AMB LA
SAVIESA QUE NOMÉS
DÓNA L’ESPERIT
Seguim,
més a fons, en la que és la saviesa pròpia de l’evangeli, continguda en el
“Sermó de la Muntanya”. Ho anirem desgranat encara durant tres setmanes més.
Tot ho anirem deixatant amb una continuïtat temàtica que en vàrem dir: La simfonia de l’evangeli retrobat (3). Retrobat
–noteu el qualificatiu- perquè l’evangeli no és tan sols una moral merament
humana, sinó que, vista des de Jesús i del seu missatge renovador, és nogensmenys
que una “espiritualitat”, una manera
nova i rica de transcendències del viure, ben diferent dels nostres “usos i
costums” i dels nostres minimalismes que, en gran part, han “diluït” les
propostes originals dels principis i intencions del Mestre; que l’han derivat
en quelcom eixorc, sense ànima, que naturalment no acaba d’entusiasmar-nos a un bon gruix dels que ens agradaria de ser i de
dir-nos cristians. No és això nostre, no! La “marca evangeli” té les seves
exigències i provocacions pròpies, i convé no malbaratar-la, fent-la de poc, d’escàs
preu, en els que voldrien –de si mateixos- una “altra cosa”, per dir-ho “a la
casolana”. Tant de bo, també, que nosaltres mateixos, hi fóssim a la llista
dels cristians que voldrien “desgreuges” a Crist i al seu evangeli, per la cara
inexpressiva i sense sabor de savieses, que tants donem! Jesús i l’evangeli o
són saviesa o són insípids, ja ho
vàrem comentar amb la paràbola de la sal que s’ha tornat niciesa. Ho recordem, encara? No sols in-sípida, sinó niciesa!
Poso
-com per “avís de navegants”- el que podria ser el frontispici de les
invitacions que sentim, però, ai! que negligim: “Jo us dic: Si no... sou
més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu
pas al Regne del cel”, fixem-nos que ho diu per ara i aquí, contextuat en les
nostres biografies, que ja és l’hora del
Regne i que no és bo que hi fem becaines, ni que ens donen “llargues” per
al final... O ara o perdem l’ocasió de fer el camí del Regne. Quin és aquest Regne que ens prem i ens
empeny a entendre millor el què ens proposa Jesús personalment i comunitàriament?
“Jo sóc el camí, la veritat i la vida”. Jesús s’identifica amb el Regne! Ell és l’únic
referent total de vida pels cristians, i en creixement, de lluna nova a
lluna plena, se m’acut en metàfora...! També Pau hi posa el seu advertiment
clarificador: “Germans, als qui tenen una
fe prou madura, sí que els ensenyem una saviesa
que no és d’aquest món present, sinó la saviesa enclosa en el pla que Déu s’ha
proposat, perquè sigui la nostra glòria. I en farà la glosa ponderativa i
enaltidora: “cap ull no ha vist mai, ni cap orella no ha sentit, ni el cor de
l’home somniava això que Déu té preparat
per als qui l’estimen”: I dirà al
cloure la segona lectura: “Déu ens ho ha revelat per obra de l’Esperit, ja que
l’Esperit tot ho penetra , fins al més profund de Déu”. “L’Esperit us portarà a
la veritat plena” diu l’evangeli. L’Esperit genera espiritualitat. L’evangeli
és la suprema espiritualitat. És pròpia, és novedosa, va més enllà , més en
profunditat, més transcendent. Del just, al plus; i del plus al millor,
un millor obert, entusiasmant, encisador. Si no ho és: o bé no ho vivim com a
Bona Nova, com a la síntesi del “Déu t’estima i et vol semblant a Ell”, o bé,
tant se val: campana que dringa i timbal que repica. Del tot possible... al no
res. “L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà”.
Començem,
doncs, amb l’expressió dels salms i de Pau: “Deixeu-vos portar per l’Esperit” O
bé, diguem-ho, fet pregària, amb L’oració Col·lecta de la missa d’avui: “Oh
Déu, Vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra
gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.
A
la invitació a la saviesa de l’evangeli que se’ns fa i farà cada dia, nosaltres
exclamarem com a la tornada del salm 118: “Feliços els qui segueixen la llei
del Senyor”. Ara ja sabem que la Llei del Senyor, ara i aquí, és la saviesa
de l’evangeli de Jesús. Llegim aquest salm el més llarg de tots a bíblia
oberta... Només se’ns demana de saber col·laborar, descobrir el flanc més
adient a cadascú i cor obert a l’alè de l’Esperit que ens fa “veure” i “viure”
la saviesa evangèlica. Ara, doncs,
entrarem en la finesse d’esprit, que ho
és de l’Esperit. No tinguem por que la gràcia, que ens invita a saviesa,
també i sempre ens capacita per portar-ho endavant. (això últim és motivadora
Paraula de Déu).
L’esquema de la perícopa d’avui
és la que desgranarem en síntesi:
1.-
No he vingut a substituir la Llei de Moisès, sinó a donar-li profunditat,
completesa (saviesa evangèlica) Diu un preclar comentarista nostrat (I. Gomà):
“L’actitud essencial, “missional” (“que per a això he vingut”) de Jesús en la
seva relació amb la Llei és: actitud positiva, no negativa; de contituïtat,
no de ruptura, de reactivació, no d’abrogació (d’anulació). La “missió”
de Jesús consisteix a donar capacitat de plenitud, de saber llegir entre
línies, de pujar l’escala dels matisos, dels “tocs de l’Esperit”. Si Jesús hagués fet un “borrón y cuenta
nueva”, amb això posaria en entredit la paraula de Déu. Déu no es pot contradir;
ja no seria Déu! En Ell la norma es desborda per tots costats. Roman ella
mateixa, però agafa totes les coloracions possibles, oberta a tota novetat, com
a amagats sentits cada vegada més primfilats (qui tingui oïdes que escolti la
veu de l’Esperit que ens obre a anar més enllà de la lletra). D’això en diem
transcendència i aquesta vol dir misteri i misteri vol dir nova saviesa,
finor... Una humanitat nova; no en dubtem!
2.- L’evangeli sempre
salvaguarda la llibertat i ensems li dóna ales. No traiem sucositat evangèlica
a la Paraula de Déu. No s’ha de buidar de contingut ni de sentit. Tornem
significatives cadascuna de les invitacions. És el mateix Esperit que ens hi
farà pouar les transcendències que s’hi amaguen. Que “l’Esperit sigui la vostra
beguda” i que ens tonifiqui i enlairi a savieses noves, amagades en Déu i en
l’himne improvisat amb l’execució de “la lira de deu cordes” del cor (salm).
Atenció a la possible degradació en les interpretacions xarones i de poc fust
en detriment irresponsable envers Jesús i el seu evangeli, que el tornem
in-sig-ni-fi-cant! Ai, aquest Jesús que anava plenificant tot el que el tocava,
ni que fos només amb la seva ombra i la seva figura... (Sant Joan de la Creu em
crida en l’elogi de la mirada de Jesús, que enamorava: “Y yéndolos mirando,
vestidos los dejó de su hermosura...”) Allò era moral, bellesa tot junt, en
“harmonia”!
3.- Jesús “vingué” a
donar dimensions noves a les coses i a les persones sense perspectives,
estàtiques, no dinàmiques, sobretot vivents, “concretes”, però plenes
dels misteris dels sentits, i que donen sons incomparables. “Per , amb i en
Ell” som partícips de la natura divina. L’amor ho defineix tot. I l’amor quan
és autèntic canta al·leluies!
4.- Jesús, persona i
missatge, és el nou decàleg. Ho proclama, cantant en la intimitat. Va més
enllà del que és correcte; matisa, modula. Encisa quan troba i fa trobar nous
harmònics en el veure i viure concret de cada dia. És una meravella que la
sents dins, molt endins.
5.- Són les invitacions
inesperades a fer de “vasos comunicants” com en un “circuït tancat” que caldeja
les nostres interioritats més sensibles i ens en fa radiants (radiadors!) a
efectes comunicatius a d’altris.
6.- En el Regne del Pare,
que Jesús n’és el portantveu (missatger i missatge a la vegada), “la grandesa
de l’home, diu el mateix comentarista suara indicat, serà proporcional a la
seva fidelitat (ai, paraula prostituïda!) que és connotació
d’espiritualitat, d’amor i confiança a parts iguals) en complir (l’Esperit del
que ens diu ara) la Paraula de Déu”. Ens fa retrobar la nostra vocació humana,
que és única, la divina (Ho afirma clarament el Vaticà II, a més a més, diu, de
tota persona, creient o no).
7.- Els camins del Regne
del Pare, que es concretitzen en els de Jesús que digué: “Jo sóc el camí, la
veritat i la vida” són els de la interioritat que només són accessibles a Déu,
que allí cura, agracia i d’humans ens fa esdevenir divins a impulsos, als que corresponem...
8.- Cada dia abocats al brocal del misteri,
escoltant les palpitacions de Déu, -és un dir- en les nostres pròpies
palpitacions...
9.- Tots a la recerca de
la profunditat de tot, de tots, de tota cosa, de Jesús, del seu Pare. Tot és el
gran misteri del creat i del Creador.
10.- Cadascú prendrà nota de fins on
ens inviten personalment els matisos evangèlics. Utopia? Sí i no: tendències,
camins oberts d’horitzons, gradualitat -que diu el papa Francesc-;
després d’un pas en ve un altre. L’escala se la puja graó a graó i si convé
fent un descanset al replà, que per això els hi han posat. Sense ser
perfeccionistes; això sí omplint d’Esperit el fet –eina i feina- de cada
moment, amb responsabilitat evangèlica i deixant lliure el vol de l’Esperit...
11.- “Se us ha dit, Jo
us dic...”. L’evangeli pot retrobar-se.
12.- Diumenge vinent més
“acords” simfònics: Què bé que ressona un evangeli senzill i profund, tal com
ens invita a viure’l el nostre Mestre, el que amb bons alumnes “crea escola”
Diumenge
VIè. de durant l’any, 12 de febrer del 2017.
Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada