QUE ESTIMEM ALLÒ QUE ENS MANEU
Dues remarques: Allò que va dir el Concili Vaticà; i recomanar-vos tot un document del papa Francesc que ens dóna la traducció actual de la paraula de la crida a la santedat, que ens empaoreix, com si fos un jou al bescoll, pesant, opriment, que no ens deixa viure. Mireu com la presenta, la santedar; Alegreu-vos i celebreu-ho. Tota una invitació a gaudir d’una santedat no meritòria, sinó donada en el sentit de do, per gràcia amorosa, sense més, coparticipant de la vida divina. Obrim pàgina conciliar i mirem de re-conciliar-nos amb la nostra crida a la santedat personal en pau i amb una mirada prou evangèlica, que ens permeti rutllar a pas tranquil que és el de la santedat. No podem arrencar més que en primera, per vèncer tota inèrcia i allò que Esquirol en la seva aportació des de la filosofia podem anar construint-la sense presses ni ofegaments que no es corresponen amb la realitat. Només per agafar-ne ganes: “El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes (el victimisme dels anys 50 i successius, si és que estem encallats en flagel·lacions i similars, vàlga’m, Déu!). De sacerdot en puritat només n’hi ha un que és Crist que ens alliberar de pecat i de mort!, aquesta és la culminació de la vida terrenal, en tenim una altra d’eterna en el cel! Ell és el Redemptor i el salvador.
Començo: “Shemà Israel!” Capítol cinquè del Document conciliar sobre l’Església: “Vocació universal a la santedat en l’Església”: “Creiem que l’Església, el misteri de la qual és exposat pel Sant Concili, és indefectiblement santa. Perquè Crist, Fill de Déu, proclamat “l’únic sant” amb el Pare i amb l’Esperit, ha estimat l’Església com a Esposa seva, donant-se Ell mateix per Ella a fi de santificar-la (cf. Ef 5, 25-26), se l’ha unida com a Cos seu, i l’ha curullada amb el do de l’Esperit Sant a glòria de Déu. Per això, en l’Església tothom, tant els qui pertanyen a la jerarquia, com els qui són pasturats per ella, som cridats a la santedat, tal com diu l’Apòstol: “La voluntat de Déu és aquesta: la vostra santificació (Ef 1, 4). I aquesta santedat de l’Església es manifesta i s’ha de manifestar constantment en els fruits de la gràcia, que l’Esperit produeix en els fidels: s’expressa de moltes maneres en els individus, que en el seu estat de vida s’encaminen a la perfecció de la caritat, edificant els altres i es presenta de forma fins a cert punt pròpia en la pràctica dels consells que se solen anomenar evangèlics. Aquesta pràctica dels consells, que sota l’impuls de l’Esperit Sant molts cristians ha fet pròpia, tant en privat com en situació o estat aprovats dins de l’Església, dóna i cal que doni en el món testimoniatge i exemple esplendorosos de la mateixa santedat.(ai, làs!) El Senyor Jesús, Mestre i Model diví de tota perfecció, va predicar a tots i a cada un dels deixebles, de qualsevol estament, la santedat de vida, de la qual Ell és autor i consumador: “Sigueu perfectes, tal com també ho es el vostre Pare celestial” (Mt 5, 48) I així, envià a tots l’Esperit Sant a fi de que els mogui des de dintre a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit i amb totes les forces (cf Mc 12, 30) i a estimar-se els uns els altres, com Crist els ha estimats (cf Jn13, 34; 15, 12). Els seguidors de Crist, cridats per Déu, no pas d’acord amb llurs obres, ans segons el Seu beneplàcit i benvolença, i justificats en el Senyor Jesús, han estat de debò fets fills de Déu en el baptisme de la fe i partícips de la naturalesa divina i, per tant, realment sants. Els cal, doncs, amb el do de Déu, conservar i completar en llur vida la santificació que van rebre. L’Apòstol els amonesta a viure “tal com pertoca a sants” (Ef 5, 3) i a vestir-se com a escollits de Déu, sants i estimats, d’entranyes de misericòrdia, amb benignitat, modèstia i constància (Col 3, 12), i a donar fruits de l’Esperit per a santificació (cf Ga 5, 22; Rm 6, 22). Però, com que tots ensopeguem moltes vegades (Jm3, 2), necessitem constantment la misericòrdia de Déu i hem de demanar cada dia: “perdoneu-nos les nostres culpes” (Mt 6, 12)
Per
a tothom és, doncs, evident que tots els fidels cristians, de qualsevol
estat o condició, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la
perfecció de la caritat, santedat que, àdhuc en la societat terrenal,
contribueix a una forma més humana. Per assolir aquesta perfecció, els fidels
empraran les forces rebudes d’acord amb la mesura de la donació de Crist, així, seguint les
Seves petjades i configurats a la Seva imatge, sotmesos en tot a la voluntat del
Pare, es consagraran amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del
proïsme. Així la santedat del Poble de Déu produirà fruits esponerosos, tal com
esplèndidament demostra la vida dels sants en la història de l’Església.
En
les diverses formes i obligacions de la vida, cultiven la mateixa santedat els
qui, conduïts per l’Esperit de Déu i obedients a la veu del Pare i adorant Déu
Pare en esperit i en veritat, segueixen Crist pobre, humil i carregat amb la
creu a fi de merèixer participació en la Seva Glòria. I cadascú, segons els seus
dons i encàrrecs, ha d’avançar constantment pel camí de la fe viva, que
desperta l’esperança i actua per la caritat. Per tant, tots els
fidels cristians se santificaran cada
dia en la situació, en les obligacions i en les circumstàncies de llur vida i per
mitjà de totes elles, si les reben totes
amb fe de la mà del Pare celestial, i col·laboren amb la voluntat divina,
manifestant a tothom, àdhuc en el mateix servei temporal, la caritat amb que
Déu ha estimat el món.
Així,
doncs, tots els fidels cristians són convidats i obligats a procurar la
santedat i la perfecció de l’estat propi. Cal, doncs, que tots mirin
d’encaminar rectament llurs afectes, perquè l’ús de les coses temporals i
l’adhesió a les riqueses contra l’esperit de pobresa evangèlica, no els
impedeixin d’avançar vers la caritat
perfecta, tal com indica l’Apòstol que els qui s’ocupen d’aquest món, no s’hi
detinguin; perquè la figura d’aquest món es passa (1Co 7, 31)! Fins aquí uns paràgrafs de la
Constitució eclesial on tots ens sentim emparats i com a casa
I
ara uns apunts del Document del papa
Francesc: Comença així: “Alegreu-vos-en i celebreu-ho (d’una de les
benaurances) diu Jesús als qui són perseguits i humiliats per la seva causa. El
Sentor ho demana tot, i el que ofereix és la veritable vida, la felicitat per a
la qual hem estat creats. Ell ens vol sants i no espera que ens conformem amb
una existència mediocre, aigualida, líquida. En realitat, des de les primeres
pàgines de la Bíblia hi ha present, de diverses maneres, la crida a la
santedat. Així ho proposa el Senyor a Abraham “Viu seguint els meus camins i
sigues irreprensible” (Gn 17, 1) El meu humil objectiu és fer ressonar una
vegada més la crida a la santedat, procurant encarnar-la en el context actual,
amb els seus riscos, desafiaments i oportunitats. En efecte, a cada un de
nosaltres el Senyor ens va escollir “perquè fóssim sants, irreprensibles als
seus ulls” (Ef 1, 4). No pensem solament
en els ja beatificats o canonitzats. L’Esperit vessa per tot arreu en el sant
poble fidel de Déu, perquè “fou voluntat
de Déu santificar i salvar els homes, no aïlladament, sense cap connexió
dels uns amb els altres, sinó constituint un poble, que el confessés en veritat
i el servís santament”. El Senyor, en la història
de la salvació, ha salvat un poble. No existeix identitat plena sense
pertinença a un poble. Però ningú se salva
sol, com a individu aïllat, sinó que Déu atrau tenint en compte la complexa
trama de relacions interpersonals que s’estableixen en la comunitat humana: Déu
volgué entrar en una dinàmica popular d’un poble. M’agrada veure la santedat en
el poble pacient: en els pares que crien amb tant d’amor els seus fills, en
aquests homes i dones que treballen per dur el pa a casa seva, en els malalts,
en les religioses ancianes que continuen somrient. En aquesta constància per
tirar endavant dia a dia, hi veig la santedat de l’Església militant. Aquesta
és moltes vegades la santedat “de la porta del costat”, d’aquells que viuen a
prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu, o, per fer servir una
altra expressió, “la classe mitjana de la santedat”.
Deixem-nos estimular pels signes de santedat que el Senyor ens presenta a través dels més humils. La santedat és el rostre més bonic de l’Església. Però fins i tot fora de l’Església catòlica i en àmbits molt diferents, l’Esperit suscita “signes de la seva presència” que ajuden els mateixos deixebles de Crist. Cada un pel seu camí, diu el Concili. Llavors no es tracta de descoratjar-se quan hom contempla models de santedat que li semblen inassolibles. Hi ha testimonis que són útils per a estimular-nos o motivar-nos, però no perquè provem de copiar-los, perquè això fins i tot podria allunyar-nos del camí únic i diferent que el Senyor té per a nosaltres. El que interessa és que cada creient discerneixi el seu propi camí i faci aflorar el millor de si mateix, allò tan personal que Déu ha posat en ell (cf 1Co 12,7), i no que es desgasti intentant imitar una cosa que no ha estat pensada per a ell. Tots som cridats a ser testimonis, però existeixen moltes formes existencials de testimoniatges. Dins les formes variades, vull destacar el “geni femení” també es manifesta en estils femenins de santedat, indispensables per a reflectir la santedat de Déu en aquest món. Precisament, fins i tot en èpoques en què les dones van ser relegades, l’Esperit Sant suscità santes, la fascinació de les quals provocà nous dinamismes espirituals i importants reformes en l’Església Podem esmentar santa Teresa d’Àvila o sant Teresa de Lisieux.(faig una falca: apreciació meva: Cristina Kaufmann: “La fascinació d’una presència”) Però m’interessa recordar tantes dones desconegudes o oblidades que cada una de la seva manera, han sostingut i transformat famílies i comunitats amb la potència del seu testimoniatge. Això hauria d’entusiasmar i encoratjar cadascú per a donar-ho tot, per a créixer cap a aquest projecte únic i irrepetible que Déu ha volgut per a Ell des de l’eternitat. “Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta” (Jr 1,5) Nosaltres arribem a comprendre molt pobrament la veritat que rebem del Senyor. Amb major dificultat encara aconseguim expressar-la. Tots som cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba.
Hi ha un altre capítol en el document sobre l’Església sobre el de la crida universal a la santedat que es el setè (set sentit de plenitud per als hebreus. Havia de ser el darrer com a colofó i final de la història de la Salvació. Per motius aliens en van afegir un post/darrer dedicat a La benaurada Verge Maria, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l’Església. El setè, doncs, diu: Dimensió escatològica de l’Església peregrina i la seva unió amb l’Església celestial. Comença així: “L’Església, a la qual som tots cridats en Crist Jesús i en la qual, per la gràcia de Déu, adquirim la santedat, només es realitzarà plenament en la glòria celestial, quan arribarà el temps de la restauració de l’univers (cf 3, 21) i amb el llinatge humà també tot el món, que és íntimament unit a l’home i arriba al seu fi per mitjà d’ell, serà perfectament restaurat en Crist (cf. Ef 1, 10; Col 1, 20; 2Pe 3, 10-13) Em quedo amb unes ganes boges de parlar de la Casa comuna i definitiva on participarem gaudint cara a cara... Inefable, només intuïcions i volades espirituals. Hem de parlar més de la culminació i confluència de tota vida, on tot és inclusiu. En parlarem.
Només afegir-vos que el llibre del professor Josep M Esquirol “La Resistència íntima” s’adiu, s’avé meravellosament al tema nostre d’avui. Ens presenta la condició de resistent enfront dels pessimismes i nihilismes macro-ambientals i en com hem d’esdevenir lluitadors i saber remar contracorrent d’un món de cansats i sovint alienats. Avui es parla molt de salut mental. La paraula salut, serveix per saludar, per no caure en estrès, depressions i similars, per prevenir la nostra salut de l’esperit. Que Déu ens beneeixi. Amén
Tots sants, dia dels difunts, redimits per Jesús i per mostrar els horitzons de la salvació i, endemés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada