Homilia del diumenge 03/01/2021

                    ENDINSANT-NOS  EN  EL  MISTERI  DE  L’ENCARNACIÓ

El cicle de Nadal obre un espai per a fer unes reflexions el més acurades sobre el gran misteri de la nostra concepció sobre qui és Déu i qui és l’home, bo i cercant les nostres arrels en la persona de Jesucrist en qui nosaltres fem confluir els dos vessants de ser vertader Déu i a la vegada vertader home. Això és una dada de la nostra fe. Ho podem afirmar només a partir de les dades de la nostra fe; de no ser així no podríem entrar-hi, doncs es podrien presentar les dues afirmacions com a inconciliables. Els raonaments vindran només després de l’afirmació capital: Jesús és ensems Déu i Home veritables. Les dades de la fe ens porten a afirmar que hi ha en la Persona de Jesús –única- dues substancies, dues naturaleses: una divina, l’altre humana, concordades inextricablement. En la Confessió de fe litúrgica “llarga” (el Credo dels concilis de Nicea i de Constantinoble) professem que “Jesús per nosaltres els homes i per la nostra salvació, davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria i es féu home”. “Reprenent l’expressió de Joan -“El verb es va fer carn”- l’Església anomena “Encarnació” el fet que el Fill de Déu assumís una naturalesa humana, a fi de dur a terme, per mitjà d’ella, la nostra salvació. L’esdeveniment únic i absolutament  singular de l’Encarnació del Fill de Déu “no significa que Jesucrist sigui  en part Déu i en part home, ni el resultat d’una barreja confusa entre  el diví i l’humà. Es va fer home veritable sense deixar de ser veritable Déu. Jesucrist  és veritable Déu i veritable home: Aquesta veritat de fe, l’Església ha hagut de clarificar-la i defensar-la durant els primers segles contra les heretgies que la falsificaven”. (Catecisme de l’Església Catòlica).

Ens diu Josep Vives en el seu llibre Creure el Credo: “El meu amic J. L. González Faus diu gràficament  que la disputa cristològica significava els corrents permanents de les “heretgies de dretes” i les “heretgies d’esquerres”. Les primeres no saben afirmar Déu, més que a costa de la realitat humana:  Déu, per ser Déu, no podria deixar que Jesús sigui al mateix temps veritablement home amb totes les conseqüències: Jesús tindria només una aparença humana, que en realitat seria només una disfressa o una màscara de Déu. Consegüentment, aquesta gent tendeixen a creure que, per tal que Déu sigui Déu, els homes han de deixar de ser homes, i ser només titelles manipulats per Déu. A l’extrem oposat –i segons com coincident- les heretgies d’esquerres creuen que només es pot afirmar l’home a costa de Déu. Si Jesús és home passible i sotmès a les limitacions humanes, ja no pot ser Déu impassible i infinit. I si els homes tenim veritable responsabilitat i llibertat en aquest món de realitats limitades, ja no es pot admetre la senyoria i la veritable acció de Déu en aquest món”.

“Però el que és absolutament original i singular en la revelació de Déu que se’ns manifesta en el misteri de l’Encarnació és que Déu, sense deixar de ser Déu infinit, etern i impassible, s’ha fet realment solidari de nosaltres i s’ha identificat amb nosaltres en tot el que és propi dels homes, encara que –això sí- sense fer el mal ús que els homes fan dels seus atributs, especialment la llibertat: és a dir “fet en tot igual a nosaltres, menys en el pecat”. Tot el que és veritablement humà, Déu ho ha fet cosa pròpia i seva. És per això que, en l’Encarnació, la “humanitat”, el ser home, se’ns manifesta com quelcom d’una profunditat i d’una dignitat infinites. L’home és veritablement la imatge de Déu, la transparència de Déu, la manifestació de Déu en les condicions de la temporalitat... “En Jesús, Déu ha assumit com a propi tot el que els homes són i fan i pateixen, per bé i per mal... “El nostre Déu és un ésser que pot patir pels homes, i pot fer-se tan solidari amb ells que es fa un d’ells sense deixar, però, de ser Déu. “Tant estimà Déu el món, que li ha lliurat el seu propi Fill, l’únic. La contracara d’això és que Déu dona a l’home una importància i un valor immensos. Es revela aquí la dignitat màxima de l’home i de l’home concret, Jesús de Natzaret fill de Maria, que és presència de Déu mateix com a tal en el nostre món, en condició humana. I, també de tots els homes, en favor dels quals, i amb solidaritat amb els quals, Déu es féu present en Jesús. La conseqüència lúcida i inevitable és la de la primera carta de sant Joan: “No som nosaltres qui hem estimat Déu, sinó que  és Ell qui ha estat primer d’estimar-nos, i ha enviat el seu Fill com a propiciació pels nostres pecats. Si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres hem d’estimar-nos els uns als altres” (I Jo, 4, 10) Una vegada Déu s’ha fet home, tot home és digne de respecte i amor absoluts, perquè és l’objecte de l’amor i la preocupació i la solidaritat del mateix Déu. Quan Jesús dona als seus deixebles el “manament nou” d’estimar-se “tal i com jo us he estimat” no es tracta de remarcar un precepte moral d’importància especial: es tracta del punt absolutament central  i essencial  de tota relació entre Déu i els homes, tal com queda constituïda a partir de l’Encarnació: en ella es manifesta que Déu ha estimat els homes fins a fer-se solidari de tots ells: en endavant, ja només es podrà estimar Déu estimant els homes amb qui s’ha fet solidari: “estimant com jo us he estimat”. (Vives 53, 54).

L’Església canta el misteri de l’Encarnació, així: “Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual subsistint en la condició divina, no cregué haver-se d’aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s’anorreà a si mateix, prenent la condició d’esclau, esdevingut conforme al que són els homes, i, trobat en el seu capteniment com un altre home, s’humilià a si mateix fent-se obedient fins a la mort i mort de creu” (Fil, 2, 5-8)

Ara podríem explicitar uns dels motius que tingué Déu per donar aquest pas insòlit i humanament indesxifrable, Misteri, i Misteri de tots els altres Misteris de Jesús, que en dimanen:  “Per nosaltres els homes i per la nostra salvació davallà del cel i per obra de l’Esperit Sant s’encarnà de la Verge Maria i es féu home”. “Per reconciliar-nos amb Déu”. “Perquè així coneguéssim l’amor de Déu envers nosaltres”. “Per fer-nos participants de la naturalesa divina”. “Perquè esdevinguéssim fills de Déu”. “Perquè prenguéssim consciència de la dignitat humana, de tot home i de tots els homes”. “Per perdonar-nos els pecats”.  “Per fer-nos participants del Regne de Déu”. “Perquè tinguéssim consciència de formar tota la humanitat una sola família”. “Per fer-nos participants de la vida en i amb Déu en el cel”.

Estem ben bé al mig del cicle nadalenc. Ara s’anirà fent present l’Evangeli de sant Joan i com a complementària la primera carta de sant Joan. Convindria, doncs, entrar-hi en allò que posen de manifest les conseqüències del misteri de l’Encarnació. La més singular expressió és que Déu és Amor. I només que Amor. La invisibilitat essencial de Déu s’ha fet visible, tant que Joan parla d’haver-lo sentit, vist, tocat. Se’ns ha presentat com a Paraula plena de comunicació, com a Vida que és viscuda per nosaltres en comunió i és Llum que il·lumina totes les nostres foscors. Així, si caminem a la seva llum, ens permet de saber de Déu és el nostre Pare i que tota estimació donada a qualsevol persona per petita que sigui és estimació donada directament a Déu. Que ensems al Pare ens ha donat coneixença de l’Esperit Sant que és unció i perfum de Déu. Hem conegut l’amor pel fet que Jesucrist ha donat la vida i que nosaltres hi hem de correspondre donant també la vida pels nostres germans. Les necessitats dels altres són adscrites al mateix Crist. L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; Ell ens ha estimat primer. Si ens estimem Ell està en nosaltres, i dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud. Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. La victòria que ha vençut el món és la nostra fe. On hi ha amor no hi ha por, ja que l’amor quan és complet treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por qui no estima Déu plenament. El concili Vaticà II, a més, ens diu categòricament: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat. Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima. Més, encara, el Fill de Déu, per la seva Encarnació, en certa manera s’ha unit amb tots el homes. L’última vocació de l’home és veritablement una sola, és a dir, divina. Hem de sostenir que l’Esperit Sant ofereix a tots la possibilitat, un cop Déu conegut, d’associar-se al misteri pasqual. Tal és i tan gran el misteri de l’home que per als creients és il·luminat per la Revelació cristiana. Nadal endins hi trobarem conjuntament Pasqua i Pentecostès. Feliç Nadal; el Nadal autèntic de veritat, que se’ns farà accessible contemplant com feia Maria.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge II després de Nadal, 3 de gener del 2021.  Sabadell