GOSEM DIR...
Abans
de resar el parenostre en la breu monició hi anteposem GOSEM DIR (ens atrevim,
respectuosament, a dir). Aquesta hauria de ser la nostra actitud basilar en
posar-nos a pregar. Dirigir-nos a Déu no deixa de ser una audàcia,
perquè no podem oblidar mai que ens relacionem amb Déu que és “el tot Altre” en
el sentit pregon de distància, d’excelsitud, de dissimilitud. Mirar Déu en la
seva sublimitat suposa -en conseqüència i per contraposició- mirar-nos a
nosaltres mateixos i en actitud de reconeixement de la nostra poca cosa,
sabent-nos una més de les innúmeres creatures sortides de les divines mans
creadores. I no tant perquè ens reconeixem pecadors -això a més- sinó perquè
Déu és el que es va definir ja a l’alba del poble d’Israel davant de Moisès en
l’epifania de l’esbarzer incandescent, donant-se el nom de “Soc el que soc”. I jo i tu i nosaltres
som els que gairebé “no som”, efímers, o som per gràcia i bondat
seva en donar-nos el ser i la vida que tenim
i el que som... Les nostres relacions amb Déu pressuposen tenir altíssima
consciència de la seva dignitat –recordeu que les escriptures i en el
llenguatge litúrgic parlem de la seva Majestat, l’Inefable, Altíssim- i de la nostra
precarietat i de ser i tenir-nos en tan poca cosa...
Dit
això, com a preàmbul de tota relació amb Déu, prenc a mans i al cor i llegeixo
la Col·lecta de la missa d’avui on em veig enlairat a una possibilitat divina
per adopció en raó de les virtuts teologals; i que prego que em siguin augmentades
per poder dirigir-me a Déu com un “dignificat” per la seva gràcia que em fa
compartir vida de i en l’Esperit, permetent-me de saber que puc tractar a Déu amorosament
com a Pare (oh meravella!), sabent-nos fills “entranyats” on la relació ens
permet de tractar Déu com a proper, amic -bo i restant de base l’estupefacció
i el respecte de sempre, més amunt al·ludits- s’esdevé com una
familiaritat corprenedora en estil i missatge. Segueixo l’entramat de la
Col·lecta amb un perquè que enllaça la consciència filial amb la petició
següent: que perquè “puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem
allò que ens maneu”. Déu és sempre qui dona primer i esplèndidament! Aquell que
se’ns dona i capgira el sentit profund de les seves promeses. No és això
o allò que ens promet i dona, sinó Ell mateix! Com no hauríem d’estimar
allò que ens “maneu!”. Estimar l’Amor és la font de tota la moral evangèlica.
Mana o demana a tall d’un captaire -què dic Bon Déu? Aquest és el sentit del
viure i el conviure signats i empesos en i per l’evangeli. Quan diem que es
faci la vostra voluntat, en realitat ens diem que la voluntat divina és que ens
esmercem de continu en ares de l’amor. Aquesta hauria de ser la nostra manera
de concebre la vida i la moral, com Jesús que deia que fer la voluntat del seu
Pare era el seu menjar quotidià. Aquesta simfonia de voluntats i volers divins va
escrivint pàgines i més pàgines de l’evangeli nostre de cada dia, això
superlativament referit a Jesús, l’estimat i preferit de Déu Pare, i -en
aspiració- en nosaltres...De fet ens estintolem, ens aixopluguem sota les seves
ales. En Ell som tot.
Quan
l’oració-pregària es vesteix d’aquesta gosadia-amor temorenc-respecte
no voldria per a res del món que aquesta actitud recuperada, essencial, pogués
enterbolir la permanent relació amorosa amb Déu, pregar esdevé un
respirar l’alè de l’Esperit, consubstancial; pregar és sobre tot un “deixar-nos
prendre” per Vós, oh Déu meu” i fer del viure un gaudir de la vostra amistat
“donada” com un regal, fet donació i gràcia reconeguts en acció de gràcies sostingudes, com feia Jesús a l’inici de tota
pregària coneguda i estimada. Que ens valguin totes les seves llargues estones
de pregària a nit fosca, passades per Jesús, en Comunió Trinitària!
Obertes
així aquestes consideracions, què pobres, què envescades de narcisisme, de
refiar-nos de nosaltres mateixos i encara més en menyspreu envers els
“pecadors” oficiosos, com aquell –vist en llunyania, borrós- que no és pot
igualar ni de lluny amb la “bateria de les observances” prescrites i més. Ai,
dels perfectes a manera seva, on l’obrar es fa des de la suficiència i el
menyspreu dels altres, pobres sense Déu, exclosos pretesament per Déu, com ho
són superbiosament per ells que són els que compleixen amb tota la normativa
sense deixar-se ni una coma...Tanca la paràbola amb una contundència paradoxal:
tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit. Amb Déu
sempre ens hi trobarem amb la vigència d’aquest “Gosem dir”, que ens situa en
la veritat del que som i del que Ell és.
Canvi
de consideracions, amb tot ben lligades amb la suficiència dels que “es tenen
per”. A tots els que tenim de cinquanta anys en endavant podríem ser més o
menys assimilats als “complidors” (ara aquests els prenc com els “fariseus” que
podem ser-hi assimilats), als que ens mantenim en les pràctiques de quan érem
menuts. Som dels que no ometen d’anar a Missa, de pregar oracionetes apreses
temps enllà. Encallats en les pregàries de petició, sempre aspirant a una acció
de favor, els petits miracles de que ens surtin bé els exàmens, que trobem
treball, en fi tot enfocat envers nosaltres, que podem un ciri al sant de
devoció nostra o comuna. En definitiva auto-referenciats, que estem a punt de
mig escoltar les paraules del bon pastor i mestre nostre. En la figura del
Rector que oficia per a tot un poble que té migrades mires de “no-creixement”,
som la bona gent que presumeix de no ser dels “desertors”, dels que ja no van a
missa, que han desertat de les nostres files i dels bancs de l’església. Dels
que sabem només d’oïdes les determinacions del Concili Vaticà II. Que no llegim
ni el Full dominical, que no hem tingut mai a les nostres mans la Bíblia, que
no ens apuntem a cap acció de voluntariat. De ser cristians “per tradició”
potser familiar, que estimem i conservem sense alteracions. Ai, que som els
últims creients en una societat descreguda. Després de nosaltres el “diluvi”.
Germans, germans estem en pecat per
omissió, per no haver besllumat que l’Església del demà és la d’avui. Que
serem minoria, que serem cristians d’opció, de convenciments referendats. Que a
cada credo nosaltres ens sentirem renovats, com si no l’haguéssim proclamat
altres vegades. Que posarem el Crist per damunt de tot. Som la generació pont.
Ens costarà fer un canvi en la manera de veure i viure. Estem aviciats i això
és una rèmora per entendre l’evangeli en la seva novetat. La vertadera
“conversió” és no doler-nos dels pecats, sinó fer un “reset” en la forma d’atansar-nos
a l’evangeli. Direu que som “complidors”. No ens neguiteja pensant que Déu ens
demana molt més del que sostenen les nostres habituds, que ja considerem bones
i suficients. Recordeu allò que ens digué
Rahner: “els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”. No ens tragueu de les nostres rutines...
Perdoneu.
P. Josep Mª Balcells
Diumenge XXX de durant l’any, 23 d’octubre del 2022 . Sabadell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada