Ens trobem tot just començant el nou any litúrgic, on qui ens conduirà com de la mà serà l’evangelista Marc tot al llarg d’aquesta anyada que ara “emprenem”. Dic emprendre perquè cal prendre d’entrada la condició de pelegrins, de caminants per veure si en la companyia del Jesús, narrat per Marc, ens porta a obrir llargues i renovades perspectives evangèliques. Per tant caminants amb un propòsit ben concret: saber i sentir més i més de Jesús, de llavis seus que ens menin a una experiència d’intimitat amb el Mestre. No obstant tot el que acabem de dir, avui no iniciem pròpiament el Camí del Senyor amb Marc, sinó amb l’evangelista Joan com fent una prèvia que ens semblarà de pura lògica, car llegirem una perícopa on se’ns parlarà del “traspàs” de l’Antic al Nou Testament. La figura del Baptista fa com de frontissa, com d’enllaç entre ell, Joan el precursor i el Baptista i el mateix Jesús. Caldria llegir anticipadament fins al final del primer capítol de l’evangelista Joan tots els versets que arrodoneixen l’himne o pròleg (aquest el vàrem llegir dues vegades: per la missa de Nadal i en el diumenge següent abans de la Festa d’Epifania, degut a la importància que té el misteri de l’encarnació per entendre la figura transcendent de Jesús, cabdal, referent indispensable). I això perquè? Joan Baptista és l’introductor en escena de Jesús. Fa, com aquell qui diu, de traspàs del “testimoni” en aquesta cursa que és pròpiament la Història de la Salvació. I ho farà davant de la legació que han enviat els caps de Jerusalem per comprovar si és o no és el Messies. No podem oblidar la gran anomenada que tenia al seu temps la figura del precursor. Presentarà públicament Jesús com el veritable Messies als enviats com “l’Anyell de Déu que lleva els pecats del món”, imatge bíblica que ells la podien entendre, car era celebrada en la tradició profètica, sobretot en el Cant del Servent que assumirà els pecats de tot el poble. (Is 52,12 – 53,1-12) que travessarà després tot el Nou testament fins a l’Apocalipsi, on l’Anyell serà entronitzat i glorificat”. A més i tot, el proclamarà com a Fill de Déu. L’evangeli de Joan, degut a que va ser escrit molt a finals del segle primer ja el presentarà sempre al llarg de tot el seu evangeli com al Déu fet home; i serà ben diferent per exemple Marc on Jesús no vol que sigui presentat com a messies per evitar que ho entenguessin segons era la tradició aleshores, com un Messies polític que contrastaria el poder dels romans...
Centrant-nos ara en el passatge de l’evangeli d’avui veurem com aquesta perícopa va inserida com l’episodi de traspàs dels deixebles del Baptista a esdevenir els primers deixebles de Jesús. L’escena s’origina en la repetició de mostrar a dos dels seus deixebles que Jesús és l’Anyell de Déu. Una crida-invitació explícita de Joan Baptista a adreçar els dos deixebles d’ell a Jesús, cosa que fan i que aprofita Jesús per preguntar-los: Què voleu? I la resposta dels dos és intencionada: On us allotgeu? Jesús els invita d’una forma inesperada: “Veniu i ho veureu”. Hi anaren i s’hi van passar tot el dia! Què va passar en aquestes hores entre Jesús i cadascú d’ells? Què van “veure”, què van experimentar? Només cal veure que -en sortint només- ja fan de “recomanadors” entusiastes. Actuaran com a invitadors de companys i parentela. A Andreu un dels dos li falta temps per avisar al seu germà Simó Pere: “Hem trobat el Messies, que vol dir Ungit”. Les escenes següents són de cooptació vocacional promoguda com una estupenda escampadissa. Què van viure en aquelles hores de convivència i d’intimitat... Joan, que era l’altre dels dos deixebles, en la seva primera Carta parlarà encisat del que seran els moments sovintejats inoblidables amb el Mestre. Així s’expressa: “Us anunciem... allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans”. Quina efusivitat, quina pregona experiència que denoten aquestes expressions fascinants.
Ara és el moment de llegir en la primera lectura d’avui aquestes escenes de la vida dels primers anys de Samuel, del que serà el gran jutge i profeta de l’Antic Testament. El veiem, minyó, a la casa-santuari del Gran Sacerdot Elí. Sabem que la seva mare, Anna, va ser agraciada a través de precs molt sentits demanant a Déu de ser mare, defugint les befes de les altres dones del seu marit. Una vegada més us invito a llegir els tres primers capítols del I Llibre de Samuel on queda inserida l’escena preciosa de avui llegim, d’un candor exquisit. Anna en agraïment a la maternitat concedida lliura a Déu el seu fill que serveix i conviu amb el sacerdot Elí. És emocionant la disponibilitat del noi Samuel i de la promptesa a servir Elí, tot i essent de nit. Aquest meravellós “Aquí em teniu”, coronat després en aquell “Parleu que el vostre servent us escolta”. Aquesta deliciosa escena ve corroborada per aquest salm responsorial que tant el podem aplicar a Samuel com al mateix Jesucrist que deia que el seu aliment era fer la voluntat del seu Pare. D’aquesta promptitud el salmista n’ha fet tot “un himne de lloança al nostre Déu”.
Hi hHi ha tot un seguit de verbs
que dins dels dos contexts queden subratllats i avui se’ns tornen
crida-invitació de tipus vocacional a ser deixebles de Jesús que ens podran
il·luminar en el nostre compartit del “Camí del Senyor”.
MirMireu (ai, la mirada dels que miren amb fe les
circumstàncies de la vida, que saben subratllar només posant els ulls en les
novetats i detalls de la quotidianitat, i els viuen amb els ulls plens de
sorpreses, d’intuicions, d’admiracions! Se senyala una persona que ha de
concentrar totes les mirades. La paraula que conté totes les epifanies, les
manifestacions.
VeniVeniu: predileccions de Déu. Ara que després
de l’Advent sabem la riquesa estremida que hem après tot pregant que vingui el
Senyor esperat, desitjat, gaudit. Totes les grans aventures de l’evangeli
comencen per aquest “veniu” invitador... No forçarà ningú; l’opció serà lliure
o no serà.
VeuVeureu: les experiències d’intimitat, les
entrades en el misteri de la quotidianitat del conviure amb Jesús. Quina
concisió, més elusió, què s’amaga en aquest notar -com de passada- que s’hi
varen estar unes hores només. Quin misteri es trasllueix en no dir allò que
seria impossible de contenir amb dues paraules. Experiència inefable com ho
anirà brodant en tot el seu evangeli. De veres es pot singularitzar com el
deixeble estimat del Mestre.
Aquí em teniu:
disponibilitat en el servei agradós i agraït. La joia de poder servir com a
“donat”, com aquell al qual li és tan senzill posar a disposició allò que un és
i que un pot. “Serviu el Senyor amb alegria” “Perquè ha mirat la petitesa de la
seva serventa que Ell ha fet en mi meravelles”.
Parleu: Parlem: estem a l’escolta de la paraula de
Déu. Sabent discernir quan Déu parla a través dels “signes dels temps”, o quan
ens fa veure més intensament, més personalment en el dia a dia. Cada paraula de
Déu conté tot el seu misteri i és una invitació a fer-hi parada i fonda. Tot el
mestratge de Jesús està en estar atents a tota paraula que surt de la boca de
Déu. Jesús és presentat per Joan com la Paraula creadora i regeneradora que diu
més del que podem percebre si estem pendents... L’atenció com més purificada és
la porta d’accés al gran dedins que conté tota Paraula de Déu. Misteri doble:
en l’atenció i en la Paraula de Déu.
P.Josep P. Josep Mª Balcells
Diumendiumenge II de durant l’any, 17 de gener del 2021. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada