L’ACCÉS  A  DÉU  PARE  PER  I  EN  JESUCRIST

                                               M’agrada, només començada la setmana, entrar en el tema que centrarà la meva atenció i que potser es plasmarà finalment en l’homilia del diumenge següent. És com fer una “gimnàstica espiritual” a fi que flueixin les consideracions més ungides. Prego anticipadament la Paraula dominical, la macero, i dono voltes i més voltes per entrar en les seves significacions òbvies i sobretot en les que estan més amagades i que em permeten, una vegada “rumiades”, poder-les posar negre sobre blanc i oferir-vos-les amb senzillesa de cor i amb ganes de que us puguin servir de tocs d’atenció, de forma que les que podrien passar sense destacant-ne el relleu, puguin ser il·luminades per l’evangeli i servir de “Lectio Divina” i d’aliment ofert en la “Taula de la Paraula”. Això ho dic a fi i a efecte per ressaltar el respecte que em mereixeu els qui em llegireu, setmana rere setmana. No us mereixeu menys i així puc donar gràcies a Déu per aquesta familiaritat que a la llarga ens permet sentir i sobretot agrair en comú tanta bondat com ens té el Senyor. És a través d’aquestes reflexions que establim una comunió més sentida i estremida. Feliços vosaltres i jo mateix per l’oferiment que us he pogut fer ben de cor! Gràcies siguin donades a Déu i a vosaltres! Un text només és un pretext per fer-hi els enriquiments propis del lector! Vosaltres reescriviu l’homilia bo i pensant-la i repensant-la. Així esdevé la “vostra” pròpia homilia.

                                               Avui toca parlar-vos d’allò inefable, valgui la paradoxa: de Déu i de Déu en tres Persones. Festa de la Santíssima Trinitat. Parteixo d’un tros de l’Evangeli de Lluc que jo sempre que el proclamo em rendeixo al seu encant i a la seva diafanitat. L’he de posar in extenso, perquè penso que no estant vosaltres acostumats a llegir-ho directament del text en el Nou Testament, es podria perdre tot l’encant i profunditat que té, a la vegada: En retornar els setanta dos de la missió que Jesús els havia encomanat, després de dir-los, en rebre’ls eufòrics: “No us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos, perquè els vostres noms estan  inscrits en el cel”. I ara ve la meravella de l’oració de Jesús. No la puc llegir sense que se m’entendreixi el cor: “En aquell mateix moment, Jesús ple de la joia de l’Esperit Sant , digué: -T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això (=tot el que es refereix al Regne de Déu i als seus designis secrets, revelats als deixebles) que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare. T’ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar”. Després es girà cap als deixebles i, a part, els digué: “Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren”(Lluc,10, 21-24). En aquesta senzilla pregària de Jesús tenim anunciada, més i tot, proclamada la Santíssima Trinitat. Des d’una perspectiva cristiana tota la revelació (perquè això així ho crec) del misteri del Déu U i Tri se’ns obre a partir de les paraules ungides d’Esperit Sant de Jesús. És per mitjà de Jesús orant que tenim accés a la divinitat, a Déu i Pare amb qui Jesús es relaciona amb una familiaritat excelsa. Ja des del Baptisme de Jesús el Pare el reconeix públicament com a Fill, l’estimat, i ens invita a escoltar-.lo, perquè Ell ens farà sensibles i agraïts a les complaences paternals. No es pot llegir l’evangeli de Joan sense que ens amarem de Déu, un Déu Pare entranyable, proper, familiar. És a partir del capítol 17 de Joan que ens parla en meandres sovintejats de la Trinitat com estancant les aigües del riu de la pregària-comiat: “Consagra’ls en la veritat que és la teva Paraula. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi enviat. Prego també pels qui creuran en mi. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m’has enviat. Pare, vull que els qui m’has confiat estiguin amb mi allà on jo estic. Pare bo jo t’he conegut, i ells han reconegut que tu m’has enviat. Jo els fet conèixer el teu nom i els faré conèixer més encara, perquè l’amor amb què m’has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui”. Aquesta plegaria, potenciada per ser també expressió de comiat és com una veritable “Comunió espiritual”.

                                    A tot això tan diàfan hi vull afegir les paraules de Jesús als seus per arrodonir explícitament una referència a l’Esperit Sant, inclosa en el capítol 14 de Joan on llegim, esbalaïts, per la transcendència de la promesa que Jesús feu als seus i en ells a nosaltres: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat: sou vosaltres que el coneixeu, perquè habita a casa vostra, i estarà dins de vosaltres. No us deixaré orfes; tornaré a vosaltres...Aquell dia coneixereu  que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi i jo en vosaltres. Qui m’estima, guardarà la meva Paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. El Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit i us ho farà entendre”.

                                               No puc rellegir aquestes teofanies, és a dir aquestes  manifestacions de Jesús en pregària-conversa sense quedar dolçament trasbalsat i emocionat a punt de llàgrima, si no em contingués,.. Perquè avui s’ha convertit gairebé en un tòpic no creure en Déu, menys en la Trinitat sobirana? Una de dos: o aquestes línies tretes dels evangelis, sobretot del de Joan –el deixeble estimat i aimant de Jesús- essent escrites des de la fe viscuda i enamorada a recer del pelegrinatge compartit amb el Mestre o bé són una enganyifa. Totes són confirmades per passatges diversos en múltiples ocasions, També les epístoles sobretot les de Pau porten el segell de l’autenticitat, perquè són “pagines viscudes i suades”(!) que en permeten enllaçar la nostra petita fe amb “la fe de l’Església” la magnificent de tots els temps i llocs...

                                               El Vaticà II té paraules greus respecte de l’ateisme modern i actual. Hi llegeixo en el document sobre L’Església  i el Món d’avui: “La raó exímia de la dignitat humana consisteix en la vocació de l’home a la comunió amb Déu. L’home, ja des que neix, és invitat a un col·loqui amb Déu: ell no existeix sinó perquè, creat per Déu per amor, és conservat sempre per amor, i no viu plenament de veritat si no reconeix lliurement aquest amor i es  dona al seu Creador. Però molts dels nostres contemporanis no copsen de cap manera -i fins refusen explícitament- aquesta unió íntima i vital amb Déu, talment que l’ateisme s’ha de considerar entre les més greus realitats d’aquest temps i s’ha de sotmetre a un examen molt atent.

                                               Alguns enalteixen tant l’home, que la fe en Déu resulta tan enervada, més inclinats, segons sembla, a l’afirmació de l’home que a la negació de Déu.  N’hi ha que es formen una idea de Déu, que allò que han creat i després rebutgen, no és de cap manera el Déu de l’Evangeli. D’altres ni tan sols s’enfronten amb els problemes de Déu, com si semblessin no experimentar cap inquietud religiosa, ni s’adonessin,  de per què s’han de preocupar encara de la religió, qüestió ja superada per  la ciència i demés... És l’indeferentisme que aploma o ennuvola una societat que només pensa en di/vertir-se, en defugir un pensar fort en causes, valors i saviesa. A aquests últims, als indiferents, els tornaria a recomanar el llibre d’en Torralba sobre La intel·ligència espiritual que en aquestes pàgines va “dit de segones”, i en demano perdó, perquè abans d’una fe possible, cal recalar en els aspectes de transcendència oberts a tothom. Ja sé que les  meves paraules només tindran ressò en els ja d’entrada convençuts, però ho dic amb convicció i amb l’afany de suscitar una bona pensada a plaent enriquiment i benefici dels qui s’hi volen agafar. El Vaticà II ens adverteix de que “en la gènesi dels ateismes, els creients hi poden tenir una no escassa participació, en tant que per una negligent  educació de la fe, o per una exposició fal·laç de la doctrina, o fins i tot també pels defectes de la seva vida religiosa, moral i social, cal dir que més aviat velen que no pas revelen el rostre autèntic de Déu i de la religió”; i  d’una concepció de l’home líquid sense un pensar, sentir, o voler ben personals i propis; i no dels manllevats sense sentit crític d’una generació mancada de profunditat i engavanyada en el desfici en el comprar, consumir i del plaer fàcil i a “bon preu”...

                                               “L’Església sosté que el reconeixement  de Déu no s’oposa de cap manera a la dignitat de l’home, ja que aquesta dignitat es fonamenta i es perfecciona en el mateix Déu creador: l’home és constituït en la societat intel·ligent i lliure pel Déu Creador; però sobretot és cridat  com a fill a la mateixa comunió de i en Déu i a participar en la seva mateixa felicitat. Ensenya, a més, que, per l’esperança escatològica (la vida en i del més enllà), la importància dels deures terrenals no disminueix, sinó, més aviat, el seu compliment es veu reforçat amb nous motius, En canvi, quan manquen el fonament diví i l’esperança de la vida eterna, la dignitat de l’home queda greument lesionada, com es veu sovint avui, i els enigmes de la vida i de la mort, de la culpa i del dolor resten sense solució, fins al punt que no rarament els homes cauen en la desesperació”.

                                               El remei, doncs, que s’ha d’aplicar a l’ateisme s’ha d’esperar tant de la doctrina degudament exposada, com de la vida íntegra de l’Església i dels seus membres. És un deure de l’Església de fer present i quasi visible Déu Pare i el seu Fill encarnat, tot renovant-se i purificant-se sense parar, guiada per l’Esperit Sant.  Això s’obté  en primer lloc  pel testimoniatge d’una fe viva i madura, educada precisament per a poder copsar amb claredat les dificultats i superar-les. Un testimoniatge insigne d’aquesta fe el donaren i el donen molts màrtirs. Aquest fe ha de manifestar la seva fecunditat impregnant tota la vida, fins i tot profana, dels creients, movent-los a la justícia i a l’amor, sobretot envers els pobres. Finalment, a  manifestar màximament la presència de Déu contribueix la caritat fraterna dels fidels, els quals, unànimes en l’esperit, col·laboren a la fe de l’Evangeli i es mostren com a signe d’unitat. El missatge de l’Església en lloc d’empetitir l’home, infon llum, vida i llibertat en profit seu; i fora d’ell res no pot satisfer  el cor de l’home: “Ens heu fet per a Vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós”. (sant Agustí a les Confessions, llibre clàssic del cristianisme).

                                               En l’obertura a la fe en Déu, segur que, sense anar més lluny, hi trobaríem alguns referents. Persones discretament lluminoses que ens han obert uns primers ulls a la fe, en veure amb admiració com eren autèntics creients, testimonis ben creïbles que ens invitaven amb senzillesa i autenticitat a deixar-nos prendre per la dolça força de l’amor de i en Déu. A ells i per ells en donem gràcies per haver-nos fet sentir apropats a la proximitat de Déu. Déu “encomanat per osmosi”, ben bé la troballa de la perla fina de la paràbola evangèlica. “Que us beneeixi Déu “tot-amorós”, Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de la Santíssima Trinitat, 12 de juny del 2022  Sabadell