dissabte, 4 de juny del 2022

Homilia del diumenge 05/05/2022

                                             UN  NOU  PENTECOSTÈS?

Tinc davant un llibre del Cardenal Suenens amb aquest títol, sempre amb interrogant; més desig que afirmació. Suenens fou un paladí en el concili Vaticà II de la necessitat imperiosa de que la nostra fe inculturalitzada a l’Occident (aquí hi estem, nosaltres tots, un a un, sense excusa ni exclusió) hauria de plantejar-se amb fermesa i constància la recerca de la Presència i de l’Acció poderosa (batejats en Esperit Sant i en poder) i ardent (llengües de foc) de l’Esperit Sant. (Punt!)                                   

Casualitat? Atzar? No, no: recerca (“qui cerca, troba!”). L’estic devorant el llibre. (recordeu l’escena de l’Apocalipsi en la qual al vident se li demana que es mengi el full profètic: “se’l menja i el troba dolç al paladar, però les entranyes se l’ompliren d’amargor”.(Ap 10). Ell, Suenens, demana a una Església “des/encantada”, envellida, sense el fulgor, la lluïssor d’uns ulls que saben trobar arreu “amor, goig, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, temprança” (Gal 5, 22), perquè són “ells” els qui els projecten, els transparenten en oblació. Qui té, dona. Com els ulls que propugnava “la Guineu”, aquells ulls “còncaus” (=amb curvatura cap endins) que en el mirar endins hi troben els motius per endreçar la vida amb ulls d’Evangeli, i, que enriquits d’aquest mirar fondal, es tornen convexes, irradiants; i el que té ho dona!. El nostre problema es que cal macerar les troballes de dins, posar-les a sol i serena, perquè s’embeguin i s’amarin dolçament. Sense l’endins, el fora serà escarit.

Com volem viure, amb un cristianisme des/angelat en sentit figurat? Per què no refem el camí, fent un “reset”, de kilòmetre zero, anem al punt de sortida i empalmem amb allò més con/sistent, amb l’oli sagrat i perfumat per a “ungir” els nostres pensaments, paraules, obres i tantes omissions per fluixesa de tenir la nostra consciència poc i poc alertada. L’Esperit ens espera ja abans de tota partença...

Acostumo a “perdre-m” en i amb els llibres. Ara em ve a tomb de recomanar-vos un llibre que amb un conjunt de perspicaços lectors anem  “triturant” de mica en mica, de reunió en reunió que ens l’acosta el  gran, ubicu  Torralba, que es titula “La Intel·ligència Espiritual”, que per aquí plora la criatura... Espiritualitat -pel “Club cristià que fem cultura religiosa”- ve de l’Esperit. Per a nosaltres no hi ha espiritualitat més autòctona que la que prové d’un batec, d’un buf, d’un alè, d’un respir, d’una inspiració continguda, que ompli els pulmons fins al diafragma: (llegeixi’s: Esperit  Sant) origen i causa d’una oxigenació de tot el microcosmos eclesial que és cadascú.

A fer sapes, nois, a artigar a rompre fe endins fins a trobar la veta d’aigües fondes que porten natura, sobrenatura, realitat i misteri. Allò de Pau: Som un Cos Místic, místic vol dir misteriós. Un Cos Místic en “micro”, en petit, cadascú per obra i gràcia del mateix Esperit Sant que es dona tot en tots. Perdre el sentit d’allò misteriós ens porta a lliscar per la superfície/superficial on l’ensopec és pedra filosofal del caminar. Estem avisats: dos misteris en un: Déu: Ell, el Pare en el Fill i amb l’Esperit Sant, Trinitat en la Unitat en Ells mateixos; i Déu en nosaltres. Ai aquest en que em té robat el cor! Comunió, participació, unió sistèmica. L’Esperit en tot i tots.

Voleu un nou Pentecostés? Perquè no busqueu un bon lloc de natura i uns temps autoregulats d’assossegament i mireu-vos en el millor mirall que és el que us permet mirar-vos des de l’autèntica poquedat que som i veure-us revestits de Crist que és el que, cn definitiva, compta ara i a les projeccions de les ultimitats on la plenitud és Déu qui en fa el do i la gràcia. Ara que he escrit gràcia em ve a consideració que sempre aquest redimoni dels nostres pecats (!), com si això fos allò més important de l’estat de gràcia que va més enllà del per/donar-nos els pecats, és a dir: el donar-nos l’excelsa  condició de ser fills de Déu, obra i gràcia del seu amor fidel: Paternal, Filial i Espiritual. Nosaltres som agraciats . Viure la gràcia és fer l’aprenentatge de viure i professar vitalment la Fe. Sempre teoria i, després, pràctica. Amb exercici de mans i ulls i ara diríem amb les neurones. Sembla que el cervell ha desallotjat el cor de la simbòlica bíblica i que havíem fet nostra. Ara el cor ha deixat de ser símbol de l’amor (Que santa Teresa de Lisieux em perdoni! Ella que buscava lloc i missió i va pensar que fer de samaritana del cor-brocal de les aigües de era el seu lloc). Ara resulta que el el santa Teresa de Lisieux em perdoni

pensa sinó que experimenta i experimenta; i ha pres del cor el romàntic com a lloc de l’amor que s’expandia arreu i oxigenava tots els racons més recòndits del Cos. Els neuròlegs tenen una paraula a dir. Jo què em sé?                              Ara, és Déu qui com a Creador i Re-creador és el lloc i hostatge de l’amor. Déu s’ha convertit en l’artista modelador de cadascú com a peces d’autor i és l’Esperit Sant, el Terrissaire per excel·lència, que modela, acarona en les seves beneïdes mans d’amor, cercant en la col·laboració del fang per crear la con/figuració amb i en Crist. Som fets a imatge i semblança de Crist, Fill de Déu i Germà nostre. Ens cal forn per temprar la nostra fragilitat i l’argila d’on provenim.  Cal assossec i uns temps de forn per cristal·litzar les aigües de les nostres ceràmiques.

Joan XXIII volia que el Concili fos un nou Pentecostés, que en sortissin peces d’una peça, lliscats pels dits delicats del Terrissaire diví. Pau VI (un gran místic, experimentador, expert) va demanar que després del gran treball en cristologia (sabers sobre Jesús, el Crist), després de l’ennobliment de l’Església com a Misteri, ara havia arribat el moment d’aprofundir en la Pneumatologia o sigui sobre l’Esperit Sant. Rahner ens va deixar al llindar del nou mil·lenni aquesta més que contrasenya: “El cristià del segle XXI o serà místic(experimentador) o no serà”.

Mireu, no és poca cosa la comesa que tenim els cristians que som nosaltres. De no prendre’ns les coses amb serietat i compromís no sortirem de formes i de repeticions del que ens van traspassar els nostres avantpassats, que curiosament som nosaltres mateixos, perquè fins ara hem fet la cara dels nostres avis, pares, perquè la novetat o la fem nosaltres o serem deutors d’una no produïda discontinuïtat que no afectant el tot del tot, les adherències de temps de “cristiandat” entorpeixen un caminar obert, judiciós, ple del discerniment a què som cridats.

P. Josep Mª Balcells

Solemnitat de la Pentecosta (final/principi pasqual), 5 de juny del 2022. Sabadell