divendres, 13 de desembre del 2013

Homilia del diumenge 08/12/2013 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERANÇA  ANTÍDOT  DELS  DESENCISATS

                                               Avui, segons l’ordre litúrgic, hauríem de parlar de Joan Baptista, profeta i precursor de la vinguda del Messies, el Senyor. Ho farem a través de l’esperança, que prou bé que s’hi escau. Un precursor és el que va davant i anuncia l’arribada del que ja està a les portes. Cal tenir, i millor mantenir, l’esperança, traduïda a paciència en el camí emprés. Jaume ens ho dirà a la segona lectura per ben quatre vegades. La paciència és de la constel·lació de l’esperança. Trobarem pel camí molta gent desencisada que han abandonat la  “marxa” (diguem-ne romeria, pelegrinatge, com vulgueu). Estan cansats, no tant del caminar com del reflex i emmetzinament d’una societat desencisada, que li manca coratge, perquè ha oblidat per què caminem, amb qui hi anem, quina és la meta de tot el nostre esforç i desfici.

                                               Si no hi ha goig en el caminar, se’ns esmicolarà l’esperança; per això el profeta Isaïes, el poeta de l’esperança, amb tocs lírics, que és qui  ens acompanya en aquest Advent veu el camí - via sacra en dirà- com si de sobte al desert se’ns obrís un “estiuet” enmig d’una tardor enfredorida. És aquest “sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure, que tinc fred”. Fred, sinònim de desencís, de desesperança...

                                               Aquest diumenge que pren el nom de gaudete del començament de l’antífona d’introducció, que queda encoberta, i -és llàstima- en un cant d’entrada que no sempre és una invitació com la dels orígens: “Viviu sempre alegres, contents (si em permeteu: encisats); ho repeteixo, viviu encisats. El Senyor és a prop”. Totes les coloracions de la “joia”, que ens empeny camí vital endavant i que envigoreix genolls i mans, com ens invita Isaïes, joia que és companya de ruta fins a arribar al portal, fins a allò que l’Espriu en diu “el misteri del llindar”. Permeteu-me d’agafar el diccionari de sinònims i veure què hi posa, perquè en prenguem bona nota per exercitar-nos-hi en el camí d’Advent: embadaliment, encant, encanteri, embruix, sorpresa, admiració, extasiar-se, encaterinar, encisar, admirar... “Arribar a conèixer el gran misteri de l’Encarnació”.

                                               No podem desvirtuar la celebració del Nadal en les exterioritats amb què les hem sabut ornar; béns culturals, sí, que no hem de perdre, sens falta, però que nosaltres els cristians hem de saber omplir del goig de l’Encarnació, d’un retrobament amb Crist, Nadó on s’amaga la divinitat, que només s’intueix per la vivència de la fe. Que ens invita més al recloure’ns en el goig participat i compartit pels “pastors que som en el pessebre de la vida”: Una moments d’adoració distesa, a les fosques de fora i a les clarícies de dins, de ben endins... “A Déu no l’ha vist mai ningú” i ens poden vèncer les celebracions –boniques, tendres, àdhuc- d’un Nadal familiar. Una cosa no treu l’altra, ans l’enalteix, sobretot si hi ha infantons a redós de la taula de Nadal. No podem perdre de vista l’interior,  allò que en Isaïes són manifestacions de que Déu és aquí amb les meravelles messiàniques que esmenta: cecs, sords, coixos, llengües destravades, tots retornats a la normalitat recobrada, senyal que és arribat el temps de plenitud. I que hi és i que actua en els senzills de cor. Jesús només farà veure que Isaïes parlava d’Ell i s’hi identifica: “Aneu a  anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit dir”. ¡Que de tant tenir-lo tan a prop no el sabéssim reconèixer molt endins, endins! Per si fos poc el què ens insinua Isaïes i Jesús, tenim el salm responsorial engalanat de verbs com si fossin les “llaminadures” que hi solen penjar com a ornament de l’arbre de Nadal. Veieu: “fa, dóna (“2”), deslliura, redreça, estima, guarda, manté, capgira, regna”. ¿Qui diu que Déu no actua? Deu verbs d’acció  per a cadascun de nosaltres. Tot obra de l’Esperit sant, l’Esperit del Senyor que reposa damunt de cadascun de nosaltres. “El que fa segur el camí és fer-lo estimant” que deia aquell benaurat patriarca del qual en som deutors molts de nosaltres.

                                               És que hem perdut la capacitat de sentir? Tothom, en el transcurs del viatge vers l’umbral del misteri, ens anirà obrint tots els sentits. No tan sols els cinc. De ben segur que n’hi ha d’haver més dels que ens deien, quan minyons i en fèiem la cantarella: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Això ens deien les “ciències naturals” d’aleshores, cinquanta anys endarrere. Ara anem a més i millors descobertes. De la mateixa manera que ens diuen els professors Gardner i Goleman i ens asseveren que hi ha moltes intel·ligències. Set o vuit com Gardner n’hi ha afegit una de nova. També les percepcions, els sentits, els sentiments (noteu la mateixa arrel d’ambdues paraules) Fer la lectura de la persona (tu, els altres, jo mateix) a diferents nivells, sigui avall, sigui a cotes més enlairades amb expressions noves, descobertes o bé aprofundides, ens donen un mapa ric de matisos i de novetats que ens atansen al misteri  que és Déu i que som nosaltres i tothom, a la que els veiem amb ulls d’esperança; diguem-ne alguns: admiració, adoració, silenci, quietud, somriure, presència, placidesa, acolliment, bellesa, empatia, entotsolament, ser-hi, estar-hi... Permeteu-me suggerir el llibre d’en Torralba: “La intel·ligència espiritual”. Hi aprendrem tant i tant, si el sabem llegir a poc a poc...

                                               Benet XVI ens ha deixat una encíclica que es titula: “Hem estat salvats en l’esperança”, del qual com d’un jardí en prendré algunes flors per fer-ne un pom i posar-lo en mans de “Maria, signe d’esperança ferma i de consol per al Poble de Déu en marxa”, tal com l’anomena el document conciliar sobre l’Església. Ja hi tornarem el diumenge vinent, dedicat a Maria, el millor i més maternal Advent mai igualat.
  • L’esperança és la paraula central de la Bíblia fins al punt que en molts passatges les paraules fe i esperança semblen intercanviables.
  • Perquè hi ha esperança som redimits.
  • No us afligiu com els altres que no tenen esperança. Això comporta com a fet distintiu dels cristians que tenim un futur. Sabem que la vida no acaba en el buit. Només quan el futur és cert, és cert com a realitat positiva, es pot viure el present.
  • L’esperança transforma des de dins la vida i el món.
  • L’esperança va sempre acompanyada de la joia. Si esperem no ho fem a cegues, sabem on portar el camí, per costerut que sigui. El fi “justifica” els mitjans; el terme dóna sentit i vigoria al camí que fem, més per qui ens hi ha empès, més que perquè entreveiem el goig que en pervindrà del terme del viatge.
  • L’esperança és l’ànima del qui pelegrina.
  • L’esperança en el desert somia primaveres...
  • L’esperança atreu el futur dins del present de manera que el futur ja no és el pur “encara no”. El fet que aquest futur existeixi canvia el present; el present està marcat per la realitat futura, i així les realitats futures repercuteixen en les presents i les presents en les futures”.
  • El creient necessita saber esperar suportant pacientment les proves per poder aconseguir la “promesa”. Per això  es tradueix per paciència, perseverança, constància.
  • Déu no ens ha donat un esperit covard, sinó un esperit d’energia, d’amor i de seny” (2 Tim 1, 7).
  • Qui té esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova.
  • Fe és estar ferms en el que s’espera, estar convençuts del que no es veu.
  • Déu és el fonament de l’esperança, però no és qualsevol déu, sinó el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascú en particular i a la humanitat en el seu conjunt.
  • El “Per a tots” forma part de la gran esperança –no puc certament arribar a ser feliç contra o sense els altres-. Esdevenim ministres de l’esperança per als altres: l’esperança en sentit cristià és sempre esperança per als altres. I és esperança activa, amb la qual lluitem perquè les coses no acabin en un “final pervers”. És també esperança activa en el sentit que mantenim el món obert a Déu. Només així roman també com esperança veritablement humana”.
                        Diumenge III d’Advent, 15 de desembre del 2013   Sabadel