TOTA FAMÍLIA UN SOMNI POSSIBLE VISCUT EN L’ARA I
AQUÍ
Motius
per parlar de la família els de tota la vida i ara molts més de
circumstancials. El món d’avui fa particularment difícil el viure i el conviure
familiars. Més que mai s’ha evidenciat que la família és la clau de volta de la
societat, del viure el goig de la vida i de la lluita de cada dia.
Després
de més de quaranta anys de fer escoles de pares o dit d’una altra manera, “escola
de famílies”, cada vegada ho veig més clar que el nucli estructurador i
integrador de les persones pren arrel en el terra-humus de la família. I la família
és el punt referencial de totes les fases del creixement humà de tots i de cada
etapa –diexeu-me dir-ho- de l’humanització de les persones com a tasca bàsica
de l’existència, cadascuna amb un
paper específic. I edifiquem la vida a partir d’estrats que no solament se
superposen, sinó que es permealitzen i li donen en conjunt unitat i
fortalesa. L’enriquiment de la base primera fa pressagiar la solidesa de
l’etapa successiva. La vida atrafegada i complexa d’avui requerix persones ben
unificades amb noms i cognoms propis, no en el sentit obvi de respondre al “com
te dius”, sinó a transferir vida en les actituds del dia a dia, posant en joc
una resposta ben pròpia i singular. La persona concreta és subsidiària de la
família que l’ha modelat, així com la família (pares i fills) també n’és de
cadscun dels seus membres. Hi ha com un escalat que és necessari percòrrer,
edificant carreu a carreu. Una infantesa plena de joc, de joia de viure, de la
descoberta del món circumstant: aquesta etapa de la vida, les primeres pàgines
del llibre, que escrivim vivint i que vivint escrivim, és definitivament imprescindible
que tingui vigor, poesia i la fortalesa que dónen tots el sentits oberts,
esponja que tot ho absorbeix. Pares i escola han d’assegurar el millor futur de
la gent menuda. Els seus propis àmbits s’han de complementar i només així
donaran bases segures per seguir edificant posteriorment. Cal plantar bona
llavor si n’hem d’esperar una sega “que ragi”, com diuen els pagesos. Cal
tendresa, no predicar el que no es faci, cal “ser-hi”, la presència atenta i la comunicació. Amb
qualitat humana s’irradia qualitat. És ben fàcil de dir… no tant del fer.
Després
en pujar la paret amunt vindran les llenques més difícils: són els anys de les
adolescències. Cal acompanyar i anar amb mà d’obra serena i ferma més en els
criteris que en el que diuen –i no fan- i flexible en el cada dia. Etapa
complexa que és com tornar a néixer; jo diria que tots dos components:
pares i fills. Han d’aprendre els fills a ser lliures sabent que hi ha límits i
limitacions que s’han de saber veure amb lucidesa i compromís personals. És un
moment de remenada del calidoscopi i de provar el que és millor, sabent que
l’educador d’aquestes edats és el propi noi/noia que han de saber triar amb
justesa i seny, sabent que les rauxes que no són compensades porten fora via.
El cos es fa aleshores gairebé omnipresent. És el gran moment de les hormones,
però el secret d’aquesta fase és la descoberta de que tots tenim un món propi,
singular; de que som també esperit, intimitat, privacitat que no vol pas dir
tancar-se, sinó ser caut per no caure en mans alienadores, que n’hi ha moltes
en aquesta etapa. Cal veure, cal preveure –tan
difícil i tan importat per no precipitar-se- Sigues tu mateix, però mira
el cantó bo dels altres. Fes exercicis de crítica no confonent somni i
realitat. Uns pares que donin imatges creïbles d’humanitat i d’humanitats, que
siguin pacients i lúcids en els temptejos de les noves experiències que faran
els fills adolescents; que siguin conseqüents els pares en el reblatge dels
valors que són propis i singulars de la família, més enllà de tota comparació,
recercada pels adolescents més que mai per no veure’s i sentir-se diferents
dels amics, dels de la colla, que podrien recercar i trobar una via
d’escapament en “els altres tenen, ells fan, tots van…” S’aniran emancipant bo
i formant una consciència amb els valors bàsics de la prudència,
justícia, fortalesa i temprança. No voler-ho rematar tot anant fins al final de
res i de tot, que encara queden dies i etapes per córrer. És el temps de
la rauxa... Estudis ,
companys, primeres relacions, noviatges no massa prematurs, entrada (?) en el
món laboral. Fer el propi niu-casa no és gens fàcil avui. La joventut no ho té
fàcil ara de cap manera. Tenir els pares com a couching, per consellers, amb l’àmbit
familiar de portes obertes –fora i sempre a dins- quan sorgeixin dificultats
majors, perquè els sostinguin en les noves lluites; sempre oberts tots a
l’esperança realista però encoratjada i encoratjadora. I plantaran tenda pròpia
i lliures com ho foren els seus pares, ho seran també ells. I aniran poc a poc,
perquè embrancar-se massa i massa de pressa avui no es pot fer i la prudència
demana de no fer-ho, malgrat estar massa ben acostumats provinents tots, més
ells que els pares, dels “estats de benestar” que ignoren el valor de
l’austeritat i de l’estalvi i d’una vida morigerada... Sempre recordant i
estimant de “quina pedrera” provenen. És l’autoestima del bon nom de la
família, depenent de tots: pares i fills, d’aquests sobretot quan es fan grans.
Saber
fer de pares de fills grans que és ben bé tot un “ofici” nou. Tot amb tot, el
millor “ofici” és el de saber-se parella i de consolidar-la com un
dret-deure de tota la vida conjugal. Que mai la família es mengi la parella,
com s’ha fet tantes vegades i quan els fills volin es quedaran tots dos sols i
hauran de reaprendre a fer vida més conjuntada com van fer als inicis. Convé
deixar sempre espai al llarg de totes les etapes per a tots dos, ara tant i més
esposos que pare-mare i fer camí junts, tenir experiències comunes i tornar-se
a enamorar més enllà de les hormones. En-amorar vol dir posar amor tendre i
concret, rompre les rutines i sentir-se presents ells dos com a vasos
comunicants i entendre que vol dir la comunió: fer propi tot allò que és de
l’altre sense però ofegar-lo. Seguir cultivant-se personalment, enriquint de la
pròpia riquesa la riquesa de l’altre.
¿Qui
no voldria tenir una família així? ¿Qui no somiaria aconseguir una família amb
estil propi, forjada entre tots? Les coses, de la mateixa que es poden
espatllar, també –i és un goig compartit- veure que cada vegada la parella està
més assentada. Té un present ple de la sàvia “rutina” de les coses que responen,
perquè s’han consolidat amb la convivència d’anys i amb el toc precís de poesia
de que disposa cada moment, si hi estem amatents. Diu Tolstoi que “les parelles
felices totes elles s’assemblen i que cada família dissortada ho és a la seva
manera” (Així comença la famosa novel.la “Anna Karenina”). És que hi ha uns
patrons-base que un ha d’anar decobrint al llarg del viure i que la semblança
dels plànols i la realitat edificada han de ser bessones... Se m’escapa un
¡bravo! fèrvid per a cada família que s’ha sabut construir. No hi haurà
ventades ni riuades que la facin trontollar. La casa sobre roca de l’evangeli...
Se’ns
demana una reflexió sobre la família avui com a preparació per un Sínode
extraordinari que tindrà lloc aquest any. Hi podem dir la nostra, i hem estat
pregats de fer-ho amb tota llibertat d’esperit. És la primera vegada que el
papa Francesc ens ho demana explícitament. Mirem de trobar la manera
d’adreçar-nos als que han de preparar aquest sínode, del qual n’esperem
sorpreses perquè el papa Francesc ja ens hi té acostumats. No faltem a la cita. El tema és vostre.
No seran els cèlibes a dir com estan les coses familiars i com es podrien
plantejar de forma que trobem solucions a problemes dels que tothom en parla,
en privat sense alçar el volum, del què en pensem i de fer arribar els nostres
suggeriments a qui té la responsabilitat d’orientar l’Església en uns moments
de forts canvis i adequar la realitat als plantejaments nous que s’estan
vivint. De la Família en va parlar el Concili Vaticà
II i avui les coses es veuen i viuen de manera diferent. És tema viu i ara és
l’ocasió de donar-hi voltes perquè tota la societat i l’Església estan vinculats
al reeiximent de la parella, dels matrimonis, de l’educació dels fills, la
transmissió mateixa de la fe, de famílies ben estructurades que donin solidesa
a tothom. Tots som família i ¿què és la societat i la mateixa Església més
que una gran família de famílies?
Sabem
de la diversitat de plantejaments, sabem que hi ha un fossat cada vegada més
accentuat entre el model “clàssic” i una nova manera d’aparellar-se. Hem de
conèixer aquest món nou que serà els dels vostres fills. Hem d’establir-hi
ponts i hem de retallar excessos tant per un cantó com per un altre. Ni tot és
bo ni tot és dolent. El que sempre ha de quedar clar és que la família és una
edificació que demana solidesa i que aquesta pressuposa duració i estabilitat.
I –ja ho hem dit- que la família (la
parella, fills, educació de tots els seus membres) s’ha de posar al cimal de la
nostra axiologia (diguem-ne escala de valors, virtuts, fortaleses, actituds,
estructura...) I que és la humanització potenciada de generació en generació. I
–també és repetició deguda- que la parella conjuntada i ben estructurada i
feliç en ser-ho és la feina primera i
insubstituïble de la gent que s’ha estabilitzat després de les
sacsejades juvenils.
Estem
en moments en que es van accentuant les fragilitats de les persones. S’han de
sumar sumands de madureses per obtenir bons totals..
Parelles
tingueu-vos atencions i delicada atenció. De vosaltres tots dos en depèn el
futur de la família i d’aquestes en sortiran societats ben assentades i obriran
futurs més humans. Fa falta molt d’amor per bastir la persona i la família. Fromm diu
que l’amor consisteix en “donar-se”. El “per als altres” és el que fa créixer
una humanitat nova tan desitjada com menystinguda. Quan et poses a edificar has
de saber anteriorment el què, qui i com. Només així s’aixecaran els temps i la
terra noves anunciades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada