EL CAMÍ
D’ EMAÚS
Aquesta
escena o narració pasqual ve a ser com una permanent al·legoria, com una
paràbola, diguem-ne, dels camins de FE, que una i més vegades emprenem tot
defugint d’una Jerusalem de la menyscreença, camí on es van succeint, una a una,
les “descobertes” de resurrecció, que es van produint a persones concretes, des
de fa uns dos mil·lennis. Tot accés a la fe es va esdevenint des de les
incerteses, des de les fugides, des de les febleses fins als “trobaments” (en
diu Benet XVI), als “re-coneixements”, en dèiem la setmana passada, de Jesús
Ressuscitat, primer en Ell; i després a cops de fe que es van arrelant més o
menys vigorosos –en conseqüència- gairebé inefable conseqüència!- en la o les
nostres pròpies resurreccions. Són contemporànies aquestes dues o moltes
resurreccions: una –la de Crist-sempre; i la nostra, la que vivim o revivim a
molts intents de major plenitud, que és dóna conjuntament a la d’Ell.
Tot això, fins a les intuïcions teologals a que ens porta González Faus en el
seu llibre La Humanidad Nueva del qual en donarem els “principis i fonaments”
que conformen el seu assaig de Cristologia. Explicarà l’autor que “la
Cristologia es constitueix per l’interacció d’una triple actitud: a) seguir el Jesús de qui la història diu
que visqué a Palestina i morí crucificat; b) creure en Ell com a Ressuscitat i com a Messies de Déu;i c)
acceptant tot el sistema de valors
que aquests dos fonamenten”. Que s’il·luminen aquestes visions
progressivament a ulls de la FE; al
principi mig entreobertes només, després -si s’esdevé- cobrant vigorosa
des-velació, a poc a poc, a glopades, amb una sorprenent agudesa de FE, fent
bona la dita d’aquell centurió que li
prega primer per interposició d’uns ancians jueus que li preguen per la curació
d’un seu criat i després a través d’uns altres amics que diuen a Jesús en nom
d’ell: “Senyor jo no sóc digne que entris a casa meva... digues una paraula i
el meu criat es posarà bo; i li manifesta una fe inimaginable en un pagà, fins
a tal punt que Jesús exclama: “Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta
fe”. Les possibilitats de creixença en
la FE en la nostra vida són
incommensurables. “Si tinguéssim una FE tant de soca arrel i diguéssim a
aquesta muntanya: “Alça’t i tira’t al mar al moment, sense dubtar-ne en el seu
cor, us asseguro que li serà concedit”. Deixeu-me rubricar que la fe és el detonant d’una vida, de
resurrecció en resurrecció. Em quedo corprès amb tantes manifestacions de FE,
narrades i exaltades en els evangelis... Si `pogués més, Senyor!
No tot queda aquí: el camí de la fe, que és la
nota predominant de totes les pasqües i de totes les aparicions, es fa horitzó
obert i es poden entreveure dimensions insospitades, sobretot si les
visquéssim, segur de penetrar en el seu misteri i ens seus arcans.
Tornem
a les aigües fontals de la fe pasqual.
La
fe ens demana d’enrobustir-nos en la certesa de l’encarnació. Jesús és home vertader fins on miraculosament pot i deu
arribar la seva humanitat! Jesús és home, no sé com dir-ho, arribant a la
màxima expressió d’humanitat. De la sensació gairebé palpable de ser totalment un
home, un més entre nosaltres, -Atenció que això és sorprenent!-: Del singular
–tingut com un home qualsevol, que
dirà Pau als Filipencs- passa a l’excelsitud de ser l’Home Nou que abasta i
abraça en Ell tota la humanitat. Teilhard en dirà l’Omega en qui es configuren
tots i totes, com a aspiració i com a plenitud. Ell, Teilhard en farà
evolutivament i complexivament l’Alfa i l’Omega, principi i fi d’un procés i
progrés a que tothom està cridat, vocació de tothom. Ell n’és patró de
con-formació, de con-figuració, motllo, em queda massa petit, dir-ho així.
“Imatge del Déu invisible,... tot ha estat creat per Ell i destinat a Ell, Tot
es manté unit gràcies a Ell, Ell és també el Cap del Cos (místic) que és
l’Església, Ell és l’origen, el primogènit dels qui retornen d’entre els morts,
perquè ha de ser en tot el primer. Déu volgué que residís en Ell tota la
plenitud”. (Quin sentit més inabastable tenen aquests TOT!) Déu volgué reconciliar-ho tot per Ell i
destinar-ho a Ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al
cel, per la sang de la creu de Jesucrist”. “Per això l’ha exaltat i li ha donat
aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús
tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota terra, i tota llengua reconegui que
Jesucrist és SENYOR, a glòria de Déu Pare”. Tot el Credo s’ha configurat a
l’entorn, i més, endins de la Persona de Jesús”. “Volia que fóssim lloança de la
seva glòria, nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra
esperança. En Ell vosaltres vareu escoltar la paraula de la veritat, l’evangeli
que us salva. En Ell heu cregut i heu estat marcats amb el segell de l’Esperit
Sant promès. I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu us té reservada,
quan us redimirà plenament com a possessió seva, i farà que siguem LLOANÇA DE
LA SEVA GLÒRIA”. Les tres grans cristologies –de Filipencs, Colossencs i Efesis
s’han fusionat per dir que Jesús de Natzaret ha esdevingut el Tot de la
Humanitat Nova.
La
fe és la força i el motor de tota radical humanització, de tal manera, com ho
expressa Pau, que sense la humanitat de Jesús no és ni seria concebible la
divinitat. L’encarnació, en Jesús, no és només un “fet concret, puntual en la
història, sinó que n’és el compendi, com si fos una nova creació i una
humanitat nova. En Ell, exaltat i glorificat en Resurrecció, tot de tot
hi queda inclòs i desclòs. Oh sorpresa, només perceptible per la FE, és en un
camí de FE, que d’un filet de fe anirem trancendint, oh dignitat i desitjable
dignació fins a l’abassegadora fe, de ser i de sentir-nos fills en el FILL. Aturem-nos, aturem la sorpresa, oh i més oh!
Crist ressuscitat serà per sempre l’Home Nou, el Paradigma, l’Home que empelta
les nostres migrades humanitats, fent, d’una progressiva humanització personal,
el camí de la nostra participada divinitat.
L’Ecce
Homo, sense ser-ne conscient Pilat, és la proclamació de la divinitat en el seu
anorreament (passarà per ser “carn” de tortures, passarà per donar sentit a
tots els abandonaments dels qui el neguen, dels qui sofreixen i no saben que
Algú ha assumit tot abandó, tot el mal, ai! en què es debaten generacions de
marginats, d’oblidats. El Bé de la redempció arriba fins a les arrels de tots
els mals, pecats i defallences, els nostres, que aturats, impedits d’arrencada,
per anys de fe inerta, ofuscada, feta un filet només, ja ho hem dit i una volta
més ho planyem! Oh, veiem com s’enfonsa
i esdevé invisible la seva divinitat en el misteri de les nostres misèries,
assumides per Ell fins a l’anorreament que hem pogut besllumar en la i en les
Passions de Jesús fins al lacerant abandó humà de Jesús en la creu.
La
seva persona aplega l’abans i el després, el dedins i el de fora, les
biografies totes en la seva petita
historicitat, en l’aquí i en l’allà, en cada filet de riu que “van a dar en la
mar, que es el morir... allí los ríos caudales, los otros medianos y má chicos:
allegados”, tots vessats en la humanitat-divinitat de Jesús. Ai, ens costa
tant, de veure-ho així, donat que la nostra vivència existencial no té on
agafar-se per veure’s una en Crist, sense deixar de ser ben pròpia i entrant en
Comunió Universal amb el Crist Total! Ai, la Comunió dels sants i dels pecadors,
com n’és de difícil de viure’s i encara més de gaudir-la. Més fe, més FE em
manca; no sé viure la dignitat de la pròpia biografia en la engrandida, en la
esplèndida Universalitat del Crist Ressucitat. Vàrem dir fer camí quaresmal per
conèixer més i més el misteri del Crist; vàrem dir també i estem fent el camí
pasqual dels “reconeixements” del Crist Total, fet Cap de l’Humanitat i de
l’Església. Senyor, ajudeu-nos que tot ens ve massa ample massa inassequible la
veritat última de que tot allò que és creat, està en la veritat última del
misteri del Crist. “Jo crec en Vós, bon Déu, jo crec en Vós, vivent misteriós
ben a prop meu. Si el dubte algun cop ve, feu-me fort (gran!) en la FE, Jo crec
en Vós, bon Déu (Jesús), jo crec en Vós”. La fe és un do; doneu-me’n més i més
de gràcia de FE.
Ja
el Vaticà m’ho ha dit més que a bastament: “El misteri de l’home només
s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat, ja que Crist , el Nou Adam, a) en la mateixa revelació del misteri del
Pare i del seu amor; b) en el misteri de Crist glorificat; c)i havent-se unit en certa manera en i amb tot
altre home; d) li obre la seva sublim vocació, que no és més que divina; e)
manifesta plenament l’home a l’home; f) i troba en Crist la font i la
culminació de tota la humanitat” (L’Església en el món actual. N. 22).
Seguirà
el Vaticà II afirmant en el mateix document: “L’home cristià, conforme
(con-format, con-figurat d’arrel) a la imatge del Fill, el primogènit (germans,
doncs, d’Ell), rep les primícies de l’Esperit (posaré totes les cites incloses,
en endavant: Rom 8, 23) i no solament Ell, sinó també nosaltres, que posseïm
L’Esperit com a primícies del que vindrà; que gemeguem dins nostre (2 Cor, 5,
25), anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos serà redimit (Filip.
3, 21), i tot ens capacita per dur a
terme la nova llei de l’amor (Rom 8, 1-11). Per mitjà d’aquest Esperit, penyora
de l’herència (Efes 1, 14), tot l’home queda restaurat interiorment (re-fet,
re-nascut, re-generat) fins que arribi
la redempció del cos (Rom 8, 23). I si l’Esperit del qui va ressuscitar Jesús
d’entre els morts habita en vosaltres, el qui va ressuscitar Jesús d’entre els
morts, també ressuscitarà els vostres cossos mortals, per mitjà del seu Esperit
que habita en vosaltres”. (Rom 8, 11; també:
Cor 4, 14). És cert que esperonen el cristià la necessitat i el deure de
combatre el mal a través de moltes tribulacions i àdhuc de patir la mort: però associat al misteri pasqual,configurat a la
mort del Crist, arriba, enfortit per l’esperança, a la RESURRECCIÓ”. (Filip
3, 10; Rom 8, 17).
Alliçonats
així a la menuda i en la filigrana de traç fi, ara reprendrem el camí d’Emaús,
que és el camí que fem cada dia, camí de fe; ara esperarem que Crist se’ns faci
company i li demanarem que ens obri els sentits del pensament i designi del
Pare, a fi que ens beneeixi en Ell (Crist) amb tota mena de benediccions
espirituals dalt al cel. (Efes 1, 3). Visquem la Pasqua Total, com ens la
desvetllat Pau i el Vaticà II. Mai no acabarem de penetrar les pregoneses del
misteri de Crist, però l’atenció espiritual a la Resurrecció del Crist ens
donarà unes perspectives fora de tota ponderació. Demanem un suplement de fe al
Senyor, que prou falta ens fa, però de la fe que traspassa els vels de la
revelació, per ser agraïts a la grandesa de la nostra vocació “divina”, com amorosament
diu el Vaticà II . Senyor que hi vegi més i més! No en soc digne, ja ho sé,
però voldria arribar més lluny, més a prop, més present a tocar, com diu Mateu,
en tota persona humana, on hi pugui posar una mica d’amor...
Així
acaba el tractament en el Vaticà II del que és tota persona humana assumida pel
misteri de la presència i acció del Ressuscitat en ella: “Aquesta és la
qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la revelació
cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en
Crist com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort que fora de l’evangeli,
ens aclapara. Crist ressuscità i per la seva mort va vèncer la mort i ens va donar
abundosament la vida, per tal que
havent arribat a ser fill en el Fill,
puguem exclamar en l’Esperit: Abbà, Pare!
Seguim
caminant pels camins d’Emaús, segur que per les intuïcions de la fe, se’ns farà
trobadís Jesús caminant i sempre pelegrinant; i serà la nostra joia, fins a
re-trobar-lo en plenitud en la fracció del pa. Bona Pasqua, una vegada més, i
més encara!
Diumenge III de
Pasqua, 30 d’abril del 2017. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada