SIGUEU BONS DEL TOT, COM HO ÉS EL VOSTRE PARE
Així
acaba el capítol cinquè de Mateu que es completarà amb els següents 6 i 7, que -tots
tres- conformen el Sermó de la Muntanya, part neuràlgica de tot l’Evangeli, i
que dona el perfil més versemblant de com Jesús “feia i deia” i
viceversa: “deia i feia”. En aquest capítol planteja les antítesis entre el que
se’ls deia als antics i el que Jesús proposa amb aquesta expressió determinant;
“Doncs JO us dic”, bo i entenent que -com ja vàrem comentar el diumenge passat-
no és negació, sinó sublimació o un portar a una desitjada plenitud, superant
les limitades expectatives que quedaven com fossilitzades en l’AT que
propiciava més una moralitat de mínims que no pas una Espiritualitat d’anar per-feccionant
de mica en mica la manera de viure com a Fills, no com a jueus. De la
literalitat s’obre pas a l’Esperit; de la Llei a la Mística, proposada ben
explícitament per Pau, la saviesa de Déu: que hom es faci ignorant de les
preteses savieses humanes: “Que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home”.
El títol de l’homilia és el coronament de totes les antítesis que
presenta Jesús. Fixeu-vos en el matisos entre el que preveu el Levític i com
queda reformulat per Jesús. Passem d’un “Sigueu sants, perquè Jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant” a un “sigueu bons
del tot, com ho és el vostre Pare
celestial”. El perquè és taxatiu, mentre que el com és
desideratiu. Jesús presenta no un manament sinó un de-manament(!). La
diferència la trobarem en l’oració capital de la Missa que és la Col·lecta: Déu “omni-amorós”, que
és la meva traducció del “omnipotent”, que no em diu res, evanescent. Segueixo:
“Feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i obra la
vostra voluntat”. També és ben significatiu el canvi entre la santedat
(expressió de la excelsitud, inacces- sibilitat, respecte: el sant =sagrat: “només Déu és sant, tres vegades sant” i “la bondat,
el bé, l’amor”: com un estímul per anar fent camí amb la meditació assídua
del bé, de l’amor que es patentitzarà en
la darrera antítesi que és precisament la d’avui: “no us vengeu”, “no tanqueu
en el cor el rancor”, “per-doneu”(= per-
de perfecció no adquirida sinó oberta, rebuda, oferta per Déu, i caminada -pas
a pas- per nosaltres, per-seguida, volguda, en actitud espiritual creixent): “doneu”:
(=fer del viure un do, una gràcia, un tractar compassivament, cercant un
creixent “emplenament”). Jesús ens tracta com de casa, com a germans, com a
fills estimats en el Fill... “Dona-li”; no els tinguis com a enemics, tracta’ls
com a persones dignes que ho són no per mèrits, sinó per dignació que Déu fa de
i a tots en la concepció i en el tracte amorós i compassiu”. On està la
diferència entre un publicà o un pagà i un cristià? Aquí rau la plenitud a
aconseguir compassadament, allò que en deia d’anar “endavant i enlaire” o allò
que hem aplicat a l’amor: “més que ahir i menys que demà”. Mai s’havia
presentat una formulació més entusiasmant, més enaltidora, més feinera, més
divinament estimulant. Ara veureu la dignitat d’aquest Com: (=a la manera de, a l’estil, al mode de Jesús, com a referent
únic): “Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist”.
Tornem endarrere a la Col·lecta que encara ens ha de dir més coses, i més
belles: l’amor pretén complir de paraula i d’obra, que?...: Atenció: “la
vostra voluntat!”. Com sabem que feia Jesús per a qui la voluntat del seu
Pare era el seu aliment quotidià. Així ho preguem en el parenostre: “que es
faci la vostra voluntat així a la terra (en i entre nosaltres) com sabem que es
fa joiosament en el cel. Hem estat fets conciutadants del cel aquí entre el
brogit de ser evangelitzats i ensems evangelitzadors! Ens ho recordava Pau, el
viure del qual només era el Crist, a qui volia que dediquéssim tots els nostres
afanys i que -per la fe- “faci habitar el Crist en els vostres cors, i així,
arrelats i fonamentats en el amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el
poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat de l’amor de
Crist, que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i,
així, entreu del tot a la plenitud de Déu”. Llegiu, llegiu la Carta als efesis,
pensant que ara us la dirigeix a vosaltres: “Glòria a Déu, que amb la força que
actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de
demanar i d’entendre”.
Anem
ara a l’Aclamació que ens dona el to, l’entonament inicial del director
de la música de tot l’evangeli: “Els qui fan cas de la Paraula de Jesucrist han
arribat de debò a estimar Déu perfectament”. Que lliga amb l’encapçalament de
l’homilia, que és el colofó de l’Evangeli d’avui: “Bons del tot”. I que
trobarem a totes les aclamacions dels evangelis d’aquest setmana passada:
Diumenge: “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu
revelat als senzills els misteris del Regne”. Dilluns: “Jo soc el camí,
la veritat i la vida -diu el Senyor-; ningú no ve al Pare, sinó per Mi”. Dimarts:
“El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als
captius la llibertat”. Dimecres: “Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist
il·lumini els ulls del nostre cor, perquè coneguem a quina esperança ens ha
cridat”. Dijous: “Les vostres paraules, Senyor (=Jo us dic), “són
esperit i són vida”. (=Em permeto posar-les en Majúscula tant l’una com l’altra:
Són Esperit i són Vida), “Vós teniu Paraules de Vida Eterna”. Divendres:
“A vosaltres us he dit amics –diu el Senyor-; perquè us he fet saber tot allò que he sentit del
Pare”. Dissabte: “El cel s’esquinçà, i es va sentir la veu del Pare:
“Aquest és el meu Fill, el meu Estimat, escolteu-lo”. ...Ja estem, doncs, en
els camins que condueixen cap al Pare, sempre a través de Jesucrist”. Això incipientment,
en pregustació, en creixement obert a envolar-nos en una espiral helicoïdal que
va del terra-terra cap a les enlairades estances celestials. Pura utopia de
l’evangeli: “Hem d’anar més lluny”; a mesura que anem agafant altura, els
horitzons es van obrint. Sempre aspirant a
més i millor. Acabo amb les
paraules conclusives de l’epístola d’avui: “Tot és vostre: Pau, Apol·ló,
Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur, Tot és vostre, però
vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu”.
Haurem
de deixar el Sermó de la Muntanya inacabat, però jo trobo que ja que iniciem el
temps de Quaresma ens aniria molt bé meditar assíduament els tres capítols de
Mateu per assaborir la identitat
cristiana que es bassa en la practica de paraula i obra de l’amor (=”creients
creïbles”: Casaldàliga dixit).
Els
nostres dejunis, almoines, pregàries quaresmals serien: agafar el document
recent del papa Francesc amb l’estudi proactiu, portant a la pràctica el què
ens recomana la Carta apostòlica sobre la formació litúrgica del Poble
de Déu “Desiderio desideravi”. Mirarem de fer-ne una difusió ampla. No tinguem
por de tornar a l’Escola de la Paraula i de posar el Crist com a centre
permanent de la nostra identitat cristiana. Avui hem llegit a l’evangeli: “I
vosaltres qui dieu que soc?” La pregunta resta oberta per a tots els creients,
els que volen ser honestos, amb Déu i amb els Germans. Estic recercant un
document del papa Pau VI que es titula “La civilització de l’amor”. D’això va
l’evangeli d’avui. Que tingueu la millor Quaresma renovada i renovadora, segons
els quatre documents constitucionals del Concili Vaticà II. Document sobre la
litúrgia,/ Sobre la Paraula de Déu,/ Sobre l’Església i/ Sobre l’Església en el
món contemporani. Comencem amb bon peu i amb ganes de trobar-nos a nosaltres
mateixos tal i com Déu Pare ens somnia,
sota l’afectuosa guia de l’Esperit Sant! Per Pasqua ho celebrarem!
Tanco
plaça com aquell qui diu amb aquest cant que el trobo una glosa de la Carta
Primera de Joan, el qui se les sap totes!:
Jo crec en l’amor,/ jo crec en la
pau:/ Senyor crec en Vós,/ que a tots estimeu./ Jo crec en l’amor,/ jo crec en
la pau:/ donem-nos la mà,/ que tots som germans.
Crec en la felicitat/ d’estimar-nos
sense mida (ter)
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge VII de durant l’any, 19 de febrer del 2023 Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada