Homilia del diumenge 26/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

LA  FE  ÉS  LA  LLUM  DE  LA  VIDA

                                               De cop i volta a l’escenari quaresmal s’hi fa llum, llum progressiva que ens acompanyarà tot el camí que resta fins a arribar al fulgor de la llum nova de la Vigília Pasqual, quan brillarà al bell mig del temple a les fosques en un sender de llumenetes que han pres la seva llum del Ciri Pasqual i que en fan el seu seguici. Atenció, que, aquesta, és nit exuberant de ressonàncies simbòliques, sobretot bíbliques. Tota la cerimònia és un intent de presentar la novetat que és Crist i de la que participen els cristians, que se’n diran “il·luminats” per la unció baptismal feta o renovada a peu de resurrecció! Aquesta és fe i és vida que tot és u; aquí hi ha l’essencial del que és el nostre viure en Crist.  “Déu ens creà meravellosament, però més, encara més meravellosament ens ha redimit”.

                                               No hi ha en la Bíblia cap simbolisme, com la llum, que ens digui més coses al cor, al mirar i a la mateixa vida. Jesús és la Llum, pren aquest apel·latiu tan resplendent i ens encomana tanta diafanitat i frescor... “Jo sóc la Llum i vosaltres en sou les irradiacions. “Per l’amor entranyable que Déu ens té, serem visitats per un Sol que ve del cel per a il·luminar els qui viuen a les fosques... i guiar els nostres passos per camins de  Pau”. Estem als envolts de la meitat de la Quaresma i la litúrgia d’avui ens insta a que fem veritables aquestes propostes d’accelerar el nostre pas de caminants envers la Pasqua, catecúmens: adults preparant-se per al baptisme i la unció de l’Esperit. “També hi cap la possibilitat de fer un camí catecumenal per a tantes “fes” enfredorides -escrivien els bisbes de “casa nostra”-: “D’experiència límit o excepcional, el catecumenat ha de passar a ser un moment exemplar, significatiu i carregat de futur en l’estil pastoral de les nostres comunitats. També entre els adults batejats encara hi ha un camp ben ampli per a l’educació de la fe. Els cristians no són immunes a un context cultural ben complex. A vegades viuen la fe amb una certa distància que s’expressa en la falta d’identitat creient, la indiferència envers la participació en la vida de la comunitat o la visió relativista dels continguts de la fe i de la moral. Cal fer memòria que la catequesi dels adults és la forma principal de la catequesi, perquè va adreçada a les persones que tenen les responsabilitats més grans i la capacitat de viure el missatge cristià en la seva forma més plenament desenvolupada. Hem de preparar  i renovar propostes catequètiques per a aquesta etapa adulta de la vida, fent entendre que perquè “la catequesi sigui eficaç, ha de ser permanent, si bé certament d’una altra forma” Ai, ai, perdoneu aquest excursus massa llarg, llarguíssim! No me n’he pogut estar, perquè la seva urgència em crema endins!). Tots els catecumenats, vells i nous, es van passant de mà en mà, de ciri e ciri la Llum del Crist. Hauria de ser Pasqua cada dia per portar a la vida més i més resurrecció, “amb l’alè de l’Esperit!”

                                               Llum rima amb vida, amb foc, amb tempera, amb fe, amb primavera, amb el verd-verd i amb el fulgor-fulgor de la natura que reneix aquests dies d’encetada primavera. Què bé que poguéssim parlar de “la primavera de l’Esperit!”

                                               Anem als fets narrats per Joan. Permeteu-me de demanar-vos que hi feu antecedentment una lectura total del capítol novè de Joan. A la litúrgia ens l’escapcen per a no fer-ho massa llarg. Això, al meu entendre, treu vigor i deixa empobrida una lectura que jo trobo que àdhuc literàriament és una narració vivaç i ben travada. Això val, si m’ho deixeu dir, això val sempre, abans de començar qualsevol comentari meu o de qui sigui, i és vàlid per a totes les lectures i oracions de la litúrgia. No us hauria de passar per alt el lligam estret entre l’elecció del jovenet David com a pastor del seu poble i el salm 22, el salm del Bon Pastor, no diguem amb l’evangeli. Ja des de la unció de David jovenet se’ns diu que “des d’aquell dia l’Esperit del Senyor s’apoderà d’ell, al·lusió clara per a nosaltres de la unció baptismal. Al desert també hi va haver una unció diversificada -diu al Pentateuc-: on els ungits “no paraven de parlar com els profetes”. Tant de bo que tothom profetitzés portats per l’Esperit! Llegim poc a poc, doncs, la segona lectura que és de Pau als efesis: quina bonior de Llum, Déu meu!. “Sou llum” els diu. “Desvetlla’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts i el Crist t’il·luminarà”.

                                               Ara sí, anem als fets. Un pobre cec mendicant es vist per Jesús i els seus, bo i passant per la seva vora, i immediatament surt el comentari dels seus deixebles, d’acord amb la idea popular: “-Mestre, qui ha pecat, ell o el seus pares, per néixer cec?”. Jesús els alliçona, advertint-los el que ja digué el profeta Ezequiel en temps enrere: “En aquells dies ja no es dirà: “Els pares menjaren raïm verd i als fills se’ls esmussaren les dents”. I a continuació els diu, en enigma, pel moment: “És perquè en ell es revelin les obres de Déu”. I afegeix: “Mentre és de dia jo he de treballar fent les obres del qui m’ha enviat... Mentre sóc en el món, sóc la Llum del Món”.  Joan és molt profund i ho deixa dit com qui no vol posar-hi explicacions, com si digués: ja m’enteneu, eh?

 

                                               Narra, a continuació, el fet que suposa tenir-los en suspens. Fa una mica de fang i amb ell unta els ulls del cec, amb el prec de que vagi a la piscina de Siloè i se’ls renti. I, oh prodigi: se’ls hi obren esbatanats! Hi veu per primera vegada! Imaginem-nos l’estupor d’ell i de tots que el coneixen com a mendicant, demanant almoina! -Si serà ell? -Si no ho serà? Impossible, no, no. “-Sóc jo mateix!” els assegura exultant el mateix cec obert a la llum del dia. Com ha succeït aquest prodigi?: Ell els explica que ha estat un tal Jesús  i li  pregunten: -On és? -No ho sé, els fa. Un comentari a passavolant: Jesús no fa espectacle. És llum, però discreta, no fereix els ulls! Hi era allí d’incògnit i s’ha fet fonedís... Com sempre que pot. No cerca ni necessita notorietat. Busca només el bé pel bé de les persones necessitades...

                                               S’obre un entreacte, insidiós, ara. Apareixen els Fiscals de la Llei. Jesús ha fet, oh pecat!, el seu prodigi en dia de dissabte! Davant la Llei i en nom d’Ella li fan fer declaració al cec: -I tu que en dius d’ell? Contesta l’home amb convicció: -És un profeta! Els fariseus dividits entre ells apel·laran a preguntar-ho als pares del cec: -Certament aquest és el nostre fill i és cec de naixença. Ara bé, què ha passat?, això no ho sabem. Pregunteu-li a ell mateix que ja és prou gran. S’escapoleixen de dir-hi més, ja que els “jueus” (expressió en Joan, plena de sentit: són per a ell amb aquesta denominació, els caps del poble, tots) “ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies”.

                                               Altra vegada, tornen a la càrrega amb el cec mateix. -Diga’ns la veritat, qui t’ho ha fet i com? El jove s’enardeix: “-Apa, una altra vegada? I cau en la trampa de dir-los, oh atreviment: “-És que també us voleu fer seguidors d’ell?”. No podia haver dit res més feridor, despectivament: -Ets tu qui t’has fet seguidor d’ell! I surt per primera vegada, que jo sàpiga, la “postveritat” a casa dels jueus. No se’n surten en l’argumentació, en el fons és una argúcia. “Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res”. I, a més, menyspreu viperí: -Tu que estàs empecatat tot tu des del mateix naixement, tu, ens voldràs alliçonar a nosaltres que som els custodis de la Llei? I l’evangelista ho deixa com a llest per a sentència: “I el varen excloure de la sinagoga”.

                                               Un altre entreacte se succeeix: Jesús es fa trobadís al que fou cec. I li fa la pregunta definitiva. És hora ja de poder-la fer, després de la complexitat de tot l’entramat de la narració. Com devia comparèixer, d’agraït, davant del seu benefactor; recusat i condemnat pels “jueus”.  -I tu creus en el Fill de l’home? -I qui és perquè hi pugui creure? (Estem entrant al llindar de l’àmbit de la fe explícita, notem-ho): “-Sóc jo mateix”. “-Hi crec, Senyor”, li fa ell regraciant una doble obertura d’ulls. Acaba aquí el catecumenat del cec, a qui Jesús li obre els ulls de la vida i ensems els de la vida de Fe”. Cau de genolls i l’adora. Recordarà per sempre més aquest trasbalsador “encontre” amb Jesús. Li va canviar la vida i sobretot el sentit de la seva vida. Ulls oberts al miracle del mirar a fons i endins: tot és misteri; i ulls oberts a la fe: oberts al misteri del Crist. Recordeu que la Col·lecta ens deia ja a l’inici de tot el caminar quaresmal: “Que les celebracions de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist” o bé a la Col·lecta d’avui: Oh, Déu, vós per mitjà del vostre Fill, reconcilieu meravellosament amb vós el llinatge humà; feu que el poble cristià s’afanyi amb deler i amb una Fe ben animosa a celebrar les festes de Pasqua que s’acosten”. Invitació a no perdre el pas, i, catecúmens tots, a entrellucar el terme de la Fe com a comunió en la mort i la resurrecció de Crist i, en la d’Ell, en tots nosaltres. D’aquí a tres setmanes ens trobem tots a Jerusalem! Déu ho faci: amb fe en la vida i en la vida de Fe.

Diumenge IV de Quaresma, 26 de març del 2017.  Sabadel                                         

Homilia del diumenge 19/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

JESÚS, EVANGELITZADOR I EVANGELI

                                               “La cultura de l’encontre”: He recollit l’envit del papa Francesc en el seu Missatge per a la Quaresma d’enguany quan ens fa un comentari sobre la paràbola dels “pobres Llàtzers i dels Epuloons” –amb dues o, signe de riqueses llargues!-, precisament avui, 16 de març, on a l’evangeli hem meditat aquesta paràbola, i quan preparo l’homilia del diumenge vinent. La síntesi del comentari que ens fa Francesc se centra en aquestes dues expressions: “L’altre com un do” i “la Paraula també com un do”. Els Epulons estan tancats en el seu món i no tenen ulls ni mirada per veure que a les portes de casa seva –“Estranys trucant a la porta” Z. Bauman- hi malviuen Llàtzers a portes tancades, que no són –i ara!- del “seu món”, enclaustrats com estan en les insensibilitats; que no veuen, no són, no existeixen. Hi ha també tot un comentari sobre la incapacitat d’escoltar la paraula de Déu que ve per via dels que la proclamen. “Ja tenen qui els parla”; si sabessin escoltar, sords també a més de cecs”... Al final del seu missatge Francesc fa una crida a fer que augmenti la cultura de l’Encontre. I ara ja ho poso en majúscula, perquè se’ns hi fa present el mateix Jesús que propicia l’encontre amb qui s’atansa; i així el fa subjecte d’evangelització. Ho veurem avui amb claredat en aquest passatge memorable de la Samaritana: en qui, què i com. Deixeu-me recordar allò que enteníem com a finalitat primordial de les celebracions de la santa Quaresma a què ens invitava la col·lecta del primer diumenge “que ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Avui podrem comprovar de primera mà l’experiència de com Jesús en qui es concentra la seva identitat com a Evangeli; i al mateix temps el veurem com a gran Evangelitzador. Jesús en el seu obrar és la clau per entendre què és evangelitzar, qui evangelitza i com ho fa. Fem-ho pas a pas, seguint de prop el relat de Joan. Només –permeteu-me- el petit incís de que al capítol antecedent hi ha un altre exemple de com evangelitzava Jesús amb la conversa, amb l’encontre de nit amb Nicodem. Potser seria bo de fer-la, aquesta lectura, en un altre moment, perquè s’hi donen maneres i formes similars d’evangelització, a partir d’una conversa –encontre- Encontre- com la que comentarem aquí.

                                               Jesús de camí pels encontorns de Sicar, una població samaritana, arriba cansat i es posa a descansar junt al brocal del pou. Quina expressió més humana, plena de ressonàncies bíbliques!, Jesús era un mestre itinerant i aprofitava totes les avinenteses del seu pelegrinar per donar a conèixer el Regne de Déu, aquest Amor que fa fills els qui s’obren al missatge de vida, i de vida d’una altra faisó, més plena, més desbordant, única, allò que en diem “vida eterna”, sense transcendir-ne massa el sentit.

                                               En aquestes, una dona samaritana ve a pouar amb el seu càntir. Jesús “es deixa trobar”, com si de sempre estès esperant aquest “encontre” amb ella. Ja va dir o dirà que deixaria les noranta nou ovelles i sortiria a la recerca de la perduda. D’això en dirà, en un altre context, saber entendre i captar-ne l’oportunitat “dels signes dels temps”.

                                               Jesús desconcerta la dona. Li diu que li doni aigua. Tot és un despropòsit. Ell,  jueu, a ella samaritana. La distància no pot ser més gran, així d’entrada. Però hi ha més, quan Jesús li diu en la no captació de la dona: “Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana aigua. Ets tu que li hauries demanat aigua viva i ell te l’hauria donada”. La dona segueix sense entendre. Parla d’aigua viva i li retorna: D’on la trauries? Jacob ens va donar aquest pou; en begué ell i els seus. Ets més gran tu que el patriarca? Jesús va fent-li veure que es tracta d’una aigua diferent. Els que en beuen d’aquesta aigua tornaran a tenir set, en canvi l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna.  Ella li fa, en el seu no entendre, però ja incitada a mig intuir que allí hi ha una oportunitat nova: “Senyor, doneu-me’n d’aquesta”. Mira pel seu interès. Així no hauré de tornar a treure’n dia, sí, dia també. No sabem què en pensa de tot plegat, però aleshores Jesús li canvia el tema i la fa caure en compte que li endevina el seu “estat” personal... Això ja la posa en camí de pensar que deu ser algun profeta i aleshores troba el fil per seguir a un altre nivell la seva conversa. Hi ha una contrastació, si no una confrontació: vosaltres dieu que és a Jerusalem que s’ha d’’adorar i no aquí a Garitzin, en terra samaritana. Més desconcert encara. Jesús li fa: “És l’hora, i és ara mateix, en què el Pare busca adoradors en esperit i veritat. Fa un tomb l’actitud de la dona i avança la certesa de que “ha de venir el Messies i ell ens ho explicarà tot”. I això condueix Jesús a la manifestació més gran, impensable: “Aquest Messies que espereu sóc jo mateix”. Estupor! Queda en l’ambient de migdia una sentor de revelació, de proximitat, no expressable. Un senzill encontre, de cop i volta, s’ha tornat meravellosament un Encontre. “L’Evangeli” en persona evangelitza! “La Paraula és un do. L’altre és un do”.

                                               Canvi de decorat. Els deixebles es meravellen de que el Mestre parli amb una samaritana, que en aquest moment fuig i els deixa a boca d’escenari a Jesús  i als deixebles. Han anat a comprar queviures i els n’hi ofereixen a Jesús: “Mengeu, Rabí”. Ell els diu, descol·locant-los: “Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu. S’estranyen: “Potser algú li ha portat menjar”. Ell aclareix: “El meu aliment és fer la voluntat de qui m’ha enviat i acomplir la seva obra”. Intueixen potser que els parla a un altre nivell més definitori de la seva persona, de la seva missió, de tota l’obra del Pare. Tot ha esdevingut paràbola. Rebla la proclama: Ell ha sembrat i ells recolliran. Així serà sempre. Caldrà saber qui i on s’ha sembrat antecedentment i ells són enviats a segar, mers sobrevinguts, tot i la feina que faran... Sempre hi ha un que passa davant!

                                               Transició: La dona s’ha fet missatgera dels fets ocorreguts. Van a veure Jesús i sense entrar en la transformació d’ella inviten tota la colla “missionera” amb Jesús en primera persona a passar al poble uns dies; i fou tanta la transformació que es dóna en aquell llogarret, que ja li diuen a la dona que no és per mor de les seves paraules que ells s’han obert a la fe. “Ara ja no creiem (és la gran paraula de tots els finals de cada capítol dels narrats per Joan, l’evangelista) ara ja no creiem només pel que tu deies, nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que és de debò el Salvador del món”. Tot un poble se sent evangelitzat pel mateix Evangeli en persona. Narració insòlita.

                                               Ara és el moment de cercar sembrats i esparsos en els documents de l’Església, del Vaticà II ençà, diria que en una línea de tendència on es va fent mare i solc la necessitat que té l’Església de prendre com a prioritat inalienable el fet  d’ agafar el relleu missioner d’una evangelització a fons i en continuïtat per  ser fidel a la missió portada en primera persona per Jesús, de la qual en queda en l’evangeli d’avui una mostra referencial. Ja ho planteja frontalment Pau VI en la seva exhortació apostòlica “Evangelii nuntiandi” del 1975, i que va tenir una continuació propositiva en la Carta apostòlica “A l’inici del nou mil·lenni” del 2001, on es diu que el programa per al nou mil·lenni serà, d’una manera privilegiada, evangelitzar “a partir de nou de Jesús”, evangeli vivent; i ara renovat pel papa Francesc en l’exhortació apostòlica “La joia de l’evangeli, programa del seu pontificat i que faríem bé de llegir i rellegir per a entrar en aquesta dinàmica eclesial de donar a conèixer les urgències de renovellar i “transmetre el tresor de la fe”. L’acabo de reviure subratllant el que se’n podria dir en paraules de Francesc “Evangelitzadors amb Esperit”. Ho expressa així: “Evangelitzadors en Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant. Per la Pentecosta, l’Esperit fa sortir d’ells mateixos els Apòstols i els transforma en anunciadors de les grandeses de Déu, que cadascú comença a entendre en la seva pròpia llengua. L’Esperit Sant, a més, infon la força per a anunciar la novetat de l’Evangeli amb audàcia (parresia), en veu alta i en qualsevol temps i lloc, fins i tot a contracorrent. Invoquem-lo avui, ben recolzats en la pregària, sense la qual tota acció corre el risc de quedar-se buida i l’anunci finalment manca d’ànima. Jesús vol evangelitzadors que anunciïn la Bona Notícia no sols amb paraules sinó sobretot amb una vida que s’ha transfigurat a la presència de Déu”.  “Com voldria trobar les paraules per a encoratjar una etapa evangelitzadora més fervorosa, alegre, generosa, audaç, plena d’amor fins a la fi i de vida contagiosa!” A nosaltres la paraula!

Diumenge III de Quaresma, 19 de març de 2017.   Sabadell                                               

Homilia del diumenge 12/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

DUES  VESSANTS  DEL  MONT  TABOR

                                               Ja anunciàvem el darrer diumenge que en la nostra cursa quaresmal hauríem de coronar cims ben alts, que donarien emoció sostinguda i corprenent a tot el nostre fatigós “pedalar”. I heus aquí que, sense anar més endavant, som portats al cimal d’una muntanya, el pretès Tabor (atribució del s. IV), on serem testimonis lectors d’una inimaginable experiència –la Trans-figuració de Jesús- de la que en varen ser testimonis oculars els privilegiats  tres deixebles, Pere, Jaume i Joan. Ells tres trenaran unes noves experiències més, ocorregudes a la muntanya de les Oliveres i posteriorment al Gòlgota. Els cims d’aquesta serralada ens donaran successivament horitzons panoràmics. Déu habita a les altures. Jesús tenia el costum d’anar-hi a esplaiar-s’hi amb el Pare, Abbà.

                                               Davant dels ulls esbalaïts dels deixebles, el Mestre s’apareix, de cop i volta, fulgurant, rostre i vestits, en conversa amb Moisès i Elies. Sabrem que parlaven de la propera passió, per la narració complementària que en fa Lluc, precisió necessària per entendre la pregona significació d’aquest fet insòlit.

                                               El Mestre és presentat davant dels interlocutors i dels deixebles com “El meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo”. De seguida albirem a com d’ull comú, abastador: la Manifestació en el moment del Baptisme com un punt singular, sobresortint, en el què Jesús inicia la seva missió; també es veu a més a més la “muntanya” elevada on el Mestre rebat el Temptador i es presenta davant d’ell com a Déu a qui ha d’adorar. Notem que aquesta nova manifestació, la del Tabor, en tot semblant a la del Baptisme, només difereix amb l’afegitó d’haver d’escoltar-lo. El context d’aquesta nova escena ens forneix, a banda i banda del fet narrat, unes precisions que ens faran llum en la significació cabdal de la Transfiguració. Al capítol antecedent de Mateu se’ns narra com a la pregunta de Jesús sobre què diu la gent qui sigui Ell, la resposta de Pere afirmant que “Ell és el Crist, el Messies, el Fill de Déu viu”, a la que en to solemne li respon Jesús: “Benaurat tu, Simon, fill de Jonàs!; perquè això no t’ho ha revelat ningú sinó el meu Pare del cel”. Després de la prohibició de no dir a ningú que ell era el Messies, hi afegirà en escenes seguides, que Ell havia de patir a mans de les autoritats jueves fins a  ser executat i a ressuscitar al tercer dia. Pere, sempre avançant-se als altres, a part li commina: “Lluny de tu aquesta pensada! No t’ha de passar pas això que dius! Jesús li fa una rebufada solemne: Aparta’t de mi, Satanàs! Ets com un escàndol per a mi; el teu pensar no és com el de Déu, sinó com el dels homes”. A continuació Mateu narra  com Jesús, adreçant-se als seus deixebles, en to solemne sentencia: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi, etc... Estem com aquell qui diu a la falda rosts amunt de la muntanya del Tabor i ja s’entreveu a les clares que Jesús no defuig la creu i que manifesta que aquest també ha de ser el camí de futur dels seus deixebles. Plana sobre d’ells ja aquest presagi dels sofriments que suposa seguir la petja del Mestre. Després en baixant de la muntanya Jesús anirà tornant repetidament a la declaració seva de que ha de sofrir mort i que ressuscitarà. L’hauran d’escoltar, atònits, molt a fons per anar assumint que la seva missió, rebuda del Pare, comportarà el misteri de la creu... Ells i deixem-ho dit també nosaltres!

                                               Estem justament a les emportes de l’inici de la Quaresma. Vàrem dir amb la col·lecta del primer diumenge: “Que la Quaresma ens sigui profitosa per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències; i avui, també a la col·lecta, hi hem d’afegir en correlació totes dues que “Vós ens maneu d’escoltar el vostre Fill estimat i ens alimenteu amb la vostra paraula; feu que, purificada la nostra visió interior, fruïm de la contemplació de la vostra glòria”. Estem entrant en els secrets fondals de l’exercici quaresmal: escoltar espiritualment la paraula de Crist, purificar la visió interior i així fruir en contemplació de la glòria anticipada del Crist i també de la nostra.  Aquí farem recolzar el nostre treball quaresmal, més aquí que enlloc...

                                               Recordeu que vàrem invitar-vos a tenir a la vista el document del papa Francesc per tal d’aprofundir en el capítol (num. 160 – 175) sobre una catequesi kerygmàtica que explanarem ara a continuació i hi afegirem també, mistagògica.

Aquestes expressions són decisivament rellevants per portar-nos a un coneixement experiencial del misteri de Jesús. Entrem-hi més a fons: “Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerygma que és el primer anunci de l’evangelització que conté la síntesi vital de l’encontre primer, augural, de Crist en cada persona. Ara és un bon moment per portar a referència allò que diu Francesc a l’inici del seu document “La Joia de l’Evangeli”: “No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que porten al centre de l’Evangeli: “Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. I afegeix. “Només gràcies a aquest trobament –o retrobament- amb l’amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de la referència centrada en el nostre “ego”. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan permetem a Déu que ens dugui més enllà de nosaltres mateixos per a assolir el nostre ésser més veritable”. Això sempre com a premissa. Si la fe es viu així, “tot serà possible”. I ara passem a la reflexió que el papa fa en relació al kerygma: “No s’ha pas de pensar que en la catequesi el kerygma és abandonat a l’encalç d’una formació suposadament més “sòlida”. No hi ha res més sòlid, més profund, més segur, més dens i més savi que aquest anunci. Tota formació cristiana és abans que res l’aprofundiment del kerigma que es va fent carn cada vegada més i millor, que mai no deixa d’il·luminar la tasca catequística, i que permet comprendre adequadament el sentit de qualsevol tema que es desenvolupi en la catequesi. És l’anunci que respon a l’anhel d’infinit que hi ha en tot cor humà. La centralitat del Kerygma demana certes característiques de l’anunci que avui són necessàries a tot arreu: que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa, que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat, que posseeixi unes notes d’alegria, estímul, vitalitat, i una integritat harmoniosa, que no redueixi la predicació a unes poques doctrines a vegades més filosòfiques que evangèliques. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acolliment cordial que no condemna”. Què bo que seria que tornéssim sovint a aquest text!

                                               Pel que fa a l’expressió mistagògica que vol dir obertura als misteris a través d’una pedagogia que inviti a la vivència de la interioritat, de la pregària,  de la Paraula, dels símbols i els sagraments viscuts personalment i comunitària en la fe en el Crist (confiança i compromís). El papa Francesc farà esment bàsicament de dues direccions: “la necessària progressivitat de l’experiència formativa en què intervé tota la comunitat i una renovada valoració dels signes litúrgics”. Lamenta la no massa atenció a la renovació mistagògica encara per a desenvolupar. “El trobament catequístic és un anunci de la Paraula centrada en aquesta, però que sempre necessita una adequada ambientació i una atractiva motivació, l’ús de signes eloqüents, la seva inserció en un ampli procés de creixement i la integració de totes les dimensions de la persona en un camí comunitari d’escolta i de resposta”. Després farà referència a la “via de la bellesa que realci el llaç inseparable entre veritat, bondat i bellesa. El Fill fet home, revelació de la infinita bellesa, és summament amable, i ens atrau cap a ell amb llaços d’amor”.

                                               La quaresma, tota ella, s’hauria de convertir en un catecumenat per a adults, viscut personalment i comunitària en un grup eclesial que hauria de desembocar en la Vigília Pasqual en una proclamació festiva i radiant de la fe i en els compromisos “concrets” de creixement en la vida evangèlica. Caldria promoure aquesta pastoral “imaginativa” en grups parroquials ad hoc o bé permeabilitzant-hi els que ja funcionen, a fi de fer-ne un veritable “moment fort” de la seva fe sempre més aprofundida. Bona ruta. En seguirem parlant en successives represes. Déu  sobre tot!

Diumenge II de quaresma, 12 de març del 2017.  Sabadell                                            

Homilia del diumenge 05/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

“REPENSAR”  LES  NOSTRES  QUARESMES

                                               Benedicció i sortida: Ens posem novament en marxa ara per a fer -en l’argot del ciclisme- uns bons trams de muntanya on haurem d’escalar  esforçadament alguns ports o colls, dels més alterosos de la “Volta” anyal, en el sentit litúrgic, que ens haurà de portar a la “meta” més preuada de la Pasqua, la consecució de la qual donarà ple sentit al “pedalar” nostre de cada dia. Dels qui estem en la cursa de la vida se’ns en diu “viadors”, gent que incessantment i fatigosa fan via vers futurs evangèlics que a la fi posaran noms i cognoms a les nostres biografies.

                                               Abans de posar-nos a peu de camí, invocarem al Déu que a ulls interiors fa via amb nosaltres, a tall dels “encontres” semblants al dels deixebles d’Emmaús. Ara, ja després de desvelat el misteri de la seva companyonia. Encetem “etapa” amb la Col·lecta del primer diumenge de Quaresma: “Déu omnipotent, féu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Demanem al mateix Company que, bo i somrient-nos, ens doni la benedicció de partença. Se’ns posen les seves mans sobre els nostres caps i sentint l’alenada de l’Esperit... Ja estem promptes per a encetar aquesta nova Quaresma.

                                               Tenim ja el full de ruta que anirem desgranant setmana rere setmana i que a la fi ens portarà a una més plena comunió i retrobada amb Ell, per Ell i en Ell, quan la Pasqua ens serà, més que un record i memorial, una nova experiència de conviure amb el Crist, que se’ns mostrarà així, inefablement, com a “camí, veritat i vida”.

                                               Les lectures d’aquest diumenge estan plenes de cairells o aspectes que ens poden envigorir els passos, “bo i refermant els nostres genolls”, i ens portaran a descobrir allò que és determinant respecte al misteri de Jesús. El Gènesi ens permetrà rellegir aquesta vegada més adequadament contextualitzat aquests paràgrafs del document del Vaticà II, que ja no ens resulten nous: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home, era la figura d’aquell qui havia de venir, és a dir, Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home, i li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.

                                               “Ell, la imatge del Déu invisible és també l’home perfecte, que ha retornat als fills d’Adam la semblança divina, malmesa des del primer pecat. En Ell, la naturalesa humana ha estat assumida, però no desfeta, i, per això mateix enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Perquè, Ell mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant a nosaltres en tot, llevat del pecat”. Com m’hi voldria detenir, frase per frase, però no podríem anar més endavant i convé fer-ho per la riquesa de les altres lectures. Només cal al·ludir a la lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma, perquè precisament fa referència explícita a allò que acabem de transcriure del Vaticà II. Allò que fou la caiguda en els fills d’Adam, ara en Crist molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. Aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran  i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist”.

                                               El nucli del que és el misteri del Crist està condensat en el que s’anomena des de sempre el kerygma o primer anunci de l’evangeli “que ha d’ocupar –diu el papa Francesc (en La joia de l’evangeli)- el centre de l’activitat evangelitzadora i de tot intent de renovació eclesial. El kerygma és trinitari. És el foc de l’Esperit que es dóna en forma de llengües i ens fa creure en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció ens revela i ens comunica la misericòrdia infinita del Pare. Dit sintèticament: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”. Quan aquest primer anunci  l’anomenem “primer”, no vol pas dir que estigui al començament i després s’oblida o es reemplaça per altres continguts  que el superen. És el primer en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest que sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres i aquest que hem de tornar a anunciar d’una forma o d’una altra al llarg de la catequesi, en totes les seves etapes  i moments. Per això també “el sacerdot, com l’Església, ha de créixer  en la consciència  de la seva permanent necessitat de ser evangelitzat”.

                                               A propòsit d’aquesta necessitat, àdhuc urgència, vull esmentar una reunió de representants de Parròquies de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge passat, en que vàrem reflexionar sobre un document de la Conferència Episcopal de Catalunya, que es titula “Transmetre el tresor de la fe”, i que anirem comentant durant tota la Quaresma i que respon a aquesta necessitat de fer participants nens, joves i adults d’allò que per a nosaltres és o hauria de ser el dret i deure primers, si volem ser dignes d’anomenar-nos i ser vertaders fills de Déu i sentir-nos-en en primera persona. Tres són els capítols que resseguirem implicant-nos-hi a plena consciència: 1.- Actius en el primer anunci de l’Evangeli. 2.-Iniciar (o reiniciar) a l’experiència cristiana. 3.- Perseverar en el creixement de la vida cristiana. Recomanem la lectura doble: la d’aquest document i de La Joia de l’Evangeli des del número 160 fins al 175.

                                               Dit això és necessari entrar de puntetes en el relat de les temptacions de Jesús que ja ens donaran motius per anar entrant i vigorosament en el misteri de Jesús. Comença l’evangeli d’avui d’una manera molt enigmàtica: És el mateix Esperit qui condueix Jesús al desert, perquè el diable el temptés. Hem de saber que aquest relat ve a continuació del Baptisme de Jesús, on el Pare assenyala Jesús com “al seu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”.  Vàrem dir que amb el Baptisme s’inicià la missió de donar a conèixer el pla de Déu-Pare de portar al seu amor tota la fillada humana, partint primer de les preferències pel Poble amb el què establí diverses aliances que se sumaven i que havien arribat fins a Moïsès quan en el desert va pujar a l’Horeb; i després de romandre-hi també quaranta dies, va propiciar el perdó, malgrat haver temptat al mateix Déu (llegeixi’s el salm 94, entre altres, on se’ns convida: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: “No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren, tot hi haver vist les meves obres.” El desert per a la tradició del poble hebreu era considerat com a lloc de residència del diable i dels esperits malignes. Hi ha en aquest passatge una clara al·lusió a l’Èxode i a Moisès com a legislador i com a -diguem-ne- parallamps de les defeccions del poble, considerades com a temptacions contra el mateix Déu.

                                               Jesús es presenta en aquesta perícopa com a Lluitador i Vencedor de les escomeses del Diable. És difícil saber les motivacions de Mateu, al igual que dels dos altres sinòptics més, que ho narren ben bé als inicis de llurs evangelis. Hem dit i subratllat que és el mateix Esperit, evidentment l’Esperit Sant, que acompanyarà sempre el Mestre durant tota la seva vida i en l’acció missionera, i esdevindrà el paradigma de la vida i missió de cada cristià, deixebles tant de Jesús com de l’Esperit. No sabem el perquè d’aquesta “operació conjunta” d’ambdues persones, però podem intuir-ne alguns besllums dels seus misteris. Joan presenta Jesús com a Lluitador contra el Mal, personificat en Satanàs. La vida, missatge i accions de Jesús prenen configuració cabal com a lluita del Bé contra el mal. En vèncer el pecat i les seves seduccions, la mort queda redimida del mal, agraciant així la humanitat sencera de tots temps i de tots llocs. Ell ens encomana aquesta lluita que l’hem de fer nostra, no només en la nostra persona singular i concreta, sinó com a projecte comú de tots els deixebles, projecte que prendrà el nom de Regne d’amor, i de Justícia contra tota malvestat social, econòmica, cultural i espiritual. Aquesta pàgina desborda les concrecions, que ja es veu que van més enllà de les precisions que són simbòliques, sobretot en les temptacions segona i tercera.

                                               La primera temptació porta l’encuny de provar, temptejar si el que serà un gran Taumaturg posa al seu servei una acció de transformació elemental, un miracle obrat en favor d’una necessitat merament humana, tot i ser demanada en una situació extrema per part de Jesús: els quaranta dies sense menjar... Ressons de l’Èxode. Contrastació amb la demanda “exigent” del poble hebreu afamat i sedejant. Jesús li farà avinent al diable que hi ha coses de més entitat que no pas el mer menjar. Li respon amb les mateixes paraules del Deuteronomi. És clarament una evasiva. No entra directament en la proposta del Temptador. Queda en l’aire un ponderar altres coses que les purament materials, to i ser aquestes necessàries. Jesús sempre obre horitzons...Vegem que mai hi ha nova rèplica per part del temptador.

                                               La segona, sense entrar en la concreció del lloc, aquí sí, s’hi pot veure una càrrega de profunditat contra Jesús com a home. Diu sant Pau en un passatge molt important respecte a la seva condició d’home, que tot i “essent de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.” “Aquest anorreament no comporta que Jesucrist perdi la igualtat amb Déu; ans al contrari, mostra fins on ha arribat el seu amor i la seva generositat (2Co 8, 9)”. No podia contradir-se en aquest capteniment fonamental de la seva persona. La resposta és categòrica: No vol fer com un Deus ex machina, obrant un espectacle; no vol anar contra la seva manera de presentar-se com a humà, guardant gelosament la seva igualtat amb Déu. Aquesta kènosi, =anorreament, donarà la plena fesomia humana de Jesús.

                                               La tercera temptació és la més diabòlica –valgui la redundància de l’expressió- Ja és el paroxisme les pretensions del diable. Fer un bescanvi de tot, de tot l’imaginable, per aconseguir que Jesús l’adori. Increïble! Jesús només ha de dir com a menysteniment: Ves-te’n. T’has atrevit a l’imponderable, a l’aberració fora de mida. Has temptat al mateix Déu, en la persona del Fill de l’home. “Adora el Senyor el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol”.

                                               En aquesta meravellosa pàgina es fa la manifestació més profunda del misteri del Crist. És com si fes el mateix del què féu per part del Pare en el baptisme, i ara és el mateix Crist que en les seves respostes dóna la mesura del què és: Déu i Home vertaders.

                                               No em queden ni ganes de parlar de les nostres petites-grans temptacions, restant meravellats i corpresos de com Jesús desemmascara el que és la Mentida, per definició. Encara, i potser més que en començar, un es queda perplex i es pregunta pel significat pregon d’aquestes escenes als inicis de la missió evangèlica del Mestre... Preguntes o millor silenci.

Diumenge I de Quaresma, 5 de març del 2017.  Sabadell