Homilia del diumenge 10/01/2021

                 EL  RETORN  A  LES  FONTS…

Sí, a les fonts baptismals. A bona part dels creients ens resulta boiròs –no el record (obvi!)- sinó el fet transcendent del nostre baptisme, no valorant la seva capital importància; i això per no haver fet un aprofundiment catequètic específic. En ser impossible en la immediació del moment d’haver de rebre’l, demanaria de poder-lo fer, sobretot ja adults i en situació de pràctica sacramental habitual. Això ja està previst en el que s’anomena el catecumenat d’adults. Tant és així, que en l’Església d’avui hi ha moviments o grups que en fan d’ell com una espiritualitat  pròpia. El Moviment neocatecumenal, els moviments del Baptisme en el Esperit (Pentecostals), per exemple. Per què no formar uns grups que facin del Baptisme una renovació catequètica a fi d’entrar en la seva riquesa fonamental? Això, no dels que es preparen per rebre’l ja en edat ben entrada, que ja ho solen fer, sinó per cristians ja adults –nosaltres!- que es volen  conscienciar més plenament de significacions  baptismals més elaborades, que afecten directament en la vivència de creients. Definits com som pel Vaticà II com a poble de Déu que “té per distintiu la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, al cor dels quals fa estada com en un temple l’Esperit Sant. Té per llei el nou manament d’estimar tal com el mateix Crist ens va estimar (Jo, 13, 34). En fi, té per objectiu el Regne de Déu, començat per Déu mateix aquí a la terra, però que s’ha d’estendre més i més, fins que sigui consumat també per Ell a la fi dels temps, quan Crist que és la nostra vida es manifestarà...” “Amb el nom de laics –nosaltres- s’entenen els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i real del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món”. (Constitució dogmàtica sobre l’Església).

Som cristians inicialment perquè som batejats. El sagrament del Baptisme no és un ritus solament, sinó la base i la font de la gràcia primera i arrel de les consegüents, de la qual en dimanen la identitat de cristians. En el seu conferiment prenem nom i el fet de dir-nos i de sentir-nos “afillats” per Jesús, el qual ens en serà el valedor i el determinant, perquè entrarem en una comunió estretíssima amb Ell per sempre, malgrat les inconseqüències nostres en què podem recaure. Abans hi havia tota una mentalitat “religioso-sacral” de què ens havien de batejar el més aviat possible, urgència per mor d’uns “llims” a evitar (!); àdhuc perquè el fet de no estar batejats podia semblar una indeterminació existencial que havíem d’evitar. (Evito dir-hi expressions que avui serien condemnades per tots els textos del Vaticà II).  Ai, els nostres avis, dels quals en sortien els padrins amb el dret (?) d’imposició del nom, i d’uns deures que quedaven en la inoperància més determinant... Avui, ja van essent menys els qui demanen el baptisme. Son els pares que no ho valoren i que ho descuiden... i ara ja ens trobem que des de la generació posterior a la nostra hi ha un buit d’aquella tradició sacral que no se sent i, per tant, no hi ha peticions per rebre el baptisme. Aquest no pot néixer si no és des d’una consciència del valor que entranya. Opció, per més que no se’n precisen massa les conseqüències vitals.

Avui, som nosaltres els super-adults cristians els qui hauríem de fer revalorar el sagrament del  propi baptisme. Avui, arriba a ser d’una certa urgència promoure grups de catecumenat per a “vells” cristians. De la nova renascuda valoració en podrien derivar uns beneficis pastorals, tant per a nosaltres mateixos com per poder donar relleu àdhuc social a la pertinença a l’Església, a la Comunió dels creients en Jesucrist. Aquest “reset” ens hauria de portar a entendre que el baptisme és la porta d’accés a la gràcia de la comunió amb Crist. Abans estàvem molt condicionats per la percepció prevalent, sinó gairebé única de que el baptisme ens perdonava tots els pecats, sobretot un pecat original que no acabàvem d’entendre massa. És l’Esperit que ens ungeix amb el seu Segell (=marca, caràcter indeleble, arres, unció, DO). S’obre tot l’àmbit esplendorós de la Gràcia!

Juntament amb els sagraments de la Confirmació i de l’Eucaristia formen la tríade dels sagraments d’iniciació cristiana, el que vol dir que haurien de formar el nucli fonamental de la nostra identitat i del sentir-nos com a membres d’una comunitat de vida. Evidentment que la FE és el do més preuat que rebem. Aquesta capacitat de viure com a fills de Déu, incorporats a la filiació de i en Jesucrist, Cap del Cos místic: consepultats en la mort de Jesús (redempció de tota màcula de pecat) i conressuscitats amb Ell (d’aquí pren origen la visió de renaixement en Crist). I els ritus de la nova vesta i del ciri pasqual en els ritus del baptisme en son un bon simbolisme. El baptisme és un sagrament comunitari. Hi va implicada tota l’Església, comunió dels sants. Son els pares i padrins els garants d’una educació cristiana, moltes vegades oblidada.  Entrar en la pastoral postbaptismal suposaria una renovació que anés més enllà de les discretes i a vegades ritualitzades cerimònies de la renovació de les promeses del baptisme. D’unes renúncies més rituals que autèntics compromisos de renovació, que se sol fer en la vetlla del Dissabte Sant.

El sagrament del baptisme no es pot reiterar per mor de ser una inserció indeleble en el teixit de la gràcia fontal en el Crist i en la seva Església. És l’expressió d’una gràcia que s’anticipa a qualsevol mereixement, i que és durable i font d’un seguit de gràcies que ens faculten per iniciar i -en el nostre cas de “catecúmens”- de seguir en els camins de la vida cristiana i evangèlica, conscients, agraïts i seguidors de la vida de Jesús com a referent i també de la seva missió, de crida oberta a seguir-lo del més de prop possible, de forma que en Ell hi trobem el coratge, la fermesa de la nostra identitat, del sentit i motor de la nostra vida feliç com a creients.

Tot això trobaria incentiu  en la tercera epifania o manifestació del cicle de Nadal:l’anada dels pastors a Betlem, la crida dels mags. I és en el Baptisme de Jesús –la tercera- que commemorem avui, on és la Trinitat Santíssima la que ens manifesta que Jesús és el Fill de Déu, el predilecte del Pare que en la seva veu ens dona Jesús com a principi i fonament de la nostra Fe i Vida cristianes. Jesús és la revelació pública de la seva actuació redemptora i sanadora d’una humanitat o poble de pobles que espera la vinguda d’un Messies, profetitzat i realment proper que instaurarà el seu Regne dels creients, dels esperançats i dels estimats i “estimadors” de Déu. Ningú neix cristià, un n’ha d’esdevenir. I són les deus o fonts divines les que ens en donen la certesa i el vigor per fer que el fill d’adopció -que som nosaltres- esdevinguem cada vegada més semblants al model que tenim en Crist, en el qual ens hi hem d’identificar.

El cicle nadalenc que avui arrodonim ens ha de portar, com sempre hem recalcat a una adoració plena de Jesús com a Fill estimat de Déu Pare, ungit de l’Esperit Sant, que l’acompanyarà de nit i de dia en la seva missió de Messies i de Profeta i de Taumaturg. No podem oblidar de cap de les maneres el misteri secret que s’ha palesat a l’hora de la manifestació en el Baptisme de Jesús. És la seva encarnació, en la seva assumpció de la naturalesa humana, sense deixar de ser el Fill primogènit de Déu... Així ho deia amb una certa solemnitat l’apòstol Pau el dia de l’epifania: “El secret és aquest: que, des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles , en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen una mateixa promesa”.

Recordo un religiós nostre avançat en anys i saviesa que tenia permanentment un petit pessebre tot l’any a la taula del seu escriptori, on hi  contemplava una i altra vegada el misteri de l’Encarnació. A la taula o bé millor en el nostre cor seria bo que no ens hi manqués el pessebre on renovem el que varen fer pastors, macs i avui nosaltres, en l’escaiença del baptisme de Jesucrist, en el seu i en el nostre propi: Una profunda adoració i immersió en el misteri de l’Encarnació.  “El qual, Jesús, “per nosaltres i per la nostra salvació, davallà del cel. I, per obra de l’Esperit Sant, s’encarnà de la Verge Maria, i es féu home”. “Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies, per la vostra immensa Glòria”.

P. Josep Mª Balcells.

Baptisme del Senyor,Sabadell 10 de gener del 2021.