diumenge, 29 de novembre del 2020

Homilia 1er. del diumenge d'Advent: 29/11/2020

DE  NOU  A  PUNT  PER  A  FER  “CAMÍ”

 Germans/es: Any Litúrgic Nou, Vida Evangèlica Nova.


A la Comunitat dels primers cristians se’ls anomenava: Els del “Camí del Senyor”. Ho podreu trobar fins a gairebé una desena de vegades al llibre dels Fets dels Apòstols. Pau un militant i activista dels fariseus, que se les van tenir amb Jesús fins que el van veure executat ni que fos pel poder forani (tot s’hi val per fer desaparèixer el que els fustigava per les seves exigències de cara als senzills. Uns aprofitats, d’un moralisme vacu). No en tenia prou i va aconseguir patents i llicència per poder empresonar tots els del Camí del Senyor de Damasc. El mateix Jesús Ressuscitat i viu per sempre, segons ho comenta ell mateix, el va adreçar cap el “Bon Camí”. Coses de la vida! I de desencaminador el va fer entusiasta del Bon “Camí del Senyor”. Mireu com canvien les persones que van d’esmolada  fe! Els diu als de Corint: “Anheleu els dons més grans. Ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt! I els posa a continuació l’himne del camí de l’amor. Tot el capítol 13 que seria bo que ens el fessin memoritzar cordialment, vull dir no per paraules sinó amb afectes: és allò de “la caritat és pacient,bondadosa...” Que ha fet posar els ulls en blanc als últims romàntics, que es creuen que va de afectes només...

 Quina més honrosa definició de cristià que la de ser  caminant”. Si no ens falla la memòria, recordeu allò de Machado: “se hace el camino al andar”. La cosa ve de lluny: Jesús es defineix com a CAMÍ en cerca de la VERITAT, la de veres-veres que és la que ens menarà a la VIDA. Ho trobareu afiligranat en el deixeble que va intimar més amb Jesús. Aquells entranyables capítols  on Jesús s’acomiada llargament, sense que no pot deixar-los... (Jn 14, 6). Capítols 13 fins al 17 ).

 Això ens ho hem de repetir a sacietat, ara sobretot en el temps d’ADVENT que avui l’encetem amb el goig a flor de llavis. Temps que és un camí que ens portarà al millor final, transformador de les nostres atrafegades vides plenes de res i buides d’allò substancial. Ho direm i ho cantarem un munt de vegades: “Veniu i adorem-lo”: això és Advent-Nadal-Reis i tot el seu misteri que no desplau als menuts i que és el millor goig per als adults amb cor d’infants. Tot plegat un encaminar-nos vers la paradoxa; aquesta és la ultimitat del nostre caminar: Reconèixer en la tendra petitesa d’un NADÓ, el que és el Creador i Re-Creador de tota la nissaga humana. O estem bojos o hi ha una altra bogeria que no podrem mai entendre: Déu fet home, perquè els homes puguin arribar a condividir grums de divinitat. El misteri de l’ENCARNACIÓ! Déu apropat a tots els petits, mentre siguin petits i s’ho creguin. Les savieses de Déu, qui les pot entendre i assumir? Som nosaltres que li diem a Déu que les coses no poden ser com Ell les pensa i ens les mostra com regalada Realitat. Diu Déu: “Els vostres camins no són com els meus camins, els vostres pensaments no són com el meus pensaments”. Dit a Pere tardaner a entendre com ell sol...

 Els nostres passos van dirigits amb sorpresa inclosa a fer un acte de FE davant del Pessebre. Atenció que no ens deixéssim portar d’una alenada de records religiosos de la nostra infantesa. No és l’emoció d’aquells records que vam servar en el joiell del tirar endarrere. És ben bé a l’inrevés: Ara veiem de grans allò que aleshores estava embolcallat amb uns Nadals de xics. Ara hem de descobrir les pregoneses que suposa el Nadal d’enguany. Un Nadal de grans i de persones que han caminat i madurat fins a mantenir una FE que ho convulsiona tot. Déu a tocar de cor! Diguem-ho amb Pau, que ha passat davant i que ha fet camins que nosaltres no sabem fer encara: “D’ara en endavant no sóc jo qui visc, sinó que és Crist qui viu en mi”. Això que ho sabem d’oïdes, ara ho podem afirmar pels camins de la FE. “Confieu en el Pare i confieu en mi”, diu Jesús. No el varen entendre. L’entenem nosaltres?  Estem en el bon camí? O bé encara haurem d’esperar a “donar el pas” pel bon camí. Atura’t un moment, deixa que la fe hi digui la seva...

 Això és el camí d’Advent, que vol dir que ve, que s’apropa, que ens pot portar a un adveniment i esdeveniment. No hi ha grandesa més alta que flectar els genolls davant d’un nascut de poc. Ara se’m descabdellen aquelles precioses paraules que utilitzem a la litúrgia de Nadal: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa gloria”. Vers tu!

 Nadal és una altra cosa! Deixem l’encesa de llums, deixem el Black Friday, deixem l’enlluernament. Allò nostre demana silenci, quietud, posar l’ànima a flor de mans. Demana un acte de FE esplendent, suposa un guiatge insospitat però real. És un camí de passes gairebé de puntetes, esbalaïdes... Silenci que Jesús ens somriu, a la falda de sa mare. Hi ha una constel·lació de somriures i la pau esclata!

 Apresseu-vos que ens delim per iniciar el camí d’Advent.

 Sóc qui vaig o bé és Ell qui ve?  La cosa té el seu encant. Una mica com a la trobada (ara, joiosa!) amb els deixebles d’Emaús. Havien marxat decebuts i ara Jesús els explica tots els evangelis a doll i ja sabem com acaben les coses. Refan el camí, ara portats pel vent de l’Esperit i porten als companys la sentor de presències noves que desclouen tot un seguit de Glories i Al·leluies i de Marana-tha. Ho creues això? I Jesús li diu al desconcertat Felip: “Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans”. “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. Ai, Felips...

Afanyem-nos que el camí l’hem de fer junts. Per als menys entesos el Vaticà II va parlar de sinodalitat en l’Església. Ho explico: “sin- (=amb), odalitat (=caminar) Tots Germans. Tutti fratelli. Vers una amistat social. Ai, Francesc, si et seguíssim al teu pas arribaríem molt lluny. Ens retrobaríem als peus de Jesús Nat. Una Església Poble de Déu que fa via:.. Aquest serà el Nadal més preuat...

Ara us recordo com hem d’iniciar la marxa vers Jesús a partir del tres diumenges darrers que ens seran boies o monjoies de camí:

1.- Cal ser previsors. Previsors vol dir provisors. No serà fàcil. Portem les motxilles amb el pes discret, ni massa ni poc. Cal preveure contingències. En diem viàtic que ve de via. També dels caminants se’n diuen viadors. Són les vitualles per mantenir-nos en forma, de bon caminar. Assenyats. Què ens pot ajudar a caminar: Paraula i Vida  similars. Una estoneta per immersions en la Paraula.

2.-Cadascú posi en joc els seus “talents. Ben motivats, per estirar forces de flaquesa. Sabent d’on partim, on anem i les possibilitats-capacitats.finalitats per un millor rendiment. Confiant en que la gràcia serà d’allò més abundant per donar rendiment. I repartir d’allò que ens en sobra per a aquells que els costa seguir el pas...

3.- Es tracta de fer, de ben fer. Ja sabem el secret. Fer mans i mànegues per fer agradable la nostra companyia. Els petits detalls no es perden mai. Jesús els té com a fets a Ell mateix. Saber conviure, és viure i bon viure que oferim als altres. Serà la nostra petita oferta que deixarem als peus del petit Infant. No tenim ni or ni pedreies...

Omplim de diumenge els dies feiners. No fem el salt de diumenge en diumenge. Això no és seguir l’any litúrgic. Cada dia és Pasqua o és Nadal. Aquí hauríem de posar el nostre interès, el nostre intent d’enguany. No deixar buits els dies de cada dia. L’any litúrgic és celebrar bo i caminant fer que “neixin flors a cada instant”. La jornada viscuda per presentar-la com a ofrena a Déu que s’hi emmiralla. Que tinguem un Advent digne del millor Nadal que hàgim viscut fins ara! “Per Jesús ens ve la vida, exultem, germans!” Adorar a fons i viure la joia més gran, això, res més.

 P. Josep Mª Balcells.

Primera setmana d’Advent, 29 de novembre del 2020.  Sabadell

diumenge, 22 de novembre del 2020

Homilia del diumenge 22/11/2020

DÉU  REUNÍ  TOTES  LES  COSES  EN  CRIST

 Dèiem... –escaient mot!- ...que en lligar l’ahir amb el demà ens suggeria el record de que estem seguint tot un curs d’evangelització, és a dir: prenent consciència de que pelegrinem per o a través de l’Any Litúrgic... Justament avui “fem el cim”. Amb la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món.

Tornem sobre la significació de constituir un conjunt amb els tres evangelis dominicals últims, que ara arriben a “fer el ple” del capítol 25 de Mateu. I són tres paràboles que sintetitzo així: Cal ser assenyats, previsors, perquè en el camí de la vida hi ha més imprevistos (“rèmores i entrebancs” de la col·lecta) dels que ens podem imaginar, i cal tenir prompta la resposta de previsió a tots els qüestionaments que ens sobrevinguin. Més: hem de conscienciar-nos del talents rebuts i de la confiança que Déu ens fa, encomanant-nos els “seus” béns, a fi de poder treure’n el major rendiment. (Dues consideracions: es tracta dels talents reconeguts i agraïts i també dels “per conèixer”, que mai sabrem del què som capaços de fer, car tota la vida és creixement i descoberta afegida... I arribem al tercer evangeli, el d’avui, que és una superparàbola. No és res més que una suposada anticipació –profètica, si voleu- del que “seria” l’escenificació del “dia del Senyor”, tothom aplegat davant del “tron gloriós del Fill de l’home”. La típica separació a dreta i esquerra: bons i no bons. Sorpresa a dues bandes! I un meravellós secret desvelat: fem atenció, perquè ara va d’assaig i vindrà dia que aniria de veres! Sorpresa als dretans; bé, mitja sorpresa: serem judicats per les atencions ofertes al  mateix Jesús directament, sense ser-ne massa conscients: ja que tot el que feu a qui sigui, en definitiva, recau en Jesús, a qui representen tots els beneficiats per les accions de “misericòrdia”. Quan donaves queviures a Càritas, quan donaves un got d’aigua a un assedegat que trobaves pel camí; quan deixaves roba sobrera als “drapaires d’Emaús”; quan visitaves aquell malalt presencialment o bé li enviaves un whatsapp; quan et dolies i et manifestaves  en favor dels presos; quan, en suma, acollies en la multiforme manera possible: bé somrient, bé mirant amb afecte darrere la mascareta; quan ajudaves a trobar el bon camí al que anava foraviat... Tots –oh sorpresa i revelació!- tots eren pura representació nogensmenys que de Jesús. Ho fèieu de bon cor, però no éreu conscients de fer-ho vis-a-vis al mateix Jesús. Aquest és el gran secret, el gran principi evangèlic: tot i tots en el Tot que és Jesús. Digues-li comunió dels sants, misteri de la xarxa reticular sistèmica que ho engloba tot i tots. Centre, Unió, Recapitulació de tot en Crist. Punt omega, principi i fi de tot, alfa i omega de tots els qui porten el cognom de cristians. “Veniu, beneïts del meu Pare, entreu, preneu possessió del Regne que us tenia preparat des de tota l’eternitat. Allí hi haurà finalment, després de totes les dilacions pandèmiques, les grans abraçades. Feliços i benaurats! Misericòrdia feta a tercers, és misericòrdia que es fa a Jesús! Misteri sense mascareta!

De les sorpreses de més mal pair de l’altre cantó us les ben estalvio. Allí hi ha les noies esvalotades que no toquen ni quarts ni hores. Allí hi ha els ganduls i els temorencs que no saben arriscar i que malmeten oportunitats a desdir. Allí hi ha els que no van saber “jugar” fent el salt de l’àngel i no van saber passar dels necessitats al mateix Jesús, receptor i referent de totes les misericòrdies...

És l’hora de fer les síntesis. Tota paràbola amaga/ desvela una significació en la que hem de pouar personalment i anant trient paletades de terra  fins a arribar a on passa la veta d’aigua fontal. Cadascú cava, excava, aprofundeix i personalitza allò que Déu vol dir-li personalment. Qui tingui oïdes que escolti...

Tot lliga, una cosa n’explica una altra, ramells de significats que es fan l’ullet els uns als altres. El secret més preuat –i va d’advertiment!-: Jesús és el referent concernit en tota cosa, persona, esdeveniment, momentum. Tot ve de Crist, passa per Crist i a Crist s’encamina.  Llegia les respostes a una enquesta que es va fer fa temps, preguntant: “Resumeixi allò d’essencial que la seva fe viu i expressa”. És interessant llegir les respostes tretes de la vida, perquè són fruit de les experiències i hi parla més el sentir que el raonar, més el cor que la ment. La major part d’ells posen Jesús en el centre de llur fe. Un afirma que “no sé res de Déu que no em vingui de Jesús”. Molts parlen del procés fet, des de la suposada fe d’infants; algú diu que era més religió apresa que no pas fe. Van anar fent una desconstrucció, a voltes dolorosa, perquè els semblava que l’entarimat s’esfondrava, fins a recuperar com a referent primordial -sentit i viscut- l’únic Senyor, Jesucrist. S’explica un dient que “la meva fe d’avui es redueixi a una sola paraula –la Paraula- que és també una persona: Jesucrist. I això s’ha esdevingut d’una manera gradual i silenciosa, sense cap esforç especial per part meva, tan gratuïtament, com si fes honor al que diuen que és la fe: una gràcia. Creure per a mi és “tenir confiança”. Confio en Jesucrist . Confio en Jesús de Natzaret, l’home que va viure en un moment precís de la història. Confio en el profeta que va denunciar la injustícia, que va anatematitzar la riquesa, l’odi i l’opressió; que es va fer solidari dels odiats, dels oprimits i dels pobres, i que va anunciar la llibertat i l’amor. Crec que tot això feia trontollar l’ordre establert pels injustos i també pels dogmàtics, moralistes i ritualistes del seu temps i que per això fou acusat i condemnat a mort”.

“Crec que, en assumir lliurement aquesta mort sense indult, Jesús va alliberar els homes del mal, i confio que ara els allibera amb la seva vida. No veig la resurrecció com un esdeveniment “històric”, però sí com un fet “real”: el fet d’un home que, tot i haver mort, viu sempre, que roman present en totes les èpoques i és contemporani de tots els homes, més enllà dels anys breus de la seva existència terrenal. I confio també que aquest home no morirà mai més (Rom 6, 9). Confio només en el Déu de Jesucrist, en el Déu que es manifesta en Ell: el Pare de Jesucrist i de tots nosaltres; un Pare sense paternalisme i sense voluntat de poder, amb una paternitat generosa i oberta, respectuosa i nodridora de la llibertat dels seus fills. Confio que, amb Jesucrist, he passat de la tirania de la llei a la llibertat de la gràcia (Rom 6, 14) i que, per damunt de la lletra envellida dels legalismes, hi ha un esperit que em deslliga de tots mena d’esclavatge. Confio que per damunt dels manaments de Déu, hi ha les Benaurances de Jesucrist, la seva veritable moral: un missatge que no “obliga” a res, però exigeix molt; un programa que lluny de ser un codi estricte, és una proposta inesgotable i, en definitiva, una bona notícia revolucionària amb capacitat per transformar l’home i canviar el món. Crec que la veritat no està tancada sobre ella mateixa. Crec que la veritat encara està a mig fer, i com som els homes els cridats a completar-la, a anar-la construint de mica en mica per mitjà de l’amor (Ef 4, 15). Crec que la injustícia, l’odi i el desamor són el mal i el pecat que dificulten la tasca, però confio que, en l’esforç i la il·lusió de portar-la a terme, tots els homes poden ser solidaris”. (No he pogut sostreure’m de copiar aquesta experiència que fa sentor de gran autenticitat i jo la trobo adequada per enaltir Jesús com a Rei-Pastor-Referent-Causa-Motor-Promotor-Principi-Meta-Sentit-Tot en Déu Pare i amagat en els “misericordiats”. El papa Francesc que entén tant d’evangeli ens va proposar tot un any sobre la Misericòrdia, que volia que aquesta característica essencial de l’Evangeli fos la pràctica permanent en tots els anys litúrgics que es fan i es desfan. En tota la gamma d’obres de misericòrdia –no ho oblidem- hi ha amagat el mateix Senyor i Mestre. Acabat aquest any, cal començar amb vigoria de gràcia el nou recorregut. Ànims i endavant! M’abelleix concloure aquest tram viscut acompanyats i acompanyant, amb una poesia del nostre benamat bisbe Casaldàliga: “Nuestra hora: “Es tarde/ pero es nuestra hora// Es tarde/ pero es todo el tiempo/ que tenemos a mano/ para hacer el futuro// Es tarde/ pero somos nosotros/ esta hora tardía// Es tarde/ pero es madrugada/ si insistimos un poco. Ànims,doncs, i a començar amb bon peu. Hi ha molt a descobrir i  gaudir-ne!

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist , Rei de tot el món, 22 nov. 2020 Sabadell

dissabte, 14 de novembre del 2020

Homilia del diumenge 15/11/2020

ATREVEIX-TE  A  CRÉIXER (crescere aude)

 Amb lectura directa a la Bíblia, vis a vis, en l’evangeli de Mateu, com a entrada a la nova paràbola que ens toca glosar avui, i com a enllaç amb la del diumenge passat, hi trobem un “semblantment”: això ens porta a fer una lectura al estil de la passada, en la què destacàvem el seny com a saviesa a l’hora d’estar preparades, previsores, les noies per al banquet de noces. Avui estem en un altre relat simbòlic en el què la saviesa la posarem en la gestió dels talents (literalment, una fortuna descomunal!), és a dir, els béns de diners de tota mena del Senyor, lliurats a l’administració de persones de tota confiança del senyor, de l’amo. Curiosament, la lectura habitual que s’ha fet d’allò a administrar ja no són diners, sinó que ha passat a ser les capacitats de la persona i així el tema recau en l’aspecte de l’educació personal, és a dir el desenvolupament de totes les potencialitats de la intel·ligència i caràcter. Tinc davant un llibre de José Antonio Marina que, amb ell, inicia un conjunt d’orientacions de llarg abast de cara als pares i que la titula Biblioteca UP que significa Universidad de Padres. La iniciarà precisament amb aquest volum intitulat: “La educación del talento”. L’autor té consciència viva de proposar un projecte singular, probablement únic. Evidentment, farà referència directa al desenvolupament del nen, adolescent; però això no exclou que pugui dir i molt directament al creixement com a persones dels presumptament educadors que han de seguir educant-se sempre, si volen donar la talla d’autèntics educadors. Es tracta de fer créixer esponerosament la vida, perquè fructifiqui i doni de sí tot allò que l’educació amaga en el seu si de potencialitats. Encara més, avui hem entrat en una vessant nova de tipus “empresarial” on es parla de caça talents, Head humting i de think tanks, que -d’entrar-hi- ens desvirtuaria  l’intent precís de la paràbola. Marina ens diu que “La Humanitat es reinventa en cada nen. En cada ser humà  la tendresa maternal, la cura atenta  i exigent, la cooperació de la societat aprofiten l’energia irrefrenable amb què cada nen neix, i reconstrueixen en ell aquesta transfiguració de la biologia en cultura”. Si, a més de les dotacions naturals, hi afegim en el nostre context d’educació cristiana, tot el què signifiquen les capacitats derivades de la fe, de la comunió en la naturalesa participada de Déu, aleshores la capacitació esdevé també singular i única. Fruit d’un treball conjunt de natura i gràcia. L’assumpció de l’estil evangèlic del viure i del conviure, aquest és el repte descomunal a què estem posats, petits i grans, en el predi de la fe. Esdevenir cada vegada amb més intensitat i profunditat fills en el Fill, germans en el nostre Germà Gran, Jesús. Aquest és el capital-base a fer fructificar, nogensmenys! L’essencial, a ulls del cor, no ho oblidem pas!

Deixem que Marina defineixi el que creu que és el talent. “És la intel·ligència pràctica o exitosa. És la intel·ligència en acte, resolutiva, val a dir, que resol els problemes i avança amb resolució. Inclou la idea d’excel·lència, de consecució, d’eficàcia. Com sigui que hi ha moltes intel·ligències distintes – de parla, de científiques, d’atlètiques, de relacionals, d’autoconeixement, de pregonesa en el mirar i admirar- així també hi haurà talents corresponents a cada capacitació. Cadascú d’acord amb les capacitacions pròpies és cridat a fer créixer la personalitat amb gosadia i amb atreviment (aude!). Educar-se és un verb actiu, i tant!

Sabem que som intel·ligència, agudesa en captar, que el vessant emocional té un influx moltes vegades determinant; si manca l’élan vital, i una forta voluntat i motivació; si la creativitat no ens assisteix; si no sabem adaptar-nos a un ambient i tenir enginy per plantejar-nos preguntes ensems que respostes, si no sabem ser constants en el fer i en el mantenir, en el joc de prova-error-prova, no serem capaços de mantenir una personalitat amb intel·ligència generadora, executiva i avaluadora... Cadascú ha de trobar la congruència  entre la dotació i el saber trobar el seu propi camí. Tots interessants, tots fructífers, tots estimables. Cadascú anirà brodant el seu ser i el seu fer. D’acord a la diversitat en capacitats. Això configura la diversitat de les situacions de la paràbola: Hi ha qui n’ha de gestionar cinc, qui dos i qui un. Marina ens posa la cita d’un neuròleg: “Cadascú de nosaltres és capaç d’un conjunt increïblement complex d’habilitats i capacitats al llarg de la nostra vida, recreant així la història de l’evolució cultural, gràcies a la plasticitat cerebral”. Un acte de fe ben explícit en l’educació!

Des d’un punt de vista del creixement de les virtuts teologals com a específiques del desenvolupament cristià, això ens portarà a madurar-nos com a cristians. “El progrés (cristià) és la resultant d’unes habilitats infuses, a més de tenir un projecte definit sempre creixent, més un entrenament”. “Som la personificació d’allò que hem après”. “Naixem dependents i anem fent-nos lliures, guanyant capacitats amb el lliure exercici. Ens anem configurant amb Crist com a referent. Ens anem fent (en realitat som fets, ai, aquestes passives tan actives!) a partir de la confiança i de la sublimació del deure viscut com a dret. També les virtuts teologals són hàbits que un consolida. Hi ha tota una cultura evangèlica. Sovintejar la lectura religiosa dels evangelis i demés, ens permet anar configurant una manera de ser, un estil de veure-viure la realitat i les abismals pregoneses del misteri de la vida. A mesura que un va caminant, descobreix que la felicitat és una conseqüència i no una finalitat. La confiança en un mateix ens permetrà tenir seguretat i ens permetrà estendre el do de la confiança als altres. Això posa un pont per on flueixen les bondats de cadascú. Això obre el camí a l’optimisme en la relació i -d’una manera més endinsada- en la compassió. La nostra relació amb Déu, a través de Jesucrist, és fonamental. La imatge del Déu de Jesús condiciona les imatges d’un mateix i la de l’altre. Hem de implantar l’avaluació del nostre obrar, a base de reflexió; això d’una manera habitual per desfer i poder refer camins recorreguts. La dimensió de la humilitat és bàsica, perquè haurem de reconèixer marrades i per demanar perdó per les intrusions en vedats aliens... No hi ha vida social i comunitària sense saber “mirar” des de l’altre. Aquesta atenció és molt dificultosa, perquè hem d’haver après a estar, a ser empàtics. Que mai per mai no substituíssim un mitjà per una finalitat, així com una finalitat sense els mitjans per acaronar-la i perseguir-la. 

Prenent el Catecisme de l’Esglèsia catòlica com a vademècum del creixement de la persona cristiana a través de l’expandiment de les facultats i de les capacitats derivades del baptisme, podríem fer un rccorregut educatiu per la seva tercera part titulada “La vida en el Crist. Llegim en els preàmbuls. Número 1694: “Incorporats al Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist, i així participen en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i en unió amb Ell, els cristians poden ser imitadors de Déu com a fills estimats, conformant els propis pensaments, les paraules i les accions als mateixos sentiments que tingué Jesucrist  i seguint els seus exemples”. I el següent: 1695: “Justificats en el nom del Senyor Jesucrist  i en l’Esperit del nostre Déu, santificats i sants per vocació, els cristians han esdevingut el temple de l’Esperit Sant. Aquest Esperit de fills els ensenya a pregar el Pare i, havent-se fet la “seva vida”, els fa actuar per donar els fruits de l’Esperit, amb la pràctica de la caritat. Guarint les ferides del pecat, l’Esperit Sant ens renova interiorment per una transformació espiritual. Ens il·lumina i ens enforteix per viure com a fills de la llum en tota mena de bondat, de justícia i de veritat”. I encara el número 1696: “El camí del Crist porta a la vida, un camí contrari porta a la perdició”. La paràbola evangèlica dels dos camins sempre és present en la Catequesi de l’Església. Significa la importància de les decisions morals per a la nostra salvació. Hi ha dos camins, el de la vida i el de la mort; però entre ells hi ha una gran diferència. En la Catequesi és important demostrar amb tota claredat el goig i les exigències del camí del Crist”. La catequesi de la “vida nova” en Ell haurà de ser la catequesi: 1.- de l’Esperit Sant; 2.- de la gràcia; 3.- de les benaurances; 4.- del pecat i del perdó; 5.- de les virtuts humanes (sobretot les cardinals); 6.- de les virtuts cristianes (les teologals); 7.- Del doble manament de la Caritat; 8.- Eclesial en el sentit de compartir béns en la comunió dels sants.

“La referència primera i última d’aquesta catequesi serà sempre Jesucrist mateix, com a camí, veritat i vida. Contemplant-lo en la fe, els cristians poden esperar que el Crist realitzi en ells les seves promeses, i que, estimant-lo amb l’amor amb què Ell els ha estimat, siguin capaços de fer les obres que corresponen a la dignitat de la vida cristiana”.

Les reflexions sobre la rendició de comptes és tan òbvia que la deixo a la vostra consideració en el benentès de la diversitat de treball i dels resultats. Cadascú rep el premi d’acord a les capacitats exercitades i posades en joc. El mateix premi és do, regal!

 P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXXIII de durant l’any, 15 de novembre del 2020.  Sabadell

dissabte, 7 de novembre del 2020

Homilia del diumenge 08/11/2020

TOT  JO  TINC  SET  DE  VÓS,  DÉU  MEU

 Aquesta vegada us proposo de fer un recorregut que englobi les notes escripturístiques que com a vectors conflueixen en la consideració de que estem finalitzant el transcurs de l’Any Litúrgic. Es tracta de veure les línees de força que se superposen o fan trena: de tres, una. Així descobrirem que l’Any Litúrgic no és tan sols una suma de diumenges, i –àdhuc molt més de setmanes- que volen descriure com anem prenent consistència en el viure evangèlic de cada dia. La litúrgia i la vida i en la vida. A seqüència de l’Any Litúrgic “els homes són empeltats en el misteri pasqual del Crist pel baptisme,  morts amb Ell, sepultats amb Ell, ressuscitats amb Ell; reben l’esperit de fills adoptius, pel qual clamen: Abbà Pare. Després de la vinguda de l’Esperit Sant, “l’Església no ha parat de reunir-se per celebrar el misteri pasqual; llegint el que es referia a Ell en totes les Escriptures, celebrant l’Eucaristia en la qual es fa present la victòria i el triomf de la seva mort, i donant alhora gràcies a Déu pel seu do inefable en el Crist Jesús, “a lloança de la seva glòria” per la virtut de l’Esperit Sant. De fet aquesta obra tan gran, amb la qual Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre  a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu i per Ell dona culte al Pare Etern. Amb raó, doncs, la litúrgia es considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en el qual, per mitjà de signes sensibles, se santifica i es causa la santificació de l’home, d’acord amb la naturalesa de cada un, i tot el Cos místic de Jesucrist o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament. Per això, tota celebració litúrgica, com a obra del Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és eminentment acció sagrada, l’eficàcia de la qual no es pot comparar ni en dignitat ni en grau a cap altra acció de l’Església.  L’Eucaristia encén  i porta els fidels a la caritat esperonadora del Crist. Per tant, la gràcia ens ve de la litúrgia i sobretot de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella glorificació de Déu on s’encaminen, com a fi, totes les altres obres de l’Església. Per tant, es demana que els fidels siguin conduïts a la participació plena, conscient i activa en les celebracions litúrgiques, que els exigeix la naturalesa de la litúrgia, i a la qual, en virtut del baptisme té dret i obligació el poble cristià”.

L’ Any litúrgic és un recorregut no tan sols per escenaris bíblics que anirien passant com qui viatja a través de passatges inconnexos, per bé que bells i provocadors,  sinó que descriuen una trama lineal que és història de salvació personal i comunitària, síntesi dels dos misteris més importants: el de l’Encarnació –cicle de Nadal i el de la Redempció –cicle de Pasqua, oferts i participats pels batejats, que portaran a una consciència viva que Déu ens visita i que nosaltres el visitem, mitjançant la presència i acció santificadora de l’Esperit Sant en el dia a dia... Amb aquesta consciència -més que percepció- d’un camí que anem fent i de finalitats més o menys acomplertes, vers el punt omega del nostre pelegrinatge anual. Crist, camí, veritat i vida, viscuts al llarg d’un any de gràcia. Tot és exercici de culte: la vida mateixa oferta a Déu. És celebració i oferiment, lloança, acció de gràcies, comunió en Crist, pregària universal, goig i pau.

Passarem ara a concretar els trets que marquen  unitat en aquests tres diumenges (millor setmanes -cal aquesta consciència de que cada dia és Pasqua!) diumenges finals d’aquest any litúrgic que transcorrerem aquest mes de novembre: hi ha una accentuació sobre la saviesa com a fruit terminal dels aprenentatges que hem anant fent aquesta anyada litúrgica concreta. Hi ha com un bell himne a la saviesa com a coronació d’un camí i treball fets en el dia a dia. Saviesa per nom seny. Serem acompanyats també per les darreries (tot el capítol 25) de l’evangeli de Mateu, torsimany aquesta anyada o cicle. Successivament se’ns presentaran la paràbola de les deu noies, assenyades unes i no previsores unes altres. A continuació ponderarem com hem gestionat els bens i talents que Déu ens havia confiat; i acabarem amb l’escenificació del final de tots els temps on es farà una valoració terminal sobre el que han (hem) fet en la nostra vida, la qual ens permetrà descobrir el gran secret del viure com a acolliment i de com allò fet als germans, de fet –inesperadament!- es feia al mateix Jesús. Un evangeli premonitori per fer-ne “el credo que ha de donar sentit a la vida cristiana”. Desvelada serà aquesta vinculació entre Crist i tots els petits i els descartats, que constitueixen -en definitiva- l’acompliment de les benaurances en la pròpia vida. Tots tres fragments que aclareixen com hem de viure el seguit de la nostra vida quotidiana. Seny, ser talentosos i saber les vinculacions entre Crist Cap i tots els membres. Seran la gran lliçó que ens permetrà de recomençar el nou any litúrgic sabent quina és la lliçó fonamental a aprendre en un aprenentatge pràctic i en el fet de “picar pedra” cada dia. Així en reemprendre vigorosament el nou camí amb l’Advent novell (22 de nov.); ens hi acompanyarà el nou evangelista, Marc. Tota la condensació feta durant aquest transcurs del curs 19-20 serà un “ploure sobre mullat”. Mai es parteix de zero.  Encara, a més, hem de subratllar que en aquests dies finals llegim Pau que ens parlarà amb l’epístola primera  als de Tessalònica i amb la dels cristians de Corint com serà el moment final després de la resurrecció. La mort serà vençuda per la participació en la mort i resurrecció de Crist, quan “Déu serà tot en tots”. Objecte final de tants anys de litúrgia i vida! Preludi de la Celebració de la Festa triomfant de l’Anyell (Apocalipsi)

Ara centrem-nos en el teixit de les lectures pròpies d’aquest diumenge, 8 de novembre. Tot ell està centrat en el desig de trobar Déu. “El teu anhel continu és la teva veu contínua. Si deixes d’estimar callarà la teva veu, callarà el teu desig” (Desitjar amb avidesa és per a Agustí el camí de l’evangeli)  La saviesa és precisament la condensació d’aquest sedejar de trobar Déu en l’entramat de la vida. Jesús ens va advertir que si volíem endinsar-nos en un àmbit de pregària havíem de posar en acció aquestes actituds: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca , troba; i a qui truca, li +obren”. Això troba una condensació-pregària en el salm 62. Quina bellesa d’anhelant recerca i fondal repòs! “Aquesta és la paraula, clara i única de la meva ànima, Senyor: set. Set física, quasi animal, que crema les meves entranyes i asseca la meva gorja... La set que s’imposa a tots els altres desitjos i s’avança a tota altra necessitat... Aquest és el meu desig de vós, Senyor. Set en el cos i en l’ànima. Set de la vostra presència, de la vostra visió, del vostre amor. Set de Vós. Set de les aigües de la vida, que són les úniques que poden portar el descans a la meva ànima resseca” (Cerco el vostre rostre. Pregar amb els salms. Carlos G. Vallés). Hi ha tot una aroma de lirisme en l’evocació de la saviesa. Pensar en el joc d’endevinar una presència que es deixa trobar. Que no és tan fruit d’una recerca anhelant com d’una troballa a peu de porta, bo i esperant-nos. Ens dirà assenyadament que “pensar-hi sempre, ja és tenir l’enteniment madur. La saviesa és Déu al paladar del cor... Assaborit, gustós, inefable.

L’evangeli és una peça per emmarcar: En partir per a acollir el Rei que ve delirós a fer el banquet de noces es prepara temps i lloc. Cal preveure contingències, “entrebancs i rèmores”. Les torxes ben proveïdes d’oli. Les mateixes preparacions ja són rebuda anticipada. Les assenyades, previsores, les que posen en els càlculs dels imprevistos una petita demora i tardança possibles. Van ben proveïdes. No poden compartir reserves, no seria suficient per a totes deu. Han d’anar endarrere a fer provisions. Faran tard. No seran, ai, reconegudes! Vetlleu, doncs (=deducció lamentable). Us ho dic amb tota veritat (=afirmació contundent): “No us conec”. Quin esgarip! Ens hi anava el Regne de Déu. Perdut irremeiablement. Estiguem alerta. És paràbola. És advertiment. Encara som a temps. El seny és part de la nostra definició, ens ho diu Vicens Vives.  Quin niu de reflexions –àdhuc polítiques- no m’ha portat la lectura del capítol XI: “Els ressorts psicològics col·lectius” de la Notícia de Catalunya! El seny, si fos prevalent... Cal, però, no caure en l’oposat: la rauxa, la rebentada, el tot o res. Avui aquesta és preponderant. Seny equival a ponderació, a previsió, equanimitat, sensatesa, prudència, que és la primera i més globalitzadora de les virtuts cardinals. Només llegint ponderadament totes les etimologies sobre la prudència o el seny podríem conjuntar tot un cos de propostes morals i espirituals, socials i polítiques, també. Pandèmia a la política, també. A vosaltres la paraula! Quina sort poder-la compartir en un diàleg aclaridor, benefactor també.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge (setmana) XXXII de durant l’any, 8 de novembre de 2020.  Sabadell