Homilia del diumenge 05/06/2016 del P. Josep Mª Balcells

HIMNE  A  LA  VIDA

                                               Encara colpit per la lectura recent de “Veus de Chernóbil” de Svetlana Alexiévih, Nóbel de 2015, que ha fet retornar amb aquesta obra extraordinària al prosceni mundial -després d’un llarg i induït “oblit”- i a més per la recordança del 30è aniversari (poso deliberadament aniversari per les connotacions de commemoració ara ineludible) de l’explosió del reactor nuclear de CHERNÓBIL, explicat per veus diverses, amb emocions mal contingudes, naturals però, pels que en foren i en segueixen essent testimonis, afectats de per vida, supervivents de moment a la contaminació, a la radiació, on es rememora com la mort i la vida conviuen massa estretament, ai las! I en som inconscients perquè la por, també el coratge de viure, forcen l’oblit; i, d’una part l’eros, la pulsió per la vida s’ha empoderat dels vivents, i, d’altra banda, la mort s’ha tornat el gran tabú del segle XXI, que és el nostre. Això em porta a Freud en la seva obra “Eros i Tànatos” i també a Benet XVI en la Carta Encíclica “Deus caritas est” sobre Déu i l’amor cristià que “és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres”. Parla de l’eros dels antics grecs, que el cristianisme va trasmudar en part en el terme agapé. Diu el papa Benet que “ només quan cos i ànima formen  una unitat íntima, l’home és plenament ell mateix. Únicament d’aquesta unitat l’amor –l’eros- pot madurar fins a la seva grandesa veritable”. També ha incidit en aquest tema i n’ha volgut exaltar la grandesa de l’amor sexual  el mateix papa Francesc. L’amor bíblic –l’agapé- expressa l’experiència de l’amor que ja ha arribat  a ser veritable descobriment de l’altre, a ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre. L’agapé és la denominació de l’amor fonamentat en la fe i plasmat per ella. Amor oblatiu o de benevolència. Parla també de la philia (amor d’amistat) (Benet XVI)

                                               Avui, la litúrgia ens invita a fer algunes reflexions sobre el fet “trencadís” de la vida i el fet “fregadís” de la mort. L’autora de “veus de Chernóbil” ens diu que ara porta de cap l’escriure també a base de monòlegs –sàvia descoberta periodística- sobre els dos temes fonamentals de la “condició humana”: l’amor i la mort. És colpidor com l’autora ha recollit aquestes “buidades de cor” dels entrevistats. Esgarrifança per un cantó i, d’un altre, instint de supervivència, palès en aquests despullaments d’ànima i cor. És una lectura forta i només apta per aquells que saben acompanyar els dolors i les esperances dels altres. Us recomano la seva lectura i les reflexions que se’n deriven d’alt gruix humà, polític, social, i més, antropològic.

                                               Aquí, només parlarem de la VIDA re-suscitada de la  que tant Elïes com Jesús en són protagonistes amb un esclat meravellós de retorn  a la vida, molt difícil de comprendre, no el fet en sí, sinó com el viurien les mares i els fills. Haurem de fer recurs a la imaginació, però bé s’ho val...

                                               Anem a les fonts: Déu és VIDA que es comunica com un vertader miracle-misteri en cada naixement. Déu fa créixer i florir la vida, tota vida, arreu. És això que en diem Creador -que és, no fou. Déu Pare “treballa” com diu Jesús, sempre. “Déu estima entranyablement tot el que ha creat” –en present històric-: crea permanentment. Alguns, perquè no es perdés el goig del que és nou -la creativitat- en  deien justament: “El dit de Déu és aquí”. Diem de tota vida, perquè cal incloure-hi la de tota la natura, àdhuc de l’univers enter, com ho intuïa sant Francesc amb el Laudato sii, oh Dio mio Signore, on parla de germans a tot el creat...el Germà Universal.

                                               Ja d’entrada, poso a les meves mans un petit llibre d’un company, Rodolf Puigdollers: “Set principis d’humanitat”, derivats, segons els seus raonaments d’expert en Bíblia, de les primeres pàgines del Gènesi. Col·lecció Emaús, número 129. Posaré els set principis, esperant que us sigui esquer per a llegir-lo:

1.      Nascuts de l’amor gratuït.

2.      Fets per a la solidaritat

3.      Cridats a la llibertat.

4.      Per a viure en la fraternitat.

5.      Per a caminar en la confiança.

6.      Pelegrins en la humilitat.

7.      Oients de la Paraula.

                                               Tornem altra vegada als orígens: Déu és Déu de VIDA i se’ns vol manifestar com qui invita al convit de l’existència (banquet i festa) Hi ha a la Bíblia moltes expressions que ho validen:

·         Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu.

·         De la mateixa manera que m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc pel Pare, igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Els qui mengen d’aquest pa viuran per sempre.

·         Déu no és un Déu de morts, sinó de vius. Si vivim és per a Déu que vivim.

·         No només de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.

·         Ningú de nosaltres viu per a si mateix.

·         En Déu vivim, ens movem i existim.

·         Déu a tots dóna la vida, l’alè i totes les coses.

·         Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida.

·         Jo sóc la Resurrecció i la Vida; qui em combrega tindrà la Vida per sempre.

·         Tenim l’esperança posada en el Déu viu.

·         Vós que viviu i regneu pels segles dels segles...

                                                           A l’AT la vida era molt valorada i la vida llarga era viscuda com un do de Déu i com a premi per la bondat i justícia dels vivents. Job n’és  l’exemple paradigmàtic. Déu és presentat com a “generador”(!) que dóna vida i llum.

                                               “Heu de néixer de dalt”. La vida ens és donada per saber-la administrar en bé propi, dels altres, per veure-la reflectida i admirada en la natura. Tot és vida. La vida té sentit per ella mateixa. Cal descobrir la poesia en la prosa de la vida. Només la podem agrair, vivint-la amb entusiasme, amb la fina exaltació de ser-ne conscients, amb la descoberta del seu misteri. Cal descobrir-ne la seva bellesa i la seva bondat i a voltes també amb coratge. Hem estat pastats tres vegades a imatge i semblança “de Déu, Pare, de Déu, Fill i de Déu, Esperit Sant”: Creats, Re-creats o redimits i Santificats.  Delectem-nos amb els salms: salms de la misericòrdia, de l’efusió amb Déu, de saber-nos seus. Resulten ser restauradors de la relació amorosa amb Déu; experiència divina amb el Déu que salva. Tots estem implicats amb la vocació i missió de tota creatura. Interdependents. En Comunió.

                                               “Per Jesús ens ve la vida; exultem, germans!”

                                               “Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe / canta de cor, llança la crida / canta la bona sort / Obre drecera / lluny la quimera! / Ves pel camí del sol. / En l’enyorança guarda esperança / tot serà nou si vols.  Canta al matí, guaita la cima / que el sol ha fet florir. / Canta a la nit, prega i estima / sàpigues ser agraït. / Quan de vegades les nuvolades / tornen de plom el cel / mai mira enrere, lluita i espera / canta amb més fort anhel”.

                                               “Gràcies d’aquesta aurora encesa, / gràcies d’aquest nou dia clar / gràcies perquè els neguits / en vós els puc abandonar”...

Diumenge X de durant l’any, 5 de juny del 2016  Sabadell