El
viure cristià ha anat quallant de forma diferent a través del temps i penso que
és subsidiari dels costums de l’època, més que no pas de la genuïnitat de la
confrontació directament amb l’evangeli,
no tant en la literalitat del que diu o fa en ell el mateix Crist, sinó en
l’experiència del viure’l com a persona que estimant-nos se’ns dóna. Faria una
distinció entre la pietat que ha anat generant formes i maneres de sentir-se
cristians i l’experiència de fusió o comunió en una relació que el papa Benet
XVI arrodoneix en l’expressió d’agapé o amor de dues persones, on Déu té
la iniciativa d’atansar-se i que té la figura més propera en l’Eucaristia: “pren
i menja, pren i beu”. Jo sóc tot per a tu i tu ets també el tot per a mi. Nadal
desperta uns ressons particulars en les eucaristies d’aquests dies que bé
podríem dir-ne que són esponsals o conjugals. L’amor de mare potser seria
l’aproximació més certera i vàlida… La saviesa evangèlica s’aprén i es condensa
en la confrontació del propi viure amb la freqüentació de la Paraula viva, feta
carn, feta aliment i experimentació de persona a persona, que té com a missió
dir-nos no solament continguts sinó propostes de viure a un altre nivell,
qualitativament parlant. La Paraula és Llum i Vida i és Esperit, segons ens diu
Joan en el seu evangeli. El proemi del qual hem proclamat més d’una i de dues
vegades aquests dies, en el qual se’ns diu: “El qui és la Paraula s’ha fet home
i ha habitat entre nosaltres i hem contemplat la seva glòria… ple de gràcia i
de veritat… De la seva plenitud tots nosaltres n’hem rebut gràcia rere gràcia”.
I Pau dirà: “Desitjo que estretament units en l’amor, arribin (arribeu) a la
riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que
és el Crist. En Ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement.
És Ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor
nostre. Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que
Ell us ha concedit en Jesucrist, en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant
de paraula com de coneixement. Així, doncs, ja que us vau adherir a Jesucrist,
el Senyor, continueu vivint en Ell. Manteniu-vos arrelats en Ell, edificats
sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar, i amb una acció de
gràcies que mai no s’acabi. Despulleu-vos de l’home vell… renoveu
espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge
de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat. Sigueu
imitadors de Déu com a fills seus estimats, viviu estimant, tal com Crist ens
va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres. Vosaltres, morint amb Crist,
heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món; ¿per què us deixeu
imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? Us diuen: “No
prenguis, no tastis, no toquis”. Tot això són doctrines i prescripcions
humanes… Tenen aparenca de normes plenes de saviesa, derivades de la
religiositat, la devoció i l’ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i
només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància”. “Germans, per la
misericòrdia que Déu ens té, us exhorto
a oferir-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu:
aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i
renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de
Déu, allò que és bo, agradable a Ell i perfecte”.
Aquest
“viatge” pels escrits de Joan i Pau ens han portat a descobrir que la saviesa
evangèlica és tota una altra que la usual, en els diferents moments que han
dictat llurs savieses, totes elles humanes, a voltes contrastants, quan
nosaltres sabem que la saviesa evangèlica deriva de l’experiència que tenim de
Crist viscut d’una forma personal i dinàmica, que només podem extreure-la de
l’aprofundiment de la Paraula viva que se’ns dóna a pleret, si nosaltres sabem
viure assedegats d’aquesta font divina. Ara és el moment de fer apel·lació a
les paraules que obren l’Encíclica “Deus caritas est” del papa Benet XVI que
donen resposta a la pregunta que està sotintesa en el títol propositiu de les
nostres reflexions d’avui, encara dins del temps de Nadal, que ens dóna la
visió més tendrament propera i existencial del què és la saviesa evangèlica.
Diu el Papa: “Déu és Amor, i qui roman de l’amor roman en Déu i Déu el ell”.
Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el
cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu, la imatge de l’home que
se’n dedueix i del seu camí. A més a més, en aquesta cita Joan ens ofereix,
per així dir-ho, una formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres
hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut”.
“Hem
cregut en l’amor de Déu”: així pot expressar el cristià l’opció fonamental
de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una
gran idea, sinó per l’Encontre amb un esdeveniment, amb una Persona que
dóna un nou horitzó a la vida, i amb això, una orientació decisiva.
“Al
seu evangeli, Joan havia expressat aquest esdeveniment amb aquestes
paraules: “Tant va estimar Déu el món que ens va lliurar son Fill únic, per a
què tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna”. La fe cristiana posant l’amor
al centre ha assumit el que fou el nucli de la fe d’Israel, donant-li al
mateix temps una nova profunditat i amplitud… I essent així que Déu és qui ens
ha estimat primer, ara l’amor ja no és solament un “manament”, sinó la resposta
al do de l’amor amb el qual ve al nostre encontre” (fi de la cita). En perfecte
sintonia amb el Vaticà II que diu: “La raó exímia de la dignitat humana
consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home des que neix,
és invitat a un col·loqui amb Déu: no existeix, sinó perquè, creat per Déu per
amor, és conservat sempre per amor, i no viuplenament de veritat si no reconeix
lliurement aquest amor i es dóna al seu
Creador”.
Viure
el Nadal és experimetar aquesta trobada amb Jesús que se’ns ha posat al bell
mig del cor: “Un infant ens ha nascut, veniu, adorem-lo” Adorar-lo és
reconèixer-lo, és estimar-lo, és comunicar-nos-hi, és quedar muts d’admiració: però,
¿com és possible? És “lloar-lo, és
beneir-lo, és glorificar-lo, és donar-li gràcies per la seva immensa glòria”.
És donar-li la nostra vida tal com Ell ens dóna la seva. És… és… és… És com diu el papa Francesc:
“Aquests dies de Nadal, iniciem un nou
camí, un camí d’Església. El Nadal no és només una celebració temporal o el
record d’un bell fet passat. És quelcom més. Nosaltres anem pel camí de
l’advent (tota la vida ho és, d’advent) per trobar-nos amb el Senyor. El Nadal
és una trobada, i caminem per trobar-nos: trobar-lo amb el cor, amb la vida;
trobar-lo viu, trobar-lo amb la fe! Caminen per trobar el Senyor, però també per
sentir l’alegria de ser trobats per Ell. I d’aquesta manera en podem dir, la
trobada en la fe”.
Vegem
la sintonia amb diferents paraules entre els dos papes. La saviesa de l’amor
rebut com a do i empesos a donar-lo també nosaltres d’una forma congruent:
gratuïtament. Dirà Benet XVI: “Vull parlar en la meva primera encíclica de
l’amor, del qual Déu ens sadolla i que nosaltres hem de comunicar als altres.
La meva pretesa és insistir sobre alguns elements fonamentals per a suscitar en
el món un renovat dinamisme de compromís en la resposta humana a l’amor diví.
L’amor de Déu envers nosaltres és una qüestió decisiva sobre qui és Déu i qui
som nosaltres”. L’amor en Jesucrist i en nosaltres esdevindrà “ésser per a
l’altre”. Estimant, l’home obre els ulls sobre la vertadera naturalesa seva i
l’indica el camí del vertader humanisme”.
De
la primera lectura en faria derivar una resposta a la pregunta que se’ns fa
sovint: De l’AT, ¿per on començaria a llegir? Sens dubte per el conjunt de llibres
sapiencials: sobretot els Salms, Job, Proverbis, i els anomenats “cinc
rotlles: El Càntic dels Càntics, Rut, Lamentacions, Cohèlet (Eclesiastès),
Ester”, Saviesa, Siràcida (Eclesiàstic) del qual forma part el fragment de la
primera lectura, que s’anomena també “llibre de Jesús , fill de Sira”. De la
segona lectura recomanaria llegir tot el capítol primer de la Carta als Efesis,
que avui queda abreujat. Un càntic a Jesucrist, tret segons sembla de la
primeríssima litúrgia de les també primeres comunitats cristianes.
Raimon
Pannikkar al seu llibre “Invitació a la saviesa” enceta les seves reflexions
dient: “Tota invitació, com la paraula suggereix, equival a fer envejable allò
a què s’invita. La invitació a la festa no és la festa, però fa la festa
envejable, ens fa entreveure que serà joiosa. La invitació a la saviesa no és
la saviesa, però pretén fer-la envejable; ens encoratja, com també l’arrel
suggereix. A la festa de la saviesa s’hi ha de participar personalment. La
saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no
s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la
matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà, el masculí i el femení…, en
una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència. És el fet de gaudir del
sentit profund de
Bon
any nou, que es noti que resulta nou en quelcom perceptible per a un mateix i
per als altres. “Buon proseguimento” que diuen els italians. Un bon seguir
endavant en l’amor, la justícia, la pau i el goig. Que no cedeixin…
Diumenge II
després de Nadal, 5 de gener del 2014
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada