Homilia del diumenge 28/02/2021

                         “RECONEIX, OH  HOME, LA TEVA DIGNITAT”

 Així s’expressava sant Lleó el Gran, papa i hi afegia: “Fet partícip de la naturalesa divina, no oblidis el cap i el cos dels quals ets membre. Recorda’t que has estat traslladat al Regne i a la llum de Déu”. Corroborat en aquesta col·lecta del dia de Nadal: “Oh Déu, que d’un manera admirable creàreu la naturalesa humana i d’una manera encara més admirable l’heu restaurada. Feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana”. La nostra dignitat humana parteix del fet que l’home  ha estat creat per Déu i segueix essent creat (i sostingut en creació permanent!); això aplicable a cada un de nosaltres. Aquest origen diví, fets i plasmats a imatge i semblança de Déu ens marca per sempre: és el goig i la corona de tota i cada una de les persones que apunten en el temps i en la història en qualsevol lloc i condicionant de raça, llengua, religió, sexe, estat...

Tal i com us (i em) vaig emplaçar de cara a donar la major qualitat  al viure i al conviure en ocasió i oportunitat de la Quaresma, avui vull fer una recalada en el concepte antropològic de la dignitat humana. Això, a partir del document del papa Francesc “Fratelli tutti” que porta per subtítol: “La fraternitat universal i l’amistat social”. El meu plantejament és que no es pot parlar de la nostra relació de dignitat amb els altres en els sentits globals que engloba aquest valor primari i primordial, sense començar per viure’l en i per a nosaltres mateixos amb tota esplendidesa i consciència compromesa . Tenir una consciència viva de la pròpia dignitat i viure-la i gestionar-la com més millor és la condició de possibilitat per a respectar-la i promoure-la en qualsevol persona, des de la seva concepció fins al final de la seva vida. Tota vida és sagrada i el nostre capteniment amb qui sigui ha de quedar segellat per aquesta actitud de respecte i estima. Això serà possible si en relació amb nosaltres mateixos es parteix de la mateixa base. Estimar-se un mateix és la conseqüència del “coneix-te tu mateix”. Fromm en “L’art d’estimar” aborda el tema de l’estimar-se a si mateix, valgui la redundància i destina unes reflexions oportunes per destriar l’amor a un mateix de l’egoisme. “La idea expressada en el passatge bíblic: “Estima el teu proïsme com a tu mateix”, implica que el respecte a la pròpia integritat i unicitat, l’amor i la comprensió del propi amor a si mateix, no es poden separar del respecte, de l’amor i de la comprensió de l’altre individu. L’amor a si mateix està inseparablement connectat amb l’amor per qualsevol altre ésser”. Les actituds d’amor envers els altres i envers nosaltres mateixos no són contradictoris, són bàsicament “conjuntives”. L’amor genuí és una expressió de la “productivitat” humana i pressuposa cura, respecte, responsabilitat i coneixement. No és un “afecte” en el sentit que algú ens afecti, sinó un actiu arrelat en la pròpia capacitat d’estimació que tendeix al creixement i a la felicitat de la persona estimada. L’egoisme i l’amor a si mateix no són idèntics, sinó que realment estan en oposició. L’individu egoista no s’estima pas massa, sinó que s’estima molt poc: de fet, s’odia. Aquesta manca d’afecte i de cura per ell mateix, que no és res més que l’expressió de la seva manca de “productivitat” el deixa buit i frustrat. Se sent necessàriament infeliç i ansiosament preocupat per aconseguir de la vida les satisfaccions que s’impedeix d’obtenir. Fa la impressió d’estar massa preocupat per ell mateix, però en realitat, només intenta de dissimular el seu fracàs  i de compensar la seva incapacitat per a tenir cura del seu veritable ésser. Conclou amb una síntesi del Mestre Eckhart: “Si t’estimes tu mateix, estimes tots els altres com a tu mateix. Mentre estimis una altra persona menys que a tu mateix, no arribaràs realment a estimar-te, però si estimes tothom de la mateixa manera, tu i tot, els estimaràs com una sola persona, que és a la vegada Déu i home. Així,doncs, el qui estimant-se a si mateix  estima igualment tots els altres, és una persona gran i virtuosa”.

Anem ara al Catecisme de l’Església catòlica en el gran apartat de la vida en Crist on se subratlla primàriament la dignitat de tota persona humana, així ho explicita: “En Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i  li descobreix la seva vocació altíssima”. L’home, en el Crist, “imatge del Déu invisible” (Col 1, 15) , ha estat creat “a imatge i semblança” del Creador. En el Crist, Redemptor i Salvador, la imatge divina, alterada en l’home pel primer pecat, ha estat restaurada en la seva bellesa i dignitat original i ennoblida  amb la gràcia de Déu. Ara som semblants i imatge del Crist humà.

“La imatge divina és present en cada home”, en tot home, sense distinció de cap mena. Tots iguals i tots diferents. Tots dotats d’una dignitat d’origen i que mai per mai ningú la perd per menysteniments que pugui sofrir de part de si mateix i també de part dels altres.           El somni de Déu sempre queda com a possible!

“Dotada d’una ànima espiritual i immortal, la persona humana és “l’única criatura sobre la terra que Déu ha volgut i estimat per ella mateixa. Des de la seva concepció és destinada a la felicitat, ara i eternament. Ha de considerar el cos com a bo i digne d’honor: per origen i destí. No diguem l’esperit viu i vivificador!

“La persona humana   participa de la llum i de la força de l’Esperit diví. Per l’enteniment és capaç de comprendre l’ordre de les coses establert pel Creador i ha d’aspirar a la saviesa i a l’amor de la veritat més plena  Per la seva voluntat és capaç d’encaminar-se, de per ella mateixa, cap al bé i la bondat veritables. Troba la seva perfecció en “la recerca i l’amor de la veritat i del bé”. Dues vocacions essencials: la recerca apassionada de la veritat (i el seu misteri) i de la bondat, bella i joiosa.

“En virtut de la seva ànima i de les seves potències espirituals d’intel·ligència i voluntat, l’home gaudeix de llibertat, “signe primordial de la imatge divina que és i en la qual viu i gaudeix. “L’home no pot donar-se al bé, sinó és lliurement. L’autèntica llibertat ens permet fer una opció envers el bé i la bondat: aquesta és la seva més preuada llibertat, en la qual posa en joc la seva dignitat superior.

“Per la seva raó, l’home coneix la veu de Déu que l’empeny “a fer el bé i a evitar el mal”. Tothom ha de seguir aquesta llei que ressona dintre de la consciència i que es compleix amb l’amor a Déu, a si mateix i al proïsme. L’exercici de la vida moral testimonia per damunt de tot la dignitat de la persona.

“L’home ha abusat de la seva llibertat i ha comès el mal. Conserva el desig del bé, però s’inclina a voltes al mal i està subjecte a l’error. L’home està dividit en si mateix. Per això manifesta la seva grandesa en una lluita, certament dramàtica, entre el bé i el mal, on la gràcia sempre hi és com a suport i ajut”.

“Amb la seva passió, el Crist ens va deslliurar del pecat. Ens va merèixer  la vida nova de l’Esperit. La seva gràcia restaura allò que el pecat ha fet malbé en nosaltres.”.

“El qui creu en el Crist té la vida nova en l’Esperit Sant. La vida moral desenrotllada i madurada amb la gràcia ha de culminar en la glòria i en la plena participació de la vida divina”. La transfiguració –diu sant Tomàs d’Aquino- és el sagrament de la nostra segona regeneració: la nostra pròpia resurrecció, pregustada ja en vida, encara que només parcialment”. La transfiguració ens dóna un tast de la vinguda gloriosa del Crist “que transformarà el nostre pobre cos per fer-lo semblant al seu cos gloriós (Fil 3, 21). Però també ens recorda que com Ell mateix ens caldrà passar per la passió per entrar definitivament  al Regne de Déu en plenitud.

Colofó: Fortuïtament ha arribat a les meves mans un escrit meu de fa més de cinquanta anys, i no he pogut deixar de caure en la temptació de transcriure’l. Perdoneu la gosadia de fer-ho, però hi ha un no sé què de nostàlgia en fer-ho, perquè està en els orígens dels temes inicials de les Escoles de Pares, ai, temps! El tema és el de la llibertat que és un dels fonaments i el somni de la nostra dignitat d’ahir, d’avui i de sempre. Deia i puc dir encara:

-. És lliure qui no s’hi en sap massa, ni ho exigeix als altres.

-. És lliure qui és raonable.

-. És lliure  qui lluita, qui creix, qui es fa responsable de la pròpia creixença.

 -. És lliure qui es pren tan seriosament a si mateix que no pot oblidar els altres, i es pren tan seriosament els altres que no pot trair-se a ell mateix.

 -. És lliure qui ha assolit un grau de treballada espontaneïtat.

 -. És lliure qui és equilibrat, qui guarda mesura.

 -. És lliure qui té una consciència formada i oberta a tota nova formació.

 -. És lliure qui es va definint a poc a poc.

 -. És lliure qui veu les possibilitats a fer, abans i per damunt de les impossibilitats i barraments del pas.

 -. És lliure qui sap compartir-ho tot: la seva riquesa i la seva pobresa.

 -. És lliure qui sap les responsabilitats que té, sap prendre-les i sap aguantar-ne les conseqüències.

 -. És lliure qui és fidel.

 -. És lliure qui a l’hora d’actuar no dubta: El dubte serà anterior o posterior i entrarà per via de reflexió o d’autocrítica.

 -. És .lliure qui sap què pot fer i què no pot fer: té consciència dels seus límits i de les seves extralimitacions.

 -. És lliure qui ha descobert la joia de viure la pròpia vida.

 -. És lliure qui ha trobat la pròpia originalitat, qui s’ha trobat a si mateix i s’ha acceptat.

 -. És lliure qui ha sofert en carn pròpia el part dolorós del propi esperit.

 -. És lliure qui creu tant en els drets com en els deures de la llibertat.

 -. És lliure qui ha après a guanyar i a perdre.

 -. És lliure qui ha descobert Déu i n’ha esdevingut fill joiós.

 -. És lliure qui porta l’Esperit i es deixa portar per Ell.

 -. Són lliures els benaurats. (Mt. 5, 1ss) Aquesta és la vida patrimonial dels fills de Déu. Aquesta és la seva insubornable dignitat.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge segon de Quaresma, 21 de febrer del 2021.  Sabadell

 

 

Homilia del diumenge 1er. de Quaresma 21/02/2021

                      VOLEU  SOMIAR  AMB  FRANCESC?

Dos sobretot, entre mols altres, ens esperen delitosos de poder compartir una bona caminada “quaresmal”. I son –ja ho haureu pensat, segur- amb el papa Francesc que ens vol portar com de la mà i companyia a l’altre gran Francesc, referents tots dos de les millors expectatives humanes. Tots dos comparteixen un mateix somni. El papa en escriure l’encíclica “Fratelli tutti” diu que ha estat el sant qui ha motivat que en porti el nom i també “aquest escrit”. Just a les primeres pàgines ens comenta que Francesc, fora de temps i de la cultura ambiental va voler visitar el soldà Malik-el-Kamil per fer una lectura utòpica de les relacions entre religions, derivada d’un evangeli entès “des del mateix evangeli”, a peu de lletra i d’esperit, inaugurant el que serà el mantra que en traurà el papa: sempre anar a més o/i a millor. Fa aquest comentari a aquesta visita insòlita: “Ell (Francesc) no feia la guerra dialèctica imposant doctrines, sinó que comunicava l’amor de Déu. Havia entès que “Déu és amor”: el qui està en l’amor està en Déu” (I Jn 4, 16), D’aquesta manera va ser un pare fecund que despertà el somni d’una societat fraterna, perquè “només l’home que accepta de trobar-se amb altres éssers en llur propi moviment, no per retenir-los amb ell, sinó per ajudar-los a esdevenir una mica més ells mateixos, esdevé realment pare”... “Allí Francesc va acollir la veritable pau en el seu interior, s’alliberà de tot desig de domini sobre els altres, és feu un dels darrers i mirà de viure en harmonia amb tothom”.

De quan en quan persones de gran qualitat humana somien i ens ho comuniquen portats per l’Esperit. “Tinc un somni” (“a dream”) diu Martin Luter King. Ho diu en present, no com es va mal traduir: “he tingut”. El té despert i ben despert i dit amb la convicció de que entranya un missatge apressant que ens invita, millor, força a desvetllar-nos i a compartir-lo cadascú on sigui i també on convisqui; que d’això es tracta, en suma. I tants més que somiaven. Dos cardenals: Hume i Martini, excel·lents. I tu, què?

Estem als llindars de la quaresma, temps fort litúrgicament, i estem invitats a emprendre no un camí, sinó “el” camí de l’exercici d’una “quarantena” no pandèmica, sinó amb ganes de sorprendre’ns a nosaltres mateixos, tant de bo! Per això prenc el “testimoni atlètic” del nostre  papa somiós, i deixant ensonyaments i ensopiments ens disposem -com resa el títol- a compartir els somnis duals dels dos Francescs. Com es concretarà el projecte? Doncs molt senzill i molt esforçat: en llegir, glossar, debatre i dialogar; ep!, i a més, intentar compartir somni i projecte contingut en l’encíclica “Fratelli tutti” tots aquests dies fins a aconseguir arribar a la Pasqua, reconfigurats en Crist, d’una manera nova, seguint les pautes de l’escrit papal, que és prou suggeridor per torbar-hi els ajustaments al propi viure i conviure.

De l’embranzida amb que posem els peus a la realitat concreta del nostre viure en podrem esperar un caminar, prou sostingut i esperançat de veure i viure meravelles consonants i alteroses dels somnis compartits. Com en l’inici de les lliçons a la universitat de la vida us vull donar una restringida bibliografia per tal que d’acord amb les vostres preferències espigoleu entre tants intents d’accedir a la biografia de sant Francesc:

 

            -. Càntic de les creatures o Càntic del sol

            -. Les floretes de sant Francesc

            -. Éloi Leclerc: La saviesa d’un pobre. I  Exili i tendresa i moltes obres més

            -. San Francisco de Chesterton

            -. Francesco de Mn. Ballarin.

A les eucaristies sempre es posa un introit que vol dir entrada. A mi m’abelleix de començar amb dues col·lectes: una del primer diumenge que ja ens posa el somni de forma proactiva: “Déu bondadós i fidel, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist, i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Viure el “misteri de Crist”. Configurar-nos-hi, a l’estil de Pau que ens revela el misteri de la seva intimitat: “No sóc jo qui viu, sinó que és Crist qui viu en mi”. Un altre dels grans somiadors, Pau, que ens diu: Tinc un somni i te’l participo: vols compartir-lo?  Som-hi! I l’altra col·lecta que hem compartit en l’Eucaristia d’aquest dijous preliminar quaresmal que és una invitació a començar a caminar en un estil o mode evangèlic: “Senyor, preveniu els nostres actes amb la inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en vós el seu principi i per vós arribin a la seva fi”. No cal dir més: tot queda dit i redit. Resta només encetar i compartir els somnis dels dos Francescs...

Fou sant Agustí qui ens digué: “Canta i camina”. És la millor forma de caminar amb un nou alè, el de l’Esperit. El nostre primer cant avui és el salm 24 que ens invita a cantar així: “Tot el vostre obrar, Senyor, és fruit d’amor fidel per als qui guarden la vostra Aliança”. En la primera lectura se’ns recorda ja d’antuvi que estem fortament “aliançats”: Déu digué a Noé i als seus fills: “Jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents (nosaltres!) i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres, els ocells, el bestiar i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca. Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva: La vida no serà mai més exterminada”. Ho veieu, com de sobte i amb gran estupor, ens surten a l’encalç els dos somiadors nostres i venen parlant de l’altra encíclica del papa Francesc que és la que s’adiu tant a l’escena que estem vivint, com mai un podria haver demanat res més apropiadament. Venen somrients tots dos i el Poverel.lo canta “Laudato si’ que ni fet a propòsit... Sí, ho diré. Quan estava cercant tema consistent per a aquesta quaresma us volia dir que -a més a més- de “Fratelli tutti”, per a aquells que volen anar més “enllà”, seria bo que bé podrien afegir-hi aquesta encíclica anterior: “Lloat sigueu”. Ho vaig aparcar per no ser excessivament audaç. I, a més, perquè les tres encícliques del papa deixen tan clar el seu pensament, que d’alguna manera i successivament van trenant el pomell dels seus pensaments que -no és que es repeteixin- és que formen una unitat, deixeu-m’ho dir, sistèmica. Es diuen l’una l’altra fent-se ressò i complementacions. Queda dit, doncs, pels més atrevits ara que la situació pandèmica ens deixa temps pausats per fer profitoses lectures... Ho he dit moltes vegades. Aquest papa es deixa llegir sense entrebancs. Llis i escorrentiu. Òptima menja i d’agradós pair. Ja ens ho assenyala prou encertadament l’aclamació abans de l’evangeli que acostuma a ser-ne la mateixa síntesi, just també avui: “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Ja poden venir deserts quaresmals, ja, que posats a l’empara d’un Jesús també entrenat en les seves temptacions quaresmals guanyades, hem d’estar prests per fer campanya predicant la Bona Nova de Déu, dient juntament amb Ell: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.

No sentiu el perfum primaveral del efluvis de la primera encíclica del papa Francesc: “La Joia de l’Evangeli?”. I van tres. No, no dic res de llegir-la també aquesta –seria excessiu- que forma conjuntament amb les altres dues una triada esplendent. És el tot Francesc, fins ara i que Déu li doni més anys i nous magisteris plens d’evangeli, per a portar-nos de la mà en aquest suggestiu d’anar “a més i/o a millor”, sens dubte evangèlic de ple, ben pasqual.

Ai, deixeu-m’ho dir: què bé que pinta aquesta Quaresma i què rodona...! Ara és la nostra hora, estimats lectors. Perquè en llegir hi ha la llibertat amagada.

 

P.S. he llegit a l’ARA del dimecres una glossa de Xènius comentant el llibre d’en Maragall ENLLÀ que per la suggestió d’aquest títol enciser, em fa pensar i m’invita a anar “més enllà”. La poesia té ales i intueix el misteri de natura i de les coses humanes . Aquest any no s’ha pogut celebrar la trobada anual de l’Ametller florit, per raons pandèmiques... Mireu l’esgarrifança del poeta que té por per a l’ametller d’haver gosat anar massa enllà en una primavera anticipada i trencadissa. No m’he pogut resistir de fer-ne esment. S’adiu tant i tan bé amb la quaresma que també apunta flors ja en temps incerts.  “A mig aire de la serra / veig un ametller florit./ Déu t’he guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit. / Ets la pau que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents.../ No ets el millor temps, / però en tens tota l’alegria”.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge primer de quaresma, 21 de febrer del 2021.  Sabadell

 

                                   

 

 

 

 

Homilia del diumenge 14/02/2021

JESÚS, TAUMATURG

 He dubtat una mica en donar aquest apel·latiu a Jesús perquè ens podria portar al tema concret sobre els miracles de Jesús, tema fronterer i, a més, amb una forta càrrega de controvèrsia a l’hora de puntualitzar fins a quin punt hi ha miracle en cada una de les, per altra part, nombroses escenes de fets “admirables” de Jesús. En efecte, llegim aquesta distinció en Marc: “No pogué fer allí cap miracle, tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans” (Mc 6, 5) Distinció que fa difícil entendre on hi ha un miracle o bé una curació de “malalties i dolències”. Això ens permet d’aplicar una mica genèricament la definició de  taumaturg (“tauma”= admirable i “ergon”=obra, fet). Fet extraordinari o admirable, no comú... Vull deixar afirmat ben clarament que estic convençut que Jesús obrà miracles diverses vegades en la seva predicació, ja que els anomenats “miracles” eren moltes vegades fruits , signes que validaven les seves paraules de “sanació”. Tant és així que les multituds es congriaven, vertaderes “masses”, en cerca de remei dels seus mals. Marc sembla que hi té una forta tirada a narrar “exorcismes” i fets “curatius”...

Aquesta consideració de “taumaturg” la hi donava el poble senzill, ja que en Ell hi trobaven consol, aquietament, curació o sanació. Atreia vertaderes gernacions, ho constata Marc com a digne de ser recalcat. Si bé potser si concentraven més possiblement pel seus alleujaments que per les seves paraules. Sempre, però l’atracció era deguda al seu capteniment procliu compassivament envers diguem-ho genèricament amb els “malalts”. Salut i salvació tenen unes mateixes arrels i fan bona la reversibilitat d’una envers l’altra.

 La bona gent se li arremolinava en pic se sentia que el Mestre es feia present en qualsevol dels poblets, vilatges o petites cuitats de Galilea, fins al punt que a vegades no podien ni menjar tranquils Jesús i els “seus” sense ni poder entrar al poble. El que és incontestable és que suscitava una forta atracció. Se sentien “acollits” per la seva “compassió” –actitud literalment subratllada pels evangelistes- com a reclam per les “obres” curatives que obrava. Admiració que –sospito- era doble: per les paraules inusuals, ben diferents de les que sentien dels mestres de la llei “parlant amb autoritat” i també –i no en menor mesura- pels efectes sanadors que experimentaven els oients.

Jesús captivava. Jesús exercia una fascinació, sentien com un flux d’energia que irradiava (Lc 6, 19) i que els colpia profundament. Se sentien acollits, compresos, “tocats”, millorats; molts experimentaven una curació de dolències i malalties de diferent consideració. El “boca-boca” els portaven a aquella gent senzilla de poble a escoltar les paraules del Mestre, necessitats de serenor i d’esperança, pobres com eren la major part i necessitats de l’estima i consideració i de saber que el Déu i Pare que predicava el Mestre els restituïa en la seva dignitat. Se sentien emotivament unes altres persones més íntimament reconegudes i com a sanades de les seves contrarietats i menysteniments. Quan Jesús envia els seus apòstols a predicar els diu: “Anuncieu el Regne de Déu i cureu els malalts”.

 I per què no parlem ara de nosaltres, necessitats com estem de curacions diverses i entrem en escena? Hem de retornar a admetre “el meravellós”, l’insòlit en les nostres vides en qualsevol dels graus possibles. Els neuròlegs, els psicòlegs ens han donat “llicències” per a admetre que tots , qui més qui menys, patim alguna diguem-ne “malalties”, o desajustaments.  Tot el que ens afecta en el cos té, si no causes, sí efectes en el nostre esperit. La concepció sobre la unitat cos-esperit, pensament-emotivitat, avui és camp d’estudi interdisciplinar. Això, avui en aquests temps de pandèmia que vivim-patim s’ha fet més notori i evident, ja que perdut l’Estat de ben-estar, ens ha portat i ens ha incidit en l’estat del malestar, qui per una, qui per moltes circumstàncies. Aquest mal-estar és ostensible i molt freqüent, arreu. Tenim ben bé la sensació que tot plegat, i, no és pas poc, ens afecta, cadascú a la seva manera. Quan lluny ens trobem de la definició de salut que ens ha donat l’OMS, i no d’un any ençà, any pandèmic, sinó per la concepció que hi donen els savis i entesos! Diu, en efecte, l’OMS que la salut =no sols és no tenir una malaltia reconeguda pels metges, sinó =pel “benestar físic, psicològic, emocional, social”. Caldria, doncs, treure’n les conseqüències i aplicacions pel nostre viure–conviure de cada dia, a l’ara i aquí. Soledat, constricció en l’espai reduit, la escapolida impulsiva i fàcilona, evasió mental, més ben dit (tele, sèries, ludopatia, mòbil, estrès, caiguda de tensió, irritació fàcil, incerteses de futur, atur rampant). Conclusió que n’hem de treure: estem en cert grau malalts o predispostos. La incertesa ens ofega... Els temps no ens són fàcils; al contrari tots en diferent mesura necessitem qui ens “curi”, “sanegi”, ara que tant necessitem algú que ens allargui la mà i poder sentir-la confortadora, que ens doni l’escalforeta de sentir-la present i amiga. Ja portem tot un any de llargs i confinats dies que es fan difícils de tenir-los amb dignitat i sobrietat. Estem “emmalaltits” de dolències inclassificables des d’un punt de vista mèdic... Cadascú se “salva” com pot o com no pot. Tant més que els CAP ens resulten inaccessibles en un món “nou” on-line...

A hores d’ara, tornar els ulls  a Jesús i fixar-hi la mirada , a un Jesús taumaturg que digué de sí mateix: No són els bons els qui tenen necessitat de Metge, sinó precisament els que es troben en qualsevol necessitat o malestar...

Llegim que Jesús sentia compassió pels malmenats, pels desorientats, pels escàpols com l’ovella perduda, pels neguitejats pels laberints on viuen reclosos, confinats. I que Ell estava obert, compassiu. I deia: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus , que sóc benèvol i humil de cor; i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera” (Mt 11, 28- 30). Ni que ho hagués augurat i dit pensant en nosaltres, ara i aquí!  Apropem-nos-hi per la fe joiosa i esperançada, sabent que Jesús ens serà taumaturg en la mesura que ho necessitem... L’escena de l’hemorroïssa que toca només la punta o borla del seu mantell d’amagatotis obté plena sanació, porta, invita a més plena confirmació per a estímul i ensenyament de les nostres íntimes carències i malestars. Jesús, a més a més, obrava doblement guarint i salvant (perdonant els pecats). Taumaturg i Salvador tot d’una peça!

Atansem-nos-hi confiadament, escoltem-lo, combreguem-lo: “Senyor no sóc digne que entreu a casa meva; digueu només una paraula i jo quedaré sanat i salvat”. La fe ho pot tot. Com més confiats, més sanats i salvats. Augmenteu la meva pobreta fe! Necessito tant que feu el miracle íntim de saber-me sanejat interiorment i salvat! I això dia sí, dia també.

Cal prendre joiosa consciència de que Jesús ens és, pels qui creiem i pels qui esperem, el nostre Taumaturg i el nostre Metge, el nostre psicòleg i neuròleg. Manllevem de la nostra Mare, Maria, aquell verset del seu Magníficat: “El Senyor ha fet en mi meravelles. Meravellat’en en ales de la teva confiança! Això és una deliciosa incursió meva a les predicacions de Jesús pels poblets de Galilea. No puc llegir u oir, en la litúrgia sobretot, les escenes evangèliques sense ser-ne oient i coprotagonista jo mateix. L’actualització em porta a unes vibracions totes elles plenes del perfum de tot miracle o fet-miracolós, digues-ho com vulguis... Sí, si miracle: vols més miracle que l’Eucaristia que més que premi és donació, que cura i salva i ens porta a gaudir del benestar de cos i esperit! A què esperem?

Acomiadem-nos de Marc ara de moment. Ara entrarem en un temps litúrgicament fort. I farem un camí més endinsat en la comprensió del “Camí del Senyor” amb unes pautes també especials, quaresmals. N’anirem parlant i ens acompanyarem en aquest camí de pujada vers cims nous. Dimecres de cendra ens trobarem a punt de marxa. No hi manqueu, us trobaríem a faltar, Animeu-vos!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge VI de durant l’any, 14 de febrer del 2021.  Sabadell

Homilia del diumenge 07/02/2021

                         JESÚS,  L’EVANGELITZADOR

Quan s’escriu l’evangeli de Marc, que és el primer de tots els tres que s’anomenen evangelis sinòptics (se suposa escrit a l’entorn dels anys 60-70)  ja està consolidada l’expressió eu-angelion (=en grec: Bona Notícia, Bona Nova Anunci Joiós, Pregó Anunciant una victòria –i aquí la Instauració del Regne de Déu!). Més evolucionat i concretat el terme: =el compendi de la predicació que feu el mateix Jesús, anunciant el Regne de Déu, dirigit a totes les persones de bona voluntat, que a través de la seva paraula i dels signes extraordinaris que l’acompanyaven, estaven invitades a posar la confiança, l’amor i el sentit de la seva pròpia vida en una anunciada promesa de vida divina, en plenitud . Ja abans que Marc, Pau escriu als cristians de Tessalònica i ja menciona vàries vegades l’expressió evangeli com a síntesi de la predicació mateixa de Pau. Això  ens porta ja a una data anterior: a l’any 51. Se sap, a més, que l’embrió dels evangelis ja constava en els conjunts de paraules i de fets de Jesús, utilitzats oralment en les reunions i les catequesis de les primeres comunitats cristianes. L’expressió evangeli era comuna i usada; i abastava àdhuc altres conjunts o narracions que proliferaren i no varen ser mai admeses com a canòniques. Són els anomenats evangelis apòcrifs. El començament del de Marc és ben clar i expeditiu: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”.

Pons Pilat, retrat emblemàtic de totes les persones que, tenint poder, “juguen” amb la vida d’altres persones amb un cinisme trencador, li fa a Jesús, la gran pregunta, punt neuràlgic del procés (?) que l’ha portat al seu tribunal. Val la pena llegir tota l’escena (Jn 18, 33-38).  – “Per tant, tu ets (sense article!) rei dels jueus... – Tu ho dius: Jo sóc Rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Desmenjat i amb un toc d’escepticisme total, li diu: -“I què es la veritat?...”  Salto jo, indignat; però si t’ho està dient! És Ell mateix!  Sigues mínimament lògic. Preguntarà quelcom, Pilat? Ah, ah; no ho farà! Això no l’interessa. Aquí no hi valen totes les lògiques del món. Jesús es presenta com l’evangelitzador, el primer. Per a això ha nascut i amb aquesta missió: obrir uns temps nous, implicant Déu Pare amorós que és qui l’envia per obrir una escletxa en els cels tancats, ominosos fins aleshores; un pont entre l’aquí i el més enllà...  No el pot entendre, Pilat, perquè no el vol entendre. Se’n desentén: afers de jueus... Té davant un Nou Començament històric, insospitat, que bé mereixia un interrogant, si més no; i amb displicència, per treure-se’l de sobre, signarà un final tràgic per a Jesús i, al igual, ara i sempre, amb els qui es “desinteressen” de les coses d’entitat suprema... L’escena, ai!, té validesa també fora del temps i del context concret primer. De cínics, sempre n’hi haurà, temibles si tenen poder...

Seguim. Pau fa la declaració més atrevida que mai ha sortit d’un cor humà: “Ai de mi, si jo no evangelitzés! Hi estic obligat, pobre de mi, si no ho fes... Per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Jo treballo per difondre l’evangeli. Jo sóc lliure i m’he fet esclau de tots, per a guanyar-ne tants com pugui. M’he fet tot amb tots. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer el que calgui, per poder-hi tenir part”. (tret de la segona lectura d’avui, que és dirigida als corintis; i -proclamada avui- també per a cadascú de nosaltres!) Les crides d’aquest eximi pregoner i herald de l’Evangeli ressonen per tot arreu. A la que entres en l’àmbit de l’evangelització sents ressons per tot arreu i en totes les cultures: l’evangeli  es fa sentir vivament; però necessita precisament qui s’hi senti cridat, a ser-ne ressonador... Es cerquen evangelitzadors! Crida oberta avui més que mai, donada la desorientació actual, dic jo!

Pau li recomana al seu deixeble de  l’ànima, Timoteu: (I Tim 6, 11-14a) “Tu, home de Déu, cerca el bé, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la dolcesa. Lliura el noble combat de la fe i assoleix la vida eterna a què has estat cridat, tal com vas reconèixer en la noble professió de fe que vas fer en presència de molts testimonis (en el teu baptisme!). Davant Déu que dona vida a tota cosa, i davant Jesucrist que en presència de Pons Pilat va fer la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense taca el manament rebut (això és: la predicació de la sana doctrina de la fe. (I Tim 1, 10): “Aquesta doctrina que m’ha estat confiada és el gloriós evangeli del Déu benaurat”.

Ja ho veiem, primer Jesús, el primer i fonamentador del seu evangeli, que en definitiva després els seus deixebles van captar, que era Ell mateix en persona (!), que se li identificava; missatge per a cadascú de nosaltres viscut amb la més ‘volguda voluntat’ i “imitant els seus mateixos sentiments”, essent plasmats a la “seva imatge i semblança”, (no deixa de ser el nou i definitiu naixement, que dirà Jesús a Nicodem!). Després, Pau (el millor intèrpret de l’evangelització) que s’expressa categòricament: que després de deixar els entrebancs de la Llei com a “escombraries” (sí, sí ho diu així mateix, ell que fou un gran zelador de la Llei i perseguidor dels cristians!), “ara ja no sóc jo qui visc, sinó que és Crist qui viu en mi”.  Evangeli de tants de quirats i evangelitzador com ningú, donant l’entera vida amb treballs ardits fins a morir màrtir per la “causa”.

Després vindran Timoteu i tot l’esplet dels evangelitzats per Pau. Després del Concili Vaticà II i com a eco fiable de les determinacions conciliars, tots els papes venidors s’han fets els grans promotors de l’evangelització, que suposa com a condició de possibilitat de base i fonamentadora l’evangelització personal que té com a tasca i propòsit determinant el fet d’assumir -al ple de les pròpies possibilitats- la missió de compartir la fe, en tant que és viscuda i rellevant per a nosaltres. Avui per als cristians el tema bàsic, se’n altres, és la FE que és l’assumpció de l’evangeli en el ser, el pensar, el desitjar, en l’obrar i en l’oferiment, el testimoni i l’anunci evangèlic als altres, començant per als de més a prop. Ja no és només tasca d’uns quants, com crèiem abans del Concili Vaticà II: sacerdots, teòlegs, catequistes, pares creients. Ara és l’hora de mobilitzar tots els batejats, perquè siguin els transmissors de les pròpies vivències espirituals, a partir de la FE. Viure l’evangeli, conviure’l en família, en comunitats, en grups -institucionalitzats o no- que comparteixin aquesta manera singular i privilegiada d’entendre la vida, en el ben entès que sabem que l’Esperit Sant la segueix de prop, l’acompanya amistosament i la fa fecunda. Ho diem tot això d’una manera que avui no acaba de quallar, pels suposats descrèdits eclesials... A Déu Pare, per Jesucrist en l’Esperit Sant, però també en l’ESGLÉSIA, volguda pel mateix Pare, assistida per l’Esperit Sant, feta Comunitat pel mateix Crist (malgrat les nostre in-fidelitats que obscureixen el Camí, la Veritat i la Vida divina). Això, definitivament, sense reserva.

Tots el papes a partir de Pau VI que va escriure el document-base l’EVANGELITZACIÓ EN EL MÓN CONTEMPORANI, preciosa primera crida eclesial després del Concili a entomar l’evangelització com a tasca primera de tota l’Església i, en conseqüència, de tots i cadascun dels batejats, a totes les edats i circumstàncies de vida, cultura i professió. Aquesta exhortació pastoral és del 1975, recollint el bo i millor del Concili Vaticà II i essent la conseqüència dels inicials Sínodes, que aquest document n’és el primer fruit i esperança. És imperdonable –és una manera emfàtica de dir- que avui hi hagi cristians que no hagin llegit, reflexionat, comentat, assumit aquesta renovada visió d’un cristianisme encarnat, “embrutades les mans, si cal” hi diu Francesc, per portar-lo a les intempèries, a les perifèries i als tràfecs de cada dia i de cada dimensió de la vida personal i social. Us en dono sintèticament el contingut,l’índex del document: “Del Crist Evangelitzador a l’Església evangelitzadora”. “Què és evangelitzar”. “Contingut de l’evangelització”. “Mitjans” per portar-la a terme. “Destinataris”. Quins en són els “agents”, els promotors. “Amb quin Esperit fer-la”. És ineludible fer un “reset” al nostre compromís de cristians que han desempolsat les fonts baptismals amb els seus compromisos i amb les “marques d’un camí” que és (hauria de ser) el de tots o de qui serà? Sabem que caldrà anar creixent en consciència i lucidesa i en compromís i amb quines vitualles hem de reemprendre el CAMÍ de l’evangeli.

Una vegada “re-situats” en aquest noble intent de renovar la vida cristiana, donant-li noves perspectives que il·lusionin a nivell de persones adultes en la Fe, caldria retornar també al document més recent, aquest del 2013 i signat pel nostre papa Francesc, derivat també del Sínode XIII que tractà sobre “La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana”,  a cavall entre el pontificat de Benet XVI i l’inici del del Papa Francesc. Hi he fet al·lusions freqüents a: “La Joia de l’Evangeli”. Que el papa declarà com a document programàtic del seu pontificat. És de recomanable invitació a llegir-lo en uns bons moments de pausa que ara en tenim més dels que podem o vulguem canalitzar, sense perdre el bon sentit de les coses. Si es pogués fer, ai! en grup, seria molt millor. Ens falta creativitat o bé estem amb una fe cansada o mig endormiscada...

P. Josep Mª Balcells

Diumenge V de durant l’any, 7 de febrer del 2021.   Sabadell