Homilia del diumenge 25 d'octubre del 2026

           QUIN  ÉS  EL  MANAMENT  MÉS  GRAN  DE  LA  LLEI?

                                               Amb aquest diumenge hem arribat al cap del carrer, preguntem-nos tots plegats per l’amor en temps de barreja-barreja. Ens plantegem el que els fariseus, sempre “amb segones” –diu el text: per provar-lo- ells que posaven al platet de la balança dels manaments, com per ofegar el més pintat, les 613 prescripcions de la Llei i els afegits que eren a la ratlla de sis cents! En aquest laberint, qui s’hi pot entendre? Jesús els respon amb la millor síntesi mai tan més ben definitiva i que després com fem sempre, cadascú la interpretarà “a modo suo ”.  La primera part, ja ho havien de pregar cada dematí amb el Shemà: “Escolta Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”. “Aquest és el manament més gran i el primer de tots” (tret del Deuteronomi 6, 5) i hi va afegir: “El segon és molt semblant: “Estima els altres com a tu mateix” (tret del Levític 19, 18) No podia dir per menys que amb aquest complement que ja en l’Èxode anava determinant “les lleis en defensa dels febles” i que és la primera lectura d’avui (Ex 22, 20-26). I, atenció al que diu Jesús a continuació. D’aquests dos n’ha fet un de sol. No podem estimar cap a dalt si no estimem cap al costat, la vertical i l’horitzontal que sempre es creuen... Jesús no podia pas no afegir-hi la visió també horitzontal, perquè era la pràctica habitual seva. Home Jesús de misericòrdia i d’amor al veí i tots en som de veïns d’escala... I tornem a la pregunta: Què és l’amor? Bona pregunta. La cosa és més clara d’entrada respecte a estimar Déu. Però no deixa de ser tot un enigma. A més, Moisès hi posà tota una bateria de “tots”.  Em ve a la memòria la frase de Sòcrates que tothom la diem sense calibrar massa o gens, que la primera part suposa una humilitat sobirana: Ho sé de cert, he arribat a aquests conclusió, que dic que sé, no el que és el meu parer. Això és saviesa: només sé i això en contra del que ens pensem que sabem. La conclusió és que soc un aprenent de sabers i contra sabers que estic, dit “in albis” que només tinc aproximacions al que és la veritat de les persones i de les coses. Tot el de més és enigma o misteri. Això, sota la pregunta de què és l’amor, no ens n’oblidem...  Corra per aquests mons de Déu la dita “Pienso, luego existo” i la següent: “Sento (emotivitat), luego existo. I l’última que jo sàpiga “Amo, luego existo”, títol de l’obra d’un preclar humanista i pensador Manuel Cruz, llibre que ja el tinc demanat a la biblioteca per anar a abeurar-me en el que sap de què va la cosa. Llexeixo en una nota que ja va escriure’n un antecedent (premi Espasa d’assaig del 2010) i ara l’ha completat amb noves aportacions de gent que pensa i practica... Jo ja vaig quedat mig escaldat en llegir “L’art d’estimar” d’en Fromm. On deia què difícil veia que es trobessin “amadors” de raça. Bé deia que estimar suposa un art i, avui, en tantes de parelles que es fan i es desfan, la cosa entra en el laberint d’Horta o be en el de Creta. Jo resant els salms he de dir amb rebrec de cor: “m’he enamorat de Vós, Senyor” (per dins li dic al Senyor, és o mentida o bé una allunyada incertesa d’aprenentatge; no res més, ben poca cosa!) I quan dic “val més l’amor que la vida” penso dins del dins: què més voldria que fos així!

                                                Tots els complements litúrgics d’avui fan l’explicitació de diferents aspectes de l’amor a Déu. Penso que no es pot tenir  amor a Déu sense la prèvia d’haver experimentat l’amor de Déu respecte d’un mateix. Estimo perquè m’he vist i sentit estimat. Així llegeixo a l’aclamació: “Qui m’estima, farà cas de les meves paraules; el meu Pare l’estimarà, i vindrem a fer estada en ell”. En el cant de Comunió que diu: “El Crist ens va estimar i es va entregar Ell mateix per nosaltres, com una víctima agradable”. Estimar passant per Crist és una bona, molt bona drecera: Déu ens queda més amunt dels núvols i Jesús el trobem per exemple llegint i comentant l’evangeli d’aquest diumenge que la resposta és com la proclamació semblant a la de Moisès adreçant-se al Poble en el desert i la de Jesús proclamant en un altre desert, el d’avui de gent que no sap ni saludar “el veí de la porta del costat”. Expressió aquesta que el papa Francesc utilitza en el document dels denominats exhortació apostòlica, Gaudete et exultate que s’ha traduït per “Alegreu-vos i Celebreu-ho”, que aprofito per recomanar-vos-el, que fa feliç, joiós estimar cap a dalt i cap al cantó. I ja posats a citar un altre document de Francesc porto a esment el Fratelli tutti on ens donarà la seva visió en l’horitzontalitat quan en el capítol sisè: “Diàleg i amistat social” (n. 198-224) parla del poliedre com la gran figura geomètrica “en volum”. Hi ha una cita on es diu que “Déu va crear el volum, el dimoni la superfície”.  No vull deixar de citar en el número 222 “Recuperar l’amabilitat”, on hi llegeixo el “tríptic” del seu avi italià: “si us plau, perdó, gràcies”. Això dins dels terrenys de l’amabilitat. L’amor/ització terme usat per Teilhard que és el camí que fan natura i humanitat per anar a desembocar en el “punt omega”, que és Crist, el mestre de l’amor al Pare i als germans.  

                                               Avui, ja en l’oració col·lecta ja ens inviten a demanar -no augment de sou com els operaris vinyaters del primer torn-, sinó, apa, unim les mans germans, això vol traduir la paraula Col·lecta= de tots en/garba/llats: “Déu omnipotent (Teilhard ens va dir que li anava millor dir: omni/present)i etern, augmenteu-nos la fe, l’esperança i la caritat; i, perquè puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu” També en l’oració sobre les ofrenes és com si diguéssim el “glòria” preceptiu i subratllat: “Mireu, Senyor, les ofrenes que us presentem i feu que en servir-vos busquem per damunt de tot la vostra glòria”. Això és el primer manament: la glorificació del Déu que ens estima entranyablement. I després vindrà el veí...

                                               Ja sabeu que jo tinc una predilecció sobre el text de Pau Als Gàlates (5, 22-23) on en parlar sobre els fruits de l’Esperit Sant es cita per primer l’amor, seguit del goig i de la pau.

                                               Porto a col·lació unes frases d’eminents cantors de l’amor:

            -. Bernat: La puresa, la caritat i la humilitat no són cridaneres, perquè alegren la mirada de Déu. L’amor és suficient en si mateix. Ell mateix s’és mèrit, ell mateix s’és premi. L’amor no busca causa ni fruit fora d’ell; el seu fruit és el seu ús. Estimo perquè estimo, estimo per estimar.

            -. Ramon Llull: Foll és qui sense caritat cuida ser estimat.  Si vols ser amat, ama caritat.  Caritat no et lliga costretament, mes amb llibertat.

            -. Agustí: Estima i fes el que vulguis.

            -. Lleó XIV: L’exhortació apostòlica, la primera veu seva: Dilexi te: El bon samarità de nou. Copio el número 120: “L’amor cristià supera qualsevol barrera, apropa els llunyans, reuneix els estranys, travessa abismes humanament insuperables, penetra als racons més ocults de la societat. Per la seva naturalesa, l’amor cristià és profètic, fa miracles, no té límits: és per a l’impossible. L’amor és abans que res una manera de concebre la vida, una manera de viure-la. Doncs bé, una Església que no posa límits a l’amor, que no coneix enemics a combatre, sinó homes i dones per estimar, és l’Església que el món necessita avui”.  Pica, eh? Pica, perquè cura!

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXX de durant l’any, 25 d’octubre del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 18 d'octubre del 2026

             CONSTITUCIÓ SOBRE L’ESGLÉSIA I MÓN D’AVUI

                                               Aquest diumenge ens porta a fer una renovada i penúltima consideració sobre la relació de la Institució eclesial i els diferents països on està com arrelada i on comparteix, des d’angles diversos, moltes vegades el sentit de la història que es va fent des de la perspectiva humana i social i en els entramats culturals, econòmics, de relacions estatals i  internacionals. Això ens porta a posar en gran valor el document del Concili Vaticà II signat pel papa Pau VI a finals de l’any 1965 que porta per títol: Constitució pastoral sobre l’Església en el món actual. A això ens hi ha portat el fet que Jesús va defugir la comprometedora pregunta que li formularen els fariseus sobre la licitud o no de tributar al Cèsar. Tot amb tot, va posar de relleu que s’ha de donar al Cèsar allò que li és degut i a Déu allò que ateny a les seves implicacions institucionals com a grup que hi té una presència i acció ben clares i  diàfanes. Cal fer algunes prèvies i és que l’Església aquí es presenta com una Institució de llarg abast i compromís, amb la seva articulació i declarada incidència humana, social i moral. Cal també advertir que si bé les consideracions en l’articulat del document són de validesa de i per a tots temps, emperò, cada nova època històrica esdevinguda en el seu procés bé demana un aggiornamento, degut sobretot ara que els temps es precipiten i demanen repensar tantes noves fases de tots tipus com les que estem vivint ara en una contemporaneïtat que se’ns torna novament problematitzada, amb cairells no sols nous sinó impensables anteriorment. Diguem algunes dades del document per poder-lo centrar en allò que té de coexistència i implicació humana política, social, econòmica, cultural i també internacional. Se la cita breument amb les dues paraules inicials, prou significatives: Gaudium et Spes. Crec haver de posar el començament ben clar i rodó: “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que sofreixen, són ensems els goigs i les esperances i les angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res de vertaderament humà que no trobi ressò en els seus cors. La comunitat cristiana està integrada per homes que, reunits en Crist, són guiats per l’Esperit Sant en el seu pelegrinatge vers el Regne del Pare i han rebut la bona nova de la salvació per a comunicar-la a tothom. L’Església, per tant, se sent íntima i realment solidària del gènere humà i de la seva història”. “Per això, el Concili Vaticà II, després d’haver aprofundit en el misteri de l’Església, es dirigeix ara no sols als fills de l’Església catòlica i a tots els qui invoquen a Crist, sinó a tots els homes, amb el desig d’anunciar a tots com entén la presència i l’acció de l’Església en el món d’avui”. Poso a grans trets la composició de tot l’argumentari, començant fent un intent de veure la situació de l’home en el món d’avui, advertint com ja hem dit que en aquests més de seixanta anys que té la Constitució s’han precipitat noves tendències i clamoroses novetats que, no per invalidar el text del Vaticà II, caldrà anar-hi afegint puntualitzacions i afegits substancials: estem en moments històrics que demanen estar atents als canvis de perspectives sempre obertes, així ens toca viure en un il·luminat discerniment viu i actualitzat... A això precisament ens invita i convoca el Sínode 

                                               En un primer moment el Concili ens ha volgut donar una imatge de la situació de l’home actual en els diferents canvis profunds a què està sotmès en tots els aspectes determinants de la persona: canvis profunds, canvis en l’ordre social, canvis psicològics, morals i religiosos, interrogants més pregons de l’home, aspiracions més universals de la humanitat. Passa a continuació a la visió que l’Església té de la persona humana: la “imatge de Déu”, la seva dignitat, la pluralitat de la constitució, la seva llibertat, la dignitat de la seva consciència moral, la seva mort. I passa a fer un estudi sobre l’ateisme avui, les seves arrels i l’actitud de l’Església sobre l’ateisme. Tot això es condensa en un punt, el número 22 on es presenta Crist en l’encarnació com a l’home nou i les derivacions en la visió cristiana de l’home, número que tots els cristians de tots els temps ens l’hauríem de saber com de memòria per les sublimitats que es posen en joc. Només voldria fer esment al llibre de Gonzàlez Faus Acceso a Jesús que acabo de llegir i que ja l’he tornat a començar -que és el que ens passa amb els llibres que hi trobem una mina soterrada de visions noves- i de la congruència entre el nou concepte del misteri de Déu que ens ha estat revelat en Crist i del qual tots els homes són cridats i escollits per a viure’l en el misteri de filiació i fraternitat que ens ha fet partícips la omni/present (com diu Teilhard) gràcia de Déu en nosaltres. 

                                               Després s’endinsarà en la dimensió comunitària de la vocació humana i per tant en la interdependència entre la persona humana i la societat en la que viu inserit com a promotors del bé comú, en les derivacions en temes candents ara i sempre! de la immigració, de la dignitat de tota persona, l’accessibilitat al treball, d’habitatge, d’educació i participació i integració cultural i social, la superació de l’ètica individualista i la solidaritat. Obre, a continuació, un apartat sobre la activitat humana: drets i deures, concepció cristiana de l’activitat de cocreació. L’Església al servei del creixement humà i social.

                                               Un últim apartat sobre problemes més urgents on puntualitzarà el valor i dignitat del matrimoni i de la família i del seu caràcter sagrat de tots dues institucions, afegint-hi jo que ara encara resulta de major urgència donada la situació rupturista que estem vivint en aquests àmbits demogràfics, educatius i socials que esdevenen de primeríssima humanitat. Obre tot seguit el tema punter de la cultura en el sentit més ampli i coextensiu a diversificacions on el tema tecnològic i de la prevalència de la veritat i dels mitjans de comunicació de masses i de la IA que està en la primera pàgina dels “mèdia” amb les seves advertides derivacions vers una possible deshumanització. Parla sobre el tema de l’economia tan revolucionat avui dia en la incidència en un capitalisme concentrat en pocs que dominen les riqueses i la seva polarització en poques mans i en el tema angoixós de la redistribució dels béns, treball i lleure, conflictes laborals i justícia. També fa una acurada immersió en l’àmbit de la política i la participació que és un deure de tothom i no deixar la política només en mans dels polítics. Ampli tractament sobre el tema candent de la Pau, evitant de totes totes l’estigma de la guerra, tan constantment proclamat pels darrers papes... Insistència en fomentar les institucions internacionals, tan menystingudes darrerament, fent prevaler criteris nacionals de caire d’extrema dreta. En tots aquests punts d’atenció singulars es dona els criteris evangèlics i eclesials que suposen i fonamenten la posició ferma de l’Església, àdhuc  amb més precisions donada la situació hodierna de tots aquests temesque donen sentit plenament humà al fet de viure frec a frec amb totes noves generacions que demanen punts de vista més esclaridors. Tots som homes i dones polítics. Els afers humans ens són deguts i no podem tancar-nos en una autorreferencialitat exclusiva i excloent. Seria una bona pensada tornar a replantejar-nos els temes més importants que ho són d’ahir i d’avui. Ens trobem davant d’una nova votació on ens hi juguem present i futur. Cal fer no un dia de reflexió, sinó des d’ara fins emetre el nostre vot. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XXIX, 18 d’octubre del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 11 d'octubre del 2026

                VINGUI  A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE

                                               Posem els dos evangelis en comparació oberta, el del diumenge passat i el d’avui, i aneu notant les semblances: primer de tot és que van dirigits ambdós a la crème del sistema religiós jueu: “als grans sacerdots i als notables del poble, com a destinataris. Són paràboles que tenen un final semblant:  al de la Vinya que acaba “Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar i, aquí en la invitació al banquet del Nuvi: “Molts són cridats però no tants els escollits”. Totes dues escenes presenten el Regne de Déu amb la constatació feta per Jesús que podem sintetitzar tota la seva predicació centrada en el Regne, tema, globalització, viu i de present: “el Regne és a prop o bé és dins vostre”. Aquest tema ja en la missió evangelitzadora és present i constant en tots els sinòptics. González Faus en el seu llibre “Acceso a Jesús” singularitza el “tot revelació” de Jesús en aquests dos motors i horitzons que es complementen: Déu com a Abbà i el Regne o millor Regnat de Déu. Tots dos expliciten un nou concepte de Déu, una renovada vivència, viscuda i predicada pel mateix Jesús i, ensems la projecció en la Nova Humanitat a què estem cridats, seguint el fer i dir de Jesús en la concreció de la seva persona i missatge, històrics. Als que sou venturosament lectors –us felicito!- us recomano d’esplaiar-vos, ni que només sigui en les explicacions del segon capítol del llibre esmentat “Acceso a Jesús”: “Ese hombre llamado Jesús (Jn 9, 11). ¿Qué podemos saber sobre Jesús de Nazaret?”. On se’ns portarà a una nova visió de la persona de Jesús, d’acord amb la revisió acurada de la crítica històrica que posarà dubtes i enaltiments sobre la persona de Jesús, aprofundida i oberta al misteri, tant el seu com el   plnostre, aquest per confluència. Mai s’han vist amb més en connexió i delitosament subratllats. No és qüestió de por a la “desmuntada crítica”, sinó ben a l’inrevés. Quina figura més atraient, més convincent que en surt! Fa referència l’autor a les vides de Jesús que han anat sorgint sota les precisions de la crítica històrica, per posar-ne un bon exemple, la que us he citat de José Antonio Pagola: “Jesús Aproximación històrica”, de la qual estem per començar-ne un llibre més accessible per endinsar-nos-hi: “Volver a Jesús”. Deixeu-me dir que ens és urgent posar unes vies d’accés noves a la figura de Jesús i al seu missatge, massa ancorats com estem en altres maneres de veure més de tipus pietós, literal i a voltes poc seriós, per manca de tenir present que hi ha una ruptura en la remodelació a les nostres minvades catequesis de quan érem catequitzats, bastant puerils i de poca altura, que ara ja més adults en la FE, ara li hauríem de fer un respectuós, però bon “reset”. ¿Per què invito –i una vegada més!- a fer una repensada de les nostres, no dic sols idees, sinó sobretot actituds, valors definitoris respecte de la nostra FE? No podem seguir amb la constel·lació de idees, figures, exemples, relats, propis d’infants que no han percebut com s’anaven substituint els patrons de la nostra fe... Avui, ho podem fer personalment i millor en grup, que és el que ens prem a fer un Vaticà II i un més recent Sínode, reprès, gràcies al bon fer del papa Lleó, que ens ha validat el camí sinodal que vàrem emprendre sota la guia de l’enyorat papa Francesc. No deixem decaure projectes de qualificada renovació eclesial. Precisament és el que demana i proposa tot l’entramat sinodal... És inexcusable un canvi de plantejament en el pensar i sobretot viure!.

                                               Essent el Regne, el tema sobre el que anirem enfilant les Eucaristies d’aquest mes d’octubre, caldrà entrar més a fons en el què significa el Regne de Déu. Avui ens sentirem invitats a la taula familiar, i, a més, per celebrar les noces del Fill del Rei, que -oh descoberta!- la núvia som nosaltres mateixos com a membres del Cos Místic! Les noces en temps rurals de Jesús eren la gran festa pairal de les famílies, la pròpia i la dels amics del nuvi. I encara molt més, si advertim com ja he posat de relleu, que la núvia som nosaltres mateixos en puritat! Tot el viure i conviure de Jesús es va concentrar en una trobada amb el fill del Rei i amb nosaltres com a invitats.

                                               De la mateixa proposta de la celebració del casament del Fill, veurem com el refús, inexplicable, a assistir-hi ens fa posar les mans al cap! -deixeu-m’ho dir així- perquè la no compareixença i les disculpes que llegim en l’altre evangelista que les explicita és d’una manca de sentit i d’una baixesa immensa; res, que no té preu ni sentit, Ai, i tan freqüent!, ai las! Com ens hi trobem retratats i vilipendiats nosaltres mateixos! És allò que ja ha estat objecte d’estudis de sociologia religiosa, que ho abraça i condensa amb la consideració que ha pres el nom d’indiferència, que vol dir menyspreu, que vol dir més ignorància que desdeny...   Som una colla d’ignorantets, que hem deixat incomplerta (abandó dels estudis mig penjats!) la que havia de ser la pròpia madura iniciació cristiana i/o no ha estat o bé s’ha fet amb patrons obsolets! Caldria tornar a fer tot el procés catequètic, amarar-nos de mistagògia, que vol dir accedir al misteri de Déu, al misteri de Jesús i al mateix misteri propi que és una derivació d’un Déu que ens depassa i, però, que el “cuquet” de la nostra consciència de ser batejats, ens hauria de mantenir “prement” des de molt endins les nostres virtuts teologals de relació amb Déu, amb l’Església, amb –millor dir-ho revertit: des d’on s’inicia la relació de Déu amb o en nosaltres: des de la gràcia, de la que parla justament la Col·lecta d’avui, que fa així: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens precedixi i ens acompanyi sempre, i ens faci sol·licits i constants en la pràctica del Bé”.

                                               Tot va començar per un entaular-nos a la Taula (doble: Paraula i Eucaristia) on el Pare ens vol tenir agermanats (“Tutti Fratelli”) Ja nomes obrir pas en la litúrgia de la Paraula, avui, Isaïes ja ens presenta nogensmenys que el Senyor de l’univers, adreçat a tots els pobles, preparant a la muntanya (com expressió de la Ciutat escatològica de la Nova Jerusalem) un convit de “suculència” “vip” i que el fa per homenatjar “el qui esperàvem que ens salvaria: alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat, perquè amb tota certesa la mà del Senyor reposarà sobre aquesta muntanya”. Tota la vida eclesial és marcada per l’aplec permanent en la Taula Eucarística, com a anticipació de la taula escatològica del cel. Ja ho celebrem en l’oració sobre les ofrenes quan resem, tot dient: “Rebeu, Senyor, aquestes ofrenes (pa i vi i Jesús enter! i nosaltres com ofrena personal i comunitària) i escolteu la nostra pregària, i per aquesta celebració encamineu-nos cap a la glòria del cel”.  I quedarà tot plegat ratificat en l’oració post comunió: “Senyor i Rei nostre, us demanem humilment que així com ens alimenteu amb el sagrament del Cos i de la Sang del vostre Fill, ens feu també participants de la seva naturalesa divina”. Ja veieu que tot respira convivialitat que és la trama de tots els textos d’aquest Eucaristia. Aprofito per dir-vos que seria molt fructuós poder preparar-nos per cada eucaristia podent llegir “divinament” (el Vaticà II parla d’introduir-nos en la Lectio divina) i, així, poder “macerar” tots els textos que després els proclamarem en la Missa dominical. Abans, els  més sensibles a la litúrgia tenien el seu missalet o bé l’eucologi per poder treure els benifets i gràcies del convit dominical. Apa, demaneu els llibrets de “La Missa de cada dia”, siguem ensems cridats i elegits,  això per gràcia i per responsabilitat de persones adultes en la Fe. És la professió de FE eucarística, a seguida de la Consagració.  Proclamem el misteri de la Fe: Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.  

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII de durant l’any, 11 d’octubre 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 4 d'octubre del 2026

                  LES  CONTRAPÀGINES  DEL GÈNESI

Arribem al tercer diumenge en què la vinya és el centre de tota l’acció litúrgica, amb les diverses connotacions que hem anat extraient diumenge darrere diumenge. En efecte, el concepte Vinya atresora les més altes significacions. És la paràbola fonamental i fonamentadora de la relació de Déu amb tot el creat i amb la humanitat sencera. Destriem-la: en el context d’una cultura i món rural, de pagesia, el conreu de la Vinya és l’exponent de tot el treball d’agricultura i és com el súmmum de l’extracció del més preuat (el raïm, la beguda) que aporta la natura. No és d’estranyar que arribi a la configuració del Cosmos i de la meta-història. En una visió teilhardiana Déu abocà en la naturalesa allò més entranyable i que il·lumina tant el Medi diví com l’Himne de l’univers. Joan, en el pròleg del seu evangeli, ens planteja que en l’acte de crear és Jesucrist, coautor, com la “Paraula que estant amb Déu al principi. I per Ell tot ha vingut a l’existència, i res no  ha vingut sense Ell”. El poble de Déu es transmuta com una vinya escollida i com ens indicarà el salm 79: “un cep vau portar d’Egipte, com a significació d’un nou poble de promissió, dirà: “veniu i visiteu aquesta vinya que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta”. En Isaïes tenim l’himne de l’excel·lència de la vinya. Ho podrem seguir en la primera lectura d’avui. Les expectatives que l’amo havia posat en la seva vinya: Què més podia fer que no li hagi fet? N’esperava bon raïm perquè surt agre? La cançó acaba en tragèdia: “la convertiré en terra erma, no l’esporgaran ni la cavaran”. Paraula de profeta! En l’evangeli d’avui veiem que les garanties del millor conreu queden terriblement frustrades, fins al punt que en el relat s’hi congrien tota la història del deïcidi, de la Història de les més anorreadores conseqüències, d’una diguem-ne la contra-història d’una creació imaginada reeixida, però que va anar de mal en pitjor... Raó per la qual Déu ha pensat a “refer” els primers 11 capítols d’un nou i renovat Gènesi. En aquestes línies genesíaques s’hi transparenten el mal i la càrrega destructiva que s’hi palesen en aquests primers passos errats i que en certa manera desfan el pla del Déu creador, somniat bell i ple de bellesa i de bondat: La cosa no va durar gaire en una aital contrapartida als bells projectes divins, oidà!:  La caiguda dels nostres pares Adam i Eva, que transgredeixen el manament de no menjar de l’arbre del bé i del mal: “sereu com déus”. Aquesta és la tornada de fons en aquesta creació primera; foragitats del jardí-vinya-paradís. El mal s’enfondeix entre Caín i Abel, els temps de Noé i el diluvi, aliança de Déu amb Noé, nou començament i la Torre de Babel. En l’encarnació de Jesús tenim el recreador i el remodelador de tot el Creat, singularment de la Nova Humanitat. Una refosa de les dimensions del Mal, recreant-ho tot de bell nou en Jesucrist. La mateixa lectura de la Carta de Pau als filipencs que ens ha acompanyat durant aquestes tres dominiques segellarà el nou món, recreat en Crist i serà com una nova plantació de la vinya com és de veure en el capítol 15 de Joan. Hem pogut tornar a poder conrear la vinya, ara revalidada en Jesucrist. Nosaltres hem estat cridats en Jesús a refer les primeres pàgines del Nou Gènesi. Aquí rau tot el misteri de l’Encarnació, que ens engloba a tots i ens dona una nova oportunitat de promoure l’èxit en la remodelació de la natura humana. Realment és una nova línia de concebre la lliure dotació deliberativa, aquesta llibertat que Déu ens ha donat fins al punt de que la omnipotència de Déu pugui esdevenir un atzucac, una aparent contradicció: Déu es posa a prova a Ell mateix, admetent la posada a contradicció allò que va començar en els primers versets del Gènesi: Creà tota mena d’animals domèstics i salvatges: Déu veié que tot era bo. “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els va beneir, dient-los: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos”. Aquesta és la gesta que Déu espera de tots nosaltres. És l’hora de les novetats, refermant la nostra contribució a partir de la nostra col·laboració a l’acció de la gràcia, sense la qual res no es pot fer. Però la nostra vinculació gairebé biològica en el símil del Cep i les sarments ens permet augurar que la vena limfàtica  passarà per les conjuncions arbòries i portaran a una fructificació envejable. Atenent : “La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”.

                                               Tornen a la Carta als filipencs: “Déu és testimoni de com us enyoro a tots per l’amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s’ompli més i més encara fins a vessar, de coneixement i de clarividència, perquè sapigueu discernir allò que més convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu. Per a mi viure és Crist. Per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, d’afecte entranyable i compassiu, us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el major amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. I ara es descabdella l’himne sota la similitud dels mateixos sentiments que tingué Jesucrist. Aquí Pau insereix un himne possiblement anterior a ell i és un dels texts més importants sobre l’Encarnació de Jesús, fent-se un no res, prengué la condició d’un esclau, mort per salvar la nissaga humana per raó de la qual el Pare l’ha exaltat i li ha donat aquell nom que està per damunt de tot altre nom; que tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare”.  “Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les vostres accions. Tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a Ell i de viure unit a Ell. Tinc la justícia que se’ns dona per la FE, la que prové de Déu i es fonamenta en aquesta FE. Així conec el Crist i la força de la resurrecció i puc entrar en comunió amb els seus sofriments, tot configurant-me en la seva mort, esperant d’arribar a la resurrecció d’entre els morts. Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”. Soc ben conscient de que m’he extralimitat, però de no haver-vos-ho transcrit, em recaria d’allò més...

                                               Les col·lectes dels tres diumenges viscudes sobre el contingut de les lectures se sobreposen i prenen una intensitat i profunditat que bé poden portar-nos en pregària a una vivència cristològica i trinitària que no cal que us hi movem ni conduïm. Vertaderament hem desbrossat el camí per viure i conviure aquesta “magnifica humanitat” nova. Només m’he pogut referir a l’obra de José Ignacio González Faus, La Humanitat nueva. I em sap greu no tenir-la a mà, perquè hagués servit d’una comprensió més vital i compromesa, donat el tarannà de Gz, Faus.

 P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana XXVII de durant l’any, 4 d’octubre del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 27 de setembre del 2026

                        VINE  A  LA VINYA  DE  LA INTERIORITAT

                                               Durant tres diumenges successius el tema de la vinya campeja, i és on se’ns invita a treballar-hi des de diverses perspectives. Tema, aquest, ja molt present en l’Antic Testament: (Is. 4, 1ss: “La cançó de la vinya i en tants salms), avui li donarem un tomb fonamental. L’Amo ens insta a pouar en les intimitats de la pròpia interioritat. Ens hi introduirà Joan sempre amatent a seleccionar temes de la major intensitat i en el capítol 15 ens sobta agradosament amb aquest íncipit: “Jo soc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater... Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en Mi i Jo en ell dona molt de fruit, perquè sense Mi no podeu fer res. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. Tal com el Pare m’estima, també Jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”. Ja està tot dit i ara no ens tocaria res més que franquejar el misteri del Déu en nosaltres i deixar que Ell hi faci de “les seves” en el nostre dedins. Tot això em porta a la lectura segona de matines del dia de sant Agustí, text que l’he llegit un seguit plaent de vegades i que jo, conscient de que no el tindreu a mà, us el copio perquè el pugueu gaudir un niu de vegades. Són seleccions del llibre que ha marcat època en els àmbits d’espiritualitat d’alta gamma: “Les confessions”: “Oh veritat eterna, oh caritat veritable, oh eternitat  estimada! Vós sou el meu Déu; per Vós sospiro dia i nit, i, quan us vaig conèixer per primera vegada, Vós em prenguéreu perquè jo veiés que existia el que jo havia de veure i encara no estava en condicions de contemplar. I percudíeu la debilitat de la meva vista, adreçant amb força els seus raigs cap a mi, i jo em vaig estremir d’amor i d’horror. I vaig adonar-me que em trobava lluny de Vós, en la regió de la dissimilitud, com si escoltés la vostra veu que ve de lluny: “Soc menjar d’adults; creix, i em menjaràs. I no em transformaràs en tu, sinó que tu et transformaràs en Mi”.  I jo buscava la manera d’adquirir la fortalesa que em fes apte per gaudir de Vós; només la vaig trobar tot abraçant el missatger entre Déu i els homes, l’home Jesucrist, que és Déu per damunt de tot, beneït per sempre, el que clama i diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida i l’aliment encarnat (que jo encara no tenia forces per menjar), perquè el qui és la Paraula es va fer home, a fi que la vostra saviesa, que ha creat totes les coses, es convertís en llet a la debilitat de la nostra naturalesa. Vaig trigar a estimar-vos, oh formosor tan antiga i tan nova, vaig  trigar a estimar-vos! I això que Vós estàveu dintre de mi i jo fora; i us buscava per fora i jo, deforme, m’abraonava sobre aquestes coses boniques que Vós vau crear. Vós estàveu amb mi, però jo no estava amb Vós. Em retenien lluny de Vós aquelles coses que, si no fossin en Vós, no serien. Vós cridàreu i clamàreu i vau rompre la meva sordesa, vau brillar i vau resplendir i vàreu foragitar la meva ceguesa; exhalàreu el vostre perfum i el vaig aspirar, i anhelo per Vós; us he gustat i tinc fam i set; m`heu tocat i m’ha arborat la vostra pau”. Respireu a fons, com jo ho he fet i tres vegades després de transcriureu-el.

                                                           El diumenge anterior vaig insistir en el tercer component del lema del sínode i, aquesta vegada ho vull fer en el primer dels tres termes, és a dir posant l’accent en la Comunió, que és “El cor de la sinodalitat i especificat en “Cridats per l’Esperit Sant a la conversió”. En efecte, llegeixo en el número 24: “No és possible comprendre plenament el baptisme sinó dins de la iniciació cristiana, és a dir, de l’itinerari a través del qual el Senyor, mitjançant el ministeri de l’Església i el do de l’Esperit, ens introdueix en la FE pasqual i ens insereix en la comunió trinitària i eclesial. Aquest itinerari té una varietat significativa de formes segons l’edat en què es realitza, dels diferents accents propis de les tradicions orientals i de l’occidental, i de les especificitats de cada Església local. La iniciació posa en contacte amb una gran varietat de vocacions i de ministeris eclesials”.  “Dins de l’itinerari de la iniciació cristiana, el sagrament de la Confirmació enriqueix la vida dels creients amb efusió particular de  l’Esperit en vista al testimoni. L’Esperit del que Jesús era ple (cf. Lc 4, 1), que l’ha consagrat amb la unció i l’ha enviat a proclamar l’evangeli, és el mateix Esperit que s’aboca sobre els creients com a segell de pertinença a Déu i com a unció que santifica. Per això la Confirmació que fa actual la gràcia de la Pentecosta en la vida del batejat i de la comunitat, és un do de gran valor per a renovar el prodigi d’una Església promoguda pel foc de la missió, que tingui el coratge de sortir pels camins del món i la capacitat de fer-se comprendre per tots els cridats a contribuir a aquest impuls, acollint els carismes que l’Esperit distribueix abundantment a cadascú i comprometent-se a posar-los al servei del Regne amb humilitat i esperit d’iniciativa creatiu. La celebració de l’Eucaristia, especialment els diumenges, és la primera i fonamental forma com el sant poble de Déu es reuneix i es troba. En la celebració eucarística se “significa i realitza la unitat de l’Església”. En la participació plena, conscient i activa de tots els fidels, en la presència de diferents ministeris i en la presidència del prevere, es fa visible la comunitat cristiana, en la qual es realitza una coresponsabilitat diferenciada de tots per la missió. Per això l’Església, Cos de Crist, aprèn de l’Eucaristia a articular unitat i pluralitat: unitat de l’Església i multiplicitat de les assemblees eucarístiques: unitat del misteri sacramental i varietat de les tradicions litúrgiques; unitat de la celebració i diversitat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris”.

                                                           En la celebració del funeral d’un bon amic i dels seus pares amb els qui vaig coincidir en un llunyà equip de matrimonis vaig parlar dels tres naixements que es donen al llarg de la vida d’una persona. El primer és el naixement a casa, a la natura, a la vida i en la perspectiva del lligam amb tot el creat, a l’univers, essent “pols d’estrelles”, lligam que haurem d’explicitar en el desenvolupament dels lligams que anirem fent amb les coses i les persones, amb la creació: fauna, flora, humanitat, tot sota la primera empara i cura dels pares i de l’escola, despertant percepcions, maneres de dir, fer, veure, pensar, sentir i conviure establint lligams de relació, d’amistat, d’amor i benvolença. El segon naixement és com li deia Jesús al fariseu que el visita d’incògnit, que és un tornar a néixer de l’Esperit que obre comportes a tota la fluïdesa de la fe i del baptisme com una escalada vers un grau nou de relació amb Déu i amb el proïsme i que identifica la manera de ser i de viure en cristià. Parlava també d’un tercer naixement que és la mort que va seguida de la plenitud de vida en Déu. Així l’hauríem de viure com la vivia Pau a qui aquesta setmana ens deia que a ell li suposaria un guany poder viure ja amb Crist que és –deia- la seva vida. I que si optava per quedar-se encara en vida era pel bé i evangelització que podia oferir-los-hi en vida terrenal. Això ho dèiem glosant el vers del Cant espiritual: “sigui la mort una major naixença”. Aquesta visió d’obrir porta i horitzó celestial no sol ser massa freqüent. Li tenim excessiva por a la mort. La mort fou vençuda per Jesús i per tant és una invitació a pujar l’últim esgraó de l’escala de la vida. Em vaig atrevir a dir que llegissin el llibre de Teilhard de Chardin “El medio divino”, cosa ben inusual en un funeral, perquè tracta tots aquests motius d’una forma única. El mateix faig ara amb vosaltres, a tall d’amistat. No he llegit cap llibre que m’hagi plagut d’una manera tan abassegadora. Diu d’ell el seu autor que s’hi sent dibuixat i definit a la perfecció. És un regal que us feu, no en tinc cap dubte. Interioritza i de quina manera!!! 

P. Josep  Mª Balcells.

Diumenge XXVI i setmana tota del 27 de setembre del 2026  Sabadell

Homilia del diumenge 20 de setembre del 2026

                 VINE  TAMBÉ TU  A TREBALLAR  A  LA VINYA

                                               Mai és tard, si el Senyor et pren per a treballar, ni que sigui per una hora. Sabent com acaba la paràbola, aquesta hora serà ben bé l’hora de Déu i excepcionalment meva. Sabem que la crida a treballar a la vinya val tant com treballar magníficament per al Senyor i per als germans. Tot comença amb una crida discreta, “apa, vine tu també”.  Avui a la plaça que és on es planten els qui s’han de llogar (com si diguéssim a la plaça Urquinaona, segons diuen). Som grandets els que esperem la benèvola indicació de l’Amo. Ja hem passat pels dos primers estadis del desenvolupament de la trilogia de “trobar-nos” en el carrer de cada dia, segons les indicacions del nostre benamat Pla: “saludats, coneguts i amics”. I justament apareix el Petit Príncep expectant al lloc d’espera per ser llogat, i que pensa  trobar amics possibles perquè darrerament està cercant-ne un i que farà de la seva casual trobada amb l’aviador que es troba al desert i  a cavall de la conversa amb ell, en farà la millor amistat de la seva vida. I, així, dona tombs pel món i torna al Born. Li anirà descabdellant tota la seva història des de l’asteroide B 612 i passant per tot el llarg de la història que ens narra Saint-Exupéry i que dona veu a l’aviador que és ell mateix i que ens invita a aprofitar tota la setmana per fer una deliciosa relectura del llibret que és una meravella, que conté poesia i psicologia a manta. I les escenes finals et posen el cor enarborat i a “cent per hora” o millor en un comiat que “no és un adéu per sempre”, sinó un “a reveure” mirant i “alçant la mirada” com ens varen dir al peu de la Torre de Jesús i veuràs com “no hem perdut aquesta presència que ens ha fet “amics per sempre”, comenta l’aviador poc abans que el noiet de “cabells d’or” li diu que ja vol tornar a l’estrella, a casa seva”. “És un misteri molt gran. Per vosaltres que també estimeu el petit príncep, com per mi, “a l’univers no hi ha res d’igual si en algun lloc, no se sap on, un be que no coneixem s’ha menjat una flor o no, una rosa... Mireu el cel. Pregunteu-vos: el be s’ha menjat la flor o no? I veureu com tot canvia...  “I cap persona gran no entendrà que això sigui tan important”.  No doneu per finida la lectura d’un llibre que us ha enamorat.  Deixeu-ne per fer una rellegida més; digueu-vos que cap sigui la última relectura. Jo em dic que “sempre sigui la penúltima”,  per no perdre el goig de poder tornar-hi una vegada més.

                                               Tot això en el context de l’eucaristia del diumenge que va plena de suggeriments: “Cerqueu el Senyor, cerqueu com fa el petit príncep que va cercant qui li doni les respostes esclaridores, respecte del be i la rosa. “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop. És tan generós ho dirà l’amo, atallant els de la primera tongada d’aparaulats per anar a la vinya... “Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra”. Pau serà dialècticament tan rotund: “Si Crist no ha ressuscitat, nosaltres no ho farem pas”. Però les coses són ben diferents, perquè “Crist que és la nostra vida, glorificarà el nostre cos”. I com  Pau , “si puc fer un treball profitós veig més necessari que continuï en la vinya del Senyor i ajudar-vos ni que sigui en allò minso que us puc fer. Ja ens ho ha ben dit la Col·lecta d’avui que l’anirem repetint tota la setmana els dia que ens ho permeti la mateixa litúrgia o bé prenent-la com a mantra pel nostre compte: “Oh Déu, Vós heu volgut que tota la llei consistís en l’amor a Vós i  al proïsme, feu que complim els vostres (de)manaments, i arribem així a la vida eterna”. També, ja sabeu que la meva dèria són les tres oracions de l’eucaristia: Al moment de les ofrenes demano: “Accepteu, Senyor, els dons del vostre Poble...” (Atenció al document del Vaticà II sobre l’Església com a poble de Déu, que som tots nosaltres)  “perquè obtingui  en la celebració dels sagraments allò que creu per la FE”.  I -ja ho sabeu. que a la tercera va la vençuda- que és la de la postcomunió:  “Ens heu alimentat, Senyor, amb els vostres sagraments; ajudeu-nos a mostrar en la nostra vida els fruits de redempció que aquí hem rebut”.

                                               Una altra idea que m’ha pervingut una i altra vegada és de tall plenament sinodal. Perquè totes les conclusions sinodals sintetitzades en la “comunió, participació i missió” fan cap a desembocar en la crida a posar-nos en “pla de treball anant a la vinya en missió d’evangelitzar”, que és com els ho diu als corintis com l’alternativa de Pau: el meu desig és de morir ja, per estar amb Crist, com incomparablement millor, però -pensant en vosaltres- veig més necessari que continuï la meva vida corporal, és  a dir: anar a la vinya del Senyor i guanyar-me el pa i la vida de cada dia”.  Llegeixo en el número 142: “La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana: (baptisme, confirmació i eucaristia) i s’hi arrela. En la història de cada un hi ha l’encontre amb moltes persones i grups o petites comunitats que han contribuït a introduir-nos en la relació amb el Senyor i en la comunió amb l’Església: pares i familiars, padrins i padrines, catequistes i educadors, animadors de la litúrgia i treballadors en l’àmbit de la caritat... A vegades, acabat l’itinerari de la iniciació, el lligam amb la comunitat s’afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no és un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l’amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist ( (Ef 4, 13) i obertura  als dons de l’Esperit per un testimoni viu i joiós de la FE. Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l’Eucaristia forma cristians: “La plenitud de la nostra formació és la con/formació a Crist [...] no es tracta d’un procés mental, abstracte, sinó d’esdevenir Ell”. Per a molts fidels, l’Eucaristia dominical és l’únic contacte amb l’Església: tenir cura de la celebració de la millor manera, amb especial atenció a la homilia i a la participació activa de tots, és decisiu  per a la sinodalitat.  A la missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des de dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d’un i gràcies al ministeri d’alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació –les tres pedres angulars de la sinodalitat- es realitza i es renova en cada Eucaristia. Tot sense pèrdua, no us ho sembla? I encara més al número següent continua la conversa amb el to de afermar-se bé i enfilar escales amunt (recordeu: la catedral de Girona!): “Una de les peticions que ha sorgit amb més força i de tot arreu al llarg del procés sinodal és que la formació sigui integral, continuada i compartida. La seva finalitat no és només l’adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d’obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes,  Per tant, ha d’interpel·lar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament. Altrament marcada ha estat la insistència en la necessitat d’una formació en què participin junts homes i dones, laics, consagrats, permetent així créixer en el coneixement i estima mutus i en la capacitat de col·laboració. Això requereix la presència de formadors adients i competents, capaços de confirmar amb la seva vida tot allò que transmeten amb la paraula: només així la formació serà realment generadora i transformadora”. Us torno a invitar a rellegir el Petit Príncep i  a refer el seu periple per aquests asteriodes de Déu i a aprendre vivencialment tot el que ens pot aportar aquest amic de l’ànima, saludat, re/conegut, amic-amic de veritat. El secret de la Guineu ens pot obrir la mirada del cor.       

P.Josep Mª Balcells.

Diumenge XXV i setmana, 20 de setembre del 2026  Sabadell

Homilia del 13 de setembre del 2026

        FER  PREGUNTES  I  INCENTIVAR-LES  SOCRÀTICAMENT

                                                Similarment a L’Àngelus de Monet, de bon matí bo i caminant, anant a con/celebrar l’Eucaristia a les Vedrunes m’agrada resar (boca closa!) l’Àngelus i avui en arribar al tercer incís: “I la Paraula es va fer home, i habità entre nosaltres”, de cop i volta m’han aparegut dues derivacions de la primera. “I la Paraula ens va fer homes” i “I l’home es va fer per la Paraula”. Tres afirmacions axials: jo les sintetitzo així: Què, Per Què i Com. Cadascuna respon a tres grups de la vida d’una persona: el Què: a la infància-primària, per entendre’ns. El PER QUÈ a l’adolescència-primera joventut. El COM a la primera maduresa cap a la trentena aproximadament. Totes les veig en relació amb la paraula.

-. QUÊ: Homo ludens: Per a ell el jugar és el seu “treball”. Manipular, tocar les coses aprendre'n el nom. La Montesori ens pot guiar... Mans i ulls obren un petit món que és ple de coses i noms: univers de la natura. Anar enriquint el vocabulari, parlat primer, identificat gràficament i escrit faran l’escola del creixement intel/ligent. Els agrada parlar, cal ajudar-los en allò que avui en diuen la “lecto-escriptura” fonamental i de conseqüències d’estudis ulteriors i d’encetar un desitjat lector dels que saben parlar, llegir, escriure i comencen a fer-se la seva primera biblioteca... Són els anys més “productius”: els fem intel·ligents per sempre.

-. PER QUÊ: Homo inquiens. És l’hora d’aprendre a pensar, a fer-se preguntes, a escoltar els que parlen bé i són profunds. El mètode socràtic, la mayèutica és determinant si aconseguim una creixent recerca del sentit natural i el metafòric, “alat”; els hem de fer pensadors, encuriosits per desentranyar natura i humanitat, habituats a diccionaris generals, específics, de sinònims/antònims. Que sàpiguen redactar, sintetitzar, que treguin el carnet de la Biblioteca pròxima i que llegeixin i que dels d’acció, ficció passin als de no-ficció i que organitzin els de la seva biblioteca personal i ordenats els freqüentin. Tot rau en la Paraula precisa,  escoltada, gaudida, apresa i usada. Aquí Pisa hi farà estada i millor estada...

-. COM. Homo Sapiens. Estem en l’etapa més desitjada. Sabem el sentit dels sentits i hi posem les ganes de ser-hi constants en valors, virtuts, tendències, programes, propòsit. Sap de què va la vida i cultiva la veritat que és Déu i l’amor quan som vidents i oients de l’univers que ens sosté i que “flueix en el nostre interior més íntim i esperançat. Hem venen i revenen Paraula d’home d’en Garaudy i de l’home de la Imma Monzó: “Un home de paraula”. Víctor Frankl “El sentit de la vida.” “El medi diví” de Teilhard de Chardin, etc.

                                               Volia parlar-vos d’un llibre que m’ha seduït, ja us n’he parlat manta vegada: l’escric amb delectança i volent-vos traspassar el seu esperit a fons i a fons. Es titula El Arte del dialogo  de Robert Apatow. El considero excepcional i no exagero, com acostumo a fer-ho per sol·licitar-nentrada... Ensenya sota la batuta de Sòcrates a aprendre a pensar (el Pensador de Rodin; em  ve la imatge  de seguida!). Per pensar un s’ha de fer un seguit de preguntes: tot i que tenint en compte que poden tenir  tantes preguntes sense respostes... Serem, sabrem el que testifiqui el nombre alt, llarg i profund de les paraules que sabem i usem. Això seria la primigènia riquesa de paraules que sabem i de com s’enllacen. Saber i entendre la literalitat. A cada mot el seu sentit primer i és el de més ús, però si mireu el diccionari veureu que posa dos o més de diferents usos del mot en qüestió. ¿Per què ha desaparegut de les eines d’aprenentatge l’ús del primer “diccionariet”, del qual n’hauríem de tenir els adequats als tres estadis de pujar escales amunt?  De seguida m’ha vingut a “les ments i cors” l’escalinata que dona accés a la Catedral de Girona que és la millor paràbola del que significa pujar a l’últim replà que ens obrirà el pas a la contemplació del tapís de la CREACIÓ.  En néixer estem a peu pla, al començament de la pujada. No és el Sísif de Camus, anem esglaó a esglaó i si la càrrega de la perdrota se’ns en va dels braços, només caurà al graó antecedent i, apa, a anar fent l’esforç domèstic i diari, com feia el Petit Princep en el seu estel, just just en  despertar-se...) Avui hem llegit els llegidors “de missa” que Pau ens invitava a fer de la vida una cursa adaptada a les possibilitats i motivacions pròpies dels tres estadis que hem dit més amunt (ICo 9, 22b-27).  No m’hi allargo, cadascú s’ho pot fer per a ell mateix. Tot això i més pren iniciativa de l’epístola de Pau que vàrem llegir ahir mateix. Els que tenen (i usen!) “La Missa de cada dia” ja ho constataran per ells mateixos (1Co 8, 1b-7). Fa una al·lusió determinant a la consciència no formada: tots en som uns bons “cofrares”. Anem tan estrets i tan pobrets, “mancats i exigus” d’informació/entesa/coneixement (és una vulgar còpia a les moltes vegades que ens ho diu Infocat). Tota la setmana, litúrgicament, té una unitat que hem de saber descobrir, inquirir i descansar-hi amb el “benestar emocional” que ens deia el saberut de l’Emilio del Río en el seu Carpe Diem, de fortes ressonàncies per a qui es pren les lletres a pit, i hi desgrana tot un raïm de consideracions...

                                               M’oblidava de dir que hi ha una diferència abismal entre el que es diu que és la VEU (Joan Batista) i la PARAULA (ho trobareu en el protoevangeli de Joan. Poso la cita perquè ens hi habituem, que hem d’anar a les fonts, sempre que es pugui: (Jo 1, 6-8; 19-28) “Jo soc només la VEU, Ell és l’Anyell de Déu, és el Messies, és -ja ho hem dit-: la PARAULA que es feu Home; en dirà enigmàticament l’Anyell de Déu, i en batejar-lo va sentir la veu Altíssima del Pare que va entronitzar la Paraula encarnada: com “el meu estimat”.

                                               Havia previst parlar-vos -però no puc allargar-me com voldria-, d’una experiència d’un capellà “arraconat”, confinat en un poblet de mala mort, perquè els feia basarda de lliure que era, tota una celebritat italiana Don Milani, que va fer de la mainada del seu poble uns “lletrats” en primera instància, els va fer llegir i comentar el diari !!!, iniciant allò que avui és dolorosament mancant la primera alfabetització, entrenant-los a dir la paraula justa i a expressar-se, verbalment i per escrit. Allò que en diem la “lecto-escriptura”: ara en van plens els mitjans...  Els ensenyà a parlar i escriure. Ell ho havia caçat del brasiler Paolo Freire.  Tinc a mà un llibre fet per un dels deixebles de MILANI, més coralment significat, el nostre p. José Luis Corzo Toral que a Salamanca va iniciar -ja als anys ”70”- una experiència similar a la de don Milani a  Barbiana, a La Casa Escuela Santiago 1.  Tinc a la vora el llibre Escritos Colectivos de muchachos de pueblo; per cert dedicat a la Mestra Adele Corradi “la mejor del mundo” (como dijo el Milani), fent al·lusió a l’obra que va escriure Don Milani “Carta a una Maestra”. Com m’agradaria fer una conversa amb els meus lectors sobre la importància del llibre en la vida allargada amb uns espais i temps d’allò que els clàssics en deien oci, en contraposició a neg-oci. Jubilats, encara i sou a temps...

                                               Com m’agradaria introduir “suaviter” a tothom a enriquir el seu vocabulari, a entrar en grups o clubs de lectura, a grupets que prenent el nom i els fets “volen, volen d’ales” comunitàriament (una activitat: un ser i estar, un formar un grup dels que perduren, com em deia ahir mateix qui formant part d’un dels d’Escola de Pares de l’antigor han “perseverat” quaranta anys i més..., reunint-se cada mes. Un miracle de la naturalesa humana, abans que no ens l’esguerrin els de la IA i cia. i ens facin recomençar allò d’en Pedrolo : “Manuscrit del segon orígen”.

                                               “Som natura”, que diu ara el nostre exiliat jove , “som parla”: parlem ve de parla i qui no té paraules que no parli. La saviesa va de multilocució a dejunar del malbaratar parles i no dir res, a tenir compte de que, perquè, per a què , com on i  quan dir la paraula justa. Un senyor de poques paraules, tot un Senyor que diu la paraula justa en el moment oportú i amb comunicació emotiva de qualitat. Llegiu els Sapiencials de la Bíblia...

                                               ¿Sabeu que vol dir Testament? Vol dir deixar-ho per escrit i ben escrit com feu Moises a la segona, perquè a la primera davant del Vedell d’or els va trencar les pedres inscrites de l’Aliança i després els hi va fer cantar, testar testimomoniar  i d’aquí hi ve l’Antic Testament que van desdir en els fets, com se’n planyia el profeta quan deia: “Aquesta gent m’honora amb les paraules (buides de contingut), com de nius fullats i del viure-conviure que ja no li podem donar ni un ral...

                                               Plego que no us vull atabalar més. La cosa, tanmateix “se las trae”, en traducció puritana: “va de bo de bo”!

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XXIV de durant l’any litúrgic, 13 setembre del 2026  Sabadell