HIMNE
A LA VIDA… DE
LA GRÀCIA
Mai
no ens havíem trobat en les circumstàncies excepcionals, úniques, de no poder
celebrar conjuntament i presencialment l’Eucaristia
d’aquest diumenge, per més que se’ns han ofert les múltiples possibilitats de
compartir “virtualment” les Eucaristies que ens ofereixen els mitjans de
comunicació. Farem bé d’aprofitar-los en l’enyorança de voler-les joiosament compartir
novament en les nostres parròquies habituals. Amb tot, jo voldria aprofitar
aquesta avinentesa propicia, ara que estem en els nostres confinaments, per
posar en relleu la primera part de les celebracions de la Missa, donant major
amplitud a aquesta part essencial, en allò que en diem la Taula de la
Paraula, que avui podem tenir-la a casa, sense entrebancs i a comoditat,
obeint la invitació que ens feu el Mestre, quan ens digué: “Tu, quan preguis,
entra en la cambra més retirada, tanca’t amb pany i clau i prega al teu Pare,
present en els llocs més amagats, i el Pare que veu el que és amagat, t’ho
recompensarà”.
Precisament,
els textos de la litúrgia d’avui són d’una riquesa rellevant; podríem dir que
són un cant a la vida, a la vida del cada dia, amb la particularitat de
fer referència explícita –endemés- a la vida de la gràcia, que congaudim com
allò que és, com la gran joia del Baptisme, la participació en i de la vida,
segons l’Esperit. Així completem avui la simbologia baptismal que hem
anat desgranant en els tres últims diumenges, i són: l’aigua, font brolladora que irromp des de dins nostre, inesgotable,
i que ens sadolla fins a la vida eterna; també la llum santa que esbatana la nostra visió interioritzada que, en
creixement sostingut, ens portarà fins a la visió contemplativa, cara a cara,
del Déu de les llums. Avui completem la tríade de la simbologia baptismal amb
l’expressió simbòlica de la vida.
Amb
les lectures d’avui, tres perles de la Paraula de Déu, ens faran sentir el glatir de la vida de la gràcia baptismal. Són tres
textos en majúscula que ens endinsaran en la nostra condició de fills de Déu,
en el sentit de la vivència de la vida renovada que, al do primari de la
mateixa vida i condició humanes concretes, hi sobreposarem la vida de la
gràcia, que ens durà -pas a pas- a la plenitud de comunió amb el Déu vivent
i dador de vida, participada en la seva, oh misteri gaudiós!
Si
em permeteu, us invitaria a fer les lectures pròpies per avui, bo i fent-les in
extenso. Llegir-les senceres en els capítols de referència: el 37 d’Ezequiel;
podeu afegir-hi el sempre consonant salm, avui el 129; el 8è de la Carta als
Romans i completat tot amb l’esplèndid 11è de l’evangeli de Joan.
Anem
pel primer: Ezequiel és el poeta de l’esperança d’alliberament, del re-torn de
Babilònia. Moment important en la història del poble d’Israel, imatge de
l’Església i particularment de cadascun dels batejats. Un missatge “en temps de
crisi”. (No puc deixar de donar una mirada concreta als temps pugnants que estem
vivint. Sembla talment que el cos social i institucional que se’ns estigui
descomponent... Sobre la nostra situació actual és com si Déu profetitzés a la
nostra “escampadissa existencial”). Quin dramatisme en aquesta visió d’un
realisme més escruixidor! El Senyor invita el profeta a recompondre, peça per
peça, tot un escampall de desferres humanes. La vista se’ns hi emboira i
esbarria... Tot culmina amb una apel·lació a la vinguda de l’esperit-Esperit
(dues significacions en una!). “Fill
d’home, profetitza, profetitza a l’esperit” –l’alè de vida-, digues-li: “Això
et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena
sobre aquests morts, perquè re-tornin a la vida”. Qui no hi rememorarà l’escena
semblant de la creació de l’home en el Gènesi! Però Ezequiel no hi veu la
recomposició de la vida de la gràcia que pel baptisme ens fa vivents -ara al
mode, a la manera i semblança de Jesús: fets fills de Déu. Fills en el Fill.
Com sempre, el salm que fistoneja la visió d’Ezequiel, serà un “brodat” a la
visió del profeta. Quina consonància!: “Des de l’abisme us crido, Senyor.
Confio en la Paraula del Senyor, la meva ànima hi confia... Israel espera en el
Senyor perquè són del Senyor l’amor fidel i la redempció generosa. És Ell qui
redimeix Israel de totes les seves culpes”.
Ara,
llegim detingudament el capítol 8è. de la Carta de Pau als romans. És el moment
culminant de l’evangelització que hi fa als pagans de Roma. Ens descriu la vida
en l’Esperit, que és pròpiament la vida que brolla permanentment de les aigües
baptismals. Nosaltres vivim segons les mires de l’esperit-Esperit (un doble alè
de vida que es potencien l’una a l’altra). Com barreja Pau el què diu amb la
pregària que fem, comptant amb l’Esperit que ens habita! “Així l’Esperit mateix
s’uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu”. “L’Esperit
ens dona la vida, ja que ens fa justos” I acaba arrodonint-ho així: “I els qui
havia destinat, també els ha cridat; i els qui ha cridat, també els ha fet
justos; i els qui ha fet justos, també els ha glorificat”. (Ai, si en fóssim
més conscients i, doncs, proactius! Quina bellesa i profunditat no hi hauria en
la nostra condició de batejats! Baptisme, inici de vida divina, procés,
progrés, meta i plenitud de vida en Crist! Obrim cos, cor, sentits, ment i
ànima a la vida-Vida que Déu ens
dona! I portem aquest guspireig de vida en les nostres mans, com una flama
vacil·lant, amb joia, esperança, temor reverencial i amb el màxim d’amor de què
siguem capaços de viure-la: oh vida donada, re-donada, regalada! “Tot el que
tenim és un do teu!”. “Per Jesús ens ve la VIDA, exultem germans!”.
Del
preciós capítol del retorn-a-la-vida de Llàtzer, subratllem cadascun dels
detalls, n’està replé. Estem vivencialment a l’avantsala dels moments, escenes
i sentits de la vida “entregada, lliurada” de Jesús. Quines sentors més perfumades
de resurreccions i de vida que s’escampen per aquesta escena, que preludia tots
els retorns a la vida que Jesús obra a i en les nostres vides! Jesús consagra
per sempre, en aquesta escena íntima, d’amistat entranyable, la benaurada casa
acollidora de Betània! Aquí, hi proclamarà com a la seva més pròpia definició i
identitat: “Jo sóc la Resurrecció i la
Vida”. “Els qui creuen en Mi, encara
que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en Mi, no moriran mai
més”. El teló de fons resta decididament pasqual.
Ajuntem-hi
la meravella, com tret del Cantar dels Cantars, l’escena pròpia ja del capítol
següent, la de la unció que fa Maria dels peus del Mestre, amb la significació
que li donarà Jesús, davant de la sortida perversa que hi fa Judes. Subratllo
això, com ho fa Joan: “Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum”.
Fragància que encara és ben penetrant, ara i aquí, quan tu estàs llegint la
Paraula de vida...
Tanquem
els ulls i per uns moments, llargs, posem atenció concentrada a tot l’enfilall
de les Paraules de Déu que hem “mimat” avui, rellegint-les poc a poc,
contemplant, ungits de vida; i restem en quietud, silents, absorts, tot donant
les millors gràcies de què som capaços. “Quedéme y olvidéme”. Ja en el mateix
capítol 12, lligant amb l’escena de Llàtzer rediviu, queda encetada la Passió,
Mort, Resurrecció del nostre Mestre i Senyor, Jesucrist. Quina quaresma més
profunda que desemboca en la Setmana Santa que aquest any la celebrarem
confinats a casa! Que les circumstàncies no ens impedeixin de celebrar-la a
fons i amb els millors fruits de l’arbre de la VIDA.
Acabem
amb la Col·lecta del dia: “Us demanem, Senyor, la gràcia de progressar
contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el
món, que es va entregar a la mort”, preludi com és d’una nova i definitiva
albada.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge
v de Quaresma, 29 de març de l’any 2020.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada