divendres, 24 de febrer del 2017

Homilia del diumenge 26/02/2017 del P. Josep Mª Balcells

EN  DÉU,  TOT;  FORA… JA EM DIREU!

                                               Ens trobem en aquesta setmana que fa de mig pont abans d’entrar en unes arcades magnífiques, successives, que formen com un aqüeducte, que ens  portarà fins a la Pasqua, que és el cimal de tot l’any litúrgic. Són les setmanes de Quaresma que, per mor de fer rodons els quaranta dies, amb l’anomalia de no anar de diumenge en diumenge, s’han de començar a mitja setmana amb el Dimecres de Cendra. Sigui com sigui, aquest diumenge VIIIè de durant l’any és com un rabeig “remanso” del Sermó de la Muntanya que, a més de ser un bon descans, ens donarà les millors motivacions per re-emprendre la marxa amb més vigoria i delers. Interval per fer i refer forces, mai d’una manera tan apropiada, perquè la textura de la Paraula de Déu d’avui ens portarà a allò que el salm 22, de tots conegut, ens dirà al cor: “El Senyor és el meu pastor, no em manca res; em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua i allí en retorna... (¿Us puc demanar que llegiu tots els textos de la missa, si es pot fer al camp o al jardí, molt millor? I després torneu al salm 22, endemés del propi de la celebració d’avui, el 61: “Només en vós reposa la meva ànima”. Vegi’s que he posat, a posta, celebració, perquè avui tot concita a una contemplació integral –natura i cor-; tot lliga amorosament... Quina delícia poder sentir al fons del nostre ésser, poder paladejar les menges delicades, que són les lectures, una rere l’altra, totes. Posem-nos còmodes i prestem una fonda –fondíssima- atenció a allò que suaument suscitarà l’Esperit; sense el qual perd tota l’essència poètica i cordial aquesta “parada de taula” (vegeu que segueix encara vibrant el fil remorós, com un oreig, del salm 22: “Davant meu pareu taula vós mateix.) Deixo per a vosaltres l’alenada d’Esperit que ve, la veig venir com a sentor primaveral...; allò de “M’heu ungit el cap amb perfums” que podeu flairar a les dues primeres lectures. Entreteniu-vos-hi, no correu, seria una des-atenció a l’Esperit! Pau parla de l’Esperit, com si fos una beguda: “ompliu a vessar la meva copa”.

                                               Ara, anem a l’evangeli que té dues parts clarament diferenciades, totes elles d’una vigoria forta i ensems d’una suavitat que no deixarà d’enamorar-vos; sí, sí, d’en-amorar-vos. Estem al rovell de l’ou de l’Evangeli: Déu, sobre tot. I endemés descobrir que l’evangeli foragita tot neguit (ai, tan ben escrit i dit per a nosaltres, precisament, aprenents d’un viure des-viscut, amb presses i amb allò que en diem estrés i des-esma; cadascú que ho ponderi en si mateix!); ben a l’inrevés del què ens diu aquest sant Pau, que ni jutja ningú, ni tampoc ell mateix (“el meu jutge és el Senyor”; estem sempre en les millors mans: “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit?”

                                               En contrastació amb la pedra d’ensopec de tot el que podem llegir de més categòric en l’evangeli, amb una roent alternativa: o Déu o no res. I el  no-res el tenim ben viu i rampant avui dia: o Déu o Mammon, el déu idolàtric, el déu falsari dels diners o riqueses, d’aquest déu que sempre demana més i més, i que angunieja a qui l’adora, i no deixa viure amb l’ansietat d’anar avant i amunt sense mirar qui trepitja, a qui escup (ai, perdó!). Avui, ho entenem molt i molt bé, perquè ho omplen tot, aquests idòlatres: diaris, teles, revistes del cor. Ai, Déu dels déus i com ens deixem ensarronar! Qui té, desitja més; la paraula que se li escau és: “deleja més”. El diner fa perdre el cap i el cor. Qui no té, desgraciadament, també desitja! En el pecat hi ha la penitència. No podem servir, ho diu per ben dues vegades. Però, entremig, se li escapa la paraula clau: estima l’un o l’altre. Quina paraula més gruixuda, no? Buda i Crist, tant se val les precedències, tots dos es donen la mà en dir que el desig  mata: diners o riqueses; i desassossec, sempre al final del cul-de-sac que és la vida, quan és posada al servei i estima idolàtrica del “posseir”. Qui té, fameja de posseir; quedarà envescat en la mateixa possessió. Un mal viure, un mal viure! Desposseït d’ell mateix, en les seves aparents possessions; ho enteneu? És la paradoxa punyent que comporta el “servir i estimar” la riquesa, com a última aspiració de la llibertat... Recordeu: “Tenir o ser” del vell Fromm.  D’ahir, d’avui i de sempre.

                                               Respirem fondo..., estem entrant a les antípodes del que hem dit fins ara. L’evangeli segueix, sense punt i a part: “No us inquieteu per la vostra vida” Si sou servidors i amants del Déu veritable, no us feu mala sang, deixeu que la vida us desveli i us porti el seu secret amagat. No ambicioneu, aquieteu els vostres cors. (Ara, faig un parèntesi dolorós en record dels pobres emigrants; no hi barregeu Déu, per favor; que tots tenim les mans tacades, més o menys, en aquesta vergonya dels segles. Doneu i se us donarà. Ara n’és ben bé l’hora...; però no puc parar, encara que en tinc les ganes...) No us capfiqueu en què menjarem, en què beurem, en què ens vestirem: Gastronomia, Enoteca, Festilades de fashion. Hem tornat al principi: o a Déu o a allò que suposa tenir i ostentar diners; i gastar-los luxosament–ho dic més enllà de polèmiques i sense mitges paraules: el consumisme-; sí, el menjar i beure amb els ulls, el remenar-se amb l’últim crit de la marca que toca. Apa, no vull rabejar-m’hi més en aquest món tan idolàtric, com el descrit més amunt. Ja paro...

                                               Ara, a continuació, encetarem una de les pàgines més poètiques que conté l’evangeli.  Atenció: no a tothom li és permès d’entrar en el temple de la natura, feta poesia! Hi ha ulls i cors que no veuen, que no saben “de un entender no entendiendo toda ciencia trascendiendo”. Mireu, ho repetirà posant dues “estrofes” d’un Cant a la Natura: l’ocellada, i la flora. És un cant a Déu que hi crea i s’hi recrea. Dirà “el pare celestial”, i quin ressò no s’hi sent! Escolteu el vostre cor, tot recitant-vos, a fil de veu, les estrofes, pausadament; quedeu-vos-hi tot el temps que vulgueu. La poesia té la lentitud de les coses de més endins... Allí no hi ha neguit, ni ansietats, ni pressa alguna, les visions, les contemplacions que s’hi experimenten, són plàcides, amorosides, eternes, aniria a dir...

                                               Després, venim nosaltres en el pensament de Crist: Desfà la possible diferència no fronterera del pas de la poètica a la “mística”, perquè això que hi diu el Déu amorós que és Jesús, pertany a les transcendències de la vida evangèlica: “I no valeu més vosaltres que tot: natura, ocells, lliris, la primavera encesa de colors i perfums? Per tant, en conclusió: “Com no ho farà encara més amb (i per a) vosaltres, gent de poca fe?

                                               No us neguitegeu pensant què menjareu, o què beureu o com us vestireu. Atenció: “Anar darrere de tot això, és propi dels pagans. No trobeu que és fort el què diu el Senyor? Ho és per la nostra migrada fe. Si en tinguéssim un xic més, ens confortaria el que diu el Senyor a continuació: “El vostre PARE celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Ell és pre-vident, pro-vident, pro-vedient (de proveïdor). És només qüestió de confiança (ja ho hem dit fa poc al salm responsorial 36: “Només en Ell reposo”. “Encomana al Senyor els teus camins, confia en Ell, deixa’l fer”. Fiats, confiats... Descans!

                                               Però encara no s’ha acabat, a Déu gràcies: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu...” (Ja vam dir que el Regne és el mateix Jesús i només Jesús) I afegeix com era de preveure: “...”I ser justos tal com Ell vol” (aquí tornem a llegir altra vegada. “Qui de vosaltres es capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida? La fe és do, “no obra de les nostres mans”, que diu el salm. El seu voler, volent nosaltres, actua!

                                               “I tot el que necessiteu el Pare del cel us ho donarà de més a més”. Amb aquesta confiança i  en la convicció de que nosaltres només som uns servidors de Crist, administradors del que Déu s’ha proposat, (ho sabem això que Ell ens proposa?), i de que dels administradors l’únic que n’esperem és que siguin fidels”, “només en Déu reposa la meva ànima, d’Ell em ve la salvació. Només Ell és la Roca que em salva”.

                                               No puc acabar, perquè m’hi trobo tan bé llegint., que no acabaria mai; no puc posar punt final. Amb tot, ja fa temps que d’això n’estic cert: “No us neguitegeu, doncs... (aquest doncs té gust de delectança, de seguretat i de compromís), “no us neguitegeu pensant en el demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”. Per què afegir-hi res de res? Queda excel·lentment rodó! N’est-pas? Aquí posa fi final amb un “pianissimo” La Simfonia de l’Evangeli Retro
Diumenge VIIIè de durant l’any, 26 de febrer del 2017.  Sabadell