PASSIÓ SEGONS
SANT MATEU
En
aquest any litúrgic el dia de Rams, dit també de Passió, se’ns invita a la
contemplació de la Passió narrada per Mateu. Té les seves peculiaritats que
intentaré de subratllar. Sentir-la musicada ens serà un goig dolorós o un dolor
joiós. Bach ens hi ofereix la música transportadora, sublim. Donem-hi espai i
alè gloriosos. Estem en un moment únic. La música sigui amb tu.
Tots
els evangelis es van formar partint de la passió-mort-resurrecció cap
endarrere, és a dir, explicitant històricament i successivament els passatges
de la vida de Jesús, sobretot del tram de l’anomenada vida pública des
que es va sentir cridat a predicar la vinguda del Regne de Déu i a missionar
pels camins, sobretot de Galilea. Alguns hi varen afegir passatges de la seva
infància. El nucli fort i motor de tots els evangelistes fou, doncs, la passió,
la mort en creu i la seva resurrecció. Punt final de resurrecció, aquest, sense
el qual quedaria inconclusa la seva vida i el sentit de tota ella. Redactats a la inversa. Entrem, doncs, en les
narracions de la Passió.
En
aquests moments pren relleu el poder entrar –oh gosadia!- en el misteri del
dolor de Jesús, la significació singular dels per què i per a què d’un final que, no per predit, fou més
entenedor, i menys corprenedor. Aquí s’hi condensa tota una sèrie d’enigmes que
van més enllà dels mers fets ocorreguts i que apunten a una comprensió de tota la vida de Jesús. Finalitat, sentit,
possibilitat d’entrar-hi, afectació en la nostra pròpia vida. Jesús el veiem
com a home per a nosaltres,
més intensament del que podrem mai arribar a intuir. Comencem per aquelles
expressions de Pau als filipencs: “Ell que era de condició divina no es volgué
guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué
la condició d’esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol,
s’abaixà i es féu obedient fins a la
mort, i una mort de creu”. Amb aquestes premisses podem entrar en els relats.
Obre pàgina com sempre el context. Després del retorn a la vida del seu amic
Llàtzer s’intensifica un vertader complot contra Jesús. Ell n’era conscient i
afronta la situació cada vegada més teixida de fatals presagis. Estem al
capítol 26 de Mateu i Jesús digué als seus deixebles: “D’aquí a dos dies és la
festa de la Pasqua, i el Fill de l’home serà entregat perquè el crucifiquin”. El Sanedrí conspira
contra ell, però vol fer les coses sense altercats en el poble, puig són dies
sants. Judes els facilita la trama. Jesús d’incògnit vol celebrar la pasqua amb
els seus Tindrà consciència de ser-ne l’última. Assegut a taula deixa la
predicció de que algú d’entre ells l’ha de trair. Després del Darrer Sopar
s’encaminen cap a la Muntanya de les Oliveres. I allí es desencadena un moment
de gran, sublim pregària i d’un prec fet des de la imminència de la tragèdia.
Jesús dirigit al Pare li prega i suplica que, de ser possible, li passi de llarg el calze. Amb tot, suant
sang, es posa en mans del seu Pare. És just ara de posar aquell pas de la Carta
als Hebreus: “Així, tot i que era el Fill, aprengué
en els sofriments què és obeir”. González Faus posa de relleu
en el seu llibre “Acceso a Jesús”, llegit moltes vegades, “que la creu no és
solament un moment puntual -per més important que sigui- de la vida de Jesús,
sinó una caracterització de tota aquesta vida, com a trajectòria que va des de la conflictivitat soferta fins
a l’abandó més fondo, gairebé inaccessible; i que en ella se’ns descobreix tota
la vida de Jesús com a marcada per una dimensió que el NT denomina obediència, i que traduïm d’una manera
més comprensible per a nosaltres si l’anomenem fe, que en el terme grec vol expressar com una mena d’escolta
dòcil, d’acollida com a resposta, d’acceptació d’una invitació”. Fa després
l’autor un excursus afirmant que la fe és l’actitud amb que s’afronten les preguntes
definitives de l’home. Més encara: l’única actitud capaç d’afrontar-les. El
que realment transforma el món, no només l’interpreta. I ho aplica a la fe en l’home
Jesús. L’objecte d’aquesta fe de Jesús té a veure amb l’actitud de Déu
envers nosaltres. Jesús acull la realitat i s’hi lliura, però sense renegar
en absolut de la seva fe, de la seva experiència fonamental. Jesús comprèn des
de l’experiència del Pare que allò que se li demana és la fidelitat a allò a què
s’ha compromès. I en aquesta fidelitat, la fe, al temps que persevera, canvia,
es fa nova, es purifica, en tant que es fa cada vegada més propera al misteri
més acollidor que és Déu. S’ha mantingut íntegre el ser de Jesús com a fe, com obediència,
com a pertinença total al Pare, com a relació única i irrepetible amb Ell, com
ser “totalment de Déu”, per a la que no tenim
categoria més aproximada en nostre pobre llenguatge que la de la “filiació
divina”. Anorreat, fidel fins a l’indicible. Són conceptes trets de Gz. Faus.
Només
intentant entrar en el misteri del que Jesús és com a home, podrem mig intuir
que ell arribà fins al més fons del què significa “ser home”. Del què significa
l’Home “per als altres”. De l’home Nou que en dirà Pau. Així es pot arribar a
entendre que va assumir tota la debilitat i “pecabilitat” humanes i així “s’ha
convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen”. D’Ell en
venim tots nosaltres. Diu el Vaticà II: “Perquè el Verb mateix de Déu pel qual
totes les coses han vingut a l’existència, es féu carn i habitant aquí a la
terra entre nosaltres, va entrar com a home
perfecte en la història del món assumint-la i sintetizant-la en si
mateix”. Déu, en conseqüència, l’ha
proclamat Gran Sacerdot: en virtut dels seus sofriments, lliurement acceptats,
el Pare ha modelat i transformat la condició humana: “perquè, precisament Ell,
ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l’ofrena
del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre”; i per la força del voler de
Déu, Jesucrist ha esdevingut salvador dels homes. L’Encarnació arriba fins a aquests
fondals.
Diferents
són les instàncies que s’hi fan presents en la narració de Mateu: D’alguna
manera ens hi representen. Ja en la pregària a Getsemaní hi som en la
impossibilitat de mantenir-nos, vetllant la solitud del Mestre. La traïció d’un
deixeble, ves a saber per quins motius. La no-violència com a actitud bàsica
per enfrontar la peripècia humana. Les tres negacions d’un Pere que se les
donava de fidel a morir. La debilitat humana, feta misèria. La intervenció del
Sanedrí que s’amaga en la plausibilitat d’una blasfèmia. En respondre a Caifàs
que sí, que Ell era el Messies, es pren la determinació de portar-lo a
l’autoritat romana, per tal de poder-li aplicar la condemna a mort. Pilat,
acovardit, busca una sortida al cas i posa una infamant alternativa per veure
si se’n surt: A Jesús o a Barrabàs!
Torna a aparèixer la mentida vestida de veritat i de justícia. Allò que ara en
diuen la postveritat. La turba rugeix, portada per fils que sempre hi són, però
que no es veuen. Ell, Pilat, té el gest de voler-se’n fora, rentant-se les mans
ostentosament; s’autoexclou de les responsabitats de jutge! Amb tot, és ell qui
condemna Jesús al suplici més infamant, el de la creu. Laconisme. Res de
dolorisme barroc. La realitat és prou nua per dir-hi res de més, fora dels
fets. Només per coherència amb aquest fill d’home, fidel al Pare podem i devem
interpretar que la fe en el Pare es manté rocosa fins al final. Ja ho hem dit
que Jesús arriba a les fonts de l’esser humà en aquest instant; i un
terratrèmol confirma certeses i fidelitats en l’amor al Pare. Però no
s’estalvia la negra nit; les tenebres del moment en són amargant reflex; àdhuc
hi és necessària aquesta nit de Jesús per abastar en el misteri de la Creu, tota
persona humana en les seves nits espirituals. “Ell, amb l’exemple de la mort
soferta per tots nosaltres, pecadors, ens ensenya com nosaltres també hem de
portar aquella creu que el món i la carn carreguen als homes anhelants de
justícia i de pau”. Aquest crit final no de desesperança, sinó
d’expressió sublim d’abandó: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat!”. Ens
empara a tots. Millor fer silenci,
respecte a la profunditat del dolor. “Què és un mortal perquè us en recordeu?” “Des
de l’abisme clamo a vós, Senyor!” Solament queda per cloure els fets dramàtics
aquesta declaració lluminosa del centurió: “És veritat. Aquest home era Fill de
Déu”. És ja el despuntar de l’albada de la resurrecció.
Deixem
que Bach hi posi la seva contribució i mestria musical, extreta dels més fondals
sentiments humans. Corals, àries, cantates i recitacions. Oh, bellesa que ens
emmudeix! Ens estremirem amb la bellesa del dolor, dolor que compartim en la mesura
en què se’ns és donat.
Coral:
“Quan ja hagi de marxar,
no
t’apartis de mi!
Quan
hagi de sentir la mort, roman al meu costat!
Quan,
atacat de qualsevol mal,
estigui
el meu cor,
allibera’m
de l’angoixa,
amb
el teu dolor i la teva pena!”
Ària:
“Purifica’t bé, cor meu,
en
mi mateix vull enterrar Jesús,
car
només dins meu,
pels
segles dels segles,
podrà
reposar dolçament.
Surt
de mi, Món, i deixa entrar Jesús!
Diumenge de Rams o de
la Passió del Senyor, 9 d’abril del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada