Homilia del diumenge 22/11/2020

DÉU  REUNÍ  TOTES  LES  COSES  EN  CRIST

 Dèiem... –escaient mot!- ...que en lligar l’ahir amb el demà ens suggeria el record de que estem seguint tot un curs d’evangelització, és a dir: prenent consciència de que pelegrinem per o a través de l’Any Litúrgic... Justament avui “fem el cim”. Amb la Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món.

Tornem sobre la significació de constituir un conjunt amb els tres evangelis dominicals últims, que ara arriben a “fer el ple” del capítol 25 de Mateu. I són tres paràboles que sintetitzo així: Cal ser assenyats, previsors, perquè en el camí de la vida hi ha més imprevistos (“rèmores i entrebancs” de la col·lecta) dels que ens podem imaginar, i cal tenir prompta la resposta de previsió a tots els qüestionaments que ens sobrevinguin. Més: hem de conscienciar-nos del talents rebuts i de la confiança que Déu ens fa, encomanant-nos els “seus” béns, a fi de poder treure’n el major rendiment. (Dues consideracions: es tracta dels talents reconeguts i agraïts i també dels “per conèixer”, que mai sabrem del què som capaços de fer, car tota la vida és creixement i descoberta afegida... I arribem al tercer evangeli, el d’avui, que és una superparàbola. No és res més que una suposada anticipació –profètica, si voleu- del que “seria” l’escenificació del “dia del Senyor”, tothom aplegat davant del “tron gloriós del Fill de l’home”. La típica separació a dreta i esquerra: bons i no bons. Sorpresa a dues bandes! I un meravellós secret desvelat: fem atenció, perquè ara va d’assaig i vindrà dia que aniria de veres! Sorpresa als dretans; bé, mitja sorpresa: serem judicats per les atencions ofertes al  mateix Jesús directament, sense ser-ne massa conscients: ja que tot el que feu a qui sigui, en definitiva, recau en Jesús, a qui representen tots els beneficiats per les accions de “misericòrdia”. Quan donaves queviures a Càritas, quan donaves un got d’aigua a un assedegat que trobaves pel camí; quan deixaves roba sobrera als “drapaires d’Emaús”; quan visitaves aquell malalt presencialment o bé li enviaves un whatsapp; quan et dolies i et manifestaves  en favor dels presos; quan, en suma, acollies en la multiforme manera possible: bé somrient, bé mirant amb afecte darrere la mascareta; quan ajudaves a trobar el bon camí al que anava foraviat... Tots –oh sorpresa i revelació!- tots eren pura representació nogensmenys que de Jesús. Ho fèieu de bon cor, però no éreu conscients de fer-ho vis-a-vis al mateix Jesús. Aquest és el gran secret, el gran principi evangèlic: tot i tots en el Tot que és Jesús. Digues-li comunió dels sants, misteri de la xarxa reticular sistèmica que ho engloba tot i tots. Centre, Unió, Recapitulació de tot en Crist. Punt omega, principi i fi de tot, alfa i omega de tots els qui porten el cognom de cristians. “Veniu, beneïts del meu Pare, entreu, preneu possessió del Regne que us tenia preparat des de tota l’eternitat. Allí hi haurà finalment, després de totes les dilacions pandèmiques, les grans abraçades. Feliços i benaurats! Misericòrdia feta a tercers, és misericòrdia que es fa a Jesús! Misteri sense mascareta!

De les sorpreses de més mal pair de l’altre cantó us les ben estalvio. Allí hi ha les noies esvalotades que no toquen ni quarts ni hores. Allí hi ha els ganduls i els temorencs que no saben arriscar i que malmeten oportunitats a desdir. Allí hi ha els que no van saber “jugar” fent el salt de l’àngel i no van saber passar dels necessitats al mateix Jesús, receptor i referent de totes les misericòrdies...

És l’hora de fer les síntesis. Tota paràbola amaga/ desvela una significació en la que hem de pouar personalment i anant trient paletades de terra  fins a arribar a on passa la veta d’aigua fontal. Cadascú cava, excava, aprofundeix i personalitza allò que Déu vol dir-li personalment. Qui tingui oïdes que escolti...

Tot lliga, una cosa n’explica una altra, ramells de significats que es fan l’ullet els uns als altres. El secret més preuat –i va d’advertiment!-: Jesús és el referent concernit en tota cosa, persona, esdeveniment, momentum. Tot ve de Crist, passa per Crist i a Crist s’encamina.  Llegia les respostes a una enquesta que es va fer fa temps, preguntant: “Resumeixi allò d’essencial que la seva fe viu i expressa”. És interessant llegir les respostes tretes de la vida, perquè són fruit de les experiències i hi parla més el sentir que el raonar, més el cor que la ment. La major part d’ells posen Jesús en el centre de llur fe. Un afirma que “no sé res de Déu que no em vingui de Jesús”. Molts parlen del procés fet, des de la suposada fe d’infants; algú diu que era més religió apresa que no pas fe. Van anar fent una desconstrucció, a voltes dolorosa, perquè els semblava que l’entarimat s’esfondrava, fins a recuperar com a referent primordial -sentit i viscut- l’únic Senyor, Jesucrist. S’explica un dient que “la meva fe d’avui es redueixi a una sola paraula –la Paraula- que és també una persona: Jesucrist. I això s’ha esdevingut d’una manera gradual i silenciosa, sense cap esforç especial per part meva, tan gratuïtament, com si fes honor al que diuen que és la fe: una gràcia. Creure per a mi és “tenir confiança”. Confio en Jesucrist . Confio en Jesús de Natzaret, l’home que va viure en un moment precís de la història. Confio en el profeta que va denunciar la injustícia, que va anatematitzar la riquesa, l’odi i l’opressió; que es va fer solidari dels odiats, dels oprimits i dels pobres, i que va anunciar la llibertat i l’amor. Crec que tot això feia trontollar l’ordre establert pels injustos i també pels dogmàtics, moralistes i ritualistes del seu temps i que per això fou acusat i condemnat a mort”.

“Crec que, en assumir lliurement aquesta mort sense indult, Jesús va alliberar els homes del mal, i confio que ara els allibera amb la seva vida. No veig la resurrecció com un esdeveniment “històric”, però sí com un fet “real”: el fet d’un home que, tot i haver mort, viu sempre, que roman present en totes les èpoques i és contemporani de tots els homes, més enllà dels anys breus de la seva existència terrenal. I confio també que aquest home no morirà mai més (Rom 6, 9). Confio només en el Déu de Jesucrist, en el Déu que es manifesta en Ell: el Pare de Jesucrist i de tots nosaltres; un Pare sense paternalisme i sense voluntat de poder, amb una paternitat generosa i oberta, respectuosa i nodridora de la llibertat dels seus fills. Confio que, amb Jesucrist, he passat de la tirania de la llei a la llibertat de la gràcia (Rom 6, 14) i que, per damunt de la lletra envellida dels legalismes, hi ha un esperit que em deslliga de tots mena d’esclavatge. Confio que per damunt dels manaments de Déu, hi ha les Benaurances de Jesucrist, la seva veritable moral: un missatge que no “obliga” a res, però exigeix molt; un programa que lluny de ser un codi estricte, és una proposta inesgotable i, en definitiva, una bona notícia revolucionària amb capacitat per transformar l’home i canviar el món. Crec que la veritat no està tancada sobre ella mateixa. Crec que la veritat encara està a mig fer, i com som els homes els cridats a completar-la, a anar-la construint de mica en mica per mitjà de l’amor (Ef 4, 15). Crec que la injustícia, l’odi i el desamor són el mal i el pecat que dificulten la tasca, però confio que, en l’esforç i la il·lusió de portar-la a terme, tots els homes poden ser solidaris”. (No he pogut sostreure’m de copiar aquesta experiència que fa sentor de gran autenticitat i jo la trobo adequada per enaltir Jesús com a Rei-Pastor-Referent-Causa-Motor-Promotor-Principi-Meta-Sentit-Tot en Déu Pare i amagat en els “misericordiats”. El papa Francesc que entén tant d’evangeli ens va proposar tot un any sobre la Misericòrdia, que volia que aquesta característica essencial de l’Evangeli fos la pràctica permanent en tots els anys litúrgics que es fan i es desfan. En tota la gamma d’obres de misericòrdia –no ho oblidem- hi ha amagat el mateix Senyor i Mestre. Acabat aquest any, cal començar amb vigoria de gràcia el nou recorregut. Ànims i endavant! M’abelleix concloure aquest tram viscut acompanyats i acompanyant, amb una poesia del nostre benamat bisbe Casaldàliga: “Nuestra hora: “Es tarde/ pero es nuestra hora// Es tarde/ pero es todo el tiempo/ que tenemos a mano/ para hacer el futuro// Es tarde/ pero somos nosotros/ esta hora tardía// Es tarde/ pero es madrugada/ si insistimos un poco. Ànims,doncs, i a començar amb bon peu. Hi ha molt a descobrir i  gaudir-ne!

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de nostre Senyor Jesucrist , Rei de tot el món, 22 nov. 2020 Sabadell