Homilia del diumenge 19/01/2025

                             ROMANDRE  EN EL  SEU  AMOR

                                                Hi ha intuïcions en el poble senzill cristià que venen de lluny-lluny i que malgrat florir insistentment avui, en ambients asèptics -si no deleteris- a les tradicions cristianes heretades dels nostres “pares”, es mantenen fermes per la força del que havíem “sentit, tocat, contemplat” de temps antics... Dins del garbuix de “si, pessebre: sí o no?”, de si penjolls lluminosos cridant tradició purament nadalenca o no?, alguns “anant a contracorrent” (paraula classificatòria, aquesta, del papa escrivint-nos darrerament) mantenen el Pessebre (en majúscula) “plantat” fins passat justament el 2 de febrer per la Festa de la renovellada epifania que pren el nom de la Purificació de Maria i de la Presentació de Jesús al Temple allargant la felicitació nadalenca de Pau quan ens invita a aprofundir en el coneixement, en la realitat, del “qui és Ell”. En efecte, resten encara tres més celebracions de caire nadalenc; ja ho explicarem: les Bodes de Canà, que les celebrem avui; la del diumenge següent, 26 de gener, en què sota la narració de la manifestació de Jesús als seus convilatans com el Messies esperat i profetitzat per Isaïes; i acabant amb l’epifania del nadó en mans del també profeta Simeó, donant gràcies per haver pogut tenir en els seus braços el Messies abans de morir... Cal advertir que aquesta visió àmplia del Nadal s’ha d’entendre més sobre el misteri de l’Encarnació; no tan lligada a l’edat inicial de Jesús nadó. Que és el veritable misteri de la presència i acció de Jesús, fet home sense deixar de ser Déu, tot i que d’una manera amagada, no perceptible, com s’anirà descobrint per fe: aquesta capacitat de veure i estimar més enllà del que poden percebre els ulls humans. És una descoberta nova que ens presenta un Nadal veritable, més enllà del naixement de Jesús, condicionats per relat contingent d’una vida que es comença a descloure’s, el seu infantament. Ja hi anirem posant més consideracions a cada una d’aquestes tres celebracions. Ara centrem-nos en aquest diumenge, el de les Bodes de Canà.

                                               Joan, l’evangelista, present al desposori ell també, amb Maria, invitada d’excepció per les traces que se li suposen; a part de la invitació que rebé també Jesús i els primers deixebles que havien començat a missioner feia poc per terres de Galilea. Vivien tots ells els “fasts” del casori amb la joia de sempre, sempre nova, que, segons les habituds pròpies del país i de la seva cultura, es perllongaven gairebé una setmana. Per les seves bones maneres, Maria que estava al cas del que succeïa, s’adona que a les mateixes acaballes havien fet curt de la beguda. En un discret apart amb el seu fill li fa avinent del problema que estava apunt d’esclatar. Jesús de primer s’excusa de que encara no havia arribat la seva hora i que, per tant, no era el moment de poder-hi fer res. Amb tot, Maria s’atansa al cap dels servidors i només els diu en veu privada: “Feu el que Ell us digui”. Ja sabeu com va acabar la intervenció de Jesús. Un, més que miracle, àdhuc operat “al destemps de Jesús”. Oh, goig, la festa acabà esplèndidament! Cal reportar els comentaris de Joan en el seu evangeli: (Jo 2, 1-12) “Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea i –això te molta més importància per Joan- afegeix i serà el “ritornello” usual després de tots els miracles que s’esdevindran al llarg de tots relatats en el seu evangeli: “Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell”. Això, rubricat per com acaba globalment tot el seu evangeli amb una finalitat declarada, denominador comú de tots els seu relats. Diu ponderant-ho: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres senyals prodigiosos que no estan escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu Nom”. Deixeu-me subratllar que més enllà del miracle es palesa aquí que fou una primera manifestació, una més d’entre tantes, però l’important en relació a aquest Nadal ampliat que la litúrgia ens posa a la nostra consideració. És allò que us deia que Nadal pròpiament i primàriament és la manifestació o epifania del gran misteri de l’Encarnació, aquest presentar-se’ns com a Déu i Home a la vegada. Val la pena d’allargar aquest període litúrgic per poder contemplar aquest impensada i impensable aparició-epifania-manifestació del Déu Humanat. Això pretenen tots els evangelis i les evangelitzacions en llurs cartes, de Pau, Joan, Pere, Jaume, i altres: conèixer qui és Ell. Hi accedim com ell, Joan, i com molt bé diu i insisteix com  una finalitat radical, a través de la Fe, els testimonis dels apòstols així ens ho permeten afirmar. Dirà Joan a la seva Carta primera que Déu és AMOR i que nosaltres com els mateixos apòstols “Hem cregut en l’AMOR” un autèntic doble motiu; creure i estimar i -en realitat- ser estimats. Això serà sempre el misteri de l’Encarnació.  Encara hem d’anar més lluny. Seguiu-me. Isaïes en la lectura primera d’avui presenta a Jesús com el nuvi i a nosaltres (oh dignitat, oh dignació!) com la núvia en el convit. No res menys! I ho explico: vaig a la segona lectura que és de Pau i ens diu que som (Crist i nosaltres) el Cos místic i que, en aquest, operen anomenades, com a servei “en bé” de tot el Cos, una sèrie de carismes-dons-serveis que l’Esperit distribueix gratuïtament en favor dels altres. La pregunta que em faig i us faig: Teníeu notícia de que en el Cos Místic de Crist encara avui és donen, aquests carismes, en funció de la missió evangelitzadora?  Ras i curt: en tens tu també? Quin? Ho deixarem per ara: la resposta fins al diumenge següent en què seguirà la carta de Pau en referència als carismes. Tenim el cas excepcional de Santa Teresa de Lisieux que es plantejà aquesta pregunta sobre el lloc i missió concretes on es veia i amb el carisma i servei per a “donar”. Va ser ben esplèndida en si mateixa: Va escollir no gens menys que el cor eclesial. Ho explica amb galanteria i satisfacció. Molt bé, però  no tingueu una mica d’envegeta, no. No hi ha motiu, perquè després que el papa Francesc en la última encíclica “Dilexit nos”, en el cor del Cor de Jesús hi ha bona, esplèndida cabuda, on un de més sempre hi és benvingut i ben trobat. Jo us la recomano ferventment, llegida molt a poc a poc, assaborida, rellegida, contemplada. Us satisfarà i hi podeu buscar el vostre carisma que ara per ara, potser no acabeu de convèncer-vos-en de tenir-lo!  Oh, se’ns dóna una oportunitat de fer que cali el misteri del Déu fet home, imatge visible i accessible, de viure’l experimentalment, com ens toca de ple aquell capgirament de restar enriquits de divinitat a través de la Humanitat de Jesús. Seria una descoberta axial per a la nostra espiritualitat evangèlica. És allò que s’explicita en l’aclamació: “Déu, valent-se de l’Evangeli, ens ha cridat a posseir la glòria de Jesucrist, el nostre Senyor”. O bé el mateix títol d’aquest escrit: “Hem conegut l’amor que Déu ens té”, frase que té totes les traces de ser de la primera carta de Joan, que l’hem pogut llegir i rellegir durant aquests dies nadalencs, una pura delícia que ens ha ben amarats, atansant-nos precisament al Cor sagrat de Jesús, que és el discórrer mateix de l’encíclica de què us parlava. Per tant és ben pertinent un nou auguri i renovada felicitació: Bon Nadal en el misteri de l’Encarnació. És l’apropament a un Encontre amb la persona de Jesús, que pot ser subversiu. Teniu-lo i gaudiu-lo de ple! “Se’ns ha manifestat el Crist, veniu, adorem-lo”. El Glòria de la Missa per a mi s’ha convertit en l’himne a la Persona de Crist humanat i  humanitzant i divinitzant tot a l’hora. Pau a vosaltres.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II de durant l’any, 19 de gener del 2025, Any Sant.   Sabadell

Homilia del diumenge 12/01/2025

                              FELICITACIONS  NADALENQUES

                                               Va de felicitacions, n’és encara temps. La que s’ha demorat més és precisament la que valoro més que totes. No gens menys que és de l’amic Pau (és pressuposat això d’amic, encara que no li he preguntat, perquè crec que, benvolent, s’hi avindria de mil amors). Sí, de Pau de Tars, el gran evangelitzador i apòstol tardà però el més efectiu, crec -sense desmerèixer cap del altres dotze. Me l’envia com es feia abans: per carta que  l’adreça als seus efesis i de retruc a tots els qui es vulguin posar a la fila, perquè n’hi ha per tants quants volen afegir-s’hi. L’havia confegit, la felicitació, fa temps i acostumava a posar-la a l’inici de totes les seves cartes, tenint ben present a totes les persones que ell coneixia i estimava. Ara, renovellada, ens l’envia també a nosaltres i com a signe d’amistat us la copiaré fil per randa, tot i agraint-la-hi ben i ben de cor. Va in extenso, com a salutació nadalenca, després del text que per a mi és dels més fonamentadors, ja us ho he dit manta de vegadeseu insert a la Carta als Efesis 1,14s). La felicitació us la poso  tal i com la pogueren llegir els seus deixebles de la ciutat d’Éfes. Us la copio paraula per paraula, perquè no en perdem res per la valoració que jo en faig; vosaltres mateixos la  jutjareu després d’una llarga, pausada lectura, sentint-vos implicats, tal com jo us dic que m’ha arribat al cor: “D’ençà que m’han parlat de la vostra Fe en Jesús, el Senyor, i del vostre amor a tots els del Poble Sant, no em canso de donar gràcies per vosaltres, i us tinc presents en les meves pregàries. “Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè /conegueu /de veritat /qui és Ell. Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que Ell ens dóna entre els sants. I quina és la grandesa immensa del seu poder  que obra en nosaltres, els creients, em refereixo a la força poderosa i eficaç, amb què va obrar  en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel”. Llarga, certament, però no se li pot suprimir cap consideració encara que supera els límits i referències al Nadal per veure com l’encarnació suposa tota la peripècia de la vida i missatge de Jesús. Àdhuc més i tot, anava a dir: des que la Paraula era Déu “quan ens escollí en Ell abans de la Creació, quan ens “pensà” perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls”. Estem, doncs, abans de deixar aquest temps litúrgic de Nadal que arriba fins avui Commemoració del Baptisme de Jesús i del nostre propi també. Recullo totes les epifanies (=manifestacions, “presentacions de credencials” honorades) en fer-se present entre nosaltres creats a imatge i semblança de Déu, i ara és el mateix Jesús que  ha volgut prendre imatge i semblança humanes, dignificació inversemblant! Descabdello una per una les manifestacions o epifanies. He de començar per la seva Mare que el va infantar i donar a llum. Aquest primer moment en què una mare novella té finalment el seu nadó  entre els braços... No ens ha quedat l’himne que li  sortiria del cor davant el fill entranyable, mai tan ben dit i apropiat: seria una profunda adoració, que li va  donar, a penes, a penes nascut. Veniu, adorem-lo. Ens és Déu i home a la vegada, ric en l’amor del qual omplí el cor maternal de Maria. Conjuntament amb ella, també hi té part Josep com a pare que n’ha de fer i ser. Ell entona un himne de glòria suau, amorós...  Els àngels allà a la glòria entonen el seu meravellat “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que Déu estima”. Il·lustraran els pastors l’avui de l’esdeveniment i al Pessebre hi aniran a constatar la invitació angelical. Ens ha nascut un fill; veniu i adorem-lo! Després, des de llocs diversos i al seguici d’una mateixa estrella una mags arribaran on vivia Maria i el Nen i adoraran l’infantó. És la ciència del moment que ret adoració al Creador de cels, universos i de les estelades immenses... Joan Baptista se suma a la cohort dels adoradors en batejar a Jesús amb l’apertura concomitant del cel i la paraula del Pare que li manifesta el seu beneplàcit, dient-li: “Ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Es manifestava també l’Esperit Sant que en visualització d’un colom l’acompanyarà tota la seva existència. Encara hi ha més epifanies que les hem llegit durant aquests dies: La manifestació de Joan Baptista que el presenta com l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món. Nosaltres asseguts a la taula de l’Eucaristia, direm aquelles glorioses paraules tan lloades pel mateix Crist: “Senyor, no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima”. Aquesta serà la suavíssima manifestació que ens portarà fins a la imponderable possessió que Jesús farà de cada deixeble que s’atansa joiós i adorador de Déu en el misteri de l’Eucaristia: veniu adoradors, veniu i adorem-lo!

                                               Avui és un dia propici per parlar del nostre baptisme del qual no en tenim ni memòria però que fou la nostra entrada solemnial en l’Església. Sabem que als inicis el baptisme era precedit d’una llarga catequesi, d’una iniciació en els misteris de la incorporació o configuració en Aquell que prenent figura humana ens ha fet el do de compartir la naturalesa divina. Aquest és el misteri de l’Encarnació d’Ell en humanitats i nosaltres per gràcia sobre gràcia en les divinitats. Ho creiem només per Fe, tan gran és aquesta manifestació i epifania concretes, singulars, la teva i la meva i la de tothom immergit en les aigües baptismals. Era una entrada en l’arcà, en allò que hi ha de més íntim i gelosament amagat, i compartit en el tracte reverencial i amorós amb Jesucrist. Del baptisme en parla Pau fent referència al renéixer com a creatura nova. Una mena de nova encarnació, dient el Vaticà II: “El Fill de l’home, amb la seva encarnació, d’alguna manera, s’ha unit amb tot home”. No sabem quina dignitat tenim per gràcia! Ens passa, consternats amb Nicodem que no encerta a desentranyar què vol dir que hem de renéixer... Valorem el baptisme per la cancel·lació de tots els pecats i no entenem que allí on abundà el pecat hi sobreabundà la gràcia. Ens manca un aprofundiment en l’espiritualitat del baptisme. Que ens fa participants de la mort de Jesús i la nostra en la d’Ell i en la mateixa resurrecció que compartim també en la d’Ell.

                                               Potser seria una bonaventura que d’aquests dies natalicis aprenguem allò que hem repetit una i altra vegada en el res dels matines d’aquests   de Nadal: “Se’ns ha manifestat el Crist; veniu adorem-lo”. Epifania i reconeixement. Què vol dir adoració: reconeixement com a Déu (recordeu allò més entranyable de la felicitació nadalenca de Pau: conegueu/ i reconegueu/ de veritat/ qui és Ell. Evitar tota mena d’idolatria que només l’adoració és retuda a Déu: Hi ha tantes idolatries en aquest món que negant-se a adorar Déu, fa déus que no parlen, i són de fusta o omplen de “narcisos” el cor humà. “Que res no s’anteposi al culte de Déu”, deia Benet als seus monjos. Adoració té a veure amb la resurrecció de Jesús quan el Pare l’entronitza com a Déu, d’aquesta condició també en participem en esperança, quan compartim la vida eterna, com una incipient resurrecció que veiem, astorats, en el dia a dia en Crist..

                                               El Catecisme de l’Església Catòlica dibuixa així l’adoració: “És l’acte primer de la virtut de la religió. Adorar Déu és reconèixer-lo com l’Amor infinit i misericordiós. Adorar Déu és reconèixer, amb el respecte més gran i la màxima submissió, “el no-res de la criatura, que només existeix per Déu. Adorar Déu és, com Maria en el Magníficat, lloar-lo, enaltir-lo, i humiliar-se un mateix, bo i confessant amb agraïment que ha fet meravelles i que el seu nom és sant. L’adoració del Déu únic allibera l’home de replegar-se en ell mateix i de l’esclavitud del pecat i de la idolatria del món. Entre totes les paraules de la Revelació, n’hi ha una d’especial que és la revelació del seu Nom. Déu confia el seu Nom als qui creuen en Ell. Se’ls revela en  el misteri personal  pertany a l’ordre de la confidència i de la intimitat. “Perquè són vostres el Regne, el Poder  i la Glòria”.     

P. Josep Mª Balcells.

Baptisme del Senyor 12/1/25   Sabadell

Homilia del 05/01/2025

                   BENEIU,  QUE  ÉS  LA  INVITACIÓ  REBUDA

                                               Només encetar l’any de gràcia, 2025 i de gràcies per la singularitat de ser Any Sant no deixaré sense acomplir l’encàrrec agradós, i més, ben joiós que ens arriba del Senyor Déu des de les entranyes de l’Antic Testament una expressió de benedicció que solemnement jo elevo al Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, el seu Fill benamat per a tots els qui, benvolents, em llegiu setmana rere setmana: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi./ Que  el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu. /  Que  el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la Pau”. No em volia perdre-la, la benedicció, per la densitat històrica que comporta i perquè la Sagrada Família, el mateix Jesús infant, adolescent, jove i persona madura l’hauria rebuda de segur en la sinagoga del seu poblet Natzaret o bé en les pujades rituals al Temple de Jerusalem. La pau desitjada, ara ja en ple Nou Testament és la del mateix Jesús Nounat que celebrem aquests dies nadalencs. Ho recordem a la Missa quan diem abans de la Comunió que és també una cobejada benedicció: “Senyor nostre Jesucrist, que diguéreu als apòstols: -i que ens arriba per conducte del sacerdot celebrant- “Us deixo la Pau, us dono la meva Pau. No mireu els nostres pecats, sinó la Fe de la vostra Església, i doneu-li  aquella Pau i aquella Unitat que Vós mateix vau demanar”. I, a continuació, se’ns diu: “Doneu-vos la Pau”.  No estaria de més que féssim com Sant Francesc, que ens deia: “Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau! Que on hi hagi odi, hi posi amor; on hi hagi discòrdia, hi posi la veritat; on hi hagi dubte, hi posi la Fe; on hi hagi desesperació, hi posi la llum; on hi hagi tristesa, hi posi la Joia”. Ep, només puc ser-ne, d’instrument  de Pau, si pacifico primer el meu cor. Pacificats versus pacificadors! Ai, Gandhi i la difícil no-violència, avui arreu...

                                               No és debades que en la segona lectura hi trobem amb goig, perquè ens ve de repàs, el principi de la Carta de Pau als d’Èfes, no res menys que una altra benedicció, aquesta, vinguda des del cel mateix, oh meravella!, i que és el pla i designi secret amagat de salvació, que Déu tingué, palès ara ja en Crist, pensant-nos com a escollits perquè fóssim sants. “Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist...”. Avui es veu que la litúrgia no ens deixarà sense haver-nos ben amarats de Benedicció i de Pau! Fem-la durar durant el transcurs d’aquest Any Sant, jubilar, on a suggeriment directe i afable del papa Francesc, ja vellet i ves a saber si el perdrem d’un dia per un altre..! i que prendrem el seu document: “Alegreu-vos-en i celebreu-lo” com si fos el seu testament-deixa que va més enllà de llegir-lo tant sols, sinó d’intentar portar-lo al dia a dia. Seria, de ser efectius, com una autèntica revelació destinada als senzills, tal volta a cadascú de nosaltres... Bingo, si és així!

                                               Podria passar com llegim a la segona part de la Carta als efesis en què Pau ens felicita perquè és un desig seu, ungit d’Esperit: “He sentit parlar de la Fe que teniu en Jesús, el Senyor, i del vostre amor per tots els fidels” i per mor del qual “no em canso de donar gràcies per vosaltres-nosaltres” i “ens recorda en les seves pregàries” (des de l’empiri celestial: que els sants estan tothora fervents d’intercessions per a tota la collada de seguidors i deixebles seus, ara, en l’entramat de les petites històries nostres). I la cosa no para pas aquí, car “demana al Déu de nostre Senyor Jesucrist, al Pare gloriós que ens concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè coneguem de veritat “qui és Ell”; demanant-li també que il·lumini  la mirada interior del vostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria  ens té reservades, l’heretat que Ell ens dóna entre els sants”. Ai, que ja no ens hi cap gairebé res més en les seves tantes promeses! Tot, vingut del cel, al qual ens delim de poder accedir-hi i reposar-hi en Déu i amb tota la humanitat redimida, per poder-hi donar gràcies a tots els benefactors coneguts i gloriosament descoberts... a començar pel mateix Déu Pare, per Jesucrist, fill estimat del Pare i per l’Esperit Sant que no deixa de vessar-nos uncions a desdir. També a Pau que en les seves epístoles encara és ben vivent i activament fent diana en tants cors. Els nostres! Tenir Pau com a mestre espiritual, quin do de Déu!

                                               No puc deixar de posar l’Aclamació que és de les que es recorden per la intensitat que hi posem en escriure-la i en proclamar-la: “Glòria a Vós, oh Crist, proclamat a tots els pobles; glòria a Vós, oh Crist, cregut en el món”. Aclamació que és com sempre un exordi, una invitació a submergir-nos en la densitat de l’evangeli que és proclamació (no lectura tan sols; en els aparents detalls de com les fem i en com, hi rau la gràcia i les sorpreses a descobrir!). Ai, si visquéssim en un to més enlairat els fets-esdeveniments que ens venen a dins del cor; amb un so de petit misteri Oh pessebre nascut en la nostra mateixa entranya, que ens hauria de deixar quequejants! 

                                               I, per si no n’hi haguessin pas prou, tenim per a aprofundir i a embadalir-nos amb el reiterat Proemi que encapçala l’Evangeli segons sant Joan. La litúrgia d’aquests dies nadalencs subratlla textos que son determinants per entrar en el misteri de l’Encarnació que és el que festegem per Nadal. No és iteració, és el desig de que arribem a sintonitzar dins, molt dins del misteri, perquè ens cal una actitud d’escolta, ombrejada de silenci, d’humilitat, de receptivitat, inusual avui en la vida casolana i domestica... Tot ho posa en el principi de tots els principis inimaginables, barbollejants, encuriosits, badant no-seny i tota possible perceptibilitat. Ell, el diví Nadó, era la Paraula que era Déu. Tenia en Ell la Vida i la Vida era la Llum dels homes. Vida, Llum, Resplendor: abassegats: sí, això! Present al Món, al Món que li deu l’existència (en aquest món jo m’hi trobo i, per tant, li dec l’existència, mai per mai em puc pensar que jo me l’he donada, fatuïtats en les què vivim, existim i som... Som de, des de Déu, mireu quin origen, quina mena de plasmació tenim i som! Oh desagraïts per ignorantets; som pols; sort que hem descobert que en som, de pols, però d’estrelles!; o sigui que podem aviar-nos i tornar per la via conduent... Encara tenim l’oportunitat de saber acollir el Nadó-paraula-plor-goig-bes-carícia; i, en correspondència, de l’acolliment, dels qui l’han rebut, dels qui creuen en el seu Nom, ens ha concedit (posa: concedit, donat, agraciat, regalat) el poder ser fills de Déu; i a continuació: “hem contemplat la seva glòria, glòria que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. “Glòria a Déu a dalt del cel... El Glòria que entonem a les Solemnitats!!!

                                               La raó de tot plegat no és altra que la santificació, que això és la participació de la Vida divina. S’escau de proposar-nos en ferm caminar amb molta senzillesa per camins de pau, aquella somiada al començament d’aquestes -mal girbades- línies, que volen ser -entre tot el que ha precedit- que sigui en creixement obert i que sigui la felicitació que us faig arribar per conducte d’aquestes expressions d’amistat i de germanor intensiva. No està de més que us posi l’oració de les ofrenes, ben adient al propòsit de tot l’any SANT: “Santifiqueu Senyor, les ofrenes que us presentem en el naixement del vostre Fill Unigènit que ens mostra el camí de la veritat i ens promet la  Vida del Regne del Cel”.

                                               Ja d’entrada en la Col·lecta universalitzem el desig que hem fet ben nostre i que ara voldríem que arribés d’una forma o  altra com un Nadal que en mode evangèlic i eclesial el volem compartir sinodalment arreu, arreu: “Oh Déu, que sou la llum dels creients, ompliu el món amb la vostra Glòria i manifesteu-vos a tots els pobles amb l’esclat de la vostra Llum.  

Que us acompanyi la benedicció de Déu, Pare, Fill nat a casa nostra i amb els nostres i Esperit Sant en aquest Any 2025 

P. Josep Mª Balcells. Som 5/gen/ 25

Homilia del diumenge 29/12/2024

                            ADVENT  VERSUS  ADVENIMENT

                                               Ens hem escarrassat (?) aquests dies d’Advent, dient: “veniu, veniu, veniu”. I la resposta d’Ell és: “vinc, vinc, vinc”. Ja soc aquí i us voldria omplir de les gràcies pròpies de Nadal: “La fascinació d’una Presència”. Tot recomença amb Jesucrist: Ell és l’Alfa i l’Omega és l’alfabet sencer. Es la Paraula que ho pot dir tot, però que parla fluixet, fluixet... Els sorolls li ofeguen la veu. Sense silenci no hi pot haver sons que diguin res. Els ambients usuals avui són negats per tot-res de l’essencial: massa enrenou. Avui m’ha agafat una tristesa indescriptible. Estem en plena pagania no gaire diferent de la de sempre en els fonaments del nostre viure i conviure. Panem et circenses (gastronomia pel cap d’alt i divertiments pel cap baix). Això és el més rellevant sobretot en aquests dies en què almenys les reunions familiars posen tot el bo de les nostres tradicions, més preuades, encara que també en això anem perdent flat i respir. Aquesta tristesa la dolia també per mi. Què balders ens venen els vestits de l’evangeli. Sort que el diví sastre ens anirà ajustant les mides, fins que anirem vestits al tall de Déu. Qui diu sastre diu terrisser. Deixem-nos modelar perquè en tregui una obra d’autor, firmada a peu de base o peanya. Vestits amb gràcia, mai tan ben dit: ens espera el gran convit de noces del fill de l’amo que invita a tots els de casa. No busquem excuses, perquè després ens en doldríem. Aquest to de tristesa s’adiu al capítol 11 de la Carta als romans: Pau es condol pels del seu poble que arrosseguen els peus davant la Llei i s’evidencia, en l’evangeli del dia de Nadal on llegim el proemi de l’evangelista Joan que ens sorprèn per la volada del que escriu: Tot comença en l’allà dels temps. “La Paraula era Déu. Per Ell tot ha vingut a l ’existència... Tenia en Ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes... Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut”. (Ara ve la grossa, en el sentit d’enormitat!) “”Ha vingut a CASA SEVA  i els SEUS no l’han acollit. Abans de continuar deixeu-me dir que Jesús fou un jueu de cap a peus. Betlem, poblat insignificant de Judà a pocs kilòmetres de Jerusalem, nom que significa Casal del Pa (no hi sentiu ressonàncies d’Eucaristia?), pàtria de David, neix i es reclinat en una menjadora, malgrat ser el Fill de Déu. Quin naixement més escanyat per circumstàncies -les que vulgueu però- nat a casa seva i els seus ben ignorants de l’Adveniment, com nosaltres. Pau que escriu als jueus que vivien a Roma els diu que està apesarat per la nul·la acollida que van fer al que regeix cel i terra. A tot un poble que Déu havia predestinat a fer-lo gran i esplendorós, precisament perquè en el córrer dels temps hi havia de néixer el que portaria el Poble a la inclusica de més pobles: Pàtria dels patriarques, comparat a una ufanosa olivera, de la qual se’n van esporgar algunes branques. La caiguda del Poble d’Israel ha fet que s’empeltessin unes branques que són els pagans, nosaltres per procedència. L’empelt és la FE en Jesucrist. Tots gaudeixen de les arrels de Déu, les dels jueus, tot amb tot, en seran reimplantades. Tots junts formarem el Poble de la Nova i Eterna Alianza. En sortirà al seu dia l’Eucaristia, pa de Déu per a tothom, on proclamem el misteri de la FE: Anunciant la vostra mort, confessant la vostra resurrecció i esperant el vostre Retorn, Senyor Jesús... És ara el moment de seguir llegint el proemi de Joan que hem deixat en stand-way... parats per la defecció del Poble de Judà. Segueixo: “I a tots els qui l’han rebut, (que en línia de màxima hauríem de ser nosaltres els cristians), als qui creuen en el seu Nom, els concedeix poder ser fills de Déu! Desperta, ferro rovellat, incapaç de tallar del pa de la Vida!

                                               Passades les estretors del capítol 11 de Pau als romans, s’obre pas el capítol 12 que ve a ser un himne als creients ferms en Jesucrist. És el que diu més avall en el mateix text de Joan: “El qui és la Paraula es va fer Home i plantà la seva Tenda entre nosaltres, i hem contemplat la seva Glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat”. Tot això és, no gensmenys, que el misteri, sí, el misteri de l’Encarnació del Fill estimat de Déu Pare. Ara poso la Col·lecta del dia de Nadal, que s’hi escau d’allò més: “Oh, Déu que d’una manera admirable creàreu la dignitat de la naturalesa humana i d’una manera encara més admirable l’heu restaurada: feu que participem de la divinitat d’Aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana”. Oracions que sempre acaben amb un rodó: Per nostre Senyor Jesucrist que viu i regna en la unitat del Pare, i és Déu, pels segles dels segles. D’aquí jo trec el que m’és l’himne del Nadal que m’ha de durar per sempre, ben viu i joiós: “Per Jesús ens ve la Vida, exultem germans!, perquè el Senyor s’acosta, perquè ja arriba al món: exultem amb alegria santa, per rebre el Fill de Déu. Parem-li bona estada, donem-li acolliment: tota la nostra vida aplani el seu camí; perquè el Senyor ens porta la llum, la pau, l’amor”. Acaba com sempre: “Donem glòria a Déu Pare, glòria al Déu d’amor”.

                                               La litúrgia va massa de pressa, cal ral·lentir-la quan els esdeveniments són dels neuràlgics, els que són fonament i fermesa de tot l’edifici que hi hem de bastir alçant plomades i parets mestres. Als quatre diumenges d’Advent n’hauríem de posar tants d’altres, però no és així, després del 29 de desembre Octava de Nadal; i del diumenge següent, apa! a celebrar el dia 5 de gener amb un abans per celebrar el dia primer d’any la Solemnitat de la Mare de Déu i un després amb l’Epifania o la plena manifestació als pobles pagans, i –indefallents- ja comencem a tirar camí endavant i sí, ja sé que cada dia és Nadal, amb l’Encarnació com a emblema del cada dia, potser anem massa de bòlit litúrgicament i ens manca assentar els fonaments de la nostra FE. Sort que aprofitarem el diumenge 5 de gener per intentar brodar i afermar les columnes basals de tota l’arquitectura evangèlica. No ens avancem i mirem d’aprofundir en el misteri de l’Encarnació, del qual en vivim i ens en sadollem com a fonaments fluents de la nostra Fe en Jesucrist. Tot mira versus Crist, en qui trobem tot el necessari per donar sentit, propòsit, significació al nostre viure i conviure com a cristians. Ara, aquesta denominació de cristians pren rellevància, excel·lència definitives. Tot servit com un do de gràcia del qual n’hauríem de ser conscienciosos a tot dar i a agrair.

                                               Avui, és la festa de la Sagrada Família de Natzaret on Jesús va anar creixent i (oh comble!) va restar unit als seus, per contradir al proemi de Joan aquell dels que foren incurosos i no saberen acollirlo, venint a casa seva i als seus. Això, ara anava de debò, passà una trentena d’anys on sembla que no passava res i no obstant era la demora del Fill del Pare amb els seus pares, Això per no donar rellevància al dia a dia i a la convivència amorosa dels que viuen la profunditat de la vida sense que es trasllueixi res d’important, quan viure la vida en pregonesa i exercint les virtuts domèstiques d’escoltar-se, de somriure’s, de florides de gestos de proximitat, de saber-nos anticipar, de cercar el benestar de l’altre casolanament, ininterrompudament, profundament. Sense rutinització, cercant el bé de tots, comú, que és la base de la fraternitat, i servit amb generositat, amb senzillesa, amb humilitat, al estil dels que sospitem, amb raons idenditàries: Sagrada Família, devien formar una família de poble, donant valor a tot gest, a tota paraula, a tot silenci, a tota presència. A tot petit servei que facilités que l’altre es trobi bé al nostre costat. Allò del benestar, nobilíssim...

                                               Deixo la paraula al papa Pau VI de quan va fer una visita exquisida a la casa de Natzaret i, -místic com era- ens va embolcallar amb una xerrada o homilia, diguem-ne com vulguem. A mi em sona a pregària: “La casa de Natzaret és una escola en la qual es comença a conèixer la vida de Crist: és l’Escola de l’Evangeli. En ella, primer hi aprenem a veure, a escoltar, a meditar , a capir profundament  la força, pregona i misteriosa, que hi ha en aquest revelació del Fill de Déu, simplissísima, humilíssima i plena de  formosor. Potser hi aprenem, fins i tot, sense adonar-nos-en, a imitar-lo. Precisament aquí, en aquesta escola, ens adonem per què ha d’observar una disciplina d’esperit el qui vol ser deixeble de Jesús. Aquí l’escola de Natzaret ens ensenya, de bell  antuvi, el silenci. Tant de bo rebrotés en nosaltres l’amor del silenci, aquest hàbit mental admirable i sempre necessari, però  més ara, quan ens veiem escomesos per tants estrèpits, per tants clamors i per tantes vociferacions! Oh, silenci de Natzaret! Ensenya’ns a clavar-nos  en els bons pensaments, a atendre les mocions interiors espirituals, a estar preparats per a escoltar sense error els consells secrets de Déu i els manaments dels mestres veritables! Ensenya’ns com ens som d’imprescindibles i el què valen l’adequada formació, l’estudi, la meditació, l’ordre personal i íntim de vida, i l’oració que, en el seu secret, es vista només per Déu!

                                               Aquí, aprenem, a més a més, la manera de viure en família. Que Natzaret ens ensenyi què és la família, què és  la seva comunió d’amor, què és la seva bellesa nítida i greu, quines són les seves propietats, sagrades i inviolables, que ens demostri com ho és de dolça, la institució de la família, que no hi ha res que la pugui substituir, que ens il·lustri sobre la comesa fonamental en l’ordre de la societat”. Punt final de les paraules de Pau VI, jo, pobre de mi no he fet altra cosa en la meva vida: Primer, Equips de  matrimonis, escola de pares, escola d’educadors, convivències familiars, club de lectura Tot això ho custodia com tresor el meu cor d’escolapi. Perdoneu, però ho havia de dir com a testimoni de com estimo la família, com el que més en aquesta vida, primer la meva (goig i pregària); i després totes les famílies estimades i amigues per tot el què he après en cinquanta anys posats els meus afanys en aquest “vedat” on succeeixen autèntiques meravelles. Jo n’he pogut viure’n a piles, a desdir. En dono gràcies a tants i tantes que m’han enriquit a dolls plens i a Jesucrist a qui vull seguir posant un versus Ell que em pugui durar fins anar a l’encalç de la Sagrada Santíssima Trinitat i Sagrada Família de Natzaret i en ubiqüitat. Laus Deo.

P. Josep Mª Balcells.

La Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep, 29 desembre 2024  Sabadell         

Homilia del diumenge 22/12/2024

                    MARIA,  SENYAL  D’ESPERANÇA  CERTA

                                               Estem a les portes del Nadal, avui podem presenciar des d’un raconet, el més discret possible, una de les escenes més tendres de l’Evangeli: és tracta de la visita de Maria a la seva parenta Elisabet: el seu diàleg: tot i la senzillesa de la Trobada no és res menys que el Traspàs de Testaments de l’Antic al Nou. Elisabet és la profetessa que per primer cop pronuncia la gran paraula, que omplirà l’Evangeli: “Benaurada perquè has cregut”. En sortirà la filigrana del Magníficat com a resposta. Tot amb tot, cal saber el que diu de Maria el Vaticà II: “La missió i els privilegis de Maria, la santa Verge sempre fan referència a Crist, font de tota veritat, santedat i pietat. Els fidels recordaran que l’autèntica devoció no consisteix pas en un afecte estèril i passatger, ni en una credulitat vana, ans brolla de la fe, que ens porta a reconèixer l’excel·lència de la Mare de Déu i ens esperona a un amor filial envers la nostra Mare i a la imitació de les seves virtuts. Mentrestant, la Mare de Jesús, així com ja glorificada en cos i ànima al cel, és figura i començament de l’Església que arribarà a la perfecció en el segle futur, també en aquest món brilla com a senyal d’esperança segura i de consol per al Poble de Déu  que pelegrina (pelegrins d’esperança, ens anomena el papa Francesc) fins que arribi  el dia del Senyor”. Tots els fidels cristians han de fer oració insistent a la Mare de Déu i Mare dels homes perquè Ella, que empara amb les seves pregàries els començaments de l’Església, també ara, exalçada al cel damunt de tots els Sants i Àngels, en comunió amb el conjunt dels sants... (nosaltres, evitant els dos subtils enemics del capítol segon del document “Alegreu-vos-en i celebreu-ho”: els gnòstics que no entenen res del “misteri” de Déu i de nosaltres mateixos i per tant de la gràcia, i els pelagians que creuen que la santedat se l’han guanyada a pols i sense entendre per res de la humilitat de Maria i nostra, cooperants només de la gràcia: dos rostres: el del Pare i el del germà, sostinguts pel Fill encarnat) ... intercedeixi davant el seu Fill fins que totes les famílies dels pobles, tant les dels cristians com les dels que encara no coneixen llur Salvador, s’apleguin feliçment amb pau i concòrdia en l’únic Poble de Déu, a glòria de la Sma. Trinitat”. (Del capítol setè La Benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església, de la Constitució Dogmàtica sobre l’Església, firmat el 21 de novembre de 1964, ara fa 60 anys. Deo Gratias. Hem arribat a segones taules, però arribats i ben acollits, tanmateix!

                                                 Per facilitar lectures essencials, afegeixo el número 22 de l’altre document Constitucional del mateix Concili Vaticà II Sobre “L’Església en el món contemporani”:  “Crist l’Home Nou”: “És ben veritat que el misteri de l’home només s’aclareix de debò en el misteri del Verb Encarnat. Perquè Adam, el primer home, era figura del futur, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el darrer Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del Seu Amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li fa conèixer la seva altíssima vocació que té en Ell llur font i atenyen llur cimal”. “Aquell que és “Imatge del Déu invisible (Col 1, 15). Ell mateix és l’home perfecte que ha restituït als fills d’Adam la semblança divina, deformada des del primer  pecat. I com que en Ell la natura humana ha estat degradada, pel mateix fet també en nosaltres ha estat elevada a dignitat sublim. Car Ell, Fill de Déu per la seva Encarnació s’ha unit d’alguna manera amb cada home. Va treballar amb mà d’home, pensà amb enteniment humà, actuà amb voluntat humana, estimà amb cor d’home. Nascut de Maria Verge, es feu de debò un dels nostres, tret del pecat. Anyell innocent, amb la seva sang lliurement vessada ens meresqué la vida i en Ell Déu ens reconcilià amb Si mateix i els uns amb els altres, i ens rescatà de l’esclavitud del diable i del pecat, talment que cada un de nosaltres pugui dir amb l’Apòstol: el Fill de Déu “m’estimà i es lliurà  per mi” (Ga 2, 10). Sofrint per nosaltres, no sols ens donà exemple  a fi que seguim les seves petjades, ans també restaurà el camí, seguint el qual vida i mort són santificades i adquireixen nou sentit. Però  l’home cristià, configurat a la imatge del Fill que és hereu d’entre molts germans, rep “les primícies de l’Esperit” (Rm 8, 23), en virtut de les quals és capacitat a complir la llei nova de l’amor. Per aquest Esperit , que és penyora de l’herència (Ef 1, 14: el pla de salvació!), tot home és restaurat per dintre, fins a la “redempció del cos” Rm 8, 23). Si l’Esperit d’Aquell qui ressuscità Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui ressuscità Jesucrist d’entre els morts també vivificarà els vostres cossos mortals, per obra del seu Esperit que habita en vosaltres (Rm 8, 11). La necessitat i l’obligació de lluitar contra el mal passant per moltes tribulacions i de sofrir la mort esperonen certament, el cristià: així associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist avançarà vers la resurrecció enfortit per l’esperança.

                                               Això no val únicament per als fidels cristians, ans també per a tots els homes de bona voluntat, en el cor dels quals la gràcia actua de forma invisible. Efectivament, havent mort Crist per tots i essent en realitat única la vocació darrera de l’home, que és la divina, hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tothom la possibilitat de participar, de la forma coneguda per Déu, en aquest misteri pasqual.

                                               Tal és i tan gran el misteri de l’home, que la Revelació cristiana aclareix als fidels! Per Crist i en Crist, doncs, s’il·lumina l’enigma del dolor i de la mort, enigma que, fora del seu Evangeli, ens aclapara. Crist Ressuscitat, destruint la mort amb la seva mort, i ens donà la vida, a fi que, fills en el Fill, clamem en l’Esperit: Abbà. Pare. És tot i és tant que en donarem gràcies tota la vida: Deo Gratias!

OCTAVARI de preparació més intensa de l’Advent en la tercera onada on brilla la presència i acció de la Mare de Déu:            Ja sabeu que les oracions col·lectes sempre ens donen motius per entrar en la litúrgia ni que sigui des de casa nostra una moments de recés d’interioritat. Portem el Pessebre al cor i veniu adorem-lo rendits i agraïts!

            -: dia 17 de desembre: “Oh Déu, Creador i Redemptor de la naturalesa humana, Vós heu volgut que el qui és la vostra Paraula s’encarnés en les entranyes de Maria, sempre verge; escolteu benignament les nostres pregàries i feu que així com el vostre Fill ha assumit la nostra humanitat, ens vulgui fer participar igualment de la seva divinitat. Per nostre Senyor...

            -: dia 18: “Déu omnipotent, us demanem que el nou esperat naixement del vostre Unigènit ens alliberi de l’antic esclavatge, que ens retè sota el jou del pecat. Per n. S.

        -: dia 19: “Oh Déu, per la maternitat de la Verge; concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe íntegra i de celebrar-lo sempre amb un amor fervent.

            -: dia 20: “Oh Déu, Rei etern, per l’anunci de l’Àngel, la Verge immaculada acollí en el seu sí el qui és la vostra Paraula inefable i, plena de l’Esperit Sant, esdevingué temple de la divinitat. Feu que, seguint el seu exemple, us obeïm a Vós humilment. Per n. Senyor...

          -: dia 21: “Senyor, escolteu benignament les pregàries del vostre Poble; feu que els qui ara s’alegren per la vinguda del vostre Unigènit en la nostra condició humana, obtinguin el premi de la vida eterna quan torni gloriós. Per n. Senyor...

            -: dia 22: diumenge: “Infoneu, Senyor, la vostra gràcia en els nostres cors. I feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’encarnació de Jesucrist, el vostre Fill. Siguem conduïts, per la seva Passió i la seva Creu, a la Glòria de la Resurrecció. Per...

            -: dia 23: “Déu omnipotent i etern, és a prop la Festa del Naixement del vostre Fill en la realitat de la nostra carn; que ens aculli amb misericòrdia a nosaltres, indignes servents vostres, Aquell que és la vostra Paraula i que volgué fer-se home en el si de la Verge per habitar entre nosaltres, Jesucrist, Senyor nostre. Per...

            -: dia 24: “Veniu, no trigueu més, Jesús Senyor; que el consol de la vostra vinguda refermi els qui confiem en la vostra bondat. Per nostre Senyor Jesucrist.

 El millor Advent dóna pas al millor Nadal, que  és el que us desitjo de cor. Una abraçada nadalenca i ben, ben evangèlica. Un bon Any Sant que s’inaugura a Roma i a tota l’Església, és el 2025. 

P. Josep M!ª Balcells. Avui: 22 de desembre del 2024.  Sabadell

Homilia del diumenge 15/12/2024

                           ALEGREU-VOS-EN  I  CELEBREU-HO

                                               “Alegreu-vos-en i celebreu-ho...” -així s’obre camí el document del Papa Francesc que ens adreçà l’any 2018: (en l’en hi ha la cita de Mateu, referida la última benaurança. Totes elles camps de santedat!) i segueix: ...”diu Jesús als qui són perseguits o humiliats per la seva causa. El Senyor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la santedat. Així ho proposava el Senyor a Abraham: “Viu seguint els meus camins i sigues irreprensible”. “El meu humil objectiu –així ho diu el papa- és fer ressonar una vegada més la crida a la santedat...” (Recordeu tot el capítol V,  “Vocació universal a la santedat a l’Església) “...procurant encarnar-la en el context actual, amb les seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, als seus ulls per l’amor”. Em revé aquell text del qual he fet i faré referència, perquè el considero dels textos més rics i que més de prop ens toquen, on es podria dir que abasta de molt tot el Document-Crida a la santedat que comentem (Ef. 4s)

                                               Estem ja a la tercera setmana d’Advent. L’Eucaristia en aquest moment progressiu ens invita en diferentes ocasions a la Joia, que és més fondal que simplement a l’alegria. Dirà a la Col·lecta: “Concediu-li d’arribar a fruir d’una salvació tan gran i de celebrar-la solemnement amb goig desbordant”. Això ve repicat a la segona lectura de la Carta de Pau als de Filips: “Germans, (expressió d’amistat preuada, i no és retòric, no, sinó sentit de ple per Pau!): viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents” Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. (Ara posa el perquè:) El Senyor és a prop. No us inquieteu per res”. Assentades així les bases del nostra goig, que el mateix Pau ens diu que és un fruit de l’Esperit:  la famosa llista que ja us he posat tantes vegades, i més que ho aniré fent: “Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix”. “Si vivim gràcies s l’Esperit, comportem-nos  d’acord amb l’Esperit”. Insistim una vegada més amb el salm responsorial, que comenta sempre la lectura antecedent, tot ell reblert de elevacions plenes de goig i exultació. Llegiu-lo pausadament i discerniu si el vostre Advent ja té la tessitura del goig en el Senyor, que és a prop, que el teniu a punta de dits, com aquell qui diu. No hi ha santedat sense alegria, sense benaurança, sense gaudir de la proximitat de Jesús, encarnat, fet un home de plena humanitat, paradigmàticament. Estem  al que jo en dic segona onada d’Advent. La primera era de les salutacions, “entranyaments” i brodats que les mares (Elisabeth i Maria) anaven fent per nou mesos en llurs sins, concepcions singulars, en l’ordre de la salvació! Amb exclamacions com les que ens narra Lluc als inicis del seu evangeli: “Qui soc jo perquè la mare del meu Déu em vingui a visitar? Feliç tu que has cregut allò que el Senyor t’ha anunciat, és complirà”. O bé allò de la nostra mare en la fe: “Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d’ara totes les generacions em diran benaurada”. O allò de Zacaries, destravada la llengua, incrèdula en un primer moment: “A tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor... Per l’amor entranyable del nostre Déu ens visitarà un sol que ve del cel...

                                               Estem amb Joan al segon “envolament” en espiral on Joan Baptista pren la iniciativa i es presenta amb tirats profètics, batejant i cridant a conversió. El Regne és anunciat i amb ell que és conscient que és només pre-cursor i d’acord amb aquesta missió deixarà pas a Jesús que encarna el “moment i l’hora de Déu” i que invitarà a fer espai a l’Esperit i a donar pas al Veritable Baptisme amb Esperit Sant i amb foc. Tot amb tot, Jesús farà valdre el seu testimoni respecte de Joan amb el qual -com diu Lluc: “Joan anunciava la bona nova”. Jesús dirà emfàticament: “Us dic amb tota veritat: “Entre tots els que les mares han portat al món no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista, tanmateix...(amb aquest però, trabuca tot el que ha dit sense negar-ho, però afirma:) que el més petit seguidor del Regne del cel és més gran que ell. Certament, aquesta actitud ja l`havia assumit Joan quan deia: convé que jo deixi pas a Jesús, “que Ell creixi i jo minvi”) i com a traspàs de Testaments, amb una dita que la litúrgia ens ha conservat: “Mireu l’Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món”. Així reconeixia i instava als seus deixebles a seguir les petjades del Mestre. I, segons l’evangelista Joan, el van seguir Andreu que cridà el seu germà Pere i es va anar fent una crida encadenada de cridar-se uns als altres, segons consigna Joan. Amb Joan Baptista acaba pràcticament l’Antic Testament, del qual n`és l’exponent més pregon i que responia amb una ascètica del millor que oferia el pacte del Sinaí i, certificant Jesús, que Joan podia ben ser anomenat Elies que, segons tradicions del poble jueu, havia de precedir la vinguda i manifestació del Déu encarnat, llavors impossible ni d’imaginar....misteri que ens acompanya, cert, però sempre com a misteri.

                                               La tercera onada d’Advent serà la Mare de Déu que ens portarà del dia 18 de desembre fins al portal de Betlem i ens introduirà en el misteri   de l’Encarnació, font d’una concepció humana de Déu que ens esperona a viure la nostra condició humana amb un humanisme que queda descrit en un document també del concili Vaticà II que és del número 22 de l’altre document punter: “L’Església en el món d’avui” i que obre horitzons per viure en plenitud pressentida, en creixença i en modulacions antropològiques que ens han de permetre viure un Nadal no d’infants,  amb records familiars que avui ja s’han anat oblidant però que conformen la nostra identitat de cristians de sempre, evangelitzadors i prèviament oberts a l’evangeli a quatre horitzons.

                                               Anem seguint el nostre llibre del curs 24-25. A la descoberta d’una santedat accessible però en gran mesura compromesos. En el seguit del relat del papa Francesc es van posant les bases d’una santedat que lluny d’enlluernar-nos ens la fa propera casolana, anava a dir, feta a la mesura de la quotidianitat, primejant les relacions amb les persones de casa i les “del pis del costat”. De trobar la felicitat en el gest amable, en una ajuda senzilla, en un somriure, en un donar la mà. Anant a contracorrent amb tots els “ismes” d’avui dia que plens d’autoreferencialitat amaguen un viure amb promptesa, caminant amb recerca limitada al guany, al plaer, als empoderaments i valorant més el poder, tenir, gaudir en els enfaristolaments. Cadascú, doncs, fent el seu propi camí, únic i diferent.

                                               El papa té un número que no me’l puc saltar, perquè fa justícia de la bona. Ja ho veureu!: “Dins les formes variades, vull destacar que el “geni femení” també es manifesta en estils femenins de santedat, indispensables per a reflectir la santedat de Déu en aquest món. Precisament, fins i tot en èpoques en què les dones van ser més relegades, l’Esperit Sant suscita santes la fascinació de les quals provocà nous dinamismes espirituals i importants reformes en l’Església. Podem esmentar santa Hildegarda de Bingen, santa Brígida, santa Caterina Siena, santa Teresa d’Àvila o santa Teresa de Lisieux. Però m’interessa recordar tantes dones desconegudes o oblidades que, cada una de la seva manera, han sostingut  i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoniatge”. I que la seva fe ens és un referent imperible, gran a tot ser-ho!

                                                           Seguim els propis camins amb expectatives d’anar creixent i tenint un puntet de microutopies, de bé comú, de fer les BO sovintejades de l’escoltisme. De saber que som poble, que tot esdevé comunitari, de ser no-violents en el fer senzill de cada dia, ser instruments de pau, a l’estil de Francesc... Ser fidels al Senyor que n’és i tant a diari!. Ser missió, més que tenir-ne. Saber que avui o som “místics” o no som el que creiem ser... Freqüentar la reflexió de la Paraula de Déu, bé sigui amb preparacions per a les Eucaristies, bé llegint llibres d’espiritualitat recomanats. Què poc llegim llibres que enarborin els nostres cors i pensaments, tota una emotivitat de la bona per accedir a persones de talla espiritual que ens enriquirien de valent!  Anem desgranant oportunitats: Tenir cura de les ambientacions en les festes sobretot familiars d’aquests dies. No perdre de vista que l’Advent és un temps d’aquells que es consideren “forts”, plens de pensar la nostra fe i d’enriquir-la amb els fruits de l’Esperit. Refrescar el nostre estil de viure per a Déu i per als germans. Pensar que no estem mai sols en els nostres propòsits: que podem i devem creure que la gràcia ens precedeix, en acompanya, ens sosté i ens aromatitza el bon fer, proper, humà, senzill. Pensar que el més interessat en que visquem modestament o més compromesament la nostra senzilla santedat; és el mateix Déu qui ens segueix com a estimats. Recordo un escrit del papa Joan XXIII que deia: “Només per avui...” i seguien fets, puntuals, però que enriquien el viure i el  conviure: ser, estar, fer, deixar fer i fer conjuntament. Acabo com ho fa Francesc: “No tinguis por d’apuntar més amunt, de deixar-te estimar i alliberar per Déu. No tinguis por de deixar-te guiar per l’Esperit Sant. La santedat no et fa pas menys humans, perquè és el trobament de la teva feblesa amb la força de la gràcia. En el fons, com deia Leon Boly, en la vida “existeix una sola tristesa, la de no ser sant”.

                                               Sant Joan no és pas un sant que animi al goig i a la pau. Però la seva crida, potser estentòria, a l’estil dels vells profetes, rondinaires que esventaven dicteris contra les idolatries dels seus contemporanis, no deixa de ser precursora en el sentit que ultima la crida de l’Antic Testament. Jesús ens portarà una crida molt tremendament humana, però no per restar mig adormits, sinó per desvetllaments i aprofundiments en les nostres imatges de Déu que suscitin ganes d’atansar-nos-hi amb amor i delicadesa: al Déu Pare de nostre Senyor Jesucrist.

                                                El diumenge vinent haurem de fer una reflexió sobre el misteri de l’Encarnació, misteri del fet que el Fill de Déu, la Paraula convivent amb el Pare es faci home i assumeixi la Humanitat sencera i ens introdueixi en el misteri de Déu u i tri, donant-nos la condició de fills en el Fill i compartícips de la vida eterna. Jo ja començo a pregar i a provar de viure més intensament aquesta realitat ine-fable, aquest realitat, subratllada, única, Ell, Jesús, com a tant Déu com Home veritable...

P. Josep Mª Balcells.

Tercera Setmana d’Advent del 15 al 22 de desembre del 2024   Sabadell

Homilia del diumenge 8/12/2024 Dia de la Immaculada Concepció

                                               ENS  ESCOLLÍ  EN  ELL

                                               Tot començà abans de començar. “En un principi ja existia Déu” i segons Joan “existia el qui és la Paraula” i tota la Trinitat divina, i abans de la creació de tot, Déu ja ens havia somiats i pensats en la millor visió-versió de nosaltres mateixos. En Déu el seu somni era una prefiguració, un pensar-nos i voler-nos a l’avançada amb una estimació ine-fable, que no es pot ni pensar, perquè és incom-mensurable, tot quan ho diem només de Déu. El pla salvífic de Déu respecte de tota la humanitat era ja una pre-visió de tota l’epopeia creatural i humana, i hi tenia lloc privilegiat el miracle de tots els segles que és l’Encarnació del que és la Paraula i d’allò que hi concerneix de més íntim i resolutiu; naturalment Maria hi jugarà un paper insubstituïble. Serà la seva Mare humana i companya-deixeble de missió, i se la voldrà única i amb totes les prerrogatives que la faran única de les úniques. La prepararà ja tota immaculada des de la primera existència seva. És allò d’aquell teòleg que ho sintetitzà en visió ja profundament i deliciosament humana: “Voluit, decuit, ergo fecit”. Ell que era ja present abans de tota creació, ja va pensar la seva pròpia mare com a única per estimació ja pretesament divinofilial: “Ho volgué, ho pogué, per tant ho feu”. Pau i Joan faran d’heralds dels somnis de Déu Pare-Mare respecte de tots els futurs, àdhuc els més íntims i referits a la Paraula que s’havia d’encarnar al “mode humà”, escollint una mare “plena de gràcia”, incontaminada com Ell mateix. És perfectament “pensable” tota aquesta configuració devotíssima de fill a la que havia de ser la seva mare. Maria va sortir del pensament més amorós de Déu envers la que havia de ser corredentora, endinsada d’allò més i més en la vivència definitivament humana de la Paraula feta home en el si de Maria, estimada com mai ningú com Ell a la seva Mare, en persona i en missió. Llegeixo en aquell pas de la Carta de Pau als efesis: “Ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat”. I també llegeixo a l’inici de l’evangeli de Joan: “Al principi, existia el qui és la Paraula. La Paraula estava en Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per Ell tot ha vingut a l’existència, i res no ha vingut sense Ell. En Ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes”. Aquí hem de posar la pre-existència i després la  concepció immaculada de Maria, rebroll de gràcia, única entre totes les dones. El Senyor és excepcionalment en tu. Mare de Déu i per gràcia també Mare nostra. En Ella tot és gràcia, preventiva, consecutiva i permanentment activa i corresposta. Maria en aparèixer en el món i en el pla de salvació com a baula d’una ininterrompuda cadena, lligam estretíssim entre Jesús i Maria i d’ambdós en nosaltres. Déu en somiar Maria hi veia no solament a Jesús sinó a tota una descendència humana i singularment la cristiana. Baixant de Déu i del seu somni creador i redemptor ens situarem nosaltres on conjuntament amb Jesús gaudim d’una filiació única, definitiva. Fills de Déu i també fills de la nostra Mare, Maria, Mare de l’Església. 

                                               Estem tot just encetat l’Advent i per escaiences de temps –cronos- avui Maria s’ha enarborat i pres presència litúrgica en el segon diumenge, Sempre coincidia amb el dia 8 de desembre la seva Concepció singular, i això ens marca un accent més fort encara i ja els textos de la Missa ens transfereixen als dies de corredempció i bé podríem dir que ja celebrem els mesos d’embaràs de Jesús, fent-se com un brodat en les entranyes virginals de Maria. M`ha vingut al pensament de fer amb Ell i Ella i en nosaltres una mena de Calendari d’Advent amb una explicitació dels misteris marians, dia per dia. Seria, de fer-ho, el millor Advent que hem pogut somiar, perquè després de Déu faríem un itinerari dia per dia per tal d’omplir-nos de l’Amor de Mare en clares perspectives evangèliques. Què us en sembla? Repassem les referències marianes d’aquests dies litúrgics i anem posant el motiu marià que ens acompanyarà aquest Advent inventat, el somiat dels seus fills estimats, marians a tot ser-ho!  Som-hi, veniu amb mi?

-. 7 de desembre: S’activa el somni de la Trinitat respecte de Maria, en el misteri de Jesús i de la seva Església: és concebuda sense traça de pecat: oh goig inefable! Causa de la nostra alegria: prega per nosaltres. Tot l’obrar del Senyor és fruit d’amor fidel.

-. 8 desembre: Fem festa per l’inici d’una vida que ens afectarà a tot el poble de Déu. Veniu, Senyor, a visitar-nos i doneu-nos la pau; que de tot cor puguem alegrar-nos davant vostre. Que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i finor d’esperit.

-. 9 des,: Joaquim i Anna esperen el do de Déu, la seva filleta, més enllà del que somien: Déu us ha beneït donant-vos la que haurà de ser Mare de Déu i també oh, paradoxa: Mare vostra, no gens menys!

-. 12: Es presentada al Senyor i beneït sigui el Déu i Pare de tota paternitat-maternitat haguda i per haver: Ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ara, doncs advocada nostra gireu aquests ulls vostres tan misericordiosos!

-. 13: Maria “creixia i s’enfortia, plena d’enteniment; i Déu li havia donat el seu favor”. Igual que farà Jesús a la casa de Maria! “Noia del poble, Maria / d’un poble de vinya  i blat, / si tens morena la cara / és del sol que t’ha colrat, / Déu per vora teu passava, / vora el camí et va trobar. / Noia del poble, Maria, / Mare de l’amor més clar”.

-. 14: Segellen matrimoni Maria amb Josep de la tribu de David: Estrella del matí, estrella de David, guieu-nos a port segur, estrella del mar. “El dia del Senyor és a prop, ja ve a salvar-nos”. Oh cel deixa caure la rosada; que el bé plogui dels núvols, i la terra obri el seu si, per fer-ne germinar la salvació.

-. 15: L’àngel del Senyor va anunciar a Maria: “Déu vos guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu: Tindràs un Fill per nom Jesús. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob. L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà Sant, i l’anomenaran Fill de Déu”. Santa Maria, Mare de Déu, pregueu per nosaltres, pecadors, ara i en l’hora de la nostra mort. Amén.

-. 16: Déu vos salve, Maria, plena de gràcia, beneïda sou vós entre totes les dones i beneït és el fruit del vostre ventre, Jesús. La Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel. Viviu sempre contents en el Senyor, ho repeteixo: viviu contents, El Senyor és a prop!

-. 17: Oh Mare virginal, Santa Maria, Vós sou la nostra llum, la nostra guia, puig Déu de terra i cel Senyora us feu: Sigueu nostra salut, Mare de Déu. Dels àngels i dels sants, dolça Regina, per vostra intercessió la mà divina ens obre el gran tresor de l’amor seu. Sigueu nostra salut, Mare de Déu.

-. 18: Comunica a Josep la seva concepció virginal. Josep esbandeix els dubtes per la visió de l’àngel: “No tinguis por de prendre Maria per esposa a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l’Esperit Sant. Tindrà un fill i li posaràs el nom de Jesús (que vol dir salvador), perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble”. I, després d’aquest exili, mostreu-nos Jesús, fruit  beneït del vostre ventre. Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge Maria.

-. 19: Maria se’n anà diligentment a casa de Zacaries i saludà Elisabet i l’infant saltà d’entusiasme dins les seves entranyes i quedà plena de l’Esperit Sant: “Ets beneïda entre totes les dones. Qui  soc jo perquè la Mare del meu Senyor em vingui a visitar-me!?. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”

-. 20: Càntic de Maria: La meva ànima magnífica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d’ara totes les generacions em diran benaurada, el Totpoderós  obra en mi meravelles. El seu Nom és Sant i l’amor que té als qui creuen en Ell s’estén de generació en generació.                                                                                                                                                   

-. 21: Càntic de Zacaries: Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: ha visitat el seu Poble i l’ha redimit, fa que s’aixequi un Salvador poderós a la Casa de David, el seu Servent, com ho havia anunciat de temps antic, per boca dels seus sants profetes. I tu, infant, et diran profeta de l’Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al Poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats!

-. 22: La joiosa espera de Maria. Mentre Maria brodava el seu fill en les seves entranyes, intimava amb el seu fill esperat, desitjat, estimat, raó del seu viure i del seu compartir la sort del seu fill: corredemptora et diran i Mare de l’Església. I  lloava Déu, el Deu que em salva. Mare, aquí tens el teu fill i en ell tots nosaltres, amb l’amor que té als qui creuen en Ell, que s’estén de generació en generació.

-. 23: viatge a Betlem per mor del cens amb Josep. Que Jesús vingui sempre amb mi. Tot al llarg del meu viatge que Jesús vingui sempre amb mi: en les penes, en la lluita, en l’angoixa vingui amb mi.

-. 24: Mentre eren allà se li compliren els dies, i va néixer el seu fill primogènit. Maria el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no van trobar cap lloc on hostatjar-se. Mare del Fill de Déu i, per tant filla predilecta del Pare i sagrari de l’Esperit sant. Santa Maria, Mare de Déu: pregueu per nosaltres, pecadors però fills vostres.

-. 25: A la mateixa contrada hi havia uns pastors. Un àngel del Senyor se’ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum i els digué: “Us anuncio una bona nova que portarà una gran alegria: Avui, a la ciutat de David us ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor”. I de sobte s’uní a l’àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant; “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima”: Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa  Glòria... perquè Vós cou l’únic sant, l’únic Senyor. L’únic Altíssim Jesucrist, amb l’Esperit Sant en la glòria de Déu Pare. Amén. 

   Temps de Nadal: “ens ha nascut el Salvador. Alegreu-nos-en. Avui la pau ha baixat del cel”. “El qui és la Paraula s’ha fet home, contemplem la seva glòria”. Neix la claror d’un dia sant: veniu pobles, adorem el Senyor, que avui ha baixat a la terra una gran llum. Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra la salvació del nostre Déu. Beneït el qui ve en nom del Senyor. El Senyor és Déu. Ell ens il·lumina. “Oh Déu us lloem, Senyor, us glorifiquem. El cor gloriós dels apòstols us dóna lloança. L’exèrcit dels màrtirs us dóna lloança.  Que el Senyor Jesús ens ompli abundosament amb la seva vinguda i resti sempre en el nostre cor. Estimats per ell, sapiguem viure l’amor en tota ocasió i el sapiguem irradiar entorn nostre. Visquem un Advent i un Nadal permanent.

P. Josep Mª Balcells. 

Immaculada Concepció de la benaurada Verge Maria, 8 de desembre 2024 Sabadell