diumenge, 26 de juny de 2022

Homilia del diumenge 26/06/2022

           VINC  AMB  VÓS,  SENYOR,  PERÒ  PERMETEU-ME...

                                               Amb l’evangeli d’avui, de Lluc, comença un segon tram narratiu, després de deixar Jesús  l’anunci del Regne de Déu en terres de Galilea. Aquest segon tram que conté gairebé més de la meitat de tot l’evangeli, concretament des del 9, 51-19, 27, justament fins que comença la narració de la Passió. Aquesta segona part pren el nom de la Pujada o el Camí de Jesús cap a Jerusalem. Aquest relat ampli i divers va inclòs en la contextualització d’un viatge i comença precisament amb la decidida resolució de Jesús acompanyat dels “seus” d’emprendre el camí, atret per la convicció de que a Jerusalem s’esdevindran els esdeveniments de la seva Passió ja preanunciada en dues ocasions anteriors plenes de solemnitat tràgica i en el compliment de la que Ell havia definit com la seva “hora”, l’hora definitiva. Això sense que els seus deixebles i sobretot els més íntims ho entenguessin, més aviat amb un Pere, amonestant-lo a que s’ho tragués del cap, cosa que li va suposar que Jesús li digués no gens menys que Satanàs (!), perquè exercia de temptador tant a desgrat seu. L’ambient es presenta tens com es ve a demostrar, quan davant la manca d’hospitalitat dels samaritans, amb una sortida de to de dos dels seus deixebles preferits, Jaume i Joan, demanant que caigués una pluja de foc que abrasés els inhospitalaris... Jesús els renyà pel despropòsit. Que n’és de difícil entendre el Mestre! Quines reaccions més fora de lloc!                       

                                               A continuació ve el  passatge de l’evangeli d’avui, tot ell centrat en el que com a categoria establerta s’anomena el seguiment de Jesús, és a dir, dels que s’atansen a Jesús per demanar de formar part dels seus deixebles, dels seus seguidors, o bé dels que són cridats pel Mestre expressament per missionar amb Ell. Tenim un primer peticionari que havent explicitat de voler seguir-lo, el Mestre li’n dissuadeix, perquè no calibra bé la radicalitat que suposa seguir-lo. No entén la nua i crua intempèrie amb que viu el Mestre! El segon és cridat directament per Jesús: “Vine amb mi”. La resposta és inicialment ben humana, però argüeix una dilació en la resposta que es presumeix positiva, però...  Es perd la destinació i l’honor a què el cridava Jesús: “anunciar el Regne de Déu”. Llàstima dels peròs que obstrueixen una resposta d’adhesió a la missió a compartir! La tercera és directa petició del sol·licitant. Sembla que de bones a primeres acceptarà, però té els seus “justos” peròs, ben humans, però que no responen a la radicalitat i a la urgència que hi ha en l’exercici de la missió pretesa. No s’és apte per al Regne, perquè a poc d’iniciada la resposta positiva insinua deixar la comesa amb l’expressió tan gràfica de deixar l’arada per mor de “mirar enrere”. Què n’és de difícil donar una resposta als imperatius de la missió!

                                               I entrem ara en la primera lectura que té una certa consonància amb aquestes “mig respostes” que hem vist en l’evangeli. S’hi verifica una altra “Crida” i és Eliseu qui donarà una resposta a la crida que li fa Elies, posant-li a les espatlles el seu mantell de profeta. Ell va i “crema les naus” i seguirà el mestre a succeir-lo en la seva missió profètica.  El salm com que glosa la resposta de Eliseu. El Senyor és tingut com a “heretat” seva i reconeixerà que en el canvi de “possessió”: de la donació de la seva vida pròpia personal a canvi de la vida que Déu dona, i en la qual hi trobarà la felicitat: bescanvia arreus i en rep el mateix Senyor(!): “Amb Ell a la dreta mai no cauré. M’ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència”. Un final feliç davant d’una arriscada resposta! “Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà”. És ben significativa l’aclamació abans de l’evangeli com donant-li tot el sentit: “Parleu , Senyor, que el vostre servent us escolta, vós teniu paraules de vida eterna”. Un entremig fet de la crida de Samuel i, més, de la resposta de Pere davant de la pregunta inquisitiva que fa Jesús als seus de si també ells volen abandonar-lo tenint en compte  la ruptura produïda de molts dels seus seguidors en front de l’acceptació àrdua de l’eucaristia promesa. Pere serà qui en nom dels deixebles que resolen continuar seguint-lo, tot i no entendre massa la profunditat del que diu i de tantes coses més, ai...

                                               La segona lectura és de Pau als Gàlates. Aquests s’havien convertit del paganisme a la predicació de Pau, però (altra vegada el però que llasta el progrés en la sostenibilitat dels compromisos presos) havien tornat a “mirar enrere” i els plantejaven que primer abans de fer-se cristians havien de judaïtzar, s’havien de circumcidar. És el problema amb el que  Pau  va haver de lluitar abrivadament, perquè els jueus a qui primer solia dirigir-se en les seves predicacions de l’Evangeli, volien obligar els pagans a passar primer pel judaisme abans de rebre el baptisme. Per Pau això era una reversió. Cal llegir, encara que només sigui el capítol 5è, per veure com Pau propugna la llibertat de l’evangeli, considerant l’observança de la Llei com una pèrdua de l’alliberament que suposava seguir l’evangeli, sense contreure les obligacions a les quals un se sent lligat i sense la llibertat que dona l’Esperit Sant. “És en Jesucrist que nosaltres som lliures”. La llei ens esclavitza. Precisament l’evangeli és l’apertura a la llibertat. “I vosaltres heu estat cridats a la llibertat. Comporteu-vos d’acord amb l’Esperit”. Seguir les obres dels desigs terrenals suposa entrar en contrast amb les obres de l’Esperit. Tornen a sortir ben agradosament els fruits de l’Esperit, que vull subratllar-los una vegada més, permeteu-m’ho. Són: “amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini de si mateix”. I rebla el seu pensar: “Si vivim gràcies a l’Esperit, comportem-nos d’acord amb l’Esperit. El qui sembra en el camp de l’Esperit recollirà allò que prové de l’Esperit: la vida eterna”.

                                               Tots nosaltres portem al fons del cor una llavor de llibertat evangèlica. Crida i vocació de tots: laics, ordenats i professos. Cal anar al capítol quart del document del Vaticà II sobre l’Església que parla sobre els laics i que els defineix com “els cristians que pel fet d’estar incorporats al Crist pel baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets participants a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial del Crist, exerceixen, en la mesura que els pertoca, la missió de tot el poble cristià a l’Església i al món. El caràcter secular (=viure en els afers normals de la vida en societat) és propi i peculiar dels laics. Pertoca als laics, per pròpia vocació, de buscar el Regne de Déu, a través de la gerència de les coses temporals que han d’ordenar cap a Déu. Viuen en el món, és a dir en totes i cadascuna de les professions i activitats i en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, amb les quals la seva existència està com entreteixida. Allí Déu els crida a complir la seva pròpia comesa, a fi que guiats per l’Esperit de l’Evangeli, ajudin com un llevat de dins estant a la santificació del món, i d’aquesta manera, resplendint abans de tot pel testimoniatge de la seva vida, fe, esperança i amor, revelin el Crist als altres homes. Pertoca, doncs, a ells molt especialment d’il·luminar i organitzar de tal manera totes les realitats temporals en què es troben barrejats, que neixin i evolucionin sempre segons l’esperit del Crist i esdevinguin lloança del Creador i del Redemptor”.

                                               Que no són de segona classe, els laics, s’evidencia precisament amb el capítol cinquè del mateix document sobre l’Església que porta per títol: “la vocació universal a la santedat dins de l’Església”, on es postula una sola i única santedat, diversificada segons l’estat de cadascú dels fidels, viadors (=que fan camí). És crida universal: “El que Déu vol de vosaltres és que mantingueu la vostra santedat”, “ens escollí en Ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls; per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dona glòria i lloança  a la gràcia que ens ha concedit en el seu Estimat”. “El Mestre i Exemplar diví de tota perfecció, el nostre Senyor Jesús, va predicar la santedat de vida, de la qual Ell mateix és la primera Font i la darrera Meta, a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol condició que fossin: “Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte”. En conseqüència, va enviar a tots l’Esperit Sant, que els mogués de dins estant a estimar Déu Pare amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tota la força i a estimar-se els uns als altres, tal com el Crist els va estimar”.

                                                 Estem de camí, no ho oblidem pas mai, amb companyia del Mestre que ens va cridar i que caminant amb Ell descobrirem la voluntat de Déu Pare, que és la nostra llibertat i santedat, que pel deixeble i seguidor de Jesús són la mateixa cosa. No puc deixar de recomanar-vos la lectura de l’Exhortació que ens fa el papa Francesc, titulada “Alegreu-vos-en i celebreu-ho” que és una invitació a posar santedat en la nostra vida. Dit d’una manera propera, entenedora, però compromesa. Fa quatre anys que espera la nostra visita i atenta consideració. Siguem gentils! Seria una bona resposta a alguna de les tres crides que hem considerat en l’evangeli d’avui. Atenció als peròs... Hi trobarem gràcia i empenta en la col·lecta d’avui: “Oh Déu, Vós ens heu convertit en fills de la llum per la gràcia de l’adopció; no permeteu que ens envoltin les tenebres de l’error, ans manteniu-nos sempre en l’esplendor de la veritat”.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XIII durant l’any, 26 de juny del 2022.  Sabadell 

dissabte, 18 de juny de 2022

Homilia del diumenge 19/06/2022

                               PROCLAMEM  EL  MISTERI  DE  LA  FE

                                               Arrodonit ja el cicle pasqual en la gran festa de la Pentecosta, vertaderament Pasqua Granada pels seus fruits de santedat, amb la irrupció de l’Esperit Sant, l’altre Defensor que conjuntament amb la presència i acció del mateix Jesucrist maldaran perquè la missió encomanada pel Pare de donar a conèixer el Regne de Déu i la salvació oferta per a la humanitat sencera, configurada per l’Església, Cos Místic de la humanitat redimida i oberta a la vivència de ser fills de Déu, fills en el Fill i en conseqüència cridats a viure una fraternitat o amistat social com ens la presenta el papa Francesc en el document Fratelli tutti. A la Pentecosta segueixen dues celebracions que resumeixen els punts nodals de l’Església en dues celebracions successives: la Festa de la Santíssima Trinitat, centrant tota la nostra atenció en el misteri de Déu, en allò que té de singular el cristianisme; el Déu u i tri, segons podem llegir en les pàgines del Nou Testament. Festa aquesta, celebrada el diumenge passat al que hi sumarem un altre misteri propi del cristianisme és a dir, el sagrament de l’Eucaristia, misteri que ens acompanyarà en el dia a dia o setmana a setmana i que tindrà en la litúrgia l’expressió singular. Els dos misteris que fonamenten la riquesa de la nostra vida de cristians.

                                               El concili Vaticà II va creure que la remodelació de la litúrgia hauria de ser com un dels millors incentius de la reforma de l’Església i de fet la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia va ser el primer document que es va aprovar “amb el màxim d’unanimitat” i publicar el 4 de desembre del 1963. Llegim en el seu número 10, on s’afirma; “La litúrgia és el cim al qual tendeix l’acció de l’Església, i a la vegada, la font d’on brolla tota la seva força; ja que els treballs  apostòlics s’encaminen a això: que tots els qui han estat fets fills de Déu per la fe i el baptisme es reuneixin , alabin Déu en l’Església, participin en el sacrifici, i mengin el sopar del Senyor... La gràcia ens ve de la litúrgia i, sobretot, de l’Eucaristia com de la font, i obté, amb el màxim d’eficàcia, aquella santificació dels homes en Crist i aquella glorificació de Déu, on s’encaminen, com a fi, totes les obres de l’Església”, Crist en la humanitat en la persona del Verb, fou instrument de la nostra salvació. Per això, en el Crist es realitzà la satisfacció perfecta de la nostra reconciliació i se’ns donà la plenitud del culte diví. “Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa, tant en la persona del ministre, com sobretot sota les espècies eucarístiques. Amb la litúrgia Déu és perfectament glorificat i els homes se santifiquen, el Crist s’uneix sempre a l’Església, la seva estimadíssima Esposa, que l’invoca com a Senyor seu  i per ella dona culte al Pare Etern. Amb raó la litúrgia  és considerada com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist, en la qual, per mitjà de signes sensibles, se santifica i és causa la santificació de l’home, i tot el Cos místic de Jesucrist, o sigui el Cap i els seus membres, exerceix el culte públic íntegrament”.

                                               En el capítol II que porta per títol: El sacrosant  misteri de l’Eucaristia ens diu: “El nostre Salvador, a l’últim sopar, la nit en què era lliurat, va establir el sacrifici eucarístic del seu Cos i Sang, amb el qual havia de perpetuar pels segles el sacrifici de la Creu, fins al seu retorn, deixant així a la seva estimada Esposa, l’Església, un memorial de la seva mort i resurrecció; sagrament de pietat, senyal d’unitat, lligam de caritat, convit pasqual, en el qual es rep el Crist, l’ànima s’omple de gràcia, i se’ns dona la penyora de la glòria futura”.

                                               Tenim ja delineat tot el que significa l’Eucaristia, i més, avui que celebrem la Solemnitat del Corpus, que ja celebrem cada diumenge, però amb més relleu en aquesta Festa del Cos i la Sang de Crist. “El diumenge és la festa primordial que ha de ser presentada a la pietat dels fidels, de manera que sigui també dia d’alegria i de descans, ja que és el cor i el fonament de tot l’any litúrgic”.

                                               Una vegada subratllades les línies-força de l’Eucaristia, ara m’ha vingut a la ment de marcar, de resultes de la pràctica a vegades poc profitosa, algunes indicacions per al millor ús de les nostres celebracions:

            .- Posar-se a la presència de Déu és determinant: Se’ns hi invita en començar la Missa. Tota la Missa és desenvolupa en un ambient de pregària.

            .- És sempre un acte comunitari. Les pregàries sempre estan en plural.

            .- El sacerdot oficia en nom de Crist que n’és el celebrant principal.       

            .- Hem d’aconseguir que les paraules  que es diuen o diem que tinguin el seu sentit propi. Pensar-les en dir-les

            .- És un exercici d’atenció sostinguda. No és gens fàcil

            .- És un exercici de pregària mental, seguint el sacerdot o bé en les respostes nostres.

            .- Cal donar valor preferencial a les lectures, seguides com a Paraula de Déu.

            .- El silenci no ha de ser únicament exterior, sinó sobretot de ressò interior.

            .- Hem de sintonitzar amb les nostres emocions amb el to del que se’ns diu.

            .- La meva participació és important; la meva la poso jo o no s’hi troba.

            .- Hem de cantar la lletra, no només deixant-nos portar per la tonada,

            .- Hem d’omplir els moments aparentment morts: l’ofertori també és nostre.

            .- El cant és molt determinant. És pregària. Qui canta prega dues vegades.

            .- No precipitar les respostes. Pensant-les les direm més lentament. Són pregària,

            .- La tornada en el salm ha de ser resposta al salm sintonitzat, seguit amb pausa

            .- Els gestos han de ser vius; han de  ser pregària: doxologies, senyar-se.

            .- Els moments principals: consagració, elevació menor, parenostre, comunió.

            .- Els moments de silencis són per intensificar la pregària.

            .- La Missa ha de ser uns moments de tensió espiritual. Ens hi hem de “cansar” per l’esforç de sintonia.

            .- Va dirigida al Pare com ho feia Jesús quan pregava.

            .- És acció de gràcies per la creació, per la redempció i per la santificació.

            .- Participació activa, sintonitzant amb el dir i el fer del sacerdot. La Missa serà reeixida en funció de tots.

            .- No espectadors, entrats en l’”acció” que es desenvolupa per part del sacerdot.

            .- Ha de promoure la comunió amb el Pare, amb Jesús i amb els germans.

            .- La Missa hauria de ser el punt de confluència de tot el nostre viure i ser-ne el reflux: el retorn a la vida. La Missa no acaba amb ella mateixa. O dignifica la vida o no té el valor que l’Església li dona en els seus documents.

            .- Tot és Pasqua: el goig pasqual hauria de ser la vivència predominant. Goig compartit i que duri...

            .- Hauríem de participar, en la mesura del possible en el res de Laudes i Vespres.

            .- Jesús digué que cercava adoradors en esperit i en veritat. És en la litúrgia on els hi haurem de trobar.

            .- La necessitat de preparar les lectures; Paraula i Vida o bé La Missa de cada dia. No n’hi ha prou en proclamar-la, s’ha de llegir i reflexionar anticipadament.

            .- S’ha d’entrar en el sentit dels salms. És la resposta a la lectura anterior.

            .- La nostra Eucaristia és un retorn “dens” a la vida normal. Santificació de la vida. És la nostra postcomunió   

            .- En sortir cal fer relació, conversa, desig de bé per als coincidents a la Missa.

            .- Convindria sortir-ne amb una petita frase sintetitzadora,  per anar-la evocant sovint, com una jaculatòria o un “mantra”.

            .- Relació amb la particular memòria pels i dels nostres preuats difunts.

            .- Comunió amb Déu, amb Jesús i amb els germans. Formem la gran Comunió.

                                    Proclamem el misteri de la fe:

                                    Anunciem la vostra Mort,

                                    Confessem la vostra Resurrecció,

                                    Esperem el vostre Retorn, Senyor Jesús.

P. Josep Mª Balcells.

Solemnitat del Cos i la Sang de Crist, 19 de juny del 2022  Sabadell

dilluns, 13 de juny de 2022

                          L’ACCÉS  A  DÉU  PARE  PER  I  EN  JESUCRIST

                                               M’agrada, només començada la setmana, entrar en el tema que centrarà la meva atenció i que potser es plasmarà finalment en l’homilia del diumenge següent. És com fer una “gimnàstica espiritual” a fi que flueixin les consideracions més ungides. Prego anticipadament la Paraula dominical, la macero, i dono voltes i més voltes per entrar en les seves significacions òbvies i sobretot en les que estan més amagades i que em permeten, una vegada “rumiades”, poder-les posar negre sobre blanc i oferir-vos-les amb senzillesa de cor i amb ganes de que us puguin servir de tocs d’atenció, de forma que les que podrien passar sense destacant-ne el relleu, puguin ser il·luminades per l’evangeli i servir de “Lectio Divina” i d’aliment ofert en la “Taula de la Paraula”. Això ho dic a fi i a efecte per ressaltar el respecte que em mereixeu els qui em llegireu, setmana rere setmana. No us mereixeu menys i així puc donar gràcies a Déu per aquesta familiaritat que a la llarga ens permet sentir i sobretot agrair en comú tanta bondat com ens té el Senyor. És a través d’aquestes reflexions que establim una comunió més sentida i estremida. Feliços vosaltres i jo mateix per l’oferiment que us he pogut fer ben de cor! Gràcies siguin donades a Déu i a vosaltres! Un text només és un pretext per fer-hi els enriquiments propis del lector! Vosaltres reescriviu l’homilia bo i pensant-la i repensant-la. Així esdevé la “vostra” pròpia homilia.

                                               Avui toca parlar-vos d’allò inefable, valgui la paradoxa: de Déu i de Déu en tres Persones. Festa de la Santíssima Trinitat. Parteixo d’un tros de l’Evangeli de Lluc que jo sempre que el proclamo em rendeixo al seu encant i a la seva diafanitat. L’he de posar in extenso, perquè penso que no estant vosaltres acostumats a llegir-ho directament del text en el Nou Testament, es podria perdre tot l’encant i profunditat que té, a la vegada: En retornar els setanta dos de la missió que Jesús els havia encomanat, després de dir-los, en rebre’ls eufòrics: “No us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos, perquè els vostres noms estan  inscrits en el cel”. I ara ve la meravella de l’oració de Jesús. No la puc llegir sense que se m’entendreixi el cor: “En aquell mateix moment, Jesús ple de la joia de l’Esperit Sant , digué: -T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això (=tot el que es refereix al Regne de Déu i als seus designis secrets, revelats als deixebles) que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare. T’ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Després es girà cap als deixebles i, a part, els digué: “Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren”(Lluc,10, 21-24). En aquesta senzilla pregària de Jesús tenim anunciada, més i tot, proclamada la Santíssima Trinitat. Des d’una perspectiva cristiana tota la revelació (perquè això així ho crec) del misteri del Déu U i Tri se’ns obre a partir de les paraules ungides d’Esperit Sant de Jesús. És per mitjà de Jesús orant que tenim accés a la divinitat, a Déu i Pare amb qui Jesús es relaciona amb una familiaritat excelsa. Ja des del Baptisme de Jesús el Pare el reconeix públicament com a Fill, l’estimat, i ens invita a escoltar-.lo, perquè Ell ens farà sensibles i agraïts a les complaences paternals. No es pot llegir l’evangeli de Joan sense que ens amarem de Déu, un Déu Pare entranyable, proper, familiar. És a partir del capítol 17 de Joan que ens parla en meandres sovintejats de la Trinitat com estancant les aigües del riu de la pregària-comiat: “Consagra’ls en la veritat que és la teva Paraula. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi enviat. Prego també pels qui creuran en mi. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat. Pare, vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic. Pare bo jo t’he conegut, i ells han reconegut que tu m’has enviat. Jo els fet conèixer el teu nom i els faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui”. Aquesta plegaria, potenciada per ser també expressió de comiat és com una veritable “Comunió espiritual”.

                                    A tot això tan diàfan hi vull afegir les paraules de Jesús als seus per arrodonir explícitament una referència a l’Esperit Sant, inclosa en el capítol 14 de Joan on llegim, esbalaïts, per la transcendència de la promesa que Jesús feu als seus i en ells a nosaltres: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat: sou vosaltres que el coneixeu, perquè habita a casa vostra, i estarà dins de vosaltres. No us deixaré orfes; tornaré a vosaltres...Aquell dia coneixereu  que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi i jo en vosaltres. Qui m’estima, guardarà la meva Paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre”.

                                               No puc rellegir aquestes teofanies, és a dir aquestes  manifestacions de Jesús en pregària-conversa sense quedar dolçament trasbalsat i emocionat a punt de llàgrima, si no em contingués,.. Perquè avui s’ha convertit gairebé en un tòpic no creure en Déu, menys en la Trinitat sobirana? Una de dos: o aquestes línies tretes dels evangelis, sobretot del de Joan –el deixeble estimat i aimant de Jesús- essent escrites des de la fe viscuda i enamorada a recer del pelegrinatge compartit amb el Mestre o bé són una enganyifa. Totes són confirmades per passatges diversos en múltiples ocasions, També les epístoles sobretot les de Pau porten el segell de l’autenticitat, perquè són “pagines viscudes i suades”(!) que en permeten enllaçar la nostra petita fe amb “la fe de l’Església” la magnificent de tots els temps i llocs...

                                               El Vaticà II té paraules greus respecte de l’ateisme modern i actual. Hi llegeixo en el document sobre L’Església  i el Món d’avui: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: ell no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es  dona al seu Creador. Però molts dels nostres contemporanis no copsen de cap manera -i fins refusen explícitament- aquesta unió íntima i vital amb Déu, talment que l’ateisme s’ha de considerar entre les més greus realitats d’aquest temps i s’ha de sotmetre a un examen molt atent.

                                               Alguns enalteixen tant l’home, que la fe en Déu resulta tan enervada, més inclinats, segons sembla, a l’afirmació de l’home que a la negació de Déu.  N’hi ha que es formen una idea de Déu, que allò que han creat i després rebutgen, no és de cap manera el Déu de l’Evangeli. D’altres ni tan sols s’enfronten amb els problemes de Déu, com si semblessin no experimentar cap inquietud religiosa, ni s’adonessin,  de per què s’han de preocupar encara de la religió, qüestió ja superada per  la ciència i demés... És l’indeferentisme que aploma o ennuvola una societat que només pensa en di/vertir-se, en defugir un pensar fort en causes, valors i saviesa. A aquests últims, als indiferents, els tornaria a recomanar el llibre d’en Torralba sobre La intel·ligència espiritual que en aquestes pàgines va “dit de segones”, i en demano perdó, perquè abans d’una fe possible, cal recalar en els aspectes de transcendència oberts a tothom. Ja sé que les  meves paraules només tindran ressò en els ja d’entrada convençuts, però ho dic amb convicció i amb l’afany de suscitar una bona pensada a plaent enriquiment i benefici dels qui s’hi volen agafar. El Vaticà II ens adverteix de que “en la gènesi dels ateismes, els creients hi poden tenir una no escassa participació, en tant que per una negligent  educació de la fe, o per una exposició fal·laç de la doctrina, o fins i tot també pels defectes de la seva vida religiosa, moral i social, cal dir que més aviat velen que no pas revelen el rostre autèntic de Déu i de la religió”; i  d’una concepció de l’home líquid sense un pensar, sentir, o voler ben personals i propis; i no dels manllevats sense sentit crític d’una generació mancada de profunditat i engavanyada en el desfici en el comprar, consumir i del plaer fàcil i a “bon preu”...

                                               “L’Església sosté que el reconeixement  de Déu no s’oposa de cap manera a la dignitat de l’home, ja que aquesta dignitat es fonamenta i es perfecciona en el mateix Déu creador: l’home és constituït en la societat intel·ligent i lliure pel Déu Creador; però sobretot és cridat  com a fill a la mateixa comunió de i en Déu i a participar en la seva mateixa felicitat. Ensenya, a més, que, per l’esperança escatològica (la vida en i del més enllà), la importància dels deures terrenals no disminueix, sinó, més aviat, el seu compliment es veu reforçat amb nous motius, En canvi, quan manquen el fonament diví i l’esperança de la vida eterna, la dignitat de l’home queda greument lesionada, com es veu sovint avui, i els enigmes de la vida i de la mort, de la culpa i del dolor resten sense solució, fins al punt que no rarament els homes cauen en la desesperació”.

                                               El remei, doncs, que s’ha d’aplicar a l’ateisme s’ha d’esperar tant de la doctrina degudament exposada, com de la vida íntegra de l’Església i dels seus membres. És un deure de l’Església de fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill encarnat, tot renovant-se i purificant-se sense parar, guiada per l’Esperit Sant.  Això s’obté  en primer lloc  pel testimoniatge d’una fe viva i madura, educada precisament per a poder copsar amb claredat les dificultats i superar-les. Un testimoniatge insigne d’aquesta fe el donaren i el donen molts màrtirs. Aquest fe ha de manifestar la seva fecunditat impregnant tota la vida, fins i tot profana, dels creients, movent-los a la justícia i a l’amor, sobretot envers els pobres. Finalment, a  manifestar màximament la presència de Déu contribueix la caritat fraterna dels fidels, els quals, unànimes en l’esperit, col·laboren a la fe de l’Evangeli i es mostren com a signe d’unitat. El missatge de l’Església en lloc d’empetitir l’home, infon llum, vida i llibertat en profit seu; i fora d’ell res no pot satisfer  el cor de l’home: “Ens heu fet per a Vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós”. (sant Agustí a les Confessions, llibre clàssic del cristianisme).

                                               En l’obertura a la fe en Déu, segur que, sense anar més lluny, hi trobaríem alguns referents. Persones discretament lluminoses que ens han obert uns primers ulls a la fe, en veure amb admiració com eren autèntics creients, testimonis ben creïbles que ens invitaven amb senzillesa i autenticitat a deixar-nos prendre per la dolça força de l’amor de i en Déu. A ells i per ells en donem gràcies per haver-nos fet sentir apropats a la proximitat de Déu. Déu “encomanat per osmosi”, ben bé la troballa de la perla fina de la paràbola evangèlica. “Que us beneeixi Déu “tot-amorós”, Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 12 de juny del 2022  Sabadell

dissabte, 4 de juny de 2022

Homilia del diumenge 05/05/2022

                                             UN  NOU  PENTECOSTÈS?

Tinc davant un llibre del Cardenal Suenens amb aquest títol, sempre amb interrogant; més desig que afirmació. Suenens fou un paladí en el concili Vaticà II de la necessitat imperiosa de que la nostra fe inculturalitzada a l’Occident (aquí hi estem, nosaltres tots, un a un, sense excusa ni exclusió) hauria de plantejar-se amb fermesa i constància la recerca de la Presència i de l’Acció poderosa (batejats en Esperit Sant i en poder) i ardent (llengües de foc) de l’Esperit Sant. (Punt!)                                   

Casualitat? Atzar? No, no: recerca (“qui cerca, troba!”). L’estic devorant el llibre. (recordeu l’escena de l’Apocalipsi en la qual al vident se li demana que es mengi el full profètic: “se’l menja i el troba dolç al paladar, però les entranyes se l’ompliren d’amargor”.(Ap 10). Ell, Suenens, demana a una Església “des/encantada”, envellida, sense el fulgor, la lluïssor d’uns ulls que saben trobar arreu “amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, temprança” (Gal 5, 22), perquè són “ells” els qui els projecten, els transparenten en oblació. Qui té, dona. Com els ulls que propugnava “la Guineu”, aquells ulls “còncaus” (=amb curvatura cap endins) que en el mirar endins hi troben els motius per endreçar la vida amb ulls d’Evangeli, i, que enriquits d’aquest mirar fondal, es tornen convexes, irradiants; i el que té ho dona!. El nostre problema es que cal macerar les troballes de dins, posar-les a sol i serena, perquè s’embeguin i s’amarin dolçament. Sense l’endins, el fora serà escarit.

Com volem viure, amb un cristianisme des/angelat en sentit figurat? Per què no refem el camí, fent un “reset”, de kilòmetre zero, anem al punt de sortida i empalmem amb allò més con/sistent, amb l’oli sagrat i perfumat per a “ungir” els nostres pensaments, paraules, obres i tantes omissions per fluixesa de tenir la nostra consciència poc i poc alertada. L’Esperit ens espera ja abans de tota partença...

Acostumo a “perdre-m” en i amb els llibres. Ara em ve a tomb de recomanar-vos un llibre que amb un conjunt de perspicaços lectors anem  “triturant” de mica en mica, de reunió en reunió que ens l’acosta el  gran, ubicu  Torralba, que es titula “La Intel·ligència Espiritual”, que per aquí plora la criatura... Espiritualitat -pel “Club cristià que fem cultura religiosa”- ve de l’Esperit. Per a nosaltres no hi ha espiritualitat més autòctona que la que prové d’un batec, d’un buf, d’un alè, d’un respir, d’una inspiració continguda, que ompli els pulmons fins al diafragma: (llegeixi’s: Esperit  Sant) origen i causa d’una oxigenació de tot el microcosmos eclesial que és cadascú.

A fer sapes, nois, a artigar a rompre fe endins fins a trobar la veta d’aigües fondes que porten natura, sobrenatura, realitat i misteri. Allò de Pau: Som un Cos Místic, místic vol dir misteriós. Un Cos Místic en “micro”, en petit, cadascú per obra i gràcia del mateix Esperit Sant que es dona tot en tots. Perdre el sentit d’allò misteriós ens porta a lliscar per la superfície/superficial on l’ensopec és pedra filosofal del caminar. Estem avisats: dos misteris en un: Déu: Ell, el Pare en el Fill i amb l’Esperit Sant, Trinitat en la Unitat en Ells mateixos; i Déu en nosaltres. Ai aquest en que em té robat el cor! Comunió, participació, unió sistèmica. L’Esperit en tot i tots.

Voleu un nou Pentecostés? Perquè no busqueu un bon lloc de natura i uns temps autoregulats d’assossegament i mireu-vos en el millor mirall que és el que us permet mirar-vos des de l’autèntica poquedat que som i veure-us revestits de Crist que és el que, cn definitiva, compta ara i a les projeccions de les ultimitats on la plenitud és Déu qui en fa el do i la gràcia. Ara que he escrit gràcia em ve a consideració que sempre aquest redimoni dels nostres pecats (!), com si això fos allò més important de l’estat de gràcia que va més enllà del per/donar-nos els pecats, és a dir: el donar-nos l’excelsa  condició de ser fills de Déu, obra i gràcia del seu amor fidel: Paternal, Filial i Espiritual. Nosaltres som agraciats . Viure la gràcia és fer l’aprenentatge de viure i professar vitalment la Fe. Sempre teoria i, després, pràctica. Amb exercici de mans i ulls i ara diríem amb les neurones. Sembla que el cervell ha desallotjat el cor de la simbòlica bíblica i que havíem fet nostra. Ara el cor ha deixat de ser símbol de l’amor (Que santa Teresa de Lisieux em perdoni! Ella que buscava lloc i missió i va pensar que fer de samaritana del cor-brocal de les aigües de era el seu lloc). Ara resulta que el el santa Teresa de Lisieux em perdoni

pensa sinó que experimenta i experimenta; i ha pres del cor el romàntic com a lloc de l’amor que s’expandia arreu i oxigenava tots els racons més recòndits del Cos. Els neuròlegs tenen una paraula a dir. Jo què em sé?                              Ara, és Déu qui com a Creador i Re-creador és el lloc i hostatge de l’amor. Déu s’ha convertit en l’artista modelador de cadascú com a peces d’autor i és l’Esperit Sant, el Terrissaire per excel·lència, que modela, acarona en les seves beneïdes mans d’amor, cercant en la col·laboració del fang per crear la con/figuració amb i en Crist. Som fets a imatge i semblança de Crist, Fill de Déu i Germà nostre. Ens cal forn per temprar la nostra fragilitat i l’argila d’on provenim.  Cal assossec i uns temps de forn per cristal·litzar les aigües de les nostres ceràmiques.

Joan XXIII volia que el Concili fos un nou Pentecostés, que en sortissin peces d’una peça, lliscats pels dits delicats del Terrissaire diví. Pau VI (un gran místic, experimentador, expert) va demanar que després del gran treball en cristologia (sabers sobre Jesús, el Crist), després de l’ennobliment de l’Església com a Misteri, ara havia arribat el moment d’aprofundir en la Pneumatologia o sigui sobre l’Esperit Sant. Rahner ens va deixar al llindar del nou mil·lenni aquesta més que contrasenya: “El cristià del segle XXI o serà místic(experimentador) o no serà”.

Mireu, no és poca cosa la comesa que tenim els cristians que som nosaltres. De no prendre’ns les coses amb serietat i compromís no sortirem de formes i de repeticions del que ens van traspassar els nostres avantpassats, que curiosament som nosaltres mateixos, perquè fins ara hem fet la cara dels nostres avis, pares, perquè la novetat o la fem nosaltres o serem deutors d’una no produïda discontinuïtat que no afectant el tot del tot, les adherències de temps de “cristiandat” entorpeixen un caminar obert, judiciós, ple del discerniment a què som cridats.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de la Pentecosta (final/principi pasqual), 5 de juny del 2022. Sabadell