STOP: CANVI DE SENTIT
Ep, Jaume i Joan, pareu el carro. No havíeu entès gaire cosa del Mestre... A la cua! Qui és l’últim? Ara ens entendrem: “Sisplau, perdó i gràcies”. Aquesta trilogia evangèlica, casolana, ens la fa palesa el papa Francesc. Ho ha dit vegades i vegades, àdhuc ho ha escrit en el Document Fratelli tutti, del qual en parlarem a pleret, perquè va com anell al dit a allò que només llegint l’evangeli d’avui em fa repensar-hi a manta: M’hi veig pintat M’explico. Comencem pel context que hi va de perles, és del diumenge passat i segueix amb la mateixa nota greu de fons. “Dèiem ahir” que el tenir ho envaeix gairebé tot, a no ser que fem una mica de pensaments crítics i que ens mirem al propi mirall però amb altres, ben altres, ulls... Recordeu que privilegiàvem el ser, encara que ens costi de veure’ns “diferents”, a la lupa del personalisme, és a dir, entenent-nos com a persona, amb una dignitat que ens ve de marca. Avui mirem el tenir com a expressió de poder, de tenir i re-tenir un lloc en el viure i el conviure: que ens tinguin com a allò d’estar per damunt dels altres. El tenir o va de “coses” o va d’expectatives, d’il·lusions amb plural que es llegeix ben diferent quan ho posem en plurals. A les antípodes del tenir hi trobem el ser. Qui val, val amb tota la senzillesa de veure’ns “diferents”, no ni millor ni pitjor. Triomfar en la vida no ve del reconeixement sinó del ser senzillament, fruit d’un creixement, d’un desenvolupar energies íntimes, que dimanen de dins estant amb flux natural, que no vol dir espontàniament, sinó esforçadament, ajudant l’alè, el propòsit, el què un pot i se sent cridar a ser, quelcom d’incomparable, perquè és únic, personalíssim. Ja només posar el títol hi ha una crida a parar màquines llegir atentament i procedir en conseqüència. Tornar en sentit invers a com anàvem. Perquè és llaminer seguir endavant sense més ni més. Ens hi porta la consuetud, el que veiem que fan els altres. Si no fem un capgirell, com va fer Pau camí de Damasc, com jo mateix –és un dir- desfent camins fresats, no hi haurà evangeli que hi valgui. Hem posat STOP que vol dir parada i mirar a banda i banda i entrar, a la inversa de com anàvem fins ara. Sí, sí, per més que al principi ens hi trobem estranys. Aquest és el camí que marca l’indicador evangèlic. Per aquí hem d’anar una mica a desgrat i desacostumant-nos del camí fet fins al moment. Una veu ens certificarà que les coses van per bon camí: “No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze...” Ep, no us precipiteu: Acabo la proposta: Podeu beure el calze que jo he de beure i ser batejats amb el baptisme amb que jo he de ser batejat? Hi anirem tots tres. De la qüestió de primejar ja no és cosa meva. Deixem-ho córrer, que no aniríem junts ni a beure el calze ni a ser batejats i la cosa canviaria de mig a mig. No sentiu com s’esveren els companys, que potser estant en les mateixes condicions i ambicions que les vostres!
Sempre m’ha fet goig llegir aquell passatge que és una esplèndida pregària que fa Jesús en el tornar de les primeres experiències missioneres dels setanta dos. Fa així: “Jesús digué: Us enalteixo. Pare, Senyor del cel i de la terra perquè heu revelat als senzills el Regne de Déu, tot això que heu amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a Vós. Mireu hi ha una concordança entre la revelació i la senzillesa. Hi ha coses de les que no se’ns obren els sentits amagats, si no som senzills, si no som “nets de cor”, si no entenem que en ordre al SER, tot va per via exclusiva de l’humanisme i de la gràcia que ennobleix el que podem pensar, desitjar, viure i conviure. Tot és gràcia que impulsa, que encoratja, que dóna a mans plenes per sintonies fondals, que crida a reposar pels cansaments de proposar-nos avançar pas a pas... Anem al document citat a inici; Fratelli tutti:
“Invito a l’esperança, que “ens parla d’una realitat que està arrelada al dedins de l’ésser humà independentment de les circumstàncies concretes i els condicionaments històrics en què viu. Ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor.|...| L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna”. Caminem en esperança.
La proposta és la de fer-se presents davant el qui necessita ajuda, sense importar si és part del propi cercle de pertinença. En aquest cas, el samarità va ser el qui es va fer pròxim del jueu ferit. Per tal de tornar-se proper i present va travessar totes les barreres culturals i històriques. La conclusió de Jesús és una demanda: “ves i tu fes igual”. És a dir: ens interpel·la a deixar de banda tota diferència i, davant el sofriment, fer-nos propers a qualsevol. Llavors, ja no dic que tinc “pròxims” a qui haig d’ajudar, sinó que em sento cridat a fer-me jo un pròxim dels altres”.
L’altura
espiritual d’una vida humana està marcada per l’amor, que és “el criteri per a la decisió definitiva sobre
la valoració positiva o negativa d’una vida humana”. Tanmateix, hi ha creients
que pensen que la seva grandesa està en la imposició de les seves ideologies a
la resta, o en la defensa violenta de la seva veritat, o en grans demostracions
de fortalesa. Tots els creients necessitem reconèixer això: la primera cosa és
l’amor, el més gran perill és no
estimar. L’amor implica alguna cosa més que una sèrie d’accions benèfiques. Les accions brollen d’una unió
que inclina més i més cap a l’altre, considerant-lo valuós, digne, grat i bell,
més enllà de les aparences físiques o morals. L’amor a l’altre per ser qui és,
ens mou a buscar el millor per a la seva vida. Només en el conreu d’aquesta
manera de relacionar-nos farem possibles l’amistat
social que no exclou ningú i la fraternitat
oberta a tothom. L’amor ens posa finalment en tensió vers la comunió
universal. Ningú no madura ni assoleix la seva plenitud, aïllant-se. Per la
seva dinàmica, l’amor reclama una creixent obertura, major capacitat d’acollir
els altres, en una aventura mai acabada que integri totes les perifèries
cap a un ple sentit de pertinença mútua. Jesús ens deia: “Tots vosaltres sou
germans”. La persona humana, amb els seus drets inalienables, està naturalment oberta als vincles. En la seva pròpia
arrel hi resideix la crida a transcendir-se a si mateixa en el trobament amb
els altres. Per això “és necessari prestar atenció per a no caure en alguns
errors que puguin néixer d’una mala comprensió dels drets humans i d’un
paradoxal mal ús d’aquests. Existeix avui, en efecte, la tendència cap a una reivindicació
cada vegada més àmplia dels drets individuals,-estic temptat de dir: individualistes,
que amaga una concepció de persona humana, deslligada de tot context social i
antropològic, quasi com una “mònada”, cada vegada més insensible. Si el dret de
cadascú no està harmònicament ordenat al bé més gran, acaba per concebre’s
sense limitacions i, per conseqüent, es transforma en font de conflictes i
violències. Quan hom acull de cor la
persona diferent, li permet continuar essent ella mateixa, alhora que li dona
la possibilitat d’un nou desenvolupament. Les cultures diverses que han gestat
la seva riquesa al llarg de segles, han de ser preservades per a no empobrir aquest món. Això sense deixar
d’estimular-les perquè pugui brotar quelcom nou de si mateixes en el trobament
amb altres realitats. “Tenim necessitat de comunicar-nos, de descobrir riqueses
de cadascú, de valorar el que ens uneix i veure les diferències com a
oportunitats de creixement en el respecte de tots. És necessari un diàleg
pacient i confiat, perquè les persones i les comunitats puguin transmetre els
valors i acollir el que hi ha de bo en l’experiència dels altres. La vida és
l’art del trobament encara que hi hagi tants desencontres per la vida. Reiterades
vegades he invitat a desenvolupar una cultura del trobament que
vagi més enllà de les dialèctiques que s’enfronten. És un estil de vida tendent
a conformar aquest políedre que té moltes
facetes, moltíssims costats, però tots formant una unitat carregada de matisos,
ja que “el tot és superior a la part” El políedre representa una societat,en
què les diferències conviuen complementant-se, enriquint-se i il·luminant-se
recíprocament encara que això impliqui discussions i prevencions. Perquè de
tothom podem aprendre alguna cosa, ningú no és inservible, ningú no és prescindible.
Això implica incloure les “perifèries”. El qui hi està té un altre punt de
vista, veu aspectes de la realitat que no es reconeixen des dels centres de
poder on es prenen les decisions més definitòries. I tanquem plaça amb les
últimes paraules del Document firmat pel papa Francesc i el Gran imant Ahmad
Al-Tayyeb: “En el Nom de Déu... assumim la cultura del diàleg com a camí; la col·laboració
com a conducta; el coneixement recíproc com a mètode i criteri”.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge i setmana XXIX 20/10/24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada