AMARATS DE VIDA
Avui
tota l’Eucaristia dominical en tots els seus texts traspua vida. Els he anat
subratllant i m’he meravellat que tota ella era un cant a la vida i no me n’he pogut desfer –no ho he pretès, ni
somiar-ho! només faltaria!- de la frase tan catalana tota ella amorosida de
vida. M’ha guanyat el cor i l’he posada com a capçalera de les meves
reflexions. Llegeixo en el diccionari de l’IEC: amarar: “mullar (una cosa) de manera que el líquid el penetri, que absorbeixi
la major quantitat possible de líquid”. O bé en una segona entrada: “Un afecte, una idea, etc., penetrar l’ànim
(d’algú)”. El diccionari en definir els conceptes és eixut, diríem que no té
ànima. Aquesta la hi posaré jo ben bé tota!. Fem les equivalències: el líquid
per vida i allò amarat per cadascú
de nosaltres. Posem un xic d’imaginació i gaudirem de les excel·lències
d’aquesta expressió. Nosaltres, gloriosament macerats per la vida que ens
immergeix per totes bandes, ablanits, amorosits, vivificats per ella, beneïda
vida!
Anem
ara a les lectures i als subratllats. Ja la primera lectura i que, a més, és
del llibre de la saviesa, hi trobo: “Vós estimeu tot allò que existeix i
no abomineu res d’allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho.
¿Com persistiria si Vós no ho volguéssiu? ¿Què continuaria existint si no rebés la
vostra invitació? I Vós, Senyor, estimeu la vida. Tot ho planyeu, sabent
que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal
és present a tots”. Això té plena
correspondència amb aquest “absolut de Déu” que llegim en el salm: “El Senyor
és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per
a tothom, estima entranyablement tot
el que ha creat”. No podem llegir-pregar res del que proclamarem
en el salm sense sentir vivíssimament que tot i tots estem “amarats de vida”,
Passem
ara a la lectura de la segona carta de Pau als tessalonicencs: Estem –mireu a
la cita 2Te 1, 11s- És del començament: tot emmarcat en una pregària de Pau per
tal que el nostre Déu us (ens) faci dignes de la vocació cristiana que suposa
que és un afegir al do de la vida com a creatures que som de Déu, la sobreabundància
de vida que Jesús sempre en dirà la vida
eterna. Que no fa referència només a la continuïtat, sinó al doll de la
vida participada de la mateixa vida de Déu, que és qualificat sempre a
les escriptures com a Déu Vivent i,
a més, Dador de Vida, ara ja excelsa
que és de regeneració (el tornar a
néixer que astorava Nicodem) i no res menys que
amb aquesta declaració que és de bogeria (!): “A mi m’ha enviat el Pare
que viu i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a Mi viuran
gràcies a Mi. Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà
per sempre”. “Estimats meus, estimeu-vos els uns als altres., perquè l’amor
ve de Déu; tothom qui estima ha nascut
de Déu. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre, quan ha enviat al món
el seu Fill únic, perquè visquem
gràcies a Ell”. Tots els escrits sucosos de Joan són les aigües fontals de la
vida de Déu participada, que ens macera i ens fa ser i sentir una filiació
adoptiva!: “A tots els qui l’han rebut (acollit), als qui creuen en el seu nom,
els ha concedit de ser fills de Déu; nascuts de Déu mateix”. Si hi
afegim a Joan el mateix Pau encara reblarà aquesta infusió de vida divina quan
proclamarà que “per a mi viure és Crist”.
Passem
a l’aclamació que introdueix i sintetitza temàticament l’Evangeli, que
una vegada més ens la brinda Joan 3, 16: “Déu estima (en present!) tant el món,
que ha donat el seu Fill únic: tots els qui creuen en Ell tenen (en present!)
vida eterna”. A més, perdurable, que
proclamem en el Credo usual. Ja Pau ens ha dit que no ens neguitegem per quan
s’esdevindrà la parusia o el “dia del Senyor” és a dir: El Retorn de Jesús
ressuscitat i glorificat pel Pare. Sempre n’hem d’estar en preparació, àdhuc
expectació: “I quan vinga aquella hora de temença/ en què s’acluquin aquests
ulls humans,/ obriu-me’n, Senyor, uns de més grans/ per contemplar la vostra Faç
immensa./ Sia’m la mort una Major Naixença!
I
entrem amb un cor ben amarat de vida
en l’esdeveniment (no se’l pot qualificar de menys!) de les vivències de
la conversió fulgurant de Zaqueu. Vol veure Jesús, no té més opció que emparrar-se
a un arbre i així no perdre’s el més que espectacle d’una gernació entusiasmada
degut a la curació del cec de naixement que s’havia produït moments abans.
Zaqueu anava “tocat” i no cedeix a la fila que hi feia “enfilat” un cap de
cobradors d’impostos! I succeeix l’impensable. Jesús se’l mira amb una mirada
vivificadora i li diu Zaqueu baixa que avui em vull hostatjar a casa teva!
Tothom sap què significa això. Hi haurà banquet. Una vegada més els fariseus
fan de contrabaix: Com hi ha món!, que no sap que Zaqueu és un notori
escanyapobres? Zaqueu, ho viu d’una manera diametralment oposada. Quin
daltabaix! Dret, en senyal de declaració solemne: “Dono la meitat dels meus
béns i restitueixo als defraudats quatre vegades més... Jesús diu: “Avui s’ha
salvat aquesta casa”, vol dir que ateny la salvació a tota la seva família. I
davant de les murmuracions dels fariseus Jesús afegeix: “Aquest home també és
un fill d’Abraham”. Blasfèmia!: ha restituït Zaqueu i família al ver poble
d’Israel. I acaba l’escena amb una afirmació de vida i de vida plena: -“El Fill
de l’home ha vingut a buscar i salvar allò que s’havia perdut. “Buscar”: quina
paradoxa!: Zaqueu busca Jesús i es veu buscat per Jesús a tots els efectes: tot
un doll de vida i de vida divina posa en immersió sostinguda la persona de
Zaqueu; la canvia des de dins, totalment. Ha estat un veritable “rapte
consentit” i mil vegades volgut! Cas semblant al de l’episodi d’un altre
cobrador d’impostos, Leví. A qui intempestivament li diu: “vine, segueix-me!
Què menys podem esperar d’un Zaqueu que
experimenta una vida nova, perceptible per la seva cessió de béns, signe
preclar en l’evangeli de tots els temps. Rendició total! Vida plena: “Per Jesús
ens ve la vida. Exultem, germans!”
Ara només ens cal enllaçar tants fils de vida com n’hem besllumat al pas d’aquesta litúrgia que ha quallat en una arborescència de vida, de vida que és com el riu que predigué Ezequiel 47, 1s: “A banda i banda creixeran tota mena d’arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran una collita nova, perquè l’aigua que els rega neix del santuari. Els fruits serviran d’aliment, i les seves fulles seran un remei”. Aquest riu és l’Esperit que ens és vida plena a vessar, A-ma-rats de vida! És? Amics! Siguem-ne ben conscients i agraïts.
P. Josep Mª Balcells.
Diumenge XXXI de durant l’any, 30 d’octubre del 2022. Sabadell