PELEGRINS D’ESPERANÇA
Aquest diumenge ve amb una consonància de diversos fets i circumstàncies com de les postrimeries que en dèiem abans i jo en diria de les ultimitats, del final de la humanitat i també del final de tota la Creació. No res menys! Tot comença per nosaltres cristians amb el crit i formulació de la nostra fe, dient que Jesucrist és Senyor i que tot conflueix en la Glorificació de Jesús i nostra en la d’Ell. La nostra vida és un riu que flueix corrent avall en cerca de l’oceà de Déu. Per tant, és ben normal que ens sapiguem situar en el demà dels nostres dies i –insospitadament- de tot l’univers! Hi ha un demà desprès del morir, essent la nostra mort una “major naixença”. Caminem, doncs, amb propòsit ben esclarit, tota passa té sentit, i les penúltimes tenen sentit més ple, Morir per néixer i el curs de la vida augurant el demà millor de tots els somnis d’aquí, ara, l’”ara mateix” de la cançó. Una coincidència nova a afegir, i no de poca substància, si anem només que hi arribem amb el discret “fent via”. Estem ja en els preludis de l’Any Sant que s’escau en el 2025. El papa Francesc ja ens ha anat convidant a celebrar-lo amb tot un seguit de raons que ha detallat en el Document L’esperança no defrauda, movent-nos a posar-nos en marxa o -“en curs” dit per instàncies postsinodals- com a pelegrins d’esperança. Llegiu-lo per poder-vos situar en camí ja que ens vol “pelegrinants (m’agraden els gerundis de moviment!), viadors, companys de ruta. Ja veieu que principi i fi s’amalgamen i es complementen; tot fi és ensems començ i no hi ha cap final que no sigui un començ mes esplendorós. El papa i la litúrgia han escollit com a motiu de fons de les tres celebracions: dues últimes domíniques i entrada a l’any Sant amb l’esperança, virtut teologal i plena també de pregones significacions humanes, personals, socials, culturals... S’explica ell mateix: “Tothom espera. Al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé (i del Bé), fins i tot ignorant el que demà portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme. Com si res no pogués oferir-los felicitat. Que el Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança. La Paraula de Déu ens ajuda a trobar-ne les raons. Deixem-nos conduir pel que l’apòstol Pau va escriure precisament als cristians de Roma: “Ara que ja som justos, com a creients que som, estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor. És per Ell que la fe que ens ha donat entrada en aquesta Gràcia que posseïm tan en ferm, i que és per Ell que tenim la satisfacció d’esperar la Glòria de Déu, |...| I l’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor” (Rm 5, 1s). “La virtut de l’esperança està estretament emparentada amb la virtut de la paciència. Estem acostumats a voler-ho tot i immediatament, en un món on la pressa less’ha convertit en una constant. Ja no es té temps per a trobar-se, i sovint fins i tot en les famílies es fa difícil reunir-se i conversar amb tranquil·litat. La paciència ha estat relegada per la pressa, ocasionant un dany greu per a les persones. De fet, ocupen el seu lloc la intolerància, el nerviosisme i a vegades la violència gratuïta, que provoquen insatisfacció i tancament. Aquest entreteixit d’esperança i paciència mostra clarament com la vida cristiana és un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble que permet entreveure la meta que és l’encontre amb el Senyor Jesús”. Ai, Pascal, dóna’ns un seient per asseure’ns i començar a esmerçar una bona estona de reflexió, de discerniment, d’ajuntar les dues mans i així poder veure, jutjar i actuar en les pluralitats de la vida!
Jesús,
el gran i summe i únic sacerdot de la Nova Era, que amb una sola
oblació, “ha consagrat del tot i per sempre els qui havien de ser santificats”
com llegim en la Carta als Hebreus, d’avui. És un moment, avui, per parlar dels
últims dies que no s’han de témer sinó d’agrair-los a Jesús que és principi i
fi, alfa i omega de tot l’abecedari de la nostra vida: un escalat de
bonances i de malvestats. Ell omple de sentit, d’espectatives, de “dreams”, com
els que han après a no deixar de pensar com a possibles, més, accessibles les
que Esquirol anomena “microutopies”, que diuen tant del goig en l’esperança
d’arribar a situacions òptimes de desenvolupaments personals i socials, d’ara i
aquí. En la primera lectura del somnis de Daniel hi llegim que en els darrers
temps “els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran
conduït el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”. En el
salm responsorial se’ns fa caminants
juntament amb el Senyor: invitació renovellada a fer camí conjuntament amb Ell,
“Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió, sempre tinc
present el Senyor, amb Ell a la dreta, mai no cauré. M’ensenyareu el camí que duu a la Vida, joia i
festa a desdir a la vostra presència, al vostre costat delícies per
sempre”. I ho recalca a la Col·lecta: “Senyor, Déu nostre, feu que us
servim sempre amb el goig al cor, perquè
la felicitat només és plena i perdurable, quan us servim a Vós, autor de tots
els béns”. Mercè que se’ns fa, ja a
tocar de mans!
Lectura
apropiada per aquests dies finals del
curs (m’agrada més dir-ne curs que any litúrgic: curs per
aprendre, curs per fer-nos preguntes, per esbrinar el que es pot esbrinar que
tot i ser essencials més ens diuen com hem d’enllestir-nos a la brega de
la quotidianitat, ni que aquesta fos l’última, ignorada... L’ametller en plena
florida és el signe del temps que ens acosta a la veritat plena del cada estiu.
És aquí on trobem la verificació de la nostra esperança en joc. Els
deixebles freturaven per saber, fent preguntes que no eren adequades. Sabem què
i per a què; ignorem, parò, el quan i el com: ja n’hi ha
de sobres per exercitar l’esperança! Tornem al papa Francesc: ”Sí, necessitem
que “sobreabundi l’esperança” (cf Rm 15, 13) per a testimoniar de manera “creïble”
i atraient la fe i l’amor (secundades per la germana petita de Péguy) ,
virtuts-força “que portem al cor: perquè la fe sigui joiosa, la caritat
entusiasta ( i l’esperança juganera i resilient) ; perquè cadascú sigui capaç
de donar, ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una mirada fraterna, una
escolta sincera, un servei gratuït, sabent que, en l’Esperit de Jesús, això pot
convertir-se en una llavor fecunda d’esperança
per a qui ho rep. Però, quin és el fonament del nostre esperar? Per a
entendre-ho és bo que ens aturem en les raons de la nostra
esperança: “Perquè és voler de Déu que
obrant el bé, feu callar la gent insensata i la seva ignorància; sou lliures,
però no utilitzeu la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria:
comporteu-vos com a servents de Déu. Respecteu tothom, estimeu la comunitat,
reverencieu Déu...
El proper Jubileu serà un Any Sant (un meravellós “curs”) caracteritzat per l’esperança que no declina , l’esperança en Déu. Que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària, en l’Església com en la societat, en les relacions interpersonals, en les relacions internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte en la creació. Que el testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci dels cels nous i terra nova, on habiti la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la promesa del Senyor. Deixem-nos atraure des d’ara per l’esperança i permetem que a través de nosaltres sigui contagiosa per a tots els qui la desitgen, Que la nostra vida pugui dir-los: “Espera en el Senyor! Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor! Que la força de l’esperança pugui omplir el nostre present, en l’espera confiada de la vinguda de nostre Senyor.
P. Josep Mª Balcells.
Bon final i Bon Advent Jubilar 25 Diumenge XXXIII 17/11/24 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada