ATREVEIX-TE A
CRÉIXER (crescere aude)
Amb lectura directa
a la Bíblia, vis a vis, en l’evangeli de Mateu, com a entrada a la nova
paràbola que ens toca glosar avui, i com a enllaç amb la del diumenge passat,
hi trobem un “semblantment”: això ens porta a fer una lectura al estil de la
passada, en la què destacàvem el seny com a saviesa a l’hora d’estar
preparades, previsores, les noies per al banquet de noces. Avui estem en un
altre relat simbòlic en el què la saviesa la posarem en la gestió dels talents
(literalment, una fortuna descomunal!), és a dir, els béns de diners de tota
mena del Senyor, lliurats a l’administració de persones de tota confiança del
senyor, de l’amo. Curiosament, la lectura habitual que s’ha fet d’allò a
administrar ja no són diners, sinó que ha passat a ser les capacitats de la
persona i així el tema recau en l’aspecte de l’educació personal, és a dir
el desenvolupament de totes les potencialitats de la intel·ligència i caràcter.
Tinc davant un llibre de José Antonio Marina que, amb ell, inicia un conjunt
d’orientacions de llarg abast de cara als pares i que la titula Biblioteca UP
que significa Universidad de Padres. La iniciarà precisament amb aquest volum
intitulat: “La educación del talento”. L’autor té consciència viva de proposar un
projecte singular, probablement únic. Evidentment, farà referència directa al
desenvolupament del nen, adolescent; però això no exclou que pugui dir i molt
directament al creixement com a persones dels presumptament educadors que han
de seguir educant-se sempre, si volen donar la talla d’autèntics educadors. Es
tracta de fer créixer esponerosament la vida, perquè fructifiqui i doni de sí
tot allò que l’educació amaga en el seu si de potencialitats. Encara més, avui
hem entrat en una vessant nova de tipus “empresarial” on es parla de caça
talents, Head humting i de think tanks, que -d’entrar-hi- ens desvirtuaria l’intent precís de la paràbola. Marina ens diu
que “La Humanitat es reinventa en cada nen. En cada ser humà la tendresa maternal, la cura atenta i exigent, la cooperació de la societat
aprofiten l’energia irrefrenable amb què cada nen neix, i reconstrueixen en ell
aquesta transfiguració de la biologia en cultura”. Si, a més de les
dotacions naturals, hi afegim en el nostre context d’educació cristiana, tot
el què signifiquen les capacitats derivades de la fe, de la comunió en la
naturalesa participada de Déu, aleshores la capacitació esdevé també singular i
única. Fruit d’un treball conjunt de natura i gràcia. L’assumpció de l’estil
evangèlic del viure i del conviure, aquest és el repte descomunal a què estem
posats, petits i grans, en el predi de la fe. Esdevenir cada vegada amb més
intensitat i profunditat fills en el Fill, germans en el nostre Germà Gran,
Jesús. Aquest és el capital-base a fer fructificar, nogensmenys! L’essencial, a
ulls del cor, no ho oblidem pas!
Deixem que Marina
defineixi el que creu que és el talent. “És la intel·ligència pràctica o
exitosa. És la intel·ligència en acte, resolutiva, val a dir, que resol els
problemes i avança amb resolució. Inclou la idea d’excel·lència, de consecució,
d’eficàcia. Com sigui que hi ha moltes intel·ligències distintes – de parla, de
científiques, d’atlètiques, de relacionals, d’autoconeixement, de pregonesa en
el mirar i admirar- així també hi haurà talents corresponents a cada capacitació.
Cadascú d’acord amb les capacitacions pròpies és cridat a fer créixer la
personalitat amb gosadia i amb atreviment (aude!).
Educar-se és un verb actiu, i tant!
Sabem que som
intel·ligència, agudesa en captar, que el vessant emocional té un influx moltes
vegades determinant; si manca l’élan vital, i una forta voluntat i motivació; si
la creativitat no ens assisteix; si no sabem adaptar-nos a un ambient i tenir
enginy per plantejar-nos preguntes ensems que respostes, si no sabem ser
constants en el fer i en el mantenir, en el joc de prova-error-prova, no serem
capaços de mantenir una personalitat amb intel·ligència generadora, executiva i
avaluadora... Cadascú ha de trobar la congruència entre la dotació i el saber trobar el seu propi
camí. Tots interessants, tots fructífers, tots estimables. Cadascú anirà
brodant el seu ser i el seu fer. D’acord a la diversitat en capacitats. Això
configura la diversitat de les situacions de la paràbola: Hi ha qui n’ha de
gestionar cinc, qui dos i qui un. Marina ens posa la cita d’un neuròleg:
“Cadascú de nosaltres és capaç d’un conjunt increïblement complex d’habilitats
i capacitats al llarg de la nostra vida, recreant així la història de
l’evolució cultural, gràcies a la plasticitat cerebral”. Un acte de fe ben explícit
en l’educació!
Des d’un punt de
vista del creixement de les virtuts teologals com a específiques del
desenvolupament cristià, això ens portarà a madurar-nos com a cristians. “El
progrés (cristià) és la resultant d’unes habilitats infuses, a més de tenir un projecte
definit sempre creixent, més un entrenament”. “Som la
personificació d’allò que hem après”. “Naixem dependents i anem fent-nos
lliures, guanyant capacitats amb el lliure exercici. Ens anem configurant amb
Crist com a referent. Ens anem fent (en realitat som fets, ai, aquestes
passives tan actives!) a partir de la confiança i de la sublimació del deure
viscut com a dret. També les virtuts teologals són hàbits que un consolida. Hi
ha tota una cultura evangèlica. Sovintejar la lectura religiosa dels evangelis
i demés, ens permet anar configurant una manera de ser, un estil de veure-viure
la realitat i les abismals pregoneses del misteri de la vida. A mesura que un
va caminant, descobreix que la felicitat és una conseqüència i no una
finalitat. La confiança en un mateix ens permetrà tenir seguretat i ens
permetrà estendre el do de la confiança als altres. Això posa un pont per on
flueixen les bondats de cadascú. Això obre el camí a l’optimisme en la relació
i -d’una manera més endinsada- en la compassió. La nostra relació amb Déu, a
través de Jesucrist, és fonamental. La imatge del Déu de Jesús condiciona les
imatges d’un mateix i la de l’altre. Hem de implantar l’avaluació del nostre
obrar, a base de reflexió; això d’una manera habitual per desfer i poder refer
camins recorreguts. La dimensió de la humilitat és bàsica, perquè haurem de
reconèixer marrades i per demanar perdó per les intrusions en vedats aliens...
No hi ha vida social i comunitària sense saber “mirar” des de l’altre. Aquesta
atenció és molt dificultosa, perquè hem d’haver après a estar, a ser empàtics.
Que mai per mai no substituíssim un mitjà per una finalitat, així com una
finalitat sense els mitjans per acaronar-la i perseguir-la.
Prenent el
Catecisme de l’Esglèsia catòlica com a vademècum del creixement de la persona cristiana
a través de l’expandiment de les facultats i de les capacitats derivades del
baptisme, podríem fer un rccorregut educatiu per la seva tercera part titulada
“La vida en el Crist. Llegim en els
preàmbuls. Número 1694: “Incorporats al
Crist pel baptisme, els cristians són morts al pecat, però vius per a Déu
en Jesucrist, i així participen en la vida del Ressuscitat. Seguint el Crist i
en unió amb Ell, els cristians poden ser imitadors de Déu com a fills estimats,
conformant els propis pensaments, les paraules i les accions als mateixos
sentiments que tingué Jesucrist i
seguint els seus exemples”. I el següent: 1695: “Justificats en el nom del Senyor
Jesucrist i en l’Esperit del nostre Déu,
santificats i sants per vocació, els cristians han esdevingut el temple de l’Esperit Sant. Aquest Esperit de fills
els ensenya a pregar el Pare i, havent-se fet la “seva vida”, els fa actuar per
donar els fruits de l’Esperit, amb la pràctica de la caritat. Guarint les
ferides del pecat, l’Esperit Sant ens renova interiorment per una transformació
espiritual. Ens il·lumina i ens enforteix per viure com a fills de la llum en
tota mena de bondat, de justícia i de veritat”. I encara el número 1696: “El
camí del Crist porta a la vida, un camí contrari porta a la perdició”. La
paràbola evangèlica dels dos camins sempre és present en la Catequesi de l’Església. Significa la
importància de les decisions morals per a la nostra salvació. Hi ha dos camins,
el de la vida i el de la mort; però entre ells hi ha una gran diferència. En la
Catequesi és important demostrar amb tota claredat el goig i les exigències del
camí del Crist”. La catequesi de la “vida nova” en Ell haurà de ser la
catequesi: 1.- de l’Esperit Sant; 2.- de la gràcia; 3.- de les benaurances; 4.-
del pecat i del perdó; 5.- de les virtuts humanes (sobretot les cardinals); 6.-
de les virtuts cristianes (les teologals); 7.- Del doble manament de la
Caritat; 8.- Eclesial en el sentit de compartir béns en la comunió dels sants.
“La referència
primera i última d’aquesta catequesi serà sempre Jesucrist mateix, com a camí,
veritat i vida. Contemplant-lo en la fe, els cristians poden esperar que el
Crist realitzi en ells les seves promeses, i que, estimant-lo amb l’amor amb què
Ell els ha estimat, siguin capaços de fer les obres que corresponen a la
dignitat de la vida cristiana”.
Les reflexions
sobre la rendició de comptes és tan òbvia que la deixo a la vostra consideració
en el benentès de la diversitat de treball i dels resultats. Cadascú rep el
premi d’acord a les capacitats exercitades i posades en joc. El mateix premi és
do, regal!
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXXIII de durant l’any, 15 de novembre del
2020. Sabadell
