divendres, 24 de juny del 2016

Homilia del diumenge 26/06/2016 del P. Josep Mª

EL  SEGUIMENT  DE  JESÚS

                                               És tan interessant com emocionant percebre que durant tres setmanes seguides sobre la traça que ens ofereix Pau a l’epístola als Gàlates, tot l’humà i el diví es fonen -tornem-ho a dir- en el misteri de saviesa que comporta “el seguici de Jesús” des de dins de nosaltres mateixos, d’allò que diumenge passat en dèiem la concentració de la saviesa de l’evangeli: “Si algú vol venir amb mi...” que faci simultàniament aquest treball de per vida en profunditat tant humana com divina. A fi de comptes, tant l’una com l’altra convergeixen i es complementen. Ja ho deia la divisa dels Teilhard: “tot el que puja convergeix”. I avui Pau ens fa la crida o el que és el mateix, la vocació a la llibertat que és tant com dir la crida a l’amor i al seguiment de Jesús. Tema fundant per a tothom el de Pau als gàlates: crida a la llibertat, entesa com alliberament.
                                               No puc deixar de tenir davant meu i a les mans –quin goig!- uns llibres que conformen el que jo en dic la meva biblioteca personal, llibres als quals dec el successiu creixement, encara que sigui de ben poca cosa i ni de bon tros  a l’alçada de les invitacions que he anat tenint al llarg d’anys... Els cito només per agrair el seu aterratge en el meu camp de cultiu humà i cristià. Això sí, ho faig amb una profunda estima. Són entre altres: “Paraula d’home” de Roger Garaudy on es va comentant com veu i viu temes del major encuny, com el que ara em mou a citar-lo: “Llibertat? Alliberació?” A aquest llibre hi vull afegir “La por a la llibertat” i “L’Art d’estimar” d’Erich Fromm. D’aquest darrer, només encetar el tema, es fa la pregunta: L’amor és un art? Si és així, requereix coneixement i esforç. O l’amor és una sensació agradable, l’experiència del qual és una qüestió d’atzar, quelcom amb què hom “es troba” si té sort? Segueix: “Aquest llibre es basa en la primera premissa, mentre que és indubtable que avui la majoria de gent creu en la darrera”. (Això ho escriu ja a l’any 1956! Ja fa 60 anys i roman tan i tan actual!) Podríem fer la mateixa inquisició: És també un art anar aconseguint cotes superades de llibertat? Sant Pau contesta per nosaltres. Sempre es manté imperiosa la proposta o la resposta de Jesús en el fragment de Lluc: “Algú li digué: “Us seguiré per tot arreu on anireu”. A un altre Jesús li digué: “Vine amb mi”. Un altre digué a Jesús: “Vinc amb Vós, Senyor...” Per a tots hi ha resposta, sempre tallant! Com i com consonen aquestes preguntes-respostes amb la contundència de la saviesa que comporta “el seguiment de Jesús”! Aquest no és factible sense apel·lar –ja ho sabem- al venciment d’un mateix, a l’amor i a la llibertat o alliberament com a condició de possibilitat. En l’entremig hi ha la descoberta de la identificació, de la transformació en el Jesús viu i vivificador. Només factible per la FE. Queden unides l’esforç i la FE. Amor, llibertat, seguiment de Jesús, qüestió de compromís propi i de la confiança en que Déu està en i per nosaltres. No demana, si no dóna. Per això la FE ens és qüestió definitiva. Deixem obrar a Déu!

                                               No és alienació personal, sinó l’acompliment del millor que podem donar, tenint present inoblidablement  que és Déu l’autor de la transformació personal, comunitària i social, concentrada en aquesta invitació paulina: “Deixeu-vos guiar per l’Esperit”. Llàstima que en aquesta fragmentació del fil de l’epístola que ens és oferta per condicionaments litúrgics, cada diumenge ens quedem en uns punts suspensius, tota una riquesa que no ens podem perdre. “Si us deixeu portar per l’Esperit, no esteu per les obres de la carn, en lluita oberta amb l’Esperit”. M’estalvio de citar les manifestacions de la carn, és a dir del mal. Subscric, però, per contraposició els fruits de l’Esperit, perquè ho faig sempre que en tinc avinentesa. Són “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix” “Si heu deixat la FE, ja no esteu sota l’influx del Crist, heu caigut de la gràcia. Nosaltres gràcies a l’Esperit confiem en la virtut de la FE, que es compleixi l’esperança que Déu dóna als qui ha fet justos. Només compta la FE que actua per l’amor”.

                                               Encara voleu més proves, més invitacions, més convenciments? Tot és obra de la FE en Jesucrist que és qui obre camins de plenitud humana per virtut de la FE que ens uneix, ens transforma i ens fa fills i filles de Déu. Aquest és el projecte de l’Home Nou que en Jesucrist ens transforma en més i més humans, fent-nos alhora més i més divins. La referència al Vaticà II és la que millor ens il·lustra de com van unides la maduresa humana i la divinització. En dèiem cristificació: “El misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat.

                                               Per què entre aquesta setmana i el diumenge vinent no ens comprometem a llegir seguidament tota la Carta als Gàlates? Precisament, el diumenge proper la litúrgia ens posarà l’últim tros, el que conclou tota la carta. I si l’hem llegit en i per l’Esperit, a l’avançada, podrem dir el gran amén amb que segella Pau aquesta Carta. Carta que posa la fonamentació de “la vida en Crist” i del més afinat “seguiment de Crist”. Ens hauríem d’acostumar a fer la lectio divina dels fragments litúrgics per no perdre el fil d’or de les argumentacions que fa Pau o qui sigui. És un pas més en recerca d’una espiritualitat evangèlica a la que els papes darrers ens han invitat una i altra vegada. Així trec de “La Joia de l’Evangeli” en els números 152 i 153: “Hi ha una forma concreta d’escoltar el que el Senyor ens vol dir en la seva Paraula i de deixar-nos transformar per l’Esperit. És el que anomenem lectio divina. Consisteix  en la lectura  de la Paraula de Déu en un moment de pregària per a permetre-li que ens il·lumini i ens renovi. Aquesta lectura orant de la Bíblia no està separada de l’estudi que realitzem per tal de descobrir el missatge central del text; ans al contrari, ha de partir d’aquí, a fi de tractar de descobrir què diu aquest passatge a la pròpia vida. La lectura  espiritual d’un text ha de partir del seu sentit literal.

                                               A la presència de Déu, en una lectura reposada del text, és bo preguntar, per exemple: “Senyor, què em diu a mi aquest text? Què voleu canviar en la meva vida amb aquest missatge? Què em molesta en aquest text? Per què això no m’interessa?” o bé : “Què m’agrada? Què m’estimula d’aquesta Paraula? Què m’atrau? Per què m’atrau?” Quan hom intenta escoltar el Senyor, sol haver-hi temptacions. Una és simplement sentir-se molest o aclaparat i tancar-se. Una altra temptació molt comuna és començar a pensar el que el text diu als altres, per evitar aplicar-lo a la pròpia vida. També passa que hom comença a buscar excuses que li permetin diluir el missatge específic d’un text. Altres vegades pensem que Déu ens exigeix una decisió massa gran, que no estem encara en condicions de prendre. Això porta moltes persones a perdre el goig en el seu trobament amb la Paraula, però seria oblidar que ningú no és més pacient que el Pare Déu, que ningú no comprèn i espera com ell. Convida sempre a fer un pas més, però no exigeix una resposta plena, si encara no hem recorregut el camí que la fa possible. Simplement vol que mirem amb sinceritat la pròpia existència i la presentem sense mentides davant els seus ulls, que estiguem disposats a continuar creixent, i que demanem a ell el que encara no podem aconseguir”.

                                               Seria un costum encomiable  preparar les lectures que es proclamaran en la litúrgia, fer-les pròpies amb antelació: La Paraula que sempre té eficàcia en sí mateixa, en té molt més formant part de la litúrgia. No és qüestió de oir-la sinó de veure quin ressò suscita en els plantejaments del nostre viure i conviure. Són sempre preguntes que ens demanen una resposta personal. Qui sap mai el do de Déu que s’amaga darrera de la consciència més plena en les ocasions que esdevenen oportunitats! Déu es manifesta en les petites accions que a vegades no les vivim com oportunitats, com si Déu ens esperés darrera un alçar ulls i cor al Déu vivent i generós sense mesura. Estiguem oberts, amatents. Un petit moment pot convertir-se en un esdeveniment. “Si sabessis el do de Déu”, sempre obert a fer-nos millors. Atenció: “qui busca troba, qui demana obté, a qui truca se li obre”.
Diumenge XIII de durant l’any, 26 de juny del 2016.  Sabadell

diumenge, 19 de juny del 2016

Homilia del diumenge 19.06.2016 del P. Josep M. Balcells

“US  HEU  REVESTIT  DE  CRIST”

                                               De manera semblant a que en el frontispici del temple de Delfos hi havia aquesta sintetització de la saviesa de Grècia: “Conèixer-se un mateix”, en el frontispici dels Evangelis s’hi escauria aquesta màxima: “Si algú vol venir amb Mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que m’acompanyi”. Què n’és de diferent la invitació d’una i altra saviesa! L’una és personal, referida a un mateix, aprofundiment en la riquesa i limitacions que suposa el pouar en la pròpia identitat, mentre que la saviesa de l’evangeli té com a referent la persona de Jesucrist. A la primera respon el treball de recerca del millor mateix en un mateix. Potser no seria agosarat dir que en el fons hi ha la màxima,  retrobada en el Renaixement: “L’home és la mesura de totes les coses”. No et dic res! La segona es vincula al coneixement més ple d’un mateix, partint de la coneixença i identificació amb Jesús i en el seu seguiment, recorrent la història i geografia de Jesús, predicador del Regne de Déu, el seu Pare. Allò és experiència de les possibilitats d’un mateix, en el millor dels casos. Mentre que això últim ens obre a una experiència totalment nova, que -com assenyala Pau- suposa una “despossessió” personal, en ares d’un deixar-se posseir per Crist, i això no per mimètica imitació, sinó per un descobrir –vivint-ho- que és Jesús qui viu i treballa en mi, accentuant la identificació, la con-formació; és a dir: el “re-vestir-se” de i en Crist.

                                               Noteu la progressió en relació a l’epístola als Gàlates que llegíem el diumenge passat amb l’epístola d’aquest diumenge, també del mateix Pau. Aquelles expressions paulines ens podien semblar fora del pensament i propòsits habituals en els cristians, abocats a viure l’evangeli sobre traces de moralismes, ai només! Aquí, però, es propicia una mena d’espiritualitat evangèlica molt i molt diferent de la saviesa grega. Aquí hi ha una novetat de gran gruix. Cal no descafeïnar-la, molta atenció! Estiguem atents a formulacions noves, diria, noves de trinca. Som uns experts en degradar les grandeses evangèliques i paulines! Petits com som, empetitim les grandeses per manca de coratge i de volada... Traïm L’evangeli sense ni adonar-nos-en.

                                               Permeteu-me anar desglossant avui, allò que no ho vaig poder fer diumenge passat, per circumstàncies especials, en creure més oportú seguir el fil de l’evangeli per ressaltar la delicadesa de tracte i el capteniment de Jesús envers les dones. Allí ho vaig deixar, per reprendre-ho en una altra ocasió. Avui s’hi escau de ple. Les lectures segona i l’evangeli ens permeten enfilar-ho de ple. “Qui dius que sóc JO?”

                                               El primer que ressalta és que tota aquesta nova configuració de l’humanisme perfectiu no és pas pel fruit d’un treball personal, sinó per donació de Déu Pare, per Crist i en l’Esperit Sant. El que obre el camí d’aquesta nova con-figuració (atenció plena a aquests termes que tenen aquest pre-fixe!) que ens emmena a la percepció i vivència de Jesucrist com el model i cimal de l’Home Nou. (Novetat de novetats!). Una manera inèdita de viure, fins que la “lògica de l’Encarnació” ens porti a viure i veure com la figura de Jesucrist se’ns trans-figura, es tras-bassa en cada cristià, en tu i en mi. I el  portal d’entrada és la FE. Diu Pau: “perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist”. “El cristià d’ara o serà místic o no serà!”

                                               El baptisme és la llavor d’aquesta trans-formació. Perquè per Pau la finalitat intrínseca del baptisme és “per unir-vos a Crist”. I perquè es pugui, no dic entendre, més aviat besllumar-ho, que no és pas poc; i afegeix per major entesa: que la força trans-formadora baptismal ens confereix “de ser re-vestits per Crist”. Aixó
    
                                        Tots som una sola cosa en Jesucrist: La FE agermana,ens fa fills i filles de Déu. I afegeix: Si fills/filles, “som hereus de les promeses”, les que Déu ha anat disposant al llarg de las història d’Abraham i ara traspassades al poble de Déu (així ens descriu als creients el Vaticà II en el document sobre el Misteri de l’Església).

                                       Sou de Déu: És extraordinari sentir-se de Déu. Passem això al món de l’experiència. Sentir-se i ser-ho, que recalca Joan. Ser-ho i experimentar-ho. Sentir-se’n, verb reflexiu. Pura donació. L’experiència de ser-fer el que no podríem atènyer només per nosaltres mateixos. Estem en l’àmbit de la FE. La FE trans-formant. La FE que ens dóna a cada moment la fruïció, el goig viu de saber-se, de sentir-se “possessionats” per Déu, un Déu que va omplint-nos a tots del tot.

                                      Aquí, apregonem en el misteri del que significa anar descobrint, amb consciència admirada, la llavor plantada en nosaltres, batejats en la inconsciència de nadons i que ara comencem a meravellar-nos del què significa aquesta in-corporació que ens fa ser d’alguna manera altres Crists. Sabent que el nostre treball està circumscrit en la co-operació amb el modelatge fet a mans i segons la creativitat de l’Esperit Sant, que és qui ens fa adonar del que som i del que estem cridats a esdevenir: cristificats. Són expressions que ens depassen i per això les defugim, tot i essent l’ultima veritat de nosaltres mateixos. Per això cal subratllar a vegada més: tot només per FE. Bé ens caldria sentir-nos “homes de poca FE”!
                                                    
Tornem a l’anomenat Principi de la saviesa cristiana:

  • Si algú...: Tots som “pensats” per Déu Pare per arribar a atènyer consciència “experienciada” –no sé pas com dir-ho per no trair ni menystenir el miracle vivent que som tots-. Tots, sense excepció: diu Pau que no hi ha diferència entre creients o no, esclaus o lliures, home o dona... Si algú és una invitació que, sentida i consentida, es converteix en vocació. Jesús ho predica obertament per a tothom. Deixa tanmateix la resposta a la lliure expressió de cadascú. “Molts són cridats i pocs els escollits”. Aquests són els que es fan mereixedors en virtut de la resposta, de la co-rrespondència a les sol·licitacions del Mestre... Si algú!

  • Vol venir amb Mi: Aquesta és la finalitat de la crida: Jesús ressuscitat en persona: camí i terme. És anar-se fent U amb i en Ell, compartint vida, missatge, mort i resurrecció. Així ho assevera d’una manera pública diverses vegades amb un Cal que posa de relleu la necessitat, àdhuc la peremptorietat de donar la vida. Lluc posarà a continuació del primer anunci de la passió-mort-iresurrecció la Transfiguració, on es constata que mort i resurrecció formen un tot indissoluble.

  • Que es negui ell mateix: Cal destacar la semblança que té amb la saviesa de
Delfos, tot i que aquí hi ha una motivació molt més densa que fa que la persona humana que no es pot fer, sense un buidar-se dels seus “egos”, aquí s’acari amb la persona de Crist que és l’Home Nou que a imatge i semblança d’Ell ens fa entrar en el camí de despossessió, per tal que sigui Déu qui ompli a pleret tot el que som i valem. (Trobo pertinent aquí de fer esment a un dels documents axials del Vaticà II on es fa la presentació de la vocació i la dignitat de l’home confrontant-ho amb Crist que és presentat com a l’Home Nou, particularment suggerent ja que ens configura el pensament de l’Església com a fets i pastats a imatge i semblança de Jesús, l’Home Nou. Diu: “En realitat, el misteri de l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat”. I més encara: “Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació altíssima”. Trobo també que tot plegat consona de ple també capítol cinquè de “La joia de l’Evangeli”, on es descriu com ha de ser l’espiritualitat de l’Evangelització. Molt motivador, molt! Una manera diferent i tant
  • Que prenguin cada dia la seva creu: Com ens costa d’aprendre que sense experiència de dolor, bé sigui físic i/o moral, no es concep que una persona maduri! Aquesta és la imatge que contemplem en el mirall de la nostra vida, en Crist. No és masoquisme, és complementació d’allò que hem d’aportar a la passió de Crist, morts i ressuscitats juntament amb Ell. A més del que penem i sofrim en cos i esperit, Crist ens obre portes franques al món de la solidaritat i de la comunió. La meravellosa Comunió dels sants i dels pecadors. Intercessors i acompanyants de la misericòrdia de Déu per als altres. Joiosos de ser mans i cor!

  • I que m’acompanyi: Sort que no ens l’hem de fer individualment aquest camí! Fer-lo i amb la millor companyia: Amb Jesús. “Jo estaré cada dia amb vosaltres” tot al llarg del camí i pelegrinatge que fem amb Ell. “Que Jesús vingui sempre amb mi”. La vocació cristiana és de seguiment proper i així, estant amb Ell, esdevindrem deixebles, evangelitzats i evangelitzadors. Ell, camí, veritat i vida!

                                               Arribats aquí se’m suscita una pertorbadora inquietud. Us dic: Si heu seguit punt per punt aquests maldestres comentaris, veureu que hem entrat en un context –em permeto dir- ben diferent del nostre habitual caminar en maduresa personal. Avui la psicologia i l’educació es fa en termes més aviat de Delfos. Que si autoestima, autorealització, autocontrol, autoconsciència, autonomia, autodidactisme i tots els “auto-“ que vulgueu; que si tècniques de meditació manllevades de les espiritualitats  de l’Orient, qui si yoga, que si tai-chi... Tot em sembla bé si ens fa bé i si ens ensenya a caminar a bon pas per la vida. Emperò, en el seguiment de Crist i de Pau ens trobem en un altre nivell, estil –millor- de viure el propi viure personal. Estem vertaderament en el nucli de l’Evangeli. Hem superat, tot i assumint-lo, el camí i perspectives de Delfos. Estem en àmbit més que nou, novíssim. És qüestió de plantejaments de base. Jesús i només Jesús com a referència, ja ho hem dit. FE, enteneu.

                                               Si penseu que la línea de pensament que segueixo us resulta massa alta, àdhuc inapropiada pel viure normal de cada dia, i penseu que ¡oh que bonic, llàstima que impracticable!, aleshores us he de dir sense ànim d’ofendre ningú, que estem foraviats. El seguiment de Crist és una altra cosa. Ell n’és l’artífex, ell n’és el Mestre. Si el principi regulador de la nostra maduresa és “ser bones persones”, què hi ha que no ho teníem a Delfos? Voleu dir que les paraules de Pau no són només fer volar coloms, irrealitats mancades de tocar de peus a terra? No vull desmerèixer tot el que és humà i forma part de la lluita de cada dia. Hi ha moltes maneres de ser-ne d’humans: una, excelsa, la que ens acosta a l’evangeli. Arrapem-nos, en tot cas -ja està dit per Pau avui i ahir- a la FE purificada, deixem les portes obertes a la gratuïtat de la gràcia de Déu, deixem que senyoregin en els nostres cors els vents pentecostals de l’Esperit Sant. Ell és la nostra espiritualitat que és la de Jesús, portada discretament a terme i a plenitud en el dia a dia. Seria una vertadera llàstima; sí, sí, una llàstima no veure-ho i no viure-ho així, així. Que el nostre ideal de maduresa i de creixement vingui recolzat en valors i neguits d’Evangeli. Apa, demanem a l’Esperit que ens faci franquejar a peu descalç els camins de seguiment de l’Evangeli. És un a cara o creu, si volem ser cristians en el sentit evangèlic de la paraula. Després de nits de pesca impossible, anem a l’indret que ens mostra Jesús. Torno a dir: sense menystenir tot el que ajuda a créixer. Però cal donar un salt. No sé per què em ve a la ment i al cor: Fem el salt de l’àngel, però a capbussada segura a les aigües lustrals . Senyor, és important com respondrem als teus requeriments: Si algú vol venir amb Mi... Hi afegeixo dins del context de la cita que hem anat intentant de penetrar: “Qui vulgui salvar la vida, la perdrà, però el qui la perdi per Mi, la salvarà”. Bona sort i que ens il·lumini la saviesa de l’Evangeli.
Diumenge XII de durant l’any, 19 de juny del 2016   Sabadell

divendres, 10 de juny del 2016

Homilia del diumenge 12/06/2016 del P. Josep Mª Balcells

LES  DONES  I  EL  CAPTENIMENT  DE  JESUS  AMB  ELLES

                                               M’adono de que entre els molts i bons motius que la rica litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens dóna, el que de bones a primeres em captiva l’hauré d’apuntar només en una nota inicial, tot i que és de veritat el que m’atrau més per central (Pau i Crist), la circumstància de poder parlar de com valora i tracta Jesús les dones, d’una manera tan allunyada de la cultura hebrea contemporània, no vull deixar-la passar, ocasió que ens brinda el relat de Lluc, preciós i aclaridor, per tal de fer-hi els meus comentaris, ni que siguin poc madurs, intuïcions només. Més i més profunds es mereixerien, però els deixaré exposats modestament, però almenys ben subratllats...

                                               Doncs, sí: deixo a la vostra consideració el text de Pau, que és “el-tot-Pau”. Diu en una ponderació admirativa, total: “La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi...; la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu que m’ha estimat i s’ha entregat per mi”. Definitiu, ¿no? (Us ho deixo, no com a “deures”, sinó com a l’inestimable “haver”, que ens traspassa l’ànima i l’esperit. Que en tinguem una gloriosa experiència! Possibilitats, totes. Entrem-hi de ple...)

                                               Anem convidats, també nosaltres, a casa de Simó, perquè s’hi viurà una escena excepcional. Tot a l’evangeli de Lluc, el d’avui. Lluc és un qualificat evangelista que toca temes centrals de l’”evangeli” com a forma de viure. És deliciós el que narra i més encara com ho explica. Estem en una escena on l’agapé es menja l’eros, a que podríem caure i més en una lectura d’avui, en un context de sexualització rampant. Mirem-ho tot amb la simplicitat d’un cor net, d’aquells que segons una benaurança “veuen” Déu arreu. No és res estrany que hi hagi hagut temptatives sigui en novel·les, bé en pel·lícules de tractar de forma indeguda i “indecent” el tracte de Jesús amb Maria Magdalena. Això avui té sol·licitacions alienes a l’evangeli i lectures que diuen més en desfavor dels lectors o visionadors que no pas de la veritat. Si serem fariseus-fariseus, dic jo! Delicadesa per a delicats. No hi ha més...

                                               No és estrany el desconcert amb que sobta la irrupció de la dona, entre  els de la casa que invita, fariseus ells. Ja tenen el desqualificatiu als ulls i al cor: és una pecadora pública! Què barrinen aquells “purs” (de purificacions rituals, aquesta vegada “oblidats”: per què i com? Incompressibles. Jesús els exemplifica amb tot el que fa la dona només entrar. Recordeu que els comensals ho feien reclinats i naturalment deixant els peus a vista. Entra la dona i es posa a llàgrima viva, rentant els peus de Jesús. Els eixuga amb els cabells “i després els hi besava i els ungia amb un preuat perfum i no deixava de besar-los”. Consternació! Tortuosos pensaments, els de la casa. Potser també dels mateixos dotze, per bé que havien viscut anteriorment una situació quelcom similar amb la samaritana, allà al pou de Jacob... El pensament de Simó s’altera i pensa que qui toca és una dona de mal viure (oh, com es pot entendre? Si fos un profeta sabria qui és i quina vida porta aquesta dona).

                                               Jesús endevina aquests pensaments i li surt  amb un “Simó, t’he de dir una cosa”. Desclou davant de tots una mena de comparació o si voleu una paràbola: Va de prestadors amb uns deutes incomparables: cinc-cents l’un, l’altre cinquanta. Tots dos perdonats. Li fa dir que qui dels dos l’estimarà més? Obvi. I discretament posa en comparança les atencions de la dona i les seves, absents. “Has vist que aquesta dona estima molt. Senyal de l’estimació desbordada. És que té consciència d’un perdó fora mida. “A tant amor tant perdó; a tant perdó tant amor”. Ella ja venia perdonada en el moment que fa l’arrencada i fa cap a Jesús, que li explicita allò que ja sap en el seu cor: Déu l’ha perdonada!: “Els teus pecats et són perdonats” Nou esglai de Simó i “companyia”. I ara, ¿qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats? Tot acaba amb una nova constatació: Dona, la teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau!

                                               És commovent l’escena. Primer mirem Jesús que es deixa fer, davant el lògic desconcert de Simó i els altres comensals. No hi ha el més petit indici de que es pugui interpretar l’escena com a eròtica. La grandesa de les paraules de Jesús no admeten cap mala interpretació; ben a l’inrevés. Hi haurà una altra ocasió narrada per Joan. Aquesta, en un ambient de més i major intimitat i amistat, a Betània: “Maria prengué una lliura de perfum de nard autèntic, de molt preu, n’ungí els peus de Jesús i els hi eixugava amb els seus cabells; i la casa s’omplí de l’olor de perfum. Saltem el comentari de Judes, malaventurat. Paraules anticipadores d’un cor, on ja dringaven unes futures peces d’or...

                                               Avui el tema que seria més escaient podria ser la gran llibertat d’esperit, la delicadesa amb que Jesús tracta la dona. N’és testimoni totes les vegades en què a l’Evangeli hi ha encontres de dones amb Jesús. El bon papa Francesc vol una “revolució de la tendresa”. El seu interès és estendre com a premissa dels nous temps, que són explícitament els de l’evangelització, que no són altres que els de l’actuació de Déu Pare amb el seu amor preexistent per a tothom. Pau dirà que per a la fe no hi ha distinció entre home i dona: “Tots sou fills de Déu per la fe en el Crist Jesús, ja que tots els qui heu estat batejats en el Crist heu estat revestits del Crist. No hi ha jueu ni grec, no hi ha ni esclau ni lliure, no hi ha home ni dona: sou un de sol en el Crist Jesús”.

                                               Quedo intensament travat per tot el que ens narra Lluc de mà mestra,  que és especialment sensible al tema de la  relació de Jesús amb les dones.

                                                Hi ha encara una acotació final més enllà de l’escena tan delicadament evangèlica, que pot passar com a paradigmàtica, com una síntesi del capteniment de Jesús amb les dones; de fins on arriba la DO (denominació d’origen) que hi tenen part bàsica les figures i representacions femenines: Maria, la lloança espontània d’aquella dona meravellada del què deia Jesús, la samaritana, el niu d’amistat de Betània, el crit de reconeixement de la Magdalena en descobrir el Ressuscitat, “Aquí tens la teva mare”. Diu Francesc: “Al peu de la creu, en l’hora suprema de la nova creació, Crist ens porta a Maria. Ell ens porta a ella, perquè no vol que caminem sense una mare, i el poble llegeix en aquesta imatge materna  tots els misteris de l’Evangeli. Al Senyor no li agrada que falti a la seva Església la icona femenina. Ella, que el va engendrar amb tanta fe, també acompanya “la resta dels seus fills, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de Jesús. L’íntima connexió entre Maria, l’Església i cada fidel en què, de diverses maneres, engendren Crist” queda palesa en diversos escrits... “Hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari  de la tendresa i de l’afecte”.

                                               Lluc es fa ressò de l’Amor  i el Tracte de Jesús amb les dones.                                           Diu que acompanyaven en el seu “amunt i avall” de la missió evangelitzadora a més dels dotze, algunes dones. ¿Eren només “intendents” o eren també apòstols? Alguns exegetes així ho deixen com a possibilitat!  Cita tres noms entre d’altres...

                                               ¿Què seria de l’Església avui, ahir i demà, sense les dones? Lluc així ho ha volgut deixar escrit. Costa obrir portes a punts de responsabilitat en el món eclesial femení. Portem un llast de segles, però cada dia és més gran l’obertura que es dóna com a aspiració de tots. L’Església es “femenitza” dia a dia.  El cor de la dona sembla que té més i més entrada en el Cor de Jesús. El papa Francesc hi és molt sensible i no només diu, sinó que llença sovint crides a ser més maternals, a afinar tractes de major sensibilitat... Deixem més espai, deixem “primerejar” –en frase de Francesc- la dona, que és més acollidora, més receptiva, més compromesa. Mireu les nostres assemblees... sort de la presència femenina! Qui no ha tingut una mare, una àvia a qui devem ressonàncies de la més alta fe? Evangeli, no tant ministeri! Tot i que no podem excloure que les “coses” maduraran per bé. Quelcom s’està movent, oh Francesc!
 Diumenge XI de durant l’any, 12 de juny del 2016   Sabadell

diumenge, 5 de juny del 2016

Homilia del diumenge 05/06/2016 del P. Josep Mª Balcells

HIMNE  A  LA  VIDA

Resultat d'imatges de chernobyl                                               Encara colpit per la lectura recent de “Veus de Chernóbil” de Svetlana Alexiévih, Nóbel de 2015, que ha fet retornar amb aquesta obra extraordinària al prosceni mundial -després d’un llarg i induït “oblit”- i a més per la recordança del 30è aniversari (poso deliberadament aniversari per les connotacions de commemoració ara ineludible) de l’explosió del reactor nuclear de CHERNÓBIL, explicat per veus diverses, amb emocions mal contingudes, naturals però, pels que en foren i en segueixen essent testimonis, afectats de per vida, supervivents de moment a la contaminació, a la radiació, on es rememora com la mort i la vida conviuen massa estretament, ai las! I en som inconscients perquè la por, també el coratge de viure, forcen l’oblit; i, d’una part l’eros, la pulsió per la vida s’ha empoderat dels vivents, i, d’altra banda, la mort s’ha tornat el gran tabú del segle XXI, que és el nostre. Això em porta a Freud en la seva obra “Eros i Tànatos” i també a Benet XVI en la Carta Encíclica “Deus caritas est” sobre Déu i l’amor cristià que “és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres”. Parla de l’eros dels antics grecs, que el cristianisme va trasmudar en part en el terme agapé. Diu el papa Benet que “ només quan cos i ànima formen  una unitat íntima, l’home és plenament ell mateix. Únicament d’aquesta unitat l’amor –l’eros- pot madurar fins a la seva grandesa veritable”. També ha incidit en aquest tema i n’ha volgut exaltar la grandesa de l’amor sexual  el mateix papa Francesc. L’amor bíblic –l’agapé- expressa l’experiència de l’amor que ja ha arribat  a ser veritable descobriment de l’altre, a ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. L’agapé és la denominació de l’amor fonamentat en la fe i plasmat per ella. Amor oblatiu o de benevolència. Parla també de la philia (amor d’amistat) (Benet XVI)

                                               Avui, la litúrgia ens invita a fer algunes reflexions sobre el fet “trencadís” de la vida i el fet “fregadís” de la mort. L’autora de “veus de Chernóbil” ens diu que ara porta de cap l’escriure també a base de monòlegs –sàvia descoberta periodística- sobre els dos temes fonamentals de la “condició humana”: l’amor i la mort. És colpidor com l’autora ha recollit aquestes “buidades de cor” dels entrevistats. Esgarrifança per un cantó i, d’un altre, instint de supervivència, palès en aquests despullaments d’ànima i cor. És una lectura forta i només apta per aquells que saben acompanyar els dolors i les esperances dels altres. Us recomano la seva lectura i les reflexions que se’n deriven d’alt gruix humà, polític, social, i més, antropològic.

                                               Aquí, només parlarem de la VIDA re-suscitada de la  que tant Elïes com Jesús en són protagonistes amb un esclat meravellós de retorn  a la vida, molt difícil de comprendre, no el fet en sí, sinó com el viurien les mares i els fills. Haurem de fer recurs a la imaginació, però bé s’ho val...

                                               Anem a les fonts: Déu és VIDA que es comunica com un vertader miracle-misteri en cada naixement. Déu fa créixer i florir la vida, tota vida, arreu. És això que en diem Creador -que és, no fou. Déu Pare “treballa” com diu Jesús, sempre. “Déu estima entranyablement tot el que ha creat” –en present històric-: crea permanentment. Alguns, perquè no es perdés el goig del que és nou -la creativitat- en  deien justament: “El dit de Déu és aquí”. Diem de tota vida, perquè cal incloure-hi la de tota la natura, àdhuc de l’univers enter, com ho intuïa sant Francesc amb el Laudato sii, oh Dio mio Signore, on parla de germans a tot el creat...el Germà Universal.

                                               Ja d’entrada, poso a les meves mans un petit llibre d’un company, Rodolf Puigdollers: “Set principis d’humanitat”, derivats, segons els seus raonaments d’expert en Bíblia, de les primeres pàgines del Gènesi. Col·lecció Emaús, número 129. Posaré els set principis, esperant que us sigui esquer per a llegir-lo:

1.      Nascuts de l’amor gratuït.
2.      Fets per a la solidaritat
3.      Cridats a la llibertat.
4.      Per a viure en la fraternitat.
5.      Per a caminar en la confiança.
6.      Pelegrins en la humilitat.
7.      Oients de la Paraula.

                                               Tornem altra vegada als orígens: Déu és Déu de VIDA i se’ns vol manifestar com qui invita al convit de l’existència (banquet i festa) Hi ha a la Bíblia moltes expressions que ho validen:
·         Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu.
·         De la mateixa manera que m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc pel Pare, igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Els qui mengen d’aquest pa viuran per sempre.
·         Déu no és un Déu de morts, sinó de vius. Si vivim és per a Déu que vivim.
·         No només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.
·         Ningú de nosaltres viu per a si mateix.
·         En Déu vivim, ens movem i existim.
·         Déu a tots dóna la vida, l’alè i totes les coses.
·         Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida.
·         Jo sóc la Resurrecció i la Vida; qui em combrega tindrà la Vida per sempre.
·         Tenim l’esperança posada en el Déu viu.
·         Vós que viviu i regneu pels segles dels segles...

                                                           A l’AT la vida era molt valorada i la vida llarga era viscuda com un do de Déu i com a premi per la bondat i justícia dels vivents. Job n’és  l’exemple paradigmàtic. Déu és presentat com a “generador”(!) que dóna vida i llum.

                                               “Heu de néixer de dalt”. La vida ens és donada per saber-la administrar en bé propi, dels altres, per veure-la reflectida i admirada en la natura. Tot és vida. La vida té sentit per ella mateixa. Cal descobrir la poesia en la prosa de la vida. Només la podem agrair, vivint-la amb entusiasme, amb la fina exaltació de ser-ne conscients, amb la descoberta del seu misteri. Cal descobrir-ne la seva bellesa i la seva bondat i a voltes també amb coratge. Hem estat pastats tres vegades a imatge i semblança “de Déu, Pare, de Déu, Fill i de Déu, Esperit Sant”: Creats, Re-creats o redimits i Santificats.  Delectem-nos amb els salms: salms de la misericòrdia, de l’efusió amb Déu, de saber-nos seus. Resulten ser restauradors de la relació amorosa amb Déu; experiència divina amb el Déu que salva. Tots estem implicats amb la vocació i missió de tota creatura. Interdependents. En Comunió.

                                               “Per Jesús ens ve la vida; exultem, germans!”
                                               “Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe / canta de cor, llança la crida / canta la bona sort / Obre drecera / lluny la quimera! / Ves pel camí del sol. / En l’enyorança guarda esperança / tot serà nou si vols.  Canta al matí, guaita la cima / que el sol ha fet florir. / Canta a la nit, prega i estima / sàpigues ser agraït. / Quan de vegades les nuvolades / tornen de plom el cel / mai mira enrere, lluita i espera / canta amb més fort anhel”.
                                               “Gràcies d’aquesta aurora encesa, / gràcies d’aquest nou dia clar / gràcies perquè els neguits / en vós els puc abandonar”...
Diumenge X de durant l’any, 5 de juny del 2016  Sabadell