Homilia del diumenge 28/02/2021

                         “RECONEIX, OH  HOME, LA TEVA DIGNITAT”

 Així s’expressava sant Lleó el Gran, papa i hi afegia: “Fet partícip de la naturalesa divina, no oblidis el cap i el cos dels quals ets membre. Recorda’t que has estat traslladat al Regne i a la llum de Déu”. Corroborat en aquesta col·lecta del dia de Nadal: “Oh Déu, que d’un manera admirable creàreu la naturalesa humana i d’una manera encara més admirable l’heu restaurada. Feu que participem de la divinitat d’aquell que es dignà a compartir la nostra condició humana”. La nostra dignitat humana parteix del fet que l’home  ha estat creat per Déu i segueix essent creat (i sostingut en creació permanent!); això aplicable a cada un de nosaltres. Aquest origen diví, fets i plasmats a imatge i semblança de Déu ens marca per sempre: és el goig i la corona de tota i cada una de les persones que apunten en el temps i en la història en qualsevol lloc i condicionant de raça, llengua, religió, sexe, estat...

Tal i com us (i em) vaig emplaçar de cara a donar la major qualitat  al viure i al conviure en ocasió i oportunitat de la Quaresma, avui vull fer una recalada en el concepte antropològic de la dignitat humana. Això, a partir del document del papa Francesc “Fratelli tutti” que porta per subtítol: “La fraternitat universal i l’amistat social”. El meu plantejament és que no es pot parlar de la nostra relació de dignitat amb els altres en els sentits globals que engloba aquest valor primari i primordial, sense començar per viure’l en i per a nosaltres mateixos amb tota esplendidesa i consciència compromesa . Tenir una consciència viva de la pròpia dignitat i viure-la i gestionar-la com més millor és la condició de possibilitat per a respectar-la i promoure-la en qualsevol persona, des de la seva concepció fins al final de la seva vida. Tota vida és sagrada i el nostre capteniment amb qui sigui ha de quedar segellat per aquesta actitud de respecte i estima. Això serà possible si en relació amb nosaltres mateixos es parteix de la mateixa base. Estimar-se un mateix és la conseqüència del “coneix-te tu mateix”. Fromm en “L’art d’estimar” aborda el tema de l’estimar-se a si mateix, valgui la redundància i destina unes reflexions oportunes per destriar l’amor a un mateix de l’egoisme. “La idea expressada en el passatge bíblic: “Estima el teu proïsme com a tu mateix”, implica que el respecte a la pròpia integritat i unicitat, l’amor i la comprensió del propi amor a si mateix, no es poden separar del respecte, de l’amor i de la comprensió de l’altre individu. L’amor a si mateix està inseparablement connectat amb l’amor per qualsevol altre ésser”. Les actituds d’amor envers els altres i envers nosaltres mateixos no són contradictoris, són bàsicament “conjuntives”. L’amor genuí és una expressió de la “productivitat” humana i pressuposa cura, respecte, responsabilitat i coneixement. No és un “afecte” en el sentit que algú ens afecti, sinó un actiu arrelat en la pròpia capacitat d’estimació que tendeix al creixement i a la felicitat de la persona estimada. L’egoisme i l’amor a si mateix no són idèntics, sinó que realment estan en oposició. L’individu egoista no s’estima pas massa, sinó que s’estima molt poc: de fet, s’odia. Aquesta manca d’afecte i de cura per ell mateix, que no és res més que l’expressió de la seva manca de “productivitat” el deixa buit i frustrat. Se sent necessàriament infeliç i ansiosament preocupat per aconseguir de la vida les satisfaccions que s’impedeix d’obtenir. Fa la impressió d’estar massa preocupat per ell mateix, però en realitat, només intenta de dissimular el seu fracàs  i de compensar la seva incapacitat per a tenir cura del seu veritable ésser. Conclou amb una síntesi del Mestre Eckhart: “Si t’estimes tu mateix, estimes tots els altres com a tu mateix. Mentre estimis una altra persona menys que a tu mateix, no arribaràs realment a estimar-te, però si estimes tothom de la mateixa manera, tu i tot, els estimaràs com una sola persona, que és a la vegada Déu i home. Així,doncs, el qui estimant-se a si mateix  estima igualment tots els altres, és una persona gran i virtuosa”.

Anem ara al Catecisme de l’Església catòlica en el gran apartat de la vida en Crist on se subratlla primàriament la dignitat de tota persona humana, així ho explicita: “En Crist, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i  li descobreix la seva vocació altíssima”. L’home, en el Crist, “imatge del Déu invisible” (Col 1, 15) , ha estat creat “a imatge i semblança” del Creador. En el Crist, Redemptor i Salvador, la imatge divina, alterada en l’home pel primer pecat, ha estat restaurada en la seva bellesa i dignitat original i ennoblida  amb la gràcia de Déu. Ara som semblants i imatge del Crist humà.

“La imatge divina és present en cada home”, en tot home, sense distinció de cap mena. Tots iguals i tots diferents. Tots dotats d’una dignitat d’origen i que mai per mai ningú la perd per menysteniments que pugui sofrir de part de si mateix i també de part dels altres.           El somni de Déu sempre queda com a possible!

“Dotada d’una ànima espiritual i immortal, la persona humana és “l’única criatura sobre la terra que Déu ha volgut i estimat per ella mateixa. Des de la seva concepció és destinada a la felicitat, ara i eternament. Ha de considerar el cos com a bo i digne d’honor: per origen i destí. No diguem l’esperit viu i vivificador!

“La persona humana   participa de la llum i de la força de l’Esperit diví. Per l’enteniment és capaç de comprendre l’ordre de les coses establert pel Creador i ha d’aspirar a la saviesa i a l’amor de la veritat més plena  Per la seva voluntat és capaç d’encaminar-se, de per ella mateixa, cap al bé i la bondat veritables. Troba la seva perfecció en “la recerca i l’amor de la veritat i del bé”. Dues vocacions essencials: la recerca apassionada de la veritat (i el seu misteri) i de la bondat, bella i joiosa.

“En virtut de la seva ànima i de les seves potències espirituals d’intel·ligència i voluntat, l’home gaudeix de llibertat, “signe primordial de la imatge divina que és i en la qual viu i gaudeix. “L’home no pot donar-se al bé, sinó és lliurement. L’autèntica llibertat ens permet fer una opció envers el bé i la bondat: aquesta és la seva més preuada llibertat, en la qual posa en joc la seva dignitat superior.

“Per la seva raó, l’home coneix la veu de Déu que l’empeny “a fer el bé i a evitar el mal”. Tothom ha de seguir aquesta llei que ressona dintre de la consciència i que es compleix amb l’amor a Déu, a si mateix i al proïsme. L’exercici de la vida moral testimonia per damunt de tot la dignitat de la persona.

“L’home ha abusat de la seva llibertat i ha comès el mal. Conserva el desig del bé, però s’inclina a voltes al mal i està subjecte a l’error. L’home està dividit en si mateix. Per això manifesta la seva grandesa en una lluita, certament dramàtica, entre el bé i el mal, on la gràcia sempre hi és com a suport i ajut”.

“Amb la seva passió, el Crist ens va deslliurar del pecat. Ens va merèixer  la vida nova de l’Esperit. La seva gràcia restaura allò que el pecat ha fet malbé en nosaltres.”.

“El qui creu en el Crist té la vida nova en l’Esperit Sant. La vida moral desenrotllada i madurada amb la gràcia ha de culminar en la glòria i en la plena participació de la vida divina”. La transfiguració –diu sant Tomàs d’Aquino- és el sagrament de la nostra segona regeneració: la nostra pròpia resurrecció, pregustada ja en vida, encara que només parcialment”. La transfiguració ens dóna un tast de la vinguda gloriosa del Crist “que transformarà el nostre pobre cos per fer-lo semblant al seu cos gloriós (Fil 3, 21). Però també ens recorda que com Ell mateix ens caldrà passar per la passió per entrar definitivament  al Regne de Déu en plenitud.

Colofó: Fortuïtament ha arribat a les meves mans un escrit meu de fa més de cinquanta anys, i no he pogut deixar de caure en la temptació de transcriure’l. Perdoneu la gosadia de fer-ho, però hi ha un no sé què de nostàlgia en fer-ho, perquè està en els orígens dels temes inicials de les Escoles de Pares, ai, temps! El tema és el de la llibertat que és un dels fonaments i el somni de la nostra dignitat d’ahir, d’avui i de sempre. Deia i puc dir encara:

-. És lliure qui no s’hi en sap massa, ni ho exigeix als altres.

-. És lliure qui és raonable.

-. És lliure  qui lluita, qui creix, qui es fa responsable de la pròpia creixença.

 -. És lliure qui es pren tan seriosament a si mateix que no pot oblidar els altres, i es pren tan seriosament els altres que no pot trair-se a ell mateix.

 -. És lliure qui ha assolit un grau de treballada espontaneïtat.

 -. És lliure qui és equilibrat, qui guarda mesura.

 -. És lliure qui té una consciència formada i oberta a tota nova formació.

 -. És lliure qui es va definint a poc a poc.

 -. És lliure qui veu les possibilitats a fer, abans i per damunt de les impossibilitats i barraments del pas.

 -. És lliure qui sap compartir-ho tot: la seva riquesa i la seva pobresa.

 -. És lliure qui sap les responsabilitats que té, sap prendre-les i sap aguantar-ne les conseqüències.

 -. És lliure qui és fidel.

 -. És lliure qui a l’hora d’actuar no dubta: El dubte serà anterior o posterior i entrarà per via de reflexió o d’autocrítica.

 -. És .lliure qui sap què pot fer i què no pot fer: té consciència dels seus límits i de les seves extralimitacions.

 -. És lliure qui ha descobert la joia de viure la pròpia vida.

 -. És lliure qui ha trobat la pròpia originalitat, qui s’ha trobat a si mateix i s’ha acceptat.

 -. És lliure qui ha sofert en carn pròpia el part dolorós del propi esperit.

 -. És lliure qui creu tant en els drets com en els deures de la llibertat.

 -. És lliure qui ha après a guanyar i a perdre.

 -. És lliure qui ha descobert Déu i n’ha esdevingut fill joiós.

 -. És lliure qui porta l’Esperit i es deixa portar per Ell.

 -. Són lliures els benaurats. (Mt. 5, 1ss) Aquesta és la vida patrimonial dels fills de Déu. Aquesta és la seva insubornable dignitat.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge segon de Quaresma, 21 de febrer del 2021.  Sabadell