UN NOU PENTECOSTÈS?
Tinc davant un llibre del
Cardenal Suenens amb aquest títol, sempre amb interrogant; més desig que
afirmació. Suenens fou un paladí en el concili Vaticà II de la necessitat
imperiosa de que la nostra fe inculturalitzada a l’Occident (aquí hi estem, nosaltres
tots, un a un, sense excusa ni exclusió) hauria de plantejar-se amb fermesa i
constància la recerca de la Presència i de l’Acció poderosa (batejats en
Esperit Sant i en poder) i ardent (llengües de foc) de l’Esperit Sant. (Punt!)
Casualitat? Atzar? No, no:
recerca (“qui cerca, troba!”). L’estic devorant el llibre. (recordeu l’escena
de l’Apocalipsi en la qual al vident se li demana que es mengi el full profètic:
“se’l menja i el troba dolç al paladar, però les entranyes se l’ompliren
d’amargor”.(Ap 10). Ell, Suenens, demana a una Església “des/encantada”,
envellida, sense el fulgor, la lluïssor d’uns ulls que saben trobar arreu “amor,
goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, temprança”
(Gal 5, 22), perquè són “ells” els qui els projecten, els transparenten en
oblació. Qui té, dona. Com els ulls que propugnava “la Guineu”, aquells ulls
“còncaus” (=amb curvatura cap endins) que en el mirar endins hi troben els
motius per endreçar la vida amb ulls d’Evangeli, i, que enriquits d’aquest
mirar fondal, es tornen convexes, irradiants; i el que té ho dona!. El nostre
problema es que cal macerar les troballes de dins, posar-les a sol i serena,
perquè s’embeguin i s’amarin dolçament. Sense l’endins, el fora serà escarit.
Com volem viure, amb un
cristianisme des/angelat en sentit figurat? Per què no refem el camí, fent un
“reset”, de kilòmetre zero, anem al punt de sortida i empalmem amb allò més
con/sistent, amb l’oli sagrat i perfumat per a “ungir” els nostres pensaments,
paraules, obres i tantes omissions per fluixesa de tenir la nostra consciència poc
i poc alertada. L’Esperit ens espera ja abans de tota partença...
Acostumo a “perdre-m” en i amb
els llibres. Ara em ve a tomb de recomanar-vos un llibre que amb un conjunt
de perspicaços lectors anem “triturant”
de mica en mica, de reunió en reunió que ens l’acosta el gran, ubicu
Torralba, que es titula “La Intel·ligència
Espiritual”, que per aquí plora la criatura... Espiritualitat -pel “Club
cristià que fem cultura religiosa”- ve de l’Esperit. Per a nosaltres no hi
ha espiritualitat més autòctona que la que prové d’un batec, d’un buf,
d’un alè, d’un respir, d’una inspiració continguda, que ompli els pulmons fins
al diafragma: (llegeixi’s: Esperit Sant)
origen i causa d’una oxigenació de tot el microcosmos eclesial que és
cadascú.
A fer sapes, nois, a artigar a
rompre fe endins fins a trobar la veta d’aigües fondes que porten natura,
sobrenatura, realitat i misteri. Allò de Pau: Som un Cos Místic, místic vol dir
misteriós. Un Cos Místic en “micro”, en petit, cadascú per obra i gràcia del
mateix Esperit Sant que es dona tot en tots. Perdre el sentit d’allò misteriós
ens porta a lliscar per la superfície/superficial on l’ensopec és pedra
filosofal del caminar. Estem avisats: dos misteris en un: Déu: Ell, el
Pare en el Fill i amb l’Esperit
Sant, Trinitat en la Unitat en Ells mateixos; i Déu en nosaltres. Ai aquest en que
em té robat el cor! Comunió, participació, unió sistèmica. L’Esperit en tot i
tots.
Voleu un nou Pentecostés? Perquè
no busqueu un bon lloc de natura i uns temps autoregulats d’assossegament i mireu-vos
en el millor mirall que és el que us permet mirar-vos des de l’autèntica
poquedat que som i veure-us revestits de Crist que és el que, cn definitiva,
compta ara i a les projeccions de les ultimitats on la plenitud és Déu qui en
fa el do i la gràcia. Ara que he escrit gràcia
em ve a consideració que sempre aquest redimoni dels nostres pecats (!),
com si això fos allò més important de l’estat
de gràcia que va més enllà del per/donar-nos els pecats, és a dir: el
donar-nos l’excelsa condició de ser
fills de Déu, obra i gràcia del seu amor
fidel: Paternal, Filial i Espiritual. Nosaltres som agraciats .
Viure la gràcia és fer l’aprenentatge de viure i professar vitalment la Fe.
Sempre teoria i, després, pràctica. Amb exercici de mans i ulls i ara diríem
amb les neurones. Sembla que el cervell ha desallotjat el cor de la
simbòlica bíblica i que havíem fet nostra. Ara el cor ha deixat de ser símbol
de l’amor (Que santa Teresa de Lisieux em perdoni! Ella que buscava lloc i
missió i va pensar que fer de samaritana del cor-brocal de les
aigües de era el seu lloc). Ara resulta que el el santa Teresa de Lisieux em
perdoni
pensa sinó que experimenta i experimenta; i
ha pres del cor el romàntic com a lloc de l’amor que s’expandia arreu i
oxigenava tots els racons més recòndits del Cos. Els neuròlegs tenen una
paraula a dir. Jo què em sé? Ara,
és Déu qui com a Creador i Re-creador és el lloc i hostatge de l’amor. Déu s’ha
convertit en l’artista modelador de cadascú com a peces d’autor i és l’Esperit
Sant, el Terrissaire per excel·lència, que modela, acarona en les seves
beneïdes mans d’amor, cercant en la col·laboració del fang per crear la
con/figuració amb i en Crist. Som
fets a imatge i semblança de Crist, Fill de Déu i Germà nostre. Ens cal forn
per temprar la nostra fragilitat i l’argila d’on provenim. Cal assossec i uns temps de forn per
cristal·litzar les aigües de les nostres ceràmiques.
Joan XXIII volia que el Concili
fos un nou Pentecostés, que en sortissin peces d’una peça, lliscats pels dits
delicats del Terrissaire diví. Pau VI (un gran místic, experimentador, expert)
va demanar que després del gran treball en cristologia (sabers sobre Jesús, el
Crist), després de l’ennobliment de l’Església com a Misteri, ara havia arribat
el moment d’aprofundir en la Pneumatologia o sigui sobre l’Esperit Sant. Rahner
ens va deixar al llindar del nou mil·lenni aquesta més que contrasenya: “El cristià del segle XXI o serà
místic(experimentador) o no serà”.
Mireu, no és poca cosa la comesa
que tenim els cristians que som nosaltres. De no prendre’ns les coses amb
serietat i compromís no sortirem de formes i de repeticions del que ens van
traspassar els nostres avantpassats, que curiosament som nosaltres mateixos,
perquè fins ara hem fet la cara dels nostres avis, pares, perquè la novetat o
la fem nosaltres o serem deutors d’una no produïda discontinuïtat que no
afectant el tot del tot, les adherències de temps de “cristiandat”
entorpeixen un caminar obert, judiciós, ple del discerniment a què som cridats.
P. Josep Mª Balcells
Solemnitat de la Pentecosta (final/principi pasqual), 5 de juny del 2022. Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada