HEU REVELAT ALS SENZILLS EL MISTERIS DEL REGNE
Avui
constatarem com n’és d’indispensable llegir els textos de la Missa dominical
constextualitzats en el lloc d’on formen part els fragments que posarem a
consideració i que adés proclamarem a l’Eucaristia, Fins que no arribem a fer
un ús directe, habitual de la Bíblia, singularment del NT, no haurem fet encara
el “pas endavant” que el Vaticà II ens demana per atènyer el “saber de Déu”
(=saber de gustar, d’assaborir) que ens el broden els evangelis i les epístoles
de Pau, de Pere, de Joan, de Jaume. Tingueu ben après de les recomanacions del Concili
que -sense la Bíblia en mà- no haurem fet el sorpasso de les antigues usances
de només escoltar (?) més o menys passivament... Saber de què va només, no és
saber (=de sàpere: de comprendre, entendre i atendre-les com dirigides a
cadascú personalment, i socialment, de resultes!). Podem proclamar
quelcom que, afectant-nos de ple, ni l’hem estudiat ni emparaulat i n’hi hem
sentit la veu de Déu envers tu, jo, nosaltres directament? Per què tantes vegades
és paraula buida, sense suc ni bruc, ai, Déu? Exclamem, si és que vertaderament
ex-cla-mem, a lectura feta!, dient amb exclamació: Paraula de Déu! És que hem
perdut la significació de pro-cla-mar!? La Paraula de Déu és Déu fet Paraula,
en Jesucrist! Recollint, perquè no es perdi molla, les reverberacions al cor
que es feren en els qui les van sentir, dels primers evangelitzadors? Ells les retenien,
les memoritzaven, les transmetien a través de l’oralitat, del boca a boca, en una societat
analfabeta com eren! Ara, després del Concili transcrivim els llatins en
llengua nostrada. Així, de llegir es passa a proclamar, de sentir a consentir,
d’oir a plantar la llavor de la Paraula en els cors “fidels”; dels que anomenem
Fidels: vera paraula d’or! Surt abundosament als salms, primer de tot
referida nogensmenys que a Déu; perquè, essent Déu fidel envers nosaltres, al nostre torn també en podem ser; i és un
goig sentir-ho i viure-ho!. Pau ens dirà
que ara és l’hora de la fe, Amb tot, parla d’una fe madura, és a dir
madura-da en múltiples experiències a través del millor tracte envers Déu;
sempre per Jesucrist que ens és la doxologia usual entre els cristians: Ttot
en Ell comença i en Ell tot acaba! Déu ens tenia decidida i
con-cor-da-da una saviesa ja de persona “aprovechada” (que treu profit
espiritualment), com diu sant Joan de la Creu a La Subida al Monte Carmelo. Mireu
la saviesa que ens tenia decidida: “Cap ull no ha vist mai, ni
cap orella no ha sentit, ni el cor de l’home somniava això que Déu té
preparat als qui l’estimen, però a nosaltres, Déu ens ho ha revelat per
obra de l’Esperit, ja que l’Esperit tot ho penetra, fins al més profund de Déu”.
Aquí, sense esperar res més, hem de fer un acte de FE. Ho creus tot això, de
veritat? N’has fet una experiència personal? Ho heu compartit comunitàriament? “Jo crec en Vós!”
Ara,
anirem a la corroboració més entranyable. I ho farem amb l’Aclamació que
donarà entrada i sentit a l’evangeli d’avui. Ara poso l’Aclamació que -pels qui
en volen saber més i millor- jo els recomano d’anar a la BCI (Bíblia Catalana
Interconfessional) d’acord amb la cita que veureu encapçalant-la: Mt 11, 25s:
“Us enaltim, Senyor de cels i terra, perquè heu revelat als senzills els
misteris del Regne”. Així s’inicia una plegaria de Jesús, exaltant i encisera,
passatge que m’ha robat el cor i en que hi recalo amb freqüència: és el cor que
somniava arribar a la saviesa nova que ens ve de Crist i que Pau ja ha assaborit
i en parla en la intimitat seva i nostra, en les seves epístoles que ara
l’Església ens les adreça a nosaltres, dirigides personalment al més endins del
propi cor! Cada paraula em porta les millors ressonàncies de l’Evangeli viscut,
pregat i predicat per Jesús! Ai, si fóssim senzills com els nets de cor -per
diure’n una-: la de revelacions que tindríem, i quina saviesa seria la nostra!
La revelació té sempre com a
promotor i mitjancer (ho acabem de dir), ni més ni menys, que el mateix Esperit
Sant, que se les sap totes totes de Déu: tot ho penetra, fins al més profund de
Déu. Pau dixit! Pau dixit mihi! M’ho ha dit a mi, personalment!
Abans
de passar a l’evangeli que és sempre la part més substanciosa de la litúrgia dominical,
guaiteu què en diu el Vaticà II en una de les quatre constitucions que
“constitueixen!” la vida evangèlica: la Dei Verbum: “Cal que tota la predicació
eclesiàstica i la mateixa religió, es nodreixi, en la Sagrada Escriptura
i es regeixi per ella. Perquè en tots els llibres sants, el Pare que
està en el Cel s’adreça amorós als seus fills i conversa amb
ells. Hi ha tanta força i poder en la Paraula de Déu que és fonament i
vigoria de l’Església, fortalesa de FE per als seus fills, aliment de
l’ànima, brollador pur i perenne de vida espiritual. D’ací que escaiguin tant a
la Sagrada Escriptura aquelles paraules: “Viva
és la Paraula de Déu i eficaç, que té poder d’edificar i de donar l’heretatge
entre tots els santificats”. Deixeu-m’hi afegir el que diu a línia seguida:
“Convé que l’accés a la Sagrada Escriptura estigui ben obert als fidels
cristians”. I encara afegeix: “L’esposa del Verb Encarnat, és a dir l’Església,
instruïda per l’Esperit Sant, s’esforça per assolir una intel·ligència cada dia
més profunda de les Escriptures Sagrades per tal de nodrir els seus fills,
sense defallença, d’ensenyaments divins. Un aliment que il·lumini la
intel·ligència, enforteixi les voluntats i encengui els cors en l’amor de Déu”.
Aquest és el llegat del Concili: Hem de ser lectors, amb lectura cordial, comprehensiva
del què Déu ens diu en la quotidianitat, en el momentum present. “Parla, Senyor
que el teu servent és tot oïdes”. No sóc jo qui us invito a afeccionar-vos a la Paraula, és la
Paraula mateixa, és a dir, Jesucrist qui us i ens porta a la intimitat de Déu,
un Déu proper, amable, Pare per sempre.
Una
altra prèvia. Ja sabeu que estimo preferencialment entre altres coses la col·lecta
que -les dominicals sobretot- són exel·lència pura! Avui, té tots els ressons
de les “lectures”. Mireu i admireu!: “Oh Déu, Vós prometeu d’habitar en els
nets i humils de cor: Feu que per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra
estada en nosaltres”. Només amb aquest prec sortit del més íntim de nosaltres,
ja valdria ben bé per tota la Missa; i quina comunió que hi glateix en
aquestes paraules! I sempre acabem amb un pausat, estimat, apropiat, exaltant: Per nostre Senyor Jesucrist que viu i
regna...
Anem
delerosos a l’Evangeli: Situem-lo. Estem de ple en el Sermó de la Muntanya.
Recull que ens fa Mateu dels ensenyaments primordials de Jesús. És una llàstima
que l’any litúrgic que ens posa la mel als llavis i no ens deixa temps per
entrar-hi, per aprofundir-los, sense referir-los a la nostra experiència com a
deixebles que ens haurien de deixar “prendre” en el sentit de marcar, d’amarar,
d’embeure’ns de i en la saviesa viscuda i ensenyada per Jesús, el nostre
Referent, el nostre Mestre i guia, mentor, conseller de l’ànima. Sense això, no hem ni tan sols “saludat” el
missatge vital del nostre Missatger.
Algunes remarques fonamentals: Jesús no ha vingut a anular o a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. Hi ha una sostenibilitat entre la mateixa Paraula de Déu de l’AT amb la de Crist, Déu també Ell mateix. La ve a complementar, diu completar. La vol portar a una interpretació que vagi mes enllà de la literalitat, en què la llegeix la tradició del poble jueu, que és el del mateix Jesús. Caldrà fer les diferenciacions que calguin per adequació a la realitat canviant, d’acord als temps nous; és qüestió de prioritzar segons la importància que li dona el mateix discerniment que Jesús porta a consideració. Res queda preterit, ni esmenat. Tot pren volada en les actituds i paraules de Jesús. La Llei esdevé Esperit. L’Esperit porta a una Espiritualitat sucosa, oberta com insinuació, com a plenitud. Tot és susceptiple de donar un pas endavant i enlaire, graó a graó. No és obligació sinó invitació. Suscita una situació que va més enllà del temor i de la por. Nosaltres som invitats a ser (!) com el Pare que estima entranyablement i que dona gràcia i que -per la mateixa gràcia rebuda- podem fer en conseqüència. Fer, complir la voluntat divina que reorienta el veure i el viure, i ens porta a un substancial fer i ensenyar amb la pròpia manera, estil i mode de Jesús! Els manaments queden transsubtanciats, superats per finor nova, la de l’essència de l’evangeli, que és un aroma que envaeix tot el conviure i dona no sols exemple, sinó vivència que atrau, que venç des de dins. Tot ens porta a sentir una renovada innocència, allò del “néixer de nou”. Els qui es conceptuen com a infants, madurs de saviesa infusa, per imatge i semblança del fer i dir de Jesús, ben diferent dels dictats dels mestres de la Llei i dels fariseus, travats, aquests, per condicionaments d’estretor i de duresa de cor. Jesús ens vol lliures amb una llibertat creativa que és finor d’esperit, que va més enllà de la regla, que obre camins d’Esperit. És la joia de creure i de fer com feia Jesús. Així s’entén allò que sentirem “Se us ha dit, Jo us dic”. La moral esdevé mística, arravatament sí, però discret i respectuós amb tots els entorns, personals, ciutadans, amb la natura i l’art i la cultura, amb l’altre, els altres i l’Altre, Déu juga amb nosaltres el joc de la vida. Hem optat per tota vida, l la més íntima en nosaltres, la vida de l’Esperit. Diguem la paraula que no ens atrevim a dir-nos-la: l’evangeli és espiritualitat. Necessitem més formació actitudinal; creure és saber que tot està immiscit en el misteri. Tu ets misteri, el teu convivent és misteri, les persones a les que estàs compromès són misteri que has de respectar. El pas evangèlic és de senzillesa i de no fer soroll, de ser-hi i no fer nosa i de trobar-nos-hi a faltar quan no hi som. Som portadors de la nova saviesa, oidà!
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge VI de durant l’any, 12 de febrer del 2023. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada