Homilia del diumenge 05/03/2017 del P. Josep Mª Balcells

“REPENSAR”  LES  NOSTRES  QUARESMES

                                               Benedicció i sortida: Ens posem novament en marxa ara per a fer -en l’argot del ciclisme- uns bons trams de muntanya on haurem d’escalar  esforçadament alguns ports o colls, dels més alterosos de la “Volta” anyal, en el sentit litúrgic, que ens haurà de portar a la “meta” més preuada de la Pasqua, la consecució de la qual donarà ple sentit al “pedalar” nostre de cada dia. Dels qui estem en la cursa de la vida se’ns en diu “viadors”, gent que incessantment i fatigosa fan via vers futurs evangèlics que a la fi posaran noms i cognoms a les nostres biografies.

                                               Abans de posar-nos a peu de camí, invocarem al Déu que a ulls interiors fa via amb nosaltres, a tall dels “encontres” semblants al dels deixebles d’Emmaús. Ara, ja després de desvelat el misteri de la seva companyonia. Encetem “etapa” amb la Col·lecta del primer diumenge de Quaresma: “Déu omnipotent, féu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure’l d’acord amb les seves exigències”. Demanem al mateix Company que, bo i somrient-nos, ens doni la benedicció de partença. Se’ns posen les seves mans sobre els nostres caps i sentint l’alenada de l’Esperit... Ja estem promptes per a encetar aquesta nova Quaresma.

                                               Tenim ja el full de ruta que anirem desgranant setmana rere setmana i que a la fi ens portarà a una més plena comunió i retrobada amb Ell, per Ell i en Ell, quan la Pasqua ens serà, més que un record i memorial, una nova experiència de conviure amb el Crist, que se’ns mostrarà així, inefablement, com a “camí, veritat i vida”.

                                               Les lectures d’aquest diumenge estan plenes de cairells o aspectes que ens poden envigorir els passos, “bo i refermant els nostres genolls”, i ens portaran a descobrir allò que és determinant respecte al misteri de Jesús. El Gènesi ens permetrà rellegir aquesta vegada més adequadament contextualitzat aquests paràgrafs del document del Vaticà II, que ja no ens resulten nous: “En realitat, el misteri de l’home només s’aclareix bé en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home, era la figura d’aquell qui havia de venir, és a dir, Crist Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al mateix home, i li obre la seva sublim vocació. Per tant, no és gens estrany que totes aquestes veritats trobin en Crist la seva font i la seva culminació”.

                                               “Ell, la imatge del Déu invisible és també l’home perfecte, que ha retornat als fills d’Adam la semblança divina, malmesa des del primer pecat. En Ell, la naturalesa humana ha estat assumida, però no desfeta, i, per això mateix enlairada, a favor nostre, a una sublim dignitat. Perquè, Ell mateix, Fill de Déu, per la seva encarnació s’ha unit en certa manera amb tot altre home. Va treballar amb mans humanes, va pensar amb intel·ligència d’home, va actuar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home. Nascut de la Verge Maria, es va fer veritablement un de nosaltres, semblant a nosaltres en tot, llevat del pecat”. Com m’hi voldria detenir, frase per frase, però no podríem anar més endavant i convé fer-ho per la riquesa de les altres lectures. Només cal al·ludir a la lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma, perquè precisament fa referència explícita a allò que acabem de transcriure del Vaticà II. Allò que fou la caiguda en els fills d’Adam, ara en Crist molt més ha abundat la gràcia de Déu i el do generós s’ha estès a tants per la gràcia d’un sol home, Jesucrist. Aquesta sobreabundància de gràcia i el do generós que els fa justos viuran  i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist”.

                                               El nucli del que és el misteri del Crist està condensat en el que s’anomena des de sempre el kerygma o primer anunci de l’evangeli “que ha d’ocupar –diu el papa Francesc (en La joia de l’evangeli)- el centre de l’activitat evangelitzadora i de tot intent de renovació eclesial. El kerygma és trinitari. És el foc de l’Esperit que es dóna en forma de llengües i ens fa creure en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció ens revela i ens comunica la misericòrdia infinita del Pare. Dit sintèticament: “Jesucrist t’estima, va donar la vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-te, per alliberar-te”. Quan aquest primer anunci  l’anomenem “primer”, no vol pas dir que estigui al començament i després s’oblida o es reemplaça per altres continguts  que el superen. És el primer en un sentit qualitatiu, perquè és l’anunci principal, aquest que sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres i aquest que hem de tornar a anunciar d’una forma o d’una altra al llarg de la catequesi, en totes les seves etapes  i moments. Per això també “el sacerdot, com l’Església, ha de créixer  en la consciència  de la seva permanent necessitat de ser evangelitzat”.

                                               A propòsit d’aquesta necessitat, àdhuc urgència, vull esmentar una reunió de representants de Parròquies de Sabadell, que va tenir lloc el diumenge passat, en que vàrem reflexionar sobre un document de la Conferència Episcopal de Catalunya, que es titula “Transmetre el tresor de la fe”, i que anirem comentant durant tota la Quaresma i que respon a aquesta necessitat de fer participants nens, joves i adults d’allò que per a nosaltres és o hauria de ser el dret i deure primers, si volem ser dignes d’anomenar-nos i ser vertaders fills de Déu i sentir-nos-en en primera persona. Tres són els capítols que resseguirem implicant-nos-hi a plena consciència: 1.- Actius en el primer anunci de l’Evangeli. 2.-Iniciar (o reiniciar) a l’experiència cristiana. 3.- Perseverar en el creixement de la vida cristiana. Recomanem la lectura doble: la d’aquest document i de La Joia de l’Evangeli des del número 160 fins al 175.

                                               Dit això és necessari entrar de puntetes en el relat de les temptacions de Jesús que ja ens donaran motius per anar entrant i vigorosament en el misteri de Jesús. Comença l’evangeli d’avui d’una manera molt enigmàtica: És el mateix Esperit qui condueix Jesús al desert, perquè el diable el temptés. Hem de saber que aquest relat ve a continuació del Baptisme de Jesús, on el Pare assenyala Jesús com “al seu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”.  Vàrem dir que amb el Baptisme s’inicià la missió de donar a conèixer el pla de Déu-Pare de portar al seu amor tota la fillada humana, partint primer de les preferències pel Poble amb el què establí diverses aliances que se sumaven i que havien arribat fins a Moïsès quan en el desert va pujar a l’Horeb; i després de romandre-hi també quaranta dies, va propiciar el perdó, malgrat haver temptat al mateix Déu (llegeixi’s el salm 94, entre altres, on se’ns convida: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: “No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares i em temptaren, tot hi haver vist les meves obres.” El desert per a la tradició del poble hebreu era considerat com a lloc de residència del diable i dels esperits malignes. Hi ha en aquest passatge una clara al·lusió a l’Èxode i a Moisès com a legislador i com a -diguem-ne- parallamps de les defeccions del poble, considerades com a temptacions contra el mateix Déu.

                                               Jesús es presenta en aquesta perícopa com a Lluitador i Vencedor de les escomeses del Diable. És difícil saber les motivacions de Mateu, al igual que dels dos altres sinòptics més, que ho narren ben bé als inicis de llurs evangelis. Hem dit i subratllat que és el mateix Esperit, evidentment l’Esperit Sant, que acompanyarà sempre el Mestre durant tota la seva vida i en l’acció missionera, i esdevindrà el paradigma de la vida i missió de cada cristià, deixebles tant de Jesús com de l’Esperit. No sabem el perquè d’aquesta “operació conjunta” d’ambdues persones, però podem intuir-ne alguns besllums dels seus misteris. Joan presenta Jesús com a Lluitador contra el Mal, personificat en Satanàs. La vida, missatge i accions de Jesús prenen configuració cabal com a lluita del Bé contra el mal. En vèncer el pecat i les seves seduccions, la mort queda redimida del mal, agraciant així la humanitat sencera de tots temps i de tots llocs. Ell ens encomana aquesta lluita que l’hem de fer nostra, no només en la nostra persona singular i concreta, sinó com a projecte comú de tots els deixebles, projecte que prendrà el nom de Regne d’amor, i de Justícia contra tota malvestat social, econòmica, cultural i espiritual. Aquesta pàgina desborda les concrecions, que ja es veu que van més enllà de les precisions que són simbòliques, sobretot en les temptacions segona i tercera.

                                               La primera temptació porta l’encuny de provar, temptejar si el que serà un gran Taumaturg posa al seu servei una acció de transformació elemental, un miracle obrat en favor d’una necessitat merament humana, tot i ser demanada en una situació extrema per part de Jesús: els quaranta dies sense menjar... Ressons de l’Èxode. Contrastació amb la demanda “exigent” del poble hebreu afamat i sedejant. Jesús li farà avinent al diable que hi ha coses de més entitat que no pas el mer menjar. Li respon amb les mateixes paraules del Deuteronomi. És clarament una evasiva. No entra directament en la proposta del Temptador. Queda en l’aire un ponderar altres coses que les purament materials, to i ser aquestes necessàries. Jesús sempre obre horitzons...Vegem que mai hi ha nova rèplica per part del temptador.

                                               La segona, sense entrar en la concreció del lloc, aquí sí, s’hi pot veure una càrrega de profunditat contra Jesús com a home. Diu sant Pau en un passatge molt important respecte a la seva condició d’home, que tot i “essent de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.” “Aquest anorreament no comporta que Jesucrist perdi la igualtat amb Déu; ans al contrari, mostra fins on ha arribat el seu amor i la seva generositat (2Co 8, 9)”. No podia contradir-se en aquest capteniment fonamental de la seva persona. La resposta és categòrica: No vol fer com un Deus ex machina, obrant un espectacle; no vol anar contra la seva manera de presentar-se com a humà, guardant gelosament la seva igualtat amb Déu. Aquesta kènosi, =anorreament, donarà la plena fesomia humana de Jesús.

                                               La tercera temptació és la més diabòlica –valgui la redundància de l’expressió- Ja és el paroxisme les pretensions del diable. Fer un bescanvi de tot, de tot l’imaginable, per aconseguir que Jesús l’adori. Increïble! Jesús només ha de dir com a menysteniment: Ves-te’n. T’has atrevit a l’imponderable, a l’aberració fora de mida. Has temptat al mateix Déu, en la persona del Fill de l’home. “Adora el Senyor el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol”.

                                               En aquesta meravellosa pàgina es fa la manifestació més profunda del misteri del Crist. És com si fes el mateix del què féu per part del Pare en el baptisme, i ara és el mateix Crist que en les seves respostes dóna la mesura del què és: Déu i Home vertaders.

                                               No em queden ni ganes de parlar de les nostres petites-grans temptacions, restant meravellats i corpresos de com Jesús desemmascara el que és la Mentida, per definició. Encara, i potser més que en començar, un es queda perplex i es pregunta pel significat pregon d’aquestes escenes als inicis de la missió evangèlica del Mestre... Preguntes o millor silenci.

Diumenge I de Quaresma, 5 de març del 2017.  Sabadell