LES DONES
I EL CAPTENIMENT
DE JESUS AMB
ELLES
M’adono
de que entre els molts i bons motius que la rica litúrgia de la Paraula
d’aquest diumenge ens dóna, el que de bones a primeres em captiva l’hauré
d’apuntar només en una nota inicial, tot i que és de veritat el que m’atrau més
per central (Pau i Crist), la circumstància de poder parlar de com valora i
tracta Jesús les dones, d’una manera tan allunyada de la cultura hebrea
contemporània, no vull deixar-la passar, ocasió que ens brinda el relat de
Lluc, preciós i aclaridor, per tal de fer-hi els meus comentaris, ni que siguin
poc madurs, intuïcions només. Més i més profunds es mereixerien, però els
deixaré exposats modestament, però almenys ben subratllats...
Doncs,
sí: deixo a la vostra consideració el text de Pau, que és “el-tot-Pau”. Diu en
una ponderació admirativa, total: “La vida que ara visc, ja no és la meva; és Crist que viu en mi...; la visc
gràcies a la fe en el Fill de Déu
que m’ha estimat i s’ha entregat per mi”. Definitiu, ¿no? (Us ho deixo, no com
a “deures”, sinó com a l’inestimable “haver”, que ens traspassa l’ànima i
l’esperit. Que en tinguem una gloriosa experiència! Possibilitats, totes.
Entrem-hi de ple...)
Anem
convidats, també nosaltres, a casa de Simó, perquè s’hi viurà una escena
excepcional. Tot a l’evangeli de Lluc, el d’avui. Lluc és un qualificat
evangelista que toca temes centrals de l’”evangeli” com a forma de viure.
És deliciós el que narra i més encara com ho explica. Estem en una escena on
l’agapé es menja l’eros, a que podríem caure i més en una lectura d’avui, en un
context de sexualització rampant. Mirem-ho tot amb la simplicitat d’un
cor net, d’aquells que segons una benaurança “veuen” Déu arreu. No és res
estrany que hi hagi hagut temptatives sigui en novel·les, bé en pel·lícules de
tractar de forma indeguda i “indecent” el tracte de Jesús amb Maria Magdalena.
Això avui té sol·licitacions alienes a l’evangeli i lectures que diuen més en desfavor
dels lectors o visionadors que no pas de la veritat. Si serem
fariseus-fariseus, dic jo! Delicadesa per a delicats. No hi ha més...
No
és estrany el desconcert amb que sobta la irrupció de la dona, entre els de la casa que invita, fariseus ells. Ja
tenen el desqualificatiu als ulls i al cor: és una pecadora pública! Què
barrinen aquells “purs” (de purificacions rituals, aquesta vegada “oblidats”:
per què i com? Incompressibles. Jesús els exemplifica amb tot el que fa la dona
només entrar. Recordeu que els comensals ho feien reclinats i naturalment
deixant els peus a vista. Entra la dona i es posa a llàgrima viva, rentant els
peus de Jesús. Els eixuga amb els cabells “i després els hi besava i els ungia
amb un preuat perfum i no deixava de besar-los”. Consternació! Tortuosos
pensaments, els de la casa. Potser també dels mateixos dotze, per bé que havien
viscut anteriorment una situació quelcom similar amb la samaritana, allà al pou
de Jacob... El pensament de Simó s’altera i pensa que qui toca és una
dona de mal viure (oh, com es pot entendre? Si fos un profeta sabria qui és i
quina vida porta aquesta dona).
Jesús
endevina aquests pensaments i li surt
amb un “Simó, t’he de dir una cosa”. Desclou davant de tots una mena de
comparació o si voleu una paràbola: Va de prestadors amb uns deutes
incomparables: cinc-cents l’un, l’altre cinquanta. Tots dos perdonats. Li fa
dir que qui dels dos l’estimarà més? Obvi. I discretament posa en comparança les
atencions de la dona i les seves, absents. “Has vist que aquesta dona estima
molt. Senyal de l’estimació desbordada. És que té consciència d’un perdó fora
mida. “A tant amor tant perdó; a tant perdó tant amor”. Ella ja venia perdonada
en el moment que fa l’arrencada i fa cap a Jesús, que li explicita allò que ja
sap en el seu cor: Déu l’ha perdonada!: “Els teus pecats et són perdonats” Nou
esglai de Simó i “companyia”. I ara, ¿qui és aquest, que fins i tot perdona els
pecats? Tot acaba amb una nova constatació: Dona, la teva fe t’ha salvat.
Vés-te’n en pau!
És
commovent l’escena. Primer mirem Jesús que es deixa fer, davant el lògic
desconcert de Simó i els altres comensals. No hi ha el més petit indici de que
es pugui interpretar l’escena com a eròtica. La grandesa de les paraules de
Jesús no admeten cap mala interpretació; ben a l’inrevés. Hi haurà una altra
ocasió narrada per Joan. Aquesta, en un ambient de més i major intimitat i
amistat, a Betània: “Maria prengué una lliura de perfum de nard autèntic, de
molt preu, n’ungí els peus de Jesús i els hi eixugava amb els seus cabells; i
la casa s’omplí de l’olor de perfum. Saltem el comentari de Judes,
malaventurat. Paraules anticipadores d’un cor, on ja dringaven unes futures peces
d’or...
Avui
el tema que seria més escaient podria ser la gran llibertat d’esperit, la
delicadesa amb que Jesús tracta la dona. N’és testimoni totes les vegades en
què a l’Evangeli hi ha encontres de dones amb Jesús. El bon papa Francesc vol
una “revolució de la tendresa”. El seu interès és estendre com a premissa dels
nous temps, que són explícitament els de l’evangelització,
que no són altres que els de l’actuació de Déu Pare amb el seu amor preexistent
per a tothom. Pau dirà que per a la fe no hi ha distinció entre home i dona:
“Tots sou fills de Déu per la fe en el Crist Jesús, ja que tots els qui heu
estat batejats en el Crist heu estat revestits del Crist. No hi ha jueu
ni grec, no hi ha ni esclau ni lliure, no hi ha home ni dona: sou un de sol en
el Crist Jesús”.
Quedo
intensament travat per tot el que ens narra Lluc de mà mestra, que és especialment sensible al tema de la relació de Jesús amb les dones.
Hi ha encara una acotació final més enllà de
l’escena tan delicadament evangèlica, que pot passar com a paradigmàtica, com
una síntesi del capteniment de Jesús amb les dones; de fins on arriba la DO
(denominació d’origen) que hi tenen part bàsica les figures i representacions
femenines: Maria, la lloança espontània d’aquella dona meravellada del què deia
Jesús, la samaritana, el niu d’amistat de Betània, el crit de reconeixement de
la Magdalena en descobrir el Ressuscitat, “Aquí tens la teva mare”. Diu
Francesc: “Al peu de la creu, en l’hora suprema de la nova creació, Crist ens
porta a Maria. Ell ens porta a ella, perquè no vol que caminem sense una mare,
i el poble llegeix en aquesta imatge materna
tots els misteris de l’Evangeli. Al Senyor no li agrada que falti a la
seva Església la icona femenina.
Ella, que el va engendrar amb tanta fe, també acompanya “la resta dels seus
fills, els qui guarden els manaments de Déu i mantenen el testimoniatge de
Jesús. L’íntima connexió entre Maria, l’Església i cada fidel en què, de
diverses maneres, engendren Crist” queda palesa en diversos escrits... “Hi ha
un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada vegada
que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte”.
Lluc
es fa ressò de l’Amor i el Tracte de
Jesús amb les dones. Diu que acompanyaven en el seu
“amunt i avall” de la missió evangelitzadora a més dels dotze, algunes dones.
¿Eren només “intendents” o eren també apòstols?
Alguns exegetes així ho deixen com a possibilitat! Cita tres noms entre d’altres...
¿Què
seria de l’Església avui, ahir i demà, sense les dones? Lluc així ho ha volgut
deixar escrit. Costa obrir portes a punts de responsabilitat en el món eclesial
femení. Portem un llast de segles, però cada dia és més gran l’obertura que es
dóna com a aspiració de tots. L’Església es “femenitza” dia a dia. El cor de la dona sembla que té més i més
entrada en el Cor de Jesús. El papa Francesc hi és molt sensible i no només
diu, sinó que llença sovint crides a ser més maternals, a afinar tractes de
major sensibilitat... Deixem més espai, deixem “primerejar” –en frase de
Francesc- la dona, que és més acollidora, més receptiva, més compromesa. Mireu
les nostres assemblees... sort de la presència femenina! Qui no ha tingut una
mare, una àvia a qui devem ressonàncies de la més alta fe? Evangeli, no tant
ministeri! Tot i que no podem excloure que les “coses” maduraran per bé.
Quelcom s’està movent, oh Francesc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada