Homilia del diumenge 29/03/2020

HIMNE  A  LA  VIDA… DE  LA  GRÀCIA

                                               Mai no ens havíem trobat en les circumstàncies excepcionals, úniques, de no poder celebrar conjuntament i presencialment l’Eucaristia d’aquest diumenge, per més que se’ns han ofert les múltiples possibilitats de compartir “virtualment” les Eucaristies que ens ofereixen els mitjans de comunicació. Farem bé d’aprofitar-los en l’enyorança de voler-les joiosament compartir novament en les nostres parròquies habituals. Amb tot, jo voldria aprofitar aquesta avinentesa propicia, ara que estem en els nostres confinaments, per posar en relleu la primera part de les celebracions de la Missa, donant major amplitud a aquesta part essencial, en allò que en diem la Taula de la Paraula, que avui podem tenir-la a casa, sense entrebancs i a comoditat, obeint la invitació que ens feu el Mestre, quan ens digué: “Tu, quan preguis, entra en la cambra més retirada, tanca’t amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el Pare que veu el que és amagat, t’ho recompensarà”.

                                               Precisament, els textos de la litúrgia d’avui són d’una riquesa rellevant; podríem dir que són un cant a la vida, a la vida del cada dia, amb la particularitat de fer referència explícita –endemés- a la vida de la gràcia, que congaudim com allò que és, com la gran joia del Baptisme, la participació en i de la vida, segons l’Esperit. Així completem avui la simbologia baptismal que hem anat desgranant en els tres últims diumenges, i són: l’aigua, font brolladora que irromp des de dins nostre, inesgotable, i que ens sadolla fins a la vida eterna; també la llum santa que esbatana la nostra visió interioritzada que, en creixement sostingut, ens portarà fins a la visió contemplativa, cara a cara, del Déu de les llums. Avui completem la tríade de la simbologia baptismal amb l’expressió simbòlica de la vida.

                                               Amb les lectures d’avui, tres perles de la Paraula de Déu,  ens faran sentir el glatir de la vida de la gràcia baptismal. Són tres textos en majúscula que ens endinsaran en la nostra condició de fills de Déu, en el sentit de la vivència de la vida renovada que, al do primari de la mateixa vida i condició humanes concretes, hi sobreposarem la vida de la gràcia, que ens durà -pas a pas- a la plenitud de comunió amb el Déu vivent i dador de vida, participada en la seva, oh misteri gaudiós!

                                               Si em permeteu, us invitaria a fer les lectures pròpies per avui, bo i fent-les in extenso. Llegir-les senceres en els capítols de referència: el 37 d’Ezequiel; podeu afegir-hi el sempre consonant salm, avui el 129; el 8è de la Carta als Romans i completat tot amb l’esplèndid 11è de l’evangeli de Joan.

                                               Anem pel primer: Ezequiel és el poeta de l’esperança d’alliberament, del re-torn de Babilònia. Moment important en la història del poble d’Israel, imatge de l’Església i particularment de cadascun dels batejats. Un missatge “en temps de crisi”. (No puc deixar de donar una mirada concreta als temps pugnants que estem vivint. Sembla talment que el cos social i institucional que se’ns estigui descomponent... Sobre la nostra situació actual és com si Déu profetitzés a la nostra “escampadissa existencial”). Quin dramatisme en aquesta visió d’un realisme més escruixidor! El Senyor invita el profeta a recompondre, peça per peça, tot un escampall de desferres humanes. La vista se’ns hi emboira i esbarria... Tot culmina amb una apel·lació a la vinguda de l’esperit-Esperit (dues significacions en una!).  “Fill d’home, profetitza, profetitza a l’esperit” –l’alè de vida-, digues-li: “Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts, perquè re-tornin a la vida”. Qui no hi rememorarà l’escena semblant de la creació de l’home en el Gènesi! Però Ezequiel no hi veu la recomposició de la vida de la gràcia que pel baptisme ens fa vivents -ara al mode, a la manera i semblança de Jesús: fets fills de Déu. Fills en el Fill. Com sempre, el salm que fistoneja la visió d’Ezequiel, serà un “brodat” a la visió del profeta. Quina consonància!: “Des de l’abisme us crido, Senyor. Confio en la Paraula del Senyor, la meva ànima hi confia... Israel espera en el Senyor perquè són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa. És Ell qui redimeix Israel de totes les seves culpes”.

                                               Ara, llegim detingudament el capítol 8è. de la Carta de Pau als romans. És el moment culminant de l’evangelització que hi fa als pagans de Roma. Ens descriu la vida en l’Esperit, que és pròpiament la vida que brolla permanentment de les aigües baptismals. Nosaltres vivim segons les mires de l’esperit-Esperit (un doble alè de vida que es potencien l’una a l’altra). Com barreja Pau el què diu amb la pregària que fem, comptant amb l’Esperit que ens habita! “Així l’Esperit mateix s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu”. “L’Esperit ens dona la vida, ja que ens fa justos” I acaba arrodonint-ho així: “I els qui havia destinat, també els ha cridat; i els qui ha cridat, també els ha fet justos; i els qui ha fet justos, també els ha glorificat”. (Ai, si en fóssim més conscients i, doncs, proactius! Quina bellesa i profunditat no hi hauria en la nostra condició de batejats! Baptisme, inici de vida divina, procés, progrés, meta i plenitud de vida en Crist! Obrim cos, cor, sentits, ment i ànima a la vida-Vida que Déu ens dona! I portem aquest guspireig de vida en les nostres mans, com una flama vacil·lant, amb joia, esperança, temor reverencial i amb el màxim d’amor de què siguem capaços de viure-la: oh vida donada, re-donada, regalada! “Tot el que tenim és un do teu!”. “Per Jesús ens ve la VIDA, exultem germans!”.

 

                                               Del preciós capítol del retorn-a-la-vida de Llàtzer, subratllem cadascun dels detalls, n’està replé. Estem vivencialment a l’avantsala dels moments, escenes i sentits de la vida “entregada, lliurada” de Jesús. Quines sentors més perfumades de resurreccions i de vida que s’escampen per aquesta escena, que preludia tots els retorns a la vida que Jesús obra a i en les nostres vides! Jesús consagra per sempre, en aquesta escena íntima, d’amistat entranyable, la benaurada casa acollidora de Betània! Aquí, hi proclamarà com a la seva més pròpia definició i identitat: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida”. “Els qui creuen en Mi, encara  que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en Mi, no moriran mai més”. El teló de fons resta decididament pasqual.

                                               Ajuntem-hi la meravella, com tret del Cantar dels Cantars, l’escena pròpia ja del capítol següent, la de la unció que fa Maria dels peus del Mestre, amb la significació que li donarà Jesús, davant de la sortida perversa que hi fa Judes. Subratllo això, com ho fa Joan: “Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum”. Fragància que encara és ben penetrant, ara i aquí, quan tu estàs llegint la Paraula de vida...

                                               Tanquem els ulls i per uns moments, llargs, posem atenció concentrada a tot l’enfilall de les Paraules de Déu que hem “mimat” avui, rellegint-les poc a poc, contemplant, ungits de vida; i restem en quietud, silents, absorts, tot donant les millors gràcies de què som capaços. “Quedéme y olvidéme”. Ja en el mateix capítol 12, lligant amb l’escena de Llàtzer rediviu, queda encetada la Passió, Mort, Resurrecció del nostre Mestre i Senyor, Jesucrist. Quina quaresma més profunda que desemboca en la Setmana Santa que aquest any la celebrarem confinats a casa! Que les circumstàncies no ens impedeixin de celebrar-la a fons i amb els millors fruits de l’arbre de la VIDA.

                                               Acabem amb la Col·lecta del dia: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”, preludi com és d’una nova i definitiva albada.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge v de Quaresma, 29 de març de l’any 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 22/03/2020

SENYOR,  FEU  QUE  HI  VEGI

                                               Aquest diumenge, centrat en el miracle de la curació del cec de naixement, ens depararà un esclat de novetats, insospitades. Ens situarem en les fonts més pures de la vivència baptismal com a nucli del misteri pasqual. Som-hi!

                                               La LLUM, paràbola total. La trobem a l’inici de la creació. Així s’obre, s’esbatana el primer acte del Creador. Dóna ple sentit al primer llibre de la Bíblia. Estem al Gènesi de totes les gènesis. “Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu donà a la Llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit. I hagué un vespre i un matí, i fou el dia primer”. Aquesta encesa de la llum inclou tota la creació primera, la còsmica; i ensems la successiva, la de cada nou dia. Així podem dir que la llum atresora totes les boneses i esdevé la que en podríem dir la paràbola integral de tots els misteris secrets que la bondat de Déu anirà il·luminant a través d’epifanies, de revelacions, de recerques del saber, del sentir, del viure, d’invencions en el sentit literal de troballes, encontres fortuïts i d’altres treballats, incloent-hi els crits joiós d’eureka!

                                               Es pot dir que la llum és el primigeni i, àdhuc, l’únic misteri de la Creació. I que la seva esforçada recerca en tots els àmbits és la vocació integral i integradora, perquè les abasta totes. En Crist, que es defineix ell mateix com a LLUM del món, hi trobem un altre primer dia, el d’una nova re-creació. Tot queda il·luminat per aquest dia sense posta. (M’ha sortit re-creació, perquè hi ha inclòs i evidenciat un gust de bonesa, tot un gaudi). Totes les “benaurances” hi canten en aquest nou emergir! Perquè la LLUM del Crist va de la nit al dia, com a la primeria inaugural. A cada dia se li adjudica una albada naixent, com un combat lliurat per desfer les foscors boiroses i per anar “apuntant”, “a trenc” de dia. És com un nou, diari infantament. Tota la creació, la recreació, la venturosa vigília que festeja cada nova clarícia de llum que es va desvetllant... Despertar el dia i el despertar de cadascú de nosaltres engloba tants desensopiments, tantes enceses de veritats, de bondats i de belleses possibles... Tothom té vocació de llum, conscienciosa o malmesa per, ai!, tants desaprofitaments...

                                               Totes les mares ho són perquè i quan “ens donen a llum”. I el nostre pelegrinar per la vida, sobretot per la VIDA en majúscula, no serà altra cosa que anar guanyant llum, més puresa de llum. Benaurats els nets de cor i de nitidesa d’ull, sempre a l’encalç de llum, de més i millor llum... Dirà Jesús: “Vosaltres sou llum i sal”. Per què va escollir el Mestre aquests dos símbols i, no d’altres? Aquí un pot descobrir el fenomen de la sinestèsia: quan es mesclen les percepcions i hi ha un entrecreuament de sensacions: la llum es torna gustosa i la sal esdevé lluminosa. Així ho sabem i ho gusten els savis, els poetes, els profunds i eminentment ho haurien de degustar els qui la FE il·lumina els seus ulls. No oblidem les possibilitats que l’evangeli ens capacita en la nova creació. Creure és crear. Crear és recrear. Recrear és fer de “creadors”. La creativitat hauria de ser la prerrogativa dels qui creuen. Posar ulls, posar cor, posar ànima en tot el que anirà abastant el nostre veure-mirar-admirar. Som –podríem ser- artistes del viure: més llum, més llum, que deia Goethe en morir. Tenim un cor de poeta, vés a saber si ens n’adonarem! El goig, el gust de viure! El viure hauria de ser  l’aprenentatge del saber, del gustar del viure. La llum hauria de donar tridimensionalitat al viure: llum, aire, volum, color, matisos. Això ho van descobrir els impressionistes i ho plasmaren en les seves obres. Poetes del viure, la marca de l’evangeli. Tots apuntats a “Arts i Oficis de viure”. Quina guany que es malbarata o que es potencia!

                                               Tot l’evangeli de Joan està dramàticament centrat en l’afirmació ja present en el seu proemi: “En Ell hi havia la Vida i la vida era la Llum dels homes. Afirmació que es repeteix al llarg de tot el seu evangeli. Unes disset n’he comptat. He dit dramàtica, perquè ja ho veurem en l’evangeli de la curació del cec de naixement, hi és contrastada i, recusada millor, pels fariseus. Ressò  de l’afirmació en el pròleg: “Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollida”. Tensió que anirà en augment fins a l’absurd de demanar la seva mort i, ignominiosament, en creu. Sortirà en el relat la “sinagoga”, en ominoses exclusions i temences. Quin final més contrastat d’aquest capítol: “I el van treure fora”. D’aquesta exclusió Jesús en dirà que és el pecat contra l’Esperit Sant. Tornem a la frase de Jesús en els versets 4 i 5 del nostre evangeli: “Mentre és de dia, nosaltres hem de fer les obres del qui m’ha enviat; però s’acosta la nit, quan ningú no pot treballar. Mentre sóc al món, sóc la llum del món”. Al capítol anterior Jesús havia fet la doble afirmació, una atenent a ell mateix i l’altra també referit a nosaltres: “Jo sóc la llum del món. El qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”.

                                               Ja vàrem dir que els evangelis d’aquest tram de quaresma tenen una coloració profundament baptismal: El miracle es fa evident en el rentar-se a la font i piscina de Siloé. “Ell hi va anar, s’hi rentà i tornà veient-hi”. Els batejats, com es feia als inicis, tenia una visualització patent. Els catecúmens se submergien a les aigües fontals. Han quedat ritus esquemàtics a mateixa celebració del baptisme. Queda sempre ben visible el Ciri pasqual, de la seva flama se n’acopia el ciri que sosté simbòlicament el batejat. El vestit blanc era el que portaven els catecúmens durant la setmana de Pasqua i que es treien una volta integrats ja en la comunitat de FE. En la narració, alternada per les intromissions dels fariseus, acaba quan el beneficiat del miracle, respon davant els insidiosos fariseus: “I tu, què en dius del qui t’ha obert els ulls? Ell respongué: Que és un profeta”. Com així el reconegué Joan Baptista, només que canviant l’Un per El Profeta.

                                               Tornem al principi: Tenim tots vocació i missió de ser llum. Això s’exercitarà en el decurs del viure: No és fàcil viure en la llum. Hi ha tantes foscors que haurem de dissipar; hauríem de viure el combat o com diu Pau “l’agonia”, entesa etimològicament. Cert, som atletes que lluitem esforçadament per fer aflorar “punts de llum” en la quotidianitat. La foscor ja la tenim dins del cor, d’on surten les nostres obscuritats. Però hem de posar llum, transparència, lucidesa en les nostres accions, començant per el més simple obrir els ulls a la meravella possible del fer i desfer domèstics. Il·luminar, irradiar estats d’ànim, posar color en les grans petiteses de cada present. “Cal que neixin flors a cada instant”. Posar a terra el peu “encertat” en iniciar el quefer diari. Som “els de la llum”. Il·luminem el nostre dia. Tot es fa i es desfà en les actituds que emprenem just en el “A Déu n’encomano i a la Verge Maria”... No oblidem mai que som els possibles “artistes” dels nostres dies, un a un... Quina creativitat posarem en joc en la senzillesa i grandesa de les coses de cada dia? “Només per avui”. Guarnim l’ara i aquí de les seves possibles grandeses, belleses, boneses. “Tot serà nou si vols”. Sàpigues que Déu no demana impossibles, sinó que sempre allarga la mà i se’ns fa companys de ruta. “Junts escriurem amb lletres lluminoses la història de la nostra llibertat, i junts veurem brillar sobre la terra la llum per tots els oprimits”.

                                               Un batejat ha de prendre consciència que ha esdevingut fill o filla de Déu. La re-creació porta aquesta “marca”, aquesta “penyora”. Potser encara no ens ho creiem de veritat. “Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu Nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Això i només això és l’evangeli de Joan. Donem-ne gràcies en l’obrar de cada dia! Un obrar evangèlicament qualificat i meravellat, més:  meravellós! “I la vida eterna és que et coneguin a Tu, l’únic Déu veritable, i aquell que Tu has enviat, Jesucrist. Jo els he fet conèixer el teu Nom i els el faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui”. Estem dintre de les manifestacions més endinsades de l’evangeli de Joan. Capítol 17, l’excel·lent pregària íntima en el sopar més íntim de Jesús amb els seus amics!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge IV de Quaresma, 22 de març del 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 15/03/2020

TENIR SET DE DÉU, DEL DÉU QUE M’ÉS VIDA

                                               Potser és un bon moment per tal d’assabentar-vos de que aquests tres diumenges que vindran són diumenges en cert sentit “destacables”, perquè els textos que marquen la “diferència” són tots tres de Joan i per haver estats seleccionats en funció d’una catequesi baptismal. En ells ens endinsarem en els més preclars simbolismes derivats del baptisme en la seva essència, és a dir: Crist com a font d’aigua viva, com a llum interior en un món enfosquit i també Crist com a font de vida nova. Tingueu present que totes aquestes tres litúrgies tenen prefacis propis, adients als evangelis de referència. Aquests són propis del cicle A que és el d’enguany. Els altres van per camins diferents. Hi ha, amb tot, la possibilitat d’emprar els d’aquest cicle que és el de Mateu, al llarg de tot el cursus litúrgic. Aquest, com us deia, té una particularitat i fesomies pròpies. Compte a posar en marxa una més acurada sensibilitat litúrgico-biblista, que ens pot portar molt endavant en la valoració del nostre baptisme. Avui, Crist se’ns presenta com a “font o deu” d’aigua viva. Se’n diu d’aigua viva perquè surt i brolla de l’entranya de la terra i no per conduccions afegides. Surt de l’entranya de la roca que és Crist, segons l’expressió pròpia de Pau, donada aquesta particularitat, semblant al broll que Moisès feu sorgir al desert. Per comunió volguda per Crist surt aigua viva de la seva entranya i també de la nostra. ( Col 2, 12). Oh, miracle que ens passa tantes vegades desapercebut! No és un baptisme llunyà, enboirat, sinó profundament present en l’ordre de la gràcia, dimanant, brollant permanentment del nostre interior. (I Co 6, 11: “Ara heu estat rentats, heu estat santificats i heu estat fets justos en el nom de Jesucrist, el Senyor, i gràcies a l’Esperit del nostre Déu”. O bé: El nostre cos ha estat rentat amb l’aigua que purifica, els nostres  cors netejats.” (He 10, 22). Ai, ignoràncies pròpies, Senyor, no me les tingueu en compte... (salm 50).

                                               Tinguem present, sobretot, la perdurabilitat de la gràcia rebuda en el nostre baptisme. En dèiem que imprimeix caràcter, Què vol dir això? Que és com una nova naturalesa, immergida en la nostra naturalesa, en la nostra condició de ser creatures. Així hem sortit de la mà de Déu. Som obra de Déu des de tants aspectes, molts d’ells oblidats o sense tenir-ne la més mínima consciència. D’Ell hem rebut el bleix de la vida. Cal, de bon principi, no perdre aquesta consciència viva que no ens parla d’un passat, sinó d’un present operatiu. “En Ell vivim, ens movem, som i existim”. No tenim res de nosaltres. És a partir d’aquesta convicció, més, d’aquesta experiència “fontal” com podrem obrir-nos a una concepció viva del que significa el broll de la nostra “sobre-naturalesa”, vinguda a partir d’un baptisme actual, actuant i que marca en el fons aquest bullir permanent de la nostra vida de la gràcia baptismal. Renascuts de les “fonts”: “la participació en la natura divina (ho diem molt, massa de pressa!), donada als homes per la gràcia del Crist, presenta una certa analogia amb l’origen, el creixement i el manteniment de la vida natural. “Nascuts a una vida nova pel Baptisme, els fidels són efectivament enfortits pel sagrament de la Confirmació i reben en l’Eucaristia el pa de la vida eterna. Així, pels sagraments de la iniciació cristiana reben cada cop més les riqueses de la vida divina i progressen cap a la perfecció de la caritat” (Pau VI). “El baptisme és el més bell i el més magnífic dels dons de Déu. L’anomenem do, gràcia, unció, vestit d’incorruptibilitat, bany de regeneració, segell, i tot el que hi ha de més preuat” (san Gregori Naziancè).

                                               Ja en les pàgines de l’A T. ens trobem amb la profecia del profeta Ezequiel: “Em va fer tornar a l’entrada del santuari, i vaig veure que de sota el llindar del santuari, que té la façana a l’Orient, naixia una font d’aigua que baixava cap a l’orient, pel costat dret del temple, al sud de l’altar... Aquesta aigua corre cap a la conca oriental, baixa a l’Arabà i desemboca al Mar Mort. Entra dins les aigües insalubres i les saneja. A banda i banda del riu creixeran tota mena d’arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran una collita nova, perquè l’aigua que els rega neix del santuari:..” (Ez 47, 1ss) Més i tot, amb el prec de que doni nova vida: “Mireu jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d’Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit, diu el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor”. “Abocaré sobre vosaltres aigua pura, perquè sigueu purs de tota màcula i de tots els vostres ídols. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré dins vostre el meu esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions. Habitareu el país que vaig donar als vostres pares. Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu”. (Ez 36, 25- 28).  Esplèndida metàfora del que significa el baptisme per a l’Església i per a cada batejat! També tenim en el salm 41 la vivència del batejat, conscient de que en Crist tenim el brollador d’aigües vives, com ens ho exemplifica el passatge de la samaritana. “Com la cérvola es deleix per les fonts d’aigua, també em deleixo jo  per tu , Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida; quan podré anar a veure Déu cara a cara?”.

                                               Amb el senyal de la Creu afirmem la nostra identitat. Ho fem en Nom i a Glòria de la Trinitat, en la qual hem estat batejats i fets fills de Déu. Quan preguem ho fem sempre en nom i posant Jesucrist com el gran i permanent intercessor nostre. En proclamar el Credo recordem que és per la Trinitat que tenim accés a la gràcia que ens previndrà, se’ns farà present i ens acompanyarà en el seguiment del nostre únic Mestre, Senyor i Salvador. Sabem que hem estat batejats en la força de l’Esperit Sant, d’Ell n’esperem els dons i els fruits de les nostres obres. Sabem que tot el que som ho som per la comunió de gràcia, vivint la fe que ens porta a l’Amor.

                                               Viure renovadament en l’àmbit del baptisme ens porta a anar descobrint tota la riquesa que hi ha inclosa en el misteri de l’amor de Déu que s’expandeix, com afirma Pau, en tota la seva amplada, llargada, altesa i profunditat, solament intuïdes, i progressivament experimentades. Doneu-nos, Senyor, un viure en l’àmbit que suposa ser batejats. Em direu que parlo només d’una forma genèrica. Ben cert: no hi ha res millor que una bona teoria. Això permet de ser molt més creatiu que si jo anés fent i desgranant actituds i obres concretes, que bé us les podeu proposar vosaltres mateixos, amb la més santa llibertat d’esperit. Preneu el sermó de la muntanya (Mt capítols del 5 al 7 i porteu el delit de servir en les concrecions que us van més a mida de les expectatives sòlides que us invita a viure i conviure l’Esperit Sant que habita en el vostre cor. Siguem adoradors en esperit i veritat. Consagrem dia i hora. Siguem ben concrets i sostinguts. Poc, però de duri. Donem al cada dia el seu afany!

                                               Viure les instàncies del propi baptisme en el teixir i desteixir del moment precís, en l’ara i aquí. Bona guia tindríeu amb les expressions de Mateu en el capítol  6, versets del 25 fins al final. La poesia enllaça amb la profunditat del fer “menut quotidià”. Voleu més altesa de visió i de compromís? La serenitat, oh!

P. Josep Mª Balcells

Diumenge tercer de Quaresma, 15 de març del 2020.  Sabadell

Homilia del diumenge 08/03/2020

BUSQUEM  EL  SENYOR  ARA  QUE  ES  DEIXA  TROBAR

Un cant ben del temps quaresmal: “Invoquem-lo ara que és a prop. Buscaràs el Senyor, el teu Déu / i si el cerques amb tot el cor i amb tota l’ànima / el trobaràs”. Aquest és el motor d’aquest temps de preparació vers la Pasqua. Avui ens pot sobtar que en l’evangeli se’ns presenti l’escena insòlita de la Transfiguració de Jesús. Això, ja d’entrada ens hauria de fer pensar que la Quaresma tradicional estava massa centrada en una con-versió, posant els nostres pecats gairebé com a finalitat primordial. De fet les “confessions generals” ens podien fer distreure de que, en efecte, pelegrinem vers la comunió espiritual amb tota la vida de Jesús i on la Pasqua ens revela tota la missió de Jesús, enviat pel Pare a fi de poder entrar en la comunió del misteri trinitari. Tot el que no sigui això és qüestió important, sí; però pot desdibuixar el misteri pasqual. Aquest diumenge pugem un segon graó en el camí ascensional vers Déu. Ho expressava Pau quan deia: “Tot és vostre. Vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu Pare”. Jesús es mostra aquí d’una forma completament inusual en el seu ministeri. Es presenta com un esclat de llum, rostre i vestits el presenten esplendent i acompanyats per dues figures senyeres de l’A T.: Moisès i Elies representants de la Llei i dels Profetes. Per la narració que en dona Lluc, complementària a la dels altres sinòptics, sabem que entre ells parlen de la partença dramàtica del final –aparent- de la seva vida. Esplendent, i per tant, glorificat ens donen la lliçó del misteri de vida, mort i resurrecció, formant unitat de sentit. Pere, jueu de formació, pensa en la Festa dels Tabernacles i forassenyadament insinua plantar tres tendes. No acabant de dir-ho, se sent una veu tot semblant a la del dia del baptisme al Jordà. El Pare dona una cabal certificació de la identitat de Jesús: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut, escolteu-lo”. Tot queda rubricat pel núvol que difumina la visió. Tot baixant del Tabor Jesús els adverteix que no diguin res fins que no s’esdevingui la Resurrecció. Ara, a fets acomplerts, nosaltres podem anar a fons per entendre aquesta escena pre-cursora. Pugem al Tabor i entenguem que a penes iniciada la quaresma ja veiem apuntar el misteri pasqual, que ens afecta ben i ben de ple. Una quaresma sense Pasqua és ben poca cosa...

                                               La menció de la crida que Déu fa al nostre Pare en la FE, Abraham, ens fa veure que també nosaltres hem estat cridats a sortir de nosaltres mateixos i a emprendre un pelegrinatge que se’ns donarà a conèixer, bo i caminant, vers un futur de Déu. Quin simbolisme més accentuat amb el camí de Quaresma! Crida, vocació, seguiment, comunió de vida i missió. Veieu com el treball quaresmal té significacions més endinsades en el misteri! Recordeu que la vivència cristiana, dèiem, seguint les invitacions del papa Francesc en el seu i nostre Programa traçat en el document de La joia de l’Evangeli, quan ens parlava d’una Catequesi o Formació cristiana havia de ser de tipus mistagògic (oberta a la vivència dels misteris de Jesús)? Per menys no tindria sentit ni grandesa...

                                               No cal anar més lluny. Agafeu la Col·lecta d’avui i em sabreu dir  quines perspectives albirem en el caminar joiós i sostingut d’una quaresma rellegida, renovada, agradosa de seguir, trobant-nos-hi il·luminats i compromesos a viure-la des de molt endins de nosaltres i allò que significa el tot de la qüestió: Trans-figurats en la Transfiguració esplendent de Jesús. Fa així: “Oh Déu, Vós, que ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu espiritualment amb la vostra Paraula, feu que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra Glòria”.  Tres connotacions que estem invitats a compartir: Transfiguració – Resurrecció – Glorificació.  Tractem de veure com ens inserim en cadascun d’aquests misteris en Crist i en nosaltres. Vàrem insinuar diumenge passat que la Quaresma era un temps propici per prendre consciència i més immergir-nos en la mort i resurrecció obrada en primícies i, en condicions de possibilitat d’anar a fons en aquesta transformació de l’home vell en l’home nou, segons un Crist viscut i participat en el seu mateix misteri.  El Vaticà II ens alliçona en el document fundacional: “L’Església en el món d’avui”. Hi llegim: “Jesús, Anyell innocent, amb la seva sang vessada lliurament, ens va merèixer la vida; en Ell ens va reconciliar amb si mateix i entre nosaltres. Amb l’apòstol podem dir de cadascun de nosaltres: El Fill de Déu “em va estimar i es va donar a si mateix per mi” (Ga. 2, 20). Patint per nosaltres, no solament va donar exemple perquè seguim les seves petjades, sinó que va restaurar també el camí pel qual, si el seguim, la vida i la mort són santificades i prenen nou sentit”. “El cristià, fet semblant a la imatge del Fill, que és el Primogènit entre molts germans, rep “les primícies de l’Esperit” amb les quals es fa capaç de complir la nova llei de l’amor. Certament, assetgen el cristià la necessitat i el deure de lluitar per moltes tribulacions contra el mal, i fins i tot de sofrir la mort; però, associat al misteri pasqual, configurat a la mort de Crist, anirà a l’encontre de la resurrecció, enfortit per l’esperança... Primogènit entre molts germans, va instituir pel do del seu Esperit, una nova comunió fraterna entre tots aquells qui, després de la seva mort i la seva resurrecció, el reben per la FE i la Caritat, això és, en el seu Cos, que és  la seva Església, on tots , membres els uns dels altres, segons els diversos dons concedits, es poguessin ajudar. Aquesta solidaritat s’haurà d’augmentar sempre fins aquell dia que serà consumada , quan els homes , salvats per la gràcia, com una família estimada per Déu i pel Crist, el seu germà, donaran a Déu Glòria Perfecta”.

                                               Ja vàrem avançar que tot i tenir la Transfiguració molts sentits, primordialment els escrits dels apòstols recalen sempre en la seva significació baptismal. A la carta als romans Pau afirma: “Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb Ell, perquè així com Crist, per l’acció poderosa del Pare, va ressuscitar d’entre els morts, també nosaltres emprenguem una vida nova. Això té una confirmació en els colossencs: “Pel baptisme  heu estat sepultats amb Crist i amb Ell també heu ressuscitat ja que heu cregut en l’acció poderosa que el va ressuscitat d’entre els morts”. Rebla Pau: “Tingueu-vos per morts als pecats i vius per a Déu en Jesucrist. Vosaltres ja no esteu sota la llei, sinó sota la gràcia. Tots aquells que són guiats per l’Esperit heu esdevinguts fills de Déu. Us heu despullat de l’home vell i de les seves obres i us heu revestit de l’home nou, que es va renovant a imatge del seu creador i avança cap al ple coneixement. Ara només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots”. “Que per la FE, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l’amor, sigueu capaços de comprendre amb tot el poble sant  l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així entreu del tot a la plenitud de Déu”.

                                               No estarà de més, que us reporti la definició del Baptisme que es troba en el Catecisme de l’Església Catòlica: “És el fonament de tota la vida cristiana, el pòrtic de l’Esperit (vitae spiritualis ianua) i la porta que obre l’accés als altres sagraments. Pel baptisme  som alliberats del pecat  i regenerats com a fills de Déu, esdevenim membres del Crist i som incorporats a l’Església i fets participants de la seva missió”. “Aquest bany és regenerador o renovellament en l’Esperit Sant (Tit. 3, 5)  Aquest bany s’anomena il·luminació perquè els qui reben aquest ensenyament (catequesi d’adults) tenen l’esperit il·luminat. Havent rebut en el baptisme el Verb (=la llum que il·l.umina tot home). (Jo 1, 9) , el batejat un cop il·luminat (He 10, 32) esdevé “Fill de la llum” (I Tes 5,5) i “llum ell mateix (Ef. 5, 8). Ara podem veure la justesa de posar la Transfiguració des de l’inici del camí quaresmal, donant així sentit global a tot el cicle pasqual.

                                               “El Catecumenat, o formació dels catecúmens, té la finalitat de permetre que aquests, com a resposta a la iniciativa divina i en unió amb una comunitat eclesial, diguin la seva conversió  i la seva FE a la maduresa. Es tracta d’una formació en la vida cristiana integral, per la qual els deixebles s’uneixen al Crist el seu Mestre. Els catecúmens han de ser iniciats al misteri de la salvació i a la pràctica dels costums evangèlics i introduïts pels signes sagrats celebrats en èpoques successives a la vida de la FE, de la litúrgia i de la caritat del poble de Déu. (Catecisme Església Cat.)

                                               Tal i com vàrem insinuar per a aquesta setmana recomanem de llegir i aprofundir els números des del principi fins al número 18. Cada setmana anirem llegint i comentant, si hi tenim oportunitat, amb un grup ex-profés. Tant de bo ho poguéssim fer; seria una Quaresma excel·lent! Que l’Esperit ens doni la creativitat pròpia per als fills i filles de Déu. “Busqueu i trobareu”

P. Josep Mª Balcells

Diumenge segon de Quaresma, 8 de març del 2020.   Sabadell

Homilia del diumenge 01/03/2020

LA  INACABADA…

                                               Recomenço almenys sintèticament una homilia que abruptament se m’ha fos en els llimbs de la meva inaptesa tecnològica. No és la primera vegada ni penso que sigui l’última, donat que no entenc encara les “normes d’ús” d’aquest artilugi. Ja no m’hi prenc les “enrabiades” de les primeres desaparicions...

                                               Tractaré de dir el que ja tenia escrit en dues pàgines, suades, només per donar senyals de vida als que estan habituats a rebre benignament les meves invitacions a reflexionar sobre les temàtiques a què poden donar peu les lectures de la missa dominical. Aquesta vegada portava per títol Preliminars a la Quaresma. Volia fer una crida a iniciar aquest temps fort litúrgic avantçant-me a les lectures concretes d’aquest diumenge, centrades sobre les Temptacions de Jesús. Volia dir que abans de parlar concretament de cada una de les cinc domíniques, ens calia centrar l’atenció sobre les finalitats d’aquest període litúrgic. Una quaresma que no albiri la Pasqua no té gens de sentit. Per tant, centrant-nos en el misteri de la Vida-Passió-Mort-Resurrecció havíem de trobar el sentit de la quarantena que hem d’iniciar...

                                               Segons sant Pau el misteri pasqual enllaça de ple amb l’espiritualitat baptismal, segons la qual en el baptisme entrem en una participació personal en la mort i resurrecció de Jesús. Ell en dirà “deixar l’home vell i fer aflorar el nou”, en una comunió que no estem acostumats a entendre-la i menys a viure-la com el fonament de la vida cristiana. En diem espiritualitat perquè és una visió-experiència de vida cristiana que no solament dona sentit a la vivència de la Fe, sinó que en aquest misteri, que ens ungeix, hi trobem tota la motivació i el goig pasquals per viure la “quaresma” alliberadora de la vida. Som inicialment uns batejats-ungits per la força i la dignitat de fills i filles de Déu. D’aquí se’n deriven tota una sistematització de dons i vivències que fan del nostre viure una experiència que desvela la “fesomia” d’un Déu estimat i viscut en sostinguda amistat i, a través de i amb i en Jesucrist, establim vincles amb les persones vistes des d’una perspectiva humano-divina nova. Ai què lluny i què pobres són les nostres vivències baptismals! Això, com a forma de cobrir les ignoràncies i les pobretes conseqüències pràctiques ha donat peu a crear els Catecumenats d’adults, als quals hauríem de tenir accés, gairebé com un dret que tenim per veure i viure com a cristians a plenitud. Argumentava aquesta possibilitat summament enaltidora amb la lectura de les cartes de Pau. Sobretot la dels colossencs, la dels filipesos i la dels efesis.

                                               A fi de entrar en el nucli d’aquest TROBAMENT en profunditat teologal, prenia principi de la cita que fa el papa Francesc de Benet XVI que ja he reportat més d’una vegada i en la que jo considero la base de tot el que insinuo en aquest esboç d’homilia. Ho poso en cursiva, donada la importància pràctica que li dono: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel TROBAMENT  amb un ESDEVENIMENT, amb una PERSONA, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. Només gràcies a aquest trobament –o retrobament amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l’autoreferencialitat”. Es tracta dels números 7b i 8a de l’Exhortació postsinodal La JOIA de l’EVANGELI. Cal seguir a continuació el número 11, tot ell dedicat al sentit joiós de novetat que suposa aquest ENCONTRE permanent amb Crist i sostingut amb l’alè de l’Esperit...

 

                                               Fem un salt als números del 160 al 167, on comenta com una novetat en tota la catequesi després del Concili Vaticà II i on explana el lloc central del viure en cristià, partint una vegada més del kerigma (=primer anunci sobre Jesús) i amb la complementació d’una catequesi mistagògica (=aprofundiment en els misteris de Jesús). Dono l’explicació que en dona el papa: Ens diu amb una exultança de poder-ho proclamar: “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del Kerigma. “És l’anunci que respon a l’anhel d’infinit  que hi ha en tot cor humà. La centralitat del kerigma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa, que no redueixi la predicació a unes doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”.

                                               Dit això ben destriat, garbellat, fet ànima de la nostra ànima, ja quedava expressat el que per a mi eren els grans preliminars per entrar de ple i amb el goig novedós d’una redescoberta de Jesús, com el sentiren per primera vegada de llavis del gran evangelitzador que fou Pau. Tornar a fer aquest “reset” essencial això per ami és el desig de poder viure una quaresma renovada, no caient en els tòpics de sempre que avui ja no satisfan. Aquest no és el nostre deure, sinó el nostre gran DRET que ens empara als cristians d’avui. Allò de “ser místics” de Rahner. M’atreviria a dir que la millor quaresma seria comentar punt per punt aquest document que ens mostra la fesomia espiritual d’un papa proper, que sintonitza amb el bo i millor dels cristians d’avui. Tot centrat en Jesús el gran evangelitzador d’avui i de sempre.

                                               Ja he oblidat que he perdut una homilia... Beneït sigui el desconcert tecnològic. Em sembla que us he dit el que pretenia, lloat sigui Déu.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge I de Quaresma, 1 de març de 2020.   Sabadell