diumenge, 23 d’octubre del 2022

Homilia del diumenge 23/10/2022

                                                    GOSEM  DIR...

                                               Abans de resar el parenostre en la breu monició hi anteposem GOSEM DIR (ens atrevim, respectuosament, a dir). Aquesta hauria de ser la nostra actitud basilar en posar-nos a pregar. Dirigir-nos a Déu no deixa de ser una audàcia, perquè no podem oblidar mai que ens relacionem amb Déu que és “el tot Altre” en el sentit pregon de distància, d’excelsitud, de dissimilitud. Mirar Déu en la seva sublimitat suposa -en conseqüència i per contraposició- mirar-nos a nosaltres mateixos i en actitud de reconeixement de la nostra poca cosa, sabent-nos una més de les innúmeres creatures sortides de les divines mans creadores. I no tant perquè ens reconeixem pecadors -això a més- sinó perquè Déu és el que es va definir ja a l’alba del poble d’Israel davant de Moisès en l’epifania de l’esbarzer incandescent, donant-se el nom de “Soc el que soc”. I jo i tu i nosaltres som els que gairebé “no som”, efímers, o som per gràcia i bondat seva  en donar-nos el ser i la vida que tenim i el que som... Les nostres relacions amb Déu pressuposen tenir altíssima consciència de la seva dignitat –recordeu que les escriptures i en el llenguatge litúrgic parlem de la seva Majestat, l’Inefable, Altíssim- i de la nostra precarietat i de ser i tenir-nos en tan poca cosa...

                                               Dit això, com a preàmbul de tota relació amb Déu, prenc a mans i al cor i llegeixo la Col·lecta de la missa d’avui on em veig enlairat a una possibilitat divina per adopció en raó de les virtuts teologals; i que prego que em siguin augmentades per poder dirigir-me a Déu com un “dignificat” per la seva gràcia que em fa compartir vida de i en l’Esperit, permetent-me de saber que puc tractar a Déu amorosament com a Pare (oh meravella!), sabent-nos fills “entranyats” on la relació ens permet de tractar Déu com a proper, amic -bo i restant de base l’estupefacció i el respecte de sempre, més amunt al·ludits- s’esdevé com una familiaritat corprenedora en estil i missatge. Segueixo l’entramat de la Col·lecta amb un perquè que enllaça la consciència filial amb la petició següent: que perquè “puguem assolir els béns que ens prometeu, feu que estimem allò que ens maneu”. Déu és sempre qui dona primer i esplèndidament! Aquell que se’ns dona i capgira el sentit profund de les seves promeses. No és això o allò que ens promet i dona, sinó Ell mateix! Com no hauríem d’estimar allò que ens “maneu!”. Estimar l’Amor és la font de tota la moral evangèlica. Mana o demana a tall d’un captaire -què dic Bon Déu? Aquest és el sentit del viure i el conviure signats i empesos en i per l’evangeli. Quan diem que es faci la vostra voluntat, en realitat ens diem que la voluntat divina és que ens esmercem de continu en ares de l’amor. Aquesta hauria de ser la nostra manera de concebre la vida i la moral, com Jesús que deia que fer la voluntat del seu Pare era el seu menjar quotidià. Aquesta simfonia de voluntats i volers divins va escrivint pàgines i més pàgines de l’evangeli nostre de cada dia, això superlativament referit a Jesús, l’estimat i preferit de Déu Pare, i -en aspiració- en nosaltres...De fet ens estintolem, ens aixopluguem sota les seves ales. En Ell som tot.

                                               Quan l’oració-pregària es vesteix d’aquesta gosadia-amor temorenc-respecte no voldria per a res del món que aquesta actitud recuperada, essencial, pogués enterbolir la permanent relació amorosa amb Déu, pregar esdevé un respirar l’alè de l’Esperit, consubstancial; pregar és sobre tot un “deixar-nos prendre” per Vós, oh Déu meu” i fer del viure un gaudir de la vostra amistat “donada” com un regal, fet donació i gràcia reconeguts en acció de gràcies sostingudes, com feia Jesús a l’inici de tota pregària coneguda i estimada. Que ens valguin totes les seves llargues estones de pregària a nit fosca, passades per Jesús, en Comunió Trinitària!

                                               Obertes així aquestes consideracions, què pobres, què envescades de narcisisme, de refiar-nos de nosaltres mateixos i encara més en menyspreu envers els “pecadors” oficiosos, com aquell –vist en llunyania, borrós- que no és pot igualar ni de lluny amb la “bateria de les observances” prescrites i més. Ai, dels perfectes a manera seva, on l’obrar es fa des de la suficiència i el menyspreu dels altres, pobres sense Déu, exclosos pretesament per Déu, com ho són superbiosament per ells que són els que compleixen amb tota la normativa sense deixar-se ni una coma...Tanca la paràbola amb una contundència paradoxal: tothom qui s’enalteix serà humiliat, però qui s’humilia serà enaltit. Amb Déu sempre ens hi trobarem amb la vigència d’aquest “Gosem dir”, que ens situa en la veritat del que som i del que Ell és.

                                               Canvi de consideracions, amb tot ben lligades amb la suficiència dels que “es tenen per”. A tots els que tenim de cinquanta anys en endavant podríem ser més o menys assimilats als “complidors” (ara aquests els prenc com els “fariseus” que podem ser-hi assimilats), als que ens mantenim en les pràctiques de quan érem menuts. Som dels que no ometen d’anar a Missa, de pregar oracionetes apreses temps enllà. Encallats en les pregàries de petició, sempre aspirant a una acció de favor, els petits miracles de que ens surtin bé els exàmens, que trobem treball, en fi tot enfocat envers nosaltres, que podem un ciri al sant de devoció nostra o comuna. En definitiva auto-referenciats, que estem a punt de mig escoltar les paraules del bon pastor i mestre nostre. En la figura del Rector que oficia per a tot un poble que té migrades mires de “no-creixement”, som la bona gent que presumeix de no ser dels “desertors”, dels que ja no van a missa, que han desertat de les nostres files i dels bancs de l’església. Dels que sabem només d’oïdes les determinacions del Concili Vaticà II. Que no llegim ni el Full dominical, que no hem tingut mai a les nostres mans la Bíblia, que no ens apuntem a cap acció de voluntariat. De ser cristians “per tradició” potser familiar, que estimem i conservem sense alteracions. Ai, que som els últims creients en una societat descreguda. Després de nosaltres el “diluvi”. Germans, germans estem en pecat per omissió, per no haver besllumat que l’Església del demà és la d’avui. Que serem minoria, que serem cristians d’opció, de convenciments referendats. Que a cada credo nosaltres ens sentirem renovats, com si no l’haguéssim proclamat altres vegades. Que posarem el Crist per damunt de tot. Som la generació pont. Ens costarà fer un canvi en la manera de veure i viure. Estem aviciats i això és una rèmora per entendre l’evangeli en la seva novetat. La vertadera “conversió” és no doler-nos dels pecats, sinó fer un “reset” en la forma d’atansar-nos a l’evangeli. Direu que som “complidors”. No ens neguiteja pensant que Déu ens demana molt més del que sostenen les nostres habituds, que ja considerem bones i suficients. Recordeu allò que ens digué  Rahner: “els cristians del segle XXI o seran místics o no seran”. No ens tragueu de les nostres rutines... Perdoneu.

P. Josep Mª Balcells

Diumenge XXX de durant l’any, 23 d’octubre del 2022 .  Sabadell