JESÚS, L’EVANGELITZADOR
Quan s’escriu l’evangeli de Marc, que és el primer de tots els tres que s’anomenen evangelis sinòptics (se suposa escrit a l’entorn dels anys 60-70) ja està consolidada l’expressió eu-angelion (=en grec: Bona Notícia, Bona Nova Anunci Joiós, Pregó Anunciant una victòria –i aquí la Instauració del Regne de Déu!). Més evolucionat i concretat el terme: =el compendi de la predicació que feu el mateix Jesús, anunciant el Regne de Déu, dirigit a totes les persones de bona voluntat, que a través de la seva paraula i dels signes extraordinaris que l’acompanyaven, estaven invitades a posar la confiança, l’amor i el sentit de la seva pròpia vida en una anunciada promesa de vida divina, en plenitud . Ja abans que Marc, Pau escriu als cristians de Tessalònica i ja menciona vàries vegades l’expressió evangeli com a síntesi de la predicació mateixa de Pau. Això ens porta ja a una data anterior: a l’any 51. Se sap, a més, que l’embrió dels evangelis ja constava en els conjunts de paraules i de fets de Jesús, utilitzats oralment en les reunions i les catequesis de les primeres comunitats cristianes. L’expressió evangeli era comuna i usada; i abastava àdhuc altres conjunts o narracions que proliferaren i no varen ser mai admeses com a canòniques. Són els anomenats evangelis apòcrifs. El començament del de Marc és ben clar i expeditiu: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu”.
Pons Pilat, retrat emblemàtic de totes les persones que, tenint poder, “juguen” amb la vida d’altres persones amb un cinisme trencador, li fa a Jesús, la gran pregunta, punt neuràlgic del procés (?) que l’ha portat al seu tribunal. Val la pena llegir tota l’escena (Jn 18, 33-38). – “Per tant, tu ets (sense article!) rei dels jueus... – Tu ho dius: Jo sóc Rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Desmenjat i amb un toc d’escepticisme total, li diu: -“I què es la veritat?...” Salto jo, indignat; però si t’ho està dient! És Ell mateix! Sigues mínimament lògic. Preguntarà quelcom, Pilat? Ah, ah; no ho farà! Això no l’interessa. Aquí no hi valen totes les lògiques del món. Jesús es presenta com l’evangelitzador, el primer. Per a això ha nascut i amb aquesta missió: obrir uns temps nous, implicant Déu Pare amorós que és qui l’envia per obrir una escletxa en els cels tancats, ominosos fins aleshores; un pont entre l’aquí i el més enllà... No el pot entendre, Pilat, perquè no el vol entendre. Se’n desentén: afers de jueus... Té davant un Nou Començament històric, insospitat, que bé mereixia un interrogant, si més no; i amb displicència, per treure-se’l de sobre, signarà un final tràgic per a Jesús i, al igual, ara i sempre, amb els qui es “desinteressen” de les coses d’entitat suprema... L’escena, ai!, té validesa també fora del temps i del context concret primer. De cínics, sempre n’hi haurà, temibles si tenen poder...
Seguim. Pau fa la declaració més atrevida que mai ha sortit d’un cor humà: “Ai de mi, si jo no evangelitzés! Hi estic obligat, pobre de mi, si no ho fes... Per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu. Jo treballo per difondre l’evangeli. Jo sóc lliure i m’he fet esclau de tots, per a guanyar-ne tants com pugui. M’he fet tot amb tots. Tractant-se de l’evangeli, estic disposat a fer el que calgui, per poder-hi tenir part”. (tret de la segona lectura d’avui, que és dirigida als corintis; i -proclamada avui- també per a cadascú de nosaltres!) Les crides d’aquest eximi pregoner i herald de l’Evangeli ressonen per tot arreu. A la que entres en l’àmbit de l’evangelització sents ressons per tot arreu i en totes les cultures: l’evangeli es fa sentir vivament; però necessita precisament qui s’hi senti cridat, a ser-ne ressonador... Es cerquen evangelitzadors! Crida oberta avui més que mai, donada la desorientació actual, dic jo!
Pau li recomana al seu deixeble de l’ànima, Timoteu: (I Tim 6, 11-14a) “Tu, home de Déu, cerca el bé, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la dolcesa. Lliura el noble combat de la fe i assoleix la vida eterna a què has estat cridat, tal com vas reconèixer en la noble professió de fe que vas fer en presència de molts testimonis (en el teu baptisme!). Davant Déu que dona vida a tota cosa, i davant Jesucrist que en presència de Pons Pilat va fer la seva noble confessió, et recomano que guardis irreprensible i sense taca el manament rebut (això és: la predicació de la sana doctrina de la fe. (I Tim 1, 10): “Aquesta doctrina que m’ha estat confiada és el gloriós evangeli del Déu benaurat”.
Ja ho veiem, primer Jesús, el primer i fonamentador del seu evangeli, que en definitiva després els seus deixebles van captar, que era Ell mateix en persona (!), que se li identificava; missatge per a cadascú de nosaltres viscut amb la més ‘volguda voluntat’ i “imitant els seus mateixos sentiments”, essent plasmats a la “seva imatge i semblança”, (no deixa de ser el nou i definitiu naixement, que dirà Jesús a Nicodem!). Després, Pau (el millor intèrpret de l’evangelització) que s’expressa categòricament: que després de deixar els entrebancs de la Llei com a “escombraries” (sí, sí ho diu així mateix, ell que fou un gran zelador de la Llei i perseguidor dels cristians!), “ara ja no sóc jo qui visc, sinó que és Crist qui viu en mi”. Evangeli de tants de quirats i evangelitzador com ningú, donant l’entera vida amb treballs ardits fins a morir màrtir per la “causa”.
Després vindran Timoteu i tot l’esplet dels evangelitzats per Pau. Després del Concili Vaticà II i com a eco fiable de les determinacions conciliars, tots els papes venidors s’han fets els grans promotors de l’evangelització, que suposa com a condició de possibilitat de base i fonamentadora l’evangelització personal que té com a tasca i propòsit determinant el fet d’assumir -al ple de les pròpies possibilitats- la missió de compartir la fe, en tant que és viscuda i rellevant per a nosaltres. Avui per als cristians el tema bàsic, se’n altres, és la FE que és l’assumpció de l’evangeli en el ser, el pensar, el desitjar, en l’obrar i en l’oferiment, el testimoni i l’anunci evangèlic als altres, començant per als de més a prop. Ja no és només tasca d’uns quants, com crèiem abans del Concili Vaticà II: sacerdots, teòlegs, catequistes, pares creients. Ara és l’hora de mobilitzar tots els batejats, perquè siguin els transmissors de les pròpies vivències espirituals, a partir de la FE. Viure l’evangeli, conviure’l en família, en comunitats, en grups -institucionalitzats o no- que comparteixin aquesta manera singular i privilegiada d’entendre la vida, en el ben entès que sabem que l’Esperit Sant la segueix de prop, l’acompanya amistosament i la fa fecunda. Ho diem tot això d’una manera que avui no acaba de quallar, pels suposats descrèdits eclesials... A Déu Pare, per Jesucrist en l’Esperit Sant, però també en l’ESGLÉSIA, volguda pel mateix Pare, assistida per l’Esperit Sant, feta Comunitat pel mateix Crist (malgrat les nostre in-fidelitats que obscureixen el Camí, la Veritat i la Vida divina). Això, definitivament, sense reserva.
Tots el papes a partir de Pau VI que va escriure el document-base l’EVANGELITZACIÓ EN EL MÓN CONTEMPORANI, preciosa primera crida eclesial després del Concili a entomar l’evangelització com a tasca primera de tota l’Església i, en conseqüència, de tots i cadascun dels batejats, a totes les edats i circumstàncies de vida, cultura i professió. Aquesta exhortació pastoral és del 1975, recollint el bo i millor del Concili Vaticà II i essent la conseqüència dels inicials Sínodes, que aquest document n’és el primer fruit i esperança. És imperdonable –és una manera emfàtica de dir- que avui hi hagi cristians que no hagin llegit, reflexionat, comentat, assumit aquesta renovada visió d’un cristianisme encarnat, “embrutades les mans, si cal” hi diu Francesc, per portar-lo a les intempèries, a les perifèries i als tràfecs de cada dia i de cada dimensió de la vida personal i social. Us en dono sintèticament el contingut,l’índex del document: “Del Crist Evangelitzador a l’Església evangelitzadora”. “Què és evangelitzar”. “Contingut de l’evangelització”. “Mitjans” per portar-la a terme. “Destinataris”. Quins en són els “agents”, els promotors. “Amb quin Esperit fer-la”. És ineludible fer un “reset” al nostre compromís de cristians que han desempolsat les fonts baptismals amb els seus compromisos i amb les “marques d’un camí” que és (hauria de ser) el de tots o de qui serà? Sabem que caldrà anar creixent en consciència i lucidesa i en compromís i amb quines vitualles hem de reemprendre el CAMÍ de l’evangeli.
Una vegada “re-situats” en aquest noble intent de renovar la vida cristiana, donant-li noves perspectives que il·lusionin a nivell de persones adultes en la Fe, caldria retornar també al document més recent, aquest del 2013 i signat pel nostre papa Francesc, derivat també del Sínode XIII que tractà sobre “La nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana”, a cavall entre el pontificat de Benet XVI i l’inici del del Papa Francesc. Hi he fet al·lusions freqüents a: “La Joia de l’Evangeli”. Que el papa declarà com a document programàtic del seu pontificat. És de recomanable invitació a llegir-lo en uns bons moments de pausa que ara en tenim més dels que podem o vulguem canalitzar, sense perdre el bon sentit de les coses. Si es pogués fer, ai! en grup, seria molt millor. Ens falta creativitat o bé estem amb una fe cansada o mig endormiscada...
P. Josep Mª Balcells
Diumenge V de durant l’any, 7 de febrer del 2021. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada