diumenge, 30 d’abril del 2017

Homilia del diumenge 30/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

EL  CAMÍ  D’ EMAÚS

                                               Aquesta escena o narració pasqual ve a ser com una permanent al·legoria, com una paràbola, diguem-ne, dels camins de FE, que una i més vegades emprenem tot defugint d’una Jerusalem de la menyscreença, camí on es van succeint, una a una, les “descobertes” de resurrecció, que es van produint a persones concretes, des de fa uns dos mil·lennis. Tot accés a la fe es va esdevenint des de les incerteses, des de les fugides, des de les febleses fins als “trobaments” (en diu Benet XVI), als “re-coneixements”, en dèiem la setmana passada, de Jesús Ressuscitat, primer en Ell; i després a cops de fe que es van arrelant més o menys vigorosos –en conseqüència- gairebé inefable conseqüència!- en la o les nostres pròpies resurreccions. Són contemporànies aquestes dues o moltes resurreccions: una –la de Crist-sempre; i la nostra, la que vivim o revivim a molts intents de major plenitud, que és dóna conjuntament a la d’Ell. Tot això, fins a les intuïcions teologals a que ens porta González Faus en el seu llibre La Humanidad Nueva del qual en donarem els “principis i fonaments” que conformen el seu assaig de Cristologia. Explicarà l’autor que “la Cristologia es constitueix per l’interacció d’una triple actitud: a) seguir el Jesús de qui la història diu que visqué a Palestina i morí crucificat; b) creure en Ell com a Ressuscitat i com a Messies de Déu;i c) acceptant tot el sistema de valors que aquests dos fonamenten”. Que s’il·luminen aquestes visions progressivament  a ulls de la FE; al principi mig entreobertes només, després -si s’esdevé- cobrant vigorosa des-velació, a poc a poc, a glopades, amb una sorprenent agudesa de FE, fent bona la dita d’aquell centurió que  li prega primer per interposició d’uns ancians jueus que li preguen per la curació d’un seu criat i després a través d’uns altres amics que diuen a Jesús en nom d’ell: “Senyor jo no sóc digne que entris a casa meva... digues una paraula i el meu criat es posarà bo; i li manifesta una fe inimaginable en un pagà, fins a tal punt que Jesús exclama: “Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe”.  Les possibilitats de creixença en la FE en  la nostra vida són incommensurables. “Si tinguéssim una FE tant de soca arrel i diguéssim a aquesta muntanya: “Alça’t i tira’t al mar al moment, sense dubtar-ne en el seu cor, us asseguro que li serà concedit”. Deixeu-me rubricar que  la fe és el detonant d’una vida, de resurrecció en resurrecció. Em quedo corprès amb tantes manifestacions de FE, narrades i exaltades en els evangelis... Si `pogués més, Senyor!
Resultat d'imatges de camino 
                                                 No tot queda aquí: el camí de la fe, que és la nota predominant de totes les pasqües i de totes les aparicions, es fa horitzó obert i es poden entreveure dimensions insospitades, sobretot si les visquéssim, segur de penetrar en el seu misteri i ens seus arcans.

                                               Tornem a les aigües fontals de la fe pasqual.

                                               La fe ens demana d’enrobustir-nos en la certesa de l’encarnació. Jesús és home vertader fins on miraculosament pot i deu arribar la seva humanitat! Jesús és home, no sé com dir-ho, arribant a la màxima expressió d’humanitat. De la sensació gairebé palpable de ser totalment un home, un més entre nosaltres, -Atenció que això és sorprenent!-: Del singular –tingut com un home qualsevol, que dirà Pau als Filipencs- passa a l’excelsitud de ser l’Home Nou que abasta i abraça en Ell tota la humanitat. Teilhard en dirà l’Omega en qui es configuren tots i totes, com a aspiració i com a plenitud. Ell, Teilhard en farà evolutivament i complexivament l’Alfa i l’Omega, principi i fi d’un procés i progrés a que tothom està cridat, vocació de tothom. Ell n’és patró de con-formació, de con-figuració, motllo, em queda massa petit, dir-ho així. “Imatge del Déu invisible,... tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell, Tot es manté unit gràcies a Ell, Ell és també el Cap del Cos (místic) que és l’Església, Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts, perquè ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la plenitud”. (Quin sentit més inabastable tenen aquests TOT!)  Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. “Per això l’ha exaltat i li ha donat aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és SENYOR, a glòria de Déu Pare”. Tot el Credo s’ha configurat a l’entorn, i més, endins de la Persona de Jesús”. “Volia que fóssim lloança de la seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança. En Ell vosaltres vareu escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli que us salva. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada, quan us redimirà plenament com a possessió seva, i farà que siguem LLOANÇA DE LA SEVA GLÒRIA”. Les tres grans cristologies –de Filipencs, Colossencs i Efesis s’han fusionat per dir que Jesús de Natzaret ha esdevingut el Tot de la Humanitat Nova.

                                               La fe és la força i el motor de tota radical humanització, de tal manera, com ho expressa Pau, que sense la humanitat de Jesús no és ni seria concebible la divinitat. L’encarnació, en Jesús, no és només un “fet concret, puntual en la història, sinó que n’és el compendi, com si fos una nova creació i una humanitat nova. En Ell, exaltat i glorificat en Resurrecció, tot de tot hi queda inclòs i desclòs. Oh sorpresa, només perceptible per la FE, és en un camí de FE, que d’un filet de fe anirem trancendint, oh dignitat i desitjable dignació fins a l’abassegadora fe, de ser i de sentir-nos fills en el FILL.  Aturem-nos, aturem la sorpresa, oh i més oh! Crist ressuscitat serà per sempre l’Home Nou, el Paradigma, l’Home que empelta les nostres migrades humanitats, fent, d’una progressiva humanització personal, el camí de la nostra participada divinitat.

                                               L’Ecce Homo, sense ser-ne conscient Pilat, és la proclamació de la divinitat en el seu anorreament (passarà per ser “carn” de tortures, passarà per donar sentit a tots els abandonaments dels qui el neguen, dels qui sofreixen i no saben que Algú ha assumit tot abandó, tot el mal, ai! en què es debaten generacions de marginats, d’oblidats. El Bé de la redempció arriba fins a les arrels de tots els mals, pecats i defallences, els nostres, que aturats, impedits d’arrencada, per anys de fe inerta, ofuscada, feta un filet només, ja ho hem dit i una volta més ho planyem!  Oh, veiem com s’enfonsa i esdevé invisible la seva divinitat en el misteri de les nostres misèries, assumides per Ell fins a l’anorreament que hem pogut besllumar en la i en les Passions de Jesús fins al lacerant abandó humà de Jesús en la creu.

                                               La seva persona aplega l’abans i el després, el dedins i el de fora, les biografies  totes en la seva petita historicitat, en l’aquí i en l’allà, en cada filet de riu que “van a dar en la mar, que es el morir... allí los ríos caudales, los otros medianos y má chicos: allegados”, tots vessats en la humanitat-divinitat de Jesús. Ai, ens costa tant, de veure-ho així, donat que la nostra vivència existencial no té on agafar-se per veure’s una en Crist, sense deixar de ser ben pròpia i entrant en Comunió Universal amb el Crist Total! Ai, la Comunió dels sants i dels pecadors, com n’és de difícil de viure’s i encara més de gaudir-la. Més fe, més FE em manca; no sé viure la dignitat de la pròpia biografia en la engrandida, en la esplèndida Universalitat del Crist Ressucitat. Vàrem dir fer camí quaresmal per conèixer més i més el misteri del Crist; vàrem dir també i estem fent el camí pasqual dels “reconeixements” del Crist Total, fet Cap de l’Humanitat i de l’Església. Senyor, ajudeu-nos que tot ens ve massa ample massa inassequible la veritat última de que tot allò que és creat, està en la veritat última del misteri del Crist. “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent misteriós ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort (gran!) en la FE, Jo crec en Vós, bon Déu (Jesús), jo crec en Vós”. La fe és un do; doneu-me’n més i més de gràcia de FE.

                                               Ja el Vaticà m’ho ha dit més que a bastament: “El misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat, ja que Crist , el Nou Adam, a) en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor; b) en el misteri de Crist glorificat; c)i  havent-se unit en certa manera en i amb tot altre home; d) li obre la seva sublim vocació, que no és més que divina; e) manifesta plenament l’home a l’home; f) i troba en Crist la font i la culminació de tota la humanitat” (L’Església en el món actual. N. 22).

                                               Seguirà el Vaticà II afirmant en el mateix document: “L’home cristià, conforme (con-format, con-figurat d’arrel) a la imatge del Fill, el primogènit (germans, doncs, d’Ell), rep les primícies de l’Esperit (posaré totes les cites incloses, en endavant: Rom 8, 23) i no solament Ell, sinó també nosaltres, que posseïm L’Esperit com a primícies del que vindrà; que gemeguem dins nostre (2 Cor, 5, 25), anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos serà redimit (Filip. 3,  21), i tot ens capacita per dur a terme la nova llei de l’amor (Rom 8, 1-11). Per mitjà d’aquest Esperit, penyora de l’herència (Efes 1, 14), tot l’home queda restaurat interiorment (re-fet, re-nascut, re-generat)  fins que arribi la redempció del cos (Rom 8, 23). I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar Jesús d’entre els morts, també ressuscitarà els vostres cossos mortals, per mitjà del seu Esperit que habita en vosaltres”. (Rom 8, 11; també:  Cor 4, 14). És cert que esperonen el cristià la necessitat i el deure de combatre el mal a través de moltes tribulacions i àdhuc de patir la mort: però associat al misteri pasqual,configurat a la mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la RESURRECCIÓ”. (Filip 3, 10; Rom 8, 17).

                                               Alliçonats així a la menuda i en la filigrana de traç fi, ara reprendrem el camí d’Emaús, que és el camí que fem cada dia, camí de fe; ara esperarem que Crist se’ns faci company i li demanarem que ens obri els sentits del pensament i designi del Pare, a fi que ens beneeixi en Ell (Crist) amb tota mena de benediccions espirituals dalt al cel. (Efes 1, 3). Visquem la Pasqua Total, com ens la desvetllat Pau i el Vaticà II. Mai no acabarem de penetrar les pregoneses del misteri de Crist, però l’atenció espiritual a la Resurrecció del Crist ens donarà unes perspectives fora de tota ponderació. Demanem un suplement de fe al Senyor, que prou falta ens fa, però de la fe que traspassa els vels de la revelació, per ser agraïts a la grandesa de la nostra vocació “divina”, com amorosament diu el Vaticà II . Senyor que hi vegi més i més! No en soc digne, ja ho sé, però voldria arribar més lluny, més a prop, més present a tocar, com diu Mateu, en tota persona humana, on hi pugui posar una mica d’amor...

                                               Així acaba el tractament en el Vaticà II del que és tota persona humana assumida pel misteri de la presència i acció del Ressuscitat en ella: “Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora de l’evangeli, ens aclapara. Crist ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar abundosament la vida, per tal que havent arribat a ser fill en el Fill, puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare!

                                               Seguim caminant pels camins d’Emaús, segur que per les intuïcions de la fe, se’ns farà trobadís Jesús caminant i sempre pelegrinant; i serà la nostra joia, fins a re-trobar-lo en plenitud en la fracció del pa. Bona Pasqua, una vegada més, i més encara!
Diumenge III de Pasqua, 30 d’abril del 2017.  Sabadell

dissabte, 22 d’abril del 2017

Homilia del diumenge 23/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

I  EL  RECONEGUEREN

                                               Estem vivint tota una setmana tan esplendorosa, tan plena de RESURRECCIÓ i ho fem així expansivament, perquè no ens hi cabia la celebració de la Pasqua en només un sol dia. Nosaltres, els que tenim el goig de la fe, anirem fent del “cada dia” un exercici de Resurrecció i de Vida, a fi de que, tot i gaudint-lo, l’anirem manifestant com a veritable “resurrecció” de la nostra pròpia vida. Tot se’ns torna Pasqua si aconseguim saber “re-conèixer” Jesús, ara com a Fill de Déu, no tan sols com a Fill de l’home: “Senyor meu i Déu meu”. Feliços els qui com Tomàs hem passat de la tossuda incredulitat a la inesperada joia de creure en Ell. Ai, bon Tomàs, ets molt semblant a nosaltres, tardans a entrar en la certesa d’un re-coneixement de Jesús per la FE. Benaurat el teu no voler creure per poder després veure Jesús, meravellosament ressuscitat, d’una manera definitivament nova. Entomo, Jesús, la teva recriminació. Perquè m’has vist, Tomàs, has cregut? “Feliços els qui creuran sense haver vist!”

                                               En aquest “exercici” de fe-amor anirem empeltant en la soca del nostre home vell el rebrot de la vida nova, la de Jesús ressuscitat. Oh, possible primavera permanent; no serà “un fet” o una nova realitat, fins i tant que no retrobem Jesús “en resurrecció”. No és el coneixement del Jesús al que hem tingut accés al llarg i ample de la seva vida moridora. L’hem de re-conèixer com a Ressuscitat, com a “aparegut” en Vida Plena, com a Fill primogènit del Pare, com ho creu finalment  Tomàs per nosaltres: “Senyor meu i Déu meu”.

Fem una repassada per la litúrgia de la Setmana de Pasqua:

* Dilluns (de Mateu): “Jesús els sortí al pas, i les saludà, dient-los: “Déu vos           guard”. Elles se li abraçaren als peus i l’adoraren. A Galilea em veuran”.

Resultat d'imatges de ressurreccio jesus* Dimarts (de Joan): “Li diu Jesús: “Maria”. Maria es gira i  li diu: “Rabuni!”, és a dir: Mestre!” Corre, deixa’m: A peus de Jesús com tantes vegades... Ves a trobar            els meus germans. Pujo al meu Pare que és també el “vostre” Pare”.

* Dimecres (de Lluc): “Si que us costa d’entendre! Quins cors tan indecisos a         creure... Posat a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.     En aquell moment se’ls obriren els ulls i el “reconegueren”. Què n’és de difícil     obrir el ulls de la fe. Noteu dues expressions que han passat: o a la litúrgia   salmòdica: “Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia!”, o al partir el pa: símbol  tant de l’eucaristia com de la reunió pasqual a taula amb els deixebles, ja des de            bon principi: Comunió i memorial per excel·lència en el Ressuscitat i entre els germans.        Oh, Eucaristia dels millors reconeixements!

* Dijous (de Lluc): “Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria no acabaven de      creure-ho... Llavors els va obrir el ulls perquè comprenguessin. Vosaltres en sou             testimonis”.

* Divendres (de Joan): “És el Senyor”. Cap dels deixebles no gosava preguntar-li   qui era; ja ho sabien que era el Senyor”.

* Dissabte (de Marc): A Maria que els digué que Jesús vivia, no la van creure.        Als dos que se’ls aparegué com un desconegut, tampoc els van creure. En           reunir-se amb ells a taula (!) els reconvé pel seu persistent no re-coneixement.        Amb tot, els diu: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova”.

* Diumenge (de Joan): “Arribat el diumenge finalment cregueren. Tomàs fa de       contrapunt. “Si no veig. Si no fico...” Vuit dies més tard hi ha l’escena de           Tomàs. “Feliços els qui creuran sense haver vist”.

                                               La litúrgia ens ha preparat per fer un re-coneixement de Jesús, perquè en la Resurrecció es fa palesa la glorificació; i és i no és el Jesús conegut en vida, segons la convivència narrada pels sinòptics. Faria una excepció per a l’evangelista Joan, que sempre ens el presenta gairebé com gaudint de vida nova, tant i tal és la seva presència i acció que ja trasllueix en vida esplendors pasquals. A cada capítol del seu evangeli, Joan, ens demana de fer un acte de fe. Sigui com sigui i fent aterrar la nostra Quaresma en la finalitat que explicitàvem, allà dies quaresmals, d’endinsar-nos en el misteri de Crist, ara ens convé obrir pàgina de re-coneixement. És el Jesús de la fe, perquè és un coneixement nou, com a ressuscitat: “Senyor meu i Déu meu”.

                                               Aquests dies hi he pensat molt. Com és que als deixebles els costa tant de creure en Jesús? Ells tenien “pàgines viscudes” amb ell. Sabien –o havien de saber, millor dit!- que havia de ressuscitar. En puc dir: sabien que, però de cap manera podien sospitar el com. Això darrer és només objecte de fe. Havien de “rebobinar” i els sortien imatges ben diferents del que era ara el seu re-coneixement. Jesús ressuscitat és sempre novetat. Igual, però tan diferent! El Jesús de la fe se’ns mostra a ulls clucs, perquè tot plegat va més enllà d’una visió ocular, sinó -no sé com dir-ho- visió de fe. Sense ni sospitar-ho havíem dit que volíem conèixer més i més el misteri de Crist i ve’t-aquí que Jesús està més enllà, com Déu mateix més enllà de tot nom, tal i com ens hi va endinsar Gregori Naziancè en aquesta pregària única:

                                               “Oh vós, el més enllà de tot,
                                               com us puc anomenar amb un altre nom?
                                               Quin himne us puc cantar?
                                               Cap paraula no us pot expressar.
                                               Quin esperit us pot abastar?
                                               Cap intel·ligència no us pot concebre.
                                               Només vós sou incognoscible,
                                               car tots els pensaments han sortit de vós.
                                               Tots els éssers us celebren,
                                               els qui parlen i els qui són muts.
                                               Tots els éssers us fan homenatge,
                                               els qui tenen intel·ligència i els que no en tenen.
                                               L’universal desig, els clams de tots,
                                               tendeixen cap a vós.
                                               Tot el que existeix us prega,
                                               i tot ésser que sap llegir en el vostre univers
                                               us fa pujar un himne de silenci.
                                               Només en vós fan estada totes les coses.
                                               Tot va cap a vós en un mateix impuls.
                                               Vós sou el fi  de tots els éssers, vós sou únic.
                                               No sou un ésser sol, però tampoc no sou un conjunt:
                                               vós teniu tots els noms, com us podria anomenar?
                                               Vós l’únic a qui no podem anomenar,
                                               quin esperit celestial penetrarà el vel
                                               que hi ha més enllà dels núvols?
                                               Tingueu pietat, vós, el més enllà de tot;
                                               com us podríem anomenat amb un altre nom?

                                               Jo sé que ens heu fet el do de retrobar-vos, de reconèixer-vos una i mil vegades, amb el temor i ensems la joia desbordats, com els apòstols i sobretot com les admirables dones missatgeres de “re-coneixements” (ara també en el sentit d’acció de gràcies). I sobretot com Maria Magdalena que només amb la vibració de dir-li el nom la vàreu trastocar de fe amorosa i us feu una llaçada als peus amb els braços i una adoració d’allò més eucarística. Doneu-me la fe amorosa d’ella! Feu-me eucarístic de dalt a baix. Quina intensitat de vida, de presència en l’accció de rompre el pa! Ja la devoció popular sap més que nosaltres plens de teologies i de cristologies, amb una fe encara novella o encara per fer... Aquell deliciós “Senyor meu i Déu meu”.

                                               Vull ajuntar les dues aclamacions que us fem, encetada eucaristia en consagracions: Misteri i sagrament de la Fe:

                                               “Anunciem la vostra mort,
                                               confessem la vostra resurrecció.
                                               Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”.

                                               “Salvador del món, salveu-nos,
                                               vós que ens heu alliberat
                                               per la vostra creu i la vostra resurrecció”.

                                               Feu que us busqui, que us trobi, que us re-conegui ressuscitat, que us visqui, que us testimoniï, que us estimi amb la fe més esplendorosa que em surti del cor i de l’ànima. Feu-me viure la fe pasqual en el cada dia, en com més moments possibles, millor.  “Tard us he trobat, tard us he estimat”. Ai, Agustí meu!:

                                               “Senyor, vull cercar-vos tot invocant-vos
                                               i invocar-vos tot creient en vós:
                                               perquè ens heu estat predicat.
                                               La meva fe us invoca, Senyor,
                                               la fe que m’heu dat,
                                               que m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill.

                                               Qui em donarà de reposar en vós?
                                               Qui em donarà que vingueu en el meu cor
                                               i l’embriagueu,
                                               a fi que jo m’oblidi dels meus mals
                                               i abraci l’únic bé meu, que sou vós?
                                                                                   (sant Agustí. Confessions)

                                               “Senyor, que comparteixes el teu Pa i el Vi,
                                               amb els qui tu coneixes i tens com amics,
                                               nosaltres estimem aquest gest teu i el teu do:
                                               en tu trobem la vida, Jesucrist Senyor”.
Diumenge II de Pasqua, 23 d’abril de 2017.   Sabadell


divendres, 14 d’abril del 2017

Homilia del diumenge de Pasqua 16/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA  CREU  I  LA  GLÒRIA
 LA CREU I LA GLÒRIA

                                               Una vegada més, i no serà pas l’última, hem de recordar que tot l’excercici quaresmal prenia principi del desig de que les experiències viscudes aquestes setmanes les volíem profitoses per a un conèixer més i millor el misteri de Crist. Ara arribem a la meta litúrgica prefixada amb la il·lusió –deler, dèiem en una altra col·lecta- de comprovar fins on arribem en l’experiència feta del contacte amb Jesús que ens han facilitat sobretot els encontres narrats darrerament per Joan, sia amb la samaritana, amb el cec de naixement i amb les germanes de l’amic Llàtzer cridat a reviviscència. Totes elles ens presenten un Jesús tan i tan humà com fins on es pot arribar a capir; amb tot el misteri sempre hi és present; i sempre també envoltat, Ell, d’un context de confrontació amb els jueus, diguem-ho com ho diu Joan. A mesura que hem anat endavant en el curs de la seva vida hem vist com els horitzons es van tancant i com es veu constret a emprendre les determinacions que finalment el portaran a un obert enfrontament amb les instàncies religioses; amb la mort d’altra banda preanunciada en els últims trams de la seva vida. No es féu enrere per coherència amb la missió rebuda de predicar el Regne del Pare, Regne que contrastava amb el Temple i la Torà, per dir-ho complexivament. L’amor, ai, hi era absent, la Llei era de constricció i la imatge de Déu era ben a l’inrevés de la seva pròpia experiència amorosa amb l’Abbà. Un Déu que ofegava més que alliberava. Un Déu Senyor que tenia esclaus per servir-lo més que fills estimats. Tan a l’inrevés era la imatge que donaven del Pare, que Ell més es posava fora dels seus esquemes. Un Déu vivent, un Déu que es mostrava treballant -anava a dir colze a colze- amb els seu Fill. En acció permanent en favor dels seus. I finalment va manifestar-se palesament en comunió indestriable amb el Pare: “el Pare i jo som u”. I la suposada blasfèmia va esclatar: “Com és que tu, essent home, et fas Déu?” Mai no s’havia sentit semblant cosa! I la busca i captura es féu infamant. “No hi enteneu res, vosaltres. No se us acut que val més que mori un sol home per tots, abans que no desaparegui tot el vostre poble! Aquest home fa massa miracles. Si el deixem estar, tothom creurà en ell, i vindran els romans a destruir el lloc sant i tot el nostre poble. El deïcidi està en marxa. Jesús n’és conscient i no es deixava veure públicament a Jerusalem... Jesús plorà a les envistes del Temple i de la ciutat santa: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no heu volgut! Doncs bé, el vostre temple és abandonat i queda desert. Us dic que des d’ara no em veureu més fins que direu: “Beneït el qui ve en nom del Senyor.

                                               Encara ressonen molt endins les proclames litúrgiques de les dues “Passions”, la del dia de Rams, la de Mateu i la més propera encara, la del divendres sant, la de l’evangelista Joan, majestuosa, la de la mort d’un Jesús qui triomfa precisament des de la mateixa creu. Fonent creu i glòria. “Quan seré enlairat atrauré tothom cap a Mi. El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder per recobrar-la. Aquest és el manament que he rebut del meu Pare. Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més”.

                                               I ara el misteri de la comunió nostra amb el Mestre: “A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més. Jo us faré veure qui heu de témer: temeu aquell qui, després de prendre la vida, té poder de tirar a l’infern. Us ho asseguro: a aquest sí que l’heu de témer. No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol, més encara, fins i tot els cabells us té comptats. No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells”.

                                               Potser ara és l’hora de contrastar l’anunci de la mort i de l’exaltació de Jesús i la invitació que ens fa Jesús de seguir-lo vencent les pors, i les esgarrifances, sabent que estem en mans del Pare que ens estima. “Jesús afegí: Cal que el fill de l’home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar, ha de ser mort i ha de ressuscitar el tercer dia”.  I deia a tothom: Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà. Que en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix? Si algú s’avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l’home s’avergonyirà d’ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels seus àngels”.

                                               Ara és procedent obrir de bat a bat l’evangeli de Joan i intentar d’indinsar-nos-hi, en els capítols des del 14è fins al 17è. Aquí es barregen els  nostres sentiments entre la creu sobirana i la glorificació del Fill, i en Ell, també la nostra. Us desitjo que pugui ser l’entrada en un coneixement més a fons, més de tu a tu amb el misteri del Senyor Jesús. Ho diu el papa Francesc: No hi ha Quaresma sense Pasqua: “Senyor us necessito. Rescateu-me de nou. Senyor, accepteu-me una vegada més entre els vostres braços redemptors. Ens fa tant bé tornar a ell quan ens hem perdut! Hi insisteixo una vegada més: Déu no es cansa mai de perdonar; som nosaltres els qui ens cansem d’acudir a la seva misericòrdia. Aquell qui ens invità a perdonar “Setanta vegades set” ens dóna exemple: ell perdona setanta vegades set. Ens torna a carregar sobre les seves espatlles una vegada i altra. Ningú no podrà treure’ns la dignitat que ens atorga aquest amor infinit i indestructible. Ell ens  permet d’aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot tornar-nos la joia. No fugim de la resurrecció de Jesús, no ens declarem mai morts, passi el que passi. Que res no pugui més que la seva vida que ens fa anar endavant!”.
Resultat d'imatges de resurrecció 
                                               “Com en el Divendres i en el Dissabte Sant. L’Església roman en la contemplació d’aquest rostre ensagnat en el qual s’amaga la vida de Déu i s’ofereix la salvació del món. Però aquesta contemplació del rostre de Crist no pot reduir-se a la imatge del crucificat. El és el Ressuscitat! Si no fos així, vana seria la nostra predicació i vana seria la nostra fe. La resurrecció fou la resposta del Pare a l’obediència de Crist, com recorda la Carta als Hebreus: “Ell, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”.

                                               “Després de (més de) dos mil anys d’aquests esdeveniments, l’Església els viu com si haguessin passat avui. En el rostre de Crist ella, la seva Esposa, contempla el seu tresor i la seva alegria: què n’és, de dolç, el record de Jesús, font de veritable joia del cor! L’Església animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar Crist al món”. (Joan Pau II).
Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor, 16 d’abril de 2017  Sabadell


dissabte, 8 d’abril del 2017

Homilia dfel diumenge 09/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

PASSIÓ  SEGONS  SANT  MATEU

                                               En aquest any litúrgic el dia de Rams, dit també de Passió, se’ns invita a la contemplació de la Passió narrada per Mateu. Té les seves peculiaritats que intentaré de subratllar. Sentir-la musicada ens serà un goig dolorós o un dolor joiós. Bach ens hi ofereix la música transportadora, sublim. Donem-hi espai i alè gloriosos. Estem en un moment únic. La música sigui amb tu.

                                               Tots els evangelis es van formar partint de la passió-mort-resurrecció cap endarrere, és a dir, explicitant històricament i successivament els passatges de la vida de Jesús, sobretot del tram de l’anomenada vida pública des que es va sentir cridat a predicar la vinguda del Regne de Déu i a missionar pels camins, sobretot de Galilea. Alguns hi varen afegir passatges de la seva infància. El nucli fort i motor de tots els evangelistes fou, doncs, la passió, la mort en creu i la seva resurrecció. Punt final de resurrecció, aquest, sense el qual quedaria inconclusa la seva vida i el sentit de tota ella.  Redactats a la inversa. Entrem, doncs, en les narracions de la Passió.

Resultat d'imatges de domingo de ramos
                                               En aquests moments pren relleu el poder entrar –oh gosadia!- en el misteri del dolor de Jesús, la significació singular dels per què i per a què d’un final que, no per predit, fou més entenedor, i menys corprenedor. Aquí s’hi condensa tota una sèrie d’enigmes que van més enllà dels mers fets ocorreguts i que apunten a una comprensió  de tota la vida de Jesús. Finalitat, sentit, possibilitat d’entrar-hi, afectació en la nostra pròpia vida. Jesús el veiem com a home per a nosaltres, més intensament del que podrem mai arribar a intuir. Comencem per aquelles expressions de Pau als filipencs: “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Amb aquestes premisses podem entrar en els relats. Obre pàgina com sempre el context. Després del retorn a la vida del seu amic Llàtzer s’intensifica un vertader complot contra Jesús. Ell n’era conscient i afronta la situació cada vegada més teixida de fatals presagis. Estem al capítol 26 de Mateu i Jesús digué als seus deixebles: “D’aquí a dos dies és la festa de la Pasqua, i el Fill de l’home serà entregat  perquè el crucifiquin”. El Sanedrí conspira contra ell, però vol fer les coses sense altercats en el poble, puig són dies sants. Judes els facilita la trama. Jesús d’incògnit vol celebrar la pasqua amb els seus Tindrà consciència de ser-ne l’última. Assegut a taula deixa la predicció de que algú d’entre ells l’ha de trair. Després del Darrer Sopar s’encaminen cap a la Muntanya de les Oliveres. I allí es desencadena un moment de gran, sublim pregària i d’un prec fet des de la imminència de la tragèdia. Jesús dirigit al Pare li prega i suplica que, de ser possible,  li passi de llarg el calze. Amb tot, suant sang, es posa en mans del seu Pare. És just ara de posar aquell pas de la Carta als Hebreus: “Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir. González Faus posa de relleu en el seu llibre “Acceso a Jesús”, llegit moltes vegades, “que la creu no és solament un moment puntual -per més important que sigui- de la vida de Jesús, sinó una caracterització de tota aquesta vida, com a trajectòria  que va des de la conflictivitat soferta fins a l’abandó més fondo, gairebé inaccessible; i que en ella se’ns descobreix tota la vida de Jesús com a marcada per una dimensió que el NT denomina obediència, i que traduïm d’una manera més comprensible per a nosaltres si l’anomenem fe, que en el terme grec vol expressar com una mena d’escolta dòcil, d’acollida com a resposta, d’acceptació d’una invitació”. Fa després l’autor un excursus afirmant que la fe és l’actitud amb que s’afronten les preguntes definitives de l’home. Més encara: l’única actitud capaç d’afrontar-les. El que realment transforma el món, no només l’interpreta. I ho aplica a la fe en l’home Jesús. L’objecte d’aquesta fe de Jesús té a veure amb l’actitud de Déu envers nosaltres. Jesús acull la realitat i s’hi lliura, però sense renegar en absolut de la seva fe, de la seva experiència fonamental. Jesús comprèn des de l’experiència del Pare que allò que se li demana és la fidelitat a allò a què s’ha compromès. I en aquesta fidelitat, la fe, al temps que persevera, canvia, es fa nova, es purifica, en tant que es fa cada vegada més propera al misteri més acollidor que és Déu. S’ha mantingut íntegre el ser de Jesús com a fe, com obediència, com a pertinença total al Pare, com a relació única i irrepetible amb Ell, com ser “totalment de Déu”, per a la que no tenim  categoria més aproximada en nostre pobre llenguatge que la de la “filiació divina”. Anorreat, fidel fins a l’indicible. Són conceptes trets de Gz. Faus.

                                               Només intentant entrar en el misteri del que Jesús és com a home, podrem mig intuir que ell arribà fins al més fons del què significa “ser home”. Del què significa l’Home “per als altres”. De l’home Nou que en dirà Pau. Així es pot arribar a entendre que va assumir tota la debilitat i “pecabilitat” humanes i així “s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”. D’Ell en venim tots nosaltres. Diu el Vaticà II: “Perquè el Verb mateix de Déu pel qual totes les coses han vingut a l’existència, es féu carn i habitant aquí a la terra entre nosaltres, va entrar com a home perfecte en la història del món assumint-la i sintetizant-la en si mateix”.  Déu, en conseqüència, l’ha proclamat Gran Sacerdot: en virtut dels seus sofriments, lliurement acceptats, el Pare ha modelat i transformat la condició humana: “perquè, precisament Ell, ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre”; i per la força del voler de Déu, Jesucrist ha esdevingut salvador dels homes. L’Encarnació arriba fins a aquests fondals.

                                               Diferents són les instàncies que s’hi fan presents en la narració de Mateu: D’alguna manera ens hi representen. Ja en la pregària a Getsemaní hi som en la impossibilitat de mantenir-nos, vetllant la solitud del Mestre. La traïció d’un deixeble, ves a saber per quins motius. La no-violència com a actitud bàsica per enfrontar la peripècia humana. Les tres negacions d’un Pere que se les donava de fidel a morir. La debilitat humana, feta misèria. La intervenció del Sanedrí que s’amaga en la plausibilitat d’una blasfèmia. En respondre a Caifàs que sí, que Ell era el Messies, es pren la determinació de portar-lo a l’autoritat romana, per tal de poder-li aplicar la condemna a mort. Pilat, acovardit, busca una sortida al cas i posa una infamant alternativa per veure si se’n  surt: A Jesús o a Barrabàs! Torna a aparèixer la mentida vestida de veritat i de justícia. Allò que ara en diuen la postveritat. La turba rugeix, portada per fils que sempre hi són, però que no es veuen. Ell, Pilat, té el gest de voler-se’n fora, rentant-se les mans ostentosament; s’autoexclou de les responsabitats de jutge! Amb tot, és ell qui condemna Jesús al suplici més infamant, el de la creu. Laconisme. Res de dolorisme barroc. La realitat és prou nua per dir-hi res de més, fora dels fets. Només per coherència amb aquest fill d’home, fidel al Pare podem i devem interpretar que la fe en el Pare es manté rocosa fins al final. Ja ho hem dit que Jesús arriba a les fonts de l’esser humà en aquest instant; i un terratrèmol confirma certeses i fidelitats en l’amor al Pare. Però no s’estalvia la negra nit; les tenebres del moment en són amargant reflex; àdhuc hi és necessària aquesta nit de Jesús per abastar en el misteri de la Creu, tota persona humana en les seves nits espirituals. “Ell, amb l’exemple de la mort soferta per tots nosaltres, pecadors, ens ensenya com nosaltres també hem de portar aquella creu que el món i la carn carreguen als homes anhelants de justícia i de pau”.   Aquest crit final no de desesperança, sinó d’expressió sublim d’abandó: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat!”. Ens empara a tots.  Millor fer silenci, respecte a la profunditat del dolor. “Què és un mortal perquè us en recordeu?” “Des de l’abisme clamo a vós, Senyor!” Solament queda per cloure els fets dramàtics aquesta declaració lluminosa del centurió: “És veritat. Aquest home era Fill de Déu”. És ja el despuntar de l’albada de la resurrecció.

                                               Deixem que Bach hi posi la seva contribució i mestria musical, extreta dels més fondals sentiments humans. Corals, àries, cantates i recitacions. Oh, bellesa que ens emmudeix! Ens estremirem amb la bellesa del dolor, dolor que compartim en la mesura en què se’ns és donat.

                                               Coral: “Quan ja hagi de marxar,
                                                           no t’apartis de mi!
                                                           Quan hagi de sentir la mort,                                                                                     roman al meu costat!
                                                           Quan, atacat de qualsevol mal,
                                                           estigui el meu cor,
                                                           allibera’m de l’angoixa,
                                                           amb el teu dolor i la teva pena!”

                                                          
                                                Ària:   “Purifica’t bé, cor meu,
                                                           en mi mateix vull enterrar Jesús,
                                                           car només dins meu,
                                                           pels segles dels segles,
                                                           podrà reposar dolçament.
                                                           Surt de mi, Món, i deixa entrar Jesús!
Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor, 9 d’abril del 2017.  Sabadell

dissabte, 1 d’abril del 2017

Homilia del diumenge 02/04/2017 del P. Josep Mª Balcells

L’ESPERIT  DE  JESÚS  ÉS  LA  NOSTRA  VIDA

                                   Si hem seguit amb unció aquests tres darrers diumenges seguits, ens haurem obert a tota la simbologia essencial del camí catecumenal. Jesús, en efecte, és l’aiguaviva, la llum del nostre existir i, avui, se’ns mostra definitivament com a vida de la nostra vida, en els sentits més plens, inabastables, apuntant cap a la promesa de vida eterna, on el desig i expectativa ens diuen d’alguna forma borrosa allò que se’ns escapa a la percepció sensorial, àdhuc imaginativa... Deixem que aquests punts suspensius esclatin un dia en el més enllà en una admiració sens mida!

                                               Tot apunta cap a aquesta visió integral i integradora de la nostra fe, que -tot i ser un do i una gràcia preuada- demana la nostra col·laboració per anar descobrint en el dia a dia el sentit definitiu del nostre viure, segons l’evangeli, descobert i fet propi, havent caminat a trets menuts i concrets aquest “aprofundiment, en més i més, en el coneixement experiencial del misteri de Crist. En Jesús trobem la vida, redimida de nosaltres mateixos, oberta a una comunió fora mida, regalada, plena.

                                               Jesús és l’essencial en el camí vers la Pasqua: “la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu”. En Ell se’ns obren tots els sentits amagats en el misteri de la seva vida i en la missió en la qual ens ha fet no tan sols partícips sinó testimonis. De la nostra pròpia en Ell haurem  de fer-ne font per a la vida dels que estimem. Jesús digué que vivia de la vida donada pel Pare i ens en feia participants; i , ara ens convida a fer-ho també nosaltres amb els germans. La vida només pot venir de la vida. Cal dir-ho més explícitament? Jo també en la meva petitesa sóc per als altres “resurrecció i vida”. No és cap divagació mística, no. És ser per als altres allò que Ell és per a mi. Dignació, res més! Ah, però res menys. Ens falta fe, ho sospitàveu tal volta? Donem vida, fem viure als altres. En Crist tenim amagada una insospitada maternitat-paternitat i és vocació i és crida! Oh, Déu vivent

                                                Joan Pau II ens invitava a començament del nou mil·lenni a “partir novament de Crist”, a satisfer el desig manifestat per alguns grecs a Felip: “Voldríem veure Jesús”. I més complet encara, satisfacció en veure’l: “Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor”. El rostre que els apòstols contemplaren després de la Resurrecció era el mateix d’aquell Jesús amb qui havien conviscut uns tres anys, i que ara els convencia de la veritat esborronadora de la seva nova vida. En realitat, encara que veiessin i toquessin el seu cos, només la fe podia franquejar el misteri d’aquell rostre. A Jesús no s’hi arriba veritablement més que per la fe. A la contemplació plena del rostre ressuscitat no hi arribem només amb les nostres forces, sinó deixant-nos guiar per la gràcia. Sols l’experiència del silenci i de la pregària ofereix l’horitzó adequat en el qual pot madurar i desplegar-se el coneixement més autèntic, fidel i coherent d’aquell misteri. Per això, ens proposava de restar fits en el rostre humà de Jesús, en el rostre dolgut i glorificat del fill de Déu. “Senyor, busco el teu rostre”, l’antic anhel del salmista no podia rebre una resposta millor i més sorprenent  que en la contemplació del rostre de Crist. En Ell Déu ens ha beneït veritablement i ha fet “brillar la claror de la seva mirada” sobre nosaltres. Al mateix temps, Déu i home com és, Crist ens revela també l’autèntic rostre de l’home, “manifesta plenament l’home al mateix home”.  Jesús és l’”home nou” que crida a participar de la seva vida divina a la humanitat redimida. En el misteri de l’Encarnació hi ha les bases per a una antropologia que es capaç d’anar més enllà dels seus propis límits i contradiccions movent-se vers Déu mateix, més encara, vers la meta de la “divinització”, a través de la incorporació  a Crist de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària”.

                                               “No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, recollit per l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, el qual cal conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària, i transformar amb Ell la història fins el seu acompliment en la Je-
rusalem celestial. És un programa que no  canvia quan varien els temps i les cultures per a un veritable diàleg i una comunicació eficaç”.

Resultat d'imatges de jesus i marta                                               Tot això com a premissa per endinsar-nos en aquesta pàgina extraordinària de l’Evangeli de Joan que es presenta com una tríade d’esdeveniments en els que Jesús es fa trobadís, sia amb la samaritana, amb el cec de naixement i avui, en espectacularitat,  en el retorn a la vida de Llàtzer amic com les seves germanes Marta i Maria, després de portar sepultat uns quatre dies. En la descripció hi ha unes connotacions de la profunditat dels sentiments humans de Jesús. “Aquell que estimes està malalt. Enigmàticament dirà: “Aquesta malaltia no portarà a la mort, sinó a la glòria de Déu: per ella el Fill de Déu serà glorificat”. “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer...” Deixa passar un parell de dies i finalment es decideix d’anar-hi, malgrat que era perillós d’anar a Judea on els contraris de Jesús tramaven de posar-li insídies, àdhuc de mort. En saber que Jesús estava per arribar a Betània Marta li surt a l’encontre i li diu amb la franquesa de l’amistat: “D’estar aquí el meu germà no hauria mort”. “El teu germà ressuscitarà. “Prou que ho sé; i Jesús li fa la manifestació més explícita de ser ell Senyor de la vida. Li fa: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més”. “Ho creus, això?” I Marta li respon: “Sí, Senyor: jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món”. Va Marta, d’una revolada, a trobar la seva germana Maria i també ella li surt a l’encontre. La mateixa lamentació: “Si haguessis estat aquí...” Commogut per els plors d’ella i de tota la gent. L’expressió de commoció hi surt successivament fins al punt que la gent deia: “Mireu com l’estimava!” En arribar al sepulcre diu que li llevin la llosa. Marta li fa veure la inconveniència i Jesús li ha de dir per segona vegada: “No t’he dit que, si creus, veuràs la glòria de Déu. Jesús davant de la mortalla alçà els ulls i digué: “Pare, et dono gràcies perquè m’has escoltat. Ja sé que sempre m’escoltes, però ho dic per la gent que m’envolta , perquè creguin que tu m’has enviat”. Amb veu imperiosa mana que Llàtzer surti i es produeix el miracle més portentós. Sense més comentaris per part el narrador. Els jueus determinen de matar-lo. Ah, i encara aquella escena d’una tendresa fora mida i ponderació. Maria als peus de Jesús els hi ungeix i els hi eixuga amb els seus cabells. “Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum”. Judes posa el contrapunt a l’escena. Són molts diners, si els poséssim a disposició dels pobres... I Jesús com a comminació darrera: “Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per a la meva sepultura. De pobres en teniu sempre amb vosaltres, però a mi no sempre en  tindreu”. Un estrany silenci guanya aquesta escena. Ja estem preparats pels suprems esdeveniments de la Passió. Encara que tot sembla acabat, més enllà d’un Calvari que apunta amb presagis de dolor i de fracàs, apunta una nova albada de resurrecció. Hem entès aquests últims esdeveniments en la seva profunditat?  Arriba aquí el sentit més endinsat de la Quaresma? Sabem lligar passió-mort-resurrecció de Crist i, en elles, les nostres? Tenim justa una setmana per entrar amb el diumenge de Rams als moments definitius dels quals en dependran per sempre la nostra fe ardent, la nostra esperança de seguici del Mestre i de saber que, havent tota la vida estimat els seus, arribà el moment de sentir-se definitivament estimats per sempre. Dolor d’estimació. Ho entenem això?

                                               Acaba Joan Pau II amb aquest títol: Testimonis de l’amor.

                                               “Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres”. Si veritablement hem contemplat el rostre de Crist, estimats germans i germanes, la nostra programació (quaresmal) s’inspirarà en el “manament nou” que ell ens donà: “Tal com Jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres”. La comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que, brollant del cor de l’etern Pare, es vessa a nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna, per fer de tots nosaltres “un sol cos i una sol ànima”. Realitzant aquesta comunió d’amor, l’Església es manifesta com un “sagrament”, és a dir, “Signe i instrument de l’intima unió amb Déu i de la unitat del gènere humà” Acabarà dient que hem de fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió. Aquest és el repte que tenim davant nostre, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món.

                                               Cal promoure una espiritualitat de la comunió, tot proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa per damunt de tot una mirada del cor sobretot vers el misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, i la llum de la qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al nostre costat. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat per sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos místic, i, per tant, com “un que em pertany”, per saber compartir les joies i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una veritable i profunda amistat.

                                                Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure primordialment allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: “do per a mi”, a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament.

                                               En fi, espiritualitat de la comunió és saber “donar espai” al germà, portant “les càrregues els uns dels altres”, i refusant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i generen competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges”. No ens fem il·lusions: sense aquest camí espiritual, de poca cosa servirien els instruments externs de la comunió. Esdevindrien mitjans sense ànima, màscares de comunió més que no pas les seves vies d’expressió i de creixement”.

                                               A partir d’aquí, descalcem-nos, que és terra sagrada la que trepitgen els nostres peus. La nostra quaresma ha arribat al terme que ens havíem proposat, amb la benedicció de Jesús, el nostre Mestre i company de camí. Benvinguts a Jerusalem! Ens esperen dies sants...
Diumenge V de Quaresma, 2 d’abril del 2017.   Sabadell