“US HEU
REVESTIT DE CRIST”
De
manera semblant a que en el frontispici del temple de Delfos hi havia aquesta
sintetització de la saviesa de Grècia: “Conèixer-se un mateix”, en el
frontispici dels Evangelis s’hi escauria aquesta màxima: “Si algú vol venir amb Mi, que es negui ell mateix, que prengui cada
dia la seva creu i que m’acompanyi”. Què n’és de diferent la invitació
d’una i altra saviesa! L’una és personal, referida a un mateix, aprofundiment
en la riquesa i limitacions que suposa el pouar en la pròpia identitat, mentre
que la saviesa de l’evangeli té com a referent la persona de Jesucrist. A la
primera respon el treball de recerca del millor mateix en un mateix. Potser no
seria agosarat dir que en el fons hi ha la màxima, retrobada en el Renaixement: “L’home és la
mesura de totes les coses”. No et dic res! La segona es vincula al coneixement
més ple d’un mateix, partint de la coneixença i identificació amb Jesús i en el seu seguiment,
recorrent la història i geografia de Jesús, predicador
del Regne de Déu, el seu Pare. Allò és experiència de les possibilitats d’un
mateix, en el millor dels casos. Mentre que això últim ens obre a una
experiència totalment nova, que -com assenyala Pau- suposa una “despossessió”
personal, en ares d’un deixar-se posseir per Crist, i això no per mimètica
imitació, sinó per un descobrir –vivint-ho- que és Jesús qui viu i treballa en
mi, accentuant la identificació, la con-formació; és a dir: el “re-vestir-se”
de i en Crist.
Noteu
la progressió en relació a l’epístola als Gàlates que llegíem el diumenge
passat amb l’epístola d’aquest diumenge, també del mateix Pau. Aquelles
expressions paulines ens podien semblar fora del pensament i propòsits
habituals en els cristians, abocats a viure l’evangeli sobre traces de
moralismes, ai només! Aquí, però, es propicia una mena d’espiritualitat evangèlica molt i molt
diferent de la saviesa grega. Aquí hi ha una novetat de gran gruix. Cal no
descafeïnar-la, molta atenció! Estiguem atents a formulacions noves, diria, noves
de trinca. Som uns experts en degradar les grandeses evangèliques i paulines!
Petits com som, empetitim les grandeses per manca de coratge i de volada...
Traïm L’evangeli sense ni adonar-nos-en.
Permeteu-me
anar desglossant avui, allò que no ho vaig poder fer diumenge passat, per
circumstàncies especials, en creure més oportú seguir el fil de l’evangeli per
ressaltar la delicadesa de tracte i el capteniment de Jesús envers les dones.
Allí ho vaig deixar, per reprendre-ho en una altra ocasió. Avui s’hi escau de
ple. Les lectures segona i l’evangeli ens permeten enfilar-ho de ple. “Qui dius que sóc JO?”
El
primer que ressalta és que tota aquesta nova
configuració de l’humanisme perfectiu no és pas pel fruit d’un treball
personal, sinó per donació de Déu Pare, per Crist i en l’Esperit Sant. El que
obre el camí d’aquesta nova con-figuració (atenció plena a aquests
termes que tenen aquest pre-fixe!) que ens emmena a la percepció i vivència de
Jesucrist com el model i cimal de l’Home Nou. (Novetat de novetats!).
Una manera inèdita de viure, fins que la “lògica de l’Encarnació” ens porti a viure
i veure com la figura de Jesucrist se’ns trans-figura, es tras-bassa en cada
cristià, en tu i en mi. I el portal
d’entrada és la FE. Diu Pau: “perquè heu cregut,
sou fills de Déu en Jesucrist”. “El cristià d’ara o serà místic o no serà!”
El
baptisme és la llavor d’aquesta trans-formació. Perquè per Pau la finalitat intrínseca
del baptisme és “per unir-vos a Crist”.
I perquè es pugui, no dic entendre, més aviat besllumar-ho, que no és pas poc;
i afegeix per major entesa: que la força trans-formadora baptismal ens
confereix “de ser re-vestits per Crist”.
Aixó
Tots som una sola cosa en Jesucrist:
La FE agermana,ens fa fills i filles de Déu. I afegeix: Si fills/filles, “som
hereus de les promeses”, les que Déu ha anat disposant al llarg de las història
d’Abraham i ara traspassades al poble de Déu (així ens descriu als creients el
Vaticà II en el document sobre el Misteri de l’Església).
Sou de Déu: És extraordinari sentir-se de
Déu. Passem això al món de l’experiència. Sentir-se i ser-ho, que recalca Joan.
Ser-ho i experimentar-ho. Sentir-se’n, verb reflexiu. Pura donació.
L’experiència de ser-fer el que no podríem atènyer només per nosaltres
mateixos. Estem en l’àmbit de la FE. La FE trans-formant. La FE que ens dóna a
cada moment la fruïció, el goig viu de saber-se, de sentir-se “possessionats”
per Déu, un Déu que va omplint-nos a tots del tot.
Aquí, apregonem en el misteri del que
significa anar descobrint, amb consciència admirada, la llavor plantada en
nosaltres, batejats en la inconsciència de nadons i que ara comencem a
meravellar-nos del què significa aquesta in-corporació que ens fa ser d’alguna
manera altres Crists. Sabent que el nostre treball està circumscrit en la
co-operació amb el modelatge fet a mans i segons la creativitat de l’Esperit
Sant, que és qui ens fa adonar del que som i del que estem cridats a esdevenir:
cristificats. Són expressions que
ens depassen i per això les defugim, tot i essent l’ultima veritat de nosaltres
mateixos. Per això cal subratllar a vegada més: tot només per FE. Bé ens caldria
sentir-nos “homes de poca FE”!
Tornem a l’anomenat Principi de la saviesa cristiana:
- Si algú...: Tots som “pensats” per Déu Pare per arribar a atènyer consciència “experienciada” –no sé pas com dir-ho per no trair ni menystenir el miracle vivent que som tots-. Tots, sense excepció: diu Pau que no hi ha diferència entre creients o no, esclaus o lliures, home o dona... Si algú és una invitació que, sentida i consentida, es converteix en vocació. Jesús ho predica obertament per a tothom. Deixa tanmateix la resposta a la lliure expressió de cadascú. “Molts són cridats i pocs els escollits”. Aquests són els que es fan mereixedors en virtut de la resposta, de la co-rrespondència a les sol·licitacions del Mestre... Si algú!
- Vol venir amb Mi: Aquesta és la finalitat de la crida: Jesús ressuscitat en persona: camí i terme. És anar-se fent U amb i en Ell, compartint vida, missatge, mort i resurrecció. Així ho assevera d’una manera pública diverses vegades amb un Cal que posa de relleu la necessitat, àdhuc la peremptorietat de donar la vida. Lluc posarà a continuació del primer anunci de la passió-mort-iresurrecció la Transfiguració, on es constata que mort i resurrecció formen un tot indissoluble.
- Que es negui ell mateix: Cal destacar la semblança que té amb la saviesa de
Delfos, tot i
que aquí hi ha una motivació molt més densa que fa que la persona humana que no
es pot fer, sense un buidar-se dels seus “egos”, aquí s’acari amb la persona de
Crist que és l’Home Nou que a imatge i semblança d’Ell ens fa entrar en el camí
de despossessió, per tal que sigui Déu qui ompli a pleret tot el que som i
valem. (Trobo pertinent aquí de fer esment a un dels documents axials del
Vaticà II on es fa la presentació de la vocació i la dignitat de l’home confrontant-ho
amb Crist que és presentat com a l’Home Nou, particularment suggerent ja que
ens configura el pensament de l’Església com a fets i pastats a imatge i
semblança de Jesús, l’Home Nou. Diu: “En realitat, el misteri de
l’home no s’aclareix veritablement sinó en el misteri del Verb encarnat”. I més
encara: “Crist en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor,
manifesta plenament l’home a si mateix i li descobreix la seva vocació
altíssima”. Trobo també que tot plegat consona de ple també capítol cinquè de
“La joia de l’Evangeli”, on es descriu com ha de ser l’espiritualitat de
l’Evangelització. Molt motivador, molt! Una manera diferent i tant
- Que prenguin cada dia la seva creu: Com ens costa d’aprendre que sense experiència de dolor, bé sigui físic i/o moral, no es concep que una persona maduri! Aquesta és la imatge que contemplem en el mirall de la nostra vida, en Crist. No és masoquisme, és complementació d’allò que hem d’aportar a la passió de Crist, morts i ressuscitats juntament amb Ell. A més del que penem i sofrim en cos i esperit, Crist ens obre portes franques al món de la solidaritat i de la comunió. La meravellosa Comunió dels sants i dels pecadors. Intercessors i acompanyants de la misericòrdia de Déu per als altres. Joiosos de ser mans i cor!
- I que m’acompanyi: Sort que no ens l’hem de fer individualment aquest camí! Fer-lo i amb la millor companyia: Amb Jesús. “Jo estaré cada dia amb vosaltres” tot al llarg del camí i pelegrinatge que fem amb Ell. “Que Jesús vingui sempre amb mi”. La vocació cristiana és de seguiment proper i així, estant amb Ell, esdevindrem deixebles, evangelitzats i evangelitzadors. Ell, camí, veritat i vida!
Arribats
aquí se’m suscita una pertorbadora inquietud. Us dic: Si heu seguit punt per
punt aquests maldestres comentaris, veureu que hem entrat en un context –em
permeto dir- ben diferent del nostre habitual caminar en maduresa personal.
Avui la psicologia i l’educació es fa en termes més aviat de Delfos. Que si
autoestima, autorealització, autocontrol, autoconsciència, autonomia,
autodidactisme i tots els “auto-“ que vulgueu; que si tècniques de meditació
manllevades de les espiritualitats de
l’Orient, qui si yoga, que si tai-chi... Tot em sembla bé si ens fa bé i si ens
ensenya a caminar a bon pas per la vida. Emperò, en el seguiment de Crist i de
Pau ens trobem en un altre nivell, estil –millor- de viure el
propi viure personal. Estem vertaderament en el nucli de l’Evangeli. Hem
superat, tot i assumint-lo, el camí i perspectives de Delfos. Estem en àmbit
més que nou, novíssim. És qüestió de plantejaments de base. Jesús i només Jesús
com a referència, ja ho hem dit. FE, enteneu.
Si
penseu que la línea de pensament que segueixo us resulta massa alta, àdhuc
inapropiada pel viure normal de cada dia, i penseu que ¡oh que bonic, llàstima
que impracticable!, aleshores us he de dir sense ànim d’ofendre ningú, que
estem foraviats. El seguiment de Crist
és una altra cosa. Ell n’és l’artífex, ell n’és el Mestre. Si el principi
regulador de la nostra maduresa és “ser bones persones”, què hi ha que no ho teníem
a Delfos? Voleu dir que les paraules de Pau no són només fer volar coloms,
irrealitats mancades de tocar de peus a terra? No vull desmerèixer tot el que
és humà i forma part de la lluita de cada dia. Hi ha moltes maneres de ser-ne
d’humans: una, excelsa, la que ens acosta a l’evangeli. Arrapem-nos, en tot cas
-ja està dit per Pau avui i ahir- a la FE
purificada, deixem les portes obertes a la gratuïtat de la gràcia de Déu,
deixem que senyoregin en els nostres cors els vents pentecostals de l’Esperit Sant.
Ell és la nostra espiritualitat que
és la de Jesús, portada discretament a terme i a plenitud en el dia a dia.
Seria una vertadera llàstima; sí, sí, una llàstima no veure-ho i no viure-ho
així, així. Que el nostre ideal de maduresa i de creixement vingui recolzat en
valors i neguits d’Evangeli. Apa, demanem a l’Esperit que ens faci franquejar a
peu descalç els camins de seguiment de l’Evangeli. És un a cara o creu, si
volem ser cristians en el sentit evangèlic de la paraula. Després de nits de
pesca impossible, anem a l’indret que ens mostra Jesús. Torno a dir: sense
menystenir tot el que ajuda a créixer. Però cal donar un salt. No sé per què em
ve a la ment i al cor: Fem el salt de l’àngel, però a capbussada segura a les
aigües lustrals . Senyor, és important com respondrem als teus requeriments: Si
algú vol venir amb Mi... Hi afegeixo
dins del context de la cita que hem anat intentant de penetrar: “Qui vulgui
salvar la vida, la perdrà, però el qui la perdi per Mi, la salvarà”. Bona sort i que ens il·lumini la saviesa de l’Evangeli.
Diumenge
XII de durant l’any, 19 de juny del 2016
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada