Homilia del diumenge 02/02/2014 del P. Josep Mª Balcells

LA  PRESENTACIÓ  DEL  SENYOR

                                               (Qüestió prèvia): De la mateixa manera que “parlem” –¡només parlem, que això no costa gaire, i les coses van com… a Lampedusa!- de la conciliació entre la vida laboral i la familiar, és el meu parer que l’Església hauria de fer una conciliació entre la celebració del diumenge i les festes notòries d’entre setmana. Aquí la solució em sembla molt fàcil: traslladar-ho tot al diumenge anterior o posterior, segons anès millor per donar relleu a l’esdeveniment que se celebra. És un punt de vista personal, però el vull dir per exercir  un dret dels molts que tenim els cristians d’infanteria o bé “de a pie”. Durant aquest cicle nadalenc ens hi hem trobat més d’una vegada. (A propòsit: a la revista ES d’aquest dissabte passat hi ha un bon article sobre aquesta qüestió sociolaboral, esdevinguda ja tòpica de tant parlar-ne i de no fer-hi res.)

                                               Aquesta vegada tot ve rodó, perquè coincideixen diumenge amb la Festa de la Presentació del Senyor, festa que antigament era com la clausura “allargada” del temps de Nadal, que passava mig despercebuda quan l’havíem de celebrar entre setmana. Era la Festa de la Llum amb benedicció de les candeles; i els més tradicionals no desmuntaven el pessebre fins a aquesta data. Eren altres temps…

                                               Presentació de Jesús al Temple. Era una tradició que venia de temps immemorials, de quan els israelites foren alliberats de la subjugació d’Egipte, en recordança a la plaga final de la mort de tots els primogènits de persones i d’animals que va propiciar la sortida -a contracor- del país dels egipcis, perquè perdien així els israelites, els seus esclaus. Consta en les prescripcions de la llei mosaica, concretament en el llibre de l’Èxode: “El Senyor va parlar a Moisès . Li digué: -Consagra’m tots els primogènits dels israelites; el primer que neixi, tant dels homes com del animals és meu-”. I es feia el rescat amb el simbolisme d’unes ofrenes substitutòries, adequades a la capacitat econòmica dels pares. Constateu que els pares de Jesús eren pobres per la substitució per un parell de colomins. De fons, també hi ha la referència al costum pagà d’oferir-los a Déu, sacrificant-los i posant-los als fonaments d’algunes construccions. Aquesta barbàrie era inconcebible en el poble d’Israel, per més que alguns pobles veïns encara ho estaven fent contemporàniament. El passatge de la immolació d’Isaac, el fill únic d’Abraham, té com a transfons el prohibir aquestes pràctiques rituals tan inhumanes…

                                               Presentar a Déu el fill primer era com dir que Déu és l’amo i senyor de tota vida. Amo en el sentit evangèlic de tutor, padrí, deslliurador, protector, Pare. Era el reconeixement de que és el Creador, Dador de vida (es diu de l’Esperit Sant). És reconèixer que és “de dalt que prové tota paternitat” i que Creador vol dir també Provident. Consagrar no vol dir fer-lo esclau, sinó tot el contrari: fer-lo de la família de Déu. Es podia considerar com a fill que el Pare l’adoptava. Consagrar volia dir que pertanyia a Déu i això és el que es produeix en el Baptisme: esdevenim família de Déu i destinats a fer que Déu sigui reconegut com a Creador (Estimador entranyable; “Déu estima tot el que ha creat amb un amor entranyable”). I “ser de Déu” ja ho dirà el mateix Jesús en el Temple quan els seus pares el cercaven per tot arreu: “No sabíeu que jo m’havia d’ocupar de les coses del meu Pare?” Hi estava consagrat com a primogènit i així el van oferir quan era nadó. Consagrat ve a ser com qui té una missió divina.

                                               L’Església ha dedicat també aquest dia a la Vida Consagrada, en perfeta consonància amb els fets de Jesús, commemorats. Tota vida és consagrada pel fet del baptisme. Així llegim en la Lumen Gentium: “El Crist Senyor, Pontífex pres d’entre el homes, ha fet del nou Poble un reialme i un sacerdoci per al Déu i Pare seu. Efectivament, els batejats són consagrats fins al punt d’esdevenir una casa espiritual i un sacerdoci sant per la nova naixença i la unció de l’Esperit Sant, per tal que, en tota acció de l’home cristià, ofereixi sacrificis espirituals i proclamin les meravelles d’Aquell qui els ha cridats de les tenebres a la seva llum admirable. Que tots els deixebles del Crist, doncs, bo i perseverant en l’oració i lloant Déu, s’ofereixin ells mateixos com a víctimes vivents, santes, agradables a Déu que arreu del món donin testimoni del Crist i també donin raó, als qui ho demanin, de la seva esperança en la vida eterna…” Després de fer la distinció amb el sacerdoci ministerial corresponent als preveres, els fidels, en canvi, “concorren en l’oferiment de l’eucaristia en virtut del seu sacerdoci reial, que exerceixen en la recepció dels sagraments, en la pregària i acció de gràcies, amb el testimoniatge de la seva vida, amb l’abnegació i amb un amor eficaç”.

                                               “Amb el nom de laics s’entenen els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià en l’Església i al món. El caràcter secular és propi i peculiar dels laics”... “Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen al segle, és a dir, en totes i cada una de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí, Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que, guiats per l’esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat, de dins estant, a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben com barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”. “Un de sol és, doncs, el Poble de Déu elegit: “un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme”. Comuna la dignitat dels membres per la seva regeneració en el Crist, comuna la gràcia de fills adoptius, comuna la vocació a la perfecció; una mateixa salvació, una mateixa esperança, un mateix indivisible amor. No es dóna cap desigualtat davant el Crist en l’Església, ni per raó de raça o de nacionalitat, ni per raó de condició social o de sexe, puix que “no hi ha jueu ni grec, no hi ha esclau o lliure, no hi ha home o dona: tots sou un sol en el Crist Jesús”.

                                               “Els laics, congregats en Poble de Déu i constituïts en un sol Cos del Crist sota un sol cap, són cridats, siguin quins siguin, en qualitat de membres vius, a contribuir a la creixença de l’Església i en la seva contínua santificació amb tota l’energia que han rebut per benefici del Creador i gràcia del Redemptor.

                                               Ens mancaven en la llista dels primers adoradors les persones que eren fidels a la llei de Déu, que eren com la resta d’Israel, els pobres de Yahvé que eren els representants genuints del millor poble d’Israel, els anomenats ”anawin”. ¿Qui millor que Simeó i Anna com a representants dels fidels-fidels? Són dues persones mogudes per l’Esperit Sant des de la seva vida interior, Simeó amb promesa que no moriria sense haver vist ¡i tingut en braços! al Messies esperat. És una escena tendríssima veure un vellet que sostè la dolcíssima càrrega de l’Esperat. Els ortodoxes d’aquesta festa en diuen la festa de “l’Encontre” . Es dirà al prefaci. “També nosaltres sortim amb goig a rebre el Salvador”. Les paraules de Simeó són recordades cada dia a la pregària de Completes, és el “Nunc dimittis”. “Ja puc morir en pau” perquè s’ha acomplert la promesa que li feu l’Esperit Sant de que aconseguiria a veure el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles (¡universalitat messiànica!); Llum que es reveli a “totes les nacions”, Glòria d’Israel, el vostre Poble”. I profetitza que serà recusat per molts del seu poble i que Maria viuria un goig maternal, barrejat de dolor pels que Jesús els “serà pedra d’ensopec i serà una senyera combatuda” No deixem la figura d’Anna, profetessa, que fou present a l’escena, puig no sortia del Temple des de tants anys de viudetat i “donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida”.     Sense aquesta escena la manifestació no seria ni complerta ni tant significativa. Ara sí queda arrodonit el “primer Nadal”. Ara ens toca a nosaltres fer-lo patent, testimoniar-lo de paraula i obra. No puc deixar de tenir present  la imatge de sant Francesc amb el nen als braços, en el primer pessebre, segons tradició. ¡Quanta tendresa, quanta!; “potser és la que em manca a mi”.

                        La presentació del Senyor, 2 de febrer de 2014    Sabadell

Homilia del diumenge 26/01/2014 del P. Josep Mª Balcells

LA LLUM DE LA VIDA

  Amb un to solemnial propi dels grans documents eclesials, així comença la constitució  del Vaticà II sobre l’Església, constitució que abreujadament s’acostuma a presentar, com tots els altres documents, amb les dues  paraules inicials, en llatí, que és com es varen redactar tots els documents conciliars: LUMEN GENTIUM: “Per tal com el CRIST és la Llum de les nacions, aquest sagrat Concili, reunit sota l’acció de l’Esperit Sant, desitja vehementment il·luminar tots els homes amb la seva claror, que resplendeix sobre la faç de l’Església, anunciant l’evangeli a tota criatura. I com que l’Església és en el Crist com un sagrament o signe o instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà… vol declarar amb més exactitud i a tot el món la seva naturalesa i la seva missió universal. Les condicions del temps actual encara fan més urgent aquest deure de l’Església, a fi que tots els homes, units avui més estretament amb tota mena de relacions socials, tècniques i culturals, aconsegueixin també la plena unitat amb el Crist”.

                                               “Joan XXIII i Pau VI havien precisat que l’essencial del Concili era, per a l’Església, presentar la seva veritable fesomia al món d’avui. Aquesta constitució, tal com ha quedat elaborada correspon a aquesta finalitat. No hem d’oblidar, però, que es tracta d’un text doctrinal i que, en conseqüència, no pot tenir l’accent directament dialogal de la constitució pastoral GAUDIUM ET SPES (goig i esperança), destinada a presentar les relacions entre l’Església i el món. És clar que aquests dos textos no poden ser separats. Calia primer que l’Església definís la seva essència i la seva finalitat sobrenatural. Fet això, és més fàcil de mostrar allò que ha de ser el seu diàleg amb el món: una disponibilitat a acollir els elements propis de la civilització que es construeix i una disponibilitat a aportar-hi la inspiració espiritual que pot donar a aquesta civilització la seva plenitud”. La transició d’una Església en si a una Església per als altres homes podria ser la fòrmula, segons el P. Congar, que resumís aquest canvi (profund, més del que podíem sospitar). Una nova sensibilitat s’obre pas: que l’Església se senti més pròxima a la realitat, més atenta a la dimensió històrica, concreta i antropològica”.  Crec que amb aquestes premisses ja podem encetar una glossa a les lectures d’aquest diumenge. Estem als inicis de la missió de Jesús i cal no perdre de vista que totes les lectures s’entrellacen i subratllen aquesta vinculació amb el Crist que és el principi i el terme de tota Església i de tot temps. L’Església, doncs, serà més l’Església, volguda per Déu, com més s’assembli, com més s’inspiri, com més s’identifiqui , com més es vagi “configurant” (expressió aquesta, paulina) “per Crist, amb Ell i en Ell”. No són pas redundants les tres preposicions, cadascuna amb significació ben pròpia…

                                               L’expressió que encapçala aquestes glosses a les lectures d’avui, totes elles centrades en la primerenca figura  i missió de Jesús, que ja el profeta Isaïes descriu com l’irrupció messiànica que produirà Jesús en començar la seva predicació-missió: “El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum que resplendeix per als qui viuen al país tenebrós”. L’evangeli de Mateu, com fa molt freqüentment, cita frases de l’AT. per corroborar el que estava passant, com a prediccions anteriors. “Des d’aquell temps de l’empresonament de Joan, Jesús començà a predicar així: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. El mateix Pau demana la unitat en el Crist predicat per tots i sense divisions ni desavinences entre els que el prediquen. No hi pot haver partidaris d’aquest i d’aquest altre, perquè Jesús -principi i fi de tota predicació- no pot estar dividit. Ben a l’inrevès; tant més que hem estat-estem celebrant les pregàries per a la unió dels cristians, aquesta darrera setmana.  “Que tots siguin u”.

                                               Tornant a l’expressió: La LLUM de la VIDA no puc per menys que recordar l’entrada al llibre del Gènesi quan Déu creà el món que comença així: “En una terra caòtica i desolada, on les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit planava sobre les aigues, Déu digué: “Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia primer”. La creació és essencialment la participació i la comunió amb Déu com a llum de tot el que ha creat. Déu es defineix com a “Llum inaccessible”. Pau dirà: “Ja que l’Esperit ens dóna la vida, deixeu-vos guiar per l’Esperit”. El cel és-serà visió cara a cara (¡). El mateix  Joan des del pròleg en començar el seu evangeli, que hem llegit tantes vegades aquests dies nadalencs, ens el presenta com un nou Gènesi: al·ludint a Crist –la Paraula preexistent- ens diu que “en Ell hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. Llum i Vida “lluiten” contra la foscor i el “món” (expressió de les tenebres del mal, en Joan) no l’ha reconegut. “El que era la llum veritable que ve al món i il·lumina tots els homes”.  Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Més endavant dirà el mateix Joan de Crist: “Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”. I dirà dels qui l’han acollit: “Vosaltres sou la llum del món”. En els textos bíblics la llum visible es convertirà en un símbol del bé i de la vida. Així Isaïes: “Jo, el Senyor, seré per sempre la teva llum; jo, el teu Déu, seré la teva glòria. El teu sol no es pondrà més, ni minvarà la teva lluna, perquè jo el Senyor sempre seré la teva llum”. I al salm responsorial: “El Senyor m’il·lumina i em salva” i a l’antífona de la comunió: “Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de llum i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits”. Ja havia predit Zacaries en el seu càntic “Benedictus”: “Perquè ens estima ens visitarà un sol, que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”

                                               Dues paraules màgiques: LLUM i VIDA: Són perfectament intercanviables. Si en lloc de la “i” hi posem “és” tenim concentrat tot el missatge i la figura de Jesús, teu i meu, de l’Església i de tota la humanitat segons la voluntat del Déu creador, de Jesús el nou creador i de l’Esperit Sant que porta a plenitud la llum i la vida en cadascú de nosaltres. “Vosaltres sou la llum del món”, com està implícit que nosaltres som la vida del món. ¿Què ens suggereix l’expressió “la llum de la vida”? Deixeu-vos il·luminar per Crist; deixeu que l’Esperit Sant sigui la Vida de la vostra Vida, deixeu obrar a Déu”. Seguiu el procés normal de la llum: de l’opacitat, a la translucidesa fins a arribar a la transparència. És efecte d’una purificació, fins a la polidesa màxima.  “Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu” per tot arreu com un reflex: natura, la pròpia consciència, els altres, els esdeveniments… “i Déu veié que tot era bo”: La bellesa sobretot és llum i vida. “Déu és Déu de vius i no de morts”. Déu és gràcia gratuïta, feta do. Donar i sobretot donar-se, això és la vida i és l’amor. “Si el teu ull hi veu bé, tot el cos serà lluminós”. “La làmpara del teu cos és el teu ull”. La Bíblia està pleníssima de textos sobre la vida, la plenitud de Vida. Seria allò de mai acabar. “De la mateixa manera que m’ha enviat el meu Pare que viu i jo visc pel Pare, també qui em menja viurà per mi”. Rematem-ho: “Jo sóc el Camí, la Veritat i  la Vida” ¡A  compartir-ho amb Jesús!

                                               “Tinc una llum al cor / que la vull deixar brillar (3)

                                               Cada nit (5) / Perquè vull que brilli ben fort.

                                               Dilluns em dóna el do de l’amor;

                                               dimarts: la pau m’ha entrat al cor:

                                               dimecres: no perdis mai la fe;

                                               dijous: d’una alegria era ben  ple;

                                               divendres diu: ves fins al final;

                                               dissabte fa: denuncia el mal;

                                               diumenge em diu: encén el teu foc,

                                               perquè vull que brilli ben fort. Oh!”

                        Diumenge III de durant l’any, 26 de gener del 2014.   Sabadell     

Homilia del diumenge 19/01/2014 del P. Josep Mª Balcells

FENT  CAMÍ  AMB  L’ ESPERIT  SANT

                                               Hi ha qui-sap-los creients que pràcticament han esborrat del seu credo “viscut” la Tercera Persona de la Sma. Trinitat: l’Esperit Sant. Només el Pare i Jesucrist compten per a la seva espiritualitat. Al màxim hi ha un record per la Pentecosta com una solemnitat litúrgica no com un esdeveniment continu en la seva vida i en la missió eclesial que se’ns demana que el posem al centre de la nostra experiència de Déu.

                                               En fer, la setmana passada, les al·lusions que s’han fet al llarg del proppassat cicle nadalenc, hem pogut veure el paper de protagonista que hi feia l’Esperit Sant, pràcticament omnipresent en tots els evangelis de la infància de Jesús. És qüestió de repassar-ho per fer-ne una comprensió adequada de com l’Esperit juga una munió de papers que el fan el company invisible pero fortament real del nostre seguiment del Crist. Anem a Joan, l’evangelista: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré al Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres… Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre… Us dic la veritat: us convé que me’n vagi , perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si jo me’n vaig, us l’enviaré… Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: Allò que us anunciarà, ho rep de mi”… “Consagra’ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat. Jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat”. “I la veritat us farà lliures…” “No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat. Així el món reconeixerà que tu m’has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m’has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m’has enviat i que els has estimat a ells com m’has estimat a mi”.

                                               Avui que segons l’any litúrgic Jesús es presenta com el gran missioner del Regne de Déu hi és empès per l’Esperit Sant. No hi ha evangeli si no hi ha l’Esperit Sant; no hi ha espiritualitat evangèlica sense l’efusió de l’Esperit.

                                               Agafo el document conciliar sobre l’Església i ja en el primer capítol en endinsant-nos en el Misteri de l’Església ja ens trobem amb el seu caràcter decididament “trinitari”. Enuncio els subtítols només perquè es vegi aquesta característica definitiva del seu misteri: “La voluntat del Pare etern sobre la salvació universal” (n. 2). “Missió i obra del Fill” (n. 3). “L’esperit santificador de l’Església”.(n. 4) Sobre l’Esperit en concret dirà: “Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de Pentecosta, perquè santifiqués incesantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà de Crist en un mateix Esperit. És Ell l’Esperit de vida, la font d’aigua que rajarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes morts al pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor del creients com en un temple, hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció de fills. Aquesta Església, la qual guia vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i amb diversos dons jeràrquics i carismàtics i instrueix i dirigeix embellint-la amb els seus fruits (cf. Ef. 4, 11-12: I Cor. 12, 4; Ga. 5, 22). La rejoveneix amb la força de l’evangeli, “la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Car l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: “Veniu!”.

                                               Així es manifessta tota l’Església com una multitud aplegada “conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”.

                                               Avui constatant aquesta ignorància tan freqüent en la “pietat-espiritualitat” de persones que es consideren cristianes de cor, em permeto tot un altre enfilall de cites, aquestes esquemàticament tretes del Catecisme de l’Església Catòlica a fi d’ilustrar-nos en la completíssima figura de l’Esperit Sant que s’ha fet company de camí, el de l’any litúrgic i el de la vida quotidiana del cristià. Demano a Déu Pare, Fill i Esperit Sant que ens il·luminin i ens beneeixin per tenir-lo com a hoste i amic i guia.

                                               Sobre cada un d’aquests epígrafs hi ha un o més números de referència, que deixo per brevetat a la vostra consideració, tot pretenent que no se’ns pugui dir que no hem après i viscut cada un dels aspectes d’una existència consagrada per l’Esperit:

• La blasfèmia contra l’Esperit Sant
• El cristià, ungit per l’E. S.
• El cristià com a temple de l’E.S.
• Els desigs de l’E.S. sacien el cor i són contraris als desigs de la carn.
• Objectius de la missió de l’E.S.
• La gràcia de l’E.S. i la justificació.
• L’home participa de la llum i de la fortalesa de l’E.S.
• La invocació per a la infusió de l’E.S.
• La llei nova del’E.S.
• Pregar amb l’E. S. i en conformitat amb l’E. S.
• El poder de santificació de l’E. S. reconegut en els canonitzats.
• Presència i acció de l’E. S. en les facultats de l’home.
• La renovació de l’E. S.
• Significat de la noció de l’E. S.
• L’E. S. en el símbol de la fe.
• L’E. S. consubstancial amb el Pare i el Fill
• La Trinitat i l’E. S.
• Els dons de l’E. S.
• Amor.
• La caritat com a fruit de l’E. S. i plenitud de la llei.
• Castedat.
• El carisma de guarició.
• Els carismes.
• Els dons de la confirmació.
• Els dons de la consagració episcopal.
• Els dons en el poder de perdonar els pecats.
• Els dons en el sagrament del matrimoni.
• Els dons en el sagrament de l’Orde.
• Els dons en la unció dels malalts.
• Els fruits de l’E. S.
• La gràcia de la Penitència i la conversió.
• La gràcia.
• Requisits per a rebre els dons de l’E. S.
• Saviesa, fe i discerniment.
• Els set dons de l’E. S.
• El temor de Déu.
• L’E. S. educa per a la vida de pregària.
• L’E. S. converteix l’ànima humana.
• L’E. S. com a autor pricipal de la Sagrada Escriptura.
• L’E. S. reuneix els cristians en la unitat.
• L’E. S. il·lumina el cristià.
• L’ E. S. guia els creients a la veritat.
• L’E. S. atorga a tots els seus dons.
• L’E. S. es lliura com a do en els últims temps.
• L’E. S.condueix l’Església per camins de missió.
• L’E. S. guia els fidels.
• L’E. S. sosté i ajuda la fe.
• L’E. S. torna a l’home la semblança divina.
• L’E.S. actua en l’economia divina.
• L’E. S. ens dóna la justícia de Déu a pesar dels pecats.
• L’E. S. intercedeix pels homes.
• L’E. S. inspira la revelació i la transmet.
• L’E. S. interpreta les Sagrades Escriptures.
• L’E. S. com a font de tota santedat.
• L’E. S. com a mestre de la pregària.
• La missió conjunta del Fill i de l’E. S.
• L’E. S. revela Jesucrist.
• L’E. S. prepara per a rebre Jesucrist.
• L’acció de l’E. S. en els sagraments.
• L’E. S. edifica i santifica l’Església.
• La llei nova i la llei evangèlica com a gràcia de l’E. S.
• On hi ha l’Església, hi ha l’Esperit de Déu. I viceversa
• L’E. S. com a autor de l’Encarnació del Verb en Maria.

                                               Hem començat la Setmana per a la Unió dels cristians. Diem tot pregant: “Oh Senyor, amic dels homes, vesseu sobre nosaltres la gràcia abundosa del vostre Esperit Sant, i concediu-nos que, seguint dignament la nostra vocació, oferim al món el testimoniatge de la veritat i busquem confiadament amb el vincle de la pau la unitat de tots els creients”.

                                               I per completar-ho hi poso un tros del prefaci del dia de la unitat dels cristians:  “Perquè, per Crist Senyor nostre, ens conduïu al coneixement de la veritat, a fi que, units amb el lligam d’un sol baptisme i d’una sola fe, esdevinguem el seu Cos. Per Ell heu donat a tots els pobles l’Esperit Sant que habita en els vostres fills, omple i governa tota l’Església, és font admirable de la diversitat dels dons i creador de la UNITAT.

                                               Una mica en desgreuge de la poca atenció i trascurança d’alguns “bons” cristians respecte de la missió i efectes que té l’Esperit en el camí de seguiment de Crist.

                        Diumenge II de durant l’any, 19 de gener del 2014  Sabadell

Homilia del diumenge 12/01/2014 del P. Josep Mª Balcells

LA  GRAN  EPIFANIA: EL  BAPTISME  DE  JESÚS

                                               Avui amb la solemne manifestació de Déu en el Jordà, en ocasió del baptisme de Jesús, es clou tot un cicle de manifestacions (digue-ne epifanies o bé revelacions: és el cicle de Nadal) Déu es dóna a conèixer en la visibilitat del seu Fill,  primer a penes nat, després ja adult.

                                               Enumerem-les perquè s’inicien en els “evangelis –dits- de la infància” i ja a partir de la seva adultesa tota la seva vida i acció no seran més que una constant manifestació, en la què el paper de la fe serà fonamental i és qui propicia la veritat del que afirma el Vaticà II: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home ja des que neix és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix sinó perquè creat per Déu per amor, es conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat, si no reconeix lliurement aquest amor i es dóna al seu creador”. Tot això presuposa que “el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, del Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. L’ultima vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina. Ell, el Fill de Déu , per la seva encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots els homes. Tots podem dir amb l’apòstol: “el Fill de Déu em va estimar i es va donar a si mateix per mi”, i va restaurar també el camí pel qual si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen un nou sentit. El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep les “primícies de l’Esperit” amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor”. Tota la nostra vida és com una epifania constant que ens portarà fins a la plena epifania del cel.

          

                                     És interessant ja acabat el cicle nadalenc amb l’epifania solemne on és la Trinitat mateixa la que es manifesta en el Baptisme de Jesús en el Jordà que ens immergim en el riu de les epifanies de Déu des de bon començament, i ho fem a partir de les primeres paraules de l’epístola als Hebreus: “En moltes ocasions i de moltes maneres Déu antigament havia parlat per boca dels profetes, però ara, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del seu Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món, i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és l’esplendor de la Glòria de Déu i emprempta del seu mateix ésser, ell sosté l’univers amb el poder de l seva paraula i, ara, acabada l’obra de purificació dels pecats, s’ha assegut a les altures, a la dreta de la majestat divina”.

                                               Anem resseguint, pas per pas, totes les epifanies d’aquests dies nadalencs en què Déu en el Fill de l’home s’ha anat manifestant: Algunes estan implícites, no narrades però són hunamament ben plausibles per la mateixa tendresa en què s’inclouen en els fils de les narracions:

·         Ja en l’Anunciació a Maria hi tenim la primera revelació: “Tindràs un Fill; li posaràs  el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenararn Fill de l’Altíssim. L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant, i l’anomenarant Fill de Déu.

·         Josep té la seva pròpia epifania: és l’explicació de com la seva promesa, Maria, es troba infantant. I obeeix la indicació d’acceptar-la públicament com a esposa, “portant-la a casa seva”.

·         Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?

·         Qué és el Magníficat sinó l’adoració que fa Maria de les grandeses obrades en l’humilitat de la seva serventa? L’amor que té als qui creuen en ell s’esten de generació en generació”. La fe conté sempre una epifania.

·         En el naixement de Jesús a Betlem, allí hi ha els primers i més grans adoradors. No fa falta que ho explicitin els evangelis. És l’epifania més íntima de totes; inenarrables. Diran, això sí que Maria es recloia en el seu cor i estenia els seus records de tota la vida. Abans i després del naixement. Maria està en el cor dels records: amb fe i amor de mare.

·         Els pastors: “Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui us ha nascut el Salvador, que és el Messies , el Senyor.

·         I de sobte s’uní un estol d’àngels que lloava Déu, cantant: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima”.

·         Els mags plens de l’alegria per l’estrella retrobada entraren a la casa i prosternat-se l’adoraren.

·         Simeó guiat per l’Esperit: “Ara, Senyor, deixa que el teu servent s’en vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador”.

·         La profetessa Anna donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

·         Joan Baptista crida a conversió i preanuncia que “vindrà un de més fort que ell i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges deles sandàlies: ell us batejarà amb l’esperit Sant i amb foc”.

·         I arriba la gran i definitiva manifestació: “Mentre Jesús pregava el cel s’obrí i l’Esperit Sant baixà cap a ell  en forma visible, com un colom. I una veu digué des del cel: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. És la investidura, les credencials de la seva missió pública.

·         Jesús va començar el seu ministeri: i tota la vida pública no fou res més que l’anunci de la Bona Nova del Regne. Tota la seva vida manifesta que Déu és Amor i que tots els qui creuen en ell tindran vida eterna, és a dir, la plena manifestació de ser fills de Déu. Tot el Nou Testament no serà altre que la gran manifestació o epifania del Déu-que-és-amb-nosaltres.

·         En el baptisme de Jesús quedem configurats al Crist a través del propi baptisme: “Tots nosaltres hem estat batejats en un sol esperit per formar un sol cos”. “Aquest ritu sagrat significa i realitza la unió amb la mort i la resurrecció de Crist: “Hem estat sepultats amb ell pel baptisme en la mort” i “si hcm estat estretament units a la semblança de la seva mort, també ho estarem a la semblança de la resurrecció”. “Els batejats són consagrats fins al punt d’esdevenir una casa espiritual i un sacerdoci sant per la nova naixença i unció de l’Esperit Sant, per tal que, en tota acció de l’home cristià, ofereixin sacrificis espirituals i proclamin les meravelles d’Aquell qui els ha cridat de les tenebres a la llum admirable. Que tots els deixebles del Crist, doncs, bo i perseverant en l’oració i lloant déu , s’ofereixin ells mateixos com a vícitmes vivents, santes, agradables a Déu”.

·          “Els homes són empeltats en el misteri pasqual de Crist pel baptisme, morts amb ell, sepultats amb ell, ressuscitats amb ell; reben l’esperit de fills adoptius, “pel qual clamen: Abbà, Pare!”, i, d’aquesta manera, esdevenen els veritables adoradors volguts pel Pare”. “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església i, a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballa apostòlics s’encaminen a això: que tots  els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin, alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i menguin del sopar del Senyor”. “A la litúrgia, a la qual té dret i obligació el poble cristià, “llinatge escollit, sacerdoci reial, nació santa, poble adquirit”.

L’epifania del baptisme de Jesús es torna epifania en el baptisme de cadascú, si anem sent-ne conscients en el testimoniatge permanent de que som fills de Déu.

                        Diumenge del Baptisme de Jesús, 12 de gener del 2014  S

Homilia del diumenge 05/01/14 del P. Josep Mª Balcells

LA  SAVIESA  EVANGÈLICA

                                               El viure cristià ha anat quallant de forma diferent a través del temps i penso que és subsidiari dels costums de l’època, més que no pas de la genuïnitat de la confrontació  directament amb l’evangeli, no tant en la literalitat del que diu o fa en ell el mateix Crist, sinó en l’experiència del viure’l com a persona que estimant-nos se’ns dóna. Faria una distinció entre la pietat que ha anat generant formes i maneres de sentir-se cristians i l’experiència de fusió o comunió en una relació que el papa Benet XVI arrodoneix en l’expressió d’agapé o amor de dues persones, on Déu té la iniciativa d’atansar-se i que té la figura més propera en l’Eucaristia: “pren i menja, pren i beu”. Jo sóc tot per a tu i tu ets també el tot per a mi. Nadal desperta uns ressons particulars en les eucaristies d’aquests dies que bé podríem dir-ne que són esponsals o conjugals. L’amor de mare potser seria l’aproximació més certera i vàlida… La saviesa evangèlica s’aprén i es condensa en la confrontació del propi viure amb la freqüentació de la Paraula viva, feta carn, feta aliment i experimentació de persona a persona, que té com a missió dir-nos no solament continguts sinó propostes de viure a un altre nivell, qualitativament parlant. La Paraula és Llum i Vida i és Esperit, segons ens diu Joan en el seu evangeli. El proemi del qual hem proclamat més d’una i de dues vegades aquests dies, en el qual se’ns diu: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria… ple de gràcia i de veritat… De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”. I Pau dirà: “Desitjo que estretament units en l’amor, arribin (arribeu) a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. En Ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement. És Ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que Ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement. Així, doncs, ja que us vau adherir a Jesucrist, el Senyor, continueu vivint en Ell. Manteniu-vos arrelats en Ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar, i amb una acció de gràcies que mai no s’acabi. Despulleu-vos de l’home vell… renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat. Sigueu imitadors de Déu com a fills seus estimats, viviu estimant, tal com Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres. Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món; ¿per què us deixeu imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? Us diuen: “No prenguis, no tastis, no toquis”. Tot això són doctrines i prescripcions humanes… Tenen aparenca de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l’ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància”. “Germans, per la misericòrdia  que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu: aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu  al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a Ell i perfecte”.

                                               Aquest “viatge” pels escrits de Joan i Pau ens han portat a descobrir que la saviesa evangèlica és tota una altra que la usual, en els diferents moments que han dictat llurs savieses, totes elles humanes, a voltes contrastants, quan nosaltres sabem que la saviesa evangèlica deriva de l’experiència que tenim de Crist viscut d’una forma personal i dinàmica, que només podem extreure-la de l’aprofundiment de la Paraula viva que se’ns dóna a pleret, si nosaltres sabem viure assedegats d’aquesta font divina. Ara és el moment de fer apel·lació a les paraules que obren l’Encíclica “Deus caritas est” del papa Benet XVI que donen resposta a la pregunta que està sotintesa en el títol propositiu de les nostres reflexions d’avui, encara dins del temps de Nadal, que ens dóna la visió més tendrament propera i existencial del què és la saviesa evangèlica. Diu el Papa: “Déu és Amor, i qui roman de l’amor roman en Déu i Déu el ell”. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu, la imatge de l’home que se’n dedueix i del seu camí. A més a més, en aquesta cita Joan ens ofereix, per així dir-ho, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.

                                               “Hem cregut en l’amor de Déu”: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’Encontre amb un esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida, i amb això, una orientació decisiva.

                                               “Al seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb aquestes paraules: “Tant va estimar Déu el món que ens va lliurar son Fill únic, per a què tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna”. La fe cristiana posant l’amor al centre ha assumit el que fou el nucli de la fe d’Israel, donant-li al mateix temps una nova profunditat i amplitud… I essent així que Déu és qui ens ha estimat primer, ara l’amor ja no és solament un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor amb el qual ve al nostre encontre” (fi de la cita). En perfecte sintonia amb el Vaticà II que diu: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix, sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viuplenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i  es dóna al seu Creador”.

                                               Viure el Nadal és experimetar aquesta trobada amb Jesús que se’ns ha posat al bell mig del cor: “Un infant ens ha nascut, veniu, adorem-lo” Adorar-lo és reconèixer-lo, és estimar-lo, és comunicar-nos-hi, és quedar muts d’admiració: però, ¿com és possible?  És “lloar-lo, és beneir-lo, és glorificar-lo, és donar-li gràcies per la seva immensa glòria”. És donar-li la nostra vida tal com Ell ens dóna la seva. És… és… és… És com diu el papa Francesc: “Aquests dies de Nadal, iniciem un  nou camí, un camí d’Església. El Nadal no és només una celebració temporal o el record d’un bell fet passat. És quelcom més. Nosaltres anem pel camí de l’advent (tota la vida ho és, d’advent) per trobar-nos amb el Senyor. El Nadal és una trobada, i caminem per trobar-nos: trobar-lo amb el cor, amb la vida; trobar-lo viu, trobar-lo amb la fe! Caminen per trobar el Senyor, però també per sentir l’alegria de ser trobats per Ell. I d’aquesta manera en podem dir, la trobada en la fe”.

                                               Vegem la sintonia amb diferents paraules entre els dos papes. La saviesa de l’amor rebut com a do i empesos a donar-lo també nosaltres d’una forma congruent: gratuïtament. Dirà Benet XVI: “Vull parlar en la meva primera encíclica de l’amor, del qual Déu ens sadolla i que nosaltres hem de comunicar als altres. La meva pretesa és insistir sobre alguns elements fonamentals per a suscitar en el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví. L’amor de Déu envers nosaltres és una qüestió decisiva sobre qui és Déu i qui som nosaltres”. L’amor en Jesucrist i en nosaltres esdevindrà “ésser per a l’altre”. Estimant, l’home obre els ulls sobre la vertadera naturalesa seva i l’indica el camí del vertader humanisme”.

                                               De la primera lectura en faria derivar una resposta a la pregunta que se’ns fa sovint: De l’AT, ¿per on començaria a llegir? Sens dubte per el conjunt de llibres sapiencials: sobretot els Salms, Job, Proverbis, i els anomenats “cinc rotlles: El Càntic dels Càntics, Rut, Lamentacions, Cohèlet (Eclesiastès), Ester”, Saviesa, Siràcida (Eclesiàstic) del qual forma part el fragment de la primera lectura, que s’anomena també “llibre de Jesús , fill de Sira”. De la segona lectura recomanaria llegir tot el capítol primer de la Carta als Efesis, que avui queda abreujat. Un càntic a Jesucrist, tret segons sembla de la primeríssima litúrgia de les també primeres comunitats cristianes.

                                               Raimon Pannikkar al seu llibre “Invitació a la saviesa” enceta les seves reflexions dient: “Tota invitació, com la paraula suggereix, equival a fer envejable allò a què s’invita. La invitació a la festa no és la festa, però fa la festa envejable, ens fa entreveure que serà joiosa. La invitació a la saviesa no és la saviesa, però pretén fer-la envejable; ens encoratja, com també l’arrel suggereix. A la festa de la saviesa s’hi ha de participar personalment. La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà, el masculí i el femení…, en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats  de l’existència. És el fet de gaudir del sentit profund de la vida. Que els homes actuals s’hagin deixat classificar pel temps físicomatemàtic, sotmetent-se a la cultura del rellotge, i hagin renunciat a la temporalitat personal és ja potser un indici del declinar sapiencial. Saviesa és l’art de saber viure, en què saber no és un saber sobre la vida, sinó simplement experiència vital… No es pot viure sense la saviesa. Els savis sostenen el món. La saviesa es coneix com a seu de la llibertat. La saviesa ens fa feliços, ens dóna alegria: és la llar on l’ésser humà es troba a casa, o pot ser ell mateix, i això vol dir benaurat. El criteri de la saviesa és la joia. Aquesta joia profunda i inamovible és un fruit immediat de la saviesa. La saviesa porta a la joia. Som responsables de la nostra joia. El regne de la saviesa, paradoxalment, pot ser accessible a tothom, perquè sobrepassa la sensorialitat i la intel·ligència i busca el seu lloc en la mística (en l’experiència profunda; al·lusió a la frase de Rahner: “el cristià del segle XXI o serà místic o no  serà”)  Pannikkar al·ludirà a les conclusions: No hauríem d’identificar el fet crístic –l’experiència directa i personal amb el Crist-, que s’expressa en la cristiania, amb el cristianisme com a religió i encara menys amb la cristiandat com a civilització. No hi ha una única visió de Crist, per molt àmplia que sigui. Cap proposició única no pot englobar la realitat de Crist” Els cristians poden descobrir, en aquest principi crístic, el símbol de la unitat, de la comprensió i de l’amor per a tota la humanitat i per tot el cosmos, de manera que descobreixin, en aquesta concretesa, la comunió més radicalment humana, còsmica i divina amb la realitat. El punt de suport cristià és l’experiència kenòtica de Crist (això és l’experiència de buidament de la seva divinitat en fer-se home), que comporta l’acceptació i l’obertura de l’esperit”… Igual com la teologia tradicional parla d’una creació contínua, podríem, anàlogament, imaginar-nos una encarnació contínua, no solament en la carn, sinó també en les accions i esdevenimets de tota criatura. Cada ésser és una cristofania.  Acaba Panikkar el pròleg a l’edició catalana: “Deixeu-m’ho dir parafrasejant el poeta: “I quan vingui aquella hora de saviesa / en què es desvetllin els sentits humans, / feu que siguin molt més penetrants, / que sense oblidar la immediatesa / ens duguin a descobrir la bellesa / en la Vida tot estant”.

  

                                               Bon any nou, que es noti que resulta nou en quelcom perceptible per a un mateix i per als altres. “Buon proseguimento” que diuen els italians. Un bon seguir endavant en l’amor, la justícia, la pau i el goig. Que no cedeixin…

                                   Diumenge II després de Nadal, 5 de gener del 2014  Sabadell