ETS LA SAL I LA LLUM
Fixem-nos
que no diu que hem de ser com una sal ni com una llum o també sense el “la”,
sinó determinadament la sal i la llum. No per mèrits o bé per la
consecució fruit de la dedicació sinó per gràcia. Són dues benaurances
“amagades”. Per tant, un ho és per donació. És la benaurança de que gaudirem si
som i fem el que signifiquen. La primera metàfora és més escarida: ser per als
que ens envolten aquest pic de gustositat en la convivència, de donar sabor al
paladar, sense passar-se. Els que tenim alguns anys els metges ens aconsellen
que siguem discrets i moderats en usar-la. Parla del deixeble. Que fent
obres d’estar pels germans, activament, De no ser ni fer la seva significació
pròpia, aleshores ja no servim de res en la convivència per a la qual hi hem de
posar el punt de sal que convé i res més. A continuació ve la metàfora de la
Llum. Aquí la cosa puja de valència, perquè ser Llum és un misteri que no té
atenuacions, s’ha de llegir directament en el sentit d’il·luminar, de donar
escalf resplendint davant la gent.
Curiosament
en els llocs paral·lels dels altres sinòptics, en aquesta perícopa ha
desaparegut l’al·lusió a la sal i només es manté la metàfora de la Llum. De fet,
la metàfora de la Llum es troba en molts indrets. Ja de bon començament
l’evangeli de Joan ens presenta el Verb i ens fa aquesta afirmació: “En Ell hi
havia la Vida i la Vida era la Llum dels homes... Existia el que és la Llum
veritable, el qui ve al mon i il·lumina tots els homes. I hem contemplat la
seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic fel Pare, ple de gràcia i de
veritat”. Això ho reblarà més endavant amb una presentació que fa davant dels
fariseus de si mateix: “Jo sóc la Llum del món. El qui em segueix no camina a
les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida”. Ja en el mateix Credo
niceno-constatinopolitano afirmem de Jesús: “Llum resplendor de la Llum”. En el
Fill s’hi emmiralla el Pare de totes les llums. Ell, Jesús ho pren del Pare.
Déu visible del Déu invisible.
En
el mateix Gènesi que llegirem durant la propera setmana, el primer dia de la
Creació és precisament l’encesa de la llum del món que foragita tota tenebror.
És el portal de les creacions successives totes envoltades de la llum que prové
del Creador. Llum que serà la vida de i en totes les creatures: “Que existeixi
la llum. I la llum va existir”. La llum serà la vida de tot el creat. Fins
arribar a la creació de l’home i la dona. Déu anava donant el beneplàcit a tot.
“Déu veié que tot el que havia fet era molt bo”. Déu donant-nos la vida ens
feia participar de la llum de la vida.
Expressió que ens la trobem sovintejadament en l’Escriptura i en la Litúrgia.
Als primers temps als novells batejats se’ls deia il·luminats, presos per
la participació en la vida de Jesús. Aquest és un misteri que va més enllà
d’una moralització; de fet marca l’espiritualitat
de tot cristià. Sant Pau parla d’una participació en la vida del Crist,
parlarà de l’home nou en Crist, de cristificar-nos. La Transfiguració per
als ortodoxes és un mirall d’espiritualitat. Sant Joan de la Creu fa la
comparació de la persona del deixeble amb un tió que crema en el fogar de l’Església
i passa per tres situacions successives que denoten les tres situacions de la
vida espiritual: fases: purificativa,
il·luminativa i unitiva. El tronc en tirar-lo al foc normalment encara es
verd i ha d’eliminar la saba, ha d’exsudar, i eliminant tota verdor fins a
quedar-se ben sec. Aleshores ja pot cremar i treure guspires i fer foc viu.
Finalment farà brasa i arribarà a la combustió serena, llarga i es desfarà fins
arribar a convertir-se en cendra. El sant ens porta a través d’aquestes
situacions fins al foc arroentat que serà el final del procés de combustió en
les fases de despullament de les afeccions que impedeixen (les nits dels
sentits i la nit de la fe) la fa seva amb comunicacions; i finalment en saboroses experiències de goig i de
plenitud de llum i de vida. A això som cridats els deixebles de Jesús, normalment
entrebancats en fils que ens lliguen a
nosaltres mateixos. Fins a arribar a desfer aquell únic fil –hilillo de seda- que
ens empresona i no ens deixa volar.
Ara,
potser seria el moment de pensar que podria significar el saber-nos il·luminats
i cridats a ser allò que en realitat som en el pensament de Déu per a cadascun
de nosaltres. Ens curtcircuitem nosaltres mateixos i pensem que l’evangeli es
pot secundar a nivells que nosaltres mateixos considerem discrets i
accessibles. El “més i millor” ens els vedem i pensem que ja donem resposta
humana, massa humana en el sentit de no ser excessius. En el dir del profeta
Isaïes hi trobem una invitació a viure fraternalment: compartir, acollir,
vestir, no defugir: llavors esclatarà en la teva vida una llum com la
del matí”. “Tindràs al davant la teva bondat i et seguirà la glòria del Senyor”.
“Si comparteixes..., s’omplirà de llum la teva foscor i el capvespre serà clar com el migdia”. “L’home just és llum que apunta en la
fosca” “Sortós (benaurat, beneït, feliç!) l’home que presta de bon grat”. “Se
sent ferm confiant en el Senyor”. “Perquè la nostra fe no es fonamentés en la
saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu”. Pau no va fiar en res més que en
Jesucrist i encara clavat en creu”.
“Ha
de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu
obrat, glorificaran al vostre Pare del cel”.
Sempre
m’ha interrogat aquesta relació entre la llum i la vida. La llum és el
determinant més gran de la vida. Això ja passa en la funció clorofíl·lica de
les fulles. El color verd és el color de la vida en les seves moltes
matisacions. La natura és un reclam que es manté obert i que ens invita a
percebre la llum com a motor eficaç de la vida de i en la natura. Sense el sol no viuríem. Això
ho sabem bé els que som mediterranis. El saludem com “el sol de la glòria”.
Posem natura en el nostre dia a dia. És
salut i propicia viure més intensament i joiosament. Ens hem de recolzar en les
coses més quotidianes, també elles tenen el secret de l’espiritualitat.
Comprenem
que tot just després de les benaurances sense cap relació aparentment amb les
benaurances Hi i trobem aquesta definició del deixeble: sal i llum són les
benaurances amagades en el ser i quefer de cada dia. Demanem que el Senyor ens
faci descobrir les pregoneses sobretot en definir-nos com a fills de la llum.
Agraïm els temps bonanciosos i practiquem banys de llum. També ens fan viure a
través de la respiració espaiada, que no deixa de ser l’equivalent de la funció
clorofíl·lica en els nostres pulmons i en la sang ben oxigenada. No podem
oblidar que som natura viva.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge Vé. de durant l’any, 5 de febrer del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada