Homilia del diumenge 26/03/2023

                     JA  HEM  PASSAT  DE  MORT  A  VIDA

                                               Estem fent les penúltimes estrebades d’una marató quaresmal, molt ben acompanyats dels nostres entrenadors o coachs -digues-ho com vulguis! Hi vull posar noms concrets: L’evangelista Joan que ens acompanyarà i ens deixondirà dels nostres ensopiments, durant tota la setmana entrant; i Pau en l’Epístola-Mare, la que va escriure als romans i que aprofitant el caire que vull donar a aquestes paraules d’invitació a anar a fons, us recomano de llegir-li com a mínim des del capítol 5è fins al 8è. Ja llegint Joan aquests dies antecedents, m’he trobat amb aquesta frase fonamental:  “Us ho dic (en present!) amb tota veritat: Els qui escolten el que JO dic  i creuen en Aquell (el Pare) que m’ha enviat tenen Vida Eterna,... perquè ja han passat de mort a vida... perquè el PARE que és font de tota VIDA, ha fet que el FILL també ho sigui”. Estem, germans aquí, parats i com travats, però amb ganes d’encetar caminada: “Escoltar el Fill, Creure en el Pare”. Amb aquestes dues premisses ben sobreactuades, “Ja tenim, ara de present!, la Vida perdurable”, la Vida –com una Lluna- en quart creixent- fins a la glòria de la Lluna plena i nova, pasqual, imatge de Maria, mare de l’Església, la plena de gràcia, segons els pares apostòlics dels primers temps, que comentaven que la lluna no té llum pròpia i que tota ella, lluminosa, és  reflex de la que és substancial, la que prové del Sol que és Jesús, incandescent, que no es pot mirar fit a fit, sinó amb filtres, que ens els dona l’Església a través de la Paraula contemplada, de la qual n’és dispensadora i “entusiasmadora”. Jo soc la llum de la vida! Ho creus?                                         

Mireu, faig aquesta rotunda afirmació, imitant la convicció de Jesús, en dir-nos-la: “si no m’escolteu, no tindreu vida en vosaltres!”; és a dir: no sereu de veritat deixebles meus, cristians de dret i de fets. Si no heu llegit pausadament, compassadament  tot l’evangeli de Joan, patró i metro de tothom que pretengui dir-se, sentir-se fill de Déu, germà de Jesús, deixeble seu -de totes, totes-. Sense haver fet una immersió en el misteri de Jesús, intentant anar -de graó en graó- devers el fondo de la insondable identitat de la seva Persona; que -a fi de comptes- era el propòsit i l’intent essencial per anar a fons en els exercicis quaresmals d’enguany, tal com ho vàrem internalitzar en la col·lecta del primer diumenge –perdoneu-me la meva indelicada insistència!: les dues comeses quaresmals: “conèixer més i més el misteri de Crist i viure’l amb totes les seves virtualitats”, Ens hi sortiran, en Joan, tots els episodis dels evangèlics que ja hem llegit fins ara, la samaritana i Nicodem i avui tota la tragèdia no atesa inicialment (?) i després glorificació del Pare (!) en la reviviscència de Llàtzer.

            Parlem entre nosaltres, gent d’escola, de la disrupció escolar i social que es produeix amb un índex percentual dels més alts de tot Europa, que fan plorar, del fracàs escolar, que arrossega conseqüències en àmbits no solament d’estudis, sinó socialment, culturalment, i en definitiva excloents àdhuc laboralment, ai las!. Una cosa similar passa a nivell de l’Escola de l’Evangeli de la que parlava Pau VI. El nostre Mestre, Rabí o -el “Profe” dit entre condeixebles- ha de lamentar que els escolars dimiteixin i abandonin abans de passar l’Assignatura de Comuns que és l’Evangeli de Joan. Hi ha una fuga fonda, trista com una sima: els deixebles abandonen aquesta assignatura abans de saber-ne un primer borrall, sense posar l’elemental atenció, perquè el Mestre ens pugui fer estimar l’assignatura. No havent tingut la primera experiència d’un tu a tu; només amb la doctrina de primers cursos de primària espiritual, com a bagatge memorístic i de quatre pregàries, només. Menystenint allò que ignoren! Així ens trobem, malauradament, amb una indigència de tipus religiós i sobretot de fe, que espanta! Ni nocions (els noms de les coses) tan sols, que això és només primera cultura religiosa, però l’evangeli o és vida o no és res. I això és imputable a moltes persones grans que som nosaltres, que hem fet derivar el fet religiós en uns practicants closos en els seus pietismes, que fan pena de veritat. No ho hem sabut fer, ai i més ai! On és la Formació Permanent? Moltes persones estem mustigues en un cercle ofegat de pecats “repes” i de rutines d’extracció, ves a saber de quan i com... Fracàs de l’Escola de l’Evangeli! Tots en tenim la culpa, però ara no és moment de lamentacions sinó més aviat l’oportunitat d’emprendre el pas d’una intensitat renouera que ens porti a estimar el què adés hem desvalorat, bo i ignorant de què es tractava...  Perquè no fem un esforç en aquestes dues setmanes que ens queden de Quaresma i entrem a fer net de tantes displicències. La proposta que us faig és de llegir tot l’evangeli de Joan, d’una manera continguda, sostinguda, donant valor a cada paraula que ens surti, posant-les en relació. Ens sortiran els episodis que precisament avui els relacionarem. També us demano que llegim de la Carta als cristians de Roma, almenys des del capítol 5è fins al 8è, per descobrir de primera mà què vol dir ser cristià! Ja fa dies que en la litúrgia se sent el ressò baptismal: aigües sanadores, les que ens han de portar fins a la re-novació de les promeses del baptisme la tarda-nit de la Vigília de Pasqua. Tant de bo que aquesta vegada poguéssim sobrepassar el ritual i fer com si fos el mateix dia del baptisme amb mentalitat d’autèntics catecúmens! Relació personal d’adults, de gent “tocada” per la gràcia de Jesús, responent a la seva invitació: “Si tu vols venir amb mi, nega’t tu mateix, és a dir: accepta seguir Jesús en la seva passió i mort, en la seva missió curativa i enaltidora. Tu ets important per Jesús. Et vol entre els seus deixebles que no el deixen ni a sol ni a serena, que fan vida amb Ell. Que el poguem veure en les seves actituds dels grans moments i els seus gestos senzills, el seu mirar, el seu posar la mà a l’espatlla i dir-te la paraula justa i al moment just, que ets tingut com amic, amb qui segellarem destins i joies compartides. Ens atansarem a Betània i compartirem una de les escenes mes emotives de la vida del Mestre, que fa partícips dels deixebles i de gent de Jerusalem que comparteixen el miracle de la reviviscència de l’amic estimat, Llàtzer, on Jesús és l’amic de la família que és refugi i llar on poder sentir-se escoltats, respectats... El text de l’evangeli que escoltarem amb un ai al cor al principi i després amb una distensió de meravella, seguida a primera fila o millor encara, tinguts per de casa... La contrastació sempre present i en grau pujat en Joan que de ben segur ens portaran a veure i  tant de bo! a viure en sintonia amb la família de Betània, admesos a casa seva també nosaltres. Llegint Pau ens adonarem que és l’Esperit Sant que rebem en el baptisme el que ens espera i que “és la nostra vida”. Manifestació que ve llegida en Ezequiel: “Us infondré el  meu Esperit i recobrareu la vida”. Reprès en el salm que ens inspira seguretat de pregària més que atesa, com matiners que esperen una albada de llum que estimuli la confiança en el Senyor, “perquè del Senyor són l’AMOR FIDEL i la REDEMPCIÓ GENEROSA”. Jaculatòria que ho diu tot de Déu i de nosaltres. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge V. i Setmana última de Quaresma, 26 març – 2 d’abril 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 19/03/2023

                          BATEJATS  TOT  JUST  NADONS

                                               A la majoria dels que anem a Missa els diumenges ens van batejar sota els auspicis dels nostres pares i padrins, que sortien fiadors d’una educació cristiana a desenvolupar en els anys venidors fins a  garantir una formació d’iniciació, com se’n diu, que hauria de portar-nos fins a la primera Comunió i a la recepció del sagrament de la Confirmació. Avui dia encara es bateja, però sense les “urgències” (!) de les nostres àvies que eren les veus d’una tradició ancestral... Ai las, però s’ha comprovat que avui –habitualment- no hi ha garanties de formació cristiana consistent a aquestes edats. No sempre hem de culpar-ne els pares, perquè encara que per més que ho hagin enfrontat, avui veiem que molts nens, no diguem adolescents i joves, tots ells immersos en un ambient refractari, si no contrari, molts no arriben a salvaguardar la seva fe incipient i una pràctica discretament coherent amb ella. Tenim obert tot un gran problema de llarg abast i de pregon llast que ens hauria de portar a “refer” l’ànima dels baptismes isolats i perduts en les boires d’una remota infància... No que propugnem que no es bategin els infants, però el baptisme inicial pot quedar com una pràctica mig no quallada. Avui entenem que la fe és fruit d’una opció personal, que sustenti compromisos i determinacions; per tant veiem la fe no com una pràctica ritual, sinó com una afirmació creixent d’acceptació de Jesucrist com a persona i missatge que ha de tenir una incidència en la vida i en els valors personals, derivats de l’Evangeli. La fe s’ha de verificar amb unes actituds que dibuixin una evangelització creixent i una descoberta de les potencialitats que deriven de l’evangeli. Tot això no serà mínimament factible, si no garantim una formació permanent. No fàcil de trobar-ne la possibilitat, ni -per desgràcia- de tenir-ne ganes. L’ambient neutre o hostil ens venç a la majoria. I ens debatem en la inoperància. Parlo molt en general en els ambients on ens trobem; però n’hem de parlar; no podem escamotejar el problema viu!

                                               No per tornar a incidir en aquella expressió de Benet XVI a que al·ludíem diumenge passat: “s’és un cristià, fruit d’una descoberta de la Persona de Jesucrist”, que hauria d’esdevenir un veritable punt central de vida i missió en cadascú dels qui es puguin anomenar -de nom i de fets- com a cristians. El Baptisme (la formació per al baptisme- avui s’ha de reviscolar, s’ha de recuperar com a assignatura pendent; s’ha d’omplir de sentit precís; i això demana ja d’entrada una maduresa que no poden tenir ni infants, ni adolescents per norma general, el què postula una mena de recuperació personal, perquè un es pugui comprometre de veres amb Jesús i amb la seva Església. És el decantat problema de la transmissió de la fe, candent avui dia!

                                               Tot això ha portat a idear tota una formació que inclogui la mateixa significació del baptisme com a sagrament primordial i com a espiritualitat baptismal. D’aquesta formació se’n diu catecumenat d’adults. És a dir redescobrir la profunda significació del sagrament del baptisme, que és la veritable porta d’accés a la Comunitat Eclesial. Formació que ens és mancant, si és que no l’hem seguit en grups o comunitats de base que -entre d’altres- unes s’anomenen Neocatecumenals. No que haguéssim de formar part d’aquests últims grups, però sí de tenir la formació que ens seria demanada si -ja adults- demanéssim ara de ser batejats. Aquesta fou la pràctica usual als primers pagans que demanaven de ser batejats, que és la marca i signe dels qui han entrat a formar part dels deixebles de Jesús, que marcava singularitat. Batejats els adults, se’ls batejaven també els seus fills petits, perquè la inclusió de llurs pares en les comunitats eclesials garantia també l’educació posterior dels seus fills. El fet de conviure normalment entremig de pagans feia que les comunitats de batejats exercissin l’educació que el mateix grup reduït actuava d’ambient que els embolcallava i que prometia un desenvolupament de caire clarament cristià. Avui això no és presumiblement possible en els ambients laics, si no laïcistes, que ens ofeguen. Hem de recuperar  la formació plausible en haver rebut un sagrament en edats infantils (in=no, fantils=no parlants), però que ara -de grans- hem de fer-lo més efectiu per la fe que ens portarà a un aprofundiment i vivència que ens l’actualitzarà i com que desencallarà la seva virtualitat. Sabem que les seves virtualitats ja operen en nosaltres però les tenim com a captives per manca de personalització i és com si no fluïssin: la gràcia sanadora del nostre pecat original hi és, però com encallada. Cal desactivar la seva força, a través de la conscienciació personalitzada. Sabem que el baptisme no es pot repetir. Ho dèiem amb l’expressió de que “imprimeix caràcter”. Ara és el moment de confirmar i referendar les promeses que rebre’l comporta. Som fets fills de Déu en rebre’l. Ara hem de maldar per viure com a tals. Tenim les promeses de que no ens mancaran les gràcies que suposa rebre’l, Déu mateix s’hi ha compromès i la mateixa Església. Promeses nostres per Promeses de tot un Déu!

                                               Aquest quart diumenge té l’empremta baptismal que s’anirà accentuant a mesura que ens atansem a la Setmana Santa, on celebrarem amb la passió i la mort i resurrecció de Jesús  la nostra participació en els misteris de la nostra Redempció, en paraules de Pau: “¿O bé ignoreu que tots els qui hem estat batejats en el Crist Jesús, hem estat batejats en la seva mort? Hem estat, doncs, sepultats amb Ell pel Baptisme en la mort per tal que, així com el Crist ha ressuscitat d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres portem  una vida nova”. O bé: els batejats han estat “revestits del Crist” o bé: per l’Esperit Sant, el Baptisme és un bany que purifica, santifica i justifica. Ja llegim avui mateix en l’epístola de Pau als efesis: “Germans, en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum. Viviu com els que són de la llum. Els fruits que neixen de la llum són tota mena bondat, de justícia i de veritat”.  Ens acompanyarà ja des d’avui aquest passatge de la curació del cec de naixement. I hi veiem en l’acció que li fa Jesús d’empastifar-li els ulls cecs i de manar-li que vagi a rentar-se’ls a la piscina de Siloé, prefigurant el Baptisme. Oberts els seus ulls orbs a una visió inèdita, com si naixés de nou a la vida, clara imatge del Baptisme i amb la confrontació que Joan fa amb els fariseus involucrant-hi àdhuc els pares del cec, que obvien donar una resposta compromesa, cosa que li succeirà al propi cec, vident ara, que li suposarà l’excomunicació de la sinagoga i que feliçment acaba en l’acte de Fe en Jesús i en una adoració fulminant. Tota la litúrgia d’avui fa distintes al·lusions a la llum que és Jesús i que ens il·lumina: “Desvetlla’t tu que dorms , ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà. O bé “qui em segueix tindrà la llum de la vida”. I en el Prefaci d’avui donarem gràcies per Crist Senyor nostre. El qual, pel misteri de l’Encarnació, va conduir a la claror de la FE el llinatge humà que caminava en les tenebres ; i per mitjà del bany que regenera  converteix en fills d’adopció els qui en néixer eren esclaus del pecat”.

                                               Oh, com enyoro tant per a mi com per a tots els batejats aquella formació permanent que ens havia de portar a unes vivències depurades i creixents i a viure, amb humilitat però també amb ardidesa, la nostra condició de fills de Déu per adopció. Sentir-nos plenament conscients de que en nostra vida hi plana l’empenta i moció de l’Esperit Sant i que, en el camí de cada dia, es vagi fent més clar un coneixement més i més endinsats del i en el Misteri de Crist que il·lumina el nostre propi misteri, donada la relació amorosa que per donació graciosa nosaltres podem gaudir i demanar de viure cada dia més conscients en el si d’una familiaritat graciosa amb Déu Pare, Fill i Esperit Sant.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge IV de Quaresma, 19 de març del 2023.  Sabadell

Homilia del diumenge 12/03/2023

                                A  SOLES  AMB  EL  MESTRE

                                               Avui la litúrgia està centrada i com nimbada en i per la conversa missionera de Jesús amb la samaritana. Narrada per Joan, l’evangelista diferent, on hi descobrim tota una reflexió i espiritualitat seves nascudes a redós d'una vida viscuda de prop  i intensament a l’entorn de Jesús en la seva intimitat... No ens ha de sorprendre, perquè ja abans Joan ens ha narrat la conversa que Jesús va tenir amb un descol·locat Nicodem, Totes dues converses de tu a tu i que escapen per la seva singularitat de no ser només una lliçó més. Hi ha una voluntat d’endinsar-nos en el més íntim de Jesús, bo i transcendint en el que diu i en el ressò que trasbalsarà l’un i l’altra i que ens serà com un camí esbossat per portar-nos a un autèntic camí d’espiritualitat evangèlica. Ens seran més o menys com un guió de conversa. Tant de bo ens menin per aquests viaranys de sucosa i il·luminadora plantilla...

                                               Voldria evocar primer que tot, les dues col·lectes dels primers diumenges de Quaresma que ens han de conduir al coneixement més i més endinsat del misteri de Jesús, de forma que el puguem viure (a Jesús en el seu misteri) amb totes les seves exigències” Jo diria millor en les seves expectatives que el tracte personal pot suscitar en el nostre cor amatent. Ben lluny de moralitzacions, fent destacar tota una espiritualitat fondal. També és bo de reprendre la col·lecta del diumenge passat que ens invitava -sota les irradiacions de la Transfiguració- a escoltar el vostre Fill Estimat d’una manera única i singular, personalitzadament, de cor a cor i fent que la paraula esdevingui aliment espiritual i ens porti a una visió interior que ens siguin com tasts de la contemplació futura de la seva glòria”. Evoco també la irradiació de la seva presència quan Jesús a la pregunta d’Andreu i Joan: ¿On habiteu? Jesús els respongué; Veniu i veureu. Passaren una jornada, no debades, que els va marcar tan profundament que Joan en escriure el seu evangeli, el va confegir com ressò de les vivències que va fer de conviure amb Jesús al llarg de tres anys; i li va sortir un evangeli diferent del dels sinòptics, i que ara ens delecta i ens porta a una experiència singular, enlairada.

                                               Posats a redós d’un Jesús que conversa, proper i amic, em ve a la memòria les intimitats que visqueren Maria i Marta, de pregoneses d’amistat i més encara... Jesús validà com a l’únic necessari posar-se als seus peus i anar escoltant-lo, mirant-lo, embadalida Maria. Posant l’accent de la relació amb el Mestre i Amic en una contemplació amb Ell, per damunt de totes les delicadeses de l’hospitalitat que Marta subratlla, una mica sense entendre que estar per Ell com ho fa Maria és la millor hospitalitat a través de la contemplació. I què poc primmirats com som, aniríem per feina i el deixaríem, per hostatjar-lo. Primer la persona i tot l’altre: (Marta, Marta i quins desficis que et portes!) en segon terme. Lliçó apresa? O bé encara per tornar-hi suaument una i altra vegada!

                                               Abans d’aprofundir en els termes que suscita la conversa de Jesús amb la Samaritana, voldria retornar una vegada més, perquè a l’igual que al papa Francesc ens aconduirà a una expressió del Papa Benet XVI que ens té enamorats a ell i a mi: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació definitiva. (Tret de l’encíclica “Deus caritas est”, justament firmada el 25 de desembre de 2005)  Segueix el papa Francesc: “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos, per a assolir el nostre ésser més veritable”. Soc conscient d’haver-ho transcrit més d’una vegada i més i tot, però s’adiu d’una manera tan afí a la litúrgia d’avui on la Samaritana descobrirà tot un món desconegut i que la conversa a peu del brocal del pou de Jacob, el desconegut Jesús li anirà obrint els ulls a un món insospitat, un món de realitats impensades, però que són la mateixa rel del viure amb sentit i sensibilitats i actituds estrenades. Ho he dit altres vegades però avui cobra una vertadera excepcionalitat, llegint la conversa de Jesús amb la samaritana. Entrem-hi amb permís d’intimitats...

                                               Pot semblar que és una sort trobar-se, però és providencial. Ell ens espera. Per entrar en conversa, ens demana què li podem donar, però és pura estratègia. És Ell que ens vol donar l’inesperat, que supera allò pobre que li podem oferir. Jesús té més imaginació (=revelació): ens ofereix aigua viva. Si sabessis el que Ell et vol donar, series tu a demanar-ho. Jesús-Déu porta sempre la iniciativa. ¿Com ens veu a nosaltres? Com un projecte inacabat. Ser plenament allò que Ell preveu i vol i estima de nosaltres. Som la profecia de nosaltres mateixos. Que som misteri. Havíem demanat d’endinsar-nos en el misteri del seu coneixement. En Ell ens adonem que ho som cadascú de nosaltres. L’aigua viva que Ell ens ofereix és la metàfora de la benaurança dels afamats i assedegats de ser justos, perquè veuran Déu. L’aigua que jo els donaré es convertirà en una font que els brollarà dintre per donar-los-hi vida eterna. Senyor veig que sou un profeta. Ha arribat l’hora dels adoradors que vol el Pare. Adoradors en Esperit i en Veritat. Veig que ara estem a les expectatives esperant la vinguda del Messies. El soc Jo que estic parlant amb tu! Senyor evangelitzeu-ne! Mireu, qui he TROBAT amb majúscules. Se m’ha il·luminat el bell mig de la Quaresma: He trobat en Jesús el sentit i l’horitzó del meu viure: Us lloem, us beneïm.us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa Glòria.

Compartim el trobar Jesús d’una manera nova, fet el centre del nostre viure, anem a passos adelerats a la Pasqua de Jesús i nostra! Som a les envistes i caldrà fer testimoni del “que hem vist sense por”.   Un nom portem al front. Hem de cantar l’esperança que és l’alba d’un demà. Hem de mostrar estimant-nos que el món nou ve ja”. És possible conèixer Jesús li pregunten a Marcel Légaut?  -Tota la meva vida he tractat de conèixer Jesús, d’atènyer-lo. M’han parlat d’Ell i jo he maldat per comprendre’l amb la meva intel·ligència. M’he sentit commogut i atret per la imatge que tenia d’Ell. És així que he estat conduït a un coneixement que és la comunió del meu ésser al seu ésser”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge III de Quaresma i setmana del 12 al 18 de març del 2023 Sabadell   (Paciència i passió d’un creient. Bernard Feillet pregunta a Marcel Légaut (Claret)

Homilia del diumenge 05/03/2023

                     UN  PAS  MÉS  QUARESMA  ENDINS

                                               La litúrgia d’avui vol assegurar-nos que tenim ben assentades les finalitats d’aquest exercici quaresmal, que bé podria prendre la simbologia de com enfocar la vida cristiana en la seva totalitat. Ja deia el clàssic: “la vida tota de l’home és milícia permanent”. No podem ni pensar que el transcurs del nostre viure el podrem fer en un bany de roses. Caldrà tenir sempre un esforç vital sostingut, si volem viure amb sentit i satisfactòriament. Això té plena validesa per a totes les etapes de la vida, anava a dir, sobretot quan podria semblar que ja tenim parada i habitada de temps la nostra tenda per a dedicar-nos a prendre “el sol.de la glòria”. Com més endavant va un en el recompte dels dies, més explícits i ben re-confirmats hem de tenir els mòbils i els principis i criteris per portar “una vida plena i bona”, ideal que ja pretenia un digne i clàssic “humanisme”. Això en un sentit molt més viu i explícit encara, en un ideari evangèlic. Mai l’edat avançada pot ser motiu per un viure “desviscut”, anodí o desproveït d’empenta. Som als inicis només dels exercicis quaresmals i anirà bé enfortir l’élan vital i evangèlic. Ai, i què se n’ha fet de l’humanisme cristià!?  Som-hi, doncs.

                                               La Col·lecta, com sempre, ens ressituarà en el tram-tram joiós i sostingut que volem portar per tal de sentir-nos “Església en sortida” i albirant més enllà del que es pot veure i esbrinar només, en el dia a dia, rasos  i escarits. “Ser més i millor” o bé l’anar “endavant i enlaire”. Hi llegim –millor-: hi preguem: “Oh Déu, Vós que maneu escoltar el vostre Fill Estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula; feu que purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”.  Qui no sabrà veure-hi  en aquests termes un ressò de l’evangeli de la Transfiguració que centra  tot l’interès i la lliçó eminent de la litúrgia d’avui? Tots tres sinòptics porten aquesta escena de la vida de Jesús. Un fet insòlit i que situa el camí de Jesús en uns moments precisos en què està precedit i seguit de les prediccions sobre la seva identitat, responent a la pregunta que els feu de qui pensaven que era Ell? Diu Mateu: “Des d’aleshores Jesús començà a explicar que calia que anés a Jerusalem i que patís molt per part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ressuscitar, el tercer dia”. Sabem la recusació que li esventà Pere i que li reporta la forta esbroncada de Jesús, titllant-lo de Satanàs, no gens menys! Ocasió perquè Jesús fes a continuació la Proclama i Manifest d’enquadrament evangèlic en les files i lleva dels veritables deixebles: “Si algú vol venir amb Mi”... Ja la vam explicitar el diumenge passat, perquè ens era capital per entendre, sobretot ara, en temps de Quaresma, la missió compartida de Jesús amb els més ardits deixebles. A continuació, simbòlicament, havent seleccionat els “tres habituals” dels grans moments de la vida de Jesús, se’ls emportà en una muntanya alta (la tradició l’anomena Tabor) i entrant en oració es transfigurà davant d’ells... De moment –fem una pausa- i mirem de veure la continuació d’aquest passatge nuclear (La Transfiguració). Mateu narra la curació del noi endimoniat, que no poden curar els deixebles i sí ho farà Jesús, i en respondre a la pregunta de per què no ho han pogut fer ells, Jesús els dirà que és “per la vostra poca fe”. Afegim que a continuació tots tres sinòptics narren l’anunci per segona vegada de la seva mort i resurrecció. “I els deixebles es van entristir molt”. Ja llegim la reiterada incomprensió del què significava la seva messianitat, proclamada explícitament per Jesús només als seus deixebles més propers, en evitació d’incomprensions i daltabaixos majors! Jesús incomprès pels seus més íntims! Cal subratllar-ho, perquè el seu Misteri Global no és fàcil d’entendre, ni per a ells, ni per a nosaltres! Recordeu la Col·lecta del diumenge darrer que ens invitava l’endinsar-nos més i més en el misteri de Jesús com a feina particular del cicle Quaresmal-Pasqual. Ai, amb poca fe restarem als llindars mínims d’una comprensió minvada i aigualida... Ara –al nostre present!- no viure’l intensament seria una impropietat inexcusable!

                                               Tornem a l’evangeli de la Transfiguració. És un misteri de llum: rostre i vestits fulguraven de lluminositat. Mai, abans havia mostrat Jesús la seva divinitat d’una manera tan esplendent! És acompanyat per Moisès i per Elies, significant les figures emblemàtiques de la Llei i els Profetes: tot l’Antic Testament abocat a la glorificació de Jesús. “No he vingut a anul·lar la Llei i els Profetes, sinó a dur-los a la seva plenitud”. Estaven parlant de la mort i resurrecció que havia de tenir lloc molt aviat. Estant parlant-ne, se sent una veu del núvol estant, que diu: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, en qui m’he Complagut. Les mateixes paraules del dia del baptisme de Jesús, tot i que ara hi afegeix: “Escolteu-lo”. Ara és la presentació de Jesús com a Fill de Déu i com a Messies, recosint els dos Testaments en un de sol: Jesús és presentat pel Pare com el qui dona sentit ple a la Vida i Resurrecció seves i també, amb la d’Ell, la nostra pròpia! No vol que diguin res del que han vist fins que tot s’hagi acomplert. Ara, avui, és l’hora de la comprensió per part nostra, a fets passats. Ara, entenem perquè aquest fet dona plenitud al seguici, a l’acompanyament de Jesús, particularment viscut i entès en aquests dies de pregones revelacions, com haurien de ser -Ai!- aquests dies quaresmals... Centrats en Crist, no en nosaltres, ho hem de repetir insistentment, perquè litúrgicament Quaresma és Pasqua en Ell i en nosaltres. Oidà!

                                               Tornem als subratllats de la Col·lecta: El nostre primer deure, millor -m’agrada més parlar en positivitat- la primera invitació d’un proficu treball quaresmal està posat en exercitar una fina escolta de la Paraula de Déu, en la lectura assídua de la Bíblia: des de seguir el llibret “Paraula i Vida” dia a dia, això els qui tenen el més inicial compromís; per als més animats, seguint “La Missa de cada dia” preparant tots els textos de cada dia, tot i no anant a celebrar presencialment l’Eucaristia; i els més ardits a cercar en la Bíblia mateixa els textos litúrgics del dia, destacant-ne els contextos on els podrem llegir. Per una altra banda som empesos a intensificar la pregària per tal d’anar purificant la visió interior: Sentir la presència de Déu, entrar suaument en la comprensió de les pregàries que tots sabem, però que les hem de ponderar, les hem d’enriquir i d’omplir dels nostres desigs de lloança, de benediccions, d’adoració que desfili i esbleni les teles que encobreixen la presència de Déu; cal també saber donar gràcies, “per la vostra immensa glòria”. Entrar en silenci, saber esperar que Déu se’ns apropi i ens digui alguns dels seus secrets. Finalment, que ens obrim a la pregària contemplativa, que sentim que ens embolcalla la glòria de Déu. Demanar, cercar, trucar, com hem llegit aquesta setmana litúrgica.

                                               Una paraula sobre el patriarca Abraham, a la primera lectura. Model d’obediència a la crida de Déu. Surt de les teves zones de confort. Vés on et serà dit, camina i ho aniràs descobrint. Despossessió total, confiança indeclinable! Podríem aplicar-li aquest verset del salm responsorial: “Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai: aquest és l’esperança que posem en Vós”. Fer jaculatòries, tretes de textos breus trets de les lectures del dia o d’altres provinences, tot per mantenir el caliu!                  

                                               Situem la segona lectura on es condensa allò més substancial del que predica Pau i que recomana que així ho faci el seu deixeble predilecte, Timoteu: “Déu ens ha cridat a una vocació santa”, ja preconcebuda per Déu allà en l’eternitat, fruit de la seva decisió amorosa, i que “ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist el nostre Salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia, i, amb la Bona Nova de l’Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat”. Aquest és el nucli de l’evangeli que tant Pau com el deixeble estimat Timoteu han de predicar, bo i “sofrint amb l’obra de l’evangeli”. Una cosa porta a l’altra!

                                               Una vegada més permeteu-me de dir que l’Evangeli no és una moralització de la vida, promou una espiritualitat, una visió interior, una manera, un estil de viure, tret de la manera com vivia Jesús en la seva intimitat i que es palesava en paraules i obres. Entenem, doncs, que la Quaresma atenyi ja des de bon principi la participació en la Pasqua de Resurrecció, la de Jesús i la nostra pròpia, des del compromís de lleva i adscripció en l’evangeli serè i operatiu co-agermanats amb Jesús, Mestre i Salvador nostre.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge segon de quaresma i setmana següent, 5-11 de març del 2023  Sabadell                                            

Homilia del diumenge 26/022023

        SI  ALGÚ  VOL  VENIR  AMB MÍ... QUE M’ACOMPANYI

                                               Per ben dues vegades amb poc espai de temps litúrgic hem sentit a l’Evangeli, primer al de Mateu i ara al de Lluc, el Manifest de l’enquadrament en l’Evangeli de Jesús en el què ens insisteix en focalitzar en la seva Persona tot el Camí no sols el de la Creu, sinó totalitzant-lo en vida, missatge i companyonia –es a dir en allò que ja des del més profund de l’edat medieval se n’ha dit la Vita Christi. No podem entrar en les pregoneses del cicle quaresmal-pasqual sense posar Crist al centre de les “celebracions anyals de la santa Quaresma-Pasqua” que així les invita a denominar-les la mateixa Col·lecta del primer diumenge de Quaresma, que ens porta a pregar que el que anem a celebrar per cinquanta dies és el més condensat de la peripècia -anava a dir de l’epopeia, excuso dir que amb grans motivacions teològiques!- del curs vital i divinal de Jesucrist, bo i demanant “que ens siguin profitoses proactivament, precisament per a les dues dimensions vivencials quaresmals: per a conèixer / més i més / el misteri de Crist i per a viure’l amb totes les seves exigències.

                                               Això trastoca tots els plantejaments usuals de les nostres escarransides quaresmes, perquè ara se’ns canvien el protagonista i les finalitats. No som nosaltres els que ens presentem com els que hem optat per la vida i la benedicció, sinó que el més a què podem aspirar és a donar nom i currículum a la lleva que ens fa Jesús: “si algú...” Retrocedim momentàniament a l’última crida que hem sentit amb una entrada que ens com ens retè i ens esgarrifa: “El Fill de l’home ha de patir molt... l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà”. Només és, després d’aquest projecte de vida i missió de Jesús, que a línia seguida fa: “Si algú vol venir amb Mi...i que m’acompanyi”, sóc conscient que em salto les dues afirmacions a què d’aquesta crida-lleva-invitació: perquè no se’ns espantin els suposats cridats-invitats: són aquestes: “que es negui ell mateix” (proactivament: ell de pròpia iniciativa!) “i que prengui cada dia la seva creu” (no allò tan pietós del via Crucis: camí que el seguim sense alterar-nos més del compte en pròpia carn! Què bé si està agombolat per sentimentalismes de corda fluixa! ) Ai i que en som de petits i -més diria- d’”insignificadors”, és a dir de ser capaços d’empobrir crides que no ens fan cap mal al cor, sinó amb una glopada sentimental que ens eximeix de no entrar-hi a fons, per no quedar presos per la immensitat de l’epopeia de la història de la Salvació de tota la humanitat, àdhuc de tot el creat, com és de veure i viure en  Pau, que de tota manera i d’entrada ens alarma amb que “el seu viure és Crist i a més clavat en creu”. (glup!).

                                               No demorem l’entrada als textos del diumenge primer i introductori de la Quaresma: primer, la de Crist, quan llegim a l’evangeli de Mateu: “L’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava i quedà extenuat de fam... ¿Succeï de veritat o bé és una paràbola sobre la vida i missió global de Jesús? La duresa del que diu és ben apropiada, bé sigui amb la intensitat amb que vivia Jesús, o bé essent un retrat ple de versemblança del que significa la vida de Jesús de portar tota la humanitat i el creat a una regeneració que ens envola a tots nosaltres com a evangelitzats en el poc, però en molt més i tant! potencialment: redimits, trasplantats i regenerats, per gràcia i potència de Déu en Jesucrist, en tota la seva vida i obra, en tots els qui, sabedors de la nostra nimietat, esperem que el toc de la seva gràcia en elevi i ens porti a alteses insospitables. Aquests dies hi ha hagut una sembra de qualitat evangèlica, constatable en petits o més grans indicadors a les litúrgies. Això ens ha de portar a una atenció extrema a tot el que llegim en els textos litúrgics bellament escollits per la força que arrossega i tempra els esperits, per aconduir-los a la gràcia sobre gràcia que flueixen amb mà llarga... Anem a la col·lecta del dijous després de Cendra: “Senyor, preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per vós arribin a la seva fi”. Bravo! És tot un tractat teològic de la Gràcia que s’adiu com anell al dit en l’espiritualitat quaresmal que hem focalitzat en un Crist que “milita i lluita esforçadament contra el Maligne”, a qui vencerà amb la recurrència a la Paraula de Déu, de la qual viurem intensament sota l’empara de la Paraula de Déu que omple les oportunitats cabdals del nostre viure, com ho fou per a Jesús. No ens hem d’obsedir per la gastronomia (!) i derivats que cada vegada s’amplifiquen més i més: qui diu gastronomia diu els plaers del viure plaent i confortable: “L’home no només viu de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”: primera temptació. Més, l’atac, el del postureig,  el de figurar i qui millor que Jesús per poder posar-lo a primera plana de tot el que vulgueu. “No temptis el Senyor el teu Déu”: segona escomesa. I el poder alterós des d’on es prospecten reialmes, tots els que vulguis: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a la personalitat d’Ell tot sol”: tercer envit. I tot, posat al seu propi lloc i dimensió. Ja ho havíem dit. És Jesús el protagonista de totes les quaresmes que es fan i es desfan. Per això, ens ha dit que l’acompanyéssim o bé el que és el mateix en totes les narracions de crida: “Si vols... vine a “estar amb mi”, perquè amb el tracte familiar i assidu puguem esdevenir testimonis de visu; i més, perquè visquem les pregoneses del viure en Ell, màxima aspiració i màxima experiència, com ho atesta Pau en mil  ocasions i Joan en la seva Carta primera: “l’hem vist, sentit, tocat”, fets u per l’amistat i per la condició obtinguda de ser i ser tingut, i de sentir-se fill, a qui se’ns invita a saber-nos, sentir-nos il·luminats que és com hauríem de pregar el parenostre. Meu i vostre. Quin pengim-penjam en la nostra relació amb Jesús! Hauríem de ser més seriosos en tractar amb Déu!

                                               És en el primer prefaci  propi de quaresma que el sacerdot dirà en nom nostre, on es dona aquesta transmutació: “perquè nosaltres celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la Pasqua Perpètua”. Tots dos són veritablement misteris. El primer a que ens hem d’aplicar és al de la seva vida terrenal que ja és un misteri que ens demana un coneixement experimental en un progressiu “més i més” Hem de travessar els vels que s’interposen en els coneixements de la vida de Jesús per anar endinsant-nos en el que són graus qualitatius del tractament en el seguici quotidià del camí que feu Jesús. És el seu viure quotidià en la seva companyia d’on traurem exemples de vida en el viure i conviure conjunt. Pouar després en el seus misteris del més enllà: la Pasqua Eterna!

                                               Jesús ens el dibuixarà Pau concretament en la segona lectura d’avui i ens el presentarà com el nou Adam, prefigurat en el Adam del paradís,  imatge del Dador de l’abundància de la gràcia, del do generós que s’ha estès  a tants, per la gràcia d’un sol home, Jesucrist, que “ens fa justos els homes després de moltes caigudes”. És important que ja des de les primeres notes quaresmals siguem confortats rebent aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que ens fa justos, pels quals viurem i regnarem gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per haver estat just un de sol tots els homes som absolts i obtenim la vida. D’aquesta  declaració en tenim ressonància en el Vaticà II quan se’ns diu que “en realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat, perquè Crist és el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li obre la seva sublim vocació. En Ell, la naturalesa humana ha estat enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Perquè, Ell mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Anyell innocent, va merèixer per a nosaltres, un  cop vessada la seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos. Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist, com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens aclapara”. “L’Església sap com ningú que el seu missatge està d’acord amb les aspiracions  més recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la vocació humana, i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un destí més elevat. El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home , escampa llum, vida i llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de satisfer el cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en TU (sant Agustí en les Confessions).

                                               Fins aquí ens ha portat el centralitzar en Jesús totes les perspectives i possibles adquisicions de la nostra Quaresma-Pasqua. Deixem-nos portar per Déu, que ens ha de ser per bé! Gràcies a Déu, en siguin dades! Bona Quaresma-Pasqua en tots i per sempre, dins del misteri de Jesús el “militant quaresmal egregi del Pare” per poder viure el nostre propi misteri. Lluita i espera, obre drecera, lluny la quimera, ves pel camí del sol... tot serà nou si vols”!

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge I de Quaresma, 26 de febrer del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 19/02/2023

     SIGUEU BONS DEL TOT,  COM  HO  ÉS  EL  VOSTRE  PARE

                                               Així acaba el capítol cinquè de Mateu que es completarà amb els següents 6 i 7, que -tots tres- conformen el Sermó de la Muntanya, part neuràlgica de tot l’Evangeli, i que dona el perfil més versemblant de com Jesús “feia i deia” i viceversa: “deia i feia”. En aquest capítol planteja les antítesis entre el que se’ls deia als antics i el que Jesús proposa amb aquesta expressió determinant; “Doncs JO us dic”, bo i entenent que -com ja vàrem comentar el diumenge passat- no és negació, sinó sublimació o un portar a una desitjada plenitud, superant les limitades expectatives que quedaven com fossilitzades en l’AT que propiciava més una moralitat de mínims que no pas una Espiritualitat d’anar per-feccionant de mica en mica la manera de viure com a Fills, no com a jueus. De la literalitat s’obre pas a l’Esperit; de la Llei a la Mística, proposada ben explícitament per Pau, la saviesa de Déu: que hom es faci ignorant de les preteses savieses humanes: “Que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home”. El títol de l’homilia és el coronament de totes les antítesis que presenta Jesús. Fixeu-vos en el matisos entre el que preveu el Levític i com queda reformulat per Jesús. Passem d’un “Sigueu sants, perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant” a un “sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”. El perquè és taxatiu, mentre que el com és desideratiu. Jesús presenta no un manament sinó un de-manament(!). La diferència la trobarem en l’oració capital de la Missa que és  la Col·lecta: Déu “omni-amorós”, que és la meva traducció del “omnipotent”, que no em diu res, evanescent. Segueixo: “Feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i obra la vostra voluntat”. També és ben significatiu el canvi entre la santedat (expressió de la excelsitud, inacces- sibilitat, respecte: el sant =sagrat:  “només Déu és sant, tres vegades sant” i “la bondat, el bé, l’amor”: com un estímul per anar fent camí amb la meditació assídua del bé, de l’amor que es patentitzarà  en la darrera antítesi que és precisament la d’avui: “no us vengeu”, “no tanqueu en el cor el rancor”, “per-doneu”(= per- de perfecció no adquirida sinó oberta, rebuda, oferta per Déu, i caminada -pas a pas- per nosaltres, per-seguida, volguda, en actitud espiritual creixent): “doneu”: (=fer del viure un do, una gràcia, un tractar compassivament, cercant un creixent “emplenament”). Jesús ens tracta com de casa, com a germans, com a fills estimats en el Fill... “Dona-li”; no els tinguis com a enemics, tracta’ls com a persones dignes que ho són no per mèrits, sinó per dignació que Déu fa de i a tots en la concepció i en el tracte amorós i compassiu”. On està la diferència entre un publicà o un pagà i un cristià? Aquí rau la plenitud a aconseguir compassadament, allò que en deia d’anar “endavant i enlaire” o allò que hem aplicat a l’amor: “més que ahir i menys que demà”. Mai s’havia presentat una formulació més entusiasmant, més enaltidora, més feinera, més divinament estimulant. Ara veureu la dignitat d’aquest Com: (=a la manera de, a l’estil, al mode de Jesús, com a referent únic): “Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist”. Tornem endarrere a la Col·lecta que encara ens ha de dir més coses, i més belles: l’amor pretén complir de paraula i d’obra, que?...: Atenció: “la vostra voluntat!”. Com sabem que feia Jesús per a qui la voluntat del seu Pare era el seu aliment quotidià. Així ho preguem en el parenostre: “que es faci la vostra voluntat així a la terra (en i entre nosaltres) com sabem que es fa joiosament en el cel. Hem estat fets conciutadants del cel aquí entre el brogit de ser evangelitzats i ensems evangelitzadors! Ens ho recordava Pau, el viure del qual només era el Crist, a qui volia que dediquéssim tots els nostres afanys i que -per la fe- “faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en el amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist, que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. Llegiu, llegiu la Carta als efesis, pensant que ara us la dirigeix a vosaltres: “Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar i d’entendre”.

                                                           Anem ara a l’Aclamació que ens dona el to, l’entonament inicial del director de la música de tot l’evangeli: “Els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament”. Que lliga amb l’encapçalament de l’homilia, que és el colofó de l’Evangeli d’avui: “Bons del tot”. I que trobarem a totes les aclamacions dels evangelis d’aquest setmana passada: Diumenge: “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne”. Dilluns: “Jo soc el camí, la veritat i la vida -diu el Senyor-; ningú no ve al Pare, sinó per Mi”. Dimarts: “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat”. Dimecres: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat”. Dijous: “Les vostres paraules, Senyor (=Jo us dic), “són esperit i són vida”. (=Em permeto posar-les en Majúscula tant l’una com l’altra: Són Esperit i són Vida), “Vós teniu Paraules de Vida Eterna”. Divendres: “A vosaltres us he dit amics –diu el Senyor-; perquè  us he fet saber tot allò que he sentit del Pare”. Dissabte: “El cel s’esquinçà, i es va sentir la veu del Pare: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, escolteu-lo”. ...Ja estem, doncs, en els camins que condueixen cap al Pare, sempre a través de Jesucrist”. Això incipientment, en pregustació, en creixement obert a envolar-nos en una espiral helicoïdal que va del terra-terra cap a les enlairades estances celestials. Pura utopia de l’evangeli: “Hem d’anar més lluny”; a mesura que anem agafant altura, els horitzons es van obrint. Sempre aspirant a més i millor. Acabo amb les paraules conclusives de l’epístola d’avui: “Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur, Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”.

                                               Haurem de deixar el Sermó de la Muntanya inacabat, però jo trobo que ja que iniciem el temps de Quaresma ens aniria molt bé meditar assíduament els tres capítols de Mateu per assaborir la identitat cristiana que es bassa en la practica de paraula i obra de l’amor (=”creients creïbles”: Casaldàliga dixit).

                                               Els nostres dejunis, almoines, pregàries quaresmals serien: agafar el document recent del papa Francesc amb l’estudi proactiu, portant a la pràctica el què ens recomana la Carta apostòlica sobre la formació litúrgica del Poble de Déu “Desiderio desideravi”. Mirarem de fer-ne una difusió ampla. No tinguem por de tornar a l’Escola de la Paraula i de posar el Crist com a centre permanent de la nostra identitat cristiana. Avui hem llegit a l’evangeli: “I vosaltres qui dieu que soc?” La pregunta resta oberta per a tots els creients, els que volen ser honestos, amb Déu i amb els Germans. Estic recercant un document del papa Pau VI que es titula “La civilització de l’amor”. D’això va l’evangeli d’avui. Que tingueu la millor Quaresma renovada i renovadora, segons els quatre documents constitucionals del Concili Vaticà II. Document sobre la litúrgia,/ Sobre la Paraula de Déu,/ Sobre l’Església i/ Sobre l’Església en el món contemporani. Comencem amb bon peu i amb ganes de trobar-nos a nosaltres mateixos tal i com Déu Pare ens  somnia, sota l’afectuosa guia de l’Esperit Sant! Per Pasqua ho celebrarem!

                                               Tanco plaça com aquell qui diu amb aquest cant que el trobo una glosa de la Carta Primera de Joan, el qui se les sap totes!:

            Jo crec en l’amor,/ jo crec en la pau:/ Senyor crec en Vós,/ que a tots estimeu./ Jo crec en l’amor,/ jo crec en la pau:/ donem-nos la mà,/ que tots som germans.

            Crec en la felicitat/ d’estimar-nos sense mida (ter)

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 12/02/2023

 HEU  REVELAT  ALS  SENZILLS  EL  MISTERIS  DEL  REGNE

                                               Avui constatarem com n’és d’indispensable llegir els textos de la Missa dominical constextualitzats en el lloc d’on formen part els fragments que posarem a consideració i que adés proclamarem a l’Eucaristia, Fins que no arribem a fer un ús directe, habitual de la Bíblia, singularment del NT, no haurem fet encara el “pas endavant” que el Vaticà II ens demana per atènyer el “saber de Déu” (=saber de gustar, d’assaborir) que ens el broden els evangelis i les epístoles de Pau, de Pere, de Joan, de Jaume. Tingueu ben après de les recomanacions del Concili que -sense la Bíblia en mà- no haurem fet el sorpasso de les antigues usances de només escoltar (?) més o menys passivament... Saber de què va només, no és saber (=de sàpere: de comprendre, entendre i atendre-les com dirigides a cadascú personalment, i socialment, de resultes!). Podem proclamar quelcom que, afectant-nos de ple, ni l’hem estudiat ni emparaulat i n’hi hem sentit la veu de Déu envers tu, jo, nosaltres directament? Per què tantes vegades és paraula buida, sense suc ni bruc, ai, Déu? Exclamem, si és que vertaderament ex-cla-mem, a lectura feta!, dient amb exclamació: Paraula de Déu! És que hem perdut la significació de pro-cla-mar!? La Paraula de Déu és Déu fet Paraula, en Jesucrist! Recollint, perquè no es perdi molla, les reverberacions al cor que es feren en els qui les van sentir, dels primers evangelitzadors? Ells les retenien, les memoritzaven, les transmetien a través de  l’oralitat, del boca a boca, en una societat analfabeta com eren! Ara, després del Concili transcrivim els llatins en llengua nostrada. Així, de llegir es passa a proclamar, de sentir a consentir, d’oir a plantar la llavor de la Paraula en els cors “fidels”; dels que anomenem Fidels: vera paraula d’or! Surt abundosament als salms, primer de tot referida nogensmenys que a Déu; perquè, essent Déu fidel envers nosaltres, al nostre torn també en podem ser; i és un goig sentir-ho i viure-ho!.  Pau ens dirà que ara és l’hora de la fe, Amb tot, parla d’una fe madura, és a dir madura-da en múltiples experiències a través del millor tracte envers Déu; sempre per Jesucrist que ens és la doxologia usual entre els cristians: Ttot en Ell comença i en Ell tot acaba! Déu ens tenia decidida i con-cor-da-da una saviesa ja de persona “aprovechada” (que treu profit espiritualment), com diu sant Joan de la Creu a La Subida al Monte Carmelo. Mireu la saviesa que ens tenia decidida: “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat als qui l’estimen, però a nosaltres, Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra, fins al més profund de Déu”. Aquí, sense esperar res més, hem de fer un acte de FE. Ho creus tot això, de veritat? N’has fet una experiència personal? Ho heu  compartit comunitàriament? “Jo crec en Vós!”

                                               Ara, anirem a la corroboració més entranyable. I ho farem amb l’Aclamació que donarà entrada i sentit a l’evangeli d’avui. Ara poso l’Aclamació que -pels qui en volen saber més i millor- jo els recomano d’anar a la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) d’acord amb la cita que veureu encapçalant-la: Mt 11, 25s: “Us enaltim, Senyor de cels i terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne”. Així s’inicia una plegaria de Jesús, exaltant i encisera, passatge que m’ha robat el cor i en que hi recalo amb freqüència: és el cor que somniava arribar a la saviesa nova que ens ve de Crist i que Pau ja ha assaborit i en parla en la intimitat seva i nostra, en les seves epístoles que ara l’Església ens les adreça a nosaltres, dirigides personalment al més endins del propi cor! Cada paraula em porta les millors ressonàncies de l’Evangeli viscut, pregat i predicat per Jesús! Ai, si fóssim senzills com els nets de cor -per diure’n una-: la de revelacions que tindríem, i quina saviesa seria la nostra! La revelació té sempre com a promotor i mitjancer (ho acabem de dir), ni més ni menys, que el mateix Esperit Sant, que se les sap totes totes de Déu: tot ho penetra, fins al més profund de Déu. Pau dixit! Pau dixit mihi! M’ho ha dit a mi, personalment!

                                               Abans de passar a l’evangeli que és sempre la part més substanciosa de la litúrgia dominical, guaiteu què en diu el Vaticà II en una de les quatre constitucions que “constitueixen!” la vida evangèlica: la Dei Verbum: “Cal que tota la predicació eclesiàstica i la mateixa religió, es nodreixi, en la Sagrada Escriptura i es regeixi per ella. Perquè en tots els llibres sants, el Pare que està en el Cel s’adreça amorós als seus fills i conversa amb ells. Hi ha tanta força i poder en la Paraula de Déu que és fonament i vigoria de l’Església, fortalesa de FE per als seus fills, aliment de l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual. D’ací que escaiguin tant a la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva és la Paraula de Déu i eficaç, que té poder d’edificar i de donar l’heretatge entre tots els santificats”. Deixeu-m’hi afegir el que diu a línia seguida: “Convé que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels cristians”. I encara afegeix: “L’esposa del Verb Encarnat, és a dir l’Església, instruïda per l’Esperit Sant, s’esforça per assolir una intel·ligència cada dia més profunda de les Escriptures Sagrades per tal de nodrir els seus fills, sense defallença, d’ensenyaments divins. Un aliment que il·lumini la intel·ligència, enforteixi les voluntats i encengui els cors en l’amor de Déu”. Aquest és el llegat del Concili: Hem de ser lectors, amb lectura cordial, comprehensiva del què Déu ens diu en la quotidianitat, en el momentum present. “Parla, Senyor que el teu servent és tot oïdes”. No sóc jo qui us invito a afeccionar-vos a la Paraula, és la Paraula mateixa, és a dir, Jesucrist qui us i ens porta a la intimitat de Déu, un Déu proper, amable, Pare per sempre.

                                               Una altra prèvia. Ja sabeu que estimo preferencialment entre altres coses la col·lecta que -les dominicals sobretot- són exel·lència pura! Avui, té tots els ressons de les “lectures”. Mireu i admireu!: “Oh Déu, Vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: Feu que per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”. Només amb aquest prec sortit del més íntim de nosaltres, ja valdria ben bé per tota la Missa; i quina comunió que hi glateix en aquestes paraules! I sempre acabem amb un pausat, estimat, apropiat, exaltant: Per nostre Senyor Jesucrist que viu i regna...

                                               Anem delerosos a l’Evangeli: Situem-lo. Estem de ple en el Sermó de la Muntanya. Recull que ens fa Mateu dels ensenyaments primordials de Jesús. És una llàstima que l’any litúrgic que ens posa la mel als llavis i no ens deixa temps per entrar-hi, per aprofundir-los, sense referir-los a la nostra experiència com a deixebles que ens haurien de deixar “prendre” en el sentit de marcar, d’amarar, d’embeure’ns de i en la saviesa viscuda i ensenyada per Jesús, el nostre Referent, el nostre Mestre i guia, mentor, conseller de l’ànima.  Sense això, no hem ni tan sols “saludat” el missatge vital del nostre Missatger.

                                               Algunes remarques fonamentals: Jesús no ha vingut a anular o a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. Hi ha una sostenibilitat entre la mateixa Paraula de Déu de l’AT amb la de Crist, Déu també Ell mateix. La ve a complementar, diu completar. La vol portar a una interpretació que vagi mes enllà de la literalitat, en què la llegeix la tradició del poble jueu, que és el del mateix Jesús. Caldrà fer les diferenciacions que calguin per adequació a la realitat canviant, d’acord als temps nous; és qüestió de prioritzar segons la importància que li dona el mateix discerniment que Jesús porta a consideració. Res queda preterit, ni esmenat. Tot pren volada en les actituds i paraules de Jesús. La Llei esdevé Esperit. L’Esperit porta a una Espiritualitat sucosa, oberta com insinuació, com a plenitud. Tot és susceptiple de donar un pas endavant i enlaire, graó a  graó. No és obligació sinó invitació. Suscita una situació que va més enllà del temor i de la por. Nosaltres som invitats a ser (!) com el Pare que estima entranyablement i que dona gràcia i que -per la mateixa gràcia rebuda- podem fer en conseqüència. Fer, complir la voluntat divina que reorienta el veure i el viure, i ens porta a un substancial fer i ensenyar amb la pròpia manera, estil i mode de Jesús! Els manaments queden transsubtanciats, superats per finor nova, la de l’essència de l’evangeli, que és un aroma que envaeix tot el conviure i dona no sols exemple, sinó vivència que atrau, que venç des de dins. Tot ens porta a sentir una renovada innocència, allò del “néixer de nou”. Els qui es conceptuen com a infants, madurs de saviesa infusa, per imatge i semblança del fer i dir de Jesús, ben diferent dels dictats dels mestres de la Llei i dels fariseus, travats, aquests, per condicionaments d’estretor i de duresa de cor. Jesús ens vol lliures amb una llibertat creativa que és finor d’esperit, que va més enllà de la regla, que obre camins d’Esperit. És la joia de creure i de fer com feia Jesús. Així s’entén allò que sentirem “Se us ha dit, Jo us dic”. La moral esdevé mística, arravatament sí, però discret i respectuós amb tots els entorns, personals, ciutadans, amb la natura i l’art i la cultura, amb l’altre, els altres i l’Altre, Déu juga amb nosaltres el joc de la vida. Hem optat per tota vida, l la més íntima en nosaltres, la vida de l’Esperit. Diguem la paraula que no ens atrevim a dir-nos-la: l’evangeli és espiritualitat. Necessitem més formació actitudinal; creure és saber que tot està immiscit en el misteri. Tu ets misteri, el teu convivent és misteri, les persones a les que estàs compromès són misteri que has de respectar.   El pas evangèlic és de senzillesa i de no fer soroll, de ser-hi i no fer nosa i de trobar-nos-hi a faltar quan no hi som.  Som portadors de la nova saviesa, oidà!      

P. Josep Mª Balcells.              

Diumenge VI de durant l’any, 12 de febrer del 2023. Sabadell