DE NOU
A PUNT PER
A FER “CAMÍ”
Germans/es: Any Litúrgic Nou, Vida Evangèlica Nova.
A la Comunitat dels
primers cristians se’ls anomenava: Els del “Camí del Senyor”. Ho podreu trobar
fins a gairebé una desena de vegades al llibre dels Fets dels Apòstols. Pau un
militant i activista dels fariseus, que se les van tenir amb Jesús fins que el
van veure executat ni que fos pel poder forani (tot s’hi val per fer
desaparèixer el que els fustigava per les seves exigències de cara als
senzills. Uns aprofitats, d’un moralisme vacu). No en tenia prou i va
aconseguir patents i llicència per poder empresonar tots els del Camí del
Senyor de Damasc. El mateix Jesús Ressuscitat i viu per sempre, segons ho
comenta ell mateix, el va adreçar cap el “Bon Camí”. Coses de la vida! I de
desencaminador el va fer entusiasta del Bon “Camí del Senyor”. Mireu com
canvien les persones que van d’esmolada fe! Els diu als de Corint: “Anheleu els dons
més grans. Ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt! I els
posa a continuació l’himne del camí de
l’amor. Tot el capítol 13 que seria bo que ens el fessin memoritzar
cordialment, vull dir no per paraules sinó amb afectes: és allò de “la caritat
és pacient,bondadosa...” Que ha fet posar els ulls en blanc als últims romàntics,
que es creuen que va de afectes només...
Quina més honrosa
definició de cristià que la de ser “caminant”. Si no ens falla la memòria,
recordeu allò de Machado: “se hace el camino al andar”. La cosa ve de lluny:
Jesús es defineix com a CAMÍ en cerca de la VERITAT, la de veres-veres que és
la que ens menarà a la VIDA. Ho trobareu afiligranat en el deixeble que va
intimar més amb Jesús. Aquells entranyables capítols on Jesús s’acomiada llargament, sense que no
pot deixar-los... (Jn 14, 6). Capítols 13 fins al 17 ).
Això ens ho hem de
repetir a sacietat, ara sobretot en el temps d’ADVENT que avui l’encetem amb el
goig a flor de llavis. Temps que és un camí
que ens portarà al millor final, transformador de les nostres atrafegades vides
plenes de res i buides d’allò substancial. Ho direm i ho cantarem un munt de
vegades: “Veniu i adorem-lo”: això és Advent-Nadal-Reis i tot el seu misteri
que no desplau als menuts i que és el millor goig per als adults amb cor
d’infants. Tot plegat un encaminar-nos vers la paradoxa; aquesta és la
ultimitat del nostre caminar: Reconèixer en la tendra petitesa d’un NADÓ, el
que és el Creador i Re-Creador de tota la nissaga humana. O estem bojos o hi ha
una altra bogeria que no podrem mai entendre: Déu fet home, perquè els homes
puguin arribar a condividir grums de divinitat. El misteri de l’ENCARNACIÓ! Déu
apropat a tots els petits, mentre siguin petits i s’ho creguin. Les savieses de
Déu, qui les pot entendre i assumir? Som nosaltres que li diem a Déu que les
coses no poden ser com Ell les pensa i ens les mostra com regalada Realitat.
Diu Déu: “Els vostres camins no són com els meus camins, els vostres pensaments
no són com el meus pensaments”. Dit a Pere tardaner a entendre com ell sol...
Els nostres passos
van dirigits amb sorpresa inclosa a fer un acte de FE davant del Pessebre.
Atenció que no ens deixéssim portar d’una alenada de records religiosos de la
nostra infantesa. No és l’emoció d’aquells records que vam servar en el joiell
del tirar endarrere. És ben bé a l’inrevés: Ara veiem de grans allò que
aleshores estava embolcallat amb uns Nadals de xics. Ara hem de descobrir les
pregoneses que suposa el Nadal d’enguany. Un Nadal de grans i de persones que
han caminat i madurat fins a mantenir una FE que ho convulsiona tot. Déu a
tocar de cor! Diguem-ho amb Pau, que ha passat davant i que ha fet camins que
nosaltres no sabem fer encara: “D’ara en endavant no sóc jo qui visc, sinó que
és Crist qui viu en mi”. Això que ho sabem d’oïdes, ara ho podem afirmar pels
camins de la FE. “Confieu en el Pare i confieu en mi”, diu Jesús. No el varen
entendre. L’entenem nosaltres? Estem en
el bon camí? O bé encara haurem d’esperar a “donar el pas” pel bon camí.
Atura’t un moment, deixa que la fe hi digui la seva...
Això és el camí
d’Advent, que vol dir que ve, que s’apropa, que ens pot portar a un
adveniment i esdeveniment. No hi ha grandesa més alta que flectar els genolls
davant d’un nascut de poc. Ara se’m descabdellen aquelles precioses paraules
que utilitzem a la litúrgia de Nadal: “Us lloem, us beneïm, us adorem, us
glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa gloria”. Vers tu!
Nadal és una altra
cosa! Deixem l’encesa de llums, deixem el Black Friday, deixem l’enlluernament.
Allò nostre demana silenci, quietud, posar l’ànima a flor de mans. Demana un
acte de FE esplendent, suposa un guiatge insospitat però real. És un camí de
passes gairebé de puntetes, esbalaïdes... Silenci que Jesús ens somriu, a la
falda de sa mare. Hi ha una constel·lació de somriures i la pau esclata!
Apresseu-vos que
ens delim per iniciar el camí d’Advent.
Sóc qui vaig o bé
és Ell qui ve? La cosa té el seu encant.
Una mica com a la trobada (ara, joiosa!) amb els deixebles d’Emaús. Havien
marxat decebuts i ara Jesús els explica tots els evangelis a doll i ja sabem
com acaben les coses. Refan el camí, ara portats pel vent de l’Esperit i porten
als companys la sentor de presències noves que desclouen tot un seguit
de Glories i Al·leluies i de Marana-tha. Ho creues això? I Jesús li diu al
desconcertat Felip: “Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara
en farà de més grans”. “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i
encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. Ai, Felips...
Afanyem-nos que el
camí l’hem de fer junts. Per als menys entesos el Vaticà II va parlar de
sinodalitat en l’Església. Ho explico: “sin- (=amb), odalitat (=caminar) Tots
Germans. Tutti fratelli. Vers una amistat social. Ai, Francesc, si et seguíssim
al teu pas arribaríem molt lluny. Ens retrobaríem als peus de Jesús Nat. Una
Església Poble de Déu que fa via:.. Aquest serà el Nadal més preuat...
Ara us recordo com
hem d’iniciar la marxa vers Jesús a partir del tres diumenges darrers que ens
seran boies o monjoies de camí:
1.- Cal ser
previsors. Previsors vol dir provisors. No serà fàcil. Portem les motxilles amb
el pes discret, ni massa ni poc. Cal preveure contingències. En diem viàtic que
ve de via. També dels caminants se’n diuen viadors. Són les vitualles per mantenir-nos
en forma, de bon caminar. Assenyats. Què ens pot ajudar a caminar: Paraula i
Vida similars. Una estoneta per
immersions en la Paraula.
2.-Cadascú posi en
joc els seus “talents. Ben motivats, per estirar forces de flaquesa. Sabent
d’on partim, on anem i les possibilitats-capacitats.finalitats per un millor
rendiment. Confiant en que la gràcia serà d’allò més abundant per donar
rendiment. I repartir d’allò que ens en sobra per a aquells que els costa
seguir el pas...
3.- Es tracta de
fer, de ben fer. Ja sabem el secret. Fer mans i mànegues per fer agradable la
nostra companyia. Els petits detalls no es perden mai. Jesús els té com a fets
a Ell mateix. Saber conviure, és viure i bon viure que oferim als altres. Serà
la nostra petita oferta que deixarem als peus del petit Infant. No tenim ni or
ni pedreies...
Omplim de diumenge
els dies feiners. No fem el salt de diumenge en diumenge. Això no és seguir
l’any litúrgic. Cada dia és Pasqua o és Nadal. Aquí hauríem de posar el nostre
interès, el nostre intent d’enguany. No deixar buits els dies de cada dia.
L’any litúrgic és celebrar bo i caminant fer que “neixin flors a cada instant”.
La jornada viscuda per presentar-la com a ofrena a Déu que s’hi emmiralla. Que
tinguem un Advent digne del millor Nadal que hàgim viscut fins ara! “Per Jesús
ens ve la vida, exultem, germans!” Adorar a fons i viure la joia més gran,
això, res més.
P. Josep Mª
Balcells.
Primera setmana
d’Advent, 29 de novembre del 2020.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada