diumenge, 16 de juny del 2024

Homilia del diumenge 16/06/2024

                 VINGUI A  NOSALTRES  EL  VOSTRE  REGNE

                                            Deia la setmana passada que Marc ens acompanyarà durant molts diumenges en la nostra “sortida del Pare” i a través de l’empoderament del Regne de Déu, abocats en plenitud creixent en les mans i en el cor de Déu,, on ens anirà afaiçonant a imatge i semblança de Jesús, el Messies i Fill de Déu, fins a abismar-nos seient en el convit del seu Fill, on celebrarem les noces eternes del Fill amb la seva núvia, l’Església, que som cadascun dels benaurats, que som nosaltres, escollits des d’abans de la creació en Jesucrist.

                                    Si fem en Marc un seguiment del fil d’or evangèlic, ja de bon principi ens apareixerà el Regne i anirem descabdellant les significacions i equivalències: Bona, Joiosa Nova, Notícia. Proclamació, Anunci, Kerigma (=la proclamació inicial dels enviats a predicar el misteri), la fe en l’arrel, el mateix Jesús, objecte i, ensems subjecte de l’anunci. Ja trobem el terme Regne en Mc 1, 14 : “Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: “S’ha complert el temps...” (=la seva hora, a què al·ludia sovint Jesús (= “quan va arribar la plenitud del temps” (Ga 4, 4); i també a Canà: “Dona, encara no ha arribat la meva hora”) i afegia: ...“i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. Francesc en la “Joia de l’Evangeli” parla del “primer anunci o kerigma”: “=Jesús t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te i per alliberar-te”. És el primer (anunci) en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest que sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres”. També, per contraposició de la missió de Jesús,  ja quedarà palesat en les paraules del Maligne (Mc 1, 24): “Perquè et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos?”. Aquesta serà una nota definitòria del Regne de Jesús: lluitador contra el maligne i contra la maldat. També l’admiració que suscitava la predicació de Jesús: (Mc 1, 22-27). També trobem la Paraula personificada (“el qui és la Paraula s’ha fet home” (jn 1, 14)com a significació de la predicació de Jesús com a subjecte i objecte de la predicació o anunci del Regne que ho veiem en la ponderació dels primers oients: -Què és tot això? Una doctrina nova ensenyada amb autoritat!”. Ja  tenim el Regne en la primera paràbola, la del sembrador, on s’identifica Jesús mateix tant com a sembrador com a llavor-paraula del Regne.

                                               Jesús utilitzarà el mode de predicació tan característic seu en forma de paràboles: narracions a voltes profuses, altres simplificades en breus assimilacions, semblances, a manera de... Se’n comptabilitzen unes 120. M’ha temptat Pagola en el seu llibre “Jesús Aproximació històrica”, on hi dedica un bolc-apartat que  titula “Profeta del Regne”. Només posant les subentrades que descriuen en l’extensió dels  diferents aspectes lligats a la descripció del Regne. Les enumero només: -Jesús profeta itinerant. -La passió pel Regne de Déu. –Un anhel que venia de lluny. –Enmig d’un poble que espera ardent. –Déu ja és aquí. -La millor notícia. –Déu, el qui estima la vida. –Els pobres són afortunats. –Les coses han de canviar. –El millor encara està per venir.

                                               No puc estar-me de citar unes línies de l’apartat: Un profeta pel Regne de Déu: “Sense por d’equivocar-nos, podem dir que la causa a la qual Jesús dedica el seu temps, les seves forces i tota la seva vida és el que Ell anomena el Regne de Déu”. És, sens dubte, el nucli central de la seva predicació, la seva convicció més profunda, la passió que anima tota la seva activitat. Tot el que diu està al servei del Regne de Déu. Tot adquireix la unitat, el veritable significat i la força apassionant des d’aquesta realitat. El Regne de Déu és la clau per a captar el sentit que Jesús  dóna a la seva vida i per entendre el projecte que vol veure realitzat a Galilea, en el poble d’Israel i, en definitiva, en tots els pobles” Jesús anuncia un esdeveniment. El seu objectiu no es perfeccionar la religió jueva, sinó contribuir perquè s’implanti com més aviat millor el tan enyorat Regne de Déu, i amb ell, la vida, la justícia i la pau

                                               Avui ens trobem amb dues petites paràboles que tenen per a mi una significació particular, la primera és la de la llavor que creix tota sola. Una vegada sembrada el bon pagès se n’oblida: “la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com, la terra tota sola, dóna fruit i explica sintèticament tot el procés del seu creixement i se’n desentén esperant que espigui i grani i aleshores ell està prompte per a la sega. En poques paraules rodejades d’un mínim de misteri aquí ve insinuat el procés de desenvolupament de tota vida, ignars com estem del prodigi del misteri de tota vida, des de la més petita i oblidada o menystinguda i la poca consciència que tenim de la nostra pròpia vida: de la salut, de la vida de la gràcia, del fer-se i desfer-se en el miracle de la vida, àdhuc de la mateixa història pròpia o aliena. Totes metàfores del fer-se amb causes i efectes, amb riscos i aventures/desventures. En una paraula: tota vida és una paràbola-metàfora d’allò que creix i es cridat a ser totes les potencialitats del viure i del créixer. Si fóssim més conscients de tot el creat-vida-compleció i de les frustracions, sequeres, ambients a temps/destemps. Déu és creador en tots els aspectes de la vida, la de l’esperit-Esperit, la de la gràcia/gratuïtat. No hi puc fer més. Aquesta paràbola em té entusiasmat cor i sentits. Ai, si fóssim conscients –aquesta és la paraula- Si sabéssim mirar la naturalesa en tots els secrets que amaga el miracle de tota vida. Ai, si fóssim atents al glatir minúscul d’una flor boscana, ai si ens poguéssim emmirallar-nos en la florida d’un fruiter. Ai, si auscultéssim el nostre respirar, si sabéssim veure/admirar els “signes del temps”. Ai, si estiguéssim atents a tot viure, començant per tot allò proper, pel misteri-miracle de la nostra pròpia vida interior. Tota la creació és una explosió de germinacions, moltes vegades callades, preterides per manca de sentit d’observació i de saber veure en el revers de tota cosa. Som superficials. Adonar-se, observar, estar atents és el secret de vida més plena i en creixença, àdhuc de la mateixa saviesa.

                                               Li preguntaren a Jesús per què els parles amb paràboles i acostumava a posar aquest final a paràboles o prediccions: “Qui tingui orelles, que escolti”. Avui després de les dues paràboles, dóna resposta al fet de parlar-los amb paràboles: perquè la gent les entengués segons les seves disposicions. Més entenedor que la referència a Isaïes (6, 9-10): “S’ha fet insensible/ el cor d’aquest poble!/ s’han tapat les orelles, / han tancat els seus ulls,/ no fos cas que els seus ulls hi veiessin/ les seves orelles hi sentissin/ el seu cor comprengués,/ i es convertissin./ I jo els guariria”. I afegia: “A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però a ells, no. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té li prendran fins allò que li queda”.

                                               Donem pas a la segona paràbola d’avui: És la del gra o sement de la mostassa on es juga amb la desproporció entre la nimietat de la llavor i l’excelsitud del desenvolupament d’aquesta hortalissa, la més ufanosa i alterosa en la planta que en sortirà. A fi de posar una ponderació tan fora mida i afegirà que als seus brancatges hi niaran els ocells. La comprensió del valor contrastant entre llavor i planta feta i dreta ens portarà a ponderar com el Regne es sobredimensiona. No hi ha res d’insignificant, tot és un miracle de contrast.  Aplicat al Regne en dimensions personals arribem a copsar que tota cosa petita, àdhuc mínima té una incoercible vocació de creixement que sobrepassa allò que podríem esperar, sospitar, presumir. Altra vegada hem de concloure que no tenim ben preses les mides del que suposa l’àmbit de la gràcia. Déu desborda tot esquema: sense deixar de ser coses, moments, esdeveniments a judicar. Déu és admirable per definició. Déu no es deixa vèncer en generositat. En Ell el petit és bell. Allò aparentment inútil es manifesta de màxima utilitat. –Les mesures de Déu van per la via de l’escreix, allò de la mesura desbordant. No hi ha com ser màxim en les petiteses del cada dia. Amb convicció diguem; “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. Aquesta és la pregària fonamental i fonamentadora. Ara l’hauríem de veure i de pregar amb tota la intensitat que té al llarg i ample dels evangelis.     Nosaltres mateixos estem implicats en el Regne que ja és aquí i també dins nostre. “Qui tingui oïdes que escolti”       

P. Josep Mª Balcells

Diumenge i setmana XI de durant l’any, 16/ juny/ 24  Sabadell    

diumenge, 9 de juny del 2024

Homilia del diumenge 09/06/2024

                           EL  REI  DE  LA  CREACIÓ  VA  NU

                                               Reprenem el curs (la cursa litúrgica, millor!) acompanyats per l’evangelista Marc, que comença així el seus relats de la vida de Jesús, que l’anomena com “l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu” i ja en el capítol 1er, 14-15 se’ns diu: “Després que Joan (el Baptista) fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”: és a dir, en realitat, tot l’ensenyament de Jesús, i encara més, els fets de la seva vida, mort i resurrecció, eren l’evangeli, la Bona Nova (= anunci joiós) que calia anunciar a tothom: Pau ho sintetitza així a la primera carta als germans de Corint (15, 1ss): “Us recordo, germans, l’evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu. Fins ara us hi heu mantingut ferms, i per Ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com el vaig anunciar; altrament, us hauríeu convertit inútilment a la fe. Primer de tot, us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien les Escriptures: (Isaïes 53, 5-12); i fou sepultat; al tercer dia ressuscità, com deien les Escriptures (Osees 6,2), i s’aparegué a Cefes i després als Dotze... i també s’aparegué a mi. Així, doncs, tant si soc jo com si són ells, això és el que tots prediquem i això és el que vosaltres heu cregut: Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra Fe... Però, de fet, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primícia de tots els qui han mort... El darrer enemic destituït serà la mort... Així Déu en Jesucrist serà tot en tots”.

                                               Fins ben bé ahir encara, es proclamaven els últims trets de notorietat del que significa ser cristià en pasqua permanent i celebràvem L’Esperit Sant, la Sma. Trinitat, l’Eucaristia, el Sacerdoci únic de Jesús (els d’ara són subrogats) El Sagrat Cor de Jesús del qual en el relat de la llançada -diu Joan- que n’eixí aigua i sang és a dir el misteri de l’Església de la qual tots en formem part pel baptisme i per la Fe en expectativa de que hi entrin tota la creació i tota la humanitat. En la Constitució sobre l’Església hi llegim: “La llum dels pobles és Crist; per això, aquest sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació, com figura en Marc 16, 15. L’Etern Pare, per decisió totalment lliure i misteriosa de la seva saviesa i bondat, va crear l’univers, decidí d’elevar els homes a la participació  de la vida divina, i no els abandonà caiguts en Adam, proporcionant-los sempre ajuts per a la salvació, per mirament a Crist Redemptor, “que és imatge de Déu invisible, hereu de tota la creació... Tots els homes són cridats a aquesta unió amb Crist, el qual és la llum del món, aquell  del qual procedim, per qui vivim i a qui ens encaminem”.

                                               Encaminats sí, però ja de bon principi el curs de la vida no són flors i violes. Avui l’home es pensa que domina tot el món i tota cosa, però ja se’ns adverteix de que no som déus, sinó creats; i el desig de dominació en realitat ens fa caure en la temptació de provar del fruit de l’arbre prohibit. Tot seran excuses perquè la temptació és la constant en el que creiem paradís i no veiem que com Adam anem nus, per el desfici de ser més i més i més. Quan pretenem ser el que no som i ens empoderem de tota vestimenta i pretenem re-presentar allò que no som, advertim que el Rei va Nu i s’amaga i té por i és el nen innocent el que assenyala la nuesa humana. És Déu del qui tenim por i del qual ens volem amagar el qui ens fa veure allò que som de nosaltres sols: nuesa, res, postissos, Sant Agustí que ens diu que hem estat creats per amor i per compartir vida divina, -no res menys!- no ens salvarà, però, sense nosaltres! Voleu dir que no és aquesta la situació de la humanitat que vivim ara com la descrita en el Gran Teatro del Mundo o com el conte d’Andersen. La vida és lluita i és un exercici de fe i de confiança com se’ns diu en la segona lectura d’avui que la seguirem llegint durant cinc diumenges seguits. Convençuts i convincents!  Tot s’estintola sobre la Fe, que vol dir: confiança per damunt de tot: Mireu com comença la segona lectura d’avui: Germans, l’Escriptura diu: “Em sento ple de fe, i per això he parlat“, evidentment és Pau i són els que com ell ens ancorem fermament en la Fe: la Fe ens la confereix Déu per parlar i evangelitzar. Jesús a l’evangeli se’ns mostra com un debel·lador contra el mal i les fastuoses quimeres i falòrnies, on no podem oblidar que som pols, per bé que els senzills  per boca d’ells ens donen la perfecta mesura del què “revelen” a nosaltres mateixos -nos senyalant-nos amb el dit i ens fan entrar en la veritat del que som o no som. No ens ho hem de fer sols, de cert que tals pretensions acabaríem en desfeta. Nus, l’home sense atributs. Cal, amb tot, no desanimar-nos: és veritat que la vida de l’home que vivim per fora es va  consumint, però la que vivim per dins nostre es va renovellant cada dia, perquè el pes lleuger del que ara sofrim, i que dura tan poc, va acumulant  un pes incomparable de glòria que durarà sempre. I nosaltres no puntem a això que veiem, sinó a allò que no veiem, perquè les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre”.

Tots els textos de la Missa són una invitació a la confiança. Joan diu que nosaltres som perquè hem cregut en l’amor. Tota la nostra vida cristiana se sosté en la certesa de que si crec he  de parlar, evangelitzar, deixar-se prendre per Jesús, no anar de fake news, ni d’exterioritats,  tantes com n’hi ha avui per tot arreu... Només la veritat nostra ens farà lliures. Aquesta la conreem amb una disponibilitat per que Crist ens enforteixi internament. Cant d’entrada: “El Senyor m’il·lumina i en salva, qui em pot fer por. El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, ¿qui em pot fer esfereir? I com sempre la col·lecta que engloba tota l’eucaristia: “Oh Déu, origen de tot bé, escolteu el que us supliquen: inspireu-nos (donem valor a cada expressió: l’Esperit Sant inspira i expira seny, saviesa, fermesa!) de pensar allò que és bo i moveu-nos per portar-ho a terme” (introdueixo aquí l’aclamació que sintetitza com sempre l’evangeli d’avui, que és tot un tomb en l’enfocament del nostre viure i conviure: “Ara, el sobirà d’aquest món serà expulsat, diu el Senyor; i Jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a Mi”.  Jesús davant de l’auditori que el segueix pronuncia una veritat, de les més veritables: “Qui són la meva mare i els meus parents?”.  Llavors mirant els qui seien tot al voltant, diu: “Aquests són la meva mare i els meus familiars: Tothom qui compleix la voluntat de Déu és el meu parent, la meva parenta, la meva mare”. Tota la normalitat queda paradoxalment capgirada. Jesús obre taula, converteix en festa el formar part d’una nova família, que no desdiu de la pròpia, però n’eixampla la cabuda, Església de portes obertes ens diu insistentment el papa Francesc. Digué Pau VI allà per els encontorns de acabat de proclamar el Vaticà II. En l’Exhortació Evagelii nuntiandi: el 1975 fa gairebé 50 anys!: “Del Crist evangelitzador a l’Església evangelitzadora; “Durant el Sínode, els Bisbes han recordat amb freqüència aquesta veritat: el mateix Jesús -l’evangeli de  Déu (Marc 1, 1)- ha estat el primer i el més gran evangelitzador. Ho fou fins al final, fins a la perfecció, fins al sacrifici de la seva exigència terrena. Crist com a evangelitzador, anuncia abans de tot un Regne, el Regne de Déu, tan important que, en relació a ell, tot és converteix en “allò altre”, que és donat de més a més, d’escreix. Solament el Regne és, doncs, absolut i la resta és relatiu. El Senyor es complagué en descriure de tantes maneres el goig de pertànyer a aquest Regne, un goig paradoxal  fetde coses que el món rebutja; les exigències del Regne i la seva Carta magna (Mt 5-7) els heralds (Mt 10),  els seus misteris (Mt 13), els seus fills (Mt 13), la vigilància i fidelitat requerides a qui espera la seva vinguda (Mt 24-25) Pau avui ens ha dit que ell és herald, mestre i guia de tota l’ecumene, de tota la humanitat. Tot xifrat en “Em sento ple de Fe, i per això jo he parlat” i tu què esperes?                                          

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge i setmana X de durant l’any, 9 de juny del 2024  Sabadell

ne i veuràs                                                                            

dissabte, 1 de juny del 2024

Homilia del diumenge 02/06/2024

                                              MISTERI  ADMIRABLE

                                               Admirable misteri, venerem-lo, prostrats. Aquí no hi té res a veure la raó, per això diem després de cada consagració: “Proclamem el misteri de la Fe”. Fem acopi de les expressions que ens dóna el Concili Vaticà II: Ja  comença amb aquestes singularíssimes maneres de dir, gens habituals: El “sacrosant” Misteri de l’Eucaristia: “En l’últim Sopar, la vesprada en què fou traït el nostre Salvador establí el Sacrifici Eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual perpetuarà en el curs dels segles el Sacrifici de la Creu, fins al seu Retorn, i així encomanarà a l’Església, Esposa estimada, el Memorial de la seva Mort i Resurrecció: Sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, “en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia i se’ns dóna penyora de la Glòria futura”. “L’Església, doncs, encamina la seva sol·licita preocupació a evitar que els fidels cristians assisteixin a aquest Misteri de la Fe, a tall d’espectadors estranys o muts, ans vol que, entenent-lo bé, mitjançant els ritus i les pregàries, participin en l’acció sagrada conscientment, piadosa i activa, que s’instrueixin amb la Paraula de Déu, que s’alimentin de la Taula del Cos del Senyor, que donin gràcies a Déu, que en oferir la Víctima Immaculada aprenguin a oferir-se no sols per les mans del sacerdot, ans també juntament amb ell, i per Crist, Mitjancer, cada dia es perfeccionin, en la unió amb Déu i entre ells mateixos, perquè finalment Déu sigui tot en tots”. “Déu que vol que tots  els homes se salvin  i arribin a reconèixer la veritat, havent parlat en altre temps als patriarques moltes vegades, per parts i de moltes maneres, en arribar la plenitud dels temps envià el seu Fill, el Verb fet carn, ungit amb l’Esperit Sant, a evangelitzar els pobres, a guarir els de cor esmicolat, “com a metge corporal i espiritual”, Mitjancer de Déu i dels homes, car la seva humanitat, en la unitat de la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en Crist “es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i ens ha estat donada la plenitud del culte diví”... “A fi de completar l’obra missionera de Crist, Ell mateix  és present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el Sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, “car ara ofereix per ministeri dels sacerdots Aquell mateix que aleshores s’oferí en la creu”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present en els sagraments amb la seva puixança, de manera que quan algú bateja, el mateix Crist bateja. És present en la seva Paraula, ja que Ell mateix parla quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures. En fi, és present, quan l’Església suplica i salmeja, Ell que prometé: “On dos o tres són reunits en nom meu,   allí soc Jo mateix enmig d’ells”. I en realitat, en una obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes santificats, Crist s’associa sempre l’Església, Esposa seva estimadíssima, que invoca el seu Senyor i per Ell dóna culte al Pare etern. Amb raó, doncs, la litúrgia és considerada com l’exercici del ministeri sacerdotal de Jesucrist, en el qual, per mitjà de senyals sensibles és significada i, de manera pròpia en cada un, és causada la santificació de l’home, i el Cos místic de Jesucrist, és a dir, el Cap i els seus membres, realitza tot el culte públic. Per això, cada celebració litúrgica, com a obra de Crist Sacerdot i del seu Cos místic, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i grau idèntic, cap altra acció de l’Església no iguala”. “En la Litúrgia terrenal participem, pregustant-la, de la del cel, que és celebrada en la Ciutat Santa de Jerusalem, a la qual ens encaminem, pelegrins, on hi ha Crist entronitzat a la dreta de Déu, ministre del Santuari i de l’autèntic Tabernacle; cantem un himne de Glòria al Senyor amb tots els estols celestials; venerant  la memòria dels Sants, esperem alguna participació i companyonia amb ells; i restem a l’expectativa del Salvador, Nostre Senyor Jesucrist, fins que Ell es manifesti com a vida nostra i nosaltres ens manifestem gloriosos en Ell”.  La litúrgia és el cim al qual tendeix l’actuació de l’Església i alhora la Font d’on brolla tota la seva força. Els treballs apostòlics, en efecte, s’encaminen a obtenir que tots els qui per la Fe i el Baptisme han esdevinguts fills de Déu, es reuneixin, lloïn Déu en mig de l’Església, participin en el Sacrifici i mengin del Sopar del Senyor”.

                                               “Per la seva banda, la mateixa Litúrgia empeny els fidels, saciats amb els sagraments pasquals, a esdevenir un sol cor per la pietat; prega perquè “mantinguin amb la vida allò que han percebut per la Fe”, i la renovació de l’Aliança del Senyor amb els homes en l’Eucaristia, atrau i encén els fidels a la caritat de Crist que els esperona. Per tant, de la Litúrgia i sobretot de l’Eucaristia, com de Font, ens arriba la gràcia i s’obté amb el màxim d’eficàcia aquella santificació dels homes en Crist i glorificació de Déu, a la qual, com a fi, s’encaminen totes les altres obres de l’Església”.

                                               He intentat resumir allò de més important respecte de la Litúrgia que ens ha brindat literalment el Vaticà II. Aquí teniu complexivament  tot el pensament del Vaticà II sobre la preeminència de la Litúrgia de l’Eucaristia, la qual ens invita a submergir-nos, entenent cada expressió, cada significació ja que ens la presenta com la perla fina de tot l’evangeli: entès, viscut, participat, involucrat. Com m’agradaria fer una conversa dialogal per entrar en el misteri de cada paraula i de cada acció? Destaco alguns punts:

            -. Déu no ens salva d’un en un. Ens ha fet poble. Així ens veu amb personalitat ben pròpia, però com a Cos de Crist: interdependents, intercomplementari, sistèmics.

            -. Som recipendiaris del Nou Testament-Aliança, clos en la Creu-Resurrecció

            -. És un pacte. Nosaltres en som part i ens hem compromès a viure com a fills

            -. Som invitats a ser memòria viva del “FET” transcendent del lliurament de Jesús per a salvació de tota la humanitat. Doblement compromesos també per als altres.

            -. La Comunió no és allò més determinant, és la participació en el Fet de la mort i Resurrecció de Jesucrist: n’és la conseqüència. No és un regal, és un compromís.

            -. No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics. Aquí veiem que som els amics de l’amor de Jesús.

            -. La Missa és l’acte més gran de lloança, d’adoració i d’acció de gràcies. Donem veu i actitud de fons en la lloança, adoració, acció de gràcies de Jesús fet home.

            .-  Nosaltres esdevenim “divinitzats” per l’efecte de la litúrgia oferta principalment per Jesús amb qui nosaltres ens associem, compartim, ens lliurem.

            -. La Missa està plena de les actituds més essencials de la nostra relació amb Déu Pare: ”Us lloem, us beneïm, us adorem... per la vostra immensa glòria”.

            -. Combregar és més “ser combregats” per Jesús que no el contrari. És una penyora  que Déu ens fa. Allò de Pau: “Jesús és el meu viure”. Segellats per l’Esperit.

            .- Amb el pa eucarístic som “panificats”; Jesús és el nostre referent, la nostra vida, el qui ens salva canviant el nostre cor amb el seu Cor en nosaltres. Crist viu en el nostre viure i conviure.

            -. El misteri de Jesús dóna sentit al nostre propi misteri. Som de Déu en Crist.

            -. Pregustació, digna de l’assaciament definitiu en Déu: Déu és el nostre cel.

            -. Atenem en cada moment de l’eucaristia els efectes propis: Paraula que ens alliçona, Oferiment que fem conjuntament amb el sacerdot i tota l’Església, viure d’Ell.

            .- No és un acte privat, sinó sempre públic. Representem sempre els germans

            .- La pregària, sobretot el parenostre, ens invita a pregar en nom de Crist

            .- La pregària és sempre en nom del Cos Místic, ajuntats al Cap-Crist.

            .- La Missa no és una obligació, sinó un dret constitucional com a cristians.

            .- Tot conflueix i tot deriva del Sacrifici de Jesús.

            -. Fem memòria de tota la Bona nova. Tenim presents els sentiments envers el Pare, en unió de l’Esperit Sant.         

P. Josep Mª Balcells

Santíssim Cos i Sang de Crist  2/ 6/ 24  Sabadell

diumenge, 26 de maig del 2024

Homilia del diumenge 26/05/2024 Santíssima Trinitat

                      POBLE  DE  DÉU,  POBLE  EN  MARXA

                                               Per a nosaltres, ancorats d’una vegada per sempre en el Pla de salvació (Ef 1, 3-14) que hem tingut tan i tan present aquesta última quaresma-pasqua i més en concret entre les dues pasqües: Resurrecció i Pentecosta o Vinguda de l’Esperit Sant, a tenor també del que ens alliçona l’espiritualitat de l’Església germana ortodoxa de les “Dues Mans” del Pare: una, Jesús ressuscitat  i l’altra, la presència-acció de l’Esperit Sant. D’ambdues en prové el miracle-misteri de l’Església, Xifrada en la filiació divina i la pertinència a  Crist a través de l’Església. Parlar d’Església és per a nosaltres parlar ja de la Sma.Trinitat, en el pla de salvació ofert a tothom. En efecte, llegim en la Constitució sobre l’Església només encetada: “La llum dels pobles és Crist: per això aquest Sant Concili, reunit en l’Esperit Sant, té el gran desig d’il·luminar tots els homes amb la claredat d’Ell, que resplendeix en la faç de l’Església, proclamant l’Evangeli a tota la creació, que és precisament el text mateix de l’evangeli d’avui: “Aneu a convertir tots els pobles”, I també amb la menció explícita de les tres persones de la Sma. Trinitat a l’hora de batejar-los. “Així, pel baptisme els homes som empeltats en el misteri pasqual de Crist; moren amb Ell, són sepultats  amb Ell, ressusciten en Ell”. “Crist és el Cap del Cos, Ell és la imatge de Déu invisible, i en Ell ha estat creat tot l’univers. Ell és abans de tots, i tot se sosté en Ell. Ell és el Cap del Cos que és l’Església... Tots els membres se li han de configurar, fins que Crist sigui format en ells (Ga 4, 19). Per això, som assumits en el misteri de la seva vida, configurats, commorts i conressuscitats amb Ell, fins que coregnem  amb Ell”. Ell disposa contínuament en el seu Cos de serveis, ministeris i carismes encaminats a la salvació de les persones i de les comunitats. A fi de renovar-nos en Ell, ens feu partícips  del seu Esperit, el qual, essent únic i idèntic en el Cap i en els membres, vivifica, unifica i mou talment tot el Cos, que els sant Pares pogueren comparar la seva funció a la que acompleix en el cos humà el principi vital i ànima. Com que habita en Ell tota plenitud de Deu corporalment, omple amb els seus dons divins l’Església (Ef 1, 22-23), talment que Ella tendeixi i arribi a tota plenitud de Déu.... L’Església “avança peregrinant entre les persecucions del món i els consols de Déu, anunciant la creu i la mort del Senyor fins que vingui. Però s’enforteix amb la puixança del senyor Ressuscitat”.

                                               El papa Francesc en la seva Exhortació sobre l’anunci de l’Evangeli (“La Joia de l’Evangeli”) en el món actual, des del primer moment ens invita a una Sortida missionera com la tasca primordial de l’Església en aquest moment i com a paradigma de tota l’obra de l’Església. Promou una pastoral renovada en funció d’aquesta apertura i dinamisme. Així tots som cridats a aquesta nova “sortida” missionera; “sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les ”perifèries” que necessiten la llum de l’evangeli.  En els números  46-49 el papa parla d’una Mare amb el cor obert. L’Església “en sortida” és una Església de portes obertes. Sortir cap als altres per arribar a les perifèries humanes. Acollidors, a vegades renunciar a les urgències per alentir el pas, fer com el pare del fill pròdig, que es queda amb les portes obertes, perquè quan torni, pugui entrar sense dificultat. Tothom pot participar  d’alguna manera en la vida eclesial, tothom pot integrar-se en la comunitat, i tampoc les portes dels sagraments no haurien de tancar-se per una raó qualsevol... Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i  no com a facilitadors. Però l’Església no és una duana, és una casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida a les espatlles”. I ho rebla tot amb un número 49 que l’hauríem de posar a les entrades dels temples i a tots els llocs d’assistència i d’acolliment. Mireu quina vibració no té aquesta proclama evangelitzadora d’un papa pastoral que és desviu per obrir portes, camins, sínodes i crides a ser-hi i a obrir cors i serveis a llindar de porta, a peu d’obra: “Sortim, sortim a oferir la vida de Jesucrist. Repeteixo aquí a tota l’Església: M’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta  pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les seves pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el  centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que la por d’equivocar-no, espero que ens mogui la por de recloure’ns en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens converteixen en jutges implacables, en els costums en què ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús que ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!”

                                               Com podeu comprovar he posat per títol una cançó que l’hem cantat un munt de vegades. Però al final del Cantoral hi podem trobar quina provinença té. Ho he cercat i m’he trobat amb un goig que us el vull compartir: Lletra i música de Mossèn Xavier Morlans. Per situar-lo anem a la Parròquia de Santa Anna a Barcelona on ell col·labora amb Mn. Peio i on tenen un Hospital de Campanya. Allí les perifèries de Barcelona troben de tot i allò òptim. Mn Morlans va fer una actuació evangelitzadora digna de ser coneguda. Ell hi tocava una guitarra i  invitava a seguir una mena de prec a obrir-se a l’evangeli. Allí van néixer unes jornades de primera evangelització que han donat nom a un Llibre amb títol de Vine i Veuràs que fet a mans ara el podem llegir i experimentar. Mn. Morlans amb la seva guitarra i cançons és una autèntica imatge plàstica i sobretot pràctica d’aquella crida de Francesc que també té una concreció a més a més en la lletra de la seva cançó:  En poso aquestes estrofes per identificació amb l’autor, el contingut i en el ressò de la crida i invitació a viure l’Església com a poble de Déu com el va definir el Vaticà II: “Aquest Poble messiànic que  té per Cap Crist. Té per condició la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, en els cors dels quals l’Esperit Sant habita com en” un temple. Té per llei el manament nou d’estimar com el mateix Crist ens ha estimat. I té, finalment, per objectiu el d’eixamplar encara més el Regne de Déu, iniciat en aquest món pel mateix Déu, fins que també Ell el completi al final dels temps, quan Crist, la nostra vida, es manifestarà i la mateixa creació serà alliberada de la servitud a la corrupció, passant a la llibertat gloriosa dels fills de Déu”.

             Poso el cant inspirat i en un to parió a la crida del papa Francesc a la que tots som cridats, empesos, ungits per L’Esperit. Ve a ser com el 49 bis

            Poble de Déu, Poble en marxa; / junts fem camí. / Poble de Déu, Església que avança / el Regne ja és aquí.

            Camina al llarg  del temps, / travessa mars pregons, / marcat sovint per tantes pors, / però viu en el Crist lluminós. / És barca, és vela , és signe, és combat. / Poble mogut per l’Esperit, / és Poble que canta la vida!

            En lluita per la pau,/ som veu dels sense veu,/ que és fosc sovint nostre dolor, / que és dolç el gest de germanor. / Som força, som vida, som llum, som amor. / Poble mogut per l’Esperit, / som Poble que estima la vida!

            Arrelats allà on som;/ oberts a tot el món, / enfront del mal tan impotents, / el Crist en creu ens fa valents. / Som lluita, som denúncia, som pau, som amistat. /Poble mogut per l’Esperit, / som Poble que dóna la vida!

                                  Petit homenatge a Mn. Xavier Morlans amb el desig de poder seguir personalment les jornades que contenen el llibre seu i amb el desig de poder suggerir a qui tingui l’empenta de fe cantable i d’una esperança coratjosa per obrir camins de sinodalitat

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat  de la Santíssima Trinitat,  28/5/ 24   Sabadell

dissabte, 18 de maig del 2024

Homilia de la Pentecosta 19/05/2024

                                      VENIU  ESPERIT  CREADOR

En encetar aquest tema, no ho faig sense un sentiment agredolç, agre per la descurança i dolç per la sensació de plenitud que em dóna el fet de parlar i proclamar tant la presència com l’acció -d’intimitat a intimitat- de l’Esperit Sant, Déu que tenim ai! mig oblidat. En efecte, llegint com a preparació per a la Solemnitat de Pentecosta el llibre de Víctor Codina “Creo en el Espíritu Santo” que ens documenta com en l’Església Ortodoxa l’Esperit del Senyor és tingut per protagonista en la seva espiritualitat més qualificada. Nosaltres hem tingut la gràcia de seguir tant en la lectura dels Fets dels Apòstols com sobretot en Joan en el seu evangeli (capítols 14, 15ss, també en 16, 4ss) ens hem amarat de goig en llegir-los en l’última quinzena, compresa entre la setmana antecedent a l’Ascensió fins a l’esclat de la Pentecosta, una veritable quinzena habitada per la presència i l’acció de l’Esperit Sant en els començaments de l’Església naixent i consolidant-se en i per l’alenada puixant de l’Esperit, do de la promesa del Crist, acomiadat i pujat al Pare en retorn, després de l’acompliment de la missió salvadora rebuda i ara encomanada a l’altre Defensor promès. I ara, passada la Festa de la Vinguda per Pentecosta, i ara, què? Seguirem en l’oblit persistent o bé il·lustrats pel Concili Vaticà II que a instàncies de Joan XXIII que, en convocar-lo inesperadament, va voler que fos un nou Pentecostés amb apertura dels finestrals de l’Església per airejar, ungir i perfumar el temple que és l’Església amb la irrupció ;’aires nous, benèfics com d’una nova Vinguda de l’Esperit, tal i com el van viure i gaudir a la primeria de l’Església, que va ser ben persistent com aquell que diu durant el primer mil·lenni amb l’impuls d’una primera evangelització, recolzada per la Patrística. El segon mil·lenni que va propiciar per desgràcia un cert oblit de la pneumologia o tractat sobre l’Esperit Sant. Ara encaminats en el tercer mil·lenni i ja en procés de tornar a posar l’Esperit Sant en el protagonisme eclesial. Recollim en el número 4 del document constitucional de l’Església, que fa així: “I acomplerta l’obra que el Pare h,avia encarregat al Fill de realitzar en la terra (cf. Jo 17, 4), fou tramès l’Esperit Sant el dia de Pentecosta a fi de santificar constantment l’Església i a fi que així els creients tinguessin accés al Pare, per mitjà de Crist en l’únic Esperit. (cf. Ef2, 18) Ell és l’Esperit de vida o la font d’aigua que brolla per a la vida eterna (cf. Jo 4, 14; 7, 38-39), pel qual el Pare vivifica els homes morts pel pecat, fins que ressusciti en Crist llurs cossos mortals (cf. Rm 8, 10-11). L’Esperit habita en l’Església i en els cors dels fidels com en un temple (ICo 3, 16; 6, 19) i en ells prega i dóna testimoniatge de l‘adopció filial (cf. Ga 4, 6; Rm 8, 15-16 i 26) Dota i dirigeix per mitjà de diversos dons jeràrquics i carismes i embelleix amb els seus fruits. (Ef 4, 11-12; I Co 12, 4; Ga 5, 22) L’Església, que introdueix a tota veritat (cf. Jo 16, 13) i unifica en la comunió i en el ministeri. Fa rejovenir l’Església amb la puixança de l’Evangeli, la renova perpètuament i la mena a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Vine!” (cf. Ap 22, 17). D’aquesta manera tota l’Església es manifesta com a Poble unificat des de la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                         En el capítol sobre la Vocació universal a la Santedat en l’Església, n. 39: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat l’únic sant, amb el Pare i l’Esperit ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per ella a fi de santificar-la  (ef. Ef 5, 25-26), se l’ha unida com a Cos seu i l’ha curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església, tothom, tant els qui pertanyen a la Jerarquia, com els qui són pasturats per ella, són cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta, la vostra santificació (I Te 4, 3; Ef 1, 4)  I aquesta santedat de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels; s’expressa de moltes maneres en els individus, que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de  la caritat, edificant els altres. En les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els qui, conduïts per l’Esperit de Déu  i obedients a la veu del Pare i adorant Déu Pare en esperit i en veritat,  segueixen Crist pobre, humil o carregat amb la creu, a fi de merèixer participació en la Seva glòria. I cadascú, segons els seus dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que desperta l’esperança i actua per la caritat”. Per tant, tots els fidels cristians se santificaran més cada dia en la situació, en les obligacions i en les circumstàncies de llur vida i per mitjà de totes elles, si les reben totes amb fe de la mà del Pare celestial, i col·laboren amb la voluntat divina, manifestant a tothom, àdhuc en el mateix servei temporal, la caritat amb què Déu ha estimat el món (n.41)

                                         No voldria deixar d’esmentar un testimoni vibrant d’un patriarca grec, Ignacio IV d’Antioquia, que comentant el text de Ap 21, 5: “He aquí que tot ho faig nou”, que no és, segons ell, un simple programa d’estudi, sinó tot un Esdeveniment. L’Esdeveniment pasqual que se’ns fa present per l’Esperit: “L’Esperit Sant és personalment la novetat, que actua en el nostre món. És la presència del Deu amb nosaltres unit al nostre esperit (Rm 8, 16), Sense Ell, Déu queda lluny. Crist resta en el passat, l’Evangeli és lletra morta; l’Església, pura organització; l’autoritat, tirania; la missió, propaganda; el culte, simple record i la praxi cristiana, una moral d’esclaus. Però en l’Esperit, en una sinèrgia indissociable, el cosmos és alliberat i gemega en l’infantament del Regne, l’home està en lluita contra la “carn”, Crist Ressuscitat és aquí, l’evangeli és una força vivificadora, l’Església significa la Comunió trinitària, l’autoritat és un servei alliberador, la missió un Pentecostés, la litúrgia és memorial i anticipació i l’acció humana és divinitzada. L’Esperit fa arribar la Parusia en una epíclesi (= benedicció sacramental)  i místicament realista, engendra vida, parla pels profetes, situa totes les coses en el Diàleg i en la Comunió, escampant-se Ell mateix, i atraient vers la segona vinguda, és Senyor i dador de vida (del Credo niceno-constantinopolità). Per Ell, l’Església i el món clamen amb tot el seu ésser: Veniu, Senyor Jesús! (Ap 22, 17-20).

                                         Els ortodoxos invitats com a observadors van  aportar aquesta dimensió pneumatologia amb moltes indicacions al llarg de tot el concili. A ells els devem la riquesa trinitària que flueix de totes les determinacions, fent ben vàlid l’ecumenisme, ben notori.

                                         A l’Orient devem la doctrina patrística de les dues missions del Pare: la del Fill (Ga 4, 4) i la de l’Esperit Sant (Lc 2, 49; Jo 20, 26) que Ireneu va formular gràficament parlant de les dues “mans del Pare”. Les dues manifestacions de l’acció bé sia de Jesús i la no menys explícita i eficaç de l’Esperit Sant en el cor de l’Església i també en el món, a través de les “llavors del Regne”, actuant a través dels signes del temps, presents en tota història: “L’Esperit, que sempre és sorprenent, no manipulable, ple de creativitat  i imaginació, que obre horitzons nous, oberts a la utopia, que progressivament es va fent realitat en la història, corregeix, purifica, fermenta i saneja les ferides personals i socials... L’Esperit és Esperit de llibertat (2Co 3, 17), que allibera la persona i la societat i es manifesta en les ànsies de llibertat del nostre temps (Gaudium et Spes 4, 4) i en els anhels d’alliberament dels pobles oprimits. Ha de saber llegir la Paraula i la història, escoltar la Paraula de Déu i la veu del poble, interpretar l’Escriptura  i la Tradició de l’Església i al mateix temps discernir els signes dels temps, llegir la Paraula des de la vida, llegir l’Escriptura i el periòdic (com deia Barth) Tasca difícil, plena de riscs i de obscurs, tasca però inevitable si es vol ser fidel al Senyor i al seu Esperit”.   

P. Josep Mª Balcells.   

Pentecosta, 19/ 5/24   Sabadell

diumenge, 12 de maig del 2024

Homilia de l'ascensió 12/05/2024

                                           EL  RETORN  AL  PARE

                                               Celebrem avui la Solemnitat de l’Ascensió, però cal que posem en relació estreta les tres grans manifestacions finals de la vida terrena de Jesús que només la podrem veure amb ulls de fe, més enllà del gènere literari amb que es podem relatar, salvant la realitat metahistòrica dels tres “esdeveniments”. Són la Resurrecció amb la Coronació o Glorificació que celebrem sota la denominació d’Ascensió i la Pentecosta o la Vinguda de l’Esperit Sant. Totes tres van enllaçades i l’una és complementació de l’anterior. Sobre la Resurrecció ja ens en queden narracions en els evangelis,  tot i ser metahistòrics per referència a nosaltres. Sobre l’Ascensió en són ben parcs els evangelis i vestida sobre el gènere literari de l’enlairament al cel com la del profeta Elies i com a coprotagonista el seu deixeble Eliseu amb la capa del primer en relíquia deixada voleiant cel i núvols avall al deixeble (Això ho podreu trobar al Segon Llibre dels Reis (2, 1-12). L’Ascensió la podrem entendre per mitjà del llibre de l’Apocalipsi, on se’ns narra ja arribat Jesús al cel, s’esdevé la seva Glorificació, quan el Pare se’ns el mostra com l’Anyell al banquet de Noces. “Se sentí la veu d’una gran gentada que deien: “Al·leluia! El Senyor, el Déu de l’Univers, ha instaurat el seu Regne. Alegreu-nos-en i celebrem-ho, cantem la seva glòria. Ha arribat l’hora de les noces de l’Anyell, i la seva esposa ja està engalanada. Li ha estat concedit de vestir-se de lli blanc i resplendent, que són les bones obres del poble sant. Després vaig veure que el cel s’havia obert i apareixia un cavall blanc. El seu cavaller s’anomena Fidel i Veraç, i judica i combat amb justícia... Al mantell i al costat portava escrit aquest Nom: “Rei de reis i Senyor de senyors”. Després vaig veure un cel nou i una terra nova. Llavors vaig veure baixar del cel , venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu Espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron: “Aquest és el Tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble, i el seu Déu serà “Déu que és amb ells”.  “Jo soc l’Alfa i l’Omega, el principi i el fi... Els qui surtin vencedors posseiran tot això en herència. “Vine i et mostraré la núvia, l’Esposa de l’Anyell... Tan sols hi entraran els inscrits en el llibre de la vida de l’Anyell”. El qui dóna testimoni de tot això diu: “Sí vinc de seguida. Amén! Vine, Senyor Jesús!” Així rubrica aquesta visió i en testimonia: “Que la gràcia de Jesús, el Senyor, sigui amb tothom! L’Apocalipsi és la coronació de tota la vida i missió redemptora de Jesús. Tot això va inclòs en el terme de l’Ascensió. És el Retorn al Pare!

                                               I completarà la tríade amb la Pentecosta, és a dir la irrupció de l’Esperit Sant de Jesús, promès per ser l’ànima de l’Església i la que l’ha de portar a la Glorificació tant la de Jesús com la nostra pròpia, en el camí sinodal que ja ha sentit que el papa Francesc ja ha anunciat les solemnitats de l’Any Sant del 2025. Aquesta Pasqua preanunciada amb temps l’hem de viure amb la intensitat deguda a “esdeveniments” que marquen època i que són invitació a viure en sostinguda esperança en moments de molta manca de coratge i de desànims a nivell universal, on les crides a la vivència cristiana poden quedar devaluades en un món sense sentit ni valors d’un humanisme personal i comunitari. Ho havia dit a les darreries de romandre entre nosaltres. “Però el Defensor, l’Esperit que el Pare us enviarà en Nom meu us farà recordar tot el que Jo us he dit i us ho farà entendre (Jo 14, 18ss): Els tres misteris sobre els que es fonamenta la nostra fe. Formen la tríade final-principi de l’Església. En ella trobem el motiu generador de la joia pasqual per les certeses que deriven de la nostra inserció en la vida divina, fets filles i fills que comparteixen la vida que dimanada del Pare que viu i traspassa la vida al Fill i és Ell el que ens la fa viure, vida divina, diem sense ser-ne massa conscients que esdevindrà vida per sempre en el misteri de l’estada en el cel, juntament amb Crist. En efecte diem en la Col·lecta del dia: “Déu Tot-bondadós, concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies, perquè l’Ascensió de Crist, el vostre Fill, és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap també el Cos té l’esperança d’arribar-hi”. Això ho creiem “Per nostre Senyor Jesucrist que viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, i és Déu, per segles i segles. Amén.  En la primera lectura que és del començament del llibre dels Fets dels Apòstols, redacció de l’evangelista Lluc va un “doble” de la mateixa narració ja feta pel mateix Lluc on Jesús en acomiadar-se i prometre la vinguda de l’Esperit que l’ajunta al bateig, us serà una força que us farà testimonis meus, enviats en missió evangelitzadora fins als límits llunyans de la terra”. El salm és dels d’entronització “Que és Rei  de tot el món,/ canteu a Déu un himne./ Déu regna sobre les nacions,/ Déu seu al tron sagrat” Noteu les reminiscències de l’Apocalipsi!

                                               En la segona lectura que és de la Carta als Efesis vull reclamar la vostra atenció perquè la narració que és Ef 1, 17-23 és la continuació de l’Himne que us vam proposar com a teló de fons de tot l’engranatge pasqual i que ens presenta en un ampli resum de la Història i Metahistòria de la salvació presa des dels inicis dels temps quan la Trinitat va designà la humanitat i “Ens escollí en Ell, Jesús, el nou Adam, quan “per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna glòria i lloança a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat, En ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès, I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria”. Ara s’insereix el text d’avui. Pau demana al Déu de nostre Senyor Jesucrist que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda de la seva revelació, perquè conegueu de veritat qui és Ell, li demano també que il·lumini la  mirada interior del vostre cor perquè conegueu “qui sou vosaltres. En la Resurrecció-Glorificació-Pentecosta hem estat pensats, volguts, estimats, destinats a compartir les grandeses de Déu en els nostres cors. Vertaderament només podrem entrar en la mateixa intimitat de Déu amb una il·luminació espiritual que ens ha de donar una impactant consciència de que som nosaltres inauditament participants en Jesucrist de tota una imbricació, una participació pregona, simplicíssima comunió, no tinc paraules per dir allò que llegeixo esbalaït de relació amb Crist. “Tot ho ha posat sota els seus peus, i a Ell l’ha fet Cap de tot i l’ha donat a l’Església, que és el seu Cos i el seu complement, Ell que té en totes les coses la seva plenitud. Ara és ben bé el moment de dir-nos que el cristià del segle XXI o serà místic o no serà. Després de la seqüència del que ens ha narrat Pau, als efesis i en ells a nosaltres, em quedo no només mut, meravellat de la dignitat de tota persona humana, de tu i de mi, de nosaltres, tots que en el fons no som més que migrants amb l’expectativa d’un cel nou i d’una terra nova. Què és l’home que el crideu a tanta excelsitud. Quina manera tant inaudita de celebració aquesta Pasqua que ens ha pres “com a possessió seva. Quan farà que siguem lloança de la seva glòria”. No sé que em dic, no sé com pensar-me. Com més excels és Déu i més enlairat és Jesucrist més petit em veig i no em puc treure del cap i del cor allò a que em teniu destinat, escollit: són paraules de l’himne, no meves. “la riquesa de la gràcia de Déu s’ha desbordat en nosaltres, Ell ens ha concedit la aquesta saviesa i penetració que tenim (la demanada per Pau a l’inici de la segona lectura d’avui) i segueix incontenible: “Ens ha fet conèixer el seu designi secret, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps, ha volgut unir en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. En Crist hem rebut la nostra part en l’herència; ens hi havia destinat el designi d’aquell que tot ho duu a terme, d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Volia que fóssim lloança de la seva Glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. Silenci, agraïment, lloança, benedicció, adoració, glorificació, acció de gràcies, per la vostra immensa glòria. 

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat de l’Ascensió,  12 de maig 24 Sabadell

dissabte, 4 de maig del 2024

Homilia del diumenge 05/05/2024

                       MANTENIU-VOS  EN  EL  MEU  AMOR

                                               En el llarg transcurs dels temps pasquals estem arribant, en aquesta setmana, al punt cimal que agermana les dues Pasqües tot fent-ne una, ben consolidada, que ens acompanyarà en una companyia sinodal, en la doble significació d’aquest terme, guanyat ja ara per a l’imaginari: sentit de camí i de viure’l en companyia d’una Església com a comunitat-assemblea, tot i la seva aparent invisibilitat, ben plena i present en la realitat del nostre ser, viure i conviure. Ara, a hores d’ara, ja hauríem de saber que mai no estem ni mai obrem sols, mai estem inactius perquè en nosaltres hi borbolla una Presència Activa com alè, empenta, sol·licitació i unció de l’Esperit Sant promès aquests dies pasquals, oferts com a plenitud de ser fills de Déu, obra, aquesta, la que més, Pasqual. La fe com a verificació de l’acció de l’Esperit pentecostal. Mai, com ara, en re-tenim plena constància amb les lectures joàniques, tant del seu evangeli com de la seva Iª Carta, que ens han anant acompanyant –deixeu-m’ho dir- sinodalment. La Pasqua s’inaugura amb la Resurrecció de Crist i en la d’Ell la nostra pròpia. L’Església és el fruit madur de la conjuminació de Resurrecció i de la Vinguda Inaugural de l’Esperit. Nosaltres respirem ambdues Realitats. Als salms se’ns diu que devem respirar la pau profundament. Què bo i saludable (=de sanitat i de salvació!) seria viure aquesta alegria, la mateixa encomanada de i per Jesús! (Jo 15, 11). Preguem-ho amb la Col·lecta d’avui: “Déu que Tot ho podeu, concediu-nos de celebrar amb fervor aquest temps de joia en honor del Senyor Ressuscitat, perquè el misteri que anem recordant es manifesti sempre en les nostres obres”. Per Jesucrist, Senyor nostre. (No ens oblidem d’aquest final pasqual de totes les nostres oracions públiques eclesials)

                                               L’Església, moguda i promoguda i sostinguda per l’alè de l’Esperit es declara divina i humanament inclusiva. La missió que té  Crist no és de delimitar “cleda”, sinó de pasturar obertament en les prades de tota la humanitat i de tostemps: Concili i Sínodes en són testimonis fefaents: l’Esperit és expansiu: De fet ho hem dit i repetit, la de vegades!: “Crist morí per oferir-nos la salvació nostra i la de tot el món”. No és altra cosa la que cantem en el salm responsorial: “Tothom ha vist d’un cap de l’altre de la terra la salvació del nostre Déu”. Conclusió, doncs: “Aclameu el Senyor arreu de la terra, esclateu en cants i en crits d’alegria”. D’aquest tenor llegirem a l’evangeli: “Us he dit tot això, perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena”. Ja ho havíem subratllat, tot inclòs en la tríada inicial dels fruits de l’Esperit: “amor, goig, pau”. Fruits enllaçats, formant una trinitat de tres en u a la vegada. No hi ha amor que no es traboqui en goig, ni goig que no ungeixi una pau per respirar a camp obert i en camí sinodal vers pastius deliciosos...

                                               Caldria recuperar tota la riquesa que traspua i destil·la aquesta Carta de Joan que té connotacions de màxima revelació. Diguem-ne algunes: “Deu és Amor; més, Déu és l’amor. “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té, quan Ell ha enviat al món el seu Fill únic” i posa el perquè d’aquest “enviament”: “per què visquem gràcies a Ell”. “La fe és la nostra victòria”. Nosaltres hem cregut en l’Amor”. “Nosaltres no som qui ens hem avançat a estimar Déu, Ell ha estat el primer a estimar-nos, tant...!” Mai podem donar per sabuda una revelació, fins i tant que no l’hàgim assaborida amb tots els “bis”, “ter”, tots els que convinguin...

                                               Que Déu estima tothom, lluny dels particularismes dels jueus, que tot i fer-se cristians, els coercien a ser circumcidats com a pas previ. Pere ens assevera que l’Esperit és sobirà i posa les coses en l’ordre que Jesús va establir: Déu sobretot i sobre tot. Pau i Bernabé reberen el beneplàcit de tots els dotze a Jerusalem. Ecclesia locuta, causa finita!

                                               Estem albirant les perspectives del capítol 15è de Joan. Ja l’havíem començat diumenge passat amb l’al·legoria del cep i dels sarments, i avui el completem amb l’evangeli que proclamem. Estem, al meu entendre en el cimal de tot l’evangeli. No els podem separar, perquè estan interrelacionats: al·legoria com a imatge més que gràfica, -vaig dir: biològica- i realitat íntima estan en una consonància que és ben bé tota una simfonia; més, la simfonia evangèlica que ho canta tot i entranyablement, a tall biològic, repetiria. Tal i tan gran, incommensurable, és la relació-vinculació-entranyament que hi ha en aquest repetit manteniu-vos per fixar-lo en el més endins nostre: Manteniu-vos en l’amor que us tinc,  com Jo també em mantinc en l’amor que el Pare em té. Si us manteniu en mi i les meves paraules es mantenen, les mateixes que jo us he fet saber: les que he sentit i obeït del meu Pare: senyal de que  us tinc com a amics: a vosaltres us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare”. Manteniu-vos, estiguem-hi junyits, compartint saba. No es pot dir res més enaltidor, de més  plenitud, la mateixa que té Crist, U amb el Pare i amb l’Esperit: és la Trinitat evangèlica, L’amor que lliga les Persones de la Trinitat és assimilable, és com participatiu, és totalització, més que comunió, veritable unitat, mantenint la trinitat de persones. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com Jo que, a tall de plena amistat, jo us he donat la vida: “ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”. Llegeixo en un autor, Forte, que m’obre camins, que enllaça l’evangeli sobretot el de Joan, que veu la fraternitat cristiana com a fruit directe de la comunió amb la vida divina, realitzada per mitjà de la trobada amb Jesús en el seu Esperit: “La formula més corrent per la qual Joan expressa la realitat escatològica de l’Església és la simple conjunció com- (equivalent a en). No solament estableix un lligam de semblança entre Crist i els seus deixebles , sinó que indica també que allò que és en Déu, també ha de ser en aquells que li pertanyen. La comunió d’amor que lliga el Fill amb el Pare i als homes, és al mateix temps  el model i la font de la comunió fraterna que haurà de lligar els deixebles entre ells. Els textos en com- (=en) que afirmen una correspondència fontal (de l’ésser) entre les persones divines i la comunitat cristiana, desemboquen precisament en un manament: “Estimeu-vos els uns als altres, tal com Jo us he estimat” (Jo 15, 12; cf 13, 13) o bé: “Que siguin u com nosaltres som u” (Jo 17,  21-22) Aquí també apareix l’acció de l’Esperit Sant: la comunió, fruit de la gràcia del Fill i de l’amor del Pare i feta visible en l’amor recíproc, és la “Comunió de l’Esperit Sant (2Co 3,13). Gràcies a l’Esperit els deixebles donaran testimoni del Mestre: “Quan vingui el Defensor, l’Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que Jo us enviaré des del Pare, Ell donarà testimoni de Mi” i “vosaltres també em sereu testimonis” (Jo, 15-26s) I el testimoniatge de Jesús és la comunió fraterna: “Tothom coneixerà que sou deixebles meus, per l’amor que us tindreu entre vosaltres”. (Jo 13, 35) L’Església de l’amor, icona de la Trinitat, és, per tant, l’Església de l’Esperit, que genera la comunió dels deixebles entre ells i amb Déu, comunicant-se a ells a través de la paraula de la Vida, dels sagraments de la fe i del ministeri dels pastors que guarden fidelment la Paraula de l’anunci i celebren el Memorial del Senyor”.

                                               Ja veieu que ens perdem en la immensitat de l’amor que compartim d’una forma indescriptible amb les Persones de la Sma. Trinitat i que hem de maldar per viure’l amb la major intensitat entre els germans, preferentment amb els més necessitats i els més pobres, no perdent de vista que tot és com a testimoni d’un amor que l’assaborim en el dia a dia: compartint camí sinodal, veritat en l’Esperit i en la Vida plena, que de font primacial la rebem de la nostra inserció “biològica”, gracia participativa de Jesucrist, en qui “hem cregut i hem estat marcats amb el segell de l’Esperit promès. En Ell farà que siguem lloança de la seva Glòria”. Com hem  anat dient i proclamant enllaçant la Resurrecció i la Pentecosta!  A tots vosaltres us desitjo una Pasqua joiosament diària!  

P. Josep Mª Balcells

Diumenge  i setmana VI de Pasqua 5/maig/24   Sabadell