“SORTIR A L’ENCONTRE
DEL VOSTRE FILL”
La paraula Encontre està carregada d’humanitat i referida a Jesús, ara Infant, ens l’embolcalla de divines transparències. Un somriure que ens porta a altres expressions sollevades, ai! No ens hi retraiem, que per fer-lo possible i deliciosament desitjable, Déu s’ha vestit dels nostres parracs i se’ns ha atansat i fet accessible en la petitesa d’un nadó, per tal d’omplir-nos d’una insòlita interposició que ens fa germans, amics, amats i tot allò de més preciós que hi ha en el nostre con-viure. Déu s’ha fet un de nosaltres -oh misteri indicible!- a fi de que nosaltres ens féssim semblants, parents, familiars, amics d’Ell! L’Advent es fusiona amb el Nadal i propicia una càlida abraçada, una besada continguda. Ara, entenc les “besades,” de persones que evidencien així els seus sentiments mes íntims... Hi ha sentiments i sentiments, cadascú se sap els propis. Salvem la intimitat de tothom amb un respecte cautelós i digne.
Els nostres Germans Ortodoxes tenen una festa -de les de ressò entre ells- que conté molts quirats nadalencs. És la festa pròpia de l’ENCONTRE, que ells en diuen de “papantos” i fa referència evangèlica a la Presentació de l’Infant Jesús al Temple, amb una significació que l’hauríem de subratllat també nosaltres. És el passatge del sant Trobament del vell profeta Simeó i la també profetessa Anna, tots dos cridats o conduïts per l’Esperit Sant, per poder tenir el goig doble de veure i sostenir el Nen Infant en els seus braços i de l’exultació profètica dels seus cors. Del passatge evangèlic ens en resta un himne que el cantem -a entrada de nit- com a resum i penyora del nostre viure de cada dia. Nunc dimittis. “Ara Senyor, deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau, tal com li havíeu promès (li tenia promès l’Esperit Sant a Simeó que veuria acomplerts els seu anhels, els desitjos més profunds: veuria el Messies abans de ser reconegut, temps a venir) i per capir la pregonesa de la significació d’aquest Esdeveniment. I prorrompria en paraules profètiques dolces i doloroses. També Maria hi pren l’aire i rol maternal de la Dolorosa...: “Els meus ulls –magnificats- han vist el Salvador, que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles: (llum auroral)que es reveli a totes les nacions, Glòria (esplendorosa) d’Israel, el vostre poble”. En aquest “Encontre” hi ha contingudes totes unes redescobertes experiències, que jo les trobo subratllades en el llibre : “Vers una espiritualitat dels sentits” de José Tolentino Mendonça (Fragmenta). Fareu bé de fer-hi una bona immersió. Us obrirà horitzons en l’àmbit del que avui se’n diu la intel·ligència emocional. Ja hi tornarem a pleret el diumenge després a tocar de Nadal.
No em puc treure de la imaginació l’escena de les Floretes de sant Francesc, el poverello d’Assís, en les intuïcions a Greccio, en el que fou el primer Pessebre Vivent de la història, agombolant el diví Infant i cantant nadales o ninous... I els nostres rústics pessebres que no ens hi manquin a qualsevol calaixera... Són una invitació a obrir els nostres afectes, íntimes ressonàncies. Per què Nadal ens desperta el millor de nosaltres? Deu ser perquè ens retorna a una altra infància segellada per la fe que començava a fer un camí de per vida...
No puc pensar en la pregonesa pròpia dels successius ENCONTRES amb Jesús, Mestre i Bon Pastor, que figuren al meu llibre de la vida de Fe, sense anar als llindars de l’Exhortació Apostòlica del papa Francesc “La Joia de l’Evangeli”, on reporta una cita del primer escrit del papa Benet XVI, l’encíclica “Déu és Caritat”, que comença així: “Déu és amor, i qui roman en l’amor, roman en Déu i Déu en ell. Aquestes paraules de la primera carta de Joan expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i la consegüent imatge de l’home i del seu camí. A més a més , en aquest verset, Joan ens ofereix, per dir-ho així, la formulació sintètica de l’existència cristiana: “Nosaltres hem conegut l’amor de Déu i hem cregut en Ell”.
“Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No és comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per un encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i amb això, una orientació definitiva. En el seu evangeli Joan havia expressat aquest Esdeveniment, amb aquestes paraules: “Tant va estimar Déu el món que va lliurar el seu Fill únic, per tal que tots els qui creuen en Ell tinguin Vida eterna”. La fe cristiana posant l’amor al centre, ha accentuat allò que era el nucli de la fe d’Israel, donant-li al mateix temps una nova profunditat i amplitud (cita el doble manament). I doncs ja que és Déu qui ens ha estimat primer (I Jo 4, 10), ara l’amor ja no és solament un “manament”, sinó la resposta al do de l’amor, amb el qual ve al nostre Encontre”. Diu el papa Francesc: “La societat tecnològica ha aconseguit de multiplicar les ocasions de plaer, però troba molt difícil engendrar la Joia. Puc dir que els goigs més bonics i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de les persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També recordo la genuïna alegria d’aquells qui, fins enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De formes variades, aquestes joies beuen a la font de l’amor sempre més gran de Déu, que se’ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l’evangeli, citades suara, més amunt. Afegeix: “Nomes gràcies a aquest trobament – o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat (=egocentrisme). Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”.
Aquests són dies plens de tendreses. En un món “guerrer”, poc espai hi ha per obrir-nos a una super-sensibilitat que hauria d’amarar les nostres relacions i els nostres més ardits lligams afectius. No us ressonen les paraules amb que vàrem iniciar aquest Advent: “tot allò que feu a un d’aquests més petits m’ho feu a mi?”. Que totes les nostres relacions humanes posades en joc en el fer de cada dia tinguin besllums d’Encontres i esdevinguin veritablement Esdeveniments en Persona subrogada, interposada. Així farem un Advent ple de Nadals menuts, concrets, que faran acció i presència amigables, amants. Serà com una sembra de “flors a cada instant”. Les Trobades personalitzades demanen consciència de a qui i de què. Maria de Betània ho va saber interpretar pla bé: Jesús en digué: l’únic necessari. Acollir-lo amb preuat amor! Per contra Felip és advertit: “Tant de temps que estic amb tu i encara no em coneixes?”
Ramon Llull ho va entendre molt bé, esplèndidament en el seu Llibre d’Amic e Amat. Diu: “Digues, foll, per quina cosa pots ser més semblant al teu Amat? Respongué: Per entendre i estimar amb totes les meves forces els capteniments del meu Amat (206) O bé: “Per l’amor especial que l’Amic tenia a l’Amat, estimava més el bé comú que el bé especial, per tal que comunament el seu Amat fos conegut, lloat i desitjat” (162). Encara: “Demanaren a l’Amic de qui era. Respongué: -De l’Amor. /-De què ets? -D’amor. /–Qui t’ha engendrat? –Amor. /–On vas néixer? –en Amor. /-Qui t’ha nodrit? –Amor. /-De què vius? –D’Amor /-Com et dius? –Amor. /-D’on vens? –D’amor. /-On vas? A Amor. /On ets? -En Amor. / -Tens més que l’Amor? –Respongué: -Sí, culpes i danys contra el meu Amat. /-Hi ha perdó en el teu Amat? –L’Amic va dir que en el seu Amat hi havia misericòrdia i justícia, i per això el seu estatge era entre temor i esperança” (97).
P. Josep Mª Balcells.
Setmana segona d’Advent, 13 – 20 de desembre de 2020. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada