Homilia del Nadal del 2020

NO  ENS  DEIXEM  PRENDRE  EL  NADAL  NADAL

Aquest any l’hivern ha envaït pràcticament tot el curs de les distintes estacions i hi ha una gelor com mai. Els últims reductes de la taula familiar d’un cert i mínim Nadal les confinacions l’han deixat ben trastocat. Es nota una invasiva pandèmia de contorns afilats. Una -diguem-ne pandèmia espiritual ha estès un agrisat mantell d’indiferència ambiental; i s’han apagat àdhuc les últimes estrelles de Nadal en places i carrers... Tanmateix, per contraposició, es retalla l’essencialitat més pura del Nadal d’abans. Un Nadal de pocs que esdevé, per això més íntim, reviscut, compartit. D’entre tantes despulles que no hi manqui l’anada al Betlem de la nostra fe amorosa, ardorosa. Així preservarem concentrat el Nadal de Maria i Josep i el nostre de sempre... Bon, bell Nadal que ens enamora de més en més, de pur que el sentim i gaudim. Visca el goig, visca la joia, penyores del Nadal més retrobat. D’aquest Nadal com de l’alegria que Jesús ens va pronosticar que ningú ens la podrà prendre. Ell en surt vàlid fiador.

Nadal és una fita, se’ns dubte, però és només  un bell començament. Bé, ja ho significa la celebració que és d’un natalici. Tot és fer una parada, felicitar i felicitar-nos, fer una profunda i sentida adoració i reemprendre el “Camí del Senyor”. La litúrgia té això de bo: que no permet una estada llarga, perquè la història continua i és una història singular, en diem història de salvació, que ens ha d’agafar caminant fent història de la bona, petjant la realitat de cada dia amb un esperit renovat... La salvació de veritat és la que ens surt a peu de ruta.

Aquests dies els dos únics evangelistes (Mateu i Lluc) que ens narren fets, que són símbols del començament d’un pelegrinatge, que l’anirem acomplint, bo i madurant la nostra condició de creients-creïbles i anirem fent una immersió cultual ( que vol dir no només fer memòria d’un fet passat, sinó viure l’efemèride de la millor manera desitjable: no un calc, sinó el més semblant a l’original, a allò venturós que va succeir dos mil anys endarrere). Si no hi ha l’autèntica experiència novedosa del primer Nadal, passaríem de buit, i de ben poca cosa serviria la celebració. La litúrgia és actualització, és tornar al fet i assistir-hi amb la gràcia de ser el fet únic i compartit des de la renovació dels acords presos, sí, en aitals circumstàncies. Només la fe esdevinguda “amor fidel” ens portarà a dins del misteri. I haurà un acord reviscut i engrandit en la mesura en què tot es basi en un “encontre” entre Déu i cadascú de nosaltres. Meravellats, presos per la mateixa intimitat dels “fets”, reviurem l’ Emmanuel”, Déu en i amb nosaltres. Ens emportem al cor allò viscut al Pessebre vivent.

Les commemoracions d’aquests dies nadalencs porten el perfum de moltes tendreses i redescobertes que ens retornen el gust de la pertinença, de saber-nos seus, de Déu, i de ser-ne renovelladament testimonis enaltidors. L’hem desitjat, l’hem pregat, l’hem trobat, l’hem abraçat, l’hem adorat i ens l’emportem al cor.

Una naixença d’un Déu per fer-se humanament accessible, que ens ha sorprès fent-se un de nosaltres; igual, però ben  diferent. I tant! El serà –hauria de ser- la referència fonamental del nostre viure i conviure. No podem perdre “passada”, perquè una en porta d’altres com a baules d’una cadena interminable. El naixement és un re-naixement amb tota la càrrega d’humanitat i d’humanismes. Aquest dia de Nadal llegirem amb complaença aquesta invitació que ens arriba al cor: “Adona’t, oh cristià, de la teva dignitat, fet ja partícip de la naturalesa divina, no vulguis retornar a la petitesa d’abans. No oblidis el cap i el cos dels quals ets membre. Recorda’t que t’han tret de la potestat de les tenebres i que has estat traslladat al Regne i a la llum de Déu. El sagrament del baptisme t’ha fet temple de l’Esperit Sant: no vulguis fer marxar de tu un estadant tan magnífic ni tornar-te a subjectar a l’esclavitud: és la sang de Crist la que t’ha comprat. Pren consciència, recorda’t, sigues conscient, atenció.  Aquestes són les actituds fonamentadores, per Simone Weil, de la persona madura per poder entrar en el secret i en el misteri de tota cosa i de tota persona. Diu ella: “l’atenció purificada és ja de per sí tota ella oració”. Som pel que tenim de poder d’atenció. És com un bisturí que aprofundeix, que entra entranya endins, que ens revela la realitat amagada de tot. La realitat no és l’escorça visible. És la filigrana que roman amagada; allí hi ha la deu de l’ésser. En la col·lecta del diumenge passat dèiem: “Feu que els qui, per l’anunci de l’àngel, hem conegut l’Encarnació de Jesucrist, el vostre Fill”. Conèixer segons la cultura hebrea té una profunditat que va molt més enllà de saber, de tenir idea. Només “sap” veritablement aquell que ha fet una experiència immersiva que engloba totes les capacitats i se centra en un trobament existencial que abraça totes les facetes d’intus-legere (de llegir des de dins), psicològiques, emocionals, intuïtives, creatives, interrelacionades.  Ai, i què poc coneixement que tenim de tot; menys encara  d’allò que hem vist epidèrmicament. S’hi adiu això al que en diem l’actitud empàtica. “Tocar” per dins. Si no deixa “marca”, i profunda, en realitat “no ho sabem”. Avui acostumats a imatges fugisseres, superficials hem d’estar advertits de que si no “demorem” no sabem en realitat de veritat. D’aquí que avui s’ha posat de moda el mindfulness (=atenció plena) que és una tècnica instrumental per habituar-nos a aturar-nos encalmadament posant la fletxa intencional en la diana que hàgim escollit. Romandre, seria el terme just. Allò que diu Joan de l’estreta vinculació entre el cep i les sarments.

Un punt d’atenció de la que dèiem suara l’hem de posar en l’expressió l’encarnació. Aquesta paraula ens pot distreure de capir-la, fins on és mínimament desitjable. Encarnar-se vol dir fer-se humà. I fer-se humà, què difícil que ens pot ser d’entendre-ho. Què és l’home? Què ets tu? Qui soc jo? Si conèixer-se un mateix ja és el desideràtum socràtic, què podrem intuir si ho diem de Jesús, Déu i home a la vegada? Aquesta és la nostra fe. No hi ha fe sense amor. Ambdós han de créixer a l’uníson. És una reiterada experiència, encara més, aplicant-la a un nadó! No ens deixéssim portar només per la tendresa que suscita la vista d’un petitó. Imatge visible del Déu invisible. El Nadal el vivim en una sedimentació d’experiències d’anys i anys que ens ajudaran a configurar-ne la d’enguany. No comencem de zero, de cap de les maneres! Hi ha un llibre que es titula encertadament “Un Crist adult per Nadal” d’un biblista molt connotat Raymond E. Brown. En l’Infant hi hem de veure com sintetitzat ja tot el transcurs de l‘evangeli, el Mestre adult que ens ha alliçonat, que en ha obert a la percepció del Regne al qual hem estat cridat. No podem tenir una mirada infantil i menys infantilitzada.  En tot cas hauria de ser la de l’infant del qual és el Regne de Déu Ser senzill com va dir el Mestre perqu a ells se’ls revela el Regne; els nets de cor, els misericordiosos. En fi, aplegueu totes les benaurances en un pomell i anem a deixar-lo als peus de Jesús, davant l’encanteri de la seva Mare, tota ella una esplèndida benaurança! Isabel ja li ho va cantar a frec de cor i de besada: Benaurada tu que has cregut!

Començàvem  advertint-nos que no ens deixéssim prendre o perdre -pitjor- el valor evangèlic del Nadal, en menyscapte de tants oblits i preteriments. Hem de retornar a la puresa del valor del Nadal. Que cada cor sigui un bressol, que fem besada i acaronament del diví Infant. Tot i que encara no sap parlar, escoltem-lo en el silenci. No li fa falta tenir paraules ell que és “Paraula i Vida” ens remorejarà endins, endins calor de vida eterna. El seu silenci aparent el transformarà en un delicat somriure que ho il·luminarà de sobte com albada, com migdia, com captard. Cada moment del dia té paraules que enamoren. Què menys que de la trobada amb Jesús ens en portem “l’amor, el goig, i la pau, també la irrenunciable paciència, la benvolença, la bondat, la fidelitat, la dolcesa i el domini d’un mateix”. Oh, quina alenada de l’Esperit Sant que acompanya tots els feliços “trobaments” d’aquests dies natalicis: Anunciacions, himnes i naixements. “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit” (Ga 5, 22-26). Bo, Felíç, pletòric, joiós Nadal: l’autèntic, el teu propi. Eh, entesos?

P. Josep Mª Balcells

Dies de entre el 23 i el 27 de desembre de l’any 2020. Sabadell