Homilia del diumenge 24/01/2021

                            HA  ARRIBAT  L’HORA

 Des d’aquest diumenge l’evangelista Marc ens farà de torsimany per anar entrant en la vida i missió de Jesús. A penes encetat l’evangeli de Marc Jesús pren la torxa encesa pel Baptista que havia estat empresonat i l’evangelista el presenta amb aquesta -diguem-ne- síntesi programàtica de la seva predicació: “Ha arribat l’hora (s’ha complert el temps, en la traducció de la BIC) i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Aquesta entrada emblemàtica ens permetrà d’entrar-hi poc a poc donant valor a cadascuna de les seves expressions. D’aquesta hora se’n diu també “la plenitud dels temps” i en Joan evangelista té unes connotacions com de moments privilegiats. Podríem dir que s’estrenen oportunitats úniques i que demanen una conscienciació molt acurada, perquè s’esdevindran esdeveniments únics. D’alguna manera es condensa tota la història d’Israel i és com si els temps es comencessin de nou en una nova creació que es correspondrà just des del moment de l’encarnació de Jesús fins a la compleció de la seva vida, mort, resurrecció i glorificació. Té un component escatològic, vull dir, que abasta tot el misteri de Jesús, fins a les ultimitats. Seran temps de gràcia sobre gràcia derivats de la seva plenitud i ens interpel·laran personalment a cadascú dels creients. Contrastant la Llei donada per Moisés, amb la nova era, la de “la gràcia i la veritat” pervingudes per Jesucrist. És el que en diem “la nova i eterna aliança” La datació de la història en un abans i un després de Jesucrist seria millor dir-ne en un en que ho englobarà tot, passat, present i futur.

La predicació de Jesús està centrada en el Regne de Déu que és presentat com una revelació i que suposa una visió nova de Déu, que Jesús identificarà amb el Pare i que els deixebles després de la seva experiència, deguda a la intimitat viscuda amb Jesús, l’identificaran finalment en Ell mateix. En destacarà la seva presència ja des d’ara, la seva proximitat i convivència. Concentrada en Jesús, el Mestre demanarà una con-versió. La paraula ens arriba quelcom desgastada i referida a la conversió moral massa exclusivament, quan la significació àdhuc literal vol dir “girar la mirada” vers Jesús, prenent-lo com a mestre i guia i, encara més, com a referent d’una manera de viure similar a la seva. Sabent d’entrada que a Déu no l’ha vist mai ningú, la referència ineludible serà el mateix Jesús, imatge visible de Déu invisible. A qui només hi podrem accedir a través de la fe. Per això diu: creieu en la Bona Nova. Mai arribarem a copsar la pregonesa del misteri de Jesús: que és pròpiament àmbit de la fe, doncs. Es presenta com a Notícia benaurada, nova i sorprenent. Caldrà atansar-hi amb goig com a una invitació que omplirà el cor i tota la persona dels qui hi creguin. El camí de l’eu-angeli (=evangeli) es sintetitza en la identificació amb Crist que és la Gran i determinant Notícia que inaugura uns temps nous i unes oportunitats noves.

 Al llarg del mestratge Jesús emfasitzarà la necessitat d’estar atents a les invitacions que anirà fent per aprofitar la plenitud dels temps que amb Ell se’ns ofereixen. Això posa en relleu les oportunitats d’acollir-lo a Ell i a la seva predicació com si fossin la gran oportunitat de la nostra vida. Acollir-lo a Ell i a la seva missió també que la vol compartir en cadascú de nosaltres.

 Nínive va tenir la seva hora i va saber aprofitar-la. Es va convertir i el Senyor la va salvar. Això és el que celebrarem en el salm responsorial fent-nos ressò de la seva actitud d’esmenar el seu viure. “Feu que conegui, Senyor, les  vostres rutes. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me, perquè Vós sou el Déu que em salveu... compadiu-vos de mi, Vós que estimeu tant!”

En la lectura de la primera carta de Pau als cristians de Corint      es posa en relleu que els moments que vivim ho són de gràcia. En ressaltarà la gran oportunitat present. Hi ha inclòs un sentiment de que estem vivint moments d’alguna manera escatològics, val a dir que són moments pròxims o encaminats, si voleu, a la fi del món. Aquesta fou inicialment la mentalitat de Pau que després corregí, però que ens fa veure la urgència d’obrar en vistes a la plenitud com podrem constatar en la carta als romans: “Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim: ja és hora que us desvetlleu! Ara tenim la salvació més a prop que quan van abraçar la fe”.

“Des d’ara” ens dirà. Exerciteu-vos amb el “com si”, accentuant el sentit de “provisionalitat” amb que hem de viure el que estem vivint. Per ben cinc vegades utilitza aquest expressió “com si...” Recordo la proposta que ens va fer el Prior de Taizé ara farà una bona colla de temps que la titulava més o menys: “La dinàmica del provisional”. Mai com ara seguint els signes dels temps estem vivint en una persistent interinitat. Tot està en un “ja veurem més endavant...”. Estem vivint potser sense ser-ne massa conscients en el “mentrestant”. Res té la consistència de la seguretat, l’imprevist ens guanya a tots. Bon moment per rememorar el que ens digué santa Teresa: “Nada te turbe,/ nada te espante,/ todo se pasa,/ Dios no se muda,/ la paciencia/ todo lo alcanza;/ quien a Dios tiene / nada le falta: / Solo Dios basta”. També ens pot acompanyar el mestre Machado: “Lo nuestro es pasar. Que consona amb allò de Pau: “aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”.

Com podem aprendre a viure en aquests temps nostres on la mateixa pandèmia ens porta al centre mateix de l’evangeli que ens invita doblement a viure el dia a dia o l’ara a l’ara; i en donar valor de relativitat al que ens toca viure ara mateix. No hi ha res de definitiu en el nostre món. Quan ens centrem en el dia a dia anem fent bon camí. Hem de desar els absoluts i els perfeccionismes. No caldria fer cap esforç per ser senzills i humils: la contingència és la nostra marca. La saviesa la tenim a peu de carrer. Només cal calçar-se les sabates del veí i anar obrint camí en un sentit molt de tocar de peus a terra. Vivim moments de fluïdesa, per tant fluïm...

Potser no estaria de més afegir aquestes notes de la saviesa que ens les ofereix l’altre evangelista, Mateu. Valdria la pena de rellegir-les a poc a poc com s’han de fer les coses -diguem-ne- ben fetes. Us poso la cita: (Mt 6, 25-34) esperant que voldreu fer-ne un lectura pausada. S’hi agermanen la poesia amb la saviesa. Tant de bo ens sentíssim  ben acordats amb el seu missatge afí als nostres dies i sempre!

Afegeix Pau a continuació: “Jo voldria que visquéssiu sense neguit”. Tot està sotmès a un procés, a una gradualitat. I el primer pas dona peu a fer-ne un altre. La vista a l’horitzó, però el pas breu, i anar sumant, sense presses que el camí serà llarg i incert, però sense neguitejar-nos. Viure al dia i el dia. I Déu hi faci més que nosaltres! Em revé tota l’estona el poema de Machado. Quina saviesa i que més ben expressada: “Caminante, son tus huellas / el camino y nada más; / Caminante, no hay camino, / se hace camino al andar. / Al andar se hace el camino / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca / se ha de volver a pisar / Caminante, no hay camino / sino estelas en la mar.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge III de durant l’any, 24 de gener del 2021.  Sabadell