dissabte, 29 d’octubre del 2022

Homilia del diumenge 30/10/2022

                                              AMARATS  DE  VIDA

                                               Avui tota l’Eucaristia dominical en tots els seus texts traspua vida. Els he anat subratllant i m’he meravellat que tota ella era un cant a la vida i no me n’he pogut desfer –no ho he pretès, ni somiar-ho! només faltaria!- de la frase tan catalana tota ella amorosida de vida. M’ha guanyat el cor i l’he posada com a capçalera de les meves reflexions. Llegeixo en el diccionari de l’IEC: amarar: “mullar (una cosa) de manera que el líquid el penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid”. O bé en una segona entrada:  “Un afecte, una idea, etc., penetrar l’ànim (d’algú)”. El diccionari en definir els conceptes és eixut, diríem que no té ànima. Aquesta la hi posaré jo ben bé tota!. Fem les equivalències: el líquid per vida i allò amarat per cadascú de nosaltres. Posem un xic d’imaginació i gaudirem de les excel·lències d’aquesta expressió. Nosaltres, gloriosament macerats per la vida que ens immergeix per totes bandes, ablanits, amorosits, vivificats per ella, beneïda vida!

                                               Anem ara a les lectures i als subratllats. Ja la primera lectura i que, a més, és del llibre de la saviesa, hi trobo: “Vós estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho. ¿Com persistiria si Vós no ho volguéssiu?  ¿Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I Vós, Senyor, estimeu la vida. Tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present a tots”. Això té plena correspondència amb aquest “absolut de Déu” que llegim en el salm: “El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ha creat”. No podem llegir-pregar res del que proclamarem en el salm sense sentir vivíssimament que tot i tots estem “amarats de vida”,

                                               Passem ara a la lectura de la segona carta de Pau als tessalonicencs: Estem –mireu a la cita 2Te 1, 11s- És del començament: tot emmarcat en una pregària de Pau per tal que el nostre Déu us (ens) faci dignes de la vocació cristiana que suposa que és un afegir al do de la vida com a creatures que som de Déu, la sobreabundància de vida que Jesús sempre en dirà la vida eterna. Que no fa referència només a la continuïtat, sinó al doll de la vida participada de la mateixa vida de Déu, que és qualificat sempre a les escriptures com a Déu Vivent i, a més, Dador de Vida, ara ja excelsa que és de regeneració (el tornar a néixer que astorava Nicodem) i no res menys que  amb aquesta declaració que és de bogeria (!): “A mi m’ha enviat el Pare que viu i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a Mi viuran gràcies a Mi. Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre”. “Estimats meus, estimeu-vos els uns als altres., perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre, quan ha enviat al món el seu Fill únic, perquè visquem gràcies a Ell”. Tots els escrits sucosos de Joan són les aigües fontals de la vida de Déu participada, que ens macera i ens fa ser i sentir una filiació adoptiva!: “A tots els qui l’han rebut (acollit), als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu; nascuts de Déu mateix”. Si hi afegim a Joan el mateix Pau encara reblarà aquesta infusió de vida divina quan proclamarà que “per a mi viure és Crist”.

                                               Passem a l’aclamació que introdueix i sintetitza temàticament l’Evangeli, que una vegada més ens la brinda Joan 3, 16: “Déu estima (en present!) tant el món, que ha donat el seu Fill únic: tots els qui creuen en Ell tenen (en present!) vida eterna”. A més, perdurable, que proclamem en el Credo usual. Ja Pau ens ha dit que no ens neguitegem per quan s’esdevindrà la parusia o el “dia del Senyor” és a dir: El Retorn de Jesús ressuscitat i glorificat pel Pare. Sempre n’hem d’estar en preparació, àdhuc expectació: “I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests ulls humans,/ obriu-me’n, Senyor, uns de més grans/ per contemplar la vostra Faç immensa./ Sia’m la mort una Major Naixença!

                                               I entrem amb un cor ben amarat de vida en l’esdeveniment (no se’l pot qualificar de menys!) de les vivències de la conversió fulgurant de Zaqueu. Vol veure Jesús, no té més opció que emparrar-se a un arbre i així no perdre’s el més que espectacle d’una gernació entusiasmada degut a la curació del cec de naixement que s’havia produït moments abans. Zaqueu anava “tocat” i no cedeix a la fila que hi feia “enfilat” un cap de cobradors d’impostos! I succeeix l’impensable. Jesús se’l mira amb una mirada vivificadora i li diu Zaqueu baixa que avui em vull hostatjar a casa teva! Tothom sap què significa això. Hi haurà banquet. Una vegada més els fariseus fan de contrabaix: Com hi ha món!, que no sap que Zaqueu és un notori escanyapobres? Zaqueu, ho viu d’una manera diametralment oposada. Quin daltabaix! Dret, en senyal de declaració solemne: “Dono la meitat dels meus béns i restitueixo als defraudats quatre vegades més... Jesús diu: “Avui s’ha salvat aquesta casa”, vol dir que ateny la salvació a tota la seva família. I davant de les murmuracions dels fariseus Jesús afegeix: “Aquest home també és un fill d’Abraham”. Blasfèmia!: ha restituït Zaqueu i família al ver poble d’Israel. I acaba l’escena amb una afirmació de vida i de vida plena: -“El Fill de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut. “Buscar”: quina paradoxa!: Zaqueu busca Jesús i es veu buscat per Jesús a tots els efectes: tot un doll de vida i de vida divina posa en immersió sostinguda la persona de Zaqueu; la canvia des de dins, totalment. Ha estat un veritable “rapte consentit” i mil vegades volgut! Cas semblant al de l’episodi d’un altre cobrador d’impostos, Leví. A qui intempestivament li diu: “vine, segueix-me! Què menys podem esperar d’un  Zaqueu que experimenta una vida nova, perceptible per la seva cessió de béns, signe preclar en l’evangeli de tots els temps. Rendició total! Vida plena: “Per Jesús ens ve la vida. Exultem, germans!”

                                               Ara només ens cal enllaçar tants fils de vida com n’hem besllumat al pas d’aquesta litúrgia que ha quallat en una arborescència de vida, de vida que és com el riu que predigué Ezequiel 47, 1s: “A banda i banda creixeran tota mena d’arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran  una collita nova, perquè l’aigua que els rega neix del santuari. Els fruits serviran d’aliment, i les seves fulles seran un remei”.  Aquest riu és l’Esperit que ens és vida plena a vessar, A-ma-rats de vida! És? Amics!  Siguem-ne ben conscients i agraïts. 

P. Josep Mª Balcells. 

Diumenge XXXI de durant l’any, 30 d’octubre del 2022.  Sabadell

diumenge, 23 d’octubre del 2022

Homilia del diumenge 23/10/2022

                                                    GOSEM  DIR...

                                               Abans de resar el parenostre en la breu monició hi anteposem GOSEM DIR (ens atrevim, respectuosament, a dir). Aquesta hauria de ser la nostra actitud basilar en posar-nos a pregar. Dirigir-nos a Déu no deixa de ser una audàcia, perquè no podem oblidar mai que ens relacionem amb Déu que és “el tot Altre” en el sentit pregon de distància, d’excelsitud, de dissimilitud. Mirar Déu en la seva sublimitat suposa -en conseqüència i per contraposició- mirar-nos a nosaltres mateixos i en actitud de reconeixement de la nostra poca cosa, sabent-nos una més de les innúmeres creatures sortides de les divines mans creadores. I no tant perquè ens reconeixem pecadors -això a més- sinó perquè Déu és el que es va definir ja a l’alba del poble d’Israel davant de Moisès en l’epifania de l’esbarzer incandescent, donant-se el nom de “Soc el que soc”. I jo i tu i nosaltres som els que gairebé “no som”, efímers, o som per gràcia i bondat seva  en donar-nos el ser i la vida que tenim i el que som... Les nostres relacions amb Déu pressuposen tenir altíssima consciència de la seva dignitat –recordeu que les escriptures i en el llenguatge litúrgic parlem de la seva Majestat, l’Inefable, Altíssim- i de la nostra precarietat i de ser i tenir-nos en tan poca cosa...

                                               Dit això, com a preàmbul de tota relació amb Déu, prenc a mans i al cor i llegeixo la Col·lecta de la missa d’avui on em veig enlairat a una possibilitat divina per adopció en raó de les virtuts teologals; i que prego que em siguin augmentades per poder dirigir-me a Déu com un “dignificat” per la seva gràcia que em fa compartir vida de i en l’Esperit, permetent-me de saber que puc tractar a Déu amorosament com a Pare (oh meravella!), sabent-nos fills “entranyats” on la relació ens permet de tractar Déu com a proper, amic -bo i restant de base l’estupefacció i el respecte de sempre, més amunt al·ludits- s’esdevé com una familiaritat corprenedora en estil i missatge. Segueixo l’entramat de la Col·lecta amb un perquè que enllaça la consciència filial amb la petició següent: que perquè “puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”. Déu és sempre qui dona primer i esplèndidament! Aquell que se’ns dona i capgira el sentit profund de les seves promeses. No és això o allò que ens promet i dona, sinó Ell mateix! Com no hauríem d’estimar allò que ens “maneu!”. Estimar l’Amor és la font de tota la moral evangèlica. Mana o demana a tall d’un captaire -què dic Bon Déu? Aquest és el sentit del viure i el conviure signats i empesos en i per l’evangeli. Quan diem que es faci la vostra voluntat, en realitat ens diem que la voluntat divina és que ens esmercem de continu en ares de l’amor. Aquesta hauria de ser la nostra manera de concebre la vida i la moral, com Jesús que deia que fer la voluntat del seu Pare era el seu menjar quotidià. Aquesta simfonia de voluntats i volers divins va escrivint pàgines i més pàgines de l’evangeli nostre de cada dia, això superlativament referit a Jesús, l’estimat i preferit de Déu Pare, i -en aspiració- en nosaltres...De fet ens estintolem, ens aixopluguem sota les seves ales. En Ell som tot.

                                               Quan l’oració-pregària es vesteix d’aquesta gosadia-amor temorenc-respecte no voldria per a res del món que aquesta actitud recuperada, essencial, pogués enterbolir la permanent relació amorosa amb Déu, pregar esdevé un respirar l’alè de l’Esperit, consubstancial; pregar és sobre tot un “deixar-nos prendre” per Vós, oh Déu meu” i fer del viure un gaudir de la vostra amistat “donada” com un regal, fet donació i gràcia reconeguts en acció de gràcies sostingudes, com feia Jesús a l’inici de tota pregària coneguda i estimada. Que ens valguin totes les seves llargues estones de pregària a nit fosca, passades per Jesús, en Comunió Trinitària!

                                               Obertes així aquestes consideracions, què pobres, què envescades de narcisisme, de refiar-nos de nosaltres mateixos i encara més en menyspreu envers els “pecadors” oficiosos, com aquell –vist en llunyania, borrós- que no és pot igualar ni de lluny amb la “bateria de les observances” prescrites i més. Ai, dels perfectes a manera seva, on l’obrar es fa des de la suficiència i el menyspreu dels altres, pobres sense Déu, exclosos pretesament per Déu, com ho són superbiosament per ells que són els que compleixen amb tota la normativa sense deixar-se ni una coma...Tanca la paràbola amb una contundència paradoxal: tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit. Amb Déu sempre ens hi trobarem amb la vigència d’aquest “Gosem dir”, que ens situa en la veritat del que som i del que Ell és.

                                               Canvi de consideracions, amb tot ben lligades amb la suficiència dels que “es tenen per”. A tots els que tenim de cinquanta anys en endavant podríem ser més o menys assimilats als “complidors” (ara aquests els prenc com els “fariseus” que podem ser-hi assimilats), als que ens mantenim en les pràctiques de quan érem menuts. Som dels que no ometen d’anar a Missa, de pregar oracionetes apreses temps enllà. Encallats en les pregàries de petició, sempre aspirant a una acció de favor, els petits miracles de que ens surtin bé els exàmens, que trobem treball, en fi tot enfocat envers nosaltres, que podem un ciri al sant de devoció nostra o comuna. En definitiva auto-referenciats, que estem a punt de mig escoltar les paraules del bon pastor i mestre nostre. En la figura del Rector que oficia per a tot un poble que té migrades mires de “no-creixement”, som la bona gent que presumeix de no ser dels “desertors”, dels que ja no van a missa, que han desertat de les nostres files i dels bancs de l’església. Dels que sabem només d’oïdes les determinacions del Concili Vaticà II. Que no llegim ni el Full dominical, que no hem tingut mai a les nostres mans la Bíblia, que no ens apuntem a cap acció de voluntariat. De ser cristians “per tradició” potser familiar, que estimem i conservem sense alteracions. Ai, que som els últims creients en una societat descreguda. Després de nosaltres el “diluvi”. Germans, germans estem en pecat per omissió, per no haver besllumat que l’Església del demà és la d’avui. Que serem minoria, que serem cristians d’opció, de convenciments referendats. Que a cada credo nosaltres ens sentirem renovats, com si no l’haguéssim proclamat altres vegades. Que posarem el Crist per damunt de tot. Som la generació pont. Ens costarà fer un canvi en la manera de veure i viure. Estem aviciats i això és una rèmora per entendre l’evangeli en la seva novetat. La vertadera “conversió” és no doler-nos dels pecats, sinó fer un “reset” en la forma d’atansar-nos a l’evangeli. Direu que som “complidors”. No ens neguiteja pensant que Déu ens demana molt més del que sostenen les nostres habituds, que ja considerem bones i suficients. Recordeu allò que ens digué  Rahner: “els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”. No ens tragueu de les nostres rutines... Perdoneu.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXX de durant l’any, 23 d’octubre del 2022 .  Sabadell

dissabte, 15 d’octubre del 2022

Homilia del diumenge 16/10/2022

                                   PREGAR  LA  PARAULA  DE  DÉU

                                               Avui els texts de la Missa ens porten diverses icones de la pregària. Ja a la primera lectura se’ns presenta una escena de potentíssima vivesa amb un Moisès plantat i amb els braços oberts  portant la vara de les plagues d’Egipte, des de bon matí, en un turó veient les incidències de l’exèrcit comanat per Josué. En mantenir els braços estesos guanyava el seu exèrcit, mentre que vençut pel cansament els abatia, aleshores eren els amalequites els qui vencien. Els seus ajudants li averen una pedra per poder seure-hi i al final li van haver de sostenir a banda i banda els braços lassos fins a posta de sol. Així va acabar aquesta proesa. Quina figura més suggestiva la de Moisès.

                                               Jesús pren la paràbola de la viuda i el jutge. Ens presenta una viuda que pledeja davant d’un jutge sense consciència que no li vol fer cas. Tanta és la insistència de la viuda que el jutge fastiguejat dels precs dia sí, dia també, per treure-se-la de sobre li resol favorablement el cas en litigi. Cas testimonial de que la insistència en demanar una i altra vegada té èxit. Rubrica la paràbola, ponderant que Déu -tot i fer demora- farà finalment justícia als que li preguen i reclamen ajut amb insistència.

                                               Més encara, a la segona lectura hi ha altres petites icones de pregària. Pau al·ludeix a la mare i a l’àvia de Timoteu que de menut ja li van ensenyar a freqüentar les Escriptures, també li posa l’exemple propi seu; i li recorda que la Paraula de Déu li donarà “la saviesa que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist”. Pau li recomana d’ancorar-se en la predicació de la Paraula per tal d’ensenyar, convèncer, redargüir i educar en el bé, tant si és oportú com si no; anima’ls, com ho fa un bon mestre que sap ensenyar perquè els oients-deixebles  vagin madurant i així es mantinguin “sempre a punt per a tota obra bona”.

                                               No ens perdem l’aclamació que ens invita a posar la Paraula en els nostres cors, sabent que  “és viva i eficaç: arriba a destriar  l’ànima i l’esperit, les articulacions  i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor. En tot el món no hi ha res que Déu no vegi clarament: tot és nu i descobert davant dels seus ulls... Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu, perquè es compadeixi de nosaltres, ens mostri el seu favor i ens concedeixi, quan sigui l’hora , l’ajuda que necessitem”. (Ampliada amb la cita sencera d’Hebreus).                                                    Caldrà aprofitar les invitacions i els eminents exemples icònics dels textos que avui ens fan una fervent súplica-invitació a dues actituds determinants de la nostra més fondal condició de cristians “en actiu” -si m’ho permeteu de dir-ho així en la intimitat- I són: a)- fer de l’esperit de pregària el punt nodal d’una fe en creixença i b)- convertir-nos en assidus lectors-orants de la Bíblia. Tot plegat, per accedir a la maduresa de les virtuts teologals que només es poden garantir, si ens proposem d’aprendre a pregar, fent el pas de la pregària oral a la pregària meditativa i desembocant en els àmbits de la contemplació. Vertadera autopista dels adoradors...

                                               Estem entrant en un tema crucial per accedir a la maduresa de la nostra vida cristiana. Us heu fixat com responem a les preguntes o invitacions que ens fan a l’Eucaristia?  Portem usualment una velocitat que no ens permet dir, entenent el que diem, amb una tonada àtona, sense massa sentiment, per no dir amb rutina, precipitadament. Convindria que tots, sacerdot i nosaltres féssim “representació cultual” i en el nostre dir hi hem d’incloure el to personal i de poble al qual representem. Atenció que no es tracta d’una representació “teatral”, sinó amb veu i to de poble “representat”.

                                               A judicar per persones que són ensenyants de pregària són ben pocs els que hagin superat els estadis de pregària oral. Santa Teresa, la festa de la qual l’hem acabat de celebrar aquest mateix dissabte, ella explica que no va descobrir la pregària meditativa i sobretot la contemplació fins haver superats els quaranta anys, tot i que feia anys que era monja conventual, que precisament prenen el nom per excel·lència de contemplatives. La vida de pregària pren les coordenades de la interiorització de la nostra fe, és a dir de com són les nostres relacions amoroses amb Déu. No es tracta de sentimentalismes, sinó de posar emotivitat en la relació amorosida amb Déu, sobretot en la persona de Jesús, d’aquí que la font de la nostra possible i desitjable relació personal ha d’anar prenent respirs de tendresa i de saber-nos trobar a bones i millors en companyia. relació i diàleg  -amb paraules i sense- quan els silencis estan ungits de mútues presències. Privilegiem les pàgines dels evangelis i les cartes de Pau i de Joan, intentant fer un exercici de lectura comprensiva, tònica. Saber el que llegeixo i intentar comprendre-ho. Que cada paraula tingui la seva identificació; que cada incís o paràgraf es vegi lligant en els antecedent i conseqüències o derivacions. Només així –a vegades havent fet més d’una relectura1- és podrà saber i sentir, assaborir-ne les incidències. Per més bé que llegeixin, si no les he considerat prèviament quedaran llises, si no eixorques tantes vegades. La Paraula sia en les celebracions litúrgiques o bé en la intimitat hem de provar d’atènyer- la; i la seva pregonesa ha de ser viva, fluent, suggeridora i , a més, actuant i eficaç. Si ha d’arribar a les entranyes, les hem de badar, aquestes, ben patents i receptives, car les paraules de Déu ens són adreçades amb amor i han de ser rebudes amb la mateixa intensitat. Un amor mai és lànguid, ha de meravellar i sorprendre!  La Paraula de Déu té virtualitats pròpies. Hi ha un pas que és prioritari i és de raciocini, d’entesa; després l’hem d’escoltar des de la perspectiva de la revelació que serà personal i ha d’escalfar el cor i les entranyes. Obrint camins cal deixar que la unció de l’Esperit en nosaltres hi digui la pròpia paraula, el propi sentiment, la pròpia emotivitat. “Mou, Senyor, mou la meva ànima, oh, mou-la Senyor”.

                                               Sempre serem aprenents de pregar. Si no hi ha el toc l’Esperit Sant de Déu, el més segur és que romandrem  en estadis inferiors i la nostra espiritualitat quedarà així travada i cansada, Ens faltarà l’accés a la interioritat de Déu i nostra. I no tindrem accés a la unció de l’Esperit que és el renovat mestre que Jesús ens va donar i que és el que obre les volades de l’Esperit Sant i les de l’esperit nostre.

                                               Demana a qui pretén obrir-se a les sorpreses de l’Esperit tot una disciplina, un no desanimar-se. perquè és l’assignatura més difícil de tot el màster cristià. El Tercer Capítol del Catecisme de l’Església ens hi podrà introduir amb eficàcia. Ens esperen dues publicacions introductòries: Pregària viva d’Anthony Bloom i La pregària del cor de Jean Lafrance, ambdues de les PAM.       

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXIX de durant l’any, 16 d’0ctubre del 2022.  Sabadell

diumenge, 9 d’octubre del 2022

Homilia del diumenge 09/10/2022

                                   DONEU  GRÀCIES  PER  TOT,  PERQUÈ...

                                               Estava per tornar a posar com a capçalera de la nova homilia, la mateixa del diumenge passat: “El just viurà per la seva fe”, amb un II al darrere. Al final, però, me n’he abstingut i veureu per què he optat per aquesta nova, síntesi trobo del que és la nostra fe desclosa en acció de gràcies a tot raig. A allò m’hi portava la insistència del que hem pogut llegir durant tota la setmana en la què Pau als gàlates ens ha repetit que “és la FE la que ens salva” en tot i per tot, i també ens guareix de tota xacra corporal i sobretot espiritual,  i que avui a les lectures podem veure  també com Jesús ens diu en la figura agraïda del “samarità”: “Ves-te’n, la teva fe t’ha salvat­”. Expressió usual en la que Jesús els incitava a tenir fe i a expressar-la a tots els qui s’atansaven, sol·licitant­­­­­ un miracle... Fe, gràcia i miracle van de bracet com germans. )

                                               Aquest diumenge se centra en la fe com a causa i motivació impel·lent d’aquesta aclamació: “Doneu gràcies en tot, perquè això és el que vol de vosaltres en Jesucrist”. Això, en dos testimonis de primera categoria. Comencem amb l’únic dels deu alliberats de la lepra, que en fer-se’n conscient de la guarició se’n “torna enrere” i es desfà en accions de gràcies (i en la forma com ho fa i amb quina dignitat; i més essent “samarità”, benaurat ell!). Tornar enrere, després de reconèixer que Déu ha donat gràcia, favor a la seva malaltia doble: la de la seva lepra i la de la seva fe que el va moure a cridar: “Jesús, apiadeu-vos de nosaltres!”. Que aquí va començar tot, perquè la fe és a l’inici de tot i és la que pro-mou el miracle, els miracles; la fe en sí mateixa ja és sempre do i gràcia.

                                               I l’altre agraciat, després de dir que “els seus rius” de Damasc, no valen més que totes les aigües d’Israel? (llegiu tot el capítol 5 del 2on llibre dels Reis, que és ben il·lustratiu, àdhuc en relació a nosaltres mateixos) Sort de l’àngel(!)  que li és aquella noieta que el fa entrar en raó (i en fe): “Què et costa de fer la immersió en el Jordà que t’ha manat de fer Eliseu, (que no deixa de ser una “clatellada” a i per la seva suficiència!) L’home “torna enrere” i surt de les aigües, ara del Jordà amb una pell “com de nadó” i exclama: “Ara sé ben bé que fora d’Israel no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra! Ara el seu agraïment fou forçar a acceptar el “present” que li porta, i davant de la negació a acceptar-lo, ell que sí, carrega les sàrries de les seves mules amb terra del lloc del profeta i, tornat a casa seva, només farà ofrenes a Déu sobre aquesta terra beneïda. Bé ho diu l’aclamació ja esmentada i ho proclama el salm com a comentari al miracle de Naaman: “El Senyor ha fet coses prodigioses. El Senyor ha revelat la seva ajuda; l’ha mogut l’amor que Ell guarda fidelment”. La “gràcia sobre gràcia” prové del seu “amor fidel”, expressió aquesta que surt abundosament als salms, que bé podria ser la mateixa identificació amb Déu, com ho llegim a la primera carta de Joan: “Déu és Amor”. Personalitzant degudament: “Déu t’és el seu amor rebut i agraït: sempre en crescuda, joiosa crescuda! Fe manifestant-se en meravellada acció de gràcies.

                                               Dèiem diumenge passat que tot és gràcia; ens ho assevera sant Agustí que en parlava, “confessant-se”. I ens ho confirmen les persones selectes com Teresa de l’Infant Jesús..., i per què no, tu i jo? Tot, vol dir gràcia en tot, re-tot. Gràcia és el nom xifrat de Jesús (gràcia ve de Jaris i aquesta amaga l’amor o caritat generosament donats!) Anem al Pròleg-Pregó de Joan i –encalmats, altrament no en quedaríem subsumits- llegim la contrastació entre Moisès i Jesús: “El que és la Paraula s’ha fet home/ i ha habitat entre nosaltres,/ i hem contemplat la seva glòria,/ glòria que ha rebut / com a Fill del Pare,/ ple de gràcia i de veritat./ De la seva plenitud, / tots nosaltres n’hem rebut/ gràcia rere gràcia./ La llei fou donada per Moisès,/ però la gràcia i la veritat/ han vingut per Jesucrist”. Volia parlar in extenso de la gràcia i de l’acció de gràcies. Surten ambdós en el Nou Testament més de 60 vegades, preferentment en Pau i Joan! De fet, hauríem de viure en constant i permanent acció de gràcies, perquè en tota realitat espiritual, per minsa que sigui, hi ha un substrat de gràcia i de l’acció de gràcies corresponent que Jesús mitjancer eleva constantment al Pare munificent, dador de tota vida. Pau ens ha dit que ara és “l’hora de la Fe” i que per tant és de gràcia i d’agraïment.

                                               La penyora que Jesús ens ha deixat com aliment de vida és l’eu-jaris- tia (eu-bona; caris-gràcia: Eucaristia): Acció de gràcies per excel·lència que per, amb i en Jesucrist dirigim a Déu Pare en la unitat de l’Esperit Sant i proclamada com a misteri de la fe: anunciem la vostra mort; confessem la vostra resurrecció; esperem el vostre retorn, Senyor Jesús”. La Col·lecta centrada en la gràcia, fa: “Que la vostra gràcia, Senyor, ens pre-cedeixi i ens acompanyi sempre i ens faci sol·lícits i constants en la pràctica del bé”. La gràcia i l’acció de gràcies han de ser les actituds fonamentadores de la nostra existència evangèlica, fent bo el prec de Pau que ens diu “tingueu els mateixos sentiments de Crist, que no prega mai sense elevar els ulls al cel i de donar gràcies de tot i per tot. En Jesús “Déu ha manifestat la seva gràcia, que és font de salvació per a tots els homes”. “Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; Ell, essent ric, es va fer pobre per nosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa”.

                                               Eh, que em permetreu d’anar als fons dels nostres records més estimats quan –infants- la mare ens repetia sovint per redreçar un joiós hàbit: “Nen, què es diu?”. I nosaltres contestàvem: “Gràcies”. Ai, amb uns pocs anyets més ja n’havíem perdut la mena i la traça... Quina llàstima que no se’ns hagués “empegat” a l’ànima! Ara, hem de re-aprendre la valoració del que significa “gràcies, mercès, favor, do, ajut”... Caldrà “tornar enrere” en la nostra història cristiana viscuda, fins a trobar quan, com i perquè ho vàrem oblidar; i recomençar a dir-nos-ho sovint fins que forgem altra vegada el goig de sembrar en el quotidià l’acció de gràcies; tant de bo! Només per recordar que el papa Francesc ens digué que són paraules sagrades apreses del seu avi: “passi, passi;/ perdó i/ gràcies”. Amb això aniríem ja pels camins de la vida cristiana “amb papers en regla”. No hem cantat vegades i vegades?: “Gràcies d’aquesta aurora encesa, gràcies per l’alegria i per la música i la llum./ gràcies per la Paraula vostra, / gràcies per l’Esperit d’Amor,/  gràcies perquè estimeu els homes/ sempre i en tot lloc, gràcies perquè podem donar-vos gràcies tot cantant.

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVIII de durant l’any, 9 d’octubre del 2022  Sabadell

diumenge, 2 d’octubre del 2022

Homilia del diumenge 02/10/2022

                         EL JUST VIURÀ PERQUÈ HA CREGUT...

Així acaba el crit clamorós del profeta de torn, després de les andanades del també profeta Amós que el tinguérem en el prosceni els dos darrers diumenges. Ara ens toca Habacuc que trona com ningú, però (el però no hi falla mai en els profetes!) Déu es farà present de la forma com diu la capçalera de la nostra reflexió d’avui, síntesi de que les paraules gruixudes del profeta, veu de Déu, suposa la veritable intenció de Déu que sempre és i serà la de salvar el seu poble i en particular cadascuna de les persones.  

Tornem-ho a escriure El Just viurà perquè ha cregut. Us explico el perquè. La frase surt en moltes citacions, això en demostra justament la importància que se li dona, per dir -fins i tot- que el mateix Luter la posa com encapçalament al seu comentari a l’epístola als romans, on podem llegir (1, 17): “En l’evangeli es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe. Tal com diu l’Escriptura: “Viurà el qui és just per la fe”. De la importància d’aquesta afirmació cabdal la podem constatar per l’afirmació del mateix Luter, que potser heu sentit alguna vegada: “Peca fortament, però tinguis una fe molt més forta”, que trobo com equivalent amb la frase de sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”. Són llenguatges paradoxals que s’han d’entendre en el sentit amagat que els intel·ligents saben copsar en la seva plenitud. La pròpia manera de dir-ho és una invitació cabal a gaudir-ho, perquè et fa pensar uns instants: què interessant entrar en formes de dir que de sobte, quan hi caus, t’il·lumina el saber, l’entendre i el joc mental que et dibuixa un somriure d’aquiescència...

Avui el tema central de les lectures és el de la FE, que trobem directament a l’Evangeli, on hi ha explicita la petició de que ens l’augmenti. Ens trobem en un context en que els deixebles més punters no pogueren curar un posseït i Jesús els digué a soles que només es poden curar a base de pregària i de molta fe, com la va demanar al pare del noi: “Crec, però augmenta la meva FE”. Fe que es necessita de totes totes per obrar el bé des d’una perspectiva d’evangeli, tant és així que Jesús normalment no fa cap miracle sense haver sol·licitat als peticionaris que manifestin la fe que tenen. Jesús aprofita l’ocasió per estimular-los a exercitar-la i ens posa l’exemple del gra de mostassa que és la més petita de les llavors que creixa i es fa arbust... Parla a continuació de la morera que com la fe té unes arrels molt fondes i que té efectes majúsculs, exagerats, a fi d’animar-nos a exercitar-la. Després posarà en una paràbola que posarà de manifest que l’esclau serà el servent que ni que estigui cansat del treball del camp l’amo li dirà que prepari el sopar. I acaba amb una frase que ens pot costar d’entendre si ignorem què suposava aleshores ser esclau i el fet de no tenir la consideració de l’amo. Igualment vosaltres, quan haureu complert el que us manen, digueu sense revolta interior: “Som servents sense cap mèrit, no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Fort, molt fort, si no s’entén dins la cultura d’aquell temps....

Ara hem d’anar precisament a la Col·lecta per intentar d’entendre el missatge respecte a la Fe que mou muntanyes i –més- que és plantin al mar. (Impossibles!, tot per ressaltar la intensitat de fe que Déu en la persona de Jesús ens demana) Preguem (no m’ho estalvio de posar-ho, perquè sempre que se’ns ho diu a l’Eucaristia hauríem de posar-nos en actitud de pregària; així calaria més a fons el que direm, pregant: “Oh Déu Pare (normalment va dirigida al Pare nostre bondadós i estimable), la vostra pietat és tan gran que sobrepassa els mèrits i els desigs dels qui us supliquen; per la vostra misericòrdia, perdoneu-nos les culpes que tem la nostra consciència i concediu-nos allò que la nostra pregària no gosaria demanar”. Això, sempre “Per Crist Senyor nostre”. Déu és esplèndid en tota classe de concessions a les pregàries sobreactuades per la seva generositat. Excessiu a tot ser-ho, Déu! Tranquils que el nostre esclavatge no és res més que la disponibilitat a servir com Jesús ens ho recomanà i ho va fer, com Maria que posa l’èmfasi en la seva condició d’esclava i de serventa. Mai seran mèrits -tan escanyolits- els que ens portaran endavant en el servei de Déu i en l’Església. Precisament estic escrivint aquestes ratlles en el dia en que festegem la memòria de santa Teresa de l’Infant Jesús. Que va tenir una fe humil, però esplendorosa; fiava més en l’amor sentit, viscut i agraït de Déu que no pas pels seus mèrits. Una confiança plena i una disponibilitat exquisida en les petites coses de cada dia, que il·luminades per la FE guanyen el “somriure i les clucades d’ull de connivència, que la fan exclamar “Tot és gràcia”. Hem perdut la comptabilitat amb Déu! Perquè Ell no la porta, submergint-nos en la seva gràcia. El que importa és que ens deixem estimar i aleshores “fem el que vulguem”; més i tot: demanem que Luter ens empresti la seva convicció determinant: “Peca a mansalva, però tinguis una Fe més gran”. Déu sobretot.

Parlem massa de l’amor sense que ens rebotin al cor la cataracta de Pau als corintis (I Cor 13, 1ss): “l’amor és pacient, és bondadós, el qui estima no té enveja, no és presumit ni orgullós”, etcètera. Parlem més bé de la fe que és gratuïta, que és la clau dels que volen servir i que saben que tot és gratuït, que no podem argüir ni argumentar per mèrits mi serveis “comptables”. L’abandó d’un Charles de Foucauld: “Senyor, concediu-nos la fe. / La fe que arrenca la màscara del món/ i fa veure Déu en totes les coses./ la fe que fa veure tot sota una altra llum/ que ens mostra la grandesa de Déu/ i ens fa descobrir la nostra petitesa;/ que ens mostra el Crist/ allí on els nostres ulls només hi veuen un pobre./ que ens fa veure el nostre Salvador/ allí on el nostre gust només sent un tros de pa. / Senyor , concediu-nos aquesta fe/ que ens fa emprendre tot el que Déu vol/ sense dubtar, sense vergonya, ni temor, sense recular mai./ La fe que no tem ni els perills, ni el dolor, ni la mort:/ que sap caminar en la vida/ amb calma, pau i una profunda joia,/ i que estableix en el nostre esperit in deseiximent absolut/ envers tot, fora de Vós”. “Pare,/ jo m’abandono a Vós,/ feu de mi el que us plagui”. Teresina, té molt a dir-nos avui dia que sabem moltes mitges coses, és a dir que no sabem realment més que el que hem experimentat en el nostre viure de cada-dia. He rellegit diverses vegades el llibret que porta per títol: “Tot és gràcia, que ha vingut providencialment a les meves mans i que m’ha permès d’aprofundir en la seva espiritualitat de la infància. Al seu temps va estar de “moda”, ara, amb la suficiència que portem a sobre, ens cal descalçar-nos i anar a fons en el seu caminoi que és de persones adultes en la fe. En definitiva, és la lectura de la carta a Timoteu que llegirem avui. “Et recomano que procuris revifar el do de Déu que portes... L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny. Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que ens ha estat donat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit que viu en nosaltres. 

P. Josep Mª Balcells.

Diumenge XXVII de durant l’any, 2 d’octubre del 2022 Sabadell