L’ESPERANÇA ANTÍDOT
DELS DESENCISATS
Avui,
segons l’ordre litúrgic, hauríem de parlar de Joan Baptista, profeta i
precursor de la vinguda del Messies, el Senyor. Ho farem a través de
l’esperança, que prou bé que s’hi escau. Un precursor és el que va davant i
anuncia l’arribada del que ja està a les portes. Cal tenir, i millor mantenir,
l’esperança, traduïda a paciència en el camí emprés. Jaume ens ho dirà a la
segona lectura per ben quatre vegades. La paciència és de la constel·lació de
l’esperança. Trobarem pel camí molta gent desencisada que han abandonat la “marxa” (diguem-ne romeria, pelegrinatge, com
vulgueu). Estan cansats, no tant del caminar com del reflex i emmetzinament
d’una societat desencisada, que li manca coratge, perquè ha oblidat per què
caminem, amb qui hi anem, quina és la meta de tot el nostre
esforç i desfici.
Si
no hi ha goig en el caminar, se’ns esmicolarà l’esperança; per això el profeta
Isaïes, el poeta de l’esperança, amb tocs lírics, que és qui ens acompanya en aquest Advent veu el camí -
via sacra en dirà- com si de sobte al desert se’ns obrís un “estiuet” enmig
d’una tardor enfredorida. És aquest “sol, solet, vine’m a veure, vine’m a veure,
que tinc fred”. Fred, sinònim de desencís, de desesperança...
Aquest
diumenge que pren el nom de gaudete del
començament de l’antífona d’introducció, que queda encoberta, i -és llàstima-
en un cant d’entrada que no sempre és una invitació com la dels orígens: “Viviu
sempre alegres, contents (si em permeteu: encisats); ho repeteixo, viviu
encisats. El Senyor és a prop”. Totes les coloracions de la “joia”, que ens
empeny camí vital endavant i que envigoreix genolls i mans, com ens invita
Isaïes, joia que és companya de ruta fins a arribar al portal, fins a allò que
l’Espriu en diu “el misteri del llindar”. Permeteu-me d’agafar el diccionari de
sinònims i veure què hi posa, perquè en prenguem bona nota per exercitar-nos-hi
en el camí d’Advent: embadaliment, encant, encanteri, embruix, sorpresa,
admiració, extasiar-se, encaterinar, encisar, admirar... “Arribar a conèixer el
gran misteri de l’Encarnació”.
No
podem desvirtuar la celebració del Nadal en les exterioritats amb què les hem
sabut ornar; béns culturals, sí, que no hem de perdre, sens falta, però que
nosaltres els cristians hem de saber omplir del goig de l’Encarnació, d’un
retrobament amb Crist, Nadó on s’amaga la divinitat, que només s’intueix per la
vivència de la fe. Que
ens invita més al recloure’ns en el goig participat i compartit pels “pastors
que som en el pessebre de la vida”: Una moments d’adoració distesa, a les
fosques de fora i a les clarícies de dins, de ben endins... “A Déu no l’ha vist
mai ningú” i ens poden vèncer les celebracions –boniques, tendres, àdhuc- d’un
Nadal familiar. Una cosa no treu l’altra, ans l’enalteix, sobretot si hi ha
infantons a redós de la taula de Nadal. No podem perdre de vista l’interior, allò que en Isaïes són manifestacions de que
Déu és aquí amb les meravelles messiàniques que esmenta: cecs, sords, coixos,
llengües destravades, tots retornats a la normalitat recobrada, senyal que és
arribat el temps de plenitud. I que hi és i que actua en els senzills de cor. Jesús
només farà veure que Isaïes parlava d’Ell i s’hi identifica: “Aneu a anunciar a Joan el que veieu i el que heu sentit
dir”. ¡Que de tant tenir-lo tan a prop no el sabéssim reconèixer molt endins,
endins! Per si fos poc el què ens insinua Isaïes i Jesús, tenim el salm
responsorial engalanat de verbs com si fossin les “llaminadures” que hi solen
penjar com a ornament de l’arbre de Nadal. Veieu: “fa, dóna (“2” ), deslliura, redreça, estima,
guarda, manté, capgira, regna”. ¿Qui diu que Déu no actua? Deu verbs
d’acció per a cadascun de nosaltres. Tot
obra de l’Esperit sant, l’Esperit del Senyor que reposa damunt de cadascun de
nosaltres. “El que fa segur el camí és fer-lo estimant” que deia aquell
benaurat patriarca del qual en som deutors molts de nosaltres.
És
que hem perdut la capacitat de sentir? Tothom, en el transcurs del viatge vers
l’umbral del misteri, ens anirà obrint tots els sentits. No tan sols els cinc.
De ben segur que n’hi ha d’haver més dels que ens deien, quan minyons i en
fèiem la cantarella: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Això ens deien les
“ciències naturals” d’aleshores, cinquanta anys endarrere. Ara anem a més i
millors descobertes. De la mateixa manera que ens diuen els professors Gardner
i Goleman i ens asseveren que hi ha moltes intel·ligències. Set o vuit com Gardner
n’hi ha afegit una de nova. També les percepcions, els sentits, els sentiments
(noteu la mateixa arrel d’ambdues paraules) Fer la lectura de la persona (tu, els
altres, jo mateix) a diferents nivells, sigui avall, sigui a cotes més
enlairades amb expressions noves, descobertes o bé aprofundides, ens donen un
mapa ric de matisos i de novetats que ens atansen al misteri que és Déu i que som nosaltres i tothom, a la
que els veiem amb ulls d’esperança; diguem-ne alguns: admiració, adoració,
silenci, quietud, somriure, presència, placidesa, acolliment, bellesa, empatia,
entotsolament, ser-hi, estar-hi... Permeteu-me suggerir el llibre d’en Torralba:
“La intel·ligència espiritual”. Hi aprendrem tant i tant, si el sabem llegir a
poc a poc...
Benet
XVI ens ha deixat una encíclica que es titula: “Hem estat salvats en
l’esperança”, del qual com d’un jardí en prendré algunes flors per fer-ne un
pom i posar-lo en mans de “Maria, signe d’esperança ferma i de consol per al Poble
de Déu en marxa”, tal com l’anomena el document conciliar sobre l’Església. Ja
hi tornarem el diumenge vinent, dedicat a Maria, el millor i més maternal
Advent mai igualat.
- L’esperança és la paraula central de la Bíblia fins al punt que en molts passatges les paraules fe i esperança semblen intercanviables.
- Perquè hi ha esperança som redimits.
- No us afligiu com els altres que no tenen esperança. Això comporta com a fet distintiu dels cristians que tenim un futur. Sabem que la vida no acaba en el buit. Només quan el futur és cert, és cert com a realitat positiva, es pot viure el present.
- L’esperança transforma des de dins la vida i el món.
- L’esperança va sempre acompanyada de
- L’esperança és l’ànima del qui pelegrina.
- L’esperança en el desert somia primaveres...
- L’esperança atreu el futur dins del present de manera que el futur ja no és el pur “encara no”. El fet que aquest futur existeixi canvia el present; el present està marcat per la realitat futura, i així les realitats futures repercuteixen en les presents i les presents en les futures”.
- El creient necessita saber esperar suportant pacientment les proves per poder aconseguir la “promesa”. Per això es tradueix per paciència, perseverança, constància.
- Déu no ens ha donat un esperit covard, sinó un esperit d’energia, d’amor i de seny” (2 Tim 1, 7).
- Qui té esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova.
- Fe és estar ferms en el que s’espera, estar convençuts del que no es veu.
- Déu és el fonament de l’esperança, però no és qualsevol déu, sinó el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascú en particular i a la humanitat en el seu conjunt.
- El “Per a tots” forma part de la gran esperança –no puc certament arribar a ser feliç contra o sense els altres-. Esdevenim ministres de l’esperança per als altres: l’esperança en sentit cristià és sempre esperança per als altres. I és esperança activa, amb la qual lluitem perquè les coses no acabin en un “final pervers”. És també esperança activa en el sentit que mantenim el món obert a Déu. Només així roman també com esperança veritablement humana”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada