit Sant el qui el revela. Jesús és el Crist. “l’ungit”, perquè la seva unció i tot el que esdevé a partir de l’Encarnació deriva d’aquesta plenitud. En fi, quan el Crist és glorificat, pot enviar l’Esperit des del Pare als qui creuen en Ell.  La missió conjunta es desenrotllarà des d’aleshores en els fills adoptats pel Pare en el Cos, el del seu Fill: la missió de l’Esperit d’adopció serà d’unir-los  al Crist i fer-los viure en Ell”. Conressucitats en primícies!

                                               “Els trets de la fesomia del Messies esperat els llegim en el profeta Isaïes (11, 1-2): “Sortirà un tany de la soca de Jesè, brotarà un plançó de les seves arrels. L’Esperit del Senyor reposarà sobre d’Ell: l’esperit de saviesa i d’intel·ligència, l’esperit de consell i de força. l’esperit de ciència i de temor de Déu”.

                                               Aquests seran tanmateix els dons que l’Esperit ens infondrà ja des del baptisme i que ja més madurats en la fe es manifestaran en la nostra vida evangèlica, per poc que ens deixem portar per les alenades de l’Esperit; tots ells aniran configurant la nostra condició de fills i participants de la naturalesa divina. Ai, si en fóssim conscients i si ens deixéssim portar per les alenades de l’Esperit.  Tots ells, si fóssim dòcils a llegir aprofundidament tot el Nou Testament, que és on podem pouar l’espiritualitat evangèlica i que, si el deixéssim “fer”, faria una florida i maduració dels “fruits de l’Esperit Sant”. És a dir: amor. goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. Ai, si ens deixéssim “posseir” per l’Esperit!

                                               Per als més ardits, els que diàriament llegeixen els textos de “La Missa de cada dia” i situen les lectures en el mateix text de la Bíblia, referenciant els lligams textuals de l’abans i del següent, jo els consideraré deixebles de Crist i de l’Esperit Sant com de primera. Reprendre l’ambient pentecostal dels primers cristians i de les seves comunitats és avui una garantia de la millor autenticitat evangèlica.                          

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VI de Pasqua, 14 de maig del 2023.   Sabadell

Homilia del diumenge 07/05/2023

                          PRIMERES  COMUNITATS  DE  DEIXEBLES

                                               “Vosaltres com pedres vives deixeu que Déu 

faci de vosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals, acceptables a Déu per Jesucrist que és la pedra angular que cobrirà i coronarà l’edifici espiritual, d’acord amb les afirmacions que Jesús feu a la samaritana: ni Garizim ni Jerusalem, sinó al cor dels autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat”. “Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és Esperit. Per això els qui l’adoren  han de fer-ho en Esperit i en veritat”. Hi ha una substitució de lloc i de sentit. No som persones en singularitat, sinó en grups que compartiran fe i vida, formant una comunitat que té en comú i en diàleg permanent, desigs, propòsit i destí. Aixequem paret eclesial.

                                               En efecte, se’ns diu que “som un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada, la possessió personal de Déu; tot això perquè proclamem la lloança d’aquell que ens ha cridat a la seva llum admirable”. Ho acabem de llegir en la Primera carta de Pere. Això ho hauríem de llegir no com formant un inabastable nombre de creients, sinó viscut i contrastat en grups reduïts, que comparteixen la Fe, formant un ròdol on ens veiem les cares i on hem volgut posar llevat d’evangeli en la nostra vida compartida. Precisament és el que ens costa més a les generacions, les que quedem d’un tractament de l’expressió de la nostra fe d’una manera mínimament personalitzada, formalitzada, com si la referència a Déu sigui només d’un tu a tu, en solipsisme, sense a penes socialitzadament. Cal refer el que fou la gran riquesa de molts creients temps enllà que formaven part de grups: equips de matrimonis, escola de pares, grups de revisió de vida, grups de catequesi d’adults, grups d’Acció  Catòlica, comunitats de base, i un llarg etcètera d’altres temps. Ho hem constatat per pròpia experiència: una fe que no s’hagi dialogat, contrastat amb altres experiències, és una fe dèbil, tancada, feta de formulismes. Hem de tornar a implementar aquells grups que posaven ales de tensió positiva a la fe, en confrontació amb altres maneres de veure i de viure-la a nivell de quotidianitat. Una fe que no sigui circumstanciada amb altres “fes” que les sentim al cor i als ulls en lluïssor feliç, s’anirà esmorteint i acabarà que es tornarà in-significant, sal desalada. I quina pèrdua la fe que no sigui viscuda en comú!

                                               Anem a les constatacions pragmàtiques que ens ofereixen la narració dels Fets dels Apòstols. En elles hi trobarem com vivien les primeres comunitats emportades per la vivència propera, joiosa i amarada de la Resurrecció: “Els convertits de nou vivien feliços, plens d’alegria i de l’esperit Sant”. “La Paraula de Déu s’anava estenent, i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients; fins i tot molt sacerdots acceptaven la Fe. Anava augmentant el nombre dels creients. Quan va arribar la diada de la Pentecosta, es trobaven reunits tots junts. Tots eren constants a escoltar l’ensenyament del apòstols i a viure  en comunió fraterna, a partir el pa i a assistir a les pregàries. Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble. Tenien un sol cor i  una sola ànima i cap d’ells considerava  com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots. Amb gran poder els apòstols donaven testimoni de la Resurrecció de Jesús, el Senyor, i la gràcia de Déu actuava en ells. Ningú entre ells no vivia en la indigència. Se’ls distribuïa els béns posats en comú segons les necessitats de cadascú. Per mitjà dels apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble. Els apòstols deien: no estaria bé que nosaltres deixéssim la pregària i el servei de la Paraula, trieu entre vosaltres homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem la tasca de subvenir als necessitats. Eren els diaques (d’aquí diaconia) que servien els pobres. He anat confegint tota una sèrie de característiques dels deixebles de “primera hora”. S’ha dit que potser era una narració un xic utòpica, generalitzant excessivament; amb tot jo estic segur que molt del narrat devia ser una bona, excel·lent realitat, en la qual faríem bé d’atansar els nostres afanys d’evangeli i de “discipulat” en la manera més viva i encomanadissa. Som també ressuscitats nosaltres ara i aquí. Visquem-la i irradiem-la! Això és la Pasqua permanent, flama viva: Ciri Pasqual!

                                               En mala hora hi va haver en el nostre cristianisme hispà un rompiment, un desfer els grups quan començaven a prendre consciència de que la nostra fe té unes connotacions socials indefugibles. Ho recordo bé: es va mal llegir la mentalització social com si fossin derivacions polítiques als anys setanta i vuitanta i ens van desertitzar els grups florents, en mala hora! I van convertir la nostra pràctica de la fe en uns pietismes desnerits i simplement solipsistes i hi va haver un cristianisme eixorc i sense vibracions de caire humà i diví i ens vàrem convertir en “massa” i en cristians empobrits i sense perspectives de creativitat i de construccions que ens omplissin del goig del vigor i de transcendència social, humana. Es van cercenar espiritualitats que donaven el goig de créixer i de capbussades en els àmbits de l’experiència de Déu i dels Germans! Esdevinguts formalitzats, més a prop del sentimentalisme, ai! Hem de tornar a un cristianisme viscut i conviscut. Això no serà possible sense tornar a “socialitzar” la nostra fe. Hem de tornar a aquells moments en que sovintejadament sortia un nou grup a fi de mantenir en comú projectes de qualitat evangèlica. La fe sense un jo-tu de referència, dit en veu alta, amb companys de ruta que ens sentin i vegin, difícilment podrà conservar la integritat i l’increment d’allò que en Crist és camí, veritat i vida. La vida en els grups, comunitats o similars ens donaven a llarga...: - L’apertura de les persones, aprendre a parlar,  a escoltar, a valorar les aportacions dels altres, aprendre a dialogar la fe obertament. - El fet de ser sistemàtics promouen el trobar-nos-hi bé, a gust amb els altres membres. - La paraula és curativa, si és compartida, és estimulant i motivadora. Té gruix. - Un aprèn a ser discret i a ser savi amb aportacions pensades. Es parla d’experiències - Ens ajudem els uns als altres, compartint pujades o baixades de tensió espiritual.- Un acaba essent autèntic company de camí: sinodalitat. I més, quanta amistat no creem! - El grup de per si dona estabilitat, si sabem ser puntuals i sabem compartir aportacions. - La veterania ens dona comoditat i ens fa ser més rics en donar i rebre. - Es  poden convertir les trobades amb plantejar problemàtica del moment i formar parers. - Ens permet tenir bones relacions amb les persones de la nostra edat o afinitats. - Veiem noves perspectives del nostre ser deixebles, avui i aquí. - Ens permet estudiar documents d’importància que no els coneixeríem si no fos per mor del grup. Som indocumentats. ¿Hem entrat en àmbits de cultura religiosa, a par d’altres aspectes de la nostra cultura general? ¿On tenim la Formació permanent de la fe? - Podríem fer-nos a nosaltres mateixos les homilies personalitzades i del moment, sense recórrer a coses prefabricades.      

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V de Pasqua, 7 de maig del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 30/04/2023

                        ANEU... I  FEU-LOS  DEIXEBLES  MEUS

                                               Llegim a les acaballes de l’evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.  Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar allò que us he manat. Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.

                                               Avui festa del Bon Pastor, imatge que suscità figures i icones que, derivades de l’Evangeli, foren molt apreuades i repetides en els primers temps de les comunitats pasquals, precisament de nous deixebles de Jesús. Les entenien i les representaven sovint amb la figuració d’un jove que porta una ovella a les espatlles. Enmig de generacions on abundaven els pastors era fàcil carregar-les de simbolismes, més encara per composicions bucòliques i pastorals de clàssica cultura rural i ramadera. Avui aquesta imatge ha perdut la prestància simbòlica i hem de recórrer a noves imatges, no menys evangèliques. Ens la brinden la que diria que és la que el mateix Jesús va propiciar i la que millor la defineix. En efecte llegim a l’evangeli de Joan en el moment solemne del darrer sopar: “Vosaltres em dieu “Mestre” i Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc”. Tot el que donava de si la imatge de pastor ho té potenciat la que avui voldria proposar-vos com a molt entenedora, àdhuc més encara. La figura de  Mestre, d’aquell hipotètic mestre o professor –és una suposició- que ens ha quedat gravat al més pregon del cor, d’aquell que ens ensenyà els sentits de la vida, d’aquell que s’identificava de ple en les assignatures que ens obrien a la vida en les seves transcendències i que ens les feia viure per efecte d’osmosi ambiental, que avui prenen vigor i prestància i poden esdevenir model, paradigma, (“influencer”, si em permeteu en el sentit més noble d’aquesta imatge d’avui...). Haver tingut  un mestre, un veritable mestre és com tenir un tresor, vàlid de per vida! Record i veneració. Mestratge vivent...                                              Jesús es presentà al seu temps com a Mestre. De fet aplegà al seu entorn persones que van quedar encisades de la seva forma de dir, de fer i de ser. I el van seguir tant de prop que en varen compartir intimitats, on rebien nous ensenyaments, complementaris, aclarint significacions que quedaven velades als més amplis auditoris. Jesús fou un Mestre itinerant, vol dir que sempre actuava com a Mestre, més intensament amb el grup reduït que el seguia a sol i ombra. La seva predicació era una clara invitació a seguir-lo: “Si algú vol venir amb mi... i que em segueixi”. La visió que tenien de Jesús era d’un Mestre ben diferent dels així anomenats “mestres de la Llei”, repetidors de la literalitat de les Escriptures; Ell, en canvi, era creatiu, parlava amb autoritat, deia novetats de vida. La seva vida tota estava centrada a donar una nova imatge de Déu, més propera, més amiga i amorosa, plena de misericòrdia. Vivia el magisteri com a “missió” rebuda de Déu a qui anomenava Pare. El seu mestratge era obert contraculturalment a tota classe de persones; no mancaven dones que el seguien de prop, que les tenia obertes a capir-lo en profunditat: embadalides, oients en graus amorosos: Maria de Betània, Maria Magdalena, la samaritana, i tantes que l’escoltaven com a “l’únic necessari” i que també el seguien i li feien de suport i li resolien la “intendència”. No ens en sabríem apartar mai per mai de la seva figura enaltidora i del seu mestratge. Ell és el nostre Mestre, l’únic?

                                               Ara, ens prem la necessitat de fer una volada als nostres temps i de mirar què ens pot dir de nova et vetera (de nou i de vell i de sempre). Jo me l’imagino avui trobant-lo pels carrers i per les sinagogues-parròquies  de sempre, en petits grups, en intimitats volgudes i sostingudes. Jo el veig com a Mestre en Humanitats i en Divinitats en reunions i en aplecs i en grups, recessos, trobades personals, en aprofundiments de les seves narracions de sempre. Mestre en sentit propositiu, dient-nos coses que porten a il·luminacions als problemes d’avui. Fent-nos preguntes socràtiques, desvelant visions noves respecte a Déu i a nosaltres. Escrivint ara, com no ho feia amb els seus contemporanis, àdhuc utilitzant medis de comunicació de masses, poderosa, incisiva, reveladora. Em faig aquesta pregunta: ¿Què faria avui, com es donaria a conèixer, com reescriuria l’evangeli de sempre amb accents d’avui dia? Com intimaria amb uns deixebles fidels que el seguirien no sols com a oients, sinó vers seguidors, havent fet seva i pròpia la manera de ser i de fer d’Ell? Ens reproposaria les millors pàgines de l’evangeli. Entraria a debatre maneres de consuetud, insuflaria un aire de pujats valors. Ens portaria a redescobrir tants humanismes, valors i virtuts dels millors temps i de persones que les hauria revalorat dels oblits de les coses consistents de sempre. No diguem de les “divinitats”, ens les que excel·lia com ningú com Ell!

                                               Es presentaria com a impulsor de nous simbolismes, adaptats a la manera de fer i de dir alterosos i obriria dimensions de bellesa en conceptes i en persones a les que posaria com a referents. Seria el Mestre de Mestres que faria consonar valors molt propers als seus ensenyaments d’ahir, d’avui i de sempre. Seria  una veu plena de ressonàncies evangèliques. Parlaria com sempre al cor. Atendria els humils i humiliats. L’entendrien petits i més grans. S’atansaria als aturats, als desnonats, als immigrants, als pobres-pobres. Faria miracles amagats i només atesos en la privacitat més desitjosa i anònima. ¿Parlaria amb els poderosos i com ho faria, als polítics, als hedonistes, als aïrats, als venjadors, als autoreferenciats, closos a matar? No me l’imagino a la llinda dels afamats de poder, passió, diners, a fi de declarar-los que els seus desigs són vanitat, buidor, i fent-los declaracions de mires més altes.

                                               No vull ni puc pensar com acabaria aquest mestratge inesperat, seductor. ¿No passaria com va passar en vida de Jesús de Natzaret? Que cadascú posi el suposat final a la seva vida i missió. La meva idea era tan sols presentar-lo com a Mestre avui en les nostres coordenades d’ara i aquí. seguit del petit grup d’uns deixebles declarats i que estimarien poder ser i fer “escola” en i amb el Mestre de l’Evangeli, llegit amb ulls d’actualitat.  Només responent a la pregunta feta per Ell als seus deixebles i renovada ara: Qui soc Jo? Sense la necessitat d’escriure novament els dies últims com a Redemptor i Salvador. Comprenc que és una visió il·lusòria, perquè Mestre ho fou en vida, missatge i mort. També en Resurrecció i Glorificació com la revivim en aquests dies de Pasqua. Un Bon Pastor transmutat en Bon Mestre. Res més. Si us pot ajudar, això és tot. Que ens guiï per camins d’evangeli, viscut d’una manera pròpia del nostre món i circumstàncies. Res més, però res menys! Penso que cadascú aportaria una visió diferent, però semblant, que ens retrataria a cadascú, més que a Ell. 

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Pasqua, 30 d’abril del 2023   Sabadell

Homilia del diumenge 23 d'abril del 2023

                                  ELS  NOSTRES  CORS  S’ABRUSAVEN...

                                               Pasqua no és sols un “fet”, per més únic que sigui. És, si voleu, una conclusió, un “esdeveniment” que dóna ple sentit a tota una vida que transcendeix més allà d’una memòria històrica, perquè obre una falca en el teixit del temps i el lloc i s’obre a uns horitzons metahistòrics, Déu intervé d’una manera inusual i certifica que la vida de Jesús de Natzaret té transcendències singulars: Jesús es manifesta definitivament com a Messies i Senyor, Déu i Home vertaders i que la seva vida està entroncada amb la vida de tota la humanitat. Ell n’és Senyor i Redemptor i, per tant, ens afecta substancialment i a més, per sempre, obre perspectives ultraterrenes i definitives. En la Resurrecció de Jesús hi trobem nosaltres una resurrecció personal que anirà creixent fins a trobar plenitud en l’àmbit de la vida en Déu. Per tant, no estem davant un fet, sinó un “estat”, un manera nova de viure i de veure –millor- de veure’ns que hi dona peu la litúrgia, quan parla de ser revestits, de ser remodelats, refets, nenascuts, restituïts. Termes aquests que la litúrgia i la Paraula de Déu ens anirà dient sobretot en aquests temps llargs que queden signats en l’Octava Pasqual, i en el temps pasqual que intermèdia entre la Festa de Pasqua i la de Pentecosta. Hem entrat en l’àmbit de Déu i això ens transforma en persones diferents, tocades per la Resurrecció, tan de ple que marca pregonament el nostre ser i estar. D’ara en endavant serem “ressuscitats en esperança”, que vol dir: essent-ho ja ara, però en creixement fins a l’eclosió “un dia sense posta”, quan serem en plenitud allò a què som cridats, sostinguts i enllaçats en la Gran Resurrecció de Jesús i nostra per dignació, per participació: Un misteri dins d’un altre misteri! L’alegria que proclamem aquests dies amb els al·leluia! vibrants, és una alegria que pren testimoniatges de les “aparicions” en les què ens anem tonificant dia sí, dia també. De totes  elles se’n respira un goig, una meravella en tenir, davant per davant, el Crist Ressuscitat que ens insta a vida nova. De primer, el re-coneixement: És el Senyor! Fixeu-vos que és un goig tot especial. Es llegeix en Mateu: “les dones, amb por, però amb una gran alegria”. La tonalitat de l’escena es repeteix a les acaballes del seu evangeli. Ara són els onze els que “en veure’l, el van adorar, però havent dubtat”. Clou l’aparició amb l’enviament: “aneu” i feu-los deixebles meus... JO SOC amb vosaltres , dia rere dia, fins a la fi del món”. Aquest JO SOC és plena manifestació de la divinitat. S’entén la por, els dubtes, l’adoració i  un goig diví: tot compon escena pasqual!. En Lluc hi connotem: “com de tanta alegria no s’ho acabaven de creure i quedaven sorpresos. I en narrar l’Ascensió diu Lluc: “Ells el van adorar i se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria! En Joan: Maria Magdalena va anar a trobar els deixebles i els diu joiosament, exultant: “He vist el Senyor!”. Exclamació que es repeteix, tal qual, entre els deixebles davant d’un Tomàs tancat en les seves “certeses(!)” de que no pot ser veritat...  Tot això fineix en un “Senyor meu i Déu meu” que porta amb una afirmació exclamativa i reassumptiva de Jesús: “Feliços els qui sense haver vist, creuran. “Perquè en creure tindran vida en el seu nom”, clou relat, Joan.

                                               En la Resurrecció de Jesús tenim la glorificació de tota la seva vida en missió i en obediència al Pare, portant a terme una revolució amorosa del Pare que havent-nos creat admirablement, més admirablement ens ha salvat i restituït a la dignitat primera en i per obra i gràcia el seu Fill. La Resurrecció ens ateny a tots nosaltres, perquè ens brinda una resurrecció pròpia en creixença, ja viscuda aquí, joiosa i exultant, en espera d’una plenitud assegurada, definitiva, essent-nos la mort “una major naixença”. Aquesta és la invitació que tenim en la Col·lecta d’avui: “Oh Déu, feu que el vostre poble exulti sempre de veure’s espiritualment rejovenit: concediu als qui ara s’alegren de sentir-se restituïts a la dignitat de fills adoptius, d’esperar el dia de la resurrecció amb l’esperança segura del goig etern”, Els al·leluies pasquals han de ressonar ples de resurreccions que és la manera de viure nostra en el cada dia, perquè cada dia és pasqua permanent! Estem vivint en un estat de gràcia, feliços. Joiosos.

                                                Quina valentia la de Pere i quin canvi entre l’abans de la mort i ara en la Resurrecció de Jesús!: Mireu: es posà dret, amb els onze i alçà la veu i digué amb un llenguatge assertiu i solemne: “Déu acredità Jesús de Natzaret amb miracles, prodigis i senyals i ara l’ha ressuscitat i l’ha alliberat dels llaços de la mort. David ja ho havia predit: “m’ensenyareu el camí que duu a la vida, joia i festa a desdir a la vostra presència”. I ara la dreta de Déu l’ha glorificat, ha rebut l’Esperit Sant com estava promès, i l’ha donat en profusió. El salm al·ludit mostra el goig i la festa a la vostra presència, al costat vostre delícies per sempre!  El mateix Pere testimonia Resurreccions, viscudes de present. “Per això, teniu posada en Déu la fe i l’esperança!

                                               Avui en aquest evangeli sobre els deixebles d’Emaús tenim una narració preciosa que ens obre els ulls a moltes consideracions pasquals i que poden il·luminar, suggerir l’estructura mateixa de la litúrgia. Dos deixebles apesarats comenten, tot viatjant vers un poblet a no més de deu kilòmetres de Jerusalem, la decepció per la mort cruenta del seu Mestre, esvanides les expectatives de que fos admesa la seva messianitat. Tot havia acabat  d’una manera dramàtica: mort en creu, vilipendiat, escarnit per les autoritats del seu poble. En aquestes, els encalça un vianant que es mostra obert a entrar en els seus pensaments llangorosos. De cop i volta els comença a allíçonar i a escatir les Escriptures, fent-los avinent que ja donaven una visió profètica respecte a les incidències de què parlaven... Havent arribat al poble el caminant fa com que vol continuar viatge endavant. Ells el preguen que es quedi amb ells aquell captard i -oh meravella!- posats a taula, Ell els romp el pa i aleshores cauen en el compte de que aquell company de camí és el mateix Jesús! Reconegut i al mateix temps desaparegut. Entren en el goig suprem d’entendre que se’ls ha aparegut! S’adonen que mentre els parlava el seus cors s’anaven escalfant fins a abrusar-s’hi... Temps de prendre la determinació de retornar a Jerusalem i es posen en camí per fer als companys partícips de l’Encontre. Troben esvalotats que els asseveren també que “realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Pere”. Comunió de ressuscitats! L’Església es posa en marxa en “embarassats” de resurrecció, feta niu en els seus cors!

                                               Serem testimonis de resurrecció, la que Jesús ens compartirà i que nosaltres l’haurem de viure com si fos una nova naixença, que ens permetrà viure ressuscitats i “ressuscitadors”. amb una fe sostinguda altament joiosa i una caritat feta do presencial que desveli el Rostre de Crist ressuscitat, amic i germà.                        

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Pasqua, 23 d’abril del 2023  Sabadell                                         

Homilia del diumenge de Pasqua, 09/04/2023

PROCLAMEM  LA  PARAULA  SEGONS  SANT  JOAN

                                               Arribats ja als dies més que sants, santíssims, del Tridu Pasqual, disposem-nos a prendre de l’evangelista Joan, la lectura, més, la proclamació; i que, només sigui per a un mateix, cal fer-la amb el to de les grans i ensems íntimes declaracions, anteposant allò que tenim com a resposta, a voltes massa ritual, formal. Com deia el monjo de Montserrat antropòleg Lluís Duch: emparaulem-nos de tota la múltiple significació que comporta la Paraula de Jesús, repensada, feta carn i esperit per a l’evangelista Joan. El seu evangeli redactat a les darreries del segle I, suposa la reflexió, àdhuc una  ponderada contemplació, una càrrega d’Esperit que el fa bastant diferent dels llocs paral·lels dels sinòptics. Els altres són redaccionals, ajustant-se a la literalitat del que va dir Jesús. En Joan, es veu, només iniciar el passatge que -tot i essent el mateix- va com ungit i sempre comporta ressons d’altres episodis, com fent-los eco, dient més i insospitadament més rics. Fem una prova amb l’evangeli del dia del Corpus, el trobem ja dins de l’espai vital que  La BIC intitula: “L’hora de la Glòria del Fill”: l’hora, és a dir, el moment culminant de la seva vida. El moment de les grans declaracions sobre la seva Persona, la transcendència del que farà i dirà en aquests moments;  Glòria, val a dir la identitat amb Déu, expressió que només l’utilitzarem per dir joiosament: Déu, nostre; Fill, Ja en possessió de la seva unió amb el Pare, sabent-se Fill Estimat, coetern amb Ell.    Intentem anar més a fons: “Sabent Jesús que era arribada la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare”. Com si traspua una relació amorosa, referencia constant al Pare, el seu Pare, i que per dignació arribarà a dir el nostre Pare, quina manera d’al·ludir a la seva Passió, amorosament lligada a la voluntat obediencial al Pare, estimant-la tot i la cruesa que li espera. Ajuntarà a la frase anterior l’amor com a motiu, com a destí, com a plenitud del seu amor envers els “seus”: ara, ve la confirmació, revalidació de “fins a quin punt els estimava”. No venen perquè sí els moments de la gran prova; no són els altres els qui els llevaran  ignominiosament la vida, Ell ja ho havia dit que la dóna lliurament i per amor: inexplicable, fins a quin punt! En citar a continuació Judes, parla del diable com a instigador, parla del seu cor, “resolut i determinat”, ja de temps a trair-lo. Jesús ho sap i ens meravella com l’aguanta entre els “seus”. La Passió ha començat molt abans que es produeixi, tot l’evangeli de Joan el prefigura de moltes maneres. Mirem què diu a continuació?: “Conscient (doblement) que el Pare li ha deixat totes les coses”, per tant Senyor; i encara més, endinsadament sabedor, ben conscient que venia de Déu i a Déu tornava”. La passió no serà sols un luctuós afer humà coral, sinó que hi ha implicat sobiranament el mateix Pare que ens l’ha enviat per portar a terme la salvació de tota la humanitat de tots els temps i llocs. Misteri vista la Passió des del Pare i des d’Ell mateix. Amb quina majestat notada per l’evangelista: s’aixecà. Es tragué el mantell, se cenyí, i es posa a rentar els peus: devien quedar més que sorpresos, atònits, desconcertats; Pere insinua un refús i davant la fermesa del Mestre ell dirà un altre despropòsit... Jesús ja a taula, els commina a interpretar el simbolisme: Sóc Mestre i Senyor, feu-ho també vosaltres i els diu: Tal com Jo us ho he fet. Ai, aquest “Tal com”, què comprometedor que resulta! És ben bé -entès literalment- impossible! Entenguem de fer-ho al mode, a la manera, semblant i aquí hi rau tot l’arc-iris de tonalitats diverses; ja que no a “lo divino”, fem-ho al més humanament possible, desitjable, Hi ha palès un JO SOC que evidencia que Ell és el Jo Soc de l’Antic Testament. Llegiu-lo a poc a poc i sentireu com una font d’aigua pura flueix de dins vostre. És la marca de l’Esperit Sant que obra suaument en vosaltres. Demaneu, aquest Esperit que us ha de fer viure una Pasqua preciosa, arrelada, ancorada en l’acció redemptora, santificadora i pacificadora de Jesús Ressuscitat per vosaltres i en vosaltres: és el do pasqual; que mai no ens vingui a mancar. Adorem-lo i fem-ne una perenne acció de gràcies.

                                               El Divendres Sant llegiu la Passió segons san Joan abans d’anar a l’església i us prepararà per seguir-lo proclamat, si és possible llegint-lo acompassadament amb els tres lectors i veureu la pregona singularitat d’aquest evangelista. És la Passió de tot un Rei: “La meva reialesa no és d’aquest món”. Mireu què diu a continuació:  La meva missió és la de ser un testimoni de la Veritat; per això he nascut (tot el misteri de l’Encarnació!) i per això he vingut al món (enviat pel Pare per a instruir-nos i renovar-nos, per fer-nos dignes de saber i entendre què significa que Ell sigui Rei i nosaltres membres i ciutadans del Seu Regne de Pau, Justícia, Amor i Veritat) Nosaltres som cooperadors de la Veritat i “tots els que són de la Veritat escoltaran la meva veu i la veritat de Déu -i seva- els faran lliures”. Allí ens donarà com a Mare la seva pròpia Mare. I dirà aquestes misterioses paraules finals: “Tot s’ha complert” i acomplert, Inclinant el cap en senyal de benvolença, expirà. Entregà el seu Esperit viu i que tot ho vivifica.

                                               Els capítols 14 fins al 17 són d’una intensitat de meravella i en ells se’ns presenta ja a les clares com a Senyor i Déu nostre. Són de comiat, són de lligar cel i terra, son els de trobar la unió i la comunió d’Esperit. Qui les medita -i més en aquests dies que són l’hora seva i per dignació també nostra- no les podran oblidar mai més i bé seran els indicadors i guies de cara a una eternitat pregustada. Benaurats sereu i hereus d’un cel etern, benaurats sereu prop de Déu. Cantem a sota veu aquest himne i serem presos per l’Esperit joiós de Déu. I la Pasqua que se’n derivarà ens durarà per sempre i sempre, al·leluia, al·leluia.

                                               Només hi voldria afegir com a anunciadora de la Resurrecció a tots els germans, deixebles de Jesús l’evangeli de la Trobada de Jesús amb la Magdalena que respira una excelsitud de sentiment i de mística elevació que ens marca uns camins no habitualment fresats per impreparació contemplativa nostra... Tant de bo que sentíssim la veu de Jesús que pronuncia el nostre nom propi en veu de Ressuscitat, amb totes les ressonàncies amigues dignes del Càntic dels Càntics!

                                               Permeteu-me afegir-hi una oració de la litúrgia d’aquests dies: “Oh Déu, avui celebrem aquella Cena sacratíssima, en la que el vostre Unigènit, abans d’entregar-se a la mort. Confià a la seva Església el Sacrifici Nou i perenne, Convit del seu  amor; feu que obtinguem d’aquest gran Sagrament la plenitud de la caritat i de la Vida”.  Repetirem sovint: Realment el Senyor ha ressuscitat, Al·leluia!    

P.JosepMªBalcells                                                                                                                          

 Setmana Santa, 2-14 d’abril del 2023. Sabadell

Homilia del diumenge de Rams, 02/04/2023

                                     VENIU  I  ADOREM-LO

Hem transcorregut des de Nadal -ja ho veieu no gaire més de quatre mesos- i ara tenim el goig litúrgic de que els dos cicles: el de Nadal i el de Pasqua -amb els preliminars preparatius d’advent i de quaresma- ens emmarquen una successió de celebracions que són el fonament de la nostra fe, esperança i amor de caritat. Ens vàrem preparar per fer un dels (re)Trobaments o, si voleu, (re)Esdeveniments que ens han portat –ho torno a dir- a fer un coneixement vivencial de la Persona de Jesucrist, que -tot i ser un misteri- va il·luminant aspectes de la seva trajectòria vital que ens han portat a formular aquestes successives preguntes respecte a la seva Persona: ¿Qui diuen que soc Jo? ¿Qui dieu vosaltres que soc Jo? I finalment dirigida al mateix Mestre: ¿Qui ets tu? Aquestes preguntes ens les hem anat fent al llarg d’aquests dos períodes litúrgics, avançant qüestions presentades als qui ja fa temps que passen per ser els seus deixebles. Ho hem pogut preguntar a la seva Mare, al seu pare Josep, a les persones que s’han  atansat a Natzaret, a Betlem -que va ser tota una festa!- i on vàrem passar virtualment com uns pastorets senzills i sense saber de lletra, però oberts. I sorprenentment  vam sentir que ens cridaven a certificar que havia nascut un nadó que hauria de revolucionar grans i petits, “us ha nascut el Salvador que és el Messies, el Senyor”. I ens vàrem agenollar davant del pessebre-bressol i vàrem iniciar el que seria un “Venite Adoremus”, que l’hem pogut reprendre, pas a pas, fins arribats al peu de Creu i l’hem tornat a dir, cada vegada sabent més i millor qui és aquest Jesús per a la nostra definitiva orientació i perspectives vitals. És tota la nostra felicitat, el nostre compromís i el nostre tot, el que ho determina “finalísticament”: Veniu (en plural, en família, en comunitat, en grups de...) i adorem-lo. Sabem el que es pot saber, si aquest saber es pot traduir per assaborir-lo en l’ara i aquí: Jesús és la nostra vida, la nostra manera d’enfocar les coordenades del viure i del conviure. Mireu: convocats per un àngel i replicat després per tot un “Orfeó diví, angèlic”, que ens han iniciat un cant que l’hem après i que diu així: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor”. És, com aquell qui diu, el nostre cant de redimits i estimats, deixebles i germans. Una lloança de glòria i d’acció de gràcies les hagudes i les per haver. El nostre cant que rumoregem en el fons del respirar, del desitjar, de l’estrenu esperar i del dolç estimar. Hem après que tota la vida de Jesús ens pertanyia com a dret propi subrogat, però ric i ple. Ens anirem atansant poc a poquet a les escenes de la vida de Jesús com si ens les relatés Ell mateix. Pessebre, Creu, Font Baptismal, Pentecosta, Evangelitzacions cada vegada més i més endins... I de sobte ens ha nascut un cant que desglossa la nostra adhesió ,de per vida i mort, amb Ell, com més averats a Ell, tal i com sigui possible. El cant suposa les adhesions fonamentals, sense les quals no sabríem ja viure: “Jo crec en Vós, bon Déu, /  jo crec en Vós, / vivent misteriós  /  ben a prop meu. /  Si el dubte algun cop ve / feu-me fort en la FE. / Jo crec en Vós, bon Déu, / jo crec en Vós.     Jo espero en Vós , bon Déu, / jo espero en Vós, / sé que per mi vetlleu / com Pare amorós. / Si em sento defallir / i m’espanta el patir. / Jo espero en Vós, bon Déu / jo espero en Vós.        Jo us estimo, / bon Déu / tan sols a Vós / així ho han fet els sants / amb cor joiós. / Ells hem guien a mi / de la creu pel camí. / Jo us estimo bon Déu, / tan sols a Vós.             A prop de Vós, / bon Déu / a prop de Vós. / Feu-me fort en vostre servei / ben generós./  Feu-me sempre Senyor, / créixer en el vostre amor, a prop de Vós, bon Déu, a prop de Vós”.

            Us vull invitar a tenir en aquesta Setmana Santa una Setmana Contemplativa, uns moments de silenci i de recolliment a fi de pregar contemplativament aquestes afirmacions que ens podrien atansar a una concepció i vivència -que ens il·lustrin i flamegin- la proximitat amb Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Realment Jesús ha ressuscitat!: Veniu i Adorem-lo! Dos misteris que es conjunten l’Encarnació i la Resurrecció.

                                               Pau, Joan  seran els nostres torsimanys aquests dies sants. Us poso les explanacions d’un i altre, on s’especifica en el mínim possible i necessari, una resposta evangèlica, eclesial sobre la pregunta que ens hem de fer: QUI ÉS JESÚS?

Pau als romans: 11, 33-36: “Oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu! Què en són d’inescrutables els seus judicis i d’impenetrables els seus camins. Qui pot conèixer  el pensament de Senyor? Qui ha estat el seu conseller? Qui li ha deixat mai res, que Ell li hagi de tornar?(Job 41, 3)  Tot ve d’Ell, passa per Ell i va cap a Ell (ICo 8,6)  Glòria a Ell per sempre , Amén”.

Romans: 16, 25.27:  Glòria Aquell qui té el poder d’enfortir-nos en l’Evangeli que jo anuncio quan proclama Jesucrist, el qual és la revelació del designi de Déu, amagat en el silenci dels segles, però que ara s’ha manifestat i s’ha donat a conèixer a tots els pobles perquè acceptin la FE, mitjançant els escrits profètics, per decisió del Déu etern. A Déu, l’únic ple de saviesa , glòria eternament per  Jesucrist. Amén”.

I Corintis 13, 1-8a: “Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, no passaria de ser com les campanes que toquen o els címbals que dringuen. Si tingués el do de profecia i penetrés  tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta FE que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns  als pobres, fins i tot si em vengués  a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però si no estimés, de res no em serviria. El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós, no és groller ni egoista, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai”.

1 Corintis 15, 1-5, 8: “Us recordo germans, l’Evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, i per Ell obteniu la salvació, si el reteniu com us el vaig anunciar; altrament, us hauríeu  convertit inútilment a la FE. Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com diuen les Escriptures (Is 53, 5-12), i fou sepultat; Ressuscità el tercer dia, com diuen les Escriptures (Os 6, 2; Mt 12, 40; Ac2, 24-32; c/Jo20, 9), s’aparegué a Cefes (Pere) (Lc 24, 34) i després als Dotze (Mt 28, 16-17)... Finalment, al darrer de tots, com un que neix fora de temps, se’m va aparèixer també a mi (ICo 9,1; Ac 9, 3-6; Ga 1, 15-16)”. 1Co 16, 13-14: “Vetlleu, manteniu-vos ferms en la FE, sigueu valents, tingueu coratge. Feu-ho tot amb amor”.

2 Corintis 1, 3-6: “Beneït sigui el Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen una pena. És cert que compartim abundosament els sofriments de Crist, però també, gràcies a Ell, el consol que rebem és abundós”.  2Co 12, 2-4: “; Conec un home unit a Crist que, ara fa catorze anys, va ser endut al tercer cel. No em pregunteu si va ser endut amb el  cos o només en esperit; perquè tan sol ho sap Déu. El cert és que fou endut al paradís i va sentir-hi paraules inefables, que als humans no és permès de repetir”.

Gàlates 5,13-15; 16, 22-25: Vosaltres, germans heu estat cridats a la llibertat. Però mireu que aquesta llibertat no sigui un pretext per a satisfer els desigs terrenals. Més aviat, per amor, feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix (Mt 5, 43; ja en el Lv 19, 18) Comporteu-vos d’acord amb l’Esperit i no satisfeu els desigs terrenals. Els fruits de l’Esperit són: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix. Els qui són de Jesucrist han clavat a la Creu totes les passions. Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit”.

Efesis 1,3-14: Beneït sigui el Pare  / de nostre Senyor Jesucrist, / que ens ha beneït en Crist/ amb tota mena de benediccions / espirituals dalt al cel. / Ens escollí en Ell / abans de crear el món, / perquè fóssim sants, / irreprensibles als seus ulls. / Per amor ens destinà / a ser fills seus per Jesucrist, / segons la seva benèvola decisió, que dona glòria i lloança a la gràcia / que ens ha concedit en el seu Estimat. / En Ell, per la seva sang, / hem obtingut la Redempció, / el perdó dels nostres pecats. / En Ell hem cregut / i heu estat marcats amb el segell  / de l’Esperit Sant promès. / I l’Esperit és la penyora de l’heretat / que Déu ens té reservada, / quan ens redimirà plenament / com a possessió seva / i farà que siguem / lloança de la seva glòria”.

Filipencs 2, 5-11: Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell que era de condició divina, / no es volgué guardar gelosament / la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res; / prengué la condició d’esclau / i es féu semblant als homes. / Tingut per un home qualsevol, / s’abaixà / i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. / Per això Déu l’ha exaltat / i li ha concedit aquell Nom / que està per damunt de tot altre nom, / perquè en el Nom de Jesús / tothom s’agenolli / al cel, a la terra i sota la terra / i tota llengua reconegui / que Jesucrist és Senyor, / a glòria de Déu Pare”.

Colosencs 11b-20: Amb alegria donau gràcies al Pare, que us ha fet dignes  de tenir part  en l’heretatge del poble sant en el Regne de la llum, Ell ens alliberà  del poder de les tenebres i en traspassà al Regne del seu Fill Estimat, en qui tenim la Redempció, el perdó dels nostres . “Ell és imatge del Déu invisible, / engendrat abans de tota la creació, / ja que Déu ha creat per Ell / totes les coses, / tant les visibles com les invisibles / trons i sobiranies / potències i autoritats. / Tot ha estat creat per Ell / i destinat a Ell./ Ell existeix abans que tot / i tot es manté unit gràcies a Ell./  Ell és també el Cap del Cos, que és l’Església. / Ell és l’origen, /  el Primogènit  dels qui retornen / d’entre els morts, / perquè Ell ha de ser en tot el primer”.

I Tesalonicencs 5, 13b-19: viviu en pau entre vosaltres. Us he encoratgem, germans, amonesteu els desvagats, animeu els timorencs, feu-vos càrrec dels febles, tingueu paciència amb tots. Mireu que ningú torni mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom. Viviu sempre contents, pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres  en Jesucrist. No sufoqueu l’Esperit”.

I Timoteu 3, 15b-16: La casa de Déu, que és l’Església del Déu viu, columna que sosté la veritat. Sense cap mena de dubte , és gran el misteri de la pietat que es refereix a Jesu-crist: “Ell manifestat en el cos, / acreditat per l’Esperit; / aparegut als àngels./ Proclamat entre els pobles: / cregut en el món, / endut  a la Glòria”.

2Timoteu 2, 8-13: Tingueu present  Jesucrist, ressuscitat d’entre els morts,/ sorgit del llinatge de David. Aquesta és la bona nova que us anuncio, i per ella haig de sofrir fins al punt de trobar-me encadenat com si fos un malfactor. Però la Paraula de Déu no estàpas encadenada! Per això, jo ho suporto tot pel bé dels elegits, perquè ells també aconsegueixin  la salvació que en és donada per Jesucrist  juntament amb la Glòria eterna. Això que us dic és digne de crèdit: Si morim amb Ell, / també viurem amb Ell. /  Si som constants en les proves, / també regnarem amb Ell. Si el neguem Ell també ens negarà, (Mt 10, 33 cas de martiri) / Però, encara que siguem infidels, Ell continua fidel, ja que no pot negar-se Ell mateix”. 

Joan 1, 1   Al principi existia / el qui és la Paraula. / La Paraula estava en Déu / i la Paraula era Déu./ Ell estava amb Déu al principi. / Per ell tot ha vingut a l’existència, / i res no hi ha vingut sense Ell. / En Ell hi havia la vida,/ i la vida era la llum dels .homes. / La llum resplendeix en la foscor, / i la foscor no ha pogut ofegar-la. // Existia el qui / és la llum veritable, / el qui ve al món / i il·lumina tots els homes. / Era present en el món, / que per Ell ha vingut a l’existència, / i el món no l’ha reconegut. / Ha vingut a casa seva/ i els seus no l’han acollit, / però a tots qui l’han rebut, / als qui creuen en el seu Nom / els ha concedit de ser fills de Déu. / No han nascut / per descendència de sang, / ni d’un desig carnal, / ni d’un voler humà, / sinó de Déu mateix. / el qui és la Paraula s’ha fet home / i ha habitat entre nosaltres / i hem contemplat la seva glòria, / glòria que ha rebut / com a Fill del Pare, / ple de gràcia i de veritat. // De la seva plenitud, / tots nosaltres n’hem rebut / gràcia rere gràcia. / la Llei fou donada per Moisès, / però la gràcia i la veritat / han vingut per Jesucrist. A Déu, ningú no l’ha vist mai: / el seu Fill únic, que és Déu / i està en el si del Pare / és qui l’ha revelat”.

                                               De l’evangelista Joan només he posat el pròleg, però jo recomanaria als més ardits de llegir contemplativament des dels capítols 13-20 que responen a l’apartat que la BIC titula: “L’hora de la Glòria del Fill”.

                        Aquesta és la FE de l’Església. D’això se’n diu el Kerigma; anunci i proclamació. Les Promeses del Baptisme signifiquen que Jesús és Déu i Senyor per a nosaltres personalment compromesament. L’hem de testimoniar!

                                               El papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica La joia de l’Evangeli en el número 160-162 que respon a aquest capítol: “Una evangelització per a l’aprofundiment del Kerygma” ens insta a identificar-nos progressivament amb Crist. “L’enviament missioner del Senyor inclou  la crida al creixement de la FE quan indica: “Ensenyant-los a observar tot el que us he manat” (Mt 28, 20)  Així queda clar que el primer anunci ha de provocar també un camí de formació i de maduració. L’Evangelització també busca el creixement que  implica prendre’s molt seriosament cada persona i el projecte que Déu té sobre ella, Cada ésser humà necessita més i més de Crist, i l’evangelització no hauria  de consentir que algú es conformi amb poc, sinó que pugui dir: “Ja no visc jo, sinó que Crist viu en mi (Ga 2, 20). No seria correcte interpretar aquesta crida al creixement  exclusivament o prioritàriament com una formació doctrinal. Es tracta de “observar” el que el Senyor ens ha indicat, com a resposta al seu amor, en què es destaca, juntament amb totes les virtuts, aquell manament nou que és el primer, el més gran, el que millor ens identifica com a deixebles: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres com Jo us he

estimat (Jn 15, 12). “Es tracta de deixar-se transformar en Crist per una progressiva vida segons l’Esperit” (Rm 8, 5).

                                               Que Jesucrist, Déu i Home vertaders ens faci descobrir allò del Vaticà II en el document Gaudium et Spes (Goig i Esperança) n. 22: Porta per títol: Crist, l’Home Nou: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb Encarnat. Perquè Adam, el primer home, era la figura d’aquell que havia de venir, és a dir, el Crist Senyor. Crist , el Nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home, i li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.

                        Molt bones festes, les de Pasqua de Resurrecció i també en la d’Ell la nostra pròpia que s’anirà desenvolupant dia a dia, ara i aquí: Veniu i adorem-lo.

Setmana Santa i setmana de Pasqua: visquem-la, gaudim-la i compartim-la!      

      P. Josep Mª Balcells. 2 d’abril 2023.  Sabadell

Homilia del diumenge 26/03/2023

                     JA  HEM  PASSAT  DE  MORT  A  VIDA

                                               Estem fent les penúltimes estrebades d’una marató quaresmal, molt ben acompanyats dels nostres entrenadors o coachs -digues-ho com vulguis! Hi vull posar noms concrets: L’evangelista Joan que ens acompanyarà i ens deixondirà dels nostres ensopiments, durant tota la setmana entrant; i Pau en l’Epístola-Mare, la que va escriure als romans i que aprofitant el caire que vull donar a aquestes paraules d’invitació a anar a fons, us recomano de llegir-li com a mínim des del capítol 5è fins al 8è. Ja llegint Joan aquests dies antecedents, m’he trobat amb aquesta frase fonamental:  “Us ho dic (en present!) amb tota veritat: Els qui escolten el que JO dic  i creuen en Aquell (el Pare) que m’ha enviat tenen Vida Eterna,... perquè ja han passat de mort a vida... perquè el PARE que és font de tota VIDA, ha fet que el FILL també ho sigui”. Estem, germans aquí, parats i com travats, però amb ganes d’encetar caminada: “Escoltar el Fill, Creure en el Pare”. Amb aquestes dues premisses ben sobreactuades, “Ja tenim, ara de present!, la Vida perdurable”, la Vida –com una Lluna- en quart creixent- fins a la glòria de la Lluna plena i nova, pasqual, imatge de Maria, mare de l’Església, la plena de gràcia, segons els pares apostòlics dels primers temps, que comentaven que la lluna no té llum pròpia i que tota ella, lluminosa, és  reflex de la que és substancial, la que prové del Sol que és Jesús, incandescent, que no es pot mirar fit a fit, sinó amb filtres, que ens els dona l’Església a través de la Paraula contemplada, de la qual n’és dispensadora i “entusiasmadora”. Jo soc la llum de la vida! Ho creus?                                         

Mireu, faig aquesta rotunda afirmació, imitant la convicció de Jesús, en dir-nos-la: “si no m’escolteu, no tindreu vida en vosaltres!”; és a dir: no sereu de veritat deixebles meus, cristians de dret i de fets. Si no heu llegit pausadament, compassadament  tot l’evangeli de Joan, patró i metro de tothom que pretengui dir-se, sentir-se fill de Déu, germà de Jesús, deixeble seu -de totes, totes-. Sense haver fet una immersió en el misteri de Jesús, intentant anar -de graó en graó- devers el fondo de la insondable identitat de la seva Persona; que -a fi de comptes- era el propòsit i l’intent essencial per anar a fons en els exercicis quaresmals d’enguany, tal com ho vàrem internalitzar en la col·lecta del primer diumenge –perdoneu-me la meva indelicada insistència!: les dues comeses quaresmals: “conèixer més i més el misteri de Crist i viure’l amb totes les seves virtualitats”, Ens hi sortiran, en Joan, tots els episodis dels evangèlics que ja hem llegit fins ara, la samaritana i Nicodem i avui tota la tragèdia no atesa inicialment (?) i després glorificació del Pare (!) en la reviviscència de Llàtzer.

            Parlem entre nosaltres, gent d’escola, de la disrupció escolar i social que es produeix amb un índex percentual dels més alts de tot Europa, que fan plorar, del fracàs escolar, que arrossega conseqüències en àmbits no solament d’estudis, sinó socialment, culturalment, i en definitiva excloents àdhuc laboralment, ai las!. Una cosa similar passa a nivell de l’Escola de l’Evangeli de la que parlava Pau VI. El nostre Mestre, Rabí o -el “Profe” dit entre condeixebles- ha de lamentar que els escolars dimiteixin i abandonin abans de passar l’Assignatura de Comuns que és l’Evangeli de Joan. Hi ha una fuga fonda, trista com una sima: els deixebles abandonen aquesta assignatura abans de saber-ne un primer borrall, sense posar l’elemental atenció, perquè el Mestre ens pugui fer estimar l’assignatura. No havent tingut la primera experiència d’un tu a tu; només amb la doctrina de primers cursos de primària espiritual, com a bagatge memorístic i de quatre pregàries, només. Menystenint allò que ignoren! Així ens trobem, malauradament, amb una indigència de tipus religiós i sobretot de fe, que espanta! Ni nocions (els noms de les coses) tan sols, que això és només primera cultura religiosa, però l’evangeli o és vida o no és res. I això és imputable a moltes persones grans que som nosaltres, que hem fet derivar el fet religiós en uns practicants closos en els seus pietismes, que fan pena de veritat. No ho hem sabut fer, ai i més ai! On és la Formació Permanent? Moltes persones estem mustigues en un cercle ofegat de pecats “repes” i de rutines d’extracció, ves a saber de quan i com... Fracàs de l’Escola de l’Evangeli! Tots en tenim la culpa, però ara no és moment de lamentacions sinó més aviat l’oportunitat d’emprendre el pas d’una intensitat renouera que ens porti a estimar el què adés hem desvalorat, bo i ignorant de què es tractava...  Perquè no fem un esforç en aquestes dues setmanes que ens queden de Quaresma i entrem a fer net de tantes displicències. La proposta que us faig és de llegir tot l’evangeli de Joan, d’una manera continguda, sostinguda, donant valor a cada paraula que ens surti, posant-les en relació. Ens sortiran els episodis que precisament avui els relacionarem. També us demano que llegim de la Carta als cristians de Roma, almenys des del capítol 5è fins al 8è, per descobrir de primera mà què vol dir ser cristià! Ja fa dies que en la litúrgia se sent el ressò baptismal: aigües sanadores, les que ens han de portar fins a la re-novació de les promeses del baptisme la tarda-nit de la Vigília de Pasqua. Tant de bo que aquesta vegada poguéssim sobrepassar el ritual i fer com si fos el mateix dia del baptisme amb mentalitat d’autèntics catecúmens! Relació personal d’adults, de gent “tocada” per la gràcia de Jesús, responent a la seva invitació: “Si tu vols venir amb mi, nega’t tu mateix, és a dir: accepta seguir Jesús en la seva passió i mort, en la seva missió curativa i enaltidora. Tu ets important per Jesús. Et vol entre els seus deixebles que no el deixen ni a sol ni a serena, que fan vida amb Ell. Que el poguem veure en les seves actituds dels grans moments i els seus gestos senzills, el seu mirar, el seu posar la mà a l’espatlla i dir-te la paraula justa i al moment just, que ets tingut com amic, amb qui segellarem destins i joies compartides. Ens atansarem a Betània i compartirem una de les escenes mes emotives de la vida del Mestre, que fa partícips dels deixebles i de gent de Jerusalem que comparteixen el miracle de la reviviscència de l’amic estimat, Llàtzer, on Jesús és l’amic de la família que és refugi i llar on poder sentir-se escoltats, respectats... El text de l’evangeli que escoltarem amb un ai al cor al principi i després amb una distensió de meravella, seguida a primera fila o millor encara, tinguts per de casa... La contrastació sempre present i en grau pujat en Joan que de ben segur ens portaran a veure i  tant de bo! a viure en sintonia amb la família de Betània, admesos a casa seva també nosaltres. Llegint Pau ens adonarem que és l’Esperit Sant que rebem en el baptisme el que ens espera i que “és la nostra vida”. Manifestació que ve llegida en Ezequiel: “Us infondré el  meu Esperit i recobrareu la vida”. Reprès en el salm que ens inspira seguretat de pregària més que atesa, com matiners que esperen una albada de llum que estimuli la confiança en el Senyor, “perquè del Senyor són l’AMOR FIDEL i la REDEMPCIÓ GENEROSA”. Jaculatòria que ho diu tot de Déu i de nosaltres. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V. i Setmana última de Quaresma, 26 març – 2 d’abril 2023  Sabadell