Homilia del diumenge 26/022023

        SI  ALGÚ  VOL  VENIR  AMB MÍ... QUE M’ACOMPANYI

                                               Per ben dues vegades amb poc espai de temps litúrgic hem sentit a l’Evangeli, primer al de Mateu i ara al de Lluc, el Manifest de l’enquadrament en l’Evangeli de Jesús en el què ens insisteix en focalitzar en la seva Persona tot el Camí no sols el de la Creu, sinó totalitzant-lo en vida, missatge i companyonia –es a dir en allò que ja des del més profund de l’edat medieval se n’ha dit la Vita Christi. No podem entrar en les pregoneses del cicle quaresmal-pasqual sense posar Crist al centre de les “celebracions anyals de la santa Quaresma-Pasqua” que així les invita a denominar-les la mateixa Col·lecta del primer diumenge de Quaresma, que ens porta a pregar que el que anem a celebrar per cinquanta dies és el més condensat de la peripècia -anava a dir de l’epopeia, excuso dir que amb grans motivacions teològiques!- del curs vital i divinal de Jesucrist, bo i demanant “que ens siguin profitoses proactivament, precisament per a les dues dimensions vivencials quaresmals: per a conèixer / més i més / el misteri de Crist i per a viure’l amb totes les seves exigències.

                                               Això trastoca tots els plantejaments usuals de les nostres escarransides quaresmes, perquè ara se’ns canvien el protagonista i les finalitats. No som nosaltres els que ens presentem com els que hem optat per la vida i la benedicció, sinó que el més a què podem aspirar és a donar nom i currículum a la lleva que ens fa Jesús: “si algú...” Retrocedim momentàniament a l’última crida que hem sentit amb una entrada que ens com ens retè i ens esgarrifa: “El Fill de l’home ha de patir molt... l’han de rebutjar, ha de ser mort, i ressuscitarà”. Només és, després d’aquest projecte de vida i missió de Jesús, que a línia seguida fa: “Si algú vol venir amb Mi...i que m’acompanyi”, sóc conscient que em salto les dues afirmacions a què d’aquesta crida-lleva-invitació: perquè no se’ns espantin els suposats cridats-invitats: són aquestes: “que es negui ell mateix” (proactivament: ell de pròpia iniciativa!) “i que prengui cada dia la seva creu” (no allò tan pietós del via Crucis: camí que el seguim sense alterar-nos més del compte en pròpia carn! Què bé si està agombolat per sentimentalismes de corda fluixa! ) Ai i que en som de petits i -més diria- d’”insignificadors”, és a dir de ser capaços d’empobrir crides que no ens fan cap mal al cor, sinó amb una glopada sentimental que ens eximeix de no entrar-hi a fons, per no quedar presos per la immensitat de l’epopeia de la història de la Salvació de tota la humanitat, àdhuc de tot el creat, com és de veure i viure en  Pau, que de tota manera i d’entrada ens alarma amb que “el seu viure és Crist i a més clavat en creu”. (glup!).

                                               No demorem l’entrada als textos del diumenge primer i introductori de la Quaresma: primer, la de Crist, quan llegim a l’evangeli de Mateu: “L’Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava i quedà extenuat de fam... ¿Succeï de veritat o bé és una paràbola sobre la vida i missió global de Jesús? La duresa del que diu és ben apropiada, bé sigui amb la intensitat amb que vivia Jesús, o bé essent un retrat ple de versemblança del que significa la vida de Jesús de portar tota la humanitat i el creat a una regeneració que ens envola a tots nosaltres com a evangelitzats en el poc, però en molt més i tant! potencialment: redimits, trasplantats i regenerats, per gràcia i potència de Déu en Jesucrist, en tota la seva vida i obra, en tots els qui, sabedors de la nostra nimietat, esperem que el toc de la seva gràcia en elevi i ens porti a alteses insospitables. Aquests dies hi ha hagut una sembra de qualitat evangèlica, constatable en petits o més grans indicadors a les litúrgies. Això ens ha de portar a una atenció extrema a tot el que llegim en els textos litúrgics bellament escollits per la força que arrossega i tempra els esperits, per aconduir-los a la gràcia sobre gràcia que flueixen amb mà llarga... Anem a la col·lecta del dijous després de Cendra: “Senyor, preveniu els nostres actes amb la vostra inspiració i continueu-los amb la vostra ajuda, a fi que totes les nostres obres tinguin en Vós el seu principi i per vós arribin a la seva fi”. Bravo! És tot un tractat teològic de la Gràcia que s’adiu com anell al dit en l’espiritualitat quaresmal que hem focalitzat en un Crist que “milita i lluita esforçadament contra el Maligne”, a qui vencerà amb la recurrència a la Paraula de Déu, de la qual viurem intensament sota l’empara de la Paraula de Déu que omple les oportunitats cabdals del nostre viure, com ho fou per a Jesús. No ens hem d’obsedir per la gastronomia (!) i derivats que cada vegada s’amplifiquen més i més: qui diu gastronomia diu els plaers del viure plaent i confortable: “L’home no només viu de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”: primera temptació. Més, l’atac, el del postureig,  el de figurar i qui millor que Jesús per poder posar-lo a primera plana de tot el que vulgueu. “No temptis el Senyor el teu Déu”: segona escomesa. I el poder alterós des d’on es prospecten reialmes, tots els que vulguis: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a la personalitat d’Ell tot sol”: tercer envit. I tot, posat al seu propi lloc i dimensió. Ja ho havíem dit. És Jesús el protagonista de totes les quaresmes que es fan i es desfan. Per això, ens ha dit que l’acompanyéssim o bé el que és el mateix en totes les narracions de crida: “Si vols... vine a “estar amb mi”, perquè amb el tracte familiar i assidu puguem esdevenir testimonis de visu; i més, perquè visquem les pregoneses del viure en Ell, màxima aspiració i màxima experiència, com ho atesta Pau en mil  ocasions i Joan en la seva Carta primera: “l’hem vist, sentit, tocat”, fets u per l’amistat i per la condició obtinguda de ser i ser tingut, i de sentir-se fill, a qui se’ns invita a saber-nos, sentir-nos il·luminats que és com hauríem de pregar el parenostre. Meu i vostre. Quin pengim-penjam en la nostra relació amb Jesús! Hauríem de ser més seriosos en tractar amb Déu!

                                               És en el primer prefaci  propi de quaresma que el sacerdot dirà en nom nostre, on es dona aquesta transmutació: “perquè nosaltres celebrant dignament el misteri pasqual, fem el pas cap a la Pasqua Perpètua”. Tots dos són veritablement misteris. El primer a que ens hem d’aplicar és al de la seva vida terrenal que ja és un misteri que ens demana un coneixement experimental en un progressiu “més i més” Hem de travessar els vels que s’interposen en els coneixements de la vida de Jesús per anar endinsant-nos en el que són graus qualitatius del tractament en el seguici quotidià del camí que feu Jesús. És el seu viure quotidià en la seva companyia d’on traurem exemples de vida en el viure i conviure conjunt. Pouar després en el seus misteris del més enllà: la Pasqua Eterna!

                                               Jesús ens el dibuixarà Pau concretament en la segona lectura d’avui i ens el presentarà com el nou Adam, prefigurat en el Adam del paradís,  imatge del Dador de l’abundància de la gràcia, del do generós que s’ha estès  a tants, per la gràcia d’un sol home, Jesucrist, que “ens fa justos els homes després de moltes caigudes”. És important que ja des de les primeres notes quaresmals siguem confortats rebent aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que ens fa justos, pels quals viurem i regnarem gràcies a un de sol, que és Jesucrist. Per haver estat just un de sol tots els homes som absolts i obtenim la vida. D’aquesta  declaració en tenim ressonància en el Vaticà II quan se’ns diu que “en realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat, perquè Crist és el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home i li obre la seva sublim vocació. En Ell, la naturalesa humana ha estat enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Perquè, Ell mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Anyell innocent, va merèixer per a nosaltres, un  cop vessada la seva sang, i en Ell, Déu ens ha reconciliat amb Ell i entre nosaltres mateixos. Aquesta és la qualitat i la grandesa del misteri de l’home: misteri que la revelació cristiana fa brillar entre els creients. És, doncs, per Crist i en Crist, com s’aclareix l’enigma del dolor i de la mort, que fora del seu evangeli, ens aclapara”. “L’Església sap com ningú que el seu missatge està d’acord amb les aspiracions  més recòndites del cor humà, quan aquest reivindica la dignitat de la vocació humana, i ve a retornar l’esperança als qui desesperen d’un destí més elevat. El seu missatge, en comptes d’empetitir l’home , escampa llum, vida i llibertat en vista al seu progrés; i l’única cosa que és capaç de satisfer el cor de l’home és això: “Senyor ens has fet per a Tu, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en TU (sant Agustí en les Confessions).

                                               Fins aquí ens ha portat el centralitzar en Jesús totes les perspectives i possibles adquisicions de la nostra Quaresma-Pasqua. Deixem-nos portar per Déu, que ens ha de ser per bé! Gràcies a Déu, en siguin dades! Bona Quaresma-Pasqua en tots i per sempre, dins del misteri de Jesús el “militant quaresmal egregi del Pare” per poder viure el nostre propi misteri. Lluita i espera, obre drecera, lluny la quimera, ves pel camí del sol... tot serà nou si vols”!

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge I de Quaresma, 26 de febrer del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 19/02/2023

     SIGUEU BONS DEL TOT,  COM  HO  ÉS  EL  VOSTRE  PARE

                                               Així acaba el capítol cinquè de Mateu que es completarà amb els següents 6 i 7, que -tots tres- conformen el Sermó de la Muntanya, part neuràlgica de tot l’Evangeli, i que dona el perfil més versemblant de com Jesús “feia i deia” i viceversa: “deia i feia”. En aquest capítol planteja les antítesis entre el que se’ls deia als antics i el que Jesús proposa amb aquesta expressió determinant; “Doncs JO us dic”, bo i entenent que -com ja vàrem comentar el diumenge passat- no és negació, sinó sublimació o un portar a una desitjada plenitud, superant les limitades expectatives que quedaven com fossilitzades en l’AT que propiciava més una moralitat de mínims que no pas una Espiritualitat d’anar per-feccionant de mica en mica la manera de viure com a Fills, no com a jueus. De la literalitat s’obre pas a l’Esperit; de la Llei a la Mística, proposada ben explícitament per Pau, la saviesa de Déu: que hom es faci ignorant de les preteses savieses humanes: “Que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home”. El títol de l’homilia és el coronament de totes les antítesis que presenta Jesús. Fixeu-vos en el matisos entre el que preveu el Levític i com queda reformulat per Jesús. Passem d’un “Sigueu sants, perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant” a un “sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”. El perquè és taxatiu, mentre que el com és desideratiu. Jesús presenta no un manament sinó un de-manament(!). La diferència la trobarem en l’oració capital de la Missa que és  la Col·lecta: Déu “omni-amorós”, que és la meva traducció del “omnipotent”, que no em diu res, evanescent. Segueixo: “Feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i obra la vostra voluntat”. També és ben significatiu el canvi entre la santedat (expressió de la excelsitud, inacces- sibilitat, respecte: el sant =sagrat:  “només Déu és sant, tres vegades sant” i “la bondat, el bé, l’amor”: com un estímul per anar fent camí amb la meditació assídua del bé, de l’amor que es patentitzarà  en la darrera antítesi que és precisament la d’avui: “no us vengeu”, “no tanqueu en el cor el rancor”, “per-doneu”(= per- de perfecció no adquirida sinó oberta, rebuda, oferta per Déu, i caminada -pas a pas- per nosaltres, per-seguida, volguda, en actitud espiritual creixent): “doneu”: (=fer del viure un do, una gràcia, un tractar compassivament, cercant un creixent “emplenament”). Jesús ens tracta com de casa, com a germans, com a fills estimats en el Fill... “Dona-li”; no els tinguis com a enemics, tracta’ls com a persones dignes que ho són no per mèrits, sinó per dignació que Déu fa de i a tots en la concepció i en el tracte amorós i compassiu”. On està la diferència entre un publicà o un pagà i un cristià? Aquí rau la plenitud a aconseguir compassadament, allò que en deia d’anar “endavant i enlaire” o allò que hem aplicat a l’amor: “més que ahir i menys que demà”. Mai s’havia presentat una formulació més entusiasmant, més enaltidora, més feinera, més divinament estimulant. Ara veureu la dignitat d’aquest Com: (=a la manera de, a l’estil, al mode de Jesús, com a referent únic): “Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist”. Tornem endarrere a la Col·lecta que encara ens ha de dir més coses, i més belles: l’amor pretén complir de paraula i d’obra, que?...: Atenció: “la vostra voluntat!”. Com sabem que feia Jesús per a qui la voluntat del seu Pare era el seu aliment quotidià. Així ho preguem en el parenostre: “que es faci la vostra voluntat així a la terra (en i entre nosaltres) com sabem que es fa joiosament en el cel. Hem estat fets conciutadants del cel aquí entre el brogit de ser evangelitzats i ensems evangelitzadors! Ens ho recordava Pau, el viure del qual només era el Crist, a qui volia que dediquéssim tots els nostres afanys i que -per la fe- “faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en el amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de Crist, que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. Llegiu, llegiu la Carta als efesis, pensant que ara us la dirigeix a vosaltres: “Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar i d’entendre”.

                                                           Anem ara a l’Aclamació que ens dona el to, l’entonament inicial del director de la música de tot l’evangeli: “Els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han arribat de debò a estimar Déu perfectament”. Que lliga amb l’encapçalament de l’homilia, que és el colofó de l’Evangeli d’avui: “Bons del tot”. I que trobarem a totes les aclamacions dels evangelis d’aquest setmana passada: Diumenge: “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne”. Dilluns: “Jo soc el camí, la veritat i la vida -diu el Senyor-; ningú no ve al Pare, sinó per Mi”. Dimarts: “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat”. Dimecres: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat”. Dijous: “Les vostres paraules, Senyor (=Jo us dic), “són esperit i són vida”. (=Em permeto posar-les en Majúscula tant l’una com l’altra: Són Esperit i són Vida), “Vós teniu Paraules de Vida Eterna”. Divendres: “A vosaltres us he dit amics –diu el Senyor-; perquè  us he fet saber tot allò que he sentit del Pare”. Dissabte: “El cel s’esquinçà, i es va sentir la veu del Pare: “Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, escolteu-lo”. ...Ja estem, doncs, en els camins que condueixen cap al Pare, sempre a través de Jesucrist”. Això incipientment, en pregustació, en creixement obert a envolar-nos en una espiral helicoïdal que va del terra-terra cap a les enlairades estances celestials. Pura utopia de l’evangeli: “Hem d’anar més lluny”; a mesura que anem agafant altura, els horitzons es van obrint. Sempre aspirant a més i millor. Acabo amb les paraules conclusives de l’epístola d’avui: “Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur, Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”.

                                               Haurem de deixar el Sermó de la Muntanya inacabat, però jo trobo que ja que iniciem el temps de Quaresma ens aniria molt bé meditar assíduament els tres capítols de Mateu per assaborir la identitat cristiana que es bassa en la practica de paraula i obra de l’amor (=”creients creïbles”: Casaldàliga dixit).

                                               Els nostres dejunis, almoines, pregàries quaresmals serien: agafar el document recent del papa Francesc amb l’estudi proactiu, portant a la pràctica el què ens recomana la Carta apostòlica sobre la formació litúrgica del Poble de Déu “Desiderio desideravi”. Mirarem de fer-ne una difusió ampla. No tinguem por de tornar a l’Escola de la Paraula i de posar el Crist com a centre permanent de la nostra identitat cristiana. Avui hem llegit a l’evangeli: “I vosaltres qui dieu que soc?” La pregunta resta oberta per a tots els creients, els que volen ser honestos, amb Déu i amb els Germans. Estic recercant un document del papa Pau VI que es titula “La civilització de l’amor”. D’això va l’evangeli d’avui. Que tingueu la millor Quaresma renovada i renovadora, segons els quatre documents constitucionals del Concili Vaticà II. Document sobre la litúrgia,/ Sobre la Paraula de Déu,/ Sobre l’Església i/ Sobre l’Església en el món contemporani. Comencem amb bon peu i amb ganes de trobar-nos a nosaltres mateixos tal i com Déu Pare ens  somnia, sota l’afectuosa guia de l’Esperit Sant! Per Pasqua ho celebrarem!

                                               Tanco plaça com aquell qui diu amb aquest cant que el trobo una glosa de la Carta Primera de Joan, el qui se les sap totes!:

            Jo crec en l’amor,/ jo crec en la pau:/ Senyor crec en Vós,/ que a tots estimeu./ Jo crec en l’amor,/ jo crec en la pau:/ donem-nos la mà,/ que tots som germans.

            Crec en la felicitat/ d’estimar-nos sense mida (ter)

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer del 2023  Sabadell

Homilia del diumenge 12/02/2023

 HEU  REVELAT  ALS  SENZILLS  EL  MISTERIS  DEL  REGNE

                                               Avui constatarem com n’és d’indispensable llegir els textos de la Missa dominical constextualitzats en el lloc d’on formen part els fragments que posarem a consideració i que adés proclamarem a l’Eucaristia, Fins que no arribem a fer un ús directe, habitual de la Bíblia, singularment del NT, no haurem fet encara el “pas endavant” que el Vaticà II ens demana per atènyer el “saber de Déu” (=saber de gustar, d’assaborir) que ens el broden els evangelis i les epístoles de Pau, de Pere, de Joan, de Jaume. Tingueu ben après de les recomanacions del Concili que -sense la Bíblia en mà- no haurem fet el sorpasso de les antigues usances de només escoltar (?) més o menys passivament... Saber de què va només, no és saber (=de sàpere: de comprendre, entendre i atendre-les com dirigides a cadascú personalment, i socialment, de resultes!). Podem proclamar quelcom que, afectant-nos de ple, ni l’hem estudiat ni emparaulat i n’hi hem sentit la veu de Déu envers tu, jo, nosaltres directament? Per què tantes vegades és paraula buida, sense suc ni bruc, ai, Déu? Exclamem, si és que vertaderament ex-cla-mem, a lectura feta!, dient amb exclamació: Paraula de Déu! És que hem perdut la significació de pro-cla-mar!? La Paraula de Déu és Déu fet Paraula, en Jesucrist! Recollint, perquè no es perdi molla, les reverberacions al cor que es feren en els qui les van sentir, dels primers evangelitzadors? Ells les retenien, les memoritzaven, les transmetien a través de  l’oralitat, del boca a boca, en una societat analfabeta com eren! Ara, després del Concili transcrivim els llatins en llengua nostrada. Així, de llegir es passa a proclamar, de sentir a consentir, d’oir a plantar la llavor de la Paraula en els cors “fidels”; dels que anomenem Fidels: vera paraula d’or! Surt abundosament als salms, primer de tot referida nogensmenys que a Déu; perquè, essent Déu fidel envers nosaltres, al nostre torn també en podem ser; i és un goig sentir-ho i viure-ho!.  Pau ens dirà que ara és l’hora de la fe, Amb tot, parla d’una fe madura, és a dir madura-da en múltiples experiències a través del millor tracte envers Déu; sempre per Jesucrist que ens és la doxologia usual entre els cristians: Ttot en Ell comença i en Ell tot acaba! Déu ens tenia decidida i con-cor-da-da una saviesa ja de persona “aprovechada” (que treu profit espiritualment), com diu sant Joan de la Creu a La Subida al Monte Carmelo. Mireu la saviesa que ens tenia decidida: “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té preparat als qui l’estimen, però a nosaltres, Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra, fins al més profund de Déu”. Aquí, sense esperar res més, hem de fer un acte de FE. Ho creus tot això, de veritat? N’has fet una experiència personal? Ho heu  compartit comunitàriament? “Jo crec en Vós!”

                                               Ara, anirem a la corroboració més entranyable. I ho farem amb l’Aclamació que donarà entrada i sentit a l’evangeli d’avui. Ara poso l’Aclamació que -pels qui en volen saber més i millor- jo els recomano d’anar a la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional) d’acord amb la cita que veureu encapçalant-la: Mt 11, 25s: “Us enaltim, Senyor de cels i terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne”. Així s’inicia una plegaria de Jesús, exaltant i encisera, passatge que m’ha robat el cor i en que hi recalo amb freqüència: és el cor que somniava arribar a la saviesa nova que ens ve de Crist i que Pau ja ha assaborit i en parla en la intimitat seva i nostra, en les seves epístoles que ara l’Església ens les adreça a nosaltres, dirigides personalment al més endins del propi cor! Cada paraula em porta les millors ressonàncies de l’Evangeli viscut, pregat i predicat per Jesús! Ai, si fóssim senzills com els nets de cor -per diure’n una-: la de revelacions que tindríem, i quina saviesa seria la nostra! La revelació té sempre com a promotor i mitjancer (ho acabem de dir), ni més ni menys, que el mateix Esperit Sant, que se les sap totes totes de Déu: tot ho penetra, fins al més profund de Déu. Pau dixit! Pau dixit mihi! M’ho ha dit a mi, personalment!

                                               Abans de passar a l’evangeli que és sempre la part més substanciosa de la litúrgia dominical, guaiteu què en diu el Vaticà II en una de les quatre constitucions que “constitueixen!” la vida evangèlica: la Dei Verbum: “Cal que tota la predicació eclesiàstica i la mateixa religió, es nodreixi, en la Sagrada Escriptura i es regeixi per ella. Perquè en tots els llibres sants, el Pare que està en el Cel s’adreça amorós als seus fills i conversa amb ells. Hi ha tanta força i poder en la Paraula de Déu que és fonament i vigoria de l’Església, fortalesa de FE per als seus fills, aliment de l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual. D’ací que escaiguin tant a la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva és la Paraula de Déu i eficaç, que té poder d’edificar i de donar l’heretatge entre tots els santificats”. Deixeu-m’hi afegir el que diu a línia seguida: “Convé que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels cristians”. I encara afegeix: “L’esposa del Verb Encarnat, és a dir l’Església, instruïda per l’Esperit Sant, s’esforça per assolir una intel·ligència cada dia més profunda de les Escriptures Sagrades per tal de nodrir els seus fills, sense defallença, d’ensenyaments divins. Un aliment que il·lumini la intel·ligència, enforteixi les voluntats i encengui els cors en l’amor de Déu”. Aquest és el llegat del Concili: Hem de ser lectors, amb lectura cordial, comprehensiva del què Déu ens diu en la quotidianitat, en el momentum present. “Parla, Senyor que el teu servent és tot oïdes”. No sóc jo qui us invito a afeccionar-vos a la Paraula, és la Paraula mateixa, és a dir, Jesucrist qui us i ens porta a la intimitat de Déu, un Déu proper, amable, Pare per sempre.

                                               Una altra prèvia. Ja sabeu que estimo preferencialment entre altres coses la col·lecta que -les dominicals sobretot- són exel·lència pura! Avui, té tots els ressons de les “lectures”. Mireu i admireu!: “Oh Déu, Vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: Feu que per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”. Només amb aquest prec sortit del més íntim de nosaltres, ja valdria ben bé per tota la Missa; i quina comunió que hi glateix en aquestes paraules! I sempre acabem amb un pausat, estimat, apropiat, exaltant: Per nostre Senyor Jesucrist que viu i regna...

                                               Anem delerosos a l’Evangeli: Situem-lo. Estem de ple en el Sermó de la Muntanya. Recull que ens fa Mateu dels ensenyaments primordials de Jesús. És una llàstima que l’any litúrgic que ens posa la mel als llavis i no ens deixa temps per entrar-hi, per aprofundir-los, sense referir-los a la nostra experiència com a deixebles que ens haurien de deixar “prendre” en el sentit de marcar, d’amarar, d’embeure’ns de i en la saviesa viscuda i ensenyada per Jesús, el nostre Referent, el nostre Mestre i guia, mentor, conseller de l’ànima.  Sense això, no hem ni tan sols “saludat” el missatge vital del nostre Missatger.

                                               Algunes remarques fonamentals: Jesús no ha vingut a anular o a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. Hi ha una sostenibilitat entre la mateixa Paraula de Déu de l’AT amb la de Crist, Déu també Ell mateix. La ve a complementar, diu completar. La vol portar a una interpretació que vagi mes enllà de la literalitat, en què la llegeix la tradició del poble jueu, que és el del mateix Jesús. Caldrà fer les diferenciacions que calguin per adequació a la realitat canviant, d’acord als temps nous; és qüestió de prioritzar segons la importància que li dona el mateix discerniment que Jesús porta a consideració. Res queda preterit, ni esmenat. Tot pren volada en les actituds i paraules de Jesús. La Llei esdevé Esperit. L’Esperit porta a una Espiritualitat sucosa, oberta com insinuació, com a plenitud. Tot és susceptiple de donar un pas endavant i enlaire, graó a  graó. No és obligació sinó invitació. Suscita una situació que va més enllà del temor i de la por. Nosaltres som invitats a ser (!) com el Pare que estima entranyablement i que dona gràcia i que -per la mateixa gràcia rebuda- podem fer en conseqüència. Fer, complir la voluntat divina que reorienta el veure i el viure, i ens porta a un substancial fer i ensenyar amb la pròpia manera, estil i mode de Jesús! Els manaments queden transsubtanciats, superats per finor nova, la de l’essència de l’evangeli, que és un aroma que envaeix tot el conviure i dona no sols exemple, sinó vivència que atrau, que venç des de dins. Tot ens porta a sentir una renovada innocència, allò del “néixer de nou”. Els qui es conceptuen com a infants, madurs de saviesa infusa, per imatge i semblança del fer i dir de Jesús, ben diferent dels dictats dels mestres de la Llei i dels fariseus, travats, aquests, per condicionaments d’estretor i de duresa de cor. Jesús ens vol lliures amb una llibertat creativa que és finor d’esperit, que va més enllà de la regla, que obre camins d’Esperit. És la joia de creure i de fer com feia Jesús. Així s’entén allò que sentirem “Se us ha dit, Jo us dic”. La moral esdevé mística, arravatament sí, però discret i respectuós amb tots els entorns, personals, ciutadans, amb la natura i l’art i la cultura, amb l’altre, els altres i l’Altre, Déu juga amb nosaltres el joc de la vida. Hem optat per tota vida, l la més íntima en nosaltres, la vida de l’Esperit. Diguem la paraula que no ens atrevim a dir-nos-la: l’evangeli és espiritualitat. Necessitem més formació actitudinal; creure és saber que tot està immiscit en el misteri. Tu ets misteri, el teu convivent és misteri, les persones a les que estàs compromès són misteri que has de respectar.   El pas evangèlic és de senzillesa i de no fer soroll, de ser-hi i no fer nosa i de trobar-nos-hi a faltar quan no hi som.  Som portadors de la nova saviesa, oidà!      

P. Josep Mª Balcells.              

Diumenge VI de durant l’any, 12 de febrer del 2023. Sabadell

Homilia del diumenge 05/02/2023

                                          ETS  LA SAL  I  LA  LLUM

                                               Fixem-nos que no diu que hem de ser com una sal ni com una llum o també sense el “la”, sinó determinadament la sal i la llum. No per mèrits o bé per la consecució fruit de la dedicació sinó per gràcia. Són dues benaurances “amagades”. Per tant, un ho és per donació. És la benaurança de que gaudirem si som i fem el que signifiquen. La primera metàfora és més escarida: ser per als que ens envolten aquest pic de gustositat en la convivència, de donar sabor al paladar, sense passar-se. Els que tenim alguns anys els metges ens aconsellen que siguem discrets i moderats en usar-la. Parla del deixeble. Que fent obres d’estar pels germans, activament, De no ser ni fer la seva significació pròpia, aleshores ja no servim de res en la convivència per a la qual hi hem de posar el punt de sal que convé i res més. A continuació ve la metàfora de la Llum. Aquí la cosa puja de valència, perquè ser Llum és un misteri que no té atenuacions, s’ha de llegir directament en el sentit d’il·luminar, de donar escalf resplendint davant la gent.

                                               Curiosament en els llocs paral·lels dels altres sinòptics, en aquesta perícopa ha desaparegut l’al·lusió a la sal i només es manté la metàfora de la Llum. De fet, la metàfora de la Llum es troba en molts indrets. Ja de bon començament l’evangeli de Joan ens presenta el Verb i ens fa aquesta afirmació: “En Ell hi havia la Vida i la Vida era la Llum dels homes... Existia el que és la Llum veritable, el qui ve al mon i il·lumina tots els homes. I hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic fel Pare, ple de gràcia i de veritat”. Això ho reblarà més endavant amb una presentació que fa davant dels fariseus de si mateix: “Jo sóc la Llum del món. El qui em segueix no camina a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”. Ja en el mateix Credo niceno-constatinopolitano afirmem de Jesús: “Llum resplendor de la Llum”. En el Fill s’hi emmiralla el Pare de totes les llums. Ell, Jesús ho pren del Pare. Déu visible del Déu invisible.

                                               En el mateix Gènesi que llegirem durant la propera setmana, el primer dia de la Creació és precisament l’encesa de la llum del món que foragita tota tenebror. És el portal de les creacions successives totes envoltades de la llum que prové del Creador. Llum que serà la vida de i en totes les creatures: “Que existeixi la llum. I la llum va existir”. La llum serà la vida de tot el creat. Fins arribar a la creació de l’home i la dona. Déu anava donant el beneplàcit a tot. “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo”. Déu donant-nos la vida ens feia participar de la llum de la vida. Expressió que ens la trobem sovintejadament en l’Escriptura i en la Litúrgia. Als primers temps als novells batejats se’ls deia il·luminats, presos per la participació en la vida de Jesús. Aquest és un misteri que va més enllà d’una moralització; de fet marca l’espiritualitat de tot cristià. Sant Pau parla d’una participació en la vida del Crist, parlarà de l’home nou en Crist, de cristificar-nos. La Transfiguració per als ortodoxes és un mirall d’espiritualitat. Sant Joan de la Creu fa la comparació de la persona del deixeble amb un tió que crema en el fogar de l’Església i passa per tres situacions successives que denoten les tres situacions de la vida espiritual: fases: purificativa, il·luminativa i unitiva. El tronc en tirar-lo al foc normalment encara es verd i ha d’eliminar la saba, ha d’exsudar, i eliminant tota verdor fins a quedar-se ben sec. Aleshores ja pot cremar i treure guspires i fer foc viu. Finalment farà brasa i arribarà a la combustió serena, llarga i es desfarà fins arribar a convertir-se en cendra. El sant ens porta a través d’aquestes situacions fins al foc arroentat que serà el final del procés de combustió en les fases de despullament de les afeccions que impedeixen (les nits dels sentits i la nit de la fe) la fa seva amb comunicacions; i finalment  en saboroses experiències de goig i de plenitud de llum i de vida. A això som cridats els deixebles de Jesús, normalment entrebancats en  fils que ens lliguen a nosaltres mateixos. Fins a arribar a desfer aquell únic fil –hilillo de seda- que ens empresona i no ens deixa volar.                                                     

                                               Ara, potser seria el moment de pensar que podria significar el saber-nos il·luminats i cridats a ser allò que en realitat som en el pensament de Déu per a cadascun de nosaltres. Ens curtcircuitem nosaltres mateixos i pensem que l’evangeli es pot secundar a nivells que nosaltres mateixos considerem discrets i accessibles. El “més i millor” ens els vedem i pensem que ja donem resposta humana, massa humana en el sentit de no ser excessius. En el dir del profeta Isaïes hi trobem una invitació a viure fraternalment: compartir, acollir, vestir, no defugir: llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí”. “Tindràs al davant la teva bondat i et seguirà la glòria del Senyor”. “Si comparteixes..., s’omplirà de llum la teva foscor i el capvespre  serà clar com el  migdia”. “L’home just és llum que apunta en la fosca” “Sortós (benaurat, beneït, feliç!) l’home que presta de bon grat”. “Se sent ferm confiant en el Senyor”. “Perquè la nostra fe no es fonamentés en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”. Pau no va fiar en res més que en Jesucrist i encara clavat en creu”.

                                               “Ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran al vostre Pare del cel”.

                                               Sempre m’ha interrogat aquesta relació entre la llum i la vida. La llum és el determinant més gran de la vida. Això ja passa en la funció clorofíl·lica de les fulles. El color verd és el color de la vida en les seves moltes matisacions. La natura és un reclam que es manté obert i que ens invita a percebre la llum com a motor eficaç de la vida de  i en la natura. Sense el sol no viuríem. Això ho sabem bé els que som mediterranis. El saludem com “el sol de la glòria”. Posem natura en el nostre dia a dia.  És salut i propicia viure més intensament i joiosament. Ens hem de recolzar en les coses més quotidianes, també elles tenen el secret de l’espiritualitat.

                                               Comprenem que tot just després de les benaurances sense cap relació aparentment amb les benaurances Hi i trobem aquesta definició del deixeble: sal i llum són les benaurances amagades en el ser i quefer de cada dia. Demanem que el Senyor ens faci descobrir les pregoneses sobretot en definir-nos com a fills de la llum. Agraïm els temps bonanciosos i practiquem banys de llum. També ens fan viure a través de la respiració espaiada, que no deixa de ser l’equivalent de la funció clorofíl·lica en els nostres pulmons i en la sang ben oxigenada. No podem oblidar que som natura viva.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge Vé. de durant l’any, 5 de febrer del 2023  Sabadell