SENYOR, ENSENYA’NS A PREGAR
Tots
els sinòptics obren la part central i, cabalment la més extensa, amb l’epígraf
de la d’un camí que faran junts Jesús i els seus deixebles, la pujada
a Jerusalem, fi i terme de la seva missió múltiple de donar a conèixer una
imatge nova de Déu, que Jesús anomenarà Pare, invitant-nos a dir-li-ho també
nosaltres, Pare/ nostre. Jesús l’anomena així pel tracte íntim que hi
té, una vinculació personalíssima singular, fins al punt de dir que “el Pare i
Jo som una mateixa cosa” (per entendre’ns, dues persones de la Trinitat, però
no avancem vivències de fe...) . “Senyor, ensenya’ns a pregar”, no tant a resar,
que ja en sabem de tota la vida: “Shemà. Israel!” Ho varen constatar en
moltíssimes ocasions els deixebles que el veien pregant sovint, àdhuc de nit
profunda! Una escena entranyable que els va deixar un record indeleble que va
il·luminar per sempre la relació
totalment nova d’un Déu proper, amb el qual es pot establir una relació d’amistat (Teresa de Jesús ens va
definir la pregària-oració mental: “que no es otra cosa, a mi parecer, sinó
tratar de amistad, estando muchas veces tratando, a solas con Quien sabemos que
nos ama” ). Amb Jesús tot és nou, no hi ha repetició, cada nova pregària és
nova per mor d’uns sentiments oberts, basals; cada paraula té ressons íntims,
mai pot esdevenir una pregària repetitiva; ens demanarà una pausa, un
deteniment, cercant la novetat d’una Visita, d’una Relació de persona a
persona. El Senyor no ens va donar un estereotip per anar repetint de
cor, sinó que ens la va donar a tall de com un sagrament, on Ell hi és
experimentat a bastament... No és el Parenostre, tot junt -hi ha una pausa
entremig-; és com passar d’una pregària tota enllaçada, sense el silenci que ha
de perfumar cada mot deslligat de l’altre; una veu que suscita dolçor,
proximitat, conversa, diàleg més per escoltar, per expressar emocions, desigs,
atenció cara a cara, mirada a mirada. El Pare Nostre és posada en contacte,
relació amorosa. Avui precisament llegint de bon matí una lectura de sant
Agustí, després d’una “lletania” d’incisos sàlmics, ell continua dient: “I si
vas repassant totes les paraules de les pregàries santes, em sembla que no
trobaràs res que no estigui en l’oració
del Parenostre (=Pare nostre!), que no ho enclogui aquesta oració. Per això,
som lliures d’emprar paraules distintes, però el sentit de l’oració ha de ser
aquest; quant al sentit no som lliures... Crec que ja tens explicat el que has
de demanar, i no pas perquè jo t’ho ensenyi; t’ho ensenya Aquell que es dignà a
ensenyar-nos a pregar... La fe,
l’esperança i l’amor, doncs, l’home que prega cap a Déu, és a dir, l’home que
creu, que espera, que desitja i que considera que cal demanar al Senyor en
l’oració del Parenostre”. (Pare nostre!) És el que jo pretenc de fer ara mateix:
incloure-hi tantes coses essencials, l’evangeli concentrat:
Santificat sigui el vostre Nom: “Us
lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra
immensa Glòria”. Fins que no es destriï cada actitud fondal..., que no són
sinònims. Quan ho reso íntimament, ho repeteixo, parant, “fent un fil de pausa”,
així em veig fugaçment dient “coses” distintes. Com canvia el sentit i el què
sento! Plasmació del primer manament: estimar Déu: és tot. Després
escolto Jesús i els seus deixebles “fent proves i en pràctiques” evangelitzadores,
insinuant que el Regne de Déu
ja és tan a prop, que ens el cal veure, gaudir-lo dins nostre: Un Regne
de justícia, d’amor i de pau. Aquí s’inclouen unes connotacions a la felicitat
en Déu i en les obres de misericòrdia (les benaurances!).
A
compte d’una moral tota nova, evangèlica, com la que practicava Jesús (cor,
gest, paraula, acolliment), que es conclou en l’amor sentit primer dins nostre,
i exercit després en fraternitat; i que ens abisma en la concordança de voluntats; la de Déu i la nostra. Això porta
a una espiritualitat o mística “d’ulls oberts” i que conté tres visions
essencials: envers el que Déu és i en el seu propòsit creador i santificador, és a dir: comunicador
de la seva mateixa vida participada, en la condició de fills-en-el Fill i
germans adoptats com familiars de Déu, tota la humanitat sense exclusions de
cap mena. L’Altre, jo, tu, en circulació d’amor: rebut primer i ofert en
conseqüència. Fills i germans, oh misteri mai agraït, viscut i conviscut a
cabalitat!
Una
visió de l’excel·lència i sublimitat del Déu Trinitat, més enllà de tot. És l’Altre:
(“únic sant, únic Senyor, únic Altíssim”) Al final de la primera part destinada
a glorificar Déu i a trobar-nos nosaltres mateixos dins de l’àmbit de l’acció
determinant de Déu que ens estima, ens vol al seu redós; i ens estima tant (!) que tenim accés i
acolliment de famíliaritat amb Déu Pare, pel seu Fill i en
l’Esperit.
A
la segona part, com si féssim una representació, similar a la imatge de Moisès mostrant
les dues taules de la llei. La primera conté l’àmbit de Déu i en la segona
taula fa referència més apropiada a les necessitats, les urgències i els
compromisos nostres com a humans-cristians. La nostra necessitat primària com
les que posa Maslow en la base de la seva piràmide de creixement humà i
finalment –per gràcia,- més que humà-, que ell no pot posar, tot i que expressa
una “volada”, una travessia d’humanismes que ja de per sí són glòria humanista decantada.
Demanem pa de taula, pa partit i
compartit, altres pans de més pregona alimentació: pa de l’esperit, pa
d’evangelització, pa de coneixement i de saviesa evangèliques, pa cultural, pa
que ens permeti assaborir altres gustos no comuns, res d’elits, pa pastat del
dia i com el mannà només pel dia... Pa d’evangeli, de lectures que ens
facin degustar el gust de Déu, pa transfigurat pels pobres i necessitats.
Sentir ben endins la misericòrdia com un bateig total, sentint la novetat de
vida que ens fa exaltar i cantar baix, baixet...
Perdonats, que aprenguem a perdonar
els altres, tan intensament que cali endins, per poder també exercir un perdó
de l’altre, no sols de paraula, sinó de cor, fent les paus derivades de
la pau messiànica de Jesús que cancel·la tot deute. El perdó és l’altra cara de
la moneda de l’amor fratern. En el teló de fons s’hi aixeca com un
estendard la Creu i Jesús exànime, lliurat per a tothom... Per tres vegades
anunciat com a lliurat per toldre tot pecat, bo i caminant, davant de l’estupefacció
de propis i estranys! D’allí deriven les afluències de gràcia, més enllà d’una
Redempció. “-som obra de Déu-”, no ens pertanyem gustosament: tot són lligams tendres que aixopluguen més que
constrenyen llibertats, que –aquestes- hi romanen totes, per dignitat pròpia de
tracte exquisit, correspost. Ai, la netedat
de cor, quina dolçor i benaurança! Tot el “Sermó de la muntanya i del
pla, puntejat del “se us va dir, Jo us dic.
I no permeteu que caiguem a la
temptació. La vida de l’home és
lluita permanent. De primer dels cristians se’n deia “els del camí” (quan això
escric posa punt mig Final el sínode precisament de la sin-odalitat) Camí vol
dir fatiga i cansament, albirar horitzons ignots. Fer companyonia i ajudar-nos
a vèncer tots mena de contratemps, d’insídies de boires i patacs imprevistos.
L’Església té el perill de contemporitzar amb el déu del diner, de la
visibilitat d’influencers: santa i pecadora. Francesc ho ha resumit així: “Com ser Església sinodal en missió.
Francesc acaba les recomanacións a tots i totes els sinodals. “a tots els que col·laboren
amb generositat en el camí en curs: endavant i coratge que no hi ha
pitjor enemic que un mateix, descordat.
Ans deslliureu-nos de tot mal. Hannah Arendt ens va admonitzar respecte de la banalització del mal. Comencem pels nostres mals comesos a casa, en la proximitat més quotidiana: a la disgregació posem-hi resistència diu Josep M Esquirol al seu preciós llibre Resistència Íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, (del quotidià) que us el recomano vivament!, perquè respon directament a aquesta última petició que, ben mirat, les engloba totes, les anteriors, formulada en un negatiu a evitar. No ho sé dir de cap millor manera: “Tot és Gràcia” que va dir Teresa de Lisieux com a últimes paraules en vida.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXX 27/ 10/ 24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada